Читать книгу: «El naixement d'una colònia», страница 5

No és el cas, tanmateix, de García Ximénez de Muruzábal, a qui Jaume I va confiscar, al gener de 1251, els molins i l’heretat de 12 jovades que tenia a Sella per haver-se unit als seus enemics i haver participat, fins i tot, en els atacs a les terres reials; sembla molt possible que aquest personatge fos, precisament, el castellà de Sella, si considerem el patrimoni que tenia al terme i el fet que la confiscació tinga lloc, precisament, quan el rei dóna el castell a Ximén Pérez de Oriz.[99]

Fig. 7. Assaig de reconstrucció dels territoris controlats per Al-Azraq i els seus aliats (1248- 1251). 1. Alfàndec; 2. Llutxent; 3. Rugat; 4. Perputxent; 5. Planes; 6. Margarida; 7. Alcalà; 8. Gallinera; 9. Pego; 10. Laguar; 11. Xaló; 12. Pop; 13. Castell; 14. Xeroles; 15. Tàrbena; 16. Garx; 17. Guadalest; 18. Confrides; 19. Penàguila; 20. La Torre de les Maçanes; 21. Relleu; 22. Sella; 23. Alarc i Sanxet; 24. Polop; 25. Bèrdia (terme de Callosa); 26. Altea; 27. Orxeta; 28. Finestrat, Serra i Mola; 29. Torres.

A partir de 1250 al-Azraq, ja sol en la resistència, va optar per endinsarse en la negociació i les subtileses diplomàtiques per tal de mantenir-se al seu reducte muntanyenc. La carta àrab privada que va trametre pel març d’aquell any a la reina Violant reconeix, abans que res, Jaume I com a sultân i rei (malik) del Sharq al-Andalus. En ella fa saber a la reina, intermediària amb Jaume I, que ha rebut el missatge del rei en què li sol·licita la tramesad’ambaixadors, i li notifica que ha nomenat com a tals el seu cosí (fill de sa tia materna) Abû-l-Hasan b. Hudayl i els quwwâd Abû-l-Qâsim b. Hilâl i Abû cAmr cUtmân b. Sahl. El qâ’id Abû-l-Qâsim és l’home de confiança d’al-Azraq i l’encarregat d’exposar les seues raons (Barceló Torres 1982: 40-41). El to, extremadament cordial, de la lletra no ens ha de fer perdre de vista, però, que contactes com aquest —si no aquest mateix— precedirien l’execució del parany conegut com a «fet de Rugat»: aquest tipus d’acció té més sentit en un moment posterior als èxits militars anteriors a la desfeta de Benicadell.

En endavant les negociacions d’al-Azraq amb Jaume I no pogueren realitzar-se més que a través dels valedors diplomàtics d’aquell: l’infant don Manuel, i Alfons X de Castella a partir de la seua entronització en 1252. Ibn Hudayl tractaria en va de consolidar una aliança militar amb el rei de Castella. Pel juliol de 1254, al-Azraq fou convocat al camp d’Alacant pel monarca castellà; allí es va permetre el famós joc de paraules en què s’oferia a Alfons X per a «caçar castells» al rei d’Aragó. [100] No obstant, el suport que obtenia del rei de Castella era indirecte i gens compromès: essencialment la mediació perquè Jaume I acceptés concedir treves anuals. Açò permetia a al-Azraq trampejar la situació, però també ajornava a Jaume I el problema d’emprendre les feixugues campanyes que necessitaria per a apoderar-se d’una multitud de castells de roca ben aprovisionats.

De fet, el rei no es va decidir a afrontar l’atac definitiu fins que —segons la crònica— al-Azraq fou traït per un home molt privat seu, que el va convèncer perquè vengués tot el gra que tenia als castells i poder, així, pagar les abundoses soldades que devia als seus peons: «Alaçrac, tu has conduit e no has diners, e dones soldades a peons, e deus-llurs-en una gran partida». El wazîr d’Alcalà confiava que Alfons X li obtindria una nova treva de Jaume I, però aquest estava assabentat pel traïdor —així com pels colons de Cocentaina i altres viles immediates a la zona resistent— que ara els castells d’al-Azraq no tenien per a menjar i, en conseqüència, va rebutjar la sol·licitud tramesa pel rei de Castella.[101] En aquestes condicions, el rei d’Aragó va poder començar en la primavera de 1258 la campanya que finalitzaria amb la resistència d’al-Azraq, tot i que l’erosió de la zona controlada pels andalusins havia començat abans. L’any anterior havien caigut ja els castells de Pop i de Polop: al setembre de 1257 el rei encomanava als «homes de Polop» la custòdia del castell i, gairebé al mateix temps, assignava a Carròs 300 besants anuals de les rendes de Pop a canvi de responsabilitzar-se’n de la defensa; les dues concessions tenien validesa fins que al-Azrâq fos foragitat del país.[102]La campanya definitiva va resultar sorprenentment breu per a ser la culminació de tants anys de resistència, i açò ens permet atorgar fiabilitat al relat de la traïció i el desaprovisionament castral. Des de febrer de 1258, si més no, el rei portava endavant els preparatius, i convocava amb insistència el comte Àlvar d’Urgell perquè acudís a ajudar-lo contra al-Azraq.[103]Una dada interessant la tenim a finals d’abril, quan Jaume I facultava Adam de Paterna i Ramon de Mirambell per recuperar la Torre de les Maçanes, in finibus regni Valencie, si els sarraïns s’avenien a retre’s-la; afegia que, en el cas de prendre-la el rei personalment, es comprometia a lliurar-losla, ja que temps enrere els havia fet donació del lloc en qüestió. Com veiem, aquest punt a l’extrem meridional de la frontera, al sud d’Alcoi i de Penàguila, formava part encara del nucli resistent al final de la guerra, tot i que aleshores ja devia trobar-se aïllat. Sabem que Confrides, Guadalest i Relleu estaven sota el control reial al novembre de 1257, i hi ha motius per a sospitar que Sella i Penàguila també: la connexió amb la resta dels territoris d’al-Azraq no sembla possible.[104]

A principis de maig de 1258 el rei va eixir de València cap a Xàtiva; des d’allí va fer visites ràpides a Ontinyent i Biar; probablement tancaria, també, un tracte amb el qâ’id del castell de Pego, ja que el 14 de maig ordenava a Arnau de Romaní que tingués deu homes a l’esmentat castell mentre durava la guerra contra al-Azraq.[105]El 21 d’aquest mes ja estava el rei instal·lat a Cocentaina, on esperava congregar la host abans de dirigirse a les muntanyes amb el temps suficient per a no permetre que al-Azraq pogués emmagatzemar la nova collita; el dia 25 els rics homes i cavallers acudits aconseguiren que el rei expedira un document en què els reconeixia que l’ajudaven a expulsar al-Azraq a precs seus i per voluntat pròpia, no en compliment de servei, ja que no li’n devien cap per les heretats que tenien al regne de València. El dijous 30 els quwwâd de Planes i de Castell feren saber que s’avenien a retre’s, i l’endemà el rei es va dirigir a Alcalà mentre al-Azraq optava per retirar-se al castell de Gallinera. El mateix divendres 31 Jaume I estava instal·lat al campament de setge a la vora del castell d’Alcalà.[106]El tracte amb el qâ’id del castell de Castell, Abû Yahyà b. Ishâq, va comportar que, en abandonar la fortalesa, li foren lliurades 500 ovelles i que al seu fill, Bakrûn, li fos donat un cavall i el títol —possiblement fictici: no consta haver-se respectat mai— de cavaller (militem); el llinatge dels Banû Ishâq conservaria, també, un patrimoni important a la zona. Així, Muhammad b. Ishâq, germà del qâ’id de Castell, va poder retenir el castell de Tàrbena i diverses alqueries als termes de Tàrbena, Xaló i Calp; tant ell com el de Planes mantindrien, també —ho veiem en 1259—, ramats nombrosos.[107] Del qâ’id de Planes, anomenat Almudino, sabem que encara tenia l’alqueria de Beniarrés en 1259.[108]Un qâ’id que no esmenta el Llibre dels feits, però que, evidentment, també va tenir composició amb Jaume I fou Tevicino (at-Tâbisî, at-Tifâshî?), qui, amb el seu fill Sacd i d’altres parents o aliats, va mantenir, no sense limitacions estrictes, els castells d’Orxeta, Finestrat i Torres.[109]Per la seua banda, al-Azraq no va tenir altra opció que negociar una eixida digna. Després d’uns vuit dies de setge, el petit grup de soldats que havia restat a Alcalà rebria instruccions d’abandonar la defensa del formidable castell; Joan Gallego, escuder del rei, els va cedir un rossí —no sabem si en caldrien més— que es va espenyar mentre baixava, carregat amb els efectes dels andalusins, l’abrupte sender d’accés a la fortalesa.[110]L’acord entre Jaume I i al-Azraq va obligar aquest a abandonar el regne de València, «per tostemps sens que jamés no hi tornàs». A canvi va rebre del rei la torre d’Altea, amb les seues alqueries, a més dels castells de Polop i de Xaló, i tot ho va haver de cedir —com que se n’anava— al seu germà Bassâm i al seu nebot, el wazîr Abû Jacfar b. Hudayl. Abans de partir va rebre 600 besants d’argent dels tributs de la Vall de Xaló:[111]no és una suma exagerada. A mitjans de juny de 1258 la campanya estava conclosa.

La guerra, potser, havia acabat, però no m’atreviria a dir el mateix de la conquesta. La conquesta persistiria a través de l’exercici intermitent de la violència armada contra les aljames i els andalusins en general, i a través de la coacció constant, com a condició necessària de la submissió de la població indígena. Una violència i una coacció en les quals no sols participaria la classe pròpiament feudal, sinó, també i sobretot, els colons establerts al nou regne. La insurrecció de 1276 constituiria, amb l’efímer retorn d’al-Azraq, la darrera manifestació important de la capacitat andalusina de resposta.

RESISTÈNCIA I COLONITZACIÓ

La llarga trajectòria de resistència protagonitzada per al-Azraq, entre 1245 i 1276, resulta força comparable a la d’Ibn cAbbâd a Sicília. No debades, també allí la força militar dels indígenes havia donat lloc a una utilització considerable de combatents musulmans per part dels prínceps normands. Si, tal com afirma Ahmad (1975: 54-55, 68-71), les tropes dels junds havien abandonat l’illa l’endemà de la conquesta, els soldats musulmans al servei dels sobirans cristians no podien ser professionals, sinó camperols mobilitzats, tot i que, segons aquest autor, encara mantingueren en certa manera l’ordre i la formació del jund àrab; servien com a infanteria i arquers a cavall. Com els andalusins amb les ballestes de dos peus, els sicilians feien ús d’arcs compostos, potents i efectius contra la cavalleria pesant: els arquers musulmans de Sicília es feren famosos per la seua rapidesa de moviments i cadència de tir. D. Nicolle (1989) apunta, fins i tot, que el paper tàctic dels arquers de la infanteria lleugera siculomusulmana dels normands podria haver-se transmès als ballesters de les ciutats llombardes. I encara la petita i marginal comunitat deportada de Lucera, a l’Apúlia, va proveir de ballesters l’exèrcit de Frederic II; allí hi havia, fins i tot, artesans que forjaven armes i manufacturaven sagetes per a l’emperador, herència d’una petita però molt qualificada artesania militar (Ahmad 1975: 105).

Ja sabem que el cavall armat dels feudals era un recurs molt poderós i que, quan combatia en condicions apropiades, resultava extremadament difícil poder oposar-li una força capaç de neutralitzar-lo. Tanmateix, la resistència a les zones muntanyenques o als castells de roca, les tàctiques guerrilleres, l’aprofitament tàctic de la lleugeresa dels equipaments i una utilització hàbil d’armes assequibles i efectives, com les ballestes o els dards, permetien traslladar la lluita a uns terrenys o a unes condicions alternatives, en les quals els avantatges del cavall armat es veien notablementdisminuïts. La resistència dels pobles cèltics i bàltics als feudals també posaria de manifest que el cavall armat no era omnipotent i tenia clares limitacions (Bartlett 1994: 70-84).

Els andalusins disposaven, com hem vist, dels recursos adequats per a mantenir una resistència irreductible durant llargs períodes de temps. Discrepe amb Barceló (1989b: 126) quan assenyala que la resistència andalusina fou protagonitzada per gent «mal organitzada i pitjor armada»; pense que pot derivar en un reduccionisme tècnic que ell, indubtablement, refusa. La mobilització ocasional de les hosts feudals no hauria bastat per a perpetuar la submissió de les aljames andalusines del regne de València.

És per això que l’acte més transcendental de la conquesta, el que realment va fer irreversible el procés de dominació feudal del país, va ser la distribució de terres, en 1248 i 1249, entre els homes acudits des de Catalunya i Aragó per prosseguir la lluita contra els andalusins.

L’assentament dels immigrants armats del nord, aprofitant en bona mesura els buits ocasionats per l’expulsió de gener de 1248, estabilitzava una presència colonial hostil, disposada a mantenir (i incrementar) els seus patrimonis i a exercir una pressió permanent sobre les comunitats andalusines immediates, a la recerca de tot tipus de beneficis a costa dels vençuts. De la mateixa manera que sense la immigració llatina el sosteniment dels senyors normands a Sicília hauria trontollat, al Sharq al-Andalus la vinguda (massiva) dels colons catalanoaragonesos va permetre aïllar i reduir els més vigorosos moviments de resistència en 1248 i en 1276.[112] Els casos de l’orient llatí —la Síria i la Romània—, on els principats francs s’enfonsaren a falta d’una veritable immigració colonial, són una prova del que hauria pogut passar. Tampoc no és casual que la impossibilitat, durant segles, de culminar el domini feudal anglès sobre Irlanda siga la conseqüència de la falta d’una immigració «no aristocràtica» en paraules de Bartlett (1989).

Retornant, així, al plantejament formulat a l’inici del capítol, he de dir que la societat d’al-Andalus, com les altres societats fora de les fronteres de la cristiandat llatina, sí que podia generar formes de defensa adequades contra les estrictes operacions militars dels “francs”; formes, que, aparentment, són menys efectives en relació als potents recursos feudals, però poden superar-los en el context d’una utilització escaient: quan són obligats a combatre on els indígenes volen, quan volen i com volen. Igualment cert, però, és que el desenvolupament de la immigració colonial neutralitzava de manera decisiva la capacitat indígena de subvertir la situació. Pense que aquesta darrera constatació no és trivial. S’ha dit que la feudal era una societat organitzada per a la guerra i l’expansió, i és cert. Tanmateix, i malgrat el fàcil reduccionisme habitual, no era l’estricta tecnologia militar el factor que permetia el triomf dels agressors: la seua indiscutible potència els donava els avantatges inicials, però els agredits tenien, gairebé sempre, una capacitat de resposta suficient, tot i que no sempre exercible en un termini immediat. Cal veure, en definitiva, el conjunt del sistema: enunciar els objectius de les operacions militars i explicar les raons de l’excepcional capacitat colonitzadora feudal, és a dir, la capacitat de generar migració per substituir parcial o gradualment la població indígena, en tant que garantia de la irreversibilitat en la consecució dels objectius.

La comparació entre al-Andalus i els regnes cristians peninsulars és il·lustrativa del que acabe de dir. El sultân podia pagar soldats professionals, però els seus recursos eren finits, per dir-ho d’alguna manera: limitats per l’import del tribut. Quan era prou fort, per exemple, podia disposar de cossos de cavallers armats calcats als feudals, però sols mentre pogués pagar.[113]La diferència no era tècnica, sinó social: el sistema feudal reproduïa per ell mateix els cavallers armats. En un altre ordre de coses, el sultân no podia comptar lliurement amb els súbdits per a emprendre expedicions militars. Com a molt, tractava d’aglutinar els homes de les aljames per a la defensa: Zayyân possiblement podia —no és gens segur— reunir «quants sarraïns ha de Castalla e Cocentaina ençà»,[114]encara que llavors havien de combatre de la manera que convenia als cristians: enfrontant-se en batalla; i això donava els resultats que ja es veieren al combat d’Anîsha. Però el sultân, i aquest és el factor crucial, no tenia la capacitat de mobilitzar, per a incursions exteriors, un cos social segmentat de forma comparable a com les monarquies feudals podien disposar d’homes armats.

Quan el sultân era fort havia pogut oferir una rèplica a les ofensives dels cristians, tot i que no tenia una capacitat equivalent de colonitzar les terres de l’enemic i, per tant, de perpetuar la seua superioritat. Però els estats andalusins del segle XIII no estaven, ni de lluny, en condicions d’equilibrar l’agressió feudal de la manera que ho podia fer un sultân amb suficients recursos tributaris. D’altra banda, la societat segmentària de la qual s’extreia el tribut disposava d’una sèrie de recursos militars, essencialment defensius, que li eren consubstancials. Els feia valer, com hem vist en el llarg procés de la conquesta valenciana, a l’efecte de resistència, una vegada desaparegut el feble aparell cobertor estatal. I no era una resistència gens menyspreable: la història de les conquestes colonials —feudals i capitalistes— mostra que, ben sovint, s’ha trobat una oposició militar més eficaç per part de les societats segmentàries que per la d’estats aparentment poderosos (Meillassoux 1985: 124). En un treball més recent, M. Barceló (1995a: 251) ha tornat ha plantejar el problema en termes, al meu parer, més correctes. La qüestió de la pretesa debilitat o fragilitat d’al-Andalus, diu, no té sentit: «la pregunta que verdaderamente debe hacerse es: ¿por qué los “otros” eran tan fuertes»?

Segons l’afortunada expressió encunyada per Lourie (1966) i difosa per Powers (1988), la feudal era una societat organitzada per a la guerra; i hem d’afegir que de forma constant. Però no estrictament a causa de les relacions de vassallatge, o de les obligacions militars derivades del dominium, sense cap intenció de menystenir-les. La mateixa disponibilitat de camperols proclius a prendre les armes i a colonitzar, forma part dels ressorts expansius. Un ressort que ha d’explicar-se des de la dislocació genealògica característica de la societat de la cristiandat llatina, és a dir, des de les seues pautes de reproducció social, generadores constants de despossessió, fadristerns desheretats i homes desproveïts de lligams. No es tracta, doncs, de cap manera, d’un simple, inert, vigor demogràfic.

Els colons cristians eren, abans que res, colons en armes (Powers 1988; 1990). Els catalans i els aragonesos acudits a poblar el regne de València esdevenien, en bona mesura, camperols guerrers. Com s’aprecia als llibres judicials d’Alcoi i Cocentaina, els capells de ferro i les llorigues, els penats o costaners —espases d’un sol tall—, les llances i les ballestes, els omnipresents coltells circulaven profusament al si de les comunitats colonitzadores. I quan major era la inclinació a fer ús d’aquestes armes i provar d’obtenir botí dels andalusins, major era la preferència per assentar-se a la vora de les zones ocupades encara intensament per la població indígena, tal i com hem pogut veure en el cas d’Alcoi (Torró 1992: 122-127). Açò convenia de manera evident al seu senyor, el rei, que cuidava obertament d’afavorir la importació d’armes a la frontera: a la lleuda de València de 1243 estan absolutament exemptes de taxació les llances, astes i ascones, així com el ferro o l’acer treballat; en els conceptes de les lleudes de Dénia (1244) i Alzira (1250) no figura cap tipus d’armes. A la lleuda conjunta de Biar, Xàtiva, Morvedre i Borriana, de 1251, pel cavall que es ven a la vila sols es paguen 6 diners, però el que està de pas fa mig morabatí d’or; les llances, astes i ascones, com el ferro treballat, no paguen res. A la lleuda regulada per a València novament, entorn a 1271, els cavalls es taxen de la formaque ja hem vist; les armes, com el ferro, l’acer treballat, els ferraments i altres productes necessaris a la colonització, no paguen res:

lances, astes, ascones... esperons, estreps, arçons de selles..., escuts, espaes..., penats..., balestes, capells de ferre e de vergues, elms, cofes, capelines, guarnicions, cubertes de cors e de cavall e totes altres armes de fust e de ferre.[115]

Per a concloure, es podria dir que si la classe pròpiament feudal tenia la força per a guanyar la terra i dominar els seus habitants, els camperols armats —amb la derivació extrema, i sovint molesta, dels almogàvers— representaven la condició per a mantenir-la enfront del romanent de la societat autòctona. Aquestes virtualitats no eren intercanviables i formaven part de la lògica del sistema. Les operacions militars conegudes com a conquesta tenien, a banda de la immediata voracitat del botí, un objectiu definit: la renda. La presència dels camperols andalusins la garantia en les condicions més òptimes, però també podia fer insostenible el manteniment del domini sobre les terres i les gents conquerides. Jaume I n’era conscient quan assegurava, per a justificar la mesura d’expulsió, que un hipotètic acord entre els magribins i els andalusins acabats de sotmetre podia arribar a capgirar-ho tot.[116] La consideració d’aquesta possibilitat en 1247, en el moment crític, va propiciar la decisió crucial de debilitar la societat indígena en grau suficient perquè deixara de constituir un perill seriós i, alhora, no deixara de generar renda allà on romangués. L’expulsió selectiva de gener de 1248 i l’assentament colonial que en seguí, marcant el territori a les aljames relictes, foren les operacions que realment consolidaren la conquesta i determinaren el destí de la població indígena.

[1] CJI 277-283; DHC 263. Poden veure’s les descripcions de Burns (1990, I: 50-53) i Guichard (1990-91, II: 407).

[2] He usat l’edició del tractat de Cazola feta per González (1960, II: 528-530).

[3] CJI 127-130.

[4] Però no els documents (DHC 70, 72, 73) ni la crònica de Desclot (CD 13).

[5] DHC 20.

[6] La campanya comprèn els capítols 153 a 178 de la crònica reial (CJI); la cita és del cap. 167.

[7] D’ara endavant donaré els topònims en la seua versió catalana.

[8] CJI: 217-218

[9] CJI 133: «venc un ballester a cavall e venc trotant e d’arlot; CJI 229: venc un ballester corrent e venc a cavall, e son perpunt vestit, e son capell de ferre al cap, e sa ballesta parada», però sense cota de malles.

[10] CJI 207.

[11] CJI 155 i 153.

[12]

[13] CJI 188: «la terra era tan sollevada que no hi poguem pendre sinó seixanta sarraïns».

[14] Les torres andalusines de les alqueries de l’Horta i les seues defenses han estat descrites per Bazzana-Guichard (1978; 1988) i per Bazzana-Cressier-Guichard (1988: 119-122). A les hortes de Sevilla i Múrcia devia haver alqueries fortificades de forma similar: i. García Díaz (1990: 21-24) detecta en el repartiment murcià un topònim interessant, com és el de la Torre de las Barreras.

[15] CJI 196-199.

[16] CJI 189; CD 49: «D’altra part anaven hòmens a peu e a cavall per la terra e faïen cavalcades e amenaven grans preses de sarraïns, e de bestiar e d’arnès».

[17] CJI 192-194; Bazzana-Guichard (1988). Es refereix a pedres adequades per a poder tallar projectils esfèrics.

[18] CJI 202.

[19] CJI 208-211.

[20] No ha d’haver lloc a equívocs: com sabem, «bastida», a la França del segle xiii, designava una vila nova (bastida sive populatio), però fins el segle XII havia estat, simplement un sinònim de fortificació (Cursente 1993: 41), significat que mantindria a la llengua catalana amb un clar matís de precarietat.

[21] Disposem de les descripcions, les representacions gràfiques i les discussions sobre identificació o funcionament oferides per Goday (1913), Monreal (1971), Bruhn (1982: 100-114) i Menéndez Pidal (1986: 265-269).

[22] CJI 159-160 i 191. Ada Bruhn (1982: 97 i 112) defineix l’algarrada com «artilleria lleugera» que pot usar-se per a defendre muralles i l’identifica en l’iconografia amb un aparell en forma de perxa impulsada manualment; pot identificar-se, doncs, amb la «máquina que tira por cuerda de mano» descrita per Menéndez Pidal (1986: 268). En la conquesta castellana de Sevilla, les algarradas s’usaren, també, per a tirar contra els ginys des de la muralla (CGE 1110)

[23] CD 102.

[24] CJI 306 i 333. Cal assenyalar que contingents d’almogauares cristianos participaren, també, en la conquesta castellana de Sevilla (CGE 1105).

[25] Els adalils apareixen, també, com a guies durant la cavalcada a la ribera de 1234 (CJI 187). Cal precisar que aquest ofici no arribarà a implicar, per força, el comandament d’almogàvers; en la documentació valenciana del segle XIII apareixen adalils al capdavant de peons vilatans.

[26] CD 79

[27] CD 79 i 103.

[28] No es tracta encara, tanmateix, d’un fenomen clarament documentat. En CJI 323 el rei diu que Garcia Romeu, establert a la bastida de Sellent quan l’atac a l’horta de Xàtiva, portava «cent cavallers que nós li havíem pagats entre honors e diners».

[29] CJI 155.

[30] CJI 274.

[31] CJI 260 i 266.

[32] CJI 129.

[33] En un inventari del castell mallorquí de Santueri, de l’any 1286, s’esmenten «iii baliste sarracenice de duobus pedibus» (RC 65: 20r).

[34] RC 58: 30r (1285).

[35] CGE 1110.

[36] CJI 161, 172.

[37] En 1272 Jaume I va ordenar a diverses ciutats dels seus reialmes la confecció de 83.000 sagetes (sagitas) per a ballestes d’estrep i de 17.000 per a ballestes de dos peus (RC 18: 27v); en 1275, de nou, va responsabilitzar alguns batlles de la fabricació de projectils (treytas), de manera que se’n feren tres quartes parts per a ballesta d’estrep i un quart per a les de dos peus (RC 17: 11v). Les ballestes de dos peus es reservarien, sens dubte, per a la defensa de castells i places fortes.

[38] En 1275 les aljames sarraïnes d’Aragó farien 20.000 sagetes, de les quals una quarta part era per a ballestes de dos peus (RC 17: 11v); en 1277 els batlles aragonesos obligarien els andalusins a fer —contra els seus correligionaris del regne de València— 47.000 tretes (Soldevila, 1962: doc. 86); en 1295 es va exigir a les mateixes aljames 12.000 sagetes, la meitat per a ballestes de dos peus (RC 89: 172r). D’altra banda, en 1270 Jaume I va arribar a enfranquir Muhammad, un prestigiós ballester de Tudela (de oficio ac magisterio ballisterie) perquè s’instal·lés a Calataiud a exercir el seu ofici (RC 16: 215v). Al juliol de 1242 Jaume atorga dos jovades al rafal ar-Ra’îs (raal Areyç) de Bairén a un tal Faraj, fill de Muhammad, qualificat de ballester (balister): pot tractar-se tant d’un artesà com d’un soldat professional (RCF, II: 267).

[39] RC 37: 48r.

[40] JC 1269: 4v, 1275: 40v. A l’octubre de 1275, se li pren també una llança a Abdulhuaheb, un altre notori habitant de la moreria de Cocentaina (JC 1275: 52v).

[41] RC 46: 100v (1283); RC 57: 203r (1285).

[42] CD 153: «sis-cents qui eren ballesters sarraïns del regne de València e portaven tuit ballestes de dos peus».

[43] CD 156, 163.

[44] RC 98: 118v.

[45] Aquesta utilització ha estat estudiada per Boswell (1977: 178-184). Per la seua banda, Burns (1990, II: 30-42) i Lourie (1990: 72-75) ofereixen algunes dades més sobre l’enquadrament de musulmans en les tropes feudals.

[46] CJI 316, 333-334.

[47] L’aptitud ballestera comportava no sols l’habilitat en el maneig, sinó en la reparació i en la mateixa fabricació. A. Soler (1993: 72-73) ha insistit en açò a causa de la facilitat amb què una ballesta quedava inoperativa, i ha recordat un passatge de Muntaner on s’assenyala que un bon ballester ha de conèixer tot allò relatiu a l’arma, de principi a fi, a través d’un aprenentatge constant des de la infantesa.

[48] CD 13.

[49] CJI 128; CD 49.

[50] Burns (1971): ressenya dels processos de capitulació.

[51] La identificació d’aquests llocs de refugi ha estat un dels elements cabdals de la recerca que, sobre els husûn, han realitzat A. Bazzana (1992) i P. Guichard (Bazzana-Guichard 1982, 1984).

[52] CJI 187.

[53] CJI 191, 203.

[54] CJI 174, 176. La sentència de don Juan Manuel l’he recollida de Torres Balbás (1985: 529).

[55] DB 455.

[56] DB 313. La dada sorprèn perquè es tracta, en principi, de dues conques hidrogràfiques diferents; cal suposar, doncs, que Eslida abastava també la zona de la Fondeguilla.

[57] CPG 132 (1266); DB 255 (1259).

[58] Per a seguir les operacions convé tenir en compte el mapa de la fig. 2.

[59] DHC 273.

[60] CJI 307-314. Per als esdeveniments entre la caiguda de València i la de Dénia (1244), a banda de la crònica reial he seguit, fonamentalment, Guichard (1980a: 21-27; 1990-91, II: 411-419).

[61] CJI 316-327; RCF, II: 286.

[62] CJI 328.

[63] CJI 329-332

[64] CJI 333-340.

[65] Bogarra és actualment un lloc despoblat, uns tres km al sud-est de Capdet; no s’ha de confondre amb la Bugarra propera a Pedralba.

[66] CJI 342-348.

[67] DHC 388; CJI 349. La nova delimitació de la frontera ha estat descrita amb tota cura per Guinot (1995: 37-42). Vegeu les figs. 3 i 4.

[68] CJI 350-354.

[69] CJI 355-359.

[70] CJI 315 (Villena), 360 (Castalla).

[71] RCF 103.

[72] Les donacions a don Ladrón i a l’orde de l’Hospital, en DHC 312, 313.

[73] CJI 290-291, 315.

[74] CD 49.

[75] CJI 360.

[76] Edició de H. Mû’nis (1980, II: 303). M’he basat en les versions dels extractes comentats per Epalza (1990: 36) i Guichard (1990-91, II: 423).

[77] Fî bilâd: pot entendre’s, també, que es repartiren «pel país» (en referència a Tunis?), com ho entén Guichard; Epalza, en versió un poc més lliure però més versemblant, prefereix «per (diferents) països». Vegeu la nota anterior.

[78] CJI 362. Guichard (1990-91, II: 425) també veu ací una «amenaça discreta», però en el sentit que estaria fent-se una al·lusió a «la massa nombrosa dels musulmans enfront dels magres nuclis de colons i soldats cristians aventurats al sud del regne».

[79] Per a seguir les operacions cal observar el mapa de la fig. 5.

[80] CJI 361, 363.

[81] Momblanch (1977: 39-60); Barceló Torres (1982); Burns-Chevedden (1983); Burns (1984b: 304-306); Guichard (1990-91, II: doc. 68a).

[82] DHC 402 i 403-405. Molt probablement la base des d’on acudiria l’infant a tractar amb al-Azraq seria el mateix castell de Laguar.