Читать книгу: «El naixement d'una colònia», страница 2

Aplegats a aquest punt, voldria tornar al que deia al principi. Seria absurd ocultar que els objectius del present treball es troben en total oposició a les visions sacralitzadores —explícites o no— de la conquesta i el naixement del regne de València. Sempre he pensat en la conveniència d’efectuar un exercici molt senzill i saludable: la comparació honesta i desapassionada de l’expansió catalana amb la castellanoespanyola. Si admetem, per exemple, que les instàncies oficials manipulen i idealitzen l’actuació dels conqueridors espanyols envers els indis d’Amèrica i que parlar ací d’«encontre de cultures» no és més que un eufemisme ocultador del genocidi, no veig motiu per a despullar de revestiments idealitzadors les accions i les motivacions dels conqueridors catalans i aragonesos del segle XIII. Afirmar que la nostra societat medieval fou més «tolerant» que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de l’autocomplaença. Si la colonització del regne de València va tenir unes especificitats que la distingeixen de la coetània ocupació castellana de la vall del Guadalquivir, hem d’explicar-les des de posicions racionals, fonamentades en una anàlisi rigorosa dels fets, i no limitar-nos a creure en la innata bona disposició dels nostres avantpassats (i, implícitament, en la mala dels altres). Tampoc no hem d’oblidar que en el mateix àmbit de l’expansió catalana conviuen el cas valencià i el mallorquí, on la destrucció de la societat andalusina fou molt més expeditiva i brutal.

Contra el que, potser, algú voldrà creure, no pretenc, de cap manera, concebre l’estudi de la conquesta i la colonització com una condemna moral, ni molt menys com un acte de contricció. De fet, un problema moral del segle XIII no m’interessa en absolut. Però la comprensió de la imparable dinàmica expansiva i acumuladora encetada pel sistema feudal és condició absolutament necessària per a explicar el seu producte final: el domini d’Occident i l’actual condemna del Tercer Món a la misèria més espantosa, a la degradació ambiental, a les convulsions desesperades i les migracions massives que tot just comencen ara i, sens dubte, marcaran els temps propers. Tot això va tenir uns inicis precisos i va créixer mitjançant un procés que pot i ha de ser resseguit i establert acuradament. Si no volem deixar tot el camp obert a les justificacions irracionals d’aquesta realitat i a les seues previsibles conseqüències, explicar açò des del rigor de la recerca històrica és una exigència de futur.

[1] Estic referint-me als llibres del justícia d’Alcoi (un de 1263-64) i Cocentaina (set de 1269-95). Són els exemplars valencians més antics, per davant dels sis llibres de la ciutat de València (1279-99) i del conservat a Sogorb (1286). En aquest treball sols tindré en compte la documentació anterior a 1277. Tot i que cite directament els originals, el lector ja pot disposar de les primeres edicions: la de R. Bañó (1996) i la parcial de J. J. Ponsoda (1996: 47-155).

[2] «Progressivement, cependant, l’axe de ma recherche s’est déplacé vers la compréhension des structures socio-politiques de la région valencienne à l’époque musulmane... La principale raison de ce déplacement d’intérêt reside dans la pauvreté de nos connaissances sur cette société musulmane andalouse...» (Guichard 1990-91, I: 7).

[3] «The European Christians who sailed to the coasts of the Americas, Asia and Africa in the fifteenth and sixteenth centuries came from a society that was already a colonizing society. Europe, the initiator of one of the world’s major processes of conquest, colonization and cultural transformation, was also the product of one».

[4] La ressenya de Wickham (1994) de la important obra de Bartlett (1994) parteix, precisament, de la coincidència de les celebracions de 1992: Colón i Maastricht. El text és molt clar: «the separate Maastricht and Columbus debates here merge into one, for both have common roots in the central Middle Ages, when the polities of Latin Christendom were beginning to define themselves as “Europe”, a Europe moreover already keenly and rapaciously expansionist».

[5] Una crítica recent i rigorosa a la pretesa «superioritat» racional, institucional i tècnica de l’Occident preindustrial la devem a Jack Goody (1996).

[6] Evidentment, no vull dir que tots els que utilitzen la paraula «repoblació» —jo també ho he fet sovint— participen d’aquestes idees. Simplement plantege la necessitat d’una revisió crítica d’aquest terme i la conveniència de substituir-lo, com ja s’ha fet, sols en certa mesura i encara amb fortes resistències, amb el de «reconquesta».

[7] Trobem ací una significativa coincidència amb els trets que R. S. Epstein (1992) ha considerat com a característics del regne de Sicília, un altre país mediterrani d’origen colonial.

CAPÍTOL I: LA CONQUESTA INTERMINABLE

LA QÜESTIÓ DE LA CAPACITAT MILITAR ANDALUSINA

La vespra de Sant Miquel de 1238 la major part de la host volia barrejar la madîna. Però el setge durava ja cinc mesos, la campanya més d’un any, i el rei, temorós de donar noves ocasions als perills de la malaltia o el ferro, i atenent les recomanacions de la reina, havia decidit no desaprofitar l’oferta de rendició. Calia no deixar córrer l’oportunitat d’alçar el campament, entrar d’una vegada a la ciutat i acomodar-se a l’alcàsser. D’altra banda, en evitar-se el barreig, s’impedia també el previsible esclafit de baralles greus entre els membres de la host. El r’îs Aabû-l-Hamlât, nebot del sobirà Zayyân, i el seu seguici s’havien trobat amb el «tirà de Barcelona» a les portes per tal de negociar les vides dels andalusins assetjats. D’aquesta manera obtingueren, a canvi de la capitulació, uns pocs dies de termini perquè els habitants de la madîna l’abandonassen, així com garanties per dirigir-se, estalvis, fins a Qulyâyra amb els béns que poguessen carregar al damunt. Entre les llàgrimes d’alegria de Jaume I i els plors de tristesa dels vençuts, Balansiya havia caigut, València havia nascut.[1]

L’endemà mateix, el poeta i dignatari Ibn al-Abbâr, que havia signat la capitulació en nom de Zayyân, unia als seus laments literaris la perplexitat per una derrota que no acabava de comprendre i que tractava de justificar invariablement en la lluita de faccions, en la fitna. Per a Ibn al-Abbâr, tal i com traspua la creació poètica del seu Diwân, les possibilitats de contenir l’avanç cristià, de resistir-lo amb èxit, eren del tot versemblants, però havien estat desateses (al-Harrâs 1990: 192). Possiblement considerava, sense anar del tot errat, que al-Andalus disposava dels mitjans, de la riquesa i les tècniques adequades, fins i tot superiors a les dels agressors; i per això no era capaç de trobar les raons de la desfeta més que en la dissensió interna. A banda del grau d’encert de les seues apreciacions, és evident que al funcionari de Zayyân i els altres escriptors andalusins del seu temps se’ls escapava alguna cosa fonamental. La intuïen, sense poder-la explicar tanmateix, perquè la conquesta era pressentida amb fatalitat als textos poètics. I la percebien d’alguna manera, perquè si bé els podia ser concebible la resistència, la conservació de les ciutats per a l’Islam, cap d’ells en el seu segle VII (el XIII dels altres) expressava la possibilitat de guanyar terres i fer recular els dominis cristians a la península.

Ben al contrari, els senyors dels reialmes cristians pensaven en la seua expansió inexorable sobre al-Andalus en termes tan concrets, amb una seguretat, una antelació i una precisió tan grans, que no deixen d’impressionar. El tractat de Tudellén, en 1151, vuitanta anys abans de començar la conquesta, ja havia previst que les terres de Balansiya havien de passar a mans dels reis d’Aragó i no a les dels de Castella: es donava per descomptat que tot al-Andalus havia de caure en un termini raonable, mitjanament previsible. És cert que eren els moments de la descomposició almoràvit i hi havia l’eufòria de la presa recent de Turtûsha (1148) i Larîda (1149). També el tractat posterior de Cazola (1179) succeïa a l’èxit aragonès de Terol (1170) i el castellà de Conca (1177), que aprofitaren els efectes de la lluita d’Ibn Mardanîsh contra els almohades; però en aquell moment el poder almohade era fort, malgrat tot, i açò no va dissuadir gens el sobirà castellà i el catalanoaragonès per a deixar de rectificar acuradament la seua divisionem terre Hispanie. En atorgar al rei d’Aragó els territoris de Balansiya, Shâtiba i Dâniya, fins al port interior de Biyâr i el marítim de Qalb, procediren amb un grau de detall que mostra, a més, el bon coneixement que tenien de la geografia de l’espai a conquerir.[2]

Per això és del tot inversemblant l’aire d’improvisació que el relat del Llibre dels feits vol donar al moment de la presa de la decisió de conquerir Balansiya, en el transcurs d’unes jornades de lleure i cacera. En la reunió d’Alcanyís de 1232 el mestre de l’Hospital hauria llançat de sobte la proposta, reforçada amb els consells i les informacions de Blasco de Alagón, i el rei hauria decidit llavors començar la campanya amb la presa de Buryâna per tal d’aïllar els castells de roca.[3] Jaume I falseja la realitat perquè tant la recomanació de don Blasco (no atacar directament els castells) com el seu propòsit de dirigir l’agressió inicial contra Buryâna eren del tot coherents amb l’experiència del fracàs de l’expedició a Banishkula de 1225, la qual el rei silencia vergonyosament en les seues memòries.[4]

El propòsit de conquerir el territori de Balansiya era clar i precís des de bastant abans: l’any 1219 el mateix Jaume I havia donat l’alqueria de Carabona, al terme de Buryâna, a dos ciutadans de Lleida. [5] I molt més temps enrere, el comte Ramon Berenguer IV ja s’havia anticipat a la conquesta en prometre a l’orde de l’Hospital, en 1157, poc després del tractat de Tudellén, la donació de Qulyâyra i Jarbâyra, promesa confirmada pel rei Alfons en 1171. D’aquests documents, conservats amb cura, l’orde guardava bona memòria: la seguretat de la conquesta era tan evident que el seu valor anava molt més enllà del d’una declaració d’intencions. En 1233, acabant encara el setge de Buryâna, els cavallers hospitalers s’encarregarien de refrescar la memòria al rei i li farien complir els compromisos dels seus avantpassats, obtenint d’ell la confirmació de les donacions quan la captura d’aquests llocs era imminent (Furió 1995a: 9-11).

La certitud dels feudals contrasta vivament amb el desconcert dels andalusins. Al-Andalus, en efecte, disposava de recursos productius, a més d’armes i tècniques militars: les pròpies i les que havien assimilat dels feudals. Hi havia una gran flexibilitat d’adaptació a les tècniques bèl·liques a una banda i l’altra de la frontera, de manera que les apropiacions tecnològiques, com assenyala Glick (1992: 73), eren recíproques en el camp militar. Des d’aquest punt de vista, sembla que, en efecte, la conquesta era més aviat possible a causa de la falta de cohesió o les lluites de bàndols a al-Andalus, i no per altres motius.

Miquel Barceló (1985-86: 248-249) ha suggerit, també, la debilitat dels aparells militars locals i l’estat d’indefensió en què es trobaven en vespres de l’atac feudal, però sense deixar de remarcar que «el fet de la indefensió no pot de cap manera interpretar-se com a inferioritat social ni tampoc com a resultat de cap declivi de l’estructura social». La raó de la desfeta andalusina caldria cercar-la en el fet que «la societat tribal no podia generar formes de defensa adequades contra l’agressivitat feudal». L’única entitat capaç de reunir els recursos per mantenir un aparell militar que fes front als agressors era el sultân, però l’Estat islàmic llavors era «una tènue ombra administrativa» i la societat tribal no generava relacions socials militaritzades.

M. Barceló conclou, així, que «els feudals marxaren, doncs, contra una població civil inerme o amb poca capacitat de defensar-se d’aquells tipus nous d’agressió», tot i admetre l’existència de moviments armats guerrillers que caldria estudiar més atentament. En un treball posterior, Barceló (1989b) ha parat esment, amb major precisió, en com els feudals havien descobert «que les societats musulmanes eren incapaces d’organitzar-se militarment per oferir una resistència coherent, regular i autogeneradora». També ha afirmat que, després de Las Navas de Tolosa (1212) no hi havia a al-Andalus un exèrcit capaç d’enfrontar-se als feudals i que «les úniques resistències foren fetes per població civil mal organitzada i pitjor armada».

A Pierre Guichard (1990-91, II: 388) les afirmacions de M. Barceló (1985-86) li semblen un poc exagerades, però en el fons justes, «a condició de comprendre bé el seu significat». P. Guichard, no pot evitar, tampoc, demanar-se sobre la debilitat militar andalusina. Amb aquesta preocupació, evoca, resseguint l’obra de Dominique Urvoy, l’absència d’una ideologia del jihâd com un deure personal a al-Andalus. Aquest fet s’adverteix al Diwân d’Ibn Hafâja: concorda amb la tradició jurídica malikita i es contraposa al predicament de què gaudia el deure de la guerra santa a l’Orient que va derrotar les croades. Una de les primeres manifestacions de l’acceptació del jihâd com a obligació individual es troba en un tractat específic, fet pel faqîh de Damasc [6]Alí b. Tâhir as-Sulamî i datat en 1105, sis anys després de la caiguda de Jerusalem. A al-Andalus, per contra, la doctrina vigent optaria per una delegació d’aquest deure en el sultân (Guichard 1990-91, II: 92-100).

Evidentment, les raons purament ideològiques no resulten plenament satisfactòries per a una explicació racional del problema. En concloure la primera part de la seua tesi, Guichard afirma que persisteix l’interrogant entorn de les causes de la incapacitat dels andalusins per a trobar una resposta adequada a l’amenaça cristiana que no cessava de pressionar-los. Davant la incontestable major agressivitat dels sistemes sociopolítics feudals, diu, no té lloc en cap moment la generació d’una rèplica proporcionada, al si de la societat andalusina, en forma d’«esperit de jihâd». Res comparable —segons D. Urvoy— al moviment que es produeix en el segle XII a l’Orient Mitjà. Aquesta diferència, pensa Guichard (1990-91, I: 162), podria deure’s, en part, al fet que la constitució d’un Estat almoràvit fort va bloquejar la possibilitat de desenvolupament d’una consciència general de guerra santa.

El jihâd va restar, des d’aquell moment, com un afer dels governants i es va realitzar sempre dins el marc de les estructures estatals. Una cosa semblant ocorreria a l’època almohade: el poder assumia tota la responsabilitat de la guerra contra l’infidel. Però la mateixa feblesa de les estructures estatals, la disparitat i l’extensió dels territoris que tractaven de controlar, expliquen la poca durabilitat de tals construccions polítiques; en el transcurs de les fases de crisi interposades entre els períodes de «centralització» —almoràvit i almohade— no es veu aparèixer cap perspectiva nova, ni dins l’ordre social, ni dins l’ordre polític. La conclusió, per a l’historiador francès, seria que «les formes de poder i els modes d’organització de l’Estat no són susceptibles de variar més que a l’interior dels límits posats per una cultura fonamentada sobre els principis del dret musulmà i la tradició malikita» (Guichard 1990-91, I: 162-163).

D’aquesta manera, Guichard situa bastant adequadament el problema ideològic, en vincular-lo a les característiques de les construccions polítiques, i en tractar, així, d’integrar-lo en una explicació raonable de la incapacitat dels precaris aparells estatals andalusins per encarar l’agressió feudal. Però també és conscient que la feblesa de l’eventual sultân no és un feblesa del conjunt de la societat. Per això, reprendrà més endavant la qüestió militar i objectarà a Barceló que, en rigor, els andalusins no són «civils desarmats». És evident, durant les campanyes valencianes de Jaume I, que les mateixes comunitats, «rurals i urbanes», defensen les seues fortificacions, i els ocupants dels husûn no són considerats, fins i tot pels cavallers cristians, com a combatents negligibles (Guichard 1990-91, II: 388-389). Per a ser «un llogar tan vil... que no és major d’un corral», els habitants de la petita madîna de Buryâna es defensen de forma acceptable i no ho fan fàcil a la host de Jaume I.[7]Hi havia, però, una clara escassetat de guerrers professionals a cavall: entre els defensors de Buryâna sols es comptaven set combatents muntats, uns cinc a Murbîtar; quan la crònica del rei parla de la cavalcada de Shâriqa (1233) o el setge de Biyâr (1244), el relat no assenyala mai la presència d’homes a cavall entre els andalusins: insisteix que es tracta de peons i que lluiten, sobretot, amb armes de git; a al-Manâra, la guarnició del sultân està composta d’un o dos guerrers a cavall i una vintena d’infants. La tropa muntada, doncs, és bàsicament la pagada per l’Estat; i l’Estat (almenys ara) té uns recursos limitats: a la batalla d’Anîsha —l’únic combat a camp obert de tota la campanya—, Zayyân, havent reunit presumptivament totes les forces de què disposava des d’Unda fins a Shâtiba, «solament» va sumar —segons el text, sens dubte exagerat, de la crònica reial— 600 homes a cavall, i pitjor equipats que els feudals per a un encontre d’aquelles característiques (Guichard 1990-91, II: 390). El sultân, doncs, es veia decisivament limitat per a fer front al poder militar dels agressors. Però el que ara hem de tenir en compte és que el sultân no representava la possibilitat exclusiva de resposta a la conquesta.

HOST I CAVALCADA: L’APARELL MILITAR FEUDAL

En la batalla d’Anîsha o del Puig (abril de 1237) els andalusins havien posat al davant els combatents a peu procedents dels llocs de la frontera —experimentats però no professionals— i la cavalleria en rereguarda, junt amb els infants inexperts: açò vol dir que no solament estava menys armada que la feudal, sinó que probablement seria prou menys nombrosa d’allò que la crònica diu. Arribada la tropa a la vora del puig on estava la fortificació, un grapat de cavallers cristians conteniren els atacants al peu del pendent amb tres càrregues successives, retrocedint i contraatacant, fins que aconseguiren desbaratar-los i perseguir-los.[8]

Evidentment la victòria havia estat possible per la formidable força de xoc dels cavalls armats. Es tracta de la tècnica de combat característica de l’Europa feudal, la que acompanyaria la seua expansió en el segle XIII, i que consistia, essencialment, en la combinació de tres elements: muntada sobre estreps llargs, subjecció de la llança en ferm i cobriment de malles de ferro per al cos i el cavall (Ross 1963; Cirlot 1985). El guerrer vestia la lloriga —gonió— i les calces de cota de malles; a sobre es posava el perpunt —túnica enconxada i repuntejada—; es protegia amb un escut, i sobre el cap, el capell de ferro: un casc hemisfèric proveït, de vegades, bé de protecció nasal, bé d’un reforç o aleta perimetral (Riquer 1968: 27-48; Bruhn 1982: 115-157; Menéndez Pidal 1986: 255-263). El cavaller de les campanyes de Jaume I gaudia d’exhibir-se amb el perpunt al cos, el capell de ferro al cap i l’espasa al cinyell; tal i com palesa el Llibre dels feits, era la forma en què preferia veure’s representat: proveït dels signes tangibles de la seua força.

Aquesta potència, tanmateix, depenia totalment del cavall. Un bon cavall de guerra, capaç de llançar-se a la càrrega amb el seu cobriment de ferro i el cavaller armat a sobre, era més car que cinc rossins o trenta atzembles; el cavaller procurava, a més, tenir-ne algun de reserva i, inevitablement, necessitava acompanyar-se de cavalcadures auxiliars, com rossins i atzembles, per a traslladar-se ell mateix —el cavall de guerra es reservava per al combat— i transportar els revestiments de ferro, les armes i les altres coses. Cada cavaller portava amb ell entre quatre i sis cavalcadures; a banda, anaven també els escuders que els servien de tropa auxiliar, alguns dels quals disposaven de cavalls que no es cobrien de ferro i altres combatien a peu, però tots es traslladaven sobre rossins o altres cavalcadures. Tampoc no hem d’oblidar els ballesters a cavall, que complien una funció.subsidiària però força important.[9] El manteniment i la mobilització d’una host comportava, en definitiva, un fort consum del farratge equí habitual, que era l’ordi.

S’ha considerat que la funció pròpia i natural dels cavalls armats era la de llançar-se a la càrrega estretament arrenglerats en formació de batalla. Però en realitat aquesta concentració de força sols es donava en combats extraordinaris; i pel que respecta a la campanya de València, ni tan sols la batalla del Puig va donar lloc a una formació semblant. El brutal poder de xoc del cavall armat es podia exercir, també, aïlladament o en grups petits, i no per això deixava de tenir valor ni de provocar por. Durant la conquesta de les terres valencianes, grups de cavallers poc nombrosos oferien una protecció blindada i dissuasiva que evitava atacs en camp obert a qualsevol tipus de tropa o de caravana en moviment.

Entre les accions bèl·liques més efectives de la conquesta, les operacions de tala, dirigides a propiciar les rendicions per fam, ocupaven un lloc fonamental; la mateixa ocupació del Puig va tenir com a objectiu efectuar tales a l’horta de València.[10] Doncs bé, els cavalls armats resultaven extremadament útils per a salvaguardar, precisament, l’execució de les tales, atès que, en principi, no eren actes d’una impunitat intrínseca: la destresa combativa dels andalusins a cavall, amb atacs de genets ràpids i ballesters, podia perfectament dificultar-los o impedir-los. «Com serà d’aquests blats tan bells que tenim denant nós e que no els tallem, e que els sarraïns nos veden per força que no els puixam tallar?» Al començament de la conquesta, Jaume I va pensar a efectuar la tala de Xèrica i va recomanar un desplegament de la tropa de manera que permetés efectuar-la sense perill d’atacs (vegeu la fig. 1): vint cavalls armats se situarien a cada un dels costats dels camps, avançant pels camins que els vorejaven i cobrint els flancs; sobre els blats, en primera línia, es disposaria una renglera d’homes amb escuts, protegint el grup de ballesters, que marxaria «a les espatlles dels escudats»; en tercer lloc, finalment, els talladors anirien fent la seua feina escortats de prop per dos ballesters. Els andalusins no pogueren evitar la destrucció de la collita. Trenta cavalls armats es quedarien protegint el campament, quasi abandonat pels talladors, de forma que els andalusins no s’atreviren tampoc a atacar les tendes.[11]

TALA DE XÈRICA

Fig. 1. «... metam vint cavalls armats en aquella carrera dessús, e altres vint en aquella carrera dejús, e lliurem los escuts als escuders, e els ballesters vinguen a les espatlles dels escudats, e els talladors ab dos dels ballesters...» (CJI:155).

En general, els cavalls armats eren el mitjà que atorgava la llibertat de moviment a les comitives que s’aventuraven en territori hostil, sempre que es mantingueren en camp obert o en qualsevol lloc on poguessen brocar. Permetien a Jaume I passar impunement per davant dels centres fortificats andalusins, gairebé a tret de ballesta, sense perill de ser atacat, com quan va transportar el fonèvol destinat a hostilitzar Montcada per davant de Morvedre sols amb una escorta de dotze o quinze cavallers.[12] Els cavalls armats, que operaven en grups d’entre quinze a trenta —una quantitat equivalent a la dels conrois, les primeres bandes muntades de cavalleria feudal—, eren la garantia de seguretat de les tales, les cavalcades i els setges, així com del seu aprovisionament; és a dir, els tres tipus d’operacions que feren possible la derrota andalusina.

Les mateixes tales s’executen en el marc de les operacions de major abast: les cavalcades i els setges. Les cavalcades tenen com a objectiu, òbviament, el botí, però no tant per aprovisionar la tropa, o moure a la submissió de les aljames per intimidació, com per obtenir un guany afegit al de la conquesta en si: el guany del saqueig i la venda d’esclaus, al qual els agressors no estan disposats a renunciar. El botí consistirà, doncs, en l’apropiació directa dels béns mobles (les «robes») dels andalusins i, sobretot, la venda dels homes, dones i nens capturats. El mateix testimoni del rei palesa aquesta intenció prou clarament. Així, en finalitzar la cavalcada a les terres del Xúquer que, en 1234, el portà fins a Albalat de la Ribera, Jaume I havia furtat, en efecte, grans quantitats d’ordi i aviram, però no va deixar de lamentar que, a causa d’estar els andalusins avisats, solament en pogueren capturar uns seixanta: molt poca cosa.[13]

Igualment, després de la cavalcada a Cullera de 1235, mentre descansa a Silla, el rei està molest perquè li sembla que «nos eixim mal d’esta terra, car tan gran host com aquella és que no en tragam sinó vint o trenta catius» (després en dirà seixanta). Aquesta incomoditat provocarà la decisió d’atacar Montcada. Els motius són evidents, ja que es tracta d’una de les millors i més grans alqueries de l’horta, situada en lloc pla, amb unes defenses no massa difícils: un feble recinte de terra i fusta (les «barreres») i un reducte format per la torre i l’albacar adjacent.[14] A més a més, tots els habitants s’hi trobarien, que era allò que realment interessava: les dones i els xiquets s’havien recollit a València —com solien fer en tals moments— quan la host hi va passar cap al sud i ara haurien tornat en no considerar la possibilitat que se’ls ataqués. Aquesta circumstància permetria obtenir grans beneficis: el rei esperava prendre almenys un miler de captius, a més de les robes i les provisions. La pretensió de cercar motius «estratègics» no té cap sentit en l’assalt a Montcada. El mestre del Temple va suggerir, precisament, a Jaume I l’alternativa d’atacar Torres Torres, que «és en xemí de Terol e de València», i el rei la va menysprear perquè el guany seria molt menor.[15]

Perquè una cavalcada resultara satisfactòria calia fer centenars de captius. I com normalment els camperols andalusins estaven al corrent, no eren molts els que es deixaven capturar als camps o a les alqueries: quasi tots estaven a l’interior dels recintes —albacars— dels husûn o dels castells de roca, esperant que finalitzés la razzia. Per això es plantejava la necessitat d’assaltar llocs plans o assequibles sense massa dificultat, tot i que calgués posar setge durant uns pocs dies. Coneixem els atacs que va fer el rei, però no sabem res o quasi res dels que feren, pel seu compte o en accions coordinades, els nobles i els cavallers durant els anys de la conquesta, quan el país era, per a ells, un vedat obert de caça. Què no faria, per exemple, Pero Cornell en les seues cavalcades per la Plana? Segons Desclot durant el setge de València es feren, arreu del país, cavalcades que prengueren un bon nombre de captius.[16] Possiblement, la suma d’aquestes accions, en bona part desconegudes, petites i concretes, però d’efectes greus, ens donaria el veritable to de la conquesta, tot i que també hem de tenir en compte —com veurem— els límits de l’autonomia militar nobiliària.

La cavalcada requeria capacitat de moviment; per això, a despit que ocasionalment poguessen participar peons de les viles, eren accions pròpies dels cavallers, acompanyats dels seus escuders i, sovint, de grups d’almogàvers. Quan es plantejava atacar algun recinte fortificat, els ginys o màquines de tir eren imprescindibles, però no es construïen in situ com es feia als veritables setges, sinó que es feien transportar, per terra o mar, des del lloc més proper on estigueren. Aquesta eventualitat es va manifestar en la cavalcada de 1235 a la zona de Cullera; Jaume I va advertir que podia bombardejar la multitud congregada a l’albacar de Cullera des d’una elevació superior: «Santa Maria, qui podia haver un fenèvol tots los ociuria!», però va desestimar-se l’acció a causa —diu la crònica— de la fretura de pedres a la Ribera del Xúquer.[17] L’atac a Montcada, en el camí de retorn, va permetre la revenja: ací sí que va fer portar un fonèvol des de Borriana i, durant cinc dies, va estar tirant pedres, ininterrompudament, a la multitud de dones, infants i bestiar amuntegats dins l’albacar vora la torre. El fustigament implacable i la putrefacció dels animals morts van obligar els andalusins a rendir-se. Tal i com s’havia planejat, els agressors esclavitzaren tots els ocupants i s’apropiaren de tots els seus béns. El botí fou impressionant: 1.147 captius, robes, seda, perles, joies d’or i d’argent. La venda dels andalusins (el rei abans havia cuidat de reservar-se’n el benefici de cent) i de les seues coses reportaren uns 100.000 besants: un millió de dirhams de plata.[18]

La host de Jaume I requeria constantment el treball d’enginyers i mes-

tres capaços de construir màquines de guerra o improvisar una fortificació. Els campaments fortificats es manifestaren decisius per al suport de contingents establerts sobre territori no controlat quan es volia sotmetre’l a una acció constant de tales i cavalcades. El mateix cas del Puig d’Anîsha ofereix el més clar i acabat exemple d’aquestes instal·lacions concebudes per a mantenir durant el temps necessari la pressió de les cavalcades. A la muntanyeta del Puig hi havia una fortificació andalusina que havia estat arrasada per evitar la seua utilització pels cristians, però el rei va encarregar vint parells de tapieres a Terol per refortificar el cim, de nou, amb murs de tàpia: l’obra va durar dos mesos.[19] La crònica reial ens parla sovint de les «bastides» amb el sentit de refugis fortificats usats com a bases d’hostilització —com ara les de Sellent (prop de Xàtiva), Villena i altres fetes en les campanyes meridionals—, però no ens diu si la seua construcció és tan sòlida com sembla ser la del Puig.[20]