Читать книгу: «El naixement d'una colònia», страница 3

Les màquines de setge eren, fonamentalment, de dues classes: les que llançaven projectils i les d’assalt. Entre les primeres hi havia una variada gamma de tipus: fonèvols, manganells, almanjànecs, trabuquets, d’acord amb les característiques de la propulsió i cada un amb avantatges específics; entre les segones, hi havia els castells de fusta i els mantells de cledes. Eren, normalment, aparells feixucs i, de vegades, sofisticats; la construcció, com he dit, podia estar a càrrec de tècnics especialitzats, vinguts fins i tot d’Itàlia, com l’enginyer Nicoloso que féu per a Jaume I el trabuquet a Mallorca i la torre d’assalt a Borriana.[21] Davant aquestes màquines, els andalusins solament podien oposar, a tot estirar, els trets d’uns pocs aparells, anomenats «algarrades», molt lleugers i senzills, força precisos però escassament potents, com els que defensaven Borriana; a Almassora els assaltants es trobaren amb «una pertxa que els sarraïns havien tallada per algarreda», testimoni de la simplicitat del mecanisme de cigonya.[22]

Cap amenaça seriosa no podia inquietar, doncs, els campaments de setge més enllà del radi de tir de les ballestes dels defensors. En aquest punt de les campanyes, quan el setge a un centre important estava mitjanament consolidat, feien la seua aparició els peons dels consells veïnals, procedents de les ciutats i les viles reials d’Aragó i Catalunya, en part per compliment del servei que devien al seu senyor i en part per l’esperança de compartir els guanys del botí. Tal i com ens els mostren els texts i l’iconografia —pense, sobretot, en les pintures del Saló del Tinell—, els peons anaven armats, en proporcions semblants, uns amb escuts i llances i els altres amb ballestes; el cos el defensaven amb revestiments més lleugers: peces de cuiro o perpunts. Entre els homes de les viles, tanmateix, no tots eren estrictament peons, ja que, de vegades, molts d’ells portaven cavalls i rossins que no necessàriament usaven per combatre; però en contribuir a la campanya amb aquestes cavalcadures, el rei els regraciava sovint amb lots doble grans que als que simplement anaven a peu. La funció militar dels peons i, en general, de la gent de les viles durant les operacions de conquesta estava allunyada de les accions ofensives, protagonitzades per la cavalleria pesant i els seus acompanyants; no eren certament tropes de xoc. A banda de les razzies en què, autònomament, decidiren aventurar-se, o de la seua utilització com a tropa auxiliar en els setges, la funció precisa que se’ls reservava era, més aviat, la de força d’ocupació, capaç de mantenir les places, fer eixides quan calgués i tenir a ratlla la població indígena quan la terra ja s’havia guanyat. Una funció que, amb les donacions de terra i cases, es tractava de perpetuar.

Tot açò no vol dir que foren mals combatents; al contrari: els peons de les viles frontereres solien ser homes destres en l’ús de les armes. El que cal tenir en compte és que l’eficàcia de la seua intervenció durant la conquesta se supeditava als èxits dels cavalls armats i al control previ del territori. Però eren, en qualsevol cas, veritables camperols-guerrers, i molts d’ells —bé per la falta de patrimoni, bé per l’oportunitat de grans beneficis— acabarien especialitzant-se com a combatents professionals i viurien exclusivament dels botins i la captura d’homes, establerts a les zones de frontera o participant en les campanyes militars que es presentaren. És evident que estic parlant dels almogàvers: «nós no som usats d’estar en viles ne en ciutats, que no som sabaters, ne tixidors, ne hòmens que sapiam res fer sinó de fet d’armes contra nostres enemics», així s’autodefinia un almogàver en boca de Desclot uns cinquanta anys després de la conquesta.[23]

Hem de tenir en compte, tanmateix, que amb la conquesta valenciana i el testimoni de la crònica reial assistim gairebé a la primera aparició documentada d’aquest tipus de guerrers, encara en quantitats poc importants, com bé s’aprecia al Llibre dels feits, que ens parla de grups de 50 o 200 homes, diferenciats dels altres peons i ballesters de les viles.[24] Sense cap dubte, com ja he dit, l’origen d’aquests combatents es troba en les companyies o milícies de les viles reials (Powers 1988: 88-89). Ramon Martí (1991) ha remarcat correctament aquest fet en cridar l’atenció sobre l’etimologia del mot (al-mugâwir, «el que fa algares o incursions de saqueig», manllevat als andalusins) i recordar que la primera manifestació del fenomen seria la dels adalils que guiaven i dirigien les tropes dels consells veïnals, una funció regulada en el fur de Terol a les darreries del segle XII;[25] no és cert, però, que «els primers almogàvers que participen a les campanyes de Jaume I sobre València siguin membres d’aquestes milícies pròpies dels consells forals». Els almogàvers s’han especialitzat en la guerra i han deixat de pertànyer als cossos rutinaris de peons: la crònica reial els distingeix perfectament. Tot i que l’onomàstica coneguda (per a 1276) suggereix que molts almogàvers procedien de zones d’alta muntanya, no és del tot exacte, com bé apunta R. Martí, el gènere de vida «asilvestrat» que Desclot els atribueix: «són unes gents qui no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs».[26] Tot i que faran eixides constants, certament tenen casa a les viles, són persones conegudes dels seus veïns i alguns poden exercir l’almogaveria de forma eventual (Torró 1992: 131-136). Allò cert és que les armes sí que eren la seua dedicació exclusiva.

No convé, però, endinsar-se ara més en el problema de l’almogaveria perquè el fenomen era, en els anys de la conquesta, minoritari i encara poc definit. L’aparició massiva dels almogàvers i la creació del seu estereotip pertanyen a un moment posterior. És suficient retenir que la intensa activitat predadora a la frontera va permetre als almogàvers desenvolupar tècniques de combat a peu —llançament de dards, sens dubte imitat dels andalusins— i equipaments singulars, de gran eficàcia per a l’execució de colps arriscats en terrenys difícils.[27]Però sobretot, els havia fet, abans que res, capaços de fer front als andalusins sense necessitat de la força de la cavalleria pesant. I aquesta anava a ser una capacitat molt estimable, per bé que incòmoda quan no va poder posar-se-li fre.

En definitiva, l’aparell militar feudal —la cavalcada i la host—, se’ns ofereix, en primera impressió, com una multitud heterogènia, unida sols per l’afany de botí: la mainada reial; els ordes militars; els rics homes, barons i cavallers, acudits més per voluntat pròpia —pel guany— que en compliment d’obligacions de vassallatge; els cavallers assoldats;[28] els peons dels consells vilatans i els almogàvers. Té tota l’aparença d’una amalgama, però no es tracta d’una congregació incoherent. De fet, la plenitud de la host sols arribarà a donar-se en el gran moment de la caiguda de València i, en menor mesura, en les altres capitulacions: en les etapes culminants. Perquè cada grup desenvolupava una funció molt determinada en els processos d’agressió i d’ocupació que confluïen en aquells instants.

¿LOS MOROS NON ANDAN ARMADOS?

La «potència» militar dels andalusins del segle XIII no era comparable a la dels feudals, però açò no vol dir —i la crònica en dóna prou de testimonis— que foren civils indefensos. Quan Jaume I considera la manera de procedir a la tala de Xèrica, abans descrita, no deixa d’observar que:

aquests sarraïns saben d’armes e que són molt maestres, e les armes han un costum que manera és de lluitar, que ab la manya que hom li pararà, si l’altre el sap bé desparar que el derrocarà: e aquests cavallers nostres no han sinó les llances e els sarraïns han llances e ballestes, e corren mellor que ell.[29]

El rei enuncia, d’aquesta manera, els dos principals recursos amb què els agredits podien combatre’l i que podien inspirar alguna preocupació: la cavalleria lleugera i les ballestes.

La possibilitat d’oposar a la cavalleria feudal una tropa muntada de semblants característiques, proveïda de guarniments pesants, no era ignorada ni menystinguda. Durant molt de temps, quan els estats d’al-Andalus comptaven amb els mitjans suficients, no havien deixat d’equipar cossos de cavalleria que en poc es distingien dels feudals, combinats sovint amb els genets lleugers. De la imitació andalusina dels cavallers cristians ens ha arribat el conegut testimoni d’Ibn Sacîd, que contraposa les muntures altes i els estreps llargs, l’arnès de cota de malles, la llança i l’escut pesants dels andalusins amb l’agilitat dels genets berbers, el tipus de muntada, les dargues i les llances lleugeres que aquests feien servir (Sánchez Albornoz, 1986, II: 433-434). I encara el sobirà balansí Zayyân podia permetre’s equipar-ne alguns a l’estil feudal, més que fos per a fins cerimonials: Jaume I es va sorprendre de veure el negociador ra’îs Abû-l-Hamalât acompanyat de «deu cavallers... ben guarnits e ben vestits, e en bons cavalls e bones selles noves que podien entrar en tota bona cort, com hòmens bé aparellats».[30] En tenien, doncs, però massa pocs.

Uns pocs elements de cavalleria pesant no servien per a res més que per a combatre a títol individual en presentar-se l’ocasió: la cavalleria andalusina no podia fer front a la feudal amb la mateixa tàctica perquè en condicions d’inferioritat numèrica era una opció suïcida. D’altra banda, tampoc no és segur que el seu grau de coordinació i eficàcia fos equiparable al dels esquadrons o conrois feudals, que acostumaven a ser unitats forjades en un llarg entrenament comú. Per això la utilització d’aquest tipus de cavalleria a al-Andalus decauria fins a desaparèixer del tot en el segle XIV. Era preferible fer ús de sistemes de combat diferents, amb les seues limitacions però també amb avantatges. No és del tot correcte, crec, afirmar que els genets musulmans anaven «pitjor» armats: simplement anaven menys equipats i procuraven traure un profit de la lleugeresa (Guichard 1990-91, II: 390, doc. 65). La tàctica del tornafuig (tornafuye), consistent en escomeses successives i fugides ràpides de guerrers muntats a la geneta, podia provocar el desbarat de la cavalleria pesant; era una forma de combat valorada i temuda pels feudals, que arribarien a imitar-la (Soler 1993: 157-172). Però el fet de disposar, malgrat tot, d’una escassa tropa muntada (com es va veure en la batalla del Puig) limitava les accions: durant el setge de València, els genets feien eixides des de la madîna a provocar els cavallers cristians perquè tractaren d’atrapar-los. Aquesta tàctica era un parany en el qual queien els poc acostumats a lluitar contra els andalusins: «la companya de l’arquebisbe de Narbona... no sabien de la costuma dels sarraïns, que los sarraïns los fugien per tal que els poguessen tirar prop de la vila»; Jaume I tractaria d’alertar-los, i en aproximar-se fou encertat per un dels trets de ballesta que tant temia.[31]

Ja abans de començar les campanyes valencianes, Jaume I havia estat advertit de la potència dels ballesters andalusins com un dels obstacles que caldria afrontar en cas d’atacar València. Just acabada la conquesta de Mallorca, Sanç d’Horta hauria dit:

vos trobarets en València, que vos eixiran cinc mília o sis mília ballesters de dos peus, o dels altres més de compte que no lleixen acostar host de la vila, tant és lo poder de les ballestes e del poder que hi és.[32]

Com es veu, els andalusins feien usar, preferentment, el tipus de ballesta anomenat «de dos peus» o, també, balista sarracenica, el qual es tensava subjectant l’arc sota els dos peus alhora, és a dir, amb tot el pes del cos.[33]

És el model considerat com a més «primitiu», i Álvaro Soler (1993: 71-72) ha arribat a suggerir que la ballesta d’estrep atorgava més potència al tret; açò no és cert en absolut: els únics avantatges possibles de l’estrep rauen en una relativa lleugeresa i rapidesa del tensament. De fet, els cristians valoraren les possibilitats de la ballesta de dos peus i l’adoptaren en certa manera. Era, sovint, de dimensions més grans, més pesant, i s’usava especialment en la defensa de llocs fortificats, com veiem quan es fan portar tres ballestes de dos peus per a la defensa del castell aragonès de Sos;[34] molt probablement aquest tipus equival a la ballesta anomenada jarkh per al-Turtûshi (Nicolle 1976: 139; Bruhn 1982: 96-98). La potència de les ballestes andalusines —de dos peus amb tota seguretat— es féu també palesa en la conquesta castellana de Sevilla en 1248, concretament en un atac a Triana durant el qual:

morieron y muchos cristianos; ca tales ballestas tenien esos moros que a muy grant trecho fazien muy gran golpe... que pasauan el caballero armado et salien del.[35]

Que fossen més potents i, segons sembla, més pesants no vol dir que no poguessen emprar-se amb una alta precisió. Quan Jaume I va atacar Borriana amb el castell de fusta, un grup d’homes protegien amb escuts els que arrossegaven la feixuga estructura cap al mur, però els ballesters de dos peus apuntaven bé: «no els podíem escudar tant, que ells les sagetes no metessen entre los escuts que tenien los hòmens».[36]Sabem, també, que les ballestes de dos peus feien servir un tipus de projectil diferent a les d’estrep;[37] probablement les sagetes pròpies de les ballestes d’estrep eren els cairells i les de les ballestes de dos peus, els viratons o passadors.

És ben obvi que en el moment de la conquesta hi havia al Sharq al-Andalus una arrelada pràctica en la confecció i maneig de la ballesta (de dos peus), i que estava universalment difosa entre la població —per descomptat els camperols— com a arma defensiva destinada, sobretot, a protegir les fortificacions. Alguns testimonis arqueològics ja permetien sospitar açò: als husûn de Xixona i d’Alcoi s’han efectuat troballes de nous de ballesta que podrien datar-se a finals del segle XII o a la primera meitat del XIII (Azuar 1989: 381-383); la nou, anomenada jawiza, era el dispositiu que mantenia tensada la corda. D’altra banda, és també molt destacable l’existència d’una forta tradició artesanal relacionada amb la manufactura de ballestes i sagetes entre els andalusins dels reialmes de Jaume I: les aljames de Saragossa, Daroca i Calataiud, per exemple, fabricaven molt sovint projectils de ballesta en grans quantitats per als reis d’Aragó.[38]

Així mateix, els andalusins habitants a les terres que anaven a convertir-se en el regne de València eren uns excel·lents ballesters. El que vull destacar ara és que no es tractava de cossos professionals o especialitzats al servei del sultân, sinó que procedien del si de les mateixes aljames, val a dir que eren camperols. Trenta anys després de la caiguda de València, en 1268, quan quedaven ja pocs veterans en actiu d’aquelles campanyes, l’infant Pere tenia assoldats 92 ballesters andalusins pagant-los 4 diners diaris (Burns 1975b: 31). Aquests soldats, al capdavall, eren camperols també, i ho demostra el fet que el mateix infant confirmés, en 1272, a un ballester seu anomenat Sacd b. cAlí, la possessió d’una heretat que tenia a Pego, obligant-se alhora a treballar-la bé.[39] Un testimoni incontrovertible del grau de difusió de la ballesta entre la població andalusina el trobem, ja després de la conquesta, a la moreria de Cocentaina, quan s’embarguen béns del ferrer cAbd ar-Rahman, en 1269, i de l’alamí cAlí walad Hacab, en 1275: en tots dos casos —els únics embargaments enregistrats per a musulmans— els prenen una ballesta de dins de casa.[40]

La qualitat dels ballesters andalusins, valorada prompte per l'infant Pere i posada a prova en la guerra de 1276-1277, es va tenir en compte en 1283, quan Pere, ja rei i amenaçat per la guerra amb el monarca francès, va escriure als alamins i als vells de les aljames del regne de València per comunicar-los que anava a fer escollir uns quants homes de cada aljama per a crear una companyia de ballesters i llancers: «nos trametats ab companya de balesters et de lancers de cascun d’aquelles aljames bé aparellats e bé adobats, e nos darem a aquels bona soldada». Al setembre de 1285, en efecte, es disposaria que no s’obligués a contribuir els veterans que havien defensat Girona i als quals no se’ls hagués pagat la soldada.[41] El rei d’Aragó va poder reunir, així, un cos de 600 ballesters andalusins que va destinar a la defensa de Girona, armats tots, diu Desclot, amb les ballestes de dos peus que els eren característiques.[42]La crònica de Desclot, precisament, ens ha deixat un testimoni interessant de l’eficàcia d’aquests soldats: un grup de seixanta d’ells, armats amb coltells i ballestes, portaren a terme amb èxit un arriscat atac nocturn al campament de setge francès; a més, la seua punteria era terrible, ja que quan el rei de França acostava cadafals i castells de fusta als murs de Girona,

los ballesters sarraïns, qui eren dins la ciutat, havien llurs bones ballestes de dos peus e faïen que negun no podia traer lo cap ne la mà en aquells castells ne cadafals, que sempre no fos ferit de dues o de tres tretes; e axí negun no hi gosava parer, tant los faïen paor les ballestes dels sarraïns.

Les mostres d’una habilitat admirable amb les ballestes de dos peus eren tals que «los francesos temien més los sarraïns ballesters que neguns altres que fossen dins la ciutat de Gerona».[43] L’experiència va resultar tan satisfactòria que en 1293 el batlle general del regne de València va reunir, de nou, 200 ballesters de les aljames del rei per incorporar-los a l’exèrcit que Jaume II preparava contra Artal de Alagón;[44] i en 1298 el mateix rei ordenava a les aljames de les muntanyes de Dénia que li proporcionaren tots els ballesters d’aquestes valls —cum ballistis et aliis omnibus eorum apparatibus— per a participar en el setge del castell d’Alhama (Ferrer Mallol 1988b: doc. 8). Encara a mitjan segle XIV, els camperols musulmans serien utilitzats militarment durant la guerra amb Castella.[45]

Tanmateix, l’eficàcia dels ballesters andalusins era tal, més que res, en tant que tropes d’establiment, de defensa de les fortificacions. Per això el sultân mantenia, en la mesura de les seues possibilitats, petits contingents de genets professionals, com els «cavallers» assoldats que tenia el qâ’id de Xàtiva i que venceren als cristians en alguns combats.[46] Aquesta tropa muntada es va extingir amb la conquesta: calien mitjans bastant superiors al patrimoni habitual d’un camperol musulmà per a mantenir un cavall i l’Estat que els podia aportar havia desaparegut. Els reis d’Aragó no van tenir mai —ni van procurar tenir-la— una tropa autòctona de genets: quan en necessitaren, els contractaren del Magrib. La combinació permanent d’aquesta doble potencialitat militar a les aljames hauria resultat un perill inadmissible per als nous senyors, com bé es va posar de manifest durant la incursió de genets de 1276. Els ballesters andalusins eren, doncs, molt bons combatents, però aïlladament esdevenien força limitats. El desenvolupament de la perícia en ballesteria i la seua transmissió generacional entre el camperolat andalusí havien estat el resultat lògic de la necessitat de defensar les fortificacions, els husûn que eren el darrer recurs per a fer front a l’agressió cristiana.[47]

En 1225, quan Jaume I va assetjar Peníscola, el fracàs de l’operació es va atribuir al fet d’estar el castell ben aprovisionat de queviures.[48] L’experiència va ser —ja ho he dit— silenciada pel rei, però no oblidada; de fet, la capacitat de resistència dels castells de roca avituallats esdevindrà un tòpic als texts de l’època, però un tòpic cert. Blasco de Alagón hauria recomanat al rei començar la conquesta a Borriana perquè:

si jo us consellava que anàssets assetjar un fort castell, dar-vos hia mal consell, car bé n’hi ha quaranta o cinquanta que, mentre menjar haguessen, vós ni tot vostre poder no els poríets pendre.

Desclot tampoc no va deixar d’assenyalar, quan exaltava la conquesta valenciana, la presència dissuasiva, a les terres cobejades, de ni més ni menys que tres-cents castells de roca «que no temen null hom, sol que hajen que menjar».[49]

La caiguda de Borriana, tal i com esperava el rei, va propiciar la rendició de molts husûn septentrionals, però no certament per qüestions logístiques. La petita madîna de Borriana no era essencial per a la defensa o l’aprovisionament dels castells, que podien assortir-se perfectament de les alqueries immediates, sobretot al rerepaís muntanyenc; de fet la Serra d’Eslida, situada tan sols a uns 20 km de Borriana, trigaria encara nou anys a retre’s als conqueridors. D’una banda s’ha de tenir en compte que, amb Borriana, desapareixia probablement la presència del sultân a la zona, i aquest fet plantejava l’oportunitat d’entrar en negociacions amb els agressors. D’altra, hem de considerar que aquests convenis podien semblar l’opció més raonable en aquestes circumstàncies: els castells, indubtablement, permetien als que capitulaven comptar amb un marge de negociació, i en retre’s evitaven els greus perjudicis de les cavalcades, les tales, els setges o l’eventual expulsió. Una altra cosa, és clar, seria el grau de compliment dels pactes per part dels vencedors.[50]

Els castells andalusins no responien a cap pla estratègic de defensa territorial. Certament, tot i la perseverança d’autors incapaços d’explicar els fenòmens castrals més enllà de la «síndrome Maginot» (Bazzana 1992, I: 264-267, 388), la «xarxa» de husûn en presència durant els anys de la conquesta no havia estat concebuda en un moment concret. La cronologia inicial de les fortificacions és diversa, des del segle x, si més no, fins als darrers moments de les campanyes feudals; i la seua distribució geogràfica al Sharq al-Andalus de 1238 era el resultat de l’acumulació de les conjuntures diferents que les havien fet sorgir. El tipus d’utilització i la mateixa ocupació dels castells també havien estat subjectes a variacions que tot just comencem a conèixer. Alguns husûn eren castells poblats que podien tenir, a més, albacars o sectors no edificats aptes per a congregar gents i ramats de les alqueries, com els descrits a Cullera i Bairén al Llibre dels feits, però també hi havia una multitud de llocs de refugi concebuts com a tals.[51]

En qualsevol cas, la gènesi dels castells rurals al Sharq al-Andalus fou essencialment un fet tardà, de les darreries del segle XII i els inicis del XIII (Azuar 1989: 337-350); i, també, un fet local inexplicable al marge de la iniciativa i la necessitat de les aljames (Guichard 1980b). Les fortificacions pròpiament estatals tenien unes característiques específiques que permeten distingir-les prou bé de les «comunitàries» (Bazzana-Cressier-Guichard 1988: 35-38, 112-114). L’estreta relació topogràfica que els estudis de Cressier (1991), Barceló i altres (1989) han posat de manifest entre els punts fortificats i els espais irrigats mostra, de manera especialment significativa, la dependència dels husûn envers les aljames i les alqueries. Evidentment, el caràcter local de les fortificacions no esdevé obstacle perquè, mitjançant guaites i talaiers, es puga establir una comunicació visual, a base d’alimares, que pose les aljames en estat d’alerta en moments de perill i permeta a la població tenir temps per a recollir-se, tal i com relata Jaume I a propòsit de la cavalcada a la Ribera del Xúquer de finals de 1234.[52] Guichard (1990-91, II: 402) ja ha assenyalat el «caràcter passiu» de la capacitat defensiva andalusina, però cal detenir-se en les implicacions d’aquest tret. La major de totes, al meu parer, és l’«horitzontalitat» de la participació camperola en les tasques defensives, més que fos solament llançant pedres. Tota la població —especialment la masculina— s’implica en les accions, destacant-se a penes algun cos professional millor armat; açò s’adverteix molt clarament quan el conjunt dels habitants d’Almassora prepara un parany als guerrers feudals, o quan, després de l’assalt de Montcada, Jaume I ataca Museros: les dones i els nens han pogut refugiar-se a València i sols han restat 60 homes, és a dir, 60 habitants camperols de l’alqueria, per a defensar la torre de la millor manera que poden.[53] És per això que la falta de malles de ferro o altres defenses corporals constitueix una característica general dels combatents andalusins. «Los moros non andan armados» afirmaria proverbial don Juan Manuel; i Jaume I tindria ocasió de sorprendre’s quan no podia encalçar un escamot que s’havia aventurat fora de Borriana, «car ells eren pus lleugers que nós, que no vestien gonions ni perpunts», o quan es va adonar que els defensors dels murs d’aquest lloc «no aduixeren altres armes sinó almeixies», és a dir, simples túniques de tela i mànigues amples.[54]

L’absència de guarniments és un testimoni de la implicació popular general en la lluita, i no ha d’entendre’s, pense, com una prova genèrica de debilitat militar. Els almogàvers cristians tampoc no portaven el cos armat i eren els més eficaços infants. Sens dubte havien assimilat tècniques de combat ja desenvolupades pels andalusins de la frontera i, especialment, pels seus homòlegs musulmans dels quals, fins i tot, prengueren la denominació. Abans he assenyalat que en la batalla del Puig ocuparen la davantera de la formació andalusina els combatents procedents dels llocs fronterers, i puc afegir que la qualificació guerrera d’aquests homes es retroba, fins i tot, en l’onomàstica: en 1263 un andalusí anomenat Sacd Almugabar posseeix una heretat a Les Alcuçoles de Moixent.[55]

La capacitat militar de les aljames en els moments de la conquesta no era, com assenyalava Guichard, negligible en absolut. I tampoc no era improvisada. En 1260 els andalusins d’Eslida reclamaren a Jaume I el dret sobre l’aigua que usaven els de la Vall d’Uixó —situada riu avall— per a regar, la qual havien obtingut aquests darrers quan els d’Eslida s’alçaren contra Zayyân, però la perderen després, a causa que els primers arribaren a un acord amb el sobirà perquè els restituís el control hidràulic.[56]L’aljama d’Eslida, com es veu, ja abans de les campanyes cristianes havia tingut força per a desafiar el sultân i negociar amb ell; una força que l’aljama faria valer, més endavant, amb els feudals, per obtenir les condicions de rendició de 1242 i 1276. El conflicte hidràulic palesa, d’altra banda, l’obligació que, en una societat segmentària, tenen les comunitats camperoles de comptar amb capacitat de combat per a fer-se valer en les seues pugnes amb l’Estat i, eventualment, entre elles.

Aquesta aptitud fou valorada pels feudals i, així com Pere el Gran reclutaria ballesters en les seues aljames, en 1266 els andalusins del castell de Bes i de Bunyol tenien l’obligació de seguir el seu senyor, Pero Ferrández de Híjar, en les hosts i cavalcades. Però no tot seria submissió en aquest aspecte. En 1259 els musulmans de Xelva encara se sentien prou forts per a incomodar seriosament els colons cristians establerts a la veïna vila d’Alpont: els prenien ramat, els feien presoners, es permetien d’amenaçar-los, retenien, fins i tot, part de les rendes, «e tienen los caminos que non lesan salir de la vila».[57] La conquesta pròpiament dita a penes havia acabat i els andalusins podien mostrar, malgrat tot, la seua capacitat de subvertir la situació.

UNA GUERRA DE VINT-I-CINC ANYSU

Una empresa incompleta: de Cullera a Biar (1239-1245)[58]

La caiguda de València, cinc anys després de començada la conquesta, completava la primera fase. Segons el tracte acordat amb Zayyân el 28 de setembre de 1238 per a la capitulació de la ciutat, Jaume I atorgava una treva de set anys durant els quals no el combatria a Cullera ni a Dénia.[59] Però el fet és que a principis de 1239 el rei d’Aragó ja controlava Cullera, sobre la desembocadura del Xúquer, i que, sense deturar-se a penes, va creuar el riu per prendre places més enllà. Dirigint-se des d’aquest hisn cap al sud, salvant les marjals costaneres, va entrar a l’horta de la vall de Bairén. Allí va encetar negociacions amb el qâ’id Talha b. Sidrây, de quiva obtenir garanties del lliurament de Bairén en un termini de set mesos i la immediata cessió de la torre albarrana del castell, a canvi de tres cavalls, més 50 vestidures de luxe i 20 jovades de terra —poca, certament— per a ell i els seus nebots. El traspàs definitiu del hisn, després d’un intent avortat de fer fora la guarnició de la torre albarrana, va tenir lloc a l’agost de 1239, formalitzant-se amb la presència de vint vells principals procedents de tota la vall. De fet, ja abans els representants dels districtes de Vilallonga, Borró, Vilella i Palma —«castells de roca grans e forts»— havien donat garanties de retre’s en el moment en què ho fes Bairén.[60]

Fig. 2. Llocs i castells documentats amb motiu de la conquesta del sud del regne (1238-1245).

Guichard suggereix que un tracte semblant al de Bairén va tenir lloc ambel qâ’id de Xàtiva Abû Bakr b. cÎsà, també a la primavera de 1239. La treva acordada, en tot cas, fou violada per un cosí del ric home Rodrigo de Lizana, qui fou derrotat i capturat amb els altres participants en la cavalcada. Jaume I va voler aprofitar la circumstància com a excusa per a ignorar els pactes, hostilitzar l’horta de Xàtiva i mirar d’apoderar-se de la madîna. En la primavera de 1240 va fer establir una bastida a l’alqueria de Sellent, des d’on els seus homes procediren a talar els camps, a trencar els assuts i els molins i a fer cavalcades als castells dels voltants. Unes setmanes més tard, el qâ’id Ibn cÎsà i els vells decidiren posar fi als danys: acceptaren retre al rei allò que ell considerava un reconeixement de vassallatge, li donaren el lloc de Castelló de Xàtiva i es comprometeren, sobretot, a no lliurar el castell a un tercer («que aquell lloc no lliuràs a null hom»), és a dir, a ningú del regne de Castella.[61]

Jaume I s’absentà després del primer intent de prendre Xàtiva. Però no era convenient als seus interessos demorar les campanyes: el temps podia jugar a favor dels andalusins o del rei de Castella. En la primavera de 1242 el rei d’Aragó tornava a la frontera perquè «nós volíem acabar ço que havíem començat, que aitambé haguéssem tot l’altre regne com havíem tro en Xúquer».[62] Ara l’objectiu era Alzira, un centre bastant important a la vora sud del Xúquer, a mig camí entre les mudun de València i Xàtiva. El ra’îs d’Alzira, cosí de Zayyân, va fugir a Múrcia i els vells decidiren lliurar el lloc a Jaume I a canvi d’evitar l’expulsió; com a garantia cediren, de bon començament, unes torres de la muralla amb un reducte al costat de la porta de València. El rei els va atorgar, també, el dret d’alliberar els captius andalusins que s’hi refugiassen, així com «aquelles furs e costumes que eren en temps de los almohades», de manera que va passar a percebre «les rendes que solia pendre l’arrais d’Algezira», qui es qualificat com a «senyor».[63]