Читать книгу: «El naixement d'una colònia», страница 4

Tanmateix, just a partir d’aquest moment, encara en 1242, començaren a repartir-se les terres i les cases dels andalusins entre pobladors cristians. L’onada de donacions va seguir en els anys 1243-1244 i, segons els comptes de Guichard (1990-91, II: 414), va comportar el lliurament de quasi 550 jovades —unes 1.640 ha— a 240 colons. Cal remarcar, d’altra banda, que aquesta, la primera operació colonitzadora al sud del Xúquer, va coincidir, també, amb la creació del primer assentament cristià a Bairén, pel mes d’agost de 1242.

Restava, però, resoldre satisfactòriament el problema de la resistència de Xàtiva. Un factor d’acceleració el va constituir la submissió de Múrcia a Castella, formalitzada a l’abril de 1243 mitjançant el pacte d’Alcaraz. Al rei d’Aragó li interessava completar la conquesta i consolidar-se immediatament sobre les fronteres establertes en el tractat de Cazola si no volia enfrontar-se a fets consumats. Novament la defensa dels musulmans contra l’incompliment cristià dels pactes oferiria l’excusa per atacar i prendre Xàtiva de forma definitiva. A les darreries de l’estiu de 1243, Rodrigo de Lizana, amb la seua companyia i un grup d’almogàvers, feia una cavalcada, suposadament de forma exclusiva —cosa negada després pels andalusins—, a terres no controlades pel qâ’id de Xàtiva, sinó a les «d’altres moros qui guerrejaven» contra els cristians. Els de Lizana foren atacats, llavors, pels genets professionals d’Ibn cÎsà, amb el suport de gent de Tous, Terrabona i Càrcer: els mataren un parell de cavalls, els llevaren el botí («tolgren-los la cavalcada») i mitja dotzena de cavalcadures, sense fer-los altre mal. Una vegada arribat el rei a Alzira a finals d’any, va començar les negociacions a través d’un reputat faqîh de Xàtiva anomenat Ibn Mufawwiz (Almofois), qui havia estat enviat pel qâ’id i els vells. Els andalusins no acceptaren les exigències i donaren pas a les hostilitats cap al gener de 1244. Jaume I va començar un setge força lax, ja que es va limitar a instal·lar un campament a l’horta —no tan llunyà com l’anterior bastida de Sellent—, a la vora del riu i d’un barranc, completant la protecció amb un fossat excavat a la banda accessible. S’hi instal·laren rics homes, cavallers i almogàvers, i des d’allí es feren tales a l’horta i es tingueren escaramusses (torneigs) amb els defensors.[64]

Unes setmanes després, Jaume I feia decapitar i penjar davant el castell d’Énguera un grup de disset andalusins del lloc acabats de capturar. Feia molt poc que Énguera, amb Moixent, s’havia sotmès a l’infant Alfons de Castella, qui pretenia prendre Xàtiva per a ell, i l’escarment del rei era la resposta a la negativa enguerina de retre-li el castell. Segons sembla, l’infant de Castella va sol·licitar a Jaume I una entrevista a Almiçra, lloc proper a Villena i el hisn de Biar (aquest encara controlat pels andalusins), per tal de posar fi a la disputa fronterera. Llavors el rei d’Aragó s’afanyaria a obtenir la submissió dels andalusins de Capdet i Bogarra,[65] així com el compromís de lliurament de Villena i Sax per part de l’orde de Calatrava, que finalment havia aconseguit apoderar-se dels llocs esmentats; d’aquesta manera va poder presentar-se a Almiçra amb peces per a negociar.[66] Durant la trobada amb Alfons de Castella, en efecte, aquestes places s’intercanviaren per les d’Énguera i Moixent; Jaume I també va poder consolidar les seues pretensions sobre Xàtiva i, finalment, el 26 de març de 1244, va concloure amb el seu gendre, l’infant Alfons, un nou tractat que concretava i corregia, sobre la línia Xirell-Serra de la Rua-Biar-Busot, la demarcació feta a Cazola 65 anys enrere.[67]

En haver signat el conveni i retornat el rei al campament de setge, els defensors de Xàtiva eren conscients que la renúncia d’Alfons de Castella ja no els permetria aprofitar les disputes entre Jaume I i els castellans per tractar de retenir la plaça. Les converses de capitulació no trigaren, doncs, a reemprendre’s. El qâ’id Ibn cÎsà va trametre el seu kâtib (escrivà) Abû-lQâsim, i després, de nou, Ibn Mufawwiz i el notable Ibn Firrih (Abenferri); Jaume I els va enviar, per la seua banda, Ximén de Tovia i la promesa d’un bon suborn en heretats, superiors als seus béns («tants que son llinatge no hac»), per al qâ’id i alguns dignataris. Així, s’arribà a l’acord: el qâ’id conservaria durant dos anys el castell major —situat sobre el penyal occidental de la muntanya— al final dels quals es retiraria als propers castells bons de Montesa i Vallada; durant els dos anys de transició, Ximén de Tovia retindria pel rei el castell menor.[68] Tal i com suposa Guichard, en aquests dos anys, a banda de la fortalesa, també es compartirien els tributs, probablement a parts iguals; sembla prou clar, així mateix, que es donarien garanties de no fer fora la població andalusina.

Pocs mesos després de la capitulació de Xàtiva, que seria a finals de maig de 1244, dos vells andalusins, representants d’una facció dels llinatges de Biar («dels pus aparentats hòmens d’aquella vila»), es presentaren a València per oferir al rei el lliurament de la plaça. Jaume I hi va anar, però els andalusins del lloc l’esperaven, armats i hostils, fora del hisn. El rei va haver de construir un fonèvol i establir una bastida en un puig davant Biar, sobre el camí de Castalla, on la tropa va passar l’hivern. El setge, en efecte, es va prolongar des de mitjan setembre de 1244 a principis de febrer de 1245, atès que dins de Biar «havia bé set-cents hòmens de peu ben armats, e de bons... e ells defeneran-la molt fort, que non perdien re sinó per força»: s’hagueren de portar ballesters experts des de Tortosa per a contrarestar els defensors. Finalment el qâ’id Mûsà al-Murâbit va retre el hisn a Jaume I a canvi, com sempre, de la seguretat que no faria expulsar els habitants.[69]

Fig. 3. Frontera meridional del regne de València delimitada en el tractat d’Almiçra (1244), segons E. Guinot (1995:40).

Fins ací hem seguit les campanyes conduïdes pel rei, però reduir-hi la valoració de la conquesta no seria correcte. Ja sabem dels atacs a Villena fets al marge del rei per alguns nobles aragonesos amb ganes de botí junt amb l’orde de Calatrava, en 1238 i 1239, els quals fracassaren, tot i que finalment els andalusins es dirigiren a Jaume I i acceptaren retre els llocs. També foren mainades de rics homes aragonesos, en connivència ara amb l’exgovernador almohade Abû Zayd, els que capturaren Castalla i possiblement algun altre lloc proper, de manera que el rei hagué d’entrar en negociacions per apoderar-se d’aquest castell.[70] Hi ha, d’altra banda, casos com el de Rebollet, un hisn important pel valor del seu districte, contigual de Bairén, i del qual la crònica reial no diu res, malgrat no deixar de ressenyar detalladament la rendició dels altres castells de la vall, certament secundaris —com ara la petita fortificació de Vilella—. El fet que Rebolletfos donat en senyoria al cavaller Carròs l’estiu de 1240 ens permet sospitar que l’empresa de conquerir-lo hagués estat al seu càrrec.[71] Precisament aquest personatge dirigiria, després, les operacions que conclogueren amb la capitulació de Dénia; des del primer moment Jaume I no havia tingut cap intenció de prorrogar ni un dia el termini de set anys atorgat a Zayyân: documentem donacions de béns immobles a Dénia ja des de mitjans de 1240, però la capitulació de la madîna va tenir lloc entre maig i juny de 1244, immediatament després de la de Xàtiva.[72] El rei no va estar present en la caiguda, i Carròs passaria a controlar Dénia, tot i que no va poder arribar a consolidar-hi una senyoria pròpia.

Fig. 4. Delimitació del regne de València establerta en els furs (1240) i el tractat d’Almiçra (1244) segons E. Guinot (1995:30).

De tota manera, sembla que la capacitat dels rics homes per a conquistar llocs autònomament era molt limitada: l’atac a Villena i Sax de 1238 va fracassar estrepitosament, malgrat que els cavalls armats pogueren brocar cap a dins de les poblacions, i Artal de Alagón va caure mort d’una pedrada al cap; durant el segon atac, ara amb el reforç dels cavallers de Calatrava i un grup d’almogàvers, els andalusins feren una eixida i els destruïren el fonèvol, obligant els agressors a alçar el setge i a fer-se forts en una bastida més apartada.[73] Com que solament el rei tenia la capacitat de congregar i mantenir les forces necessàries per guanyar places, els altres nobles sembla que no passaren d’organitzar cavalcades a la recerca d’homes o botí, i no sense perill: recordem la derrota de la cavalcada del cosí de Rodrigo de Lizana pels homes del qâ’id de Xàtiva. És per això que les terres al sud del Xúquer passaren íntegrament o quasi a mans del rei d’Aragó.

Una altra qüestió que no resta del tot clara a l’hora d’avaluar el procés de conquesta, més enllà de la narració del Llibre dels feits, és la de les manifestacions i l’abast real dels moviments de resistència; la crònica subratlla les capitulacions, però no descriu les accions militars andalusines a excepció de les que permeten algun tipus de lluïment al rei. Ja he dit que Eslida no va capitular fins a 1242: foren capaços d’organitzar una resistència eficaç durant nou anys, de la qual no en sabem res. Com tampoc no sabem res de la procedència de l’escamot andalusí que, a l’extrem nord del regne i en una data tan tardana com 1243, va ser capaç de capturar i donar mort al bisbe Ferrer de Pallarés (Burns 1982, I: 71). Hi ha, fins i tot, indicis de moviments de més abast: el relat que ens ha transmès Desclot sobre els atacs fets als colons d’Alzira per Albacor (pastor e negre, molt valent hom), des de castells a les muntanyes d’Alcoi i d’Albaida, és, sens dubte, una tradició oral recollida uns quaranta anys després dels presumptes fets (c. 1242-1246) i, per tant, impregnada d’inexactituds i elements llegendaris, però de manera semblant a la versió que ens ofereix de la conquesta del castell de Xàtiva, ha de tenir un fons de realitat, el qual ens resulta molt difícil de determinar.[74]

Castells com Albaida, Ontinyent, Bocairent, Alcoi, Cocentaina o Xixona, per posar sols uns exemples, es retrien al monarca, com Dénia, a través d’intermediaris. Ara bé, desconeixem totalment les circumstàncies i els moments en què tingueren lloc les capitulacions; no sabem res dels personatges que les obtingueren ni de la resistència que trobaren. Jaume I, a través del Llibre dels feits, fa concloure la conquesta en 1245. Immediatament després de la caiguda de Biar —diu— «retés a nós tot l’altre regne que era de Xúquer tro en terra de Múrcia», sota la promesa de mantenir els andalusins al país: «e així haguem-ho tot».[75] Aquesta manera de simplificar el final del procés d’ocupació no era independent de la visió vassallàtica que tenia dels pactes el rei d’Aragó, que òbviament no coincidia amb la dels andalusins. Tampoc no deixava de ser un recurs retòric destinat a crear l’artificiosa distinció entre una fase de conquesta pròpiament dita i una altra —tota seguida— de pertorbació de la «legalitat» establerta pel dret de conquesta i els pactes, fent veure que les transgressions es devien a la fellonia dels andalusins; Robert I. Burns (1984b: 280), en efecte, fa notar que la documentació de cancelleria es refereix a al-Azraq —que resistiria a la muntanya fins a 1258— com un traïdor al rei Jaume.

Hi ha moltes raons, doncs, que recomanen no tenir en consideració la pretesa discontinuïtat de 1245: «dir que en 1245 Jaume I va finalitzar la conquesta del País Valencià no deixa de ser incert» (Guinot 1995: 41). Per la seua banda, R. I. Burns (1984b: 239-284) ja va dedicar un estudi a demostrar la improcedència de fer acabar en 1245 l’empresa militar, tot exposant els motius exteriors que, segons ell, impulsaren el rei a donar-la per conclosa: Why the Valencian crusade never ended. No podia estar-ho de cap manera. Ibn al-Abbâr, en la biografia 166 de la Hulla as-Siyarâ’, refereix que els cristians s’apoderaren de Xàtiva, a continuació de Dénia, en el mes de safar de l’any 644, és a dir, al juliol de 1246, després d’haver tingut treva i enganys amb el tirà de Barcelona.[76] Per als andalusins, com palesa Ibn al-Abbâr, la data que comptava era la del lliurament efectiu del lloc i no la dels pactes, ja que la noció feudal d’obediència vassallàtica no tenia cap sentit per a ells.

A més a més, el poeta i dignatari andalusí, que llavors estava establert a Tunis, refereix que Abû Bakr b. cÎsà es va traslladar a un castell (hisn), que sens dubte és Montesa, i que «això (fou) en ramadân de l’any 45», és a dir, gener de 1248. Però la referència cronològica no faria al·lusió tant a aquest fet concret —que també podria ser— com a l’exposat just prèviament al mateix paràgraf:

en els nostres temps han arribat alguns de Xàtiva amb notícies que han hagut d’anar-se’n amb gent de la seua regió —milers de musulmans— i s’han dispersat per (diferents) poblacions.[77]

Aquesta referència és extremadament important en la mesura que corrobora —amb ajustada coincidència cronològica— la massiva expulsió efectuada pel rei Jaume al gener de 1248 i posa en evidència la ciutat i la regió de Xàtiva com a zona especialment afectada. L’expulsió havia estat la resposta del rei a la represa de la resistència andalusina, clarament perceptible ja a l’estiu de 1247: a penes un any després de la rendició definitiva de Xàtiva.

Els esclats de resistència sorgiren, ben probablement, en adonar-se els andalusins de la impossibilitat, malgrat els pactes, de mantenir sota el domini cristià un estatut de dependència envers el poder equiparable a l’anterior a la conquesta. I açò tant per l’efecte de l’afluència de colons com per la manera d’entendre les relacions socials per part dels senyors, ràpidament posada de manifest en certs llocs. Guichard (1990-91, II: 424-425) ha suggerit, precisament, la importància dels testimonis de les pressions i despossessions patides, abans de 1247, pel camperolat musulmà sotmès. A Alzira, en 1246, molts colons s’havien apropiat violentament de terres dels andalusins; per a Cullera, Torrent i Silla un document de l’orde de l’Hospital afirma, ja en 1241, que els musulmans han estat reduïts a una condició servil (sint servi) i que poden ser expulsats en qualsevol moment: de fet en 1245 s’assenten cristians a Sueca i les alqueries dels voltants (Furió 1995a).

No pot saber-se tanmateix, diu Guichard, si aquests o semblants incidents impulsaren l’aixecament d’al-Azraq de 1247, ja que en aquest fet concorren una sèrie de circumstàncies particulars. Ara bé, el que no pot posar-se en dubte és que aquest context va projectar el moviment iniciat per al-Azraq més enllà de la zona que controlava de forma directa i que, ben probablement, comptava amb això: la mateixa crònica reial fa notar l’alegria indissimulada amb què les accions d’al-Azraq foren rebudes pel (ex) qâ’id i els vells de Xàtiva acudits en delegació a València cap a setembre-octubre de 1247. L’actitud de la comitiva andalusina, tal i com la relata la crònica reial, resulta bastant sorprenent i provocadora; i no pot deixar de veure’s cert to d’advertència irònica quan li diuen al rei que, gràcies a ell, Xàtiva «era tan poblada que els homes se ferien de muscle a muscle». Poden referir-se a la presència de tropes o de colons, que ells veien clarament com un perill que ara podia acabar-se, però trobe més versemblant que al·ludesquen a l’afluència d’andalusins desplaçats des de les zones properes que tot just comencen a colonitzar-se: Bairén i Alzira. En tot cas, els de Xàtiva responsabilitzen clarament el rei de la suposada sobrepoblació de la vila.[78]

LA RESISTÈNCIA MUNTANYENCA D’AL -AZRAQ (1245-1258)[79]

Les operacions militars d’al-Azraq s’iniciaren a finals d’estiu o a principis de la tardor de 1247. Segons la crònica reial els primers actes haurien consistit en la presa dels castells de Gallinera, Pego i Serra (de Finestrat), fet que decidiria el rei a dirigir-se prompte a València, abans que el poder d’al-Azraq augmentés. Allí rebria la visita dels notables andalusins de Xàtiva i s’assabentaria, dies després, que al-Azraq s’havia apoderat del castell de Penàguila;[80] açò passava els darrers dies d’octubre o els primers de novembre. Al-Azraq —sobrenom de Muhammad b. Hudayl Abû cAbd Allâh— exercia un control sobre els castells sobreposat al dels quwwâd; ell no feia servir aquest títol, sinó el més honorífic de wazîr, que no sabem si tenia algun contingut específic. Des d’aquesta posició havia signat un pacte dos anys abans amb l’infant Alfons, fill del rei Jaume, a fi de retre gradualment, en un termini de tres anys, els husûn que dominava a les muntanyes interposades entre la vall del riu d’Alcoi i el litoral de Dénia, pràcticament a l’extrem sud de la frontera concertada en Almiçra. El tractat entre Ibn Hudayl i l’infant Alfons està contingut en un extraordinari document bilingüe, escrit en àrab i castellà —la llengua de l’infant— a base de línies alternes. La bibliografia sobre aquest document és ja força copiosa i disposem de diverses transcripcions i traduccions amb algunes variants;[81] però el problema que més atenció ha captat és el de la doble datació: 16 d’abril de 1244 (1282 de l’era) del text castellà i 14 d’abril de 1245 (15é de dû-l-Qacda del 642) a l’àrab.

Fig. 5. Localització dels castells documentats sota el control d’Al-Azraq i els seus aliats (1247-1258). S’inclouen les quatre viles cristianes més immediates: Xàtiva, Gandia, Dénia i Cocentaina, així com el punt en disputa de Benicadell.

Les solucions aportades pels autors poden resumir-se, essencialment, en dues: les que assenyalen una dualitat diplomàtica i les que s’inclinen per la unicitat del document i la validesa de la datació en 1245. C. Barceló Torres (1982) i P. López Elum (1989: 83-84) pensen que es tracta de dosdocuments en un, o bé un document en dues fases separades per un any: moments que es reflectirien, també, en petites modificacions de contingut. Aquesta opció comporta una absoluta ambigüitat sobre quina de les dues dates és la que compta per al compromís, i no explica perquè les modificacions introduïdes no invaliden el document anterior. Al capdavall, hauria resultat més clar i senzill —si fos així com diuen— fer-ne un de nou. D’altra banda no és gaire versemblant que abans de caure Xàtiva, Dénia i Biar al-Azraq acceptés de bon grat lliurar els seus castells. Momblanch (1977) ja va mostrar la seua preferència en considerar com a autèntica la data àrab de 1245 per estar més d’acord amb la situació del moment i, sobretot, per la documentada presència del rei al hisn de Laguar el 15 de març i el 9 de maig d’aquell any;[82] cal afegir que, per coherència geogràfica, sembla que Laguar hauria d’haver estat abans en poder d’al-Azraq: la captura del castell, potser, va precedir les negociacions de rendició. Burns (1984b: 257-267; Burns-Chevedden 1983) considera detalladament totes les circumstàncies que podrien haver motivat l’equívoc i conclou, com Guichard (1990-91, II: 421-422), que la datació real ha de situar-se el 15-16 d’abril de 1245.

Però les diferències importants no són de datació, sinó de contingut. Abans que res, a la manera d’entendre la submissió: el text àrab ignora totalment la noció de vassallatge i, per tant, les obligacions implícites a aquest tipus de relació; ni tan sols formula una declaració de bayca o lleialtat islàmica (Barceló Torres 1982). El text castellà, ben al contrari, subordina tot el pacte a la declaració vassallàtica inicial i presta menor atenció a la concreció dels acords, que són més clarament detallats en la versió àrab. Des del punt de vista andalusí, el tractat simplement estableix les obligacions de cada part respecte als terminis de lliurament dels castells i la repartició dels tributs.

En síntesi, l’acord contempla, en primer lloc, una treva de tres anys. Dels vuit castells que té al-Azraq, els dos més meridionals (Tàrbena i Pop, separats per Laguar dels altres) són lliurats immediatament a l’infant; dos nord-occidentals (Alcalà i Perputxent) seran per al wazîr mentre visca el rei; els restants (Castell, Jarûlash,[83] Margarida i Gallinera) romandran tres anys en poder d’al-Azraq, però dividint els tributs a parts iguals amb el rei: el delme (cushr) i els fruits (atmâr); tanmateix, com a millora, al-Azretraq indrà íntegres els ingressos (fawâ’id) procedents de les alqueries d’Ebo i Tollos, que pertanyen als districtes de tributació compartida.[84]D’altra banda, un tercer personatge, el qâ’id Abû Yahyà b. Abî Ishâq, anomenat també sâhib de Castell, obté la possessió de les alqueries d’Ishbâlam i Butraqwash (l’Espelda i Petracos, al mateix terme de Castell), igualment durant la vida del rei; es tracta d’un qâ’id important, coordinat amb al-Azraq, que obté així un tractament proporcionat a la seua posició. Finalment, el pacte dóna a entendre l’existència de husûn propers encara no sotmesos i que, potser, Ibn Hudayl tractaria de persuadir a capitular «per amistat» o «per la força»; en aquests casos es veuria afavorit, així mateix, amb la meitat dels tributs. Les serres de la Marina, doncs, estaven encara lluny d’estar sota la total autoritat dels conqueridors en la primavera de 1245 (vegeu fig. 6).

Hi ha un fet que, al meu parer, no ha estat degudament valorat pels autors que han estudiat el moviment d’al-Azraq, i és que les seues operacions comencen en 1247 amb la presa, entre altres, del castell de Gallinera. Segons el pacte, aquesta fortificació l’hauria de retenir ell fins al compliment del termini dels tres anys, és a dir, fins a l’abril de 1248; per tant, els cristians tenien el castell abans de la finalització del termini. De totes maneres, hi hagués o no incompliment del conveni per part dels vencedors, sembla prou clar que al-Azraq havia tractat de guanyar temps amb el pacte i no estava disposat a retre tan fàcilment una regió que podia defendre amb relatiu èxit. Les accions de 1247 no haurien de considerar-se, estrictament, una «revolta», sinó la prossecució de la resistència i, per tant, de la conquesta.

La resistència d’al-Azraq no era un moviment desesperat ni constituït amb improvisació. Ibn Hudayl va construir una mena de «microestat» a les serres de la Marina en suplantar el sultân, desaparegut formalment en 1244, i de fet probablement abans;[85] hi va recaptar per a ell i els seus quwwâd o ashâb els tributs de la zona, fonamentats, com hem vist, en el cushr o delme «legal», independentment que les circumstàncies poguessen propiciar una taxació especial. Els tributs comprenien, doncs, una porció de les collites, la qual al-Azraq utilitzava per aprovisionar els castells i per obtenir moneda —devia tenir contactes amb mercaders forans— a l’efecte de pagar la soldada a una tropa estable.[86] Es feia acompanyar per un penó propi i d’una comitiva de deu homes a cavall, possiblement formada pels quwwâd aliats i membres de les parenteles respectives, a més de la petita guàrdia muntada dels ash-shurtîyyîn o eixortins, una mena d’algutzirs que originalment tenien funcions relacionades amb l’ordre públic i serien retribuïts amb soldada.[87] Tenia residència estable, son alberg major, al hisn al-Qalca, el castell d’Alcalà: una impressionant fortalesa de roca a l’entrada occidental de la Vall de Gallinera, de perfils esquerps i accessos difícils; des d’allí trametia les seues cartes i els seus representants quan calia negociar.[88]

Fig. 6. Territoris afectats pel tractat amb al-Azraq de 1245. Husûn: 1. Barbunjân (Perputxent); 2. al-Qalca (Alcalà); Margalîta (Margarida); 4. Galinayra (Gallinera); 5. Jarûlash (Xeroles); 6. Qashtâl (Castell); 7. Bûb (Pop); Tarbana (Tàrbena); Qurà: A. Abu (Ebo); T. Tûlu (Tollos); B. Batraqûsh (Petracos); I. Ishbâlam (l’Espelda).

A més dels castells i la tropa, permanent o eventual, que podia sostenir amb els tributs, al-Azraq va poder comptar amb altres recursos decisius. Abans que res, una geografia favorable per a resistir als feudals: terra de muntanya, que «no és terra de brocar bé als cavalls armats».[89] En segon lloc, una pràctica militar que no menyspreava gens els paranys i les tàctiques guerrilleres que culminarien en el «fet de Rugat». Va fer creure a Jaume I que estava disposat a fer-se cristià i a prendre per muller una parenta d’en Carròs (les seus relacions amb aquest personatge serien constants perquè controlava les terres limítrofes); quan el rei, amb 35 cavallers, va acudir a tancar el tracte a les proximitats del castell de Rugat —el qual tenien els andalusins—, al-Azraq li va parar una emboscada nocturna a partir de set punts diferents des d’on caigué una multitud de combatents armats amb dargues i ballestes, coordinada pel clamor de corns i anafils: divuit cristians foren capturats i Jaume I hauria pogut morir.[90] En tercer lloc, la complicitat o l’enteniment amb l’infant Manuel, primer, i el rei Alfons de Castella, després, fou un factor de certa importància per a poder mantenir la resistència durant deu anys.[91]

La resistència dirigida per al-Azraq, que no anava més enllà del massís muntanyenc entre Alcoi i Dénia, va donar tanmateix una excusa a Jaume I per a anul·lar tots els pactes de capitulació del regne que garantien el manteniment de la població indígena, per a foragitar els andalusins a la frontera de Múrcia i repartir la terra entre colons cristians. L’anunci de l’expulsió va tenir lloc en la festivitat de l’Epifania —6 de gener— de 1248 (Momblanch, 1977: 66-68). Després d’haver fet arribar les corresponents lletres a les aljames i del fracàs de les delegacions que aquestes li enviaren per tractar d’evitar el trauma, la guerra es va generalitzar a quasi tot el regne de València.[92]

En sabem molt poc, tanmateix. La crònica reial deixa constància que els andalusins atacaren per tot arreu els castells pitjor defensats, ajudats per les aljames veïnes («meteren mà cascú, allí on ells podien ni veïen que poc establiment hi havia, de combatre los castells, e ajudaven-los llurs veïns, aquells que els estaven en torn»), de manera que aconseguiren prendre’n deu o dotze a diferents llocs del regne. Un d’ells fou el de Llutxent —força proper a la zona d’al-Azraq—, ja que tenim notícia que els cristians l’assetjaven, si més no, entre el 9 de març i el 19 d’abril de 1248. Un altre, el d’Uixó, al nord de la ciutat de València, també fou ocupat pels andalusins, que foren capaços de sostenir-s’hi fins a l’agost de 1250, així com d’obtenir unes condicions acceptables de capitulació.[93] Aquells que no combateren ni pogueren prendre castells es dirigiren a Montesa i, finalment, es deixaren conduir pels cavallers del rei fins a Villena. Si hem de donar crèdit al Llibre dels feits, en sortiren uns cent mil.[94]Ben al contrari, doncs, que els deportats, els andalusins d’Uixó i, en general, de tot el nucli septentrional de la Serra d’Espadà, es van alçar en armes amb un cert èxit: aquestes aljames aconseguiren no ser expulsades ni desposseïdes, malgrat no solament haver resistit als castells, sinó a més, haver infligit derrotes colpidores als cristians. Una companyia de tres mil peons —diu la crònica—, procedent de Tortosa i llocs del Baix Aragó, es va aventurar a la zona d’Espadà per fer mal, però els andalusins d’Eslida els desbarataren i en mataren molts.[95]Poc després d’aquest fet, al-Azraq, coneixedor de la situació general —i, potser, reconegut com a cabdill de la resistència a tot el regne («aquells que romaseren en la nostra terra faeren cap d’Alaçrac»)—, va donar un pas decisiu en tractar de prendre les altures fortificades de la serralada del Penacadell (Benicadell, 1.100 m) per tal de controlar el pas del port de Cocentaina (d’Albaida) i tallar, així —inversament a allò que féu el Cid—, la comunicació de les terres més meridionals amb la resta del regne («no gosaria hom anar a Cocentaina ni a Alcoi, ni a les partides de Seixona, ni a Alacant»). La tropa d’al-Azraq havia establert un setge opressiu: es va instal·lar sobre dues elevacions adjacents a la cota fortificada, va emplaçar algarrades i llançava sovint combatents a l’assalt amb escut i llança. La cronologia del succés no és gens clara, però hauria d’enquadrar-se entre mitjans de 1248 i principis de 1250 com a molt tard. Jaume I va haver de reunir un exèrcit a València amb la participació de bisbes, rics homes, cavallers i prohoms de la ciutat; va portar els cavalls armats a dalt la serra de Benicadell i, amb el suport d’homes a peu, pogueren prendre als andalusins una de les elevacions que dominaven, en la defensa de la qual va perdre la vida el responsable del setge, un dels millors capitans d’al-Azraq, anomenat Abenbaçol (Ibn Bassâl?). Açò obligaria els andalusins a alçar el setge i retirar-se: «anarent-se’n recullir a Alcalà, en terra d’Alaçrac», però la guerra encara duraria fins a 1258.[96]

A partir d’aquesta desfeta andalusina, «fo baixat lo poder dels sarraïns». Va capitular Uixó i, probablement, els altres nuclis insurgents del nord. A partir de 1250 la resistència es va arrecerar bàsicament a les serres meridionals —les «muntanyes del regne de València»—, on al-Azraq hauria arribat a controlar una vintena de castells, d’acord amb les dades fornides per la crònica, a partir dels quatre o cinc que tenia en començar les seues operacions. El territori abastat li permetia passar directament al terme d’Alacant, a l’altra part de la frontera amb Castella, on probablement venia els tributs en espècie (vegeu fig. 7). Sembla clar que molts dels castells no havien estat adequadament custodiats pels cristians i que les guarnicions, especialment aïllades en una zona tan densament hostil, tingueren por i preferiren, en alguns casos, avenir-se amb els indígenes. És molt probable que castells com els de Pop i Calp foren presos així per al-Azraq.[97]

Concretament, el castell de Pop havia passat a mans del rei en 1245, quan es va signar el pacte amb Ibn Hudayl, i la custòdia hauria estat encomanada a un cert Pere d’Altafulla; doncs bé, pel juny de 1249 el rei va fer vendre l’heretat que aquest Altafulla tenia a Gandia, culpant-lo d’haver lliurat el castell als andalusins.[98]