Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 15

cabrí m. ‘persona menyspreable’. «Cap de Déu en lo cabrí!» (Martí, 1996: 260). Mot NR. Variant de cabrit no registrada, si no és una errada. Cf. cabrit ‘persona díscola, indòcil, de poca fermesa moral’ (DCVB, II, 792). Sovint funciona com a sinònim de cabró (Pomares, 1997: 70).

cabrit m. ‘marit que consent l’adulteri de la muller’. «Marit hi ha que juga al mut / i, per viure ab millor treta, / també cursa el jugar a la banyeta. / (...) I, com és ja cabrit, per Pasqua bela» (Morlà, 135). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la imatge de les banyes, que tradicionalment representa la infidelitat en la cultura occidental (cf. Sanmartín, 1998a: 156-157).

cabró 1 m. ‘bragasses, marit que es deixa governar per la dona’. «Lo primer que posí en dansa / fon buscar (...) / un casat faldetotes, / d’estos que agranen y freguen / (...). Mes aqueste santulari (...) / em va dir: “Fillet, pacència, / ja que el número has de créixer, / que el ser casat y cabró / ego sum i tu lo eres. / I així, alçaràs los dos muscles / i aguanta aqueixes tarees”» (Martí, 1996: 133). Figura en Esc. i MGad. Metàfora degradant segurament derivada de l’accepció més estesa de ‘marit que consent l’adulteri de la seua dona’. 2 m. ‘persona menyspreable, vil’. «tu, cabró, ho confesaràs» (Mulet, 288), «Diga-u aquell carnizer / que una bolta es descuydà / de posar-li un tros de hos / y el féu plantar en Orà. / Ay, cabró de baña uberta!» (Blasco, 1984: 151), «el gran cabró del frare / féu vindre (...) / dos aguatzils» (Martí, 1996: 249), «Ai! passada de cabró!» (ibid., 263), «el gran cabró (sagrat!) / del guilopo pixaví» (Col·loqui nou dels carafals, 3). Accs. NR. Figura en Pomares (1997: 70) i Verdaguer (1999: 46); i en castellà (León, 1992: 49; Sanmartín, 1998a: 157; Luque et al., 2000: 81; Chamorro, 2002: 193). Probablement es tracta d’una extensió del sentit de ‘marit de dona adúltera’, pel que això comporta de depreciació.

cabronada f. ‘importunitat, molèstia greu causada maliciosament, mala jugada’. «l’auela, que no es mamava el dit (...) ni aguantava cabronades» (Rondalla, 24), «que prou cabronades tinch sufrides» (ibid., 39), «El cabró què té de fer sinó cabronaes?» (El Mole, 1837: II, 293). Acc. ND. En Pomares (1997: 70).

cabronejar intr. ‘tenir, mostrar, un comportament insolent o menyspreable’. «Ja a la fi de la jornada / se n’anaren per son pas, / burlant-se de la justícia, / cabronejant i xiulant» (Blasco, 1984: 101). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND.

cabut -uda 1 m. i f. ‘tossut, obstinat’. «Y al fi, per la pàtria muic. / Que·m tiren terra y em posen / este lletrero damunt: / Así li feren el clot / a un siudadano cabut» (El Mole, 1840-41: II, 127), «Apreta! / Ma que també és ben cabut!» (Balader, 1874: 10), «Per tu despatxe al Garrut, / i tu cabut que cabut!» (Sainets il·licitans, 290). Acc. ND al DCVB, 1a doc. També com a sobrenom dels naturals de Xaló (Tipos, 33). A Lludient cabudo ‘cabezota’ (Alba, 1986: 115). S’aplica així mateix a una persona de cap gros, gran (cf. Reig, 1999: 140). 2 m. ‘cudol, tros d’ase’ (→) «Encara volen que tinga formalitat Napicol? Con que no la té ningun gobern, que supon tant, y volen que la tinga un pobre cabut, que no supon res?» (El Mole, 1837: II, 274). Acc. NR. Cf. capsot ‘home que té el cap gros’, ‘home caparrut, obstinat en les seues idees o propòsits’ i ‘capclòs, curt d’enteniment’ (DCVB, II, 986). 3 m. ‘napoleó, tipus de moneda del segle XIX’. «Chas un cabut, y arrima’t al forn y porta cinc pataques d’a sisó» (Garcia Parreño, 444), «–Cuant tens del napoleó / qu·este matí t’ha donat? / –El carbó ha dut per fiat (...) / –Gastar-se en tan fort apuro / un cabut! / Un cap tan gros! / Demà empeñaré el teu tos / para buscar atre duro» (La nit que vénen els músics, 4), «Si tens nòvia, / prepara cuatre cabuts» (Lo romancer, 60). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Segons MGad., rebia aquest nom «por faltarle un real para completar los 20 de nuestro duro».

cac 1 sense (no) dir cac loc. ‘sense dir res, sense parlar; no dir res, no parlar’. «se’n van sense dir cac (Bernat i Baldoví, 1845a: 29), «yo enseguideta, sense dir cac, tire mà al bolsillet» (Donsaina, 102), «Que may diu cac» (Palanca, s. a., 74). NR al DECat ni al DIEC i ND. El monosíl·lab cac representa una articulació mínima. A més, possiblement hi ha relació amb el verb cacarejar, que figuradament designa l’acció de parlar. 2 quedar-se sinse dir cac loc. ‘morir’. «El rosí (...) ha pegat un entropesó y ha caigut de nasos (...). Ya s’alsen, gràsies a Déu. Més val aixina, perquè en manco sustànsia hi a qui es queda sinse dir cac» (Donsaina, 25). Loc. NR. Extensió de l’accepció anterior. Té un cert caràcter eufemístic i desmitificador de la mort.

caca f. ‘excrement humà’. «Té les mans aspres y es posa / calçats un parell de guants. / No es pensa tindre-les bones, / puix allí la caca està» (a. 1669) (Mas, 1998: 322), «com si aguérem de fer caca, / nos posàrem asentats» (Tio Vueltes, 4), «els chiquets li dihuen caca» (Anglés, 1840: 5). ND al DECat, 1a doc. Terme infantil i eufemístic, de formació expressiva.

cacaracac expressió negativa. «Tots volen llibertat y canten llibertat, y ningú vol ser tolerant. Intolerànsia y llibertat? Cacaracac» (El Mole, 1837: III, 23). NR. Cf. cantar el cacaracac ‘retraure’s, desdir-se públicament’ (DCVB, II, 797). Sembla una mena de reduplicació col·loquial de la interjecció ca!, usada per a desmentir, amb una possible influència formal del parònim que representa l’onomatopeia del cant del gall.

cacarejar tr. i intr. ‘ponderar, elogiar, gloriejar, proclamar sorollosament una cosa’. «Tens més que contar-nos / de la cacarechà Cort?» (Merelo, 1864: 16v), «Quines glòries de tu es conten? (...) / A mi no·m nomenen tots? / Pués què estàs cacarechant, / cuant ningun historiador / et nomena, y a mi tants?» (Ensisam, 274). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat; ND. Metàfora que evoca l’estridència de l’escainament.

cacasenada f. ‘ximpleria, insensatesa’. «Qui, yo, casar-me? / Vacha una cacasenà!, / podent ser lliure y bou solt, / qui vol nugarse?» (Escalante, II, 468). Mot NR. Derivat de Cacasenno, nom del protagonista d’una novel·la d’A. Banchieri, compost de caca i sénno ‘seny’. En italià un cacasénno és un ‘fanciullo che fa il sacente; sputasentenze’ (Battaglia, 1971: II, 475; Battisti, Alessio, 1975: 651; De Mauro, 2000: 343). El terme cacaseno, -a ha passat també al castellà: ‘persona simple o boba’ (Seco et al., 1999: 778), un ‘pedante’ (Luque et al., 2000: 82).

cacaseno m. ‘insensat, ximple’. «Vosté es casa? (...) / Vacha una sabiduria! / Per un sèneca el tenia, / mes vech qu·és... un cacaseno» (Escalante, I, 99), «–Com vosté torna per ella. / –Che, tu calla, cacaseno» (Escalante i Feo, 1897a: 48). Mot NR. «Què li pasa, don Cacaseno?» (Hernández Casajuana, 1932: 14). Cf. savi de sequiol, sèneca de porxe (→). Deonomàstic. → cacasenada.

cacau m. ‘excrement humà’. «a hon podrà descarregar / el cacau que du darrere, / pués és tal nesesitat» (Ensisam, 349). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Potser hi intervé la paronímia amb caca.

cacauet 1 m. ‘diners’. «Com era rica y povila, tots anaben buscant-li les panses y el cacahuet» (Donsaina, 27). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. I el primitiu cacau id. (DCVB, II, 798; Marian, Sanchis, 1994: 101). Deu tractar-se d’una metàfora fonamentada en la valoració positiva d’aquest fruit, el conreu del qual té un gran desenrotllament en terra valenciana (cf. DECat, II, 376). Es coneix igualment en portugués: cacao ‘dinheiro’ (Wagner, 1924: 43). 2 m. ‘embriaguesa’.«–És así?... Em pense que... sí. / –Pos este ve ya curiós!... / (...) –Coneix vosté al ñor Mariano? / (...) Vosté el coneix..., y m’eu nega!... / (...) –No·l conech, y s’acabat!... / Pos ell té mal cacahuet...» (Jiménez Marín, 1892: 18). Acc. NR. Mot expressiu.

cadeu! interj. «Cadeu! el pillo bergante!» (Sainets il·licitans, 12). NR. Forma sincopada eufemística. Expressa un sentiment de disgust.

cafall 1 interj. «Però no em guardes les postres, / que jo dejune, cafall!» (Martí, 1996: 126), «Deixau-los vindre, cafall!» (Rafelo de Picasent, 1), «No en faria meñs, cafall!» (Chusep el Bo, 6), «Cafall! Eixe és Malaparte» (Roquet y Goriet, 2). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Eufemisme freqüent als segles XVIII i XIX per carall. 2 al cafall loc. ‘a mal viatge’. «Traguen-se l’ansa del coll, / que jo també vullc, sagrat!, / fer el doctor don Chiton, / boca pedra i al cafall» (Martí, 1996: 297). 3 del cafall loc. ‘odiós, detestable’. «Lo que sé que tinc gran odi / als que van pronosticant / que pronte serem francesos (...) / Pués polítichs del cafall, / y este colpet de Figueres, / qui l’habia calculat?» (Joro el Parrut, 2). 4 ni quin cafall! loc. «Quina presa ni quin aca, / quin quefer ni quin cafall» (Civera, 1813a: 1), «Quin sentit ni quin cafall» (Civera, 1820: 8). Locs. NR. Intensifica les idees de negació i de rebuig.

caferro 1 interj. «No parle en chansa, caferro!, / que sóc home molt formal» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «–Veus com no nos vol? / –Caferro! / Si vosté ha soltat la llengua...» (Escalante, I, 633). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Com veiem, expressa valors diversos, com queixa, disgust o sorpresa. A Villena es recull també la interjecció ¡caferro!, si bé actualment està en desús (Soler García, 1993: 59). Colomina (1991: 141) documenta caferro ‘dimoni malendreçant; dit d’un infant trapasser’: «Eixos caferros de xicons», i el considera una variant del substantiu capferro ‘tros de ferro’ i ‘persona caparruda’ (cf. DCVB, II, 969). Cf. també cafall, eufemisme de carall. 2 ni quin caferro! loc. «Quina lley ni quin caferro! / Per a dos enamorats / no y a més rey que·ls grapats / ni tenen més lley que·l ferro» (El Fénix, 1844: 47). Loc. NR. Intensifica les idees de negació i de rebuig. 3 un caferro loc. ‘res’. «perquè no l’han de menester per a un caferro» (El Mole, 1840-41: I, 166). Acc. NR.

cafetera lluenta loc. ‘copalta’. «tira a un racó la lluenta cafetera, / arranca-li els faldons al negre frac» (a. 1890) (Blasco, 1979: 216). Acc. NR. Metàfora jocosa.

càfila 1 f. ‘grup (de gent)’. «Yo en nesesite una càfila [de xiquets]» (Liern, 1864: 9), «ton chermà y ta neboda / s’emboquen en una càfila / de amics» (Escalante, I, 539), «Sé qu·en falten una càfila [de tipos], / y alguns que hagueren prestat» (Tipos d’auca, 225). Acc. ND al DCVB. Sovint, si bé no sempre, amb caràcter pejoratiu. En la germania castellana cáfila ‘grupo, multitud de gente, sobre todo cuando está en movimiento’, sovint en relació amb la gent de mal viure (Alonso Hernández, 1977: 152; Chamorro, 2002: 196). 2 f. ‘conjunt nombrós de coses’. «També tragueren una ollaça de condúmio que tenia una càfila de coses» (Rondalla, 23), «la càfila de repetisions» (Caps, 49). Acc. NR al DECat ni al DIEC.

cafís 1 a cafissos loc. ‘en gran quantitat’. «–Y eixe cosí seu / (...) té pesetes? / –A cafisos» (Merelo, 1866a: 8). 2 un cafís de loc. ‘molt, gran quantitat’. «li done un cafís de llàstima, al vore’m de tu separat per a temps» (Don Manuel, núm. 2, p. 4). Locs. NR. Metàfora intensificadora.

cafissada de, una loc. ‘molts, gran quantitat’. «Déu me la guarde (...) / més de sixanta mil mesos / o d’anys una cafissada» (Martí, 1996: 55). Loc. NR. Metàfora intensificadora procedent de l’àmbit agrari.

cafre 1 m. i f. ‘persona grossera’. «–Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets. / –No fasa cas d’este cafre» (Escalante, I, 65). 2 m. i f. ‘talòs, tros de quòniam’. «–Linda labradora. / –Es bella. / –Bella! Tindrà uns dihuit añs! / (–Pués ell no és cafre ni res!)» (Colom, 1874a: 14). Mot NR al DCVB ni al DECat, accs. NR (1, 2). En el DIEC (1995: 308) ‘persona bàrbara, brutal’. Igualment en Pomares (1997: 71) i Verdaguer (1999: 47). En EscLl. i MGad. també ‘zafio y rústico’. En castellà ‘bárbaro y cruel’, ‘rústico, zafio’ (cf. Autoridades, II, 50; Sanmartín, 1998a: 163; Luque et al., 2000: 85; Carbonell Basset, 2000: 101; Buitrago, 2002: 688). Metàfora degradant.

cafreria f. ‘conjunt de cafres’. «tornà a eixir la cafreria de llauraors en trompetes y navaixes, y paraules que no se poden posar en lletres de mole» (Llombart, 1877: 53). Mot NR. Derivat de cafre.

cagador m. ‘comuna, latrina’. «lo que els vells dien la secreta, l’escusat, el comú, y que, parlant en bon romanç, sols mereix el [nom] de cagador o cagadora» (Tipos, apèndix, 85). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Disfemisme.

cagadora f. ‘comuna, latrina’. «la cagadora més bruta / en un cas així apretat / li pareix a u un palàsio» (Angles, 1840: 3). Acc. NR al DECat i ND.

càgala → càguela.

cagalló 1 m. ‘excrement de forma rodonenca o cilíndrica’. «li prové la corrupció / de la merda o cagalló» (Tractat del pet, 40). 1a doc. respecte al DCVB. 2 m. ‘por’. «Tots estàvem esperant-lo / en un cor tan apretat / y tan negre com la tinta, / y un cagalló com el bras» (Llorens, 1895: 65). Acc. NR. Cf. cagalló ‘home covard’ (DCVB, VII, 817), tindre un cagalló com els dos punys ‘témer algun fet o circumstància’ (González i Felip, 1991: 75), amb un bon cagalló ‘amb molta por’ (Gascón, 1999: 148). Els excrements s’associen sovint amb la por per una mena de relació metonímica del tipus causa-efecte. → cerones.

cagamenja f. ‘presó’. «averiguaren que la cagamenja era la presó» (Tipos, 34), «ficar-los en la presó o cagamenja, com dia ell» (Espardenya, 115). Mot NR al DIEC i ND. A Novelda se li dóna el nom de cagaora a la presó municipal (cf. Montoya, 1996: 328). Metonímia disfemística. El presoner, des de la falta de llibertat de la presó, veu aquestes com a les úniques activitats quotidianes que no deixarà de fer en la seua reclusió.

caganiu -a 1 adj. ‘el fill més petit d’una família’. «Tingueren cinch de família, quatre giques y un gich: Teresa, Mariana, Vicente y una que morí fadrina, y a Colahuet, el caganiu o més giquet de tots» (Espardenya, 26), «Guisabeleta, la filla caganihua del tio Cameta» (ibid., 101). Caganiu ‘hijo menor’ és molt freqüent en valencià (Garcia Perales, 2001: IV, 2207). Cf. ser el caganiu de la casa ‘el més petit’ (Alberola, 1928: 344). A la Codonyera lo cagarniu (Quintana, 1976-80: 96). En castellà caganido ‘el último pájaro nacido en la pollada’, ‘el hijo último de una familia’, ‘persona enclenque o raquítica’ (GDED), ‘saltabalates, desgraciado’ (Luque et al., 2000: 86), aVillena caganidos ‘guarín, el último lechoncillo nacido en una lechigada’ (Soler García, 1993: 59), a Almeria caganido ‘miedoso’ (Escobedo, 2003: 53). Pròpiament l’ocellet més petit d’una nierada, perquè, com a més menut, es caga en el niu. Metàfora animalitzadora. 2 adj. ‘el xic més petit d’un grup’. En el sainet il·licità Pepeta l’espardenyera de Lluís G. Llorente, Toni li diu burlescament a Peret, que va a casar-se amb Pepeta: «Caganiu..., la que t’espera!» (Sainets il·licitans, 123). Peret era «el més xicotet» dels treballadors del taller d’espardenyeria. En Morlà llegim: «Ningun abegot marmole / d’esta festa, caganiu» (p. 149), amb un sentit pejoratiu, no aclarit pel context. A la Plana Baixa caganiu és l’home petit, en sentit pejoratiu (González i Felip, 1991: 59). A Canals caganiu ‘persona petita i que menja poc’ (Sancho Cremades, 1995: 134). A Alacant, per extensió, caganiu ‘persona insignificant’ (Segura, 1996: 143), a Casp caganidos ‘el menor de una colectividad de seres’ (Moneva, 2004: 121). Metàfores fonamentades en la idea de petitesa. 3 adj. ‘petit’. «Tinc lo ventrell caganiu» (Morlà, 257). Generalització de la idea de petitesa. 4 adj. ‘dolent, vulgar, imperfecte, insignificant’. «Eren versos caganius (...), / tan flacs de conceptes / i d’assonants atan flacs» (Morlà, 238). Accs. NR (2-4). També ‘persona insignificant’ (Segura, 1996: 143). La insignificança s’estén més enllà de les designacions personals. En principi, caganiu assenyala realitats físiques, però, com veiem, per un procés de concretització de l’abstracte, corrent en el registre col·loquial, passa a aplicar-se metafòricament també a valoracions mentals.

cagar. 1 intr. i prnl. ‘defecar, evacuar el ventre’. «causa molta alegria / al pobret que caga estret» (Tractat del pet, 62). ND al DECat. Disfemisme. 2 tr. ‘desbaratar, fer malbé un assumpte o negoci’. «y que havia en la terreta qui li cagava el gust» (Rondalla, 30), «cuant eixes persones crehuen estar lluit-se, estan cagant-o, parlant en bon romans» (Ensisam, 484), «Ya l’ham cagada, Manel» (Troços, 134). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En el DIEC (1995: 308) només es recull amb aquest sentit cagar-la. Cf. cagar lo basto ‘desbaratar, fer malbé un assumpte o negoci’, a València (DCVB, II, 818-819). Extensió del sentit pejoratiu d’aquest verb, d’acord amb la tendència a associar la funció excremental a nocions de disgust, de desgrat, de desplaer (cf. Rouayrenc, 1998: 60-67). 3 tr. ‘donar, oferir’. «les germanes fadrines dihuen que may s’haveren casat en nengun perro de home, encara que·ls haveren vengut cagant dobletes d’or» (Espardenya, 67). Acc. NR. En el DCVB (II, 818-819) ‘afluixar, entregar amb disgust una cosa que es volia retenir’, però en el fragment transcrit no s’aprecia una idea d’acció forçada, feta a disgust. Metàfora degradant de l’acte de donar. 4 prnl. ‘tenir molta por, estar molt esglaiat’. «també Clavero de Falces (...) / nunca haguera anat, / puix és patent i notori / que en lo siti s’ha cagat» (Blasco, 1984: 100), «tremolant-se anaven / y cagats de por» (Troços, 144). Acc. NR al DECat i ND. En el DCVB (II, 818-819) i en el DIEC (1995: 308) es recull només en l’expressió cagar-se de por. Metonímia → cagat.

cagarnera 1 f. ‘dona cantaire’. «Doña Rufa (des de dal canta) (...) / –Che!, sentiu la cagarnera?» (Fe, 1900: 14). Variant de cadernera. Metàfora fonamentada en la fama de cantador d’aquest ocell. 2 m. ‘persona menyspreable’. «Cuant un canari s’encontra / engolfat en la canaria, / no deu... ningun... cagarnera / destorbar-lo en lo que fasa» (Garcia Capilla, 1890a: 21). Metàfora, per la insignificança d’aquest ocell, per relació al canari. 3 interj. «–¡Pichón mío! / ¿No respondes?... / –Cagarnera!» (Campos, 1894: 11). Accs. NR (1-3). Expressa admiració, sorpresa. Eufemisme de carall.

cagat -ada 1 adj. ‘covard’. «Pués y ara, guapo cagat?» (Nelo el Tripero, 195). Acc. NR al DECat i ND. Figura en Wagner (1924: 43), Pomares (1997: 73) i Verdaguer (1999: 49). Cf. ascagaixat ‘persona miedosa, melindrosa, débil’ (Llorens, 1983: 170). La covardia s’associa a la por i al nerviosisme, sovint units al moviment intestinal. S’afegeixen connotacions disfemístiques i degradants. Metonímia molt corrent en diferents llengües, per la qual es designa la por per una manifestació física d’aquesta. En francés col·loquial chiasse ‘peur intense’ (Colin, Mével, 1990: 134); en aragonés cagazas ‘miedoso, cobarde, pusilánime’ (Torres Fornés, 1903: 256; Endize, 392), caguetas ‘cagazas, miedoso’ (Moneva, 2004: 121; Mercadal, 2004: 39), a Villena cagao i cagares ‘cagón, cobarde’ (Soler García, 1993: 59). 2 adj. ‘maldestre, matusser’. «que me perdonen els erros / en què puga haver faltat, / pués yo sobre poesies / la o encara no he estudiat; / y com me diuen Juan Caga, / el meu estil és cagat» (Un pleyt, 307). Acc. NR. Aplicat a una obra matussera, pel sentit despectiu del terme.

cage [o caje] / caque m. ‘pinxo, perdonavides’. «que sobre ser yo tan cage, / crec me varen asustar» (Arenga, 1), «D’això, alguns que són molt caques / s’unflen hasta dalt lo cap» (Martí, 1996: 293), «A esta chiqueta és devaes / que li prediquen: ya saps / cuant poc m’agraen les visites / d’eixe cage» (Escalante, I, 93), «el matar-se / dihuen tots qu·és cobardia, / y yo sempre he segut cage» (Burguet, 1881: 27). Mot NR. L’ALPI va arreplegar cajetón ‘bravucón’ a Polinyà i Massalavés (Garcia Perales, 2001: IV, 2321-22). En l’Ansisam de totes herbes de Josep d’Orga figura el tipus del Caque, natural de Sedaví (Tipos d’auca, 241). A Algemesí es coneix el malnom del Caque (Baldoví, 1998: 61), a la Granja de la Costera, el Caje (Garcia i Perales, 1997: 441), com també a la Vall d’Uixó, aplicat a un home molt renyidor. La forma caque deu ser una adaptació fonètica del castellà jaque id., forma que també surt en la literatura popular en català de l’època. Per exemple, «sempre en jaques campant» (Leon, s. a., 2). La variant cage (o caje) deu ser una forma ultracorrecta de caque, o una metàtesi de jaque.

cagetó [o cajetó] m. ‘pinxo, perdonavides’. «que és de els cajetons / el més majo que es para als cantons» (Miquelo y Tomasa, 4). Mot NR. Derivat de cage.

caguera f. ‘necessitat o ganes d’evacuar el ventre’. «Así foren les cagueres, / els dolors de bentre grans» (Mosén Palau, 5). ND al DCVB. Qualificat de vulgar (DIEC, 1995: 309).

caguerada f. ‘excrement que s’expel·leix en una evacuació del ventre’. «que tots los pardals que pasen / de caguerades lo fan / tan blanc» (Mulet, 177), «y tot l’aposiento estava empallat de cagueraes y nadant de pixum» (Espardenya, 85). Mot NR al DECat i ND. Disfemisme.

caguerri adj. i m. ‘poruc, covard’. «Mas ¿quién dijo miedo? Això quede per a els covarts y caguerris, que de no-res ya estan tots asustats y cagats de por» (Ensisam, 508). Mot NR al DECat i ND. En el DCVB (II, 821) només es registra a Benialí i a Benilloba. Figura també en Pomares (1997: 73), Verdaguer (1999: 49) i Reig (1999: 142); a Requena-Utiel i Conca cagarria(s) ‘persona poruga’ (Briz, 1991: 109), com també en castellà (Luque et al., 2000: 86). Derivat despectiu de cagar. Són diversos els mots relacionats amb cagar per designar el covard. En l’ALPI llegim en el territori valencià cagat, cagó, cagaixa, cagarot, cagarota, cagueta, caguetes, cagueres, cagarró, caguerri, cagarri, cagarris, cagarrina, cagarrias, cagarrón, caguinas, escagassat (Garcia Perales, 2001: IV, 2323), al Baix Vinalopó caguerot (Segura, 2003: 182).

caguetes 1 f. pl. ‘diarrea’. «Los fadrins y fadrinetes / (...) també patiren caguetes» (Tractat del pet, 72), «Per lleu! Si vosté en mi es casa, / que la tinc tant de fartar (...), / estacant-li les caguetes / tostem que es pose a cagar» (Col·loqui Nou de Pep de Quelo, 3). Acc. ND. En singular, cagueta ‘diarrea’, es coneix a Iecla (Ortuño, Ortín, 1999: 57), a Anna (Martí, Aparicio, 1989: 35), a Conca, a Requena-Utiel (Briz, 1991: 109), als Serrans (Llatas, 1959: I, 150), a Sinarcas (Palomares, 1981: 250) i caguetas id. a Lludient (Alba, 1986: 115). També com a malnom: Caguetes, a Crevillent (Martínez Montoya, 1991). A la Plana Baixa tindre caguetoles ‘patir diarrea’ i ‘témer alguna cosa o algú’ (González i Felip, 2000: 108), al Puig anar de cagueroles ‘patir de diarrea’ (Luís, 2000: 255). Per a més mots relacionats, podeu consultar la làmina 169 de l’ALDC (Veny, Pons, 2001). Disfemisme. 2 f. pl. ‘por, espant’. «li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés poguen pensar» (Rondalla, 18). Acc. NR. Aplicat també a la persona covarda, pusil·lànime (cf. MGad.; DCVB, II, 821; DIEC, 1995: 308-309). En singular, cagueta ‘covard’ a Guardamar, com també en castellà (GDED), passar cagueta ‘pasar miedo’ als Serrans, on també es coneix caguetas ‘persona muy medrosa y cobarde’ (Llatas, 1959: I, 150), a Sinarcas ‘miedoso’ (Palomares, 1981) i a La Rioja cagueta ‘cobardía’ (Pastor Blanco, 2004: 110). Al Verger Caguetes és malnom d’una persona molt poruga (Anna, Salort, 1986: 336). Metonímia amb connotacions degradants.

cagó -ona adj. ‘mesquí, avar’. «Mostra’t en ocasions ample y chenerós en tot lo món, y voràs com tots et respecten y no·t tenen (...) per apretat y cagó» (Caps, 10), «Eixe casament ronyós / degué ser com molts hui·n dia, / que no donen a ningú / tan sols una peladilla. / Y per això no·s estrany que (...) els apostrofen, dient-los gorrominos, cagons, y atres coses pijors» (Tipos, 47). Acc. NR. El terme cagó, com caguerri, cagat i altres termes similars, és un sinònim col·loquial de ‘poruc’, ‘covard’. L’ús metafòric amb el sentit de ‘mesquí, avar’ hi deu tenir relació, ja que el comportament de la persona gasiva es vincula amb la por, en el seu cas de perdre els diners.

cagona f. ‘por, covardia’. «Els guapos de la cagona [els soldats francesos], / molt de petos y turbants, / per a asustar a les dones / pintures orichinals» (Civera, 1813a: 2). Acc. NR. Metonímia degradant.

càguela / càgala / càguila 1 f. ‘bocí de paper, de drap o d’altra cosa que a Carnestoltes els infants enganxen a l’esquena de les persones distretes per fer-ne broma’. «En açò les Carnistoltes / assomen a tota pressa. / Posen càgales, que diuen, / ab una estopada encessa, / al cap de les pobres dones, / que les cremen la mollera» (Ros, s. a.⁵, 2). NR al DIEC. En Pasqual Tirado (1996: 272) cànguela. No es pengen únicament a Carnestoltes: «Matarile li pencha una càguila» (Hernández Casajuana, 1917: 10), i som a gener. Arriba a terres aragoneses: a Terol cagala ‘maza o mona que ponen por broma a los transeúntes para Carnaval’ (Moneva, 2004: 121). 2 f. ‘burla, escarn’. «Mes, coneixent tots el fet, / anaven deixant l’empresa / i marxaren satisfets / de la càguela del cuiro, / del tabaco i lo demés» (Martí, 1996: 250). Acc. NR. Extensió de la primera accepció. 3 f. ‘mot que diuen els xics després que han posat una càguela i, per extensió, s’utilitza després d’haver-se burlat d’algú’. «Que bé li han provat / Càguela a les colequintes» (Martí, 1996: 235), «Càguela a les colequintes? / Càguela al rave, cafall!» (ibid.), «Milacre. Vostés se pensaben que era de sen Visent? Càguela, càguela, càguela!» (El Mole, 1837: I, 294). Mot NR al DIEC, acc. NR. En el DECat (II, 396) ‘voz que dan los muchachos luego que han puesto una cáguela’. 4 posar la (una) càguela (càguila) a algú loc. ‘burlar-se’n, fer-ne befa’. «El Mole ix cuant el Gobern mos posa càgueles abans de Carnistoltes» (El Mole, 1840-41: I, 211), «Mes que en una multa en balde, / tindré al fi que confesarli / que asò no és més que posar-li / una càguela a l’alcalde» (Bernat i Baldoví, 1859a: 31), «Tio Pau, / vosté me fa tan babieca? / Com estem en Carnistoltes, / vol riure’s a costa meua. / Pose-li a un·atra la càguila» (Escalante, III, 314). Loc. NR.

caifàs m. ‘home malvat, vil’. «–tampoch no fa mal / un trabuch antich, / perquè si ve·l cas / d’arruixar metralla / contra algun caifàs, / d’eixos que hui en dia / solen fer parlar. / –So Tomàs, no hu crega. / Eixos hòmens mals / són pochs encara» (Troços, 55). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Deonomàstic fonamentat en el nom del suprem sacerdot dels jueus que intervingué en la condemnació de Jesucrist, el qual esdevé per antonomàsia representació de la persona perversa.

caixa / caixeta 1 caixa del cos loc. ‘la part més voluminosa del cos sense el cap ni les extremitats’. «La altra carn y les tetelles / que en la caixa del cos [del pollastre] y a / tocà a l’honorari y cura, / y a son chermà el capità» (Un pleyt, 305). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 825) aplicat només al cos humà. En MGad. tindre u bona la caixa del cos. Metàfora fonamentada en la idea de ‘continent’. 2 caixa del pa loc. ‘panxa’ (?) «li pregaren / que caigués lo cadafal. / (...) La universitat per terra, / la religió plena d’ànsies, / plens de pols i teranyines, / aferrant-se de les rames. / (...) Cert que a mossén Miquel viu / del pa la caixa palpant-se, / que deia, molt pesarós, / en postura d’engonari: / “Lo empastre del cadafal / m’ha de costar molts empastres” / (...) I ell vingué a bufar per tots / i a pic de desbudellar-se» (Morlà, 230). Metàfora. Sembla fer referència a la panxa, lloc on es digereix el pa, el menjar; en aquest sentit tenim l’ús del verb desbudellar-se amb referència al dany sofert per la caiguda del cadafal. També cabria la possibilitat que es referís al cul. Cf. llonja de tots els grans ‘latrina’ i el terme dels «llechuguinos» panfué ‘excrements’ (Ensisam, 354-355). 3 caixa dels budells loc. ‘panxa, ventre’. «Yo he fet promesa a sen Roc de omplir en la festa la caixa dels budells lo manco per a un mes» (Garcia Parreño, 443). Locs. NR (2, 3). Metàfora. Cf. caixa del pit ‘tòrax’. 4 caixeta de música loc. ‘fesol’. «y s’atraquen de caixetes de música (com diu un amic meu als fesols)» (El blua, núm. 3, p. 2). Acc. NR. Metàfora humorística fonamentada en els efectes flatulents dels fesols. 5 caixa tancada loc. ‘persona inflexible, que no es deixa persuadir’. «Y no tinguen que cansar-se, que só caixa tancada. Primer me deixaré fer trosos que casar-me a desgust meu» (Rondalla, 24). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. La persona inflexible es tanca a qualsevol modificació de les seues decisions. 6 estar en caixa loc. ‘estar bé de salut mental’. «sempre que en la cuina entraba, / la vea a soles vallant. / “Esta chica estarà en caixa?”, / dia yo» (Escalante, II, 645). Loc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (II, 826) ‘estar bé de salut’, a través del Diccionari Aguiló. Metàfora.

caixcar → cascar.

caixcos → cascos.

caixó, de loc. ‘de costum’. «Esta és festa de caixó, / de gran ruïdo y molt foc! / Y tant si és Chuano o Roc, / com si és Agustino o Pep, / pa falles a sen Chusep / tot els s’entoixa poc» (Borrull 1890, 8), «y ara si volen pasar un rato alegre y divertit, fent temps per a anar a menchar-se uns buñolets, com és de caixó, entretinguen-se en llechir els versets» (Onofroff, 4). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Segons el DCVB (II, 827-828), es tracta d’un castellanisme.

calabós m. ‘panxa’. «sampa el pa blanc y la compañera rocha, y en cuatre tellaes (...) s’eu encaixa tot sinse compasió en lo calabós més fondo. Es torca en seguida els làbios» (Donsayna, 118). Acc. NR. Metàfora amb connotacions humorístiques. Els aliments digerits a la panxa ja no poden «escapar».

calaguala f. ‘farmacèutic, apotecari’. «Adiós! / Intrépido calaguala. / Que se netechen molts pots? / Se pica molta mostasa?» (Escalante, II, 264). Acc. NR. Metonímia jocosa i burlesca.

calaix! interj. «Però te advertix (...) / que quant vaches a pasar / pel carrer de Sent Vicent, / guarda’t no et ribe a pillar / la ronda de alabarderos, / o dels allarders, calaix!» (Bando cheneral, 4). Acc. NR. Eufemisme per carall, format per atracció paronímica. Cf. cavall per carall.