Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 17

camandulero -era adj. i m. i f. ‘hipòcrita’. «Yo no sóc camandulero, / ni meñs la vullc engañar, / donan-li a entendre que sóc / un caballer casolà. / No sóc més que lo que es veu, / un llauró al sa y al pla» (Col·loqui nou de Pep de Quelo, 2). Mot ND. Derivat de camàndula. A Benasc camandulero ‘parrandero’ (Endize, 1113).

cama-roja f. ‘dona de moral i de conducta lleugera’. «Déu te’n guart / a cama-rotja no aplegue, / perquè en lo mateix instant / que ella [Melisenda] serà cama-rocha / tu cornicervi seràs» (Mulet, 154), «Lo cor fet una flama tinch / sols de aver-te vist en calça rotja, / que ab eixa rotja cama / corre perill no et tornes cama-rocha» (ibid., 180). Acc. NR. L’autor aprofita enginyosament la semblança formal entre el mot cama-roja ‘cosconilla, xicoira’ i les calces roges que duien les prostitutes (cf. Bellveser, 1989: 154), les quals els feien les cames roges.

cambra de dalt loc. ‘cap’. «però el que no·n té més en la cambra de dalt, consevol cosa fa» (Tipos, 255), «puix eixe és el trellat que trauen tots els que no·n tenen més en la cambra de dalt» (Tipos, apèndix, 98), «Lo qual és propi de goletes y de farols, que·s jafen l’escapulari perquè ne tenen poch en la cambra de dalt, sobre creure que són més sabuts que tots» (ibid., 141). Loc. NR. Cf. tindre poc blat en la cambra de dalt (Alberola, 1928: 285). Metàfora. El cap ocupa la part més alta del cos.

camelar 1 tr. ‘conquistar l’afecte amb afalacs o enganys’. «y ell les camelaba, / y a poquet a poquet les sebaba, / en la confiansa / que a l’últim caurien en la paransa» (Martí, 1997: 332), «Aixina és com s’explica que hacha camelat tants vots» (El Borinot, núm. 14, 1). 2 tr. ‘galantejar, festejar’. «T’agrà anar a la Glorieta / a camelar a les chiques» (Coloqui entre Marta y Meregildo, 2), «Pués si és Chimo el que·t camela, / també tens el gust estrañ» (Balader, 1871b: 11), «Matar al que·t camelaba» (Campos, 1896: 21). Mot NR. Mot d’origen gitano. El recullen els diccionaris d’argot i de català popular (Wagner, 1924: 46; Vinyoles, 1978: 66-67; Pomares, 1997: 77); també figura en Peris Celda (1919: 10).

camelo m. ‘engany’. «y no foren pocs (...) els compraors que, com nosatros, s’emportaren un bon camelo» (Llombart, 1877: 86). Mot NR. Derivat de camelar. Figura en Pomares (1997: 77); també en l’argot castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 176-177; Carbonell Basset, 2000: 119), on es documenta, com en català, des del darrer quart del segle XIX (cf. DCECH, I, 786). El significat del verb caló camelar va passar d’‘estimar’ a ‘seduir’ i a ‘enganyar’.

cameta, fer la loc. ‘menysprear, trepitjar, humiliar’. «Después que (...) os han deixat fora en lo tratat de Londres, después que vos ha mirat en tant de despresi (...), después que han fet tant de cas de la Fransa com si fóra (...) la barraca de Morrotort, después que vos han fet la cameta» (El Mole, 1840-41: 84). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metàfora. Cf. fer la cameta ‘fer entrebancar algú’ (DCVB, II, 882).

camorra f. ‘gresca; discussió’. «Més m’estimaria yo plantar una llança en Alger que sufrir tanta camorra» (Rondalla, 19), «posan-me en un perill gran / a que haguera una camorra / y que ixquera escalibat» (Branchat, 127), «Que el majo, si és molt jaque, / se bacha abronquinant, / y es moga alguna camorra, / sinse ser necesitat» (Nova y gustosa notícia, 3). Mot NR al DIEC, 1a doc.

campana 1 campana grossa loc. ‘personalitat, persona important, significativa’. «si no haguera segut per un frare capugí, campana grossa de la seua religió...» (Rondalla, 40), «Serta persona molt honrada y casi santificada relichosament, que sona prou en Madrit com en Valènsia, d’eixes que se diuen campana grosa» (El Mole, 1863-64: 398). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en el tamany i en el ressò, en aquest cas no físic, sinó social. 2 voltejar la campana loc. ‘beure vi’. «Taste’l; està verche d’aigua... / (...) Pués sí yo y vosté en la llancha / esta nit en l’Albufera, / (aludiendo a la bota) voltecharem la campana, / entonando villansicos, / y aquell que caiga que caiga...» (Campos, 1889b: 20). Loc. NR. Metàfora que sembla fer referència de forma jocosa a l’acció de beure vi de la bóta.

campanada 1 f. ‘fama, ressonància’. «la tal jarrà (...) tingué (...) gran campanà en lo nostre reyne» (Tipos, 336). Acc. NR. Metàfora. El ressò físic que produeix una campanada adquireix en sentit figurat un abast social. En Alberola (1927) llegim: «–Qui són? / –Maria Relaixos / i sa filla; dos... madames / que s’ha portat ací a casa / l’amo i senyor de criaes. / Hi ha una campanà pel poble...! / –No feu cas de campanaes». Cf. campanà ‘mentida’ a Polinyà, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2330), fer esquella (d’alguna cosa) ‘escampar una notícia, fer córrer la veu’ (Coll, 1991: 84). 2 donar campanada loc. ‘ser famós, adquirir fama, cridar l’atenció’. «Aquella casera donà molta campanà per tota la Vall de Seta» (Ensisam, 476), «Este caset donà per estes muntanyes molta campanà» (Espardenya, 42). Loc. NR. Cf. donar la campanada ‘escandalitzar’ (Raspall, Martí, 1994: 262; Sancho Cremades, 1995: 171), pegar la campanada ‘escandalitzar’ (González i Felip, 2000: 82), fer campana ‘fer un bon negoci, de resultes del qual tens un bon guany i esdevens ric’ (Gascón, 1999: 390) i fer la campaneta del combregar ‘publicar por la vecindad una cosa, contándola de casa en casa o a todos’ (MGad.); «–L’agüelo vol pegar una campanà esta vesprà en l’hort. –Voldrà humiliar-me davant dels invitats» (Hernández Casajuana, 1962a: 47), on sembla tenir el sentit de ‘moure un escàndol’. En castellà dar la campanada ‘sorprender, llamar la atención’ (Carbonell Basset, 2000: 120); a Almeria campanazo ‘escándalo’ (Escobedo, 2003: 56), en terres aragoneses dar una campanada ‘hacer algo que da pabulo a la crítica general desfavorablemente’ (Pardo Asso, 1938: 76), a Villena campaneo ‘importancia, trascendencia’ (Soler García, 1993: 63).

campanaret m. ‘brega, bronquina’. «Ma muller és molt selosa. / (...) A voltes sinse sustànsia / me mou un campanaret» (La loca de Morella, 4). Acc. NR. Metàfora. Potser pel so fort i intens de les campanes. → canyaret.

camtemins! → captemins!

canalobre m. ‘persona d’aparença llastimosa’. «–Anem, tot se pagarà... / –Eix·és el conte que·s fa / tot home mal pagador. / Repareu-lo... un canalobre, / sempre en llàstimes y pena, / aburrit de fer faena / y sense pasar de pobre. / Tot per falta de cuidado» (Mentres pasa, 5). Acc. NR. Cf. ser u un pobre canelobre (Alberola, 1928: 347). Metàfora. Potser en relació amb la primesa del peu o canya del canelobre.

canari! 1 interj. «Eu!, que té rahó, canari!» (Ballester, 1870: 22), «–Corre! / –No puc. / (...) –No veus que·m bañe? / –Canari!» (Palanca, 1870b: 41), «–¿Está mi señor? (queriendo entrar) / –Canari! (interponiéndose) / Està llechint el diari, / y no·s permitit...» (Roig, 1872: 11). Acc. NR. En els dos primers exemples sembla una expressió eufemística de carall, per homonimització formal; en el tercer, expressa negació, com la interjecció ca!, de la qual sembla un desenvolupament per homonimització formal amb el nom de l’ocell. 2 atre canari! interj. «–Y també consta ella en que t’agrà un poc la mama? (...) –Atre canari! Conque li han de tirar a un home en cara a cada trico dos ditets de anisete» (Donsaina, 68). NR. Expressa disgust, contrarietat. → atre carat.

çançarrejar tr. ‘divulgar, propagar, difondre’. «a mi, me corromp la sanc / el veure en tots los papers... / menechar la Inquisisió. / No convé, ya s’a acabat. / A què tant sansarrechar-la? / Hasta el nom s’a de olvidar» (Civera, 1820: 20). Mot NR. Del castellà cencerro. Figura en EscLl. i MGad. Metàfora motivada pel so estrident i cridaner de l’esquellot.

cançó 1 f. ‘paraules o raons molestes, enfadoses, sovint repetitives, que no vénen al cas, que no trauen cap a res’. «–El Manco no·s dóna presa / en calear-te? / –Tots els dies / m’ixes en la cansó eixa!» (Lladró, 1858c: 7), «En eixa cansó et chitares / y en ella hui t’has alsat. / És imposible..., no puc...» (Gallart, 1882: 8), «–Què deus fer?... No fer-li cas. / –Això, mare, són cansons...» (Merelo, 1910b: 10). ND al DECat. En el DIEC (1995: 328) es recull només en plural. A Agullent cançó ‘renegada que fan els pares als fills quan aquestos es comporten mal i els desobeeixen’ (Casanova, 1981: 222). A Benasc cansons ‘chismes, cuentos, canciones; razones inoportunas, chismes, noticias no comprobadas’ (Endize, 1115). Metàfora. 2 f. ‘idees vanes’. «Ya saps tu bé qu·en lo poble / tens fama de algo coqueta. / (...) Mes la culpa és de ton tio, / que t’ompli el cap de cansons» (Palanca, 1870b: 15). Acc. NR. Cf. poner en canción ‘ilusionar, hacer concebir esperanza de algo grato, halagar, prometer algo que agrada’ (Pardo Asso, 1938: 77).

candongo -a 1 m. ‘duro (diners)’. «El siñor gobernaor, / per el meu saber (...), / me nomena secretari, / en sis candongos de paga» (Asencio, Barona, 1906: 11). Mot NR al DIEC, acc. NR. També en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 57, 101). En castellà candonga ‘peseta’ (Carbonell Basset, 2000: 121). 2 f. ‘llagoteria, afalac, amb què hom pretén enganyar algú’. «Y no tinga que pensar que fent la gata moixa m’a de dar a entendre blanch per negre, perquè yo sé a on se joca el diable, y per a mi no hi a embolichs, candongues ni mantàfules, que no menge bovina com alguns» (Rondalla, 16). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB i ND. 3 adj. i m. i f. ‘llagoter, -a’. «Ma tu l’agüelo candongo!... / Com s’anima» (Palanca, 1874a: 13). També en castellà (DCECH. I, 803; Sanmartín, 1998a: 181; Luque et al., 2000: 93). 4 adj. i m. i f. ‘hipòcrita, arterós, maliciós’. «Y mon chermà tan badoc / que no sap res de l’ingüent! / Con que minsos y candongos / procuren guañar el sel / donant-se abrasos mayúsculs...» (Palanca, 1874b: 17). En Alberola (1928: 266) ser un home un tio candongo. Al Pinós la candonguera és la ‘coqueta’ (Garcia Perales, 2001: IV). 5 f. ‘impertinència, molèstia’. «És molta candonga / vindre en criatures» (Liern, 1862c: 16), «–Tons pares! / –Quina candonga» / Sempre vechilan-me» (Escalante, II, 31). Aquesta accepció figura en Carles Ros (1764: 59); en Esc. ‘lisonja, zalamería’, ‘impertinencia’; Llombart afegeix ‘astucia, treta, bellaquería’ (EscLl.). Candonga és sobrenom d’una persona xerraire a Elx (Castanyo, 1991: 169). A Beneixama es coneixen les locucions estar (algú, una cosa) gelat com una candonga i més gelat que una candonga ‘estar una cosa o una persona molt gelada’ (Gascón, 1999: 366). A Altea ma que té candongues ‘frase de lamento y queja por algo que nos ha resultado adverso’ (Llorens, 1983: 48). Mot afectiu d’origen incert. En castellà es documenta des de principis del segle XVIII. També en portugués candonga ‘lisonja, halagos fingidos’ (cf. DCECH, I, 803); en terres aragoneses candonga ‘gollería, salida intempestiva’ (Pardo Asso, 1938: 78), ‘fastidio’ (Endize, 420), candongo, -a ‘astuto’, candongo ‘encargo molesto’ (Gil, 1999: 27), a Benasc candonga ‘lata, tabarra, pejiguera; costumbre, molestia enfadosa a la que, por miramientos y otras razones, hay que someterse’ (Endize, 1114), candonguero ‘persona descontentadiza, poco satisfecha’ (Casp) (Moneva, 2004: 131); a La Rioja candonga ‘tontería’, candonguero ‘afectivo, cariñoso’, ‘rosquillero, pelotilla, adulador’ (Pastor Blanco, 2004: 118). 6 f. pl. ‘persona molesta, impertinent’. «–Toquen a misa machor? / –Sí siñora, hara mateix (...). / –Qui pedrica? / –Yo no hu sé. / –Haurà después misa d’onse? / Saps si el pare Ramonet / ha vengut a confesar? / –Yo no hu sé! No hu sé! No hu sé! (...) / Que la confese Lusbel! / Vaya la tia candongues, / y que impertinenta qu·és!» (Tipos d’auca, 169). Accs. NR (3-6).

canela 1 f. ‘moc llarguer que penja’. «Les agüeles amostrant / la cara plena d’arrugues, / en moltísimes barrugues, / y la canela penchant» (Merelo, 1864: 19). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Possiblement també en « Ruborisat se torca les caneles en la màniga de la camisa» (Barchino, 1932: 4). El recull Segura (2003: 184) al Baix Vinalopó. També candela id. (Mestre, 1916: 90); recollit així mateix en aragonés (Pardo Asso, 1938: 77), com candelón ‘témpano de hielo que cuelga de los tejados’ (ibid.) i candelas de chel ‘estalactitas’ a la Vall de Gistau (Mott, 2000: 80). Metàfora formal. 2 ser (dues persones) la canela i canelobre loc. ‘ser molt amigues, anar sempre juntes’. «Ah, senyor amon Polop, / puix a tots nos és notori / de que són vosté i Morlà / la canela i canelobre, / i que van sempre tan junts / com dos flautes en un orgue» (Morlà, 172). Loc. NR. Metàfora.

caneleta, buscar en loc. ‘buscar amb dedicació, amb atenció’. «Dies ha que en caneleta / aquesta ocasió buscava» (Martí, 1996: 55). Loc. NR. Metàfora.

canella¹ 1 interj. «–Veu eixe sequiol? Pués crega’m, / en un bufit cuatre lliures / n’ha fet hui el chermà de Petra. / Y ahí baix en el asut, / lliura y micha carnisera / pesaba la que n’ha tret. / Si ahí li marren... / –Canella! / Dret a l’asut» (Escalante, I, 405). Indica aprovació, acord, amb el que s’acaba d’afirmar. Aquesta significació es fonamenta segurament en el fet que la canella és una especie molt apreciada. Cf. la locució sobretot canyella, que fa bon brou, amb la qual es manifesta admiració o es pondera una cosa extraordinària (DCVB, II, 914), en aragonés rajar canela ‘disfrutar, expansionarse, divertirse’ (Pardo Asso, 1938: 78). A Altea es fa servir la interjecció canela! «para dar la aceptación, la conformidad o el acuerdo más agradable a lo dicho o hecho por otro», sinònim de mel! (Llorens, 1983: 48). 2 expressió intensificadora de qualitat. «Els ous estaben... canella, / com bollits per eixes mans» (Liern, 1862c: 10). Accs. NR (1, 2). Metàfora. 3 de canella loc. ‘molt bo’. «el que hui se sampe eixa [paella] / bé pot dir que mencha arròs, / però de allò de canella...» (Liern, 1878: 4). També en castellà canela ‘cosa excelente’ (Seco, 1970: 315). 4 enviar (algú) a picar canella loc. ‘enviar-lo a mal viatge’. «me contentaré en enviar a eixe siñor a picar canella» (Llombart, 1887: 205). Locs. NR (3, 4). Metàfora.

canella² 1 expressió usada per a indicar l’acció d’anar-se’n d’un lloc. «y és que atahullant els rollos, / l’haurà apandat..., y canella» (Balader, 1885: 131). Acc. NR. 2 apretar la canella loc. ‘córrer’. «Chica, sea lo que sea. / Si no aprete la canella, / si que m’arrimen un nano!» (Colom, 1875: 53). 3 prendre canella loc. ‘anarse’n’. «Yo entonces prenguí canella, / me n’ixquí del meu sagrat, / y caminando de noche, / a Madrit vaig arribar» (Leon, 1789a: 2). Locs. NR. Hom juga amb el doble sentit que proporciona l’homonímia entre canella ‘os prim de la cama, i la part més prima d’aquesta’ i ‘tipus d’espècie’, que «es pren».

cànem 1 m. ‘colp, pallissa’. «Cànem, cànem al traydor; / cànem, cànem al covart (...) / Foc y sanc sinse temor, / cànem y plom sinse tasa / al que en fransesos es fasa. / Cànem a tot godoiste» (Civera, 1813a: 8; Ensisam, 169). Acc. NR. En una cançó popular dels temps de la Guerra del Francés. Possiblement, és una accepció metonímica, com canya ‘colp’. El cànem s’utilitzava, entre altres aplicacions, per a fer assots, d’on passà a designar els mateixos colps. 2 cluixir el cànem loc. ‘assotar, apallissar’. «No u dia yo? (...) Si no hi a com cluixa el cànem, lligar-la ben curteta, fer-li passar la quarantena y vaja la gaçuça asta que ràbie. A estes açò vol, que no se’n prenguen, bastó y ¡cabe que pinte!» (Rondalla, 19), «Alguns descontents aurà, / però el tot és lo que importa, / el bé ha de ser cheneral. / Cluixca el cànem, y arda Troya, / y unfle aquell que cayga baix» (Civera, 1820: 29). Loc. NR al DIEC ni al DECat.

canet 1 m. ‘gresca, bronquina’. «–Mons pares, en don Tomàs... / volen... (...) / que·m case... / –Palleta! (...) / –Per Déu, Tono, tin chuí. / –No portarà masa fret (...) / Lo qu·és hui... / se té qu·armar un canet...» (Escalante, I, 24). Acc. NR. Cf. haver-hi un canet de trenta mil dimonis ‘haver-hi gran baralla o desorde entre molta gent’ (DCVB, II, 917). Metonímia. El canet és el nom de cert joc de cartes, un joc en el qual no serien rares les disputes i baralles entre els jugadors. 2 canet en ple loc. ‘gran alegria i satisfacció’. «En dir a vostés que tots soltaren les rodetes, que hagué canet en ple, y que la funció durà asta allà al cul de la nit» (Rondalla, 40), «Chicos, alerta, / hasta no deixar-ne pèl, / que jo pujaré a les postres, / i tindrem canet en ple» (Martí, 1996: 246), «En fi, dances, llumenàries, / canet y bureo en ple, / les giques molt apanyaes, / y els hòmens mirant-les bé» (Troços, 10). Loc. NR al DIEC i ND al DCVB; 1a doc. Cf. tindre o fer canet en ple i haver eixit una cosa canet en ple ‘bé del tot’ (Alberola, 1928: 127, 285). Pròpiament fer canet i fer canet d’onze són jugades d’aquest joc d’atzar que suposen algun guany, i per tant la corresponent alegria i satisfacció per part del vencedor. Del llenguatge d’aquest joc sorgí igualment la locució canet en ple.

canguelo m. ‘por’. «Que t’ha agarrat el canguelo?» (El foll de Montblanch, 7), «y m’ha fet / pasar un canguelo mascle» (Escalante, III, 222). ND al DCVB (s. v. cangueli) ni al DECat. Mot d’origen caló. En Vinyoles (1978: 67) i Pomares (1997: 80): canguelo, canguelis, cànguil i canguis. Forma part igualment de l’argot castellà (cf. DCECH, I, 807; Besses, 1905; Seco, 1970: 315; Sanmartín, 1998a: 183). Metonímia que anomena la por segons els efectes fisiològics que sovint produeix. → cerol, cerones.

canina f. ‘fam’. «que espanta tanta canina, / més que en arrere cent añs» (Martí, 1997: 293). Acc. NR. El·lipsi de fam canina. En castellà morir de canina ‘morir de hambre’ (Pastor y Molina, 1908: 54).

canó 1 m. ‘membre viril’. «Ah!, Piula del meu cor, / a on estàs que no te encontre? / Mira que et porte el canó / per a fer bé la bugada» (Mulet, 285), «Ampara, santa Cleopatra, / al pobre Tofiu, que està / ficat en tanta aflicció, / que yo et promet arrasar / de contado el meu canó / perquè no em torne a tentar» (ibid., 288). Figura en Pomares (1997: 80) i Verdaguer (1999: 183). Metàfora formal. 2 m. ‘anus’. «Lo pet és un poc de vent / molt corromput y pudent, / que pren tan mala impressió / de passar per lo canó / y per altres parts merdoses» (Tractat del pet, 38). Accs. NR (1, 2). Metàfora jocosa. 3 canó de detràs loc. ‘anus’. «que·l canó de detràs / (...) es deixa oir de lluntet» (Tractat del pet, 51). Loc. NR.

canoa f. ‘sabata gran’. «Gràsies a Déu qu·ha acabat / este parell de canoes / del siñor Macàrio» (Roig, 1885a: 235). Acc. NR. Metàfora humorística.

canonge / canonget 1 ‘pillet; pispa’. «y hasta els canonchets que dihuen / als guilopets del Mercat, / alzaben lo crit» (Leon, 1797d: 3), «Curiós, pasa y no te embobes / en los nanos que ahí tens, / pués te busca la bolchaca / un canonche molt espert. / Ell té interés en birlar-te / el capital» (Onofroff, 9). 2 canonge del mercat loc. ‘pillet; pispa’. «ja seria catredàtic / o canonge del mercat, / perquè des de xicotet / era ja tan inclinat / a l’estudio de la uña / que una volta en el Mercat / en un cove de raïm / em posí jo a argumentar» (Martí, 1996: 121), «y sense posar empeños, / sense fer oposicions, / de canonche del mercat / logrí la colocasió» (Un pillo, 22), «li dihuen de malnom Bufa / els canonches del mercat» (Llombart, 1877: 135). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Esc. canonge o canònig del mercat ‘pillo’. Martí Gadea els dedica un article dels seus Tipos (p. 40). Metàfora irònica i humorística. → cabildo. Com els canonges, els pillets, i altres grups delictius i marginals, vivien i actuaven en comunitat i mantenien unes determinades regles. En el cas dels pillets valencians solien voltar pel Mercat de València. Cf. «També pretenguí un empleo / que se dóna en lo Mercat, / el ser cap de la quadrilla / dels pillos més arrogans» (Branchat, 193). En castellà es coneixia el terme més o menys equivalent canónigo de Cartagena (MGad.), segurament amb referència a les galeres i al penal de Cartagena. En l’antiga germania castellana el canónigo de pala era el galiot (cf. Alonso Hernández, 1977: 171; Chamorro, 2002: 215; Hernández, Sanz, 2002: 115). 3 canonge de plaça loc. ‘pillet; lladre’. «Voràs també presentar-se / alguns de tan borda rasa / qu·en tal de encaramitar-se, / no els repugna el achuntar-se / en els canonches... de plasa» (Bellver, 1866: 17). Metàfora irònica. Els pillets transitaven pels carrers i places buscantse la vida. A Catalunya són coneguts els canonges de la pescateria ‘polissardo, home que no és de fiar’ (DCVB, II, 921). 4 canonge sense cerquillo loc. ‘pillet; pispa’. «de lo que t’has de guardar / és així d’algun chiquillo, / canonche sense serquillo, / dels que fan nit baix d’un corbo, / que si no el còlera morbo, / tindrà el còlera bolsillo» (Ensisam, 187). Locs. NR (3, 4). En el llenguatge col·loquial i d’argot no són rars els termes d’origen religiós usats amb un sentit irreverent i aplicats a àmbits marginals.

canonicat m. ‘bon treball, bona font d’ingressos’.«En la caldera del seu / tenia un canonicat, / y em desgrasí a lo millor» (Nelo el Tripero, 194). Acc. NR. Metàfora.

canró, a loc. ‘sense diners, sense beneficis o sense allò que hom pretén’. «Encara que pense yo / que per més que l’engatusa / la siñora Matapusa, / té que quedar-se a canró» (Palanca, 1870a: 10), «Allí per ningun concepte / procuren aquells senyors / agradar als forasters / que van a dur-los pinyols. / Per això en cuant els carrils / han pres tantes direccions, / la gent de cuens ha fet mutis / y els ha deixat a canrró» (Lo romancer, 50), «En la cristiana intensió / també algú a la iglésia va, / de vore a qui fica mà / per a deixar-lo a canró. / Y a la primer ocasió / qu·un bobo pilla distret, / el truhan, al pobre, li ha tret / lo qu·en fam no economisa» (ibid., 171). NR.

cant 1 cant pla loc. ‘evidència, obvietat’. «Cosa de bachilleries / en les dones ya és cant pla, / pués si no parlen, rebenten» (Martí, 1997: 312). 2 del cant pla loc. ‘persona planera, senzilla’. «Nosaltros som del cant pla. / No es fiquem en contrapunts / que són àrduos e intrincats» (Leon, 1789a: 5). Accs. NR. Metàfores, a partir de les idees de ‘claredat’ i ‘senzillesa’.

cantada 1 f. ‘baralla, gresca, bronquina’. «Deixau-los vindre, cafall!, [els gabatxos], / y voreu quina cantada / sens coloquis ni romans, / y quin choc de bastonets / en un instant se mourà» (Rafelo de Picasent, 1), «Que·s case, / y acabem d’estos enredros, / pués ya estic fart de cantaes» (Palanca, 1872a: 15), «Mon pare ve así; em figure / que anem a tindre cantà» (Escalante, II, 505). Metàfora basada en l’estridència, el soroll, que provoca una baralla o una bronquina. 2 f. ‘fet desgraciat que crida l’atenció; pífia’. «Pronte està dit tot. Però només li encarregue una cosa en molta formalitat: el secret, perquè si aquella chent [de Sueca] aplegara a saber tota la cantà esta, em traurien de les casetes» (Donsayna, 102), «Ya estan [els col·loquis] en lletres de mole. No faltaba ara atra cosa sinó que eixos señors dels nasos llarcs, que es dihuen crítics, ixqueren (...) dient que no valen res (...). Eixa sí que seria cantada» (Un pillo, 6), «Nasiet el de la tenda / es va fer burro, / y ara que ve la renda / se li ha fet curro. / Ma qu·és cantà, / no servirse’n un home / del burro ya» (Ensisam, 157). En Pomares (1997: 80) cantada ‘pífia’. 3 f. ‘història, relat, assumpte que atrau l’atenció’. «–Anem, pués, trau-lo. / –Cachasa. / Señor Bonifasio, a espasio, / que la cantada va llarga» (Chorro el Parrut, 2), «Respecte als asunts del siñor Pelat, eixa és atra cantà. Des de un dels números pròxims de la mehua solfa, escomensaré a publicar una colecsió d’articulets dedicats esclusivament a eixe obchecte» (Llombart, 1877: 91). 4 f. ‘advertència, indicació’. «–Però em roda per lo cap / que Peret vol un capull / que un altre li tira l’ull... / (...) –Mare Déu i que xarraire! / (...) –No sigues tonto, xiquet, / i aprofita la cantà. / Tu mateixa la raó / m’has de donar» (Sainets il·licitans, 95). Accs. NR. Metàfores (3 i 4) en les quals està present l’ús destacat de la veu, com quan hom canta.

cantar 1 intr. ‘delatar, confessar; dir, declarar, les veritats’. «Escarmente’s i procure / de hui en avant no cantar, / sinó procure ser pedra, / quan vulla dir veritats» (Morlà, 237), «–Encara no s’a vist ell en lo potro. Voríeu que solfa de canto llano. (...) En una volta quedí yo que no vaig ser persona en trenta mesos. –Y cantares?» (Leon, 1787c: 4), «Ara negue-u, negue-u ara, / que la sehua lletra canta» (Merelo, 1871: 10), «–La nòvia d’este tunarra / que sols me volia a mi / per lo dot. / –Ya veus com canta» (Ovara, 1879a: 24). Acc. NR al DECat. En Wagner (1924: 47) i Pomares (1997: 80); en l’argot francés chanter ‘dénoncer ses complices’ (Colin, Mével, 1990: 126); i en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 115). 2 intr. ‘dir una informació en veu alta perquè la senta un conjunt de persones’. «Chuanet, és fallanca? / Canteu» (Escalante, II, 408). Acc. NR al DECat, 1a doc. En el joc de cartes. 3 tr. ‘fer públic, donar a conéixer públicament alguna cosa; posar de manifest’. «–Y què busca? / –Atre marit (...) / Vol només que El Sueco eu cante, / per si algú atén la demanda» (Sueco, 116), «Caixa fora..., la rachola..., / la caixeta!, tal com canta [la carta]» (Balader, 1883: 6). És una extensió de les accepcions anteriors, però ara no es fa pública una notícia o una informació a través de la veu, sinó de la lletra escrita. 4 intr. ‘manifestar-se, presentar-se’. «Posà està la clau, com sempre. / Vorem quina sort me canta» (Balader, 1883: 6). 5 intr. ‘sonar, dringar’. «Que el primer, ademés dels groguets que li cantaven (...), era un jove com un jònech» (Rondalla, 25), «Mira, bons duros me canten (sonando el dinero en el bolsillo). / Sents? Els tinc dins la bolchaca» (Escalante, III, 341). Extensió de la idea de ‘produir sons’, que pròpiament en aquest verb s’aplica a la veu. 6 intr. ‘petar-se, fer pets’. «La criada (...) / tornà atra bolta a cantar. / “Señor, yo me estic morint, / este ventre em fa molt mal”» (Martí, 1997: 346). Accs. NR (3-6). 7 cantar el lairon (a algú) loc. ‘dir-li les veritats, criticar-lo’. «Per tot cuant val el món no deixe yo El Mole. (...) En ell fas la guerra als abusos, en ell li cante el lairon al sursum de la corda» (El Mole, 1837: II, 101). 8 cantar la gallina loc. ‘confessarse, dir les veritats’. «És presís que tots vachen a confesar-se, que tots (...) diguen el Yo pecaor, qu·El pare Mulet des de el seu púlpit, y sinse caraseta, farà cantar la gallina a uns y atres durant la present Cuaresma» (Llombart, 1877: 53). 9 mudar de cantar loc. ‘mudar d’opinió, de parer’. «Mireu, pués, el senyor conde / com va mudant de cantar» (Milacres, 112). Locs. NR. Metàfores.

cànter m. pl. ‘quequesa, balbuceig’. «tot eren botiges i cànters, gastant per a dir una cosa més romansos que les dones» (Espardenya, 135). Acc. NR. Metàfora. → botija.

canterella 1 f. ‘mamella’. «El moñicot qu·ix més torpe / (...) fica mà a la canterella / de sa mare, y si s’agarra, / s’està chuplant quinse dies» (Liern, 1872: 10). Metàfora jocosa. A Almeria cántaros ‘pechos de gran volumen’ (Escobedo, 2003: 57). 2 f. ‘calavera, don Joan’. «Y tu t’has enamorat de Julio? (...) Però és que eixe és un calavera. (...) Molt enamoradís. (...) És que li agraen totes... Si això és un tro... Que tro? Una canterella!» (Colom, 1917d: 8). Accs. NR. Metàfora. En valencià la canterella pròpiament és un ‘tro molt fort que es despara al final de la traca’ (DCVB, II, 932). → tro.

cantonada 1 f. ‘flirteig, galanteig, des del carrer’. «Mare: –Entra, chica. Asò qu·és? / Y asò tantes cantonaes; / yo no estic per a mamaes. / Filla: –No, mare, qu·és Trebolés. / Mare: –Digues-li que pase abant. / Filla: –Hara m’està jaleant» (Trebolés y Catalina, 3), «Pués si fa una cantonà» (Tipos d’auca, 159). Acc. NR. 2 fer cantonades loc. ‘festejar, galantejar’. «com estes mossasses / són cabàs de femater / a on totes les coses caben, / més de doscents motilons / li anaven fent cantonades» (Martí, 1996: 252), «u que li fa cantonaes / a la chica del forner» (Escalante, III, 264). Loc. NR. Recollit a la Plana Baixa (González i Felip, 1991: 72). Es documenta en un sainet de Peris Celda (1919: 27); en Ortolà pegar cantonaes (Marian, Sanchis, 1994: 179). En Raspall, Martí (1994: 308) fer cantonades ‘esperar-se al carrer, especialment com a festejador’. Els pretendents, quan no entraven encara a casa de la xicona, solien guaitar i festejar les seues estimades des del carrer, sovint des d’un cantó.

cantor del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sen Dimes o el Bon Lladre (...). Pués aixina el podem distinguir de la turbamulta de compañeros, que tots són mals lladres, y tan més mals cuant són més bons per a fer el gafaüt (...). Que may no falten así / uns cantors del gafaüt, / que l’entonen per el ut / y en re, mi, fa, sol, la, si» (Tabalet, 143). Loc. NR. → gafaüt.

canut 1 m. ‘penis’. «Quissà l’haguera esglaiada / si véra lo meu canut, / que per lo gros és marqués / i per lo gran és ja duc» (Morlà, 50), «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles del canut...» (Bernat i Baldoví, 1845a: 38). En Pomares (1997: 81) i Verdaguer (1999: 183). Metàfora formal i funcional. És com un canonet on esguarden les agulles (figuradament, el semen). 2 m. ‘recte’. «resonant cada petot / segons lo ces com lo apreta, / pués lo ces és la llengüeta / que governa este canut» (Tractat del pet, 83). Accs. NR (1, 2). Metàfora formal. 3 canut de fer calça. loc. ‘penis’ → calça. Loc. NR.

canya 1 bona canya loc. ‘persona vil, de males intencions’. «–Pués, dona, que què t’ha fet / el sant pare? –Bona canya! / No és frare? Bastant has dit: / al convent, en hora mala!» (Martí, 1996: 116). Acc. NR. També en castellà: caña ‘granuja’ (Seco, 1970: 316); a Villena caña i cañica ‘persona molesta y testaruda’ (Soler García, 1993: 65). Sembla una metàfora fonamentada en la capacitat feridora de la canya i en la molèstia que pot produir. → pua. 2 brunyir la canya loc. ‘colpejar, pegar, apallissar; castigar’. «Adiós lliberals de fe, / que os van a bruñir la caña» (El Mole, 1840-41: II, 31). Loc. NR. Metonímia. La canya com a objecte contundent usat per colpejar algú. Ací possiblement usat en un sentit més moral que pròpiament físic (‘castigar, punir’). 3 cantar la canya (a algú) loc. ‘cantar-li les veritats, reprendre’l’. «–Murmurant vénen. / –No importa. / Deixe-los (...), / que yo els cantaré la caña» (Palanca, 1872b: 52), «(Vach a cantar-li la caña). / Chesinto, te tinc que dir una cosa (...) / Con que tu tenies nòvia / cuant me parlares a mi?» (Ovara, 1879a: 21). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 4 cantar la canya loc. ‘retractar-se’. «–No me case / ni en Carmela ni en la Chata; / en vosté, hu me pegue un tir! / –Tu veus com canta la caña?» (Escalante, I, 529). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Figura en MGad.