Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 16

calandaris, fer loc. ‘cavil·lar, fer comptes sobre alguna cosa, amb fonaments falsos o inexactes’. «y dóna lloc, / com és tan curt de mollera, / (...) a tot el que nos observa / a que fasen calandaris / que·l dimoni que·ls entenga» (Palanca, 1872b: 46). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. fer calendari (d’algú o d’alguna cosa) ‘fer-ne cabal, posar-hi atenció’, fer calendaris ‘fer comptes sobre fonaments falsos o inexactes’, a Tortosa (DCVB, II, 854-855), fer calendaris ‘hacer cálculos o pronósticos sobre una cosa; estar uno pensativo y discurrir a solas sin objeto determinado’, com a familiar (MGad.). Metàfora.

calar 1 tr. ‘aprendre, comprendre, entendre; conéixer’. «Un mes estiguí en València (...), / en casa el mestre Jusep, / hasta que vaig calar / el arte de amar mundi» (Martí, 1996: 270), «So mestre (...), / hu e calat, / y encara que·ls llatinets / yo no·ls entenc...» (Col·loqui trilíngüe, 3), «Féu de l’ull al fiel de fechos. / Este el calà y digué...» (Un pillo, 48). Acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. i prnl. ‘creure, creure’s una mentida, una idea errònia’. «Alguns se pensaben que el rey dels fesols de careta entraria en Valènsia (...). No faltaba en Madrit qui s’habia calat asò» (El Mole, 1837: II, 363), «perquè s’ha calat les farses / d’un engañós monflorita» (Balader, 1871c: 19v), «el calliste té una sita, / y com ells estan calats / que sóc yo...» (Fe, 1900: 50), «els feha creure tot lo que volia, fent-los calar de que n’hi havia [de nius] de haquetes, machets y burrets» (Ensisam, 261). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 3 tr. i prnl. ‘posar(-se), introduir(-se)’. «dir-vos he, Vicent Ferrer, / que sou un gran breguer, / puix os calau en la Seu» (a. 1600) (Ferrando, 1982: 910), «Trac, pués, el dichós anell (...), me’l cale en lo dit del mich» (El Mole, 1837: III, 59), «A que te pegue un carxot! / Te vas calant en el foc! / El so doctor! Tu què entens / d’eixes coses?» (Sainets il·licitans, 268), «Qui el cala a vosté en repartir-o tot entre uns y atres, y quedar-se com els sans de Frànsia, en els ulls blancs y sense vore’s?» (El bou, núm. 15, p. 1). Acc. ND al DCVB, 1a doc. 4 prnl. ‘engolir, menjar, beure’. «i el pa, com te’l van donant, / així te’l cales» (Martí, 1996: 140), «y tu quand furtes fabons / o andívies y te les cales, / darrere què prens?» (Un pillo, 34-35), «Porga per porga, / ya hu saps, me la cale yo» (Palanca, 1872a: 21), «Taste’l [el vi] (...), / mercolat, d’aquells guilopos / qu·a poc que vosté se’ls cala, / li fan parlar en inglés» (Campos, 1889a: 19). Acc. ND al DECat. El verb calar procedeix del llatí tardà CALARE ‘fer baixar’. Aquest sentit es troba en català medieval, i a partir d’ací ha anat adquirint altres accepcions, algunes de caràcter col·loquial (cf. DECat, II, 408; Blázquez, 1985: I, 275).

calavera / calavereta m. ‘home disbauxat, de mala vida, perdulari’. «Con que yo ya ho tinc pensat (...) / M’encore en la chica eixa / y em case, si em diu que sí; / sinós... m’aufegue en la sèquia, / pa fer veure lo que pot / un home qu·és calavera» (Balader, 1874: 11), «l’a tratat a bosté / de viciós, de calavera, / de borracho, de bochí» (El diable sabater, 7), «–Eres molt calavereta. / –(Calavera! De ocasió, / que se’n va de pirandó, / fen-se copes de aguileta)» (Máñez, 1886: 25). Acc. ND al DECat, 1a doc. En castellà es documenta a la segona meitat del segle XVIII (cf. DCECH, I, 757; Sanmartín, 1998a: 168).

calaverada f. ‘acte propi d’un calavera’. «sé els lletins del que seguint / els estudis en honor, / alguna calaverada, / o la sort de conscripsió / al servisi els obliga» (Un pillo, 38). ND al DECat, 1a doc.

calbissó 1 m. ‘calbot, colp pegat amb la mà al cap’. «y al diable, algunes voltes, / li pegàveu calbiçons» (a. 1621) (Ferrando, 1983: 950), «Jo mire que assò va mal / y que ha de haber calvisó» (Mulet, 240), «i a cada u un calbissó» (Martí, 1996: 91), «y algun calbisó qu·arrima» (Balader, 1874: 5). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. 2 ‘colp’, en sentit general. «esta derrota, estos calvisons tan llarcs c·han dut els facsiosos» (El Mole, 1837: II, 171), «en la esquerra (...) / em suxectaba, / y en la dreta, calvisons» (Un pillo, 52). Acc. NR. Extensió de l’anterior. Mot popular valencià (cf. DCVB, II, 840; DECat, II, 411).

calbot 1 m. ‘colp pegat amb la mà al cap’. «que dir-li calbo és calbot / pegar-li a un home de bé» (a. 1668) (Mas, 1998: 52), «des de que érem moñicots, / ham anat sempre a calvots» (Palanca, 1859a: 19), «me pillà a mi el guarda Bru / furtan raïm (...), / un calbot / me pegà...» (Colom, 1875: 17). 1a doc. Mot popular valencià i tortosí (cf. Ros, 1764: 56; DECat, II, 411; Mestre, 1916: 90; Wagner, 1924: 45; Gimeno, 1992: 148; Reig, 1999: 144; Casanova, 2001). Cf. calbote ‘cachete’ (García Soriano, 1932: 24; Llatas, 1959: I, 151; Pérez Maeso, 1990: 28), calbisón id. (Llatas, ibid.), carbilote ‘golpe dado en la frente con los dedos’ (Martínez Sevilla, 1976: 38). Coromines (DECat) l’entén com a una expressió pintoresca donant a entendre que el clatell és la part del cap on no duem cabell. Cf. calbotazo ‘golpe dado con violencia y a mano con una piedra’ a la Vera i la serra de Gredos (Timón, 1996: 41). 2 m. ‘desgràcia, adversitat’. «–Que no pasa la dobleta [és falsa] / –Si cuant u està de caigudes... / –Ahí tens eix·atre calbot» (Balader, 1872: 20). Acc. NR. Aplicació figurada a allò que es pot considerar com un colp moral o anímic.

calbotero -era adj. ‘persona irritable, poc raonable, molt predisposta a pegar calbots’. «–Ey, largo d’así, tunante. / –Que vosté mana? / –T’arrime / un calbot, voràs si mane. / –Yo sóc el fill de Merengues. / Así no hi a fills que valguen. / –Quin tio més calbotero!» (Escalante, I, 600). Mot NR. Derivat de calbot.

calça / calceta 1 fins a les calces loc. ‘molt’. «conegué prompte que estava enamorat fins a les calces de Tomaseta» (Guinot, 1985: 14). En MGad. voler-lo a u dasta les calces ‘quererle mucho’. Metàfora intensificadora. 2 fer calça / calceta loc. ‘copular’. «Si bé no estan en la sala / les qu·en la cuina fan salsa, / no falta, no, qui els regala / algun canut de fer calsa» (Bellver, 1866: 43), «Y una sentà en un pelut, / no podent fer ja calseta, / palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (ibid., 48). Metàfora. És molt corrent l’ús del verb fer seguit de diversos complements aplicat a les pràctiques sexuals (cf. Vila, 1990: 219-221; Verdaguer, 1999: 212-213). Cal tenir en compte també la referència al canut ‘penis’ (→). 3 pendre les calces de Diego Villa loc. ‘anar-se’n, fugir’. «Mahoma, cuant fuchí de la Meca (...). Mahoma prengué les calses de Diego Villa, y des de allí escomensà el calendari» (El Mole, 1837: II, 26). → devilla. 4 ser atres calces. loc. ‘ser una cosa diferent’. «–Vullc dir (...) / si no has pensat en marit. / –Ara ya són atres calses. / Hasta d’así era un guisao / que li faltaben les salses» (Rochano, 1861: 9). Locs. NR. Metàfora.

calda f. ‘pallissa; reprensió molt severa’. «y al romansero que vinga / en escusa de la horchata / a gastar en tu brometa, / en eixir porta una calda» (Escalante, III, 158). Acc. NR al DIEC i ND. Figura en Esc., EscLl. i MGad. També en aragonés (Pardo Asso, 1938: 73). Imatge fonamentada en la «calor» que produeixen els colps.

calderes de Pere Botella (Botero) loc. ‘l’infern’. «Les calderes de Pere Botella o Botero. En llenguage familiar s’entenen l’infern» (Tipos, apèndix, 22). Loc. NR. En Alberola (1928: 20). Imatge que evoca el foc on es cremen les ànimes dels condemnats.

Calderona f. ‘lloc ple de lladres’. «Asò és la Calderona, / así mos despullaran» (Escalante, I, 685). Mot NR al DECat, acc. NR. Formació deonomàstica, segurament referida a la serra de la Calderona, on s’amagaven roders i lladres de camí ral. Maians diu de la serra de la Calderona que era un «célebre refugio de ladrones» (90). En un llibret de falla Calderona es transforma en «aquella pobra siutat / a hon tots ficaben manota» (Cuento, 5-6) → manota.

caldo d’olives loc. ‘semen’. «Li posí [a la infanta Tellina] caldo de olives, / suc de faba y albercoc, / que és un remey molt provat» (Mulet, 259). Loc. NR. En Pomares (1997: 75) caldo ‘semen’. D’altra banda, tenim la metàfora formal de les olives ‘testicles’.

caldós -osa adj. ‘anhelós, desitjós’. «Em pillaren in fraganti / prop de serta poblasió / de l’horta, furtant presquilles. / Y el llautinent, molt caldós, / em dugué a casa el alcalde» (Un pillo, 47), «Me va oferir molt caldós / que aniríem pronte els dos / a pasechar del brasete» (Ovara, 1879a: 25), «–L’haurà resibit esquiva? / –Ya se posava caldosa» (Escalante, III, 351). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Metàfora ben coneguda popularment en valencià (cf. Martí, 1995; Colomina, 1991: 209; Segura, 1996: 144; Casanova, 2001), i caldoso en els parlars castellanoaragonesos valencians veïns (Llatas, 1959: I, 151; Martí, Aparicio, 1989: 35; Martí, 1995: 356), i en terres aragoneses: ‘deseoso’ (Sarrión) (Andolz, 1977: 57), ‘persona que se ostenta mucho o aparenta ser muy necesaria en alguna parte’ (Saragossa) (Moneva, 2004: 124). Al Racó d’Ademús caldo ‘anhelo, ilusión, ansia’ (Gargallo, 1987: 840-841). En aragonés també caldo de cabeza ‘ilusión, vana confianza’ (Pardo Asso, 1938: 73; Moneva, 2004: 124). A Alacant calda ‘pesat, desitjós, ansiós’ (Segura, ibid.). En murcià caldosear ‘curiosear’, caldosero ‘curioso, entremetido’, calduchear ‘llevar y traer chismes, chismear’, calducheo ‘chismorreo’ i calduchero ‘fisgón, chismoso’ (García Soriano, 1932: 24). Metàfora de motivació poc clara. Potser hom relaciona el comportament d’una persona anhelosa, inquieta o tafanera amb el brou especialment calent, el qual pel seu caràcter líquid, a diferència dels cossos sòlids, s’escorre i sobreïx amb facilitat, i la calentor del caldo pot recordar igualment els sentiments humans intensos. Cf. el barceloní argòtic caldo ‘confusió, escàndol, merder’ (Sánchez et al., 1991: 26).

calé m. ‘diner, moneda’. «que no val ni un calé» (Llombart, 1877: 203), «sinse tíndrer ni un calé» (Melonar, 77), «A hon menjem els pillos fruyta tot l’any sense costar-mos un calé» (Casanova, Martínez, 1995: 202). 1a doc. respecte al DCVB. Mot de caràcter popular, de procedència argòtica. En castellà es documenta també des de principis del segle XIX (cf. DECat, II, 428; DCVB, II, 854; Wagner, 1924: 44-45; Vinyoles, 1978: 65; Pomares, 1997: 76).

calent -a 1 adj. ‘tupat, colpejat, apallissat’. «a quedat molt calent / y coent (...) / de l’encàrrec del retor, / de la casulla y el gat» (Martí, 1997: 330), «Mira que si m’engañes, / después de quedar calent, / te despache» (Burguet, 1881: 16), «Y el mol cara de porc, después que les féu ben calentes...» (Ensisam, 252). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metonímia. La calor es deu bàsicament als colps. Cf. calentada i calienta ‘paliza, tunda, azotaina’ (Pardo Asso, 1938: 74). 2 adj. ‘excitat sexualment; persona que té un gran apetit sexual’. «Ells van tots plens de secrets, / més calents que un forn de cals» (Mulet, 273), «Esta mosa, per lleu!, / va més calenta que un all» (Martí, 1997: 262), «li ha dit gandula, pendó, / y més calenta que un bou» (Sainets il·licitans, 239), «Ves a veure la chica, que això ya està fet. / Es posa el capot, / y calent així com un foc, / se n’entra en la casa» (Miquelo y Tomasa, 2). Acc. NR al DECat. Es documenta ja al segle XV (cf. DCVB, II, 855). Sovint el terme va acompanyat de complements que n’intensifiquen el sentit. Freqüentment té un caràcter pejoratiu. També com a malnom (Frasquet, 1991: 20; Bernat, Guardiola, 1992: 452). L’adjectiu calent s’usa figuradament en el registre colloquial per concretar passions, emocions i sentiments intensos, com en aquest cas el desig sexual. En l’argot francés chaud de la pointe, de la pince o chaud lapin ‘homme très porté sur les plaisirs sexuels’, chauffeur ‘homme très porté sur le sexe’, chauffer ‘exciter, préparer (quelqu’un) un coït’ (Colin, Mével, 1990: 131-132). 3 adj. ‘excitat, acalorat’, aplicat a una discussió, a una disputa. «començaren a parlar sobre l’asunte en grandísima heregia, perquè era cosa que·ls coïa, y anava ya el negoci molt calent» (Rondalla, 23), «La pendència s’encenia, / els carrers alborotats... / Yo veent lo joc tan calent, / de soleta vaig picar» (Leon, 1808: 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en MGad. 4 adj. ‘enutjat, irritat’. «–Coent estic com un pebre. / –Y yo més calent que un all» (Mulet, 155), «Y pués asò se ha acabat, / punto redondo y chitón, / hasta poder averiguar / els calents de esta funció [els afectats per l’extinció de les Milícies Provincials], / que molts, per cert, n’i aurà» (Martí, 1991: 169), «estàs calent com un all» (Raspós de Rusafa, 3), «més calent que una rabosa en una perdigonà en lo rabo» (El Mole, 1840-41: I, 213), «deixan-se al sego més calent que una pera en l’olla o en guisao» (ibid., 299), «No·m diga res, que estic més calent que l’home de la tela» (Donsayna, 100). La ira és un altre sentiment intens. Sovint va acompanyat de complements, especialment expressions comparatives, que n’intensifiquen el sentit. Cf. calent com un titot ‘enutjat’ (Limorti, Quintana, 1998: 304). 5 adj. ‘escarmentat, escalivat’. «Perquè a Reig li agrà chuplar, y si poguera ser alcalde... Yo me pense que s’estrella / Reig, si porta pensament / d’agarrar-se a la mamella. / Ha de quedar més calent / que·ls ferros de la paella» (El palleter, núm. 1, p. 4). 6 adj. ‘preocupat’. «y de quin modo pensem / com li diré a Don Ramon / lo que me porta calent» (Gallart, 1882: 11). 7 adj. ‘lloc segur, resguardat’. «así volia yo vore’t per a furgar-te les bolchaques; però ya veig que eres molt gat, y que no les portes damunt [les onces]. Ya estaran en puesto calent» (El Mole, 1840-41: I, 351), «En la provínsia de Castelló de la Plana hi a més de sis mil facsiosos presentats (...). Ningú ha presentat fusil ni cosa que li parega (...). És dir, que cada u té son fosilet en puesto calent» (ibid, 378). Cf. tenir-s’ho (o guardar-s’ho) calent ‘tenir secreta una cosa’, en català central i en rossellonés (DCVB, II, 855). Metàfora. Potser perquè la calentor resulta reconfortant i s’associa a la seguretat de la llar. 8 adv. ‘aviat, urgentment’. «Nada, no hi a més arrimo; / y asò s’ha de fer calent. / Mira, Chimeta, és urgent / que fases la pau en Chimo» (Liern, 1859: 40). Accs. NR (4-8). Metàfora. Abans que es perda l’escalfor. 9 de calent loc. ‘molt, de valent; amb intensitat’. «y donar-li de calent / als gotets de aygua de agraç, / o millor si és de canella» (Tio Cosme Nespla, 3), «y els surren el barandel, / no de causa com abans, / sinó fort y de calent» (El Mole, 1837: II, 201). 10 calent de cap loc. ‘consirós, preocupat’. «un dumenche de matí, que estaba calent de cap, / perquè sols tenia un sou / per a dinar y sopar» (Martí, 1997: 341), «El tio Collons se’n va també cap al mateix puesto que sa muller, però a l’eixir-se’n, calent de cap, entropessa de nassos en la tauleta de la solfa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 19). Cf. tindre el cap calent ‘estar preocupat’ (Proclama, 1). 11 calent de cascos loc. ‘excitat sexualment’. «els tres, calents de cascos (...), corrien de etiqueta per la polla» (Rondalla, 28). Locs. NR (9-11). 12 calent d’orella 1 loc. ‘enutjat, irritat’. «Ni un diner tan solamens guañà. / Algo calent de orella, / se’n tornà a casa» (Miquelo y Tomasa, 3). 2 loc. ‘excitat sexualment’. «els tres, calents de cascos (...), corrien de etiqueta per la polla (...). Sempre anaven com a orats (...), fets uns soliguers, calents d’orella y plens de tràfechs» (Rondalla, 29). Locs. NR al DECat, accs. NR (12, 1 i 2). A Mallorca anar calent d’orella ‘estar begut, mig embriac’ (DCVB, III, 855). 13 calent de perol loc. ‘consirós, preocupat’. «En suma, el mestre perdé la faena de molts dies (...). Estos treballs de la imprenta el tingueren tan calent de perol que...» (Tabalet, 54). 14 dar calent (donar de calent) (a algú) loc. ‘colpejarlo, apallissar-lo’. «com se fera de regalar y no tratara de jafar del tris al tras aquell negoci, de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37), «Con que ya els han dat calén / a estos lladres de la ruella?» (Tresserra, 1875: 50-51). Figura en MGad. La calor s’associa a la intensitat, la força, per oposició al fred. 15 dur-la calenta loc. ‘ser castigat, apallissat’. «Adiós, Lluïset, adiós. / Memòries a la parenta, / y ya la duràs calenta, / si mos achudes el gos» (El Mole, 1840-41: I, 32). Locs. NR (13-15).

calentet -eta adj. ‘recent, de fresc’. «y notísies del pretendiente calentetes» (El Mole, 1837: III, 11). Acc. NR. Metàfora. Per relació amb algun menjar o altre cos que acaba de sortir del contacte amb el foc, i encara conserva l’escalf.

caletre, calfar-se el loc. ‘cavil·lar’. «feren grans projectes / que el temps evaporà, / se calfaren el caletre / i no feren res de bo» (Sainets il·licitans, 524). Loc. NR. Sinònima d’escalfar-se el cap (o el cervell, la cadolla, el carabassot, etc.) (DCVB, V, 195). En castellà col·loquial caletre ‘tino, discernimiento, capacidad, inteligencia, ingenio’ (GDED, Carbonell Basset, 2000: 112). A Requena-Utiel calitre ‘cap’ (Briz, 1991: 109), a Villena caletre i calitre ‘cabeza’ (Soler García, 1993: 61), a Sogorb caletre ‘fisonomía’ (Torres Fornés, 1903: 257).

calfaagüeles m. i f. ‘persona que pega a les velles’. «A esta pobreta inosent sí que li pegaries tu, o a la pobreta de ta sogra, en setanta añs que porta a la esquena! Miren quina valentia, caballers!... Marcha, marcha, calfaagüeles» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Mot NR. Té un caràcter degradant i destaca la covardia de l’individu. → calfar.

calfacadires m. i f. ‘xafarder, persona desocupada i malfaenera que va xafardejant per les cases’. «–Una coseta o dos / que m’han dit en ca la Chata. / –Nela y la de Sacanelles / no deixarien de ser / (...) Si no han fet / les dos més qu·escuadriñar! / Y ara vullc eixes mentires / saber qu·han amotinat; / y demà enmich del mercat / els diré calfacaïres» (Colom, 1909b: 6). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. El recullen Esc. i Alberola (1928: 262). Imatge degradant i descriptiva de la persona que passa llargues estones asseguda xafardejant.

calfament de cap loc. ‘preocupació’. «Si es casen, al sendemà, / descuberta la empanada, / tots són calfaments de cap (...), / malaint el matrimoni» (Leon, 1784c: 4). Loc. NR. Metàfora.

calfante m. ‘petimetre, home excessivament presumit i efeminat’. «I és menester qu els calfantes / eixos que duen porgueres, / corbates de mil colors, / monyo postís, barbelleres, / oixquen estes prevencions» (Martí, 1996: 133). Mot NR. Sembla una formació catalana sobre calfar més la terminació castellana -ante. Aquest sufix és prou corrent en l’antiga germania castellana (cf. Alonso Hernández, 1979: 122), la qual no deixà d’influir històricament sobre l’argot valencià. Es troba en mots castellans d’argot com ficante ‘jugador’, quemantes ‘ulls’, bramante ‘cordell’, despalmante ‘lladre’, similirante ‘ladroncillo temeroso’, mareante ‘ladrón que anda de una parte a otra’, espillantes ‘los naipes’ (Salillas, 1896). Cf. pillantes ‘murris’ (El Mole, 1840-41: I, 267).

calfar 1 tr. ‘apallissar, pegar’. «hara estic content / de lo bé que l’e calfat» (Blasco, 1984: 148), «Sols diré [que] vosté ha calfat / la seua dona a bastó» (Sainets il·licitans, 248). Acc. NR al DCVB ni al DECat. També en castellà: calentar ‘golpear, pegar’ (Carbonell Basset, 2000: 111). Metonímia. La calor que rep la persona agredida és produïda pels colps. 2 tr. ‘reprendre, blasmar, censurar’. «Em folgara tindre temps / per a poder-les calfar / i publicar-los les faltes» (Martí, 1996: 79), «Ara... però... aguardeu-se..., que ya vos calfarà El Mole (...). Pobres de vosatros!» (El Mole, 1837: II, 92). En aquest cas són les reprensions i blasmes els que pugen la temperatura de la persona. 3 tr. ‘derrotar contundentment’. «Per la pinta, / les han calfaes [en el joc]» (Escalante, II, 409). Accs. NR (2, 3). 4 calfar-se-la loc. ‘arreglar-se-les, compondre-se-les’. «com este món ha segut sempre una gàbia de locos, y cada hu se la calfa per a hon pot, buscant el bé per a ell sinse mirar als demés» (Maldonado 1887, 2-3). 5 calfar el barandel. loc. ‘apallissar, pegar’. «y els mestres d’escola y els pares y mares se posen de calfar el barandel a les criatures que és un dia de chuí» (El Mole, 1837: III, 91). Locs. NR (4, 5).

caliu 1 m. ‘persona apassionada, que s’encén de passió amorosa’. «Enamorat és Sento, / y en això em sembla, / que a la edat que té ara / yo un caliu era» (En una festa, 12v), «serts sinyors / qu·en grans ulleres y encesos / com a titots (...), / se ilusionen cuant les llises... / ixen de l’aigua en jorrolls (...). / Llàstima que ha eixos calius / no els aventen un pasó / de verga per descarats» (Lo romancer, 52). 2 m. ‘semen’. «Yo la culpa no he tingut / de que el caliu se n’ixquera, / però la molt punyetera...» (Bernat i Baldoví, 1845a: 18). Metàfores basades en la idea de ‘calor’. 3 ‘record, memòria’. «basta que huos diga / que dels meus fets el caliu / cremarà mentres estiga / eixe poble a vora riu» (Bernat i Baldoví, 1859a: 12). Accs. NR. Metàfora que evoca la persistència del caliu després d’apagarse la flama del foc.

caliuada f. ‘persona fogosa sexualment’. «No sent aixina, / creu qu·estaria aguantant / els requiebros de son tio, / més vell que·l pont de la Mar? (...) / Si allò és una calihuà: / hay más fuego en su pechito / qu·en la fàbrica del gas» (Palanca, 1874a: 9). Mot NR al DECat, acc. NR. Derivat de caliu.

callanteta 1 a la callanteta loc. ‘callant, en silenci’. «Per pillar puesto, / se n’ix a la callanteta» (Escalante, I, 671). 2 a les callantetes loc. ‘entre un mateix, en el pensament’. «Oy! oy! Asò què serà? / (diguí yo a les callantetes). / Esta entrada és de christians?» (Paper interesant, 5). Locs. NR.

callosa 1 f. ‘silenci, acció de callar’. «Así, encara que l’Auropa s’asole y s’ensenga com un estopí, no hay novedad. Chito, callosa, autoritats y poble» (El Mole, 1837: I, 248), «Andalús, mutis. / Así es convida a callosa...» (Palanca, 1868: 29), «Si ve ta mare, callosa, / que vullc dar-li una sorpresa» (Ovara, 1882), «–Tu, chiqueta, que no·t senta! / –En callosa està el remey» (Roig, 1885b: 382). Mot NR al DECat, acc. NR. Deonomàstic que deu estar basat en la paronímia entre callar i el topònim Callosa. Cf. Mut y callosa y al carrer (Alberola, 1928: 333), «Che, chiquets, mut i callosa» (Sánchez Navarrete, 2000: 19), Saber on està Callosa ‘es diu a algú per a fer-li entendre que ha de callar’, referit en aquest cas a la Callosa de la Baixura (Limorti, Quintana, 1998: 311). 2 de callosa loc. ‘en silenci’. «Orsa, cada hu a les seuhes, y sempre de callosa» (Leon, 1787c: , 8). Loc. NR.

calomelano m. ‘mig embriac’. «Mire, Ramona, a mi no me pregunte res, perquè ham anat de fonda y estem un poc calomelanos..., y no n’atine una» (Hernan Cortés, 1896: 25). NR. Segurament pres del castellà calomelano id. (Alcalá Venceslada, 1998: 116; Luque et al., 2000: 89). Cf. calamocano ‘ligeramente embriagado’ (DCECH, I, 754; Suárez Blanco, 1989: 210; Gil, 1999: 26), ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 87) ‘enfermo’ (Mercadal, 2004: 40), ‘medio dormido o poco espabilado’, ‘débil, de poca salud’ (Pastor Blanco, 2004: 112), caramocano ‘con dos tragos de más’, ‘borracho’ (Garcés, 2002: 91; Mercadal, 2004: 44), calamuscano ‘borracho’ (Moneva, 2004: 123), calambucano ‘cuando uno o una ya están casi borrachos y quieren disimular’ (Timón, 1996: 41).

cama 1 f. pl. ‘tipus de lladre’. «Per a anar a fer s’ajunten tres: el faener, el pase y cames. Tira el faener, li ho solta al pase, y este a cames, que és l’encarregat de portar-ho al niu» (Casanova, Martines, 203). Acc. NR. En la València del segle XIX era un tipus de lladre especialitzat, segons sembla, en transportar els objectes robats a l’amagatall de la banda (el niu). Segurament rebia aquest nom per metonímia, en funció de la seua activitat, ja que es valia fonamentalment de les cames per a fer el seu «treball», les quals segurament havia de moure amb diligència. 2 cames piules m. ‘cames alesiades’. «Que vol eixe cames piules?» (Vives, 1877b: 13). NR. Aplicat despectivament a Tofolet, sacristà «d’edat», el qual devia caminar coix o tenir algun tipus de lesió o defecte en les cames. Deu tractar-se d’una extensió del mot piulo ‘quec, tartamut’ a les cames. Vegeu també piulo, -a. 3 per baix cama loc. ‘per sota mà, d’amagat’. «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por» (Llombart, 1877: 206). Loc. NR. Metàfora. Està present la idea d’ocultació, d’acció furtiva. 4 per davall cama loc. ‘amb gran facilitat, sense esforç’. «ha tret a llum un certamen / tan nano i tan setmesí / (...) que sé que per davall cama / (...) prou millor lo componguera / lo escolà de Massarroges» (Morlà, 164). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 5 anar i fregar-se les cames loc. ‘anar a mal viatge’. «Oy! Che!, ves y frega’t les cames, tonto!» (Escalante i Feo, 1897a: 9). Loc. NR. 6 batre les cames loc. ‘morir’. «Yo les cames vach a batre» (Escalante, I, 79), «a lo millor li agarrarà un patatús y batrà les cames» (Caps, 64). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. batre cames ‘estar mort o malferit’ (Coll, 1991: 81). Metonímia fonamentada en els moviments compulsius de cames que precedeixen la mort. 7 dormir en la cama en alt loc. ‘dormir amb gran tranquil·litat, en repós complet’. «com tots havien menejat tan bé el bigot (...), dormen en la cama en alt com uns jarnegos» (Rondalla, 23). Loc. NR al DECat ni al DIEC. 8 estirar la cama loc. ‘morir’. «Y al fi una volta u atra nos ha de tocar estirar la cama y bona nit» (El Mole, 1837: I, 76). Loc. NR. Cf. estirar la pata o els potons (DCVB, V, 559) i estirar la garreta id. (Pasqual Tirado, 1996: 182). Metonímia. Cf. estirar ses garres ‘batre els peus, pernabatre’ a Sóller (DCVB, VI, 197), estirar la garra ‘morir’ a Sogorb (Torres Fornés, 1903: 262). 9 passar per baix cama (algú) loc. ‘subjugar-lo, menystenir-lo’. «Asò en la meua terra és lo mateix que (...) pasar per lo sercolet, (...) que combregar a un home en l’as d’oros, que bañar-li la orelleta, (...) que pasar-lo per baix cama» (El Mole, 1840-41: 84). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 869) com a pronominal: passar-se algú per baix cama.

camada f. ‘idea, determinació desraonada, disbarat’. «ixqué en la camada que primer (...) la cremarien (...) que deixaria de casarse en qui portava entre celles» (Rondalla, 19). Acc. NR. Expressió irònica, formada sobre el model de pensada. La idea és tan poc raonable que en lloc de ser pensada amb la ment, ho ha estat amb les cames.

camalet, de loc. ‘propi dels llauradors’. Loc. NR. «l’interior de la habitasió de Casimiro Sardinola (...); y per últim un grapat de tramusos, cacahuet y otros varios adherentes propis y peculiars de un ambigú de camalet» (Donsaina, 94). Metonímia formada sobre el substantiu camalets, sinònim de saragüells, vestit típic dels llauradors valencians.

camals catorze saragüells, set loc. ‘persona malforjada’. «Set camals catorce çarahuells. S’aplica a l’home desfargalat o desgalijat, que la roba li plora damunt, ademés de que li la fan tan ampla y folgà que pareixen sachs» (Tipos, 210). Loc. NR. Metàfora.

camama 1 f. ‘mentida, engany’. «hasta que, al donar-se compte / de que allò és una camama, / tot s’acaba en una risa» (Sainets il·licitans, 428), «fiats en els bons desitjos, / que tots resulten camama» (ibid., 430), «Che, ya em pense / qu·és camama el teu corache. / Tens canguelo» (Balader, 1883: 29), «(Ensén un cuet que no crema) (...) –És de camama. / –Camama? Pos ahí en va un atre» (Palanca i Hueso, 1901: 24). A Lleida camama ‘mentida, una cosa de poca solta, un engany, una falsedat’ (Massana, 2004: 37). 2 f. ‘obra dolenta, menyspreable’. «–Hola!, què fas? / –Estudiant; / repasant esta camama. / –Qu·és això? / –Don Juan Tenorio (en despresi)» (Escorihuela, 1884: 6). 3 m. ‘hipòcrita, garneu’. «En los teatros Julian / era apuntaor de fama, / però un camama tan gran / que may li apuntà al galan / com li apuntaba a la dama» (Niu, 68). 4 m. ‘bergant, belitre, canalla’. «–Vosté a qui busca? / –Qui, yo? / (Ay quins ulls!... Mal enemic!) / (...) (Yo m’esmuñc, qu·este camama, / si descubrix que me case...)» (Escalante i Feo, 1890: 77). 5 m. ‘incaute, persona de bona fe’. «–Mire, air chustetament / vach enganchar un camama / y dos onses m’ha valgut. / –Reganchaor... pilleria! (...) / Lo que se diu un perdut» (Fambuena, 1881: 14). Mot NR. A Crevillent Camama és malnom (Martínez Montoya, 1991). Vocable d’origen incert. Viu també en castellà: camama ‘engaño, falsedad, mentira; tonteria o pamplina’ (DCECH, I, 778; Moliner, I, 475; Alcalá Venceslada, 1998: 118; Seco et al., 1999: 820), a Almeria camemas, canema ‘persona muy tranquila’ (Escobedo, 2003: 56, 57).

camàndules 1 m. ‘brètol, bergant’. «Cuant en lo poble em botaren, / eixe camàndules, pillo, / me féu prou la oposisión» (Marçal, 1862: 30), «“Sereno, sereno, escolta!” / Serien ya més de cuatre / de la matinà, cridaba / des d’un finestró un camàndules. / “Què se l’oferix?” pregunta / el sereno, y respon l’atre: / “Res, qu·allà cap a les dotse / no deixes de despertar-me”» (Llombart, 1878: 17). Acc. NR. 2 m. ‘deixat, desidiós, indolent’ (?) «Un home que troba un... lladre / dins sa casa, què deu fer? / Com no siga algun camàndules, / en seguida... foc en ell!» (Señor Don Simón, 15). Accs. NR. En EscLl. i MGad. ser u un camàndules ‘tener muchas camándulas o bellaquerías’; en Pomares (1997: 77) i Verdaguer (1999: 50) camàndules ‘camanduler, persona que fa o diu camàndules’. També com a malnom (Tipos d’auca, 240). En castellà camándulas ‘taimado’ i camandulero ‘hipócrita, astuto, bellaco, embustero, falso beato’ (GDED, Alonso Hernández, 1977: 163; Luque et al., 200: 90), en terres aragoneses camandulero ‘vago, vagabundo; parrandero; lento; pesado; que se hace el remolón; persona que anda de comadreo; turista fiestero; embustero’ (Gil, 1999: 27; Endize, 408; Garcés, 2002: 127; Mercadal, 2004: 41), camándulas ‘gandul, reacio para el trabajo’ (Pardo Asso, 1938: 75), camándula ‘bellaco, hombre falso’ (Moneva, 2004: 127), camandulear, camanduliar ‘vagabundear, corretear, vagar sin rumbo’ (Pardo Asso, 1938: 75; Negredo, 2001-2002. 100; Mercadal, 2004: 41; Moneva, 2004: 127), camandulón ‘pesado’ (Moneva, 2004: 127), a La Rioja camándulas ‘zángano, vago’, ‘parado’, camandulero ‘fisgón’, ‘pesado’, camándulo ‘persona mansa, taimada’, ‘persona introvertida’, ‘persona de poco fiar’ (Pastor Blanco, 2004: 115), a Villena camandulón ‘gandul, holgazán, camandulero’ (Soler García, 1993: 62), a Requena-Utiel camándulo ‘camanduler’ (Briz, 1991: 110). Probablement procedeix de Camàldula, nom d’una ordre monàstica fundada al segle X en el santuari toscà de Camaldoli. Els sentits figurats evoquen la hipocresia i la ronsegueria atribuïdes popularment als frares i, en general, als que fingeixen falsa devoció (cf. DCECH, I, 778; DECat, II, 450; Alonso Hernández, 1977: 163; García Gallarín, 1997: 65; Buitrago, 2002: 766).