Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 14

bufat -ada adj. i m. i f. ‘borratxo’. «els asentaré la mà / a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2), «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita / (...). –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’ALPI es recull en diverses localitats valencianes; a Benilloba buf ‘borratxo’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Per homonimització humorística bufanda ‘embriac’ i ‘embriaguesa’: «Vosté és que ve un poquet bufanda», «Tu calcula, Federico, que casa sí, casa també és bar (...) y clar, en tanta tapa que te donen, lo manco qu·agarres és una bufanda» (Hernández Casajuana, 1923: 7).

bufit 1 m. ‘manifestació d’enuig’. «y no deixar-les eixir / de casa en tants pelendengues, / que els pobres dels seus marits / no tenen brazos ni haciendes / per a sostindreu. Y al fi / tot be a parar en cachetes, / o en punt y boca y bufits» (En obsequi, 8). 1a doc. Derivat de bufar ‘estar irritat, furiós’. 2 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «en un bufit / faré el dinar» (Escalante, I, 624), «En un bufit, / arregla’m entre pa algo» (Bellido, 1877: 20). Acc. NR. De creació anàloga al sinònim buf. 3 d’un bufit loc. ‘en un instant’ «Tot se n’anà d’un bufit» (Milacres, 287). 4 en un bufit loc. ‘en un instant, tot d’una’. «Un arma pe a matar / sis hòmens en un bufit» (Merelo, 1870: 8). Locs. NR. La darrera la recull Llorens (1983: 45) i la fa servir Pasqual Tirado (1974: 85). Cf. fer una cosa en un bufit (Martí i Adell, 1988: 122). Metàfores intensificadores.

bugada, fer la (fer bugades) loc. ‘copular (la dona)’. «i estic cabal de mes peces, / com ho diran Joana i Gloris, / que feren moltes bugades / ab lo xorroll del meu cossi» (Morlà, 60), «Ah!, Piula del meu cor, / a on estàs que no te encontre? / Mira que et porte el canó / per a fer bé la bugada» (Mulet, 285), «Com sabré yo les bugades / que hauran fet estes fadrines?» (ibid., 288). Loc. NR. Metàfora. En l’operació de fer la bugada es ficava un canó en el forat del cossi, per on sortia en direcció a la caldera l’aigua mesclada en la cendra i convertida en lleixiu (cf. DCVB, II, 718-719). → canó.

bugre m. ‘persona dolenta, menyspreable’. «los bugres gavaigs» (Leon, 1808: 1). ND al DCVB. Mot d’origen francés, aplicat sovint com a insult als francesos (cf. MGad.; DECat, II, 360-361). També es coneix en castellà (Luque et al., 2000: 75-76).

buidabolses m. ‘lladre’. «Lo atre era aquell jutje / que li diyen so don Blas, / asesor de la Yntendència, / buidabolses afamat. / Este vivia de astúcia» (Blasco, 1984: 42). Acc. NR. Metonímia. Cf. buidabutxaques, buidapisos (Pomares, 1997: 64; Verdaguer, 1999: 43-44), escurabosses i tallabosses id. (Verdaguer, 1999: 75, 159).

buidanavaixes m. ‘esmolador’. «hara li rode / a un esmolaor la roda. / (...) Tu el coneixeràs. / Saps el carrer de la Mola? / Pués aquell huidanavaixes» (Colom, 1872: 6). Mot NR. Metonímia jocosa.

buidar tr. ‘contar, relatar’. «–Se va aliviant eixa cholla? / –Encara y a que buidar. / –Tot no es pot donar de una (...). / Y deixant les menudències (...), / pués seria formar tomos, / sens casi nunca acabar, / pasarem al gran arreglo / de la procesó real» (Leon, 1784d: 8). Acc. NR. Analogia amb l’acció de deixar buit un receptacle o algun indret, traslladada a l’acció de narrar i descriure tots els aspectes i detalls d’una informació.

buixquereta f. ‘dona joveneta’. «El corp y la buixquereta. Un agüelo de setanta-huit añs (...) li tirà el rall (...) a una pobra chica de dèsat o díhuit mamaes» (Bernat i Baldoví, 1858a: 1). Acc. NR. Metàfora, que oposa aquest petit ocell vivarró al corb. → muixquereta.

bull, en un loc. ‘ràpidament, tot d’una’. «Y volguera yo en un bull / ampuchar-me’n a la parra, / pa chafar-los la guitarra / y acachar-los el argull» (Balader, 1862: 16). Loc. NR. Cf. Amb dos bulls són cuites ‘es diu d’una cosa que es fa molt aviat’ (DCVB, II, 730). Metàfora.

bulto m. ‘persona palplantada, que fa nosa’. «–Y li parla / en secret? (...) / Vullc vore com me engañaba! / –No hu dic? Ya tenim el bulto» (Escalante, III, 160). Mot NR al DIEC, acc. NR. També en castellà: bulto ‘persona inútil, sin importancia, que no sirve para nada’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora cosificadora.

bumbotejar intr. ‘queixar-se, protestar, remugar’. «Carn mechada li donaren / a Cheroni pal camí, / y encara bumbotechava. / Què voldria el mol rosí?» (Ensisam, 32). Mot NR. Derivat de bumbot ‘borinot’, que Sanelo recull a Xixona (Gulsoy, 1964: 242, 372), el DCVB (II, 734) a Benilloba i Coromines (DECat, II, 88) a Tàrbena. Colomina (1991: 129) el recull també a Confrides, i amb les variants bombot, bubot, bumbot i borrumbot a altres pobles de la Marina Baixa. Ja el va arreplegar MGad. Metàfora que evoca el botzineig característic d’aquest insecte en relació amb l’acció de remugar. → borinot.

bum-bum m. ‘rumor públic; xafardeig de molta gent’. «Home, opinión pública (...) vol dir eixe bum-bum que corre sense cames y a la sordina per les cuines y carrers» (Donsaina, 57), «–Atén. Quina novetat / és la del vostre viache? / Yo no m’eu volia creure, / mes per ahí tots hu saben (...) / Hi a en lo veïnat mal bum-bum! / –Bumbum?» (Escalante, I, 657), «Corre per Valènsia / un bum-bum molt gran / sobre lo dels sensos / que té la siutat» (La traca, 22-XI-1884, 2). Mot NR al DECat. Figura en Pomares (1997: 65); també al Villar de l’Arquebisbe (Llatas, 1959: I, 143). Mot de creació onomatopeica.

bunyol 1 m. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «A eixa comèdia o buñol» (El Mole, 1855: II, 66), «qu·és chic que, si s’eu proposa, / de la més mínima cosa / fa de segur un buñol» (Melonar, 40), «els frares eren més artistes que nosatros, y no feen mamarrajos ni bunyols com hui·n dia» (Tipos, 13). Acc. NR al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 65) i en Fàbregas (1979: 198), també ‘lio, enredo, asunto difícil de entender, complicación’ (Llorens, 1983: 47); cf. el derivat bunyoler ‘qui sol fer les coses malament’ (DCVB, II, 735) «Creu qu·és artiste, y no fa més que bunyols (...). Si ho sap el tranvia, te chafa, buñolero!» (Hernández Casajuana, 1914a: 17); aplicat també despectivament a persones: «El art s’encontra de dol, / perquè l’han asesinat / eixos que s’han figurat / que·l públic és un bunyol / cubert d’inmoralitat» (Murillo, 2). En castellà buñuelo ‘frase o discurso vacío’ (Seco, 1970: 307), ‘cosa hecha mal y atropelladamente’ (DRAE), hacer un buñuelo ‘hacer mal una cosa’ (Besses, 1905: 40) i buñolero ‘donnadie, desgraciado, pelagatos’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora que deu tenir a veure amb la poca consistència dels bunyols, i potser també amb la seua elaboració, aparentment bastant espontània i poc delicada, fets deixant caure la massa en l’oli bollint, on acaben de prendre la forma final. Cf. la locució castellana como buñuelos ‘hecho sin esfuerzo, chapucero, inconsistente’ (Seco, 1970: 307). 2 no importar un bunyol loc. ‘no importar gens’. «Asò no importa un buñol, / tocant a donar el premi» (El eco de Castellón, núm. 60, p. 1). Loc. NR. Metàfora pel poc valor concedit a un bunyol.

bunyolada f. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «Vinc a que·m vechen la pesa, / que m’han dit qu·està arrugà (...), / que pagant en duros bons, / no vullc una buñolà» (Máñez, 1886: 16). Acc. NR. → bunyol.

burrada f. ‘bestiesa, acció irracional’. «–Ay!–digué, queixant-se, el pobre– / Si són lo més animals! / –Home, qu·ha fet, tros de burro? / –Qu·ha de fer? / Una burrà! (Llombart, 1877: 124). 1a doc. Derivat de burro.

burral adj. ‘propi de persones estúpides’. «deixant estes històries, / que són qüestions molt burrals» (Martí, 1996: 180). Mot NR al DIEC i ND.

burrassa f. ‘persona molt treballadora, que fa feina excessiva’. «la burrasa que treballe, / que yo quieta m’estaré» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 66). Mot NR. Derivat de burra, amb el sufix despectiu -às.

burricada f. ‘acció o dita estúpida’. «burricades / que habré dit sinse pensar» (Civera, 1820: 80). NR al DIEC. Derivat de borrico (bu-).

burrimac m. ‘persona nècia, ignorant’. «–A que t’han donat suspenso! (...) / –Hu ha endevinat (...). / –Escolta así, burrimac (...). / Però tu eres tan burro» (Roig, 1887: 23). Mot NR. Derivat de burro.

burrimàquio / borrimàquio m. ‘persona nècia, ignorant’. «–Burrimàquio! / –Veu? Borrimàquio, reguitsa! (...) Desagraïda» (Escalante, I, 628), «Está casada / y usté ser un burrimàquio» (Palanca, 1884a: 30r). Mot NR. Terme humorístic i denigratiu, format per combinació de burro amb la terminació culta -màquia, però ací masculinitzada. Cf. tauromàquia, naumàquia, teomàquia, etc. En el cas que ens ocupa és usada satíricament, amb caràcter intensificatiu de burro ‘ignorant, estúpid’. Per aquest temps Puig i Torralva va editar el llibre de Bertomeu Tormo La gatomàquia valenciana (València, 1880), i poc després Martí Gadea escriuria una Burrimàquia alicantina (València, 1904), faula satírica protagonitzada per ases.

burro -a 1 m. i f. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «–Pués a vosté, com més gran, / li toca dir son parer. / –Burro, com matjor diràs, / que això de grans no es nomena, / sinó tractant de animals» (Tio Cosme Nespla, 2), «És que eres un burro. Mira quin sastre faràs: no saps engañar caragols y engañaràs parroquians» (Garcia Parreño, 1845: 444). Acc. NR al DECat, 1a doc. El recullen Pomares (1997: 66) i Verdaguer (1999: 44). Mot pres del castellà, però documentat en català des del segle XVI, amb el sentit d’‘ase’. Metàfora degradant, vehiculada a través del nom d’un animal al qual hom atribueix culturalment aquestes característiques. 2 m. i f. ‘persona menyspreable’. «Yo festechaba una curra / guapa y de gran cabellera, / y és una valenta burra, / falsa, ingrata y carasera...» (Martínez Vercher, 1865: 24). Acc. NR. En aquest cas no sembla referirse a deficiències intel·lectuals del subjecte, sinó que funciona com un insult, amb un valor poc precís.

burru-barra, a loc. ‘a la lleugera, sense reflexió’. «no parlava sinó a bulto (...), de mal y mala manera, a burru-barra y no pegant res en terrer» (Rondalla, 17). Loc. NR al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 746) a burro-barra i a burri-barra. Segurament relacionades amb expressions com barrimbarram, barrip-barrap, barrís-barràs, de formació onomatopeica (cf. DECat, I, 679; II, 345; DCVB, II, 329, 331). En occità bourro-bourro ‘précipitamment, à dépêche compagnon, à la hâte et maladroitement, pêle-mêle’, com bourroun-bourroun, bourrou-bourrou, bourrin-bourrant (Mistral, I, 342-343).

burrutx / borrutx 1 m. ‘nici, ignorant’. «–Adoba’l [l’encisam] (...) / –Y l’oli, borruch?» (Balader, 1872: 21), «Aquella siñora / qu·estaba enfront tan a gust, / menchan-se un panillo! / –Alsa! / Pa-nesi-ño. Haurà burruch?» (Colom, 1874b: 10), «–Qu·eixe cap no te s’apañe! / –Pos a hon vol que l’acompanye? / –A resibir-los, burruch» (Roig, 1879: 8). 2 m. ‘persona brutal, rude, incivil’. «–Tio meu! / Un abràs, y tres y cuatre. / –Que m’allastimes, burruch!» (Escalante, III, 269). Mot NR. 3 fer el burrutx loc. ‘fer el bèstia, comportar-se de forma irracional’. «Después qu·han fet el burruch / d’un modo que no s’esplica, / m’han asustat a la chica / y se’n vol anar» (Escalante, I, 453), «Has vist, Pepico, tu has vist / de quin modo fa el burruch?» (Vives, 1877a: 22). Loc. NR. En Esc. borruig (borrujo), burruig (burrujo), -ja ‘borriquet’. A Santa Pola es coneix el malnom Borrutx, -a (Mas i Miralles, 1994: 74). En castellà existeix el diminutiu burrucho ‘burro pequeño’ (Autoridades, I, 720; Terreros, I, 287), i en terres aragoneses també burruche ‘asnillo’ (Andolz, 1977: 51). A la Canal de Navarrés borrucha ‘burra pequeña’ i borruchet ‘burriquillo’ (Martí, Aparicio, 1989: 29). De vegades, pren un sentit despectiu. Així, a Terol burrucho, -cha és despectiu de burro, -a (Moneva, 2004: 114), a Aiora burrucho ‘abrutado’ (Martínez Sevilla, 1976: 31), a Villena burrucho, aplicat a persones s’usa com a adjectiu, «tanto en sentido apreciativo como despectivo» (Soler García, 1993: 56). Derivat de burro. Com a insult, el sufix -utx (o -uig) aporta una major intensitat o expressivitat. Deu ser una adaptació del castellà -ucho, usat en aquest mot, actuant-hi possiblement la influència del sufix nostrat -utx. Sobre aquest sufix vegeu Duarte i Alsina (1986: 71), Colomina (1991: 53) i Martines (2000: 293). La variació de o / u en el radical segurament té a veure amb l’alternança vocàlica present ja entre el castellà borrico i el derivat regressiu burro.

burumballa → borumballa.

buscapessetes m. i f. ‘pesseter, persona que no mira altra cosa que el guany’. «Hi a en España una grandíssima bolichada de lliberals de campanilles (...), que enseguida que apleguen a un empleo, ya no són res més que empleats. Ni són moderats, ni ecsaltats (...) ni lliberals... Què seran? Peseteros només. Buscapesetes» (El Mole, 1837: II, 254). Mot NR. Metonímia.

busil·lis / bosil·lis m. ‘punt principal, més interessant o més dificultós d’un assumpte, d’una qüestió, substància; interés; dificultat’. «Aí està el busilis» (Mayans, 61), «Lo cert és..., però deixem-o / per a atra segona part, / que el asunte té bussilis, / y per forsa ha de ser llarc» (Martí, 1991: 144), «el asunto té bosilis, / y per força ha de ser llarc» (Tio Bernat, 3), «a la volta, que el busilis / de la festa en ella està» (Tio Cosme Nespla, 3), «Els fransesos no volen a Lluís Felip, perquè chua en tres baralles (...), y en asò està el bosilis» (El Mole, 1840-41: I, 36), «Els asegure a vostés francament que m’he calfat ya prou la testerola en voler asertar el busilis de les tals charadetes» (Tabalet, 138), «Vecham si podem descubrir el busilis de este nocturno misterio» (Donsaina, 26), «Pués ahí està la cosa. En això consistix el bosilis» (El Mole, 1864-65: 406). NR al DIEC i ND al DECat; 1a doc. En castellà es documenta ja a principis del segle XVII. És un dels diversos casos de llatinismes passats a la llengua col·loquial, amb canvis formals i semàntics. En aquest cas sembla tractar-se de la frase llatina in diebus illis, amb una falsa separació (cf. Autoridades, I, 722; DCVB, II, 752; DCECH, II, 704-705; Quevedo, 1924: 178; Calles, Bermejo, 2001: 224).

butoni 1 m. ‘papu, fantasma que fa por, especialment als infants’. «Diu la mare als chiquets: “Bueno! (...) / Ara cridaré al sereno!” / Ay!, com si els serenos foren / el butoni!» (Tipos d’auca, 144), «Esta frase o modisme burlesch, que fa als giquets y giquetes el mateix efecte de que ja ve·l butoni, l’home barbut, el sereno, y atres modismes semejants» (Tipos, 113). ND al DCVB, 1a doc. Mot ben conegut en valencià (cf. Reig, 1999: 133). Segons Coromines (DECat, I, 528), és un encreuament entre el so que emet el papu (bu) i l’hipocorístic Toni, nom que rebria aquest personatge fantàstic al País Valencià. 2 m. ‘persona que infon temor’. «tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «y tindre sempre al costat / en lloch de dona un butoni / que·m fasa viure espasmat» (El fadrí, 5). Acc. NR. Extensió de la primera accepció. 3 descobrir-se el butoni loc. ‘descobrir-se una trama secreta, una maquinació’. «Si es descubrix el butoni, / mosatros may quedem mal, / pués tenim ya un capital / pa unir-mos en matrimoni» (Palanca, 1874b: 15). Metàfora en la qual deu tenir-se en compte la idea d’ocultació, relacionada sovint amb aquest ésser fantasmal. 4 fer butonis loc. ‘fer por, atemorir’. «M’ha vist y m’ha amenasat. / (...) Per què a este pillo carcoma, / que torna así fent butonis, / no l’agarren més dimonis / que patenetes hi a en Roma? / Ell és brau y yo sóc fluix» (Palanca, 1879: 62). 5 fer el butoni 1 loc. ‘fer por, atemorir, inquietar’. «Que vinga fent-me el butoni / el dimoni en este instant, / y així que·l tinga davant, / vorà qui sóch, el dimoni» (Peyró, 1863: 12), «entre selles / tinc algo que·m fa el butoni» (Guzman, 1900: 15), «y d’eixa llimosna pasa / mentres als gichs fa el butoni / el porquet de sant Antoni» (Troços, 202). 2 loc. ‘rondar (algú) per aconseguir-ne l’amor, fer-li la cort’. «Valga’m Déu, y en quin terreno / em posà anit Lusifer!... / Chità en lo llit ma muller, / y un atra fent-me el sereno! (...) / Mes la dona en tan poc pit / anar fent-mos el butoni / a deshora de la nit!» (Bernat i Baldoví, 1861: 6), «Tres meses dia per dia, / estuve yo relinchando / por la calle de mi novia, / sin desirle ni un vocablo. / Tot era u-ja-ja-ja-jay, / y venga arriba y abaco, / nomás hasiendo el butoni» (Escalante, I, 296), «Un chaval que·s recrea / prop d’esta ingrata (...), / y tu, bèstia, allí fora / fent el butoni» (ibid., 483), «–Ya saps que Nelo Menenta / li fa el butoni a ta filla. / –Y què més? / –Que la chiquilla / no se mostra descontenta» (Merelo, 1866a: 30). Locució que potser té alguna relació amb el costum de rondar l’estimada de nit i mig encobert, o d’amagat, com un fantasma. A més, el segon exemple transcrit ens fa pensar també en el soroll dels suspirs de l’enamorat, que devien recordar els crits planyívols i esfereïdors de les ànimes en pena. 6 estar (algú) fet un butoni loc. ‘estar trist, malenconiós, amargat’. «Per a doblar el meu mal, / acostumats els amics / a vore-mos des de chics / com la corda y el pual, / me dien tots en changleta, / al vore’m fet un butoni: / “A hon vas a soles, Cheroni? / Cheroni, a hon està Riteta?”» (Escalante, I, 626). Locs. NR. → bu.

C

cabàs 1 m. ‘sexe femení’. «Embarcant-me en un cabàs / a on no toquen sòl les faves» (Bernat i Baldoví, 1845a). Figura en Pomares (1997: 69) i Verdaguer (1999: 195). Metàfora formal i hiperbòlica. 2 m. ‘enuig, disgust’. «Cremar-la me divertix. / De fijo, que así no ix / mentres estiga yo en casa. / Pués ella agarra uns cabasos...» (Escalante i Feo, 1890: 35), «–Cristo, si no fóra donar..., / yo crec que me la menchaba! / (...) –Què pasa? / –Casi res; que m’ha fet pendre / un cabàs com una sària» (id., 1897a: 26). Accs. NR (1, 2). En Lamarca pendre el cabàs ‘picarse, amostazarse, subirse a la parra’ (Casanova, 2003a: 177), en Esc. i MGad. ‘enojarse, incomodarse’, com agarrar o pendre la barcella ‘atufarse’. A Ibi va agarrar una barcella! (Anguiz Pajarón, 1984: 312). El recull Llorens (1983: 45-46) a Altea: agarrar el cabàs ‘enfadarse o molestarse sin quererlo demostrar, ante las repetidas insinuaciones y provocaciones de alguien, que goza su triunfo’. El fan servir Pasqual Tirado (1974: 65) i Sánchez Navarrete (2000: 220). Metàfora. En castellà acabarse (o salir) a capazos ‘parar una reunión en desavenencia o riña’ (GDED). 3 a cabassos loc. ‘en molta abundància, en gran quantitat’. «habia tingut les riñes a cabasos» (Llombart, 1877: 241), «Favors tinc fets a cabasos / als que me’ls han demanat» (Ensisam, 129). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 768) es registra només a Catalunya. És recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 149). A la Vall de Gistau a capazos ‘a montones, en abundancia’ (Endize, 429; Mott, 2000: 82). 4 un cabàs loc. ‘gran quantitat, gran nombre, multitud’. «ho ha deixat el seu Tomàs (...) / sinó de chics... un cabàs» (Sueco, 115), «Tu voràs com (...) / a l’olor de les pesetes / vindrà un cabàs de tunantes» (Palanca, 1872a: 17), «En folies y romanços, / señores, yo·n sé un cabàs» (Ensisam, 43). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Metàfora fonamentada en la capacitat del cabàs per contenir un nombre relativament elevat d’objectes. 5 cabàs de femater loc. ‘persona amb molts pretendents, inestable en l’amor’. «com estes mossasses / són cabàs de femater / a on totes les coses caben, / més de doscents motilons / li anaven fent cantonades» (Martí, 1996: 252), «Si sempre en té un colomer [de pretendents], / si és cabàs de femater, / qu·en tots los puestos fa càrrega» (Palanca, 1868: 28). Cf. fer u de cabacet de femater, ser u cabacet de femater (Alberola, 1928: 119, 261). Metàfora, per la gran capacitat del cabàs de femater, més gran que els ordinaris (cf. DCVB, II, 768), i pel seu ús: els fematers anaven per les cases de la ciutat carregant el fem per als seus camps. 6 agarrar el cabàs loc. ‘entendre, comprendre’. «Si mal no agarre el cabàs, / em pense que eixe rascó / va a la Audiència de gaidó, / o al no don Chochim Ferràs» (El Mole, 1840-41: II, 107). Locs. NR. Metàfora. Aquestes locucions mostren la importància del camp conceptual agrícola en la societat valenciana tradicional com a model cognitiu d’altres camps.

cabassada 1 a cabassades loc. ‘en gran quantitat’. «Cuant a un gran polític li convé que muiguen els hòmens a sentenars y a cabasaes...» (El Mole, 1840-41: II, 53). 2 una cabassada loc. ‘gran quantitat’. «Después tragueren una cabasà de mils de duros» (El frare, núm. 11, p. 2), «li ha produït a la empresa una cabasà de ferro y plata» (El blua, núm. 2, p. 3). Locs. NR. Metàfores intensificadores.

cabdell 1 m. ‘testicle’. «palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (Bellver, 1866: 48). Metàfora formal. 2 pl. interj. «–No creía aquí encontrar / un hombre de proceder / tan bajo (...) / –Capdells! / ¿Osté sabe lo que dise?» (Huertas, 1876: 30). Accs. NR. Expressa sorpresa. Segurament, eufemisme de cap de Déu, valent-se del recurs de l’homonimització formal.

cabdellar 1 tr. ‘seduir, persuadir; enamorar, conquistar’. «la gica féu de les tripes cor y tingué de bé a bé el deixar-se capdellar y no respirar per la ferida asta veure en què paraven coses» (Rondalla, 38), «Podia ser que alguna bordaoreta de València me la [h]aguera capdellat, perquè està aixina tristot, y a voltes (...) el sent pegar uns sospirs...» (Garcia Parreño, 444), «A Pere que no el capdella / ninguna per eixe estil, / com si fóra un tros de fil, / m’a capdellat a mi ella» (Barreda, 1870: 11), «m’ha escrit una carteta (...) en la que m’ha capdellat (...) per a que (...) emprentule de rapa y fuch este número pròspecte, com hu he fet» (Llombart, 1877: 4). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. deixar-se capdellar o portar per algú (Alberrola, 1928: 56). 2 tr. ‘capturar, atrapar’. «y un home no s’atrevix a eixir del quarto, perquè els capdellen enmig lo carrer» (Leon, 1787c: 1), «Pocarropa: –En la casa de Corte le encontraràs fent randa. Charpeta: –Ya l’an capdellat? Pocarropa: –Despús anit se l’emportaren ansa per ansa en paños menores» (Leon, 1787c: 2), «Se achuntaren pa comunicar y quedar conformes en el modo de capdellar a Cabrera, y Cabrera se allargà en tot lo fil» (El Mole, 1837: I, 39). Figura en Esc. i MGad. Possiblement són extensions metafòriques del sentit d’‘enrotllar fil formant cabdell’, aplicat a una persona. De fet, la imatge del fil cabdellat es troba en el tercer dels exemples de 1. Antigament el verb cabdellar s’usava també per ‘governar, exercir autoritat’ (DCVB; DECat, II, 508-509). 3 tr. ‘enllestir, realitzar (una feina)’. «Vach a capdellar uns versos» (Donsaina, 37), «Suspendrem hui l’article que tinc capdellat sobre coses de Madrid» (ibid., 45). Accs. NR (2, 3). Extensió semàntica del sentit tèxtil inicial a la realització d’altres feines.

cabdellet 1 ‘ventositat sorollosa’. «y, en asò, va disparar / el so Pruna un pet tan gros (...). / Afluixaba / capdellets sense parar» (Martí, 1997: 347). Metàfora fonamentada en el soroll d’aquest tronador. 2 m. ‘flastomia, paraula obscena o grossera’. «Vos penseu que el meu llenguache / és sempre tan decorós? (...) / Si s’ho figureu així, / patiu equivocasió. / Ni carreter de Torrent (...), / ni navio inglés de guerra (...) / desparen més capdellets, / més rechius, més desbarats, / més brusques interjesions» (Un pillo, 57). Figura en EscLl. i en MGad. Metàfora. Són paraules fortes, que resulten molestes a les oïdes, com el soroll dels tronadors. 3 m. ‘notícia colpidora’. «Atre capdellet més gros: Orde menisterial...» (El Mole, 1837: II, 158), «Ara vé el capdellet més gros. Ningú s’asuste, caballers» (Donsayna, 95). Accs. NR. Metàfora. Per la impressió forta que produeix.

cabdellot m. ‘notícia colpidora’. «Últimament (así va el capdellot, el masclet gros) pareix que el resultat de l’estraordinari de Madrit és obligar a la Frànsia a que cumplixca en rigor el tratado» (El Mole, 1837: II, 274). Mot NR. Metàfora. → cabdellet.

cabeçola 1 f. ‘cap’. «sense contar es que s’ham tret de la nostra cabesola» (Ensisam, 7), «perquè dien que tenia bona cabeçola per a la lletra» (Espardenya, 132). En el DCVB (II, 772) es recull amb el sentit de ‘cap petit’, però en aquest cas es refereix a un cap en general, sense idea de dimensió. El sufix -ola aporta un matís afectiu. 2 f. ‘avalotador’. «Pués conte, que és un milacre; / en tots los concursos hi a / sempre quatre cabesoles / que sols van a fer parlar» (Civera, 1820: 17). Mot NR al DIEC, accs. NR. Derivat de cabeça.

cabestre 1 m. ‘beneit, persona curta d’enteniment, neci’. «–Que cuasi soy / víctima de ese cabestre. / –Pués mire usté, no es tan burro / como a la vista parese» (Escalante, I, 636), «Que no seré yo cabestre! / So Vicent, un pensament / ha tengut en un moment» (Máñez, 1888: 23), «A puñaes me vaig a hunflar, / yas y yas... Burro de càrrega!, / cabestre, més que cabestre, / que debies menchar palla!... / Y encà la vols, animal!, / cuan d’esta manera et tracta!...» (Campos, 1889: 28), «–No el comprenc. / –Serà cabestre!» (Escalante i Feo, 1897b: 13). 2 m. ‘persona bestial, de comportament irracional’. «–Que no serà chentoleta! / –Cuidao en fer el cabestre» (Escalante, II, 109). A Requena-Utiel cabestro ‘persona bèstia i obstinada’ (Briz, 1991: 108). Encadenament de metonímia: l’objecte (cabestre) per l’animal que el duu (bèstia de càrrega), i de metàfora, car hom assimila la persona que es comporta irracionalment o és curta d’enteniment amb una bèstia que porta cabestre (un ase, un ruc). 3 m. ‘opressió, constrenyiment’. «perquè·l seu Quico, com a major, li posava·l peu al coll. Cuant ell es despertà fon a la mort de son germà, puix com ja no tenia qui li fera ombra y sos pares ja·l volien més, es prengué tanta llibertat que vivia sense cabestres y feha lo que volia» (Espardenya, 141). Accs. NR (1-3). Cf. la locució dur a u del cabestre ‘manejarle y conducirle por donde se quiere’ (MGad.). Metàfora animalitzadora que evoca la subjecció del ruc o del cavall a l’home per mitjà del cabestre. 4 portar (algú) del cabestre loc. ‘guiar, orientar, encaminar (algú)’. → gos. Loc. NR. Cf. dur a u del cabestre (Alberola, 1928: 70). Metàfora.

cabildo 1 m. ‘cap.’ «Vosté que menecharia / el cabildo» (Escalante, II, 244), «Recontra, cuan de romans!... / Ya tinc el cabildo aixina...» (Campos, 1888: 12), «y com no dorc, el cabildo / se me posa així d’hunflat» (Campos, 1896: 6). Creació humorística, producte d’una homonimització formal entre cap i el castellanisme cabildo. Sembla una innovació semàntica catalana, de la qual no trobem testimonis en castellà. 2 m. ‘conjunt dels pillets del Mercat de València’. «En lo Mercat de València / el cabildo és numerós. / Tots canten per gafaüt. / Per eixe to cantí yo» (Un pillo, 22). Mot NR al DECat ni al DIEC, accs. NR (1, 2). Els pillets que trastejaven pels voltants del Mercat de València eren denominats humorísticament canonges del Mercat, i el conjunt d’aquests murris formava el cabildo. L’expressió cabildo germano es coneixia ja en l’antiga germania castellana amb el sentit de ‘reunión, o lugar donde se reúnen, de rufianes y valentones’, ‘la plantilla jerarquizada de rufos, matones, etc. que hay en un lugar en un determinado momento, aunque no estén reunidos’ (Alonso Hernández, 1977: 148). Probablement el nostre mot té les arrels en aquesta tradició germanesca.

càbit m. ‘colp pegat a una persona’. «Els que no mamen, a ells, que solten el pesó. Tireu-li un càbit a eixe. Allà va, allà. Mamó, mamó! Unfleu-li els morros a espardeñaes pa que no puga chuplar» (El Mole, 1870: 170). Acc. NR al DIEC i ND. El DCVB (II, 778) i el DECat (II, 369) el recullen només en mallorquí i eivissenc; també la variant cabi i càpit (DCVB, II, 776, 778). En la germania castellana cabe ‘golpe’ (Chamorro, 2002: 190). Coromines (DECat) el creu procedent de l’imperatiu llatí cape!, pròpiament ‘agafa’, ‘rep’, transmés pels estudiants de llatí i usat amb valor humorístic.

cabota 1 f. ‘cap’. «El que tinga la cabota dura» (El Mole, 1837: I, 16), «dient-li estos versos en castellà (...), perquè me’ls trac de la cabota» (Donsayna, 12). Acc. NR. No té un caràcter augmentatiu, sinó afectiu. 2 m. i f. ‘caparrut, tossut’. «El so Pascualo Rodina, / molt honrat; però tan bruto / que pegarà el millor dia / de cabota en un pesebre» (Liern, 1864: 18). Accepció NR al DECat, 1a doc. Es coneix també com a malnom (Castanyo, 1991: 169; Beltran, 1997b: 139). Derivat de cap amb el sufix despectiu -ota. Cf. cabolo id. (Monjo, 1994: 70). A Lludient ‘cabeza gorda’ i ‘tozudo’ (Alba, 1986: 114). 3 f. ‘intel·ligència’. «És llàstima eixa cabota / aixina s’haja perdut, / pués si vingués a València, / saltaria a tots damunt» (Martí, 1996: 192). Metonímia en la qual el sufix -ota aporta un matís afectiu, a més d’augmentatiu (gran cap ‘gran intel·ligència’). 4 interj. «–Apronten por una vez / treinta millones. / –Cabota! / Treinta millones! Collet!» (Roquet y Goriet, 2). Accs. NR (3, 4). Indica sorpresa, admiració. 5 cabota de suro loc. ‘curt d’enteniment, ximple’. «Els que·l critiquen sí que són cabotes de suro» (Llombart, 1877: 210). → cap de suro. 6 calfar-se la cabota loc. ‘cavil·lar, pensar’. «No·m calfaré molt la cabota en fer comèdies» (El Mole, 1837: II, 104). Metàfora. 7 rascar-se la cabota loc. ‘pensar, cavil·lar’. «Un ruso huata... Això qu·és? / No puc tràurer en net res, / mas que·m rasque la cabota» (Colom, 1875: 41). Locs. NR. Metonímia de caràcter jocós. Pel gest físic que tòpicament acompanya l’acció de reflexionar.

cabra 1 cabra pudenta loc. ‘persona vil, menyspreable’. «Què és asò, auela dels dimonis, alborotaora, servilona, cabra pudenta?» (El Mole, 1837: II, 39). 2 cabra ronyosa loc. ‘persona vil, menyspreable’. «Requiem cantimpase, amén. / Demana de a hon vols el àvit, cabra roñosa, corset, / emperador de comèdia, / capità de bandolers» (Roquet y Goriet, 3), «Mes és el treball que hi a / alguna cabra roñosa / que no nos la achuda a alsar» (Civera, 1820: 13). Locs. NR. Metàfores degradants. 3 mala cabra loc. ‘persona menyspreable, vil; incivilitzada; desassenyada’. «–Cap tenen, però és pichor / el tal cap que ho són tots ells. / –Y qui és eixa mala cabra? / –Qui vols que siga? Un chiulet, / un charpeta en ulls de rata (...) / –Cafall! Eixe és Malaparte» (Roquet y Goriet, 2), «–Santa Leocrísia! Que m’has romput sis costelles! / –Mira, loca, lo que fas! / –Mala cabra!» (Bernat i Baldoví, 1861: 16), «Hoy!, calle! Si té una cara / que pareix... En fi, no·l vullc. / –Pos vine así, mala cabra. / No és chove?» (Garcia Capilla, 1871a: 9), «Aquell que hacha fet un pecat d’eixos grosos deu de confesar-se y arrepentir-se (...). Con que aixina, deixem consignat que tota aquella mala cabra desgrasià que·s confesa cuant és menester, cumplix en lo que Déu mana» (Llombart, 1877: 77). Loc. NR al DIEC ni al DECat; acc. NR. Cf. ser una mala cabra ‘ser una persona dolenta, que sovint provoca desequilibris en les situacions’ (González i Felip, 2000: 105).