Читать книгу: «De València i Mallorca», страница 4

PETITA HISTÒRIA PERSONAL

per J. Massot i Muntaner

Voldria començar agraint a les meves estimadíssimes amigues Lluïsa i Carme i al meu estimadíssim amic Vicent el gran regal que m’han fet, ocupant-se de la meva vida i la meva obra i, en el cas de la Carme i en Vicent, venint expressament de València per fer-se presents en aquest acte, atès que els era totalment impossible de ser, com haurien desitjat, al Palau de la Música el 13 del mes vinent. Ara fa uns quants anys, el 28 de febrer de 2008, quan em va tocar agrair un ampli dossier que m’havia dedicat la revista mallorquina Lluc amb data de setembre-octubre de l’any anterior, vaig recordar les paraules de saviesa oriental que conté el llibre bíblic anomenat Eclesiàstic:

Si et fas un amic, fes-te’l en la prova, no corris massa a confiar-t’hi. Perquè hi ha l’amic de conveniència, que no et serà fidel el dia de l’adversitat. En la prosperitat serà com tu mateix, es franquejarà amb els de casa teva; però, si ets humiliat, es girarà contra tu i evitarà la teva presència. Allunya’t dels enemics i guarda’t dels amics. Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida; els qui temen el Senyor el trobaran. El qui tem el Senyor manté la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic (Ecl 6, 6-12).¹

Com deia també aquell dia, jo sempre he tingut la sort de tenir pertot arreu molts i excel·lents amics fidels, i tot el que representa l’acte d’avui n’és una demostració palpable. He tingut un munt d’amics i d’amigues en el jurat que atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. He tingut molts altres amics –en algun cas desconeguts– que han volgut fer-se ressò d’aquest premi als mitjans de comunicació social, no solament a la premsa, a la ràdio i a la televisió, sinó també als blogs digitals, al Twitter i a Facebook, i no cal dir que aquestes darreres setmanes m’ha caigut a sobre una autèntica allau de trucades, de cartes, de correus electrònics i de missatges de mòbil que arribaven des de Bolívia, des de Mèxic, des dels Estats Units, des de Rússia, des de França, des d’Itàlia, des d’Holanda, des de Suïssa, des d’Alemanya, des de les Espanyes profundes i de tot arreu dels Països Catalans.

Com ja vaig manifestar, amb plena convicció, al primer moment que es va donar a conèixer la notícia de la concessió d’aquest premi, que alguns qualifiquen de «premi dels premis» i que fins i tot les autoritats consideren superior als guardons atorgats per institucions oficials, crec fermament que hi ha moltes altres persones que se’l mereixen més que jo. Em sembla incomprensible, per assenyalar només algun nom, que a hores d’ara no l’hagin rebut lingüistes com Germà Colón o com Joan Veny, o historiadors com Josep Fontana. En tot cas, em correspon d’acceptar amb humilitat la decisió del jurat i agrair-li la generositat amb què ha qualificat la meva trajectòria vital, iniciada a Mallorca ara fa setanta anys, que des de petit m’ha dut al que Llorenç Riber en deia «la ciutat dels llibres» i a sentir un amor per la nostra llengua i per totes les seves manifestacions que en bona part em venia de la lectura assídua del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de mossèn Antoni M. Alcover, del qual el meu pare era un admirador entusiasta.

En un país ofegat per la dictadura franquista, vaig néixer en una família amant de la literatura i de la història, amb una casa plena de llibres, de revistes antigues i de fullets, entre els quals no mancaven fulls volanders i opuscles de propaganda política d’un catalanisme abrandat, que el meu pare havia arreplegat durant els llargs anys que va passar a Barcelona, on va estudiar el batxillerat i la carrera de medicina i on va passar la guerra civil. D’altra banda, els meus oncles Marià i Mercè havien acollit a casa seva, més o menys coincidint amb el casament dels meus pares i amb el meu naixement, una tertúlia poètica i musical, que conservava el foc sagrat de la llengua que alguns haurien volgut fer desaparèixer i que acollia els escriptors del Principat i del País Valencià que passaven per Mallorca. I encara el meu besavi i el meu avi havien estat músics coneguts i el meu avi havia recollit una important col·lecció de cançons populars de totes les Illes Balears. Per tot això, des de menut vaig conèixer –a casa meva, a casa dels meus oncles o a casa de Guillem Colom, íntim amic de la meva família– les grans patums de la literatura mallorquina del moment i els escriptors més joves que tot just començaven i que necessitaven un lloc d’aixopluc.²

Quan vaig anar a estudiar filologia romànica a Barcelona, doncs, no partia de zero, sinó que tenia ben clares les meves opcions cíviques i lingüístiques, encara que topaven frontalment amb la ideologia oficial de l’època i no era fàcil de mantenir-les amb coherència. Vaig tenir la fortuna d’arribar a la Universitat en un moment en què hi havia grans mestres en els terrenys que m’interessaven: Martí de Riquer en la literatura medieval, José Manuel Blecua en la literatura espanyola de totes les èpoques, Joan Petit en la literatura francesa, Antoni M. Badia i Margarit en la lingüística romànica, Joan Bastardas en el llatí medieval, i encara hauria d’afegir-hi algun professor dels anys dels anomenats «estudis comuns», com ara Carlos Seco, que per primera vegada ens va ensenyar història contemporània i ens va fer llegir les obres de Jaume Vicens Vives, decisives per a nosaltres, al costat d’altres lectures clandestines que fèiem d’amagat passant-nos, en petit comitè, llibres com ara la Histoire de l’Espagne de Pierre Vilar –un magnífic historiador amb el qual més endavant vaig mantenir una amistat profunda– o la història de la guerra civil espanyola de Hugh Thomas, que aleshores llegíem en francès i que més endavant vaig conèixer en anglès i en espanyol.

Com tants altres estudiants del meu temps, vaig poder completar la formació rebuda a la Universitat gràcies als Estudis Universitaris Catalans semiclandestins, sostinguts en aquell moment per l’Institut d’Estudis Catalans. Hi vaig seguir cursos de literatura catalana d’un jove Joaquim Molas, amb el qual he continuat sempre amb una relació excel·lent i que considero un dels meus mestres més importants –que ens va transmetre el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, complementat per Vicens Vives i per Arnold Hauser–, i hi vaig fer amistat amb el secretari general de l’Institut, Ramon Aramon i Serra –d’una sòlida formació germànica–, que tenia fama de sorrut, però que en realitat era tot cor i es delia per ajudar les persones que veia amb interès per l’estudi del català. Gràcies a ell, vaig perfeccionar els meus coneixements lingüístics, iniciats sota el mestratge inoblidable de Francesc de B. Moll –a través dels seus manuals i en casos concrets amb entrevistes personals o amb intercanvis epistolars–, i vaig tenir la possibilitat de publicar els meus primers articles en català a la revista que Aramon dirigia, Estudis Romànics. Ell mateix em va demanar nombroses ressenyes per a la revista, que em van servir per a aprendre l’ofici al costat d’un mestre incomparable, i la nostra col·laboració i la nostra amistat ja no es van estroncar mai i em van permetre de conèixer catalanòfils de tot arreu i d’intervenir sistemàticament en els cursos d’estiu per a estrangers dels Estudis Universitaris Catalans. Encara durant aquests anys vaig tenir una altra gran oportunitat, decisiva en la meva vida intel·lectual: Martí de Riquer em va posar en contacte amb l’editor Josep M. de Casacuberta, propietari i director de l’Editorial Barcino, amb el qual vam fer molts plans que la meva decisió posterior d’entrar a Montserrat va tirar enlaire. Però l’amistat que vam establir, i que va durar també fins a la seva mort, em va permetre de tenir accés als immensos materials que conservava procedents de l’arxiu de Marià Aguiló i de començar a engrescar-me en l’estudi de Jacint Verdaguer, del qual coneixia les obres des de ben jove. Casacuberta em va donar un exemple impagable de com havia d’actuar un bon editor, dins la línia de l’«obra ben feta» que propugnava el Noucentisme i sense mirar els aspectes crematístics de la feina que un feia, ni plànyer esforços perquè sortís bé, encara que fos a base de passar-s’hi moltes hores i de refer de cap a cap treballs que després signarien uns altres.

Mentre estudiava a Barcelona, vaig tenir l’avinentesa d’anar unes quantes vegades, amb alguns companys del col·legi major o tot sol, a l’hostatgeria de Montserrat i aviat vaig pensar que m’agradaria de quedar-m’hi i de compartir la vida dels monjos. Aquesta decisió, en certa manera, va canviar radicalment el rumb de la meva trajectòria, ja que vaig haver de tornar a començar un cursus acadèmic, aquest cop d’humanitats, de filosofia i de teologia, que no s’acabaria fins al 1970. De tota manera, el trencament no fou total. El primer curs que vaig passar a Montserrat –el mes de setembre farà cinquanta anys que hi vaig entrar!– vaig enllestir els estudis de la Universitat i vaig anar a Barcelona a examinar-me i més endavant, perquè l’abat Gabriel M. Brasó m’ho va manar, per aconseguir el premi extraordinari de llicenciatura. I al cap de pocs mesos ja em va tocar de treballar en la traducció i la revisió d’un missal català-llatí, al qual vaig dedicar moltíssimes hores –no prou reflectides als crèdits corresponents– i tot seguit en la revisió dels quatre volums de l’Antic Testament, de l’anomenada Bíblia petita de Montserrat, en la d’una nova edició del Nou Testament i en la de la Bíblia en un volum, tot això publicat per l’Editorial Casal i Vall d’Andorra. Mentrestant, dins els nous estudis que havia d’emprendre hi tenia també un lloc important la patrologia, la història de l’Església i molt en concret la història monàstica, unes matèries en les quals vaig tenir mestres de gran categoria, com ara Alexandre Olivar, Anscari M. Mundó, Cebrià Baraut, Garcia M. Colombàs, Evangelista Vilanova o Hilari Raguer, i fins i tot un jove Lluís Duch ens va fer un curs sobre història de les religions. Més endavant, vaig tenir el privilegi de passar moltes hores al costat d’un altre mestre extraordinari, el pare Miquel Batllori, que em coneixia de quan residia al col·legi de Monti-sion de Palma i amb qui ja havia tingut relació durant els meus anys universitaris a Barcelona. Com és prou sabut, Batllori, durant una colla d’anys, va venir regularment un mes i mig o dos a Montserrat, on preparava l’edició de l’immens Arxiu Vidal i Barraquer, en la part referent a la Segona República espanyola, i li agradava de parlar llargament de omni re scibili i de comentar, a vegades molt críticament, els corrents historiogràfics en voga i els treballs de tota mena que li arribaven a les mans.

Ben aviat, em va tocar també de fer classes als meus companys –de llatí, de català, de literatura universal i literatura catalana i de metodologia–,³ que havia d’alternar amb les classes que jo mateix rebia, i ben aviat també em van demanar que em fes càrrec d’una revista internacional d’història, Studia monastica, que vaig dirigir –oficiosament o oficialment– durant molts anys i que poc o molt encara em dóna feina. Per circumstàncies internes de Montserrat, em va tocar també molt aviat d’intervenir en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat, el 1965, durant el qual vaig descobrir que tenia uns dots organitzatius que mai no hauria imaginat i que d’aleshores ençà he anat cultivant, i en l’edició dels quatre volums de les seves actes, que em va preparar, juntament amb altres feines per a l’Editorial Estela o per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, per exercir la direcció d’aquesta darrera editorial i mirar de donar-li una forta empenta, tal com em va demanar l’abat Cassià M. Just el 1971, poc abans de la meva ordenació sacerdotal. Com que a Montserrat mai no ha mancat la feina, vaig haver d’ajudar també sovint el pare Miquel Estradé en els anomenats «Col·loquis de Montserrat», que se celebraven regularment al monestir i que em van permetre de tenir contacte amb moltíssimes persones i d’aprendre a conciliar parers i a moderar intervencions dels uns i dels altres. Més endavant, sense deixar la feina al monestir –tant la de l’editorial com la referent a conferències i a l’acolliment de persones i de grups–, vaig anar assistint a congressos i reunions de diverses menes, vaig fer cursets de catalanització de monges, de professors, de jesuïtes i de capellans, vaig prendre part unes quantes vegades en les sessions de la Universitat Catalana de Prada i en les Jornades del CIEMEN que se celebraven a Cuixà, encara durant la dictadura de Franco –i que, pel seu caràcter internacional, em van permetre de conèixer moltes persones i de practicar el francès i l’italià, al costat del sard o del cors–, i, en un altre ordre de coses, vaig mantenir els lligams amb el món universitari, fent tres cursos al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, ajudant constantment persones que cercaven temes per a tesis de llicenciatura o de doctorat o que necessitaven assessorament en matèries concretes, i sobretot exercint durant vint anys la secretaria de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, fundada el 1973 a Cambridge, com a conseqüència d’un col·loqui anterior sobre català que havia tingut lloc el 1970 a Amsterdam, al qual vaig assistir de camí cap a Munic, on havia de passar un semestre fent un curs intensiu de traducció i interpretació d’alemany.

En aquell temps es va iniciar la Gran Enciclopèdia Catalana, una aventura intel·lectual extraordinària, en la qual vaig intervenir des de molts punts de vista, com a assessor –a petició del meu gran amic Jordi Carbonell, el 1970 mateix vaig fer-me càrrec oficiosament de tots els temes relacionats amb Mallorca, que teòricament coordinava Francesc Moll, i a petició de Max Cahner i Eulàlia Duran, amb els quals vaig fer aleshores una amistat que ha durat tota la vida, vaig suggerir i redactar nombroses entrades per a l’Enciclopèdia, dels aspectes més diversos relacionats amb els Països Catalans, i vaig revisar-ne milers d’articles, alguns dels quals calia refer de cap a cap o si més no completar i harmonitzar–; en alguna avinentesa em va tocar també fer de mitjancer entre Jordi Pujol, l’home fort de Banca Catalana, i Max Cahner i la resta de la secció catalana de l’Enciclopèdia, que no se sentien ben tractats pels executius nomenats per la Banca després de la crisi d’Edicions 62. La relació amb Max Cahner es va accentuar a partir de la fundació de Curial Edicions, el 1972, i em va dur, el 1975, ja abans de la mort de Franco, a iniciar la revista Randa, dedicada a temes baleàrics, que encara perdura avui des de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i que m’ha servit per mantenir un contacte constant amb els intel·lectuals de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera.

Com podeu suposar, aquestes activitats es menjaven totes les hores de què disposava i per això el meu treball personal sempre ha estat fet en circumstàncies precàries i aprofitant hores perdudes: traient temps al descans, utilitzant tots els minuts possibles del dia i de la nit, i fent servir les escasses setmanes de vacances per estudiar i per redactar el que no podia fer durant el curs. D’altra banda, les necessitats de la casa em dugueren a treballar sobre temes que mai no havia tractat: la història religiosa i la història monàstica es van afegir a la història de la literatura i a la història de la llengua que inicialment m’havien ocupat i de moment representaren un parèntesi per als estudis sobre literatura popular amb els quals m’havia estrenat com a estudiós. Més endavant, però, vaig recuperar àmpliament aquest camp, quan la família Patxot va cedir al monestir de Montserrat l’enorme arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i em va tocar d’ordenar-lo de dalt a baix, de fer-ne el catàleg i de continuar els volums de Materials d’abans de la guerra que contenien les memòries de les missions fetes entre el 1921 i el 1936 i una selecció de les cançons que hi havien estat recollides. Tot plegat n’ha resultat un corpus que consta de dinou grans volums, que cal afegir als tres ja apareguts abans de 1936, útil no solament per als etnomusicòlegs i per als historiadors de la literatura, sinó també per als estudiosos de la història de Catalunya i sobretot per als que tracten de l’anomenada microhistòria, essent que l’Obra del Cançoner i les seves vicissituds permeten de conèixer múltiples aspectes de la vida de tots els Països Catalans –especialment del Principat i de les Illes Balears– durant els anys 1921-1936 i contenen un gran nombre de fotografies de persones, de pobles i d’edificis concrets que en molts casos tenen un valor incalculable.

La meva pertinença a la comunitat de Montserrat va determinar també un altre dels meus nous temes d’estudi: la guerra civil. Quan vaig parlar per primera vegada amb el mestre de novicis de la casa, que aleshores era el pare Cassià M. Just, futur abat, em va preguntar què pensava de la visió de Mallorca que donava Bernanos a Les Grands Cimetières sous la lune. Li vaig haver de dir que es tractava d’un llibre prohibit i que mai no havia tingut ocasió de llegir-lo. Es trobava, però, a la biblioteca de Montserrat, en diverses edicions, i tan aviat com el vaig devorar em va voltar dins el cap quina resposta caldria donar a la pregunta del pare Cassià. Al cap d’uns quants anys, quan, per iniciativa de Max Cahner, vaig pensar i tirar endavant la revista Randa, m’acabava de caure a les mans un número corresponent a l’any 1938 de la revista dels jesuïtes francesos Études en el qual hi havia un article polèmic de Bernanos, desconegut en aquell moment pels seus biògrafs i oblidat a les seves obres completes. S’hi defensava amb energia de la crítica que li havien fet des d’aquella revista sobre aspectes relacionats amb la guerra civil i sobre Mallorca. Vaig pensar que seria útil de donar a conèixer aquest article i, aprofitant que a Montserrat hi havia una biblioteca especialitzada en guerra civil, procedent de Francesc Cambó, vaig proposar-me de situar-lo des d’un punt de vista històric i historiogràfic. En van sortir quatre articles de Randa –els primers dels quals van aparèixer encara en vida de Franco–, que es convertiren després, el 1976, en el llibre La guerra civil a Mallorca, que va tenir un gran èxit de vendes i va suscitar nombrosos comentaris i algunes inevitables polèmiques. Un any més tard vaig publicar, finalment, l’article de Bernanos, dins el llibre Església i societat a la Mallorca contemporània, que per primera vegada estudiava críticament la positura dels eclesiàstics mallorquins davant la pròpia cultura, matisava la seva intervenció en el moviment anomenat Renaixença i començava a traçar les grans línies de l’Església mallorquina durant la Segona República i durant la guerra civil, amb el bisbe Josep Miralles i Georges Bernanos com a protagonistes principals.

Tot i que la meva idea era treballar una temporada sobre Bernanos i tancar definitivament el tema, la veritat és que fins ara no n’he sortit, ni en sortiré mai. Des del 1974 fins ara he parlat amb centenars de testimonis, he aconseguit accedir a milers de documents d’un valor incalculable –entre els quals els papers de l’arxiu de Mussolini o els informes secrets adreçats al Foreign Office per l’astut cònsol anglès a Mallorca Alan Hillgarth– i he pogut bastir un fresc –una saga m’agrada més de dir-ne– en el qual es barregen la història política, la història militar, la història de les relacions diplomàtiques, la història cultural i la història religiosa. Em queden encara algunes baules que esperen ésser tancades, si mai tinc temps per posar-me a ordenar l’immens material que he anat acumulant i que creix cada dia.

Per a mi, la guerra civil no s’acaba a Mallorca, sinó que té connotacions diferents a Menorca i a Eivissa i Formentera, illes amb les quals he tingut des de fa anys una estreta relació, i arriba fins a Montserrat, on van ser assassinats vint-i-tres monjos demòcrates i catalanistes, que no tenien res a veure amb el cop d’estat dels militars. Això em fa plantejar les qüestions complexes derivades de la memòria històrica, imprescindible mentre es tracti amb objectivitat i amb sentit comú, sense maniqueismes fora de lloc.

I encara hauria de parlar de la relació que he tingut amb l’Institut d’Estudis Catalans, que ha passat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, per la Societat Catalana de Llengua i Literatura –que vaig fundar per encàrrec del president Enric Casassas, juntament amb la revista Llengua & Literatura– i per la Secció Històrico-Arqueològica de la qual en aquest moment sóc vicepresident. I de la relació amb l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual actualment sóc secretari. He estat relacionat amb moltes altres institucions, però només n’esmentaré una, la Societat Verdaguer, amb la qual tinc uns lligams que sobrepassen l’estudi i l’erudició i arriben al nivell de l’amistat i de l’afecte. Aquestes institucions, més l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a la qual ja m’he referit abans i els contactes amistosos amb les universitats de tots els Països Catalans, m’han dut a estudiar temes concrets de la cultura catalana dels segles XIX i XX, que en bona part he recollit als deu volums apareguts fins ara d’Escriptors i erudits contemporanis i en altres volums anteriors o posteriors.

Tota aquesta mena d’estudis de tipus cultural, que interrelacionen sempre llengua, literatura i història, no tenen evidentment el caràcter mediàtic que poden adquirir les novel·les o fins i tot els assaigs de divulgació sobre segons quins temes. La veritat, però, és que des de sempre han tingut un públic ampli i variat i han aconseguit un impacte considerable. Els mallorquins i la llengua autòctona, per exemple, el meu primer llibre –aparegut el 1972, que va inaugurar ara fa quaranta anys Curial Edicions, juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster–, va ser llegit voluntàriament o obligatòriament a les universitats on s’estudiava català, sobretot a la Universitat de les Illes Balears i a la Universitat Autònoma de Barcelona, i més endavant va caldre publicar-ne una segona edició, que vaig aprofitar, com he mirat d’anar fent sempre, per posar-lo al dia i completar-lo d’una manera considerable. Paral·lelament a aquesta segona edició, del 1985, va aparèixer un volum en certa manera complementari, titulat Antoni M. Alcover i la llengua catalana, que va tenir una gran difusió pel fet que formava part de les publicacions promogudes pel Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit pel meu venerat mestre i estimat amic Antoni M. Badia i Margarit.

Els diversos volums sobre la guerra civil a Mallorca han entrat a totes les bibliografies especialitzades –fins i tot en obres escrites en espanyol, en italià, en alemany o en anglès–, i el dedicat a Georges Bernanos no solament ha estat utilitzat per molts especialistes –en algun cas arribant fins al plagi més o menys descarat–, sinó que n’hi ha versions en francès i en alemany, escurçades per una banda i ampliades per l’altra, que parteixen de dues adaptacions desitjades pels editors: la francesa es refereix més a la biografia de Bernanos i l’alemanya se centra més en el tema de la guerra civil.⁴ Una altra de les obres referents a aquest tema, Guerra civil i repressió a Mallorca, del 1997, va quedar ràpidament exhaurida i més endavant, el 2005, va ser inclosa a la Biblioteca d’Escriptors Mallorquins del Diari de Balears, amb un tiratge molt elevat.

Ha tingut igualment una gran difusió el volum, encarregat per l’aleshores conseller de Cultura Max Cahner, Els Segadors, himne nacional de Catalunya, redactat en col·laboració amb els músics Salvador Pueyo i Oriol Martorell. La meva contribució en aquest volum tornarà a sortir aviat, posada al dia i augmentada amb informació important, al volum onzè d’Escriptors i erudits contemporanis, a fi de contrarestar algunes hipòtesis mancades de fonament objectiu que va formular l’any passat Jaume Ayats, en un llibre amb novetats en moltes de les seves pàgines, però simple resum del que ja sabíem fins ara en la majoria de punts importants.

El meu best-seller, tanmateix, és la Història de Montserrat, una síntesi publicada inicialment el 1931 per l’aleshores arxiver de Montserrat, pare Anselm M. Albareda, més endavant prefecte de la Biblioteca Vaticana i cardenal, que vaig posar al dia, com una de tantes feines d’encàrrec exigides pel que en podríem dir l’obediència monàstica, el 1972 i que d’aleshores ençà ha estat objecte de noves reelaboracions, cada cop més profundes, que han mantingut sempre el to i l’esperit del pare Albareda, però que l’han actualitzat tenint en compte la bibliografia més recent i a partir de recerques pròpies, i que han allargat la seva narració fins al 2012 mateix. A hores d’ara, en successives edicions i reedicions –normals, de butxaca, per a Caixes d’Estalvi o de luxe–, en deuen haver corregut més de trenta mil exemplars i continua essent un autèntic èxit de vendes. El complementa, pel que fa als segles XIX i XX, el llibre Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), encàrrec de l’abat Cassià M. Just, que em va obrir de bat a bat els arxius fins aleshores inaccessibles dels abats Escarré i Brasó. Ple d’informació nova i amb notes abundants, ha arribat a un públic menys ampli, però molt interessat, i ha donat lloc a controvèrsies i polèmiques abundoses, més aviat en converses personals o en intercanvis epistolars. Aviat en farem, si no hi ha res de nou, una segona edició, sense modificar-ne res.

Parlar d’un mateix és enormement incòmode. He escrit molt, massa i tot, molt sovint d’una manera anònima o amb pseudònims –sobretot en el cas de notes editorials, ressenyes, notes de lectura, cartes al director i traduccions–, i he publicat articles no solament en català, sinó també en espanyol, en basc, en anglès, en francès, en italià i en alemany. Deixeu-me dir, però, que mai no estic content del que faig i que tinc la sensació que tot plegat és de poc gruix i sovint massa circumstancial o massa condicionat per les presses i pels compromisos ineludibles. Certament, com recorda l’abat de Montserrat, Josep M. Soler, al prefaci de la Bibliografia que els meus col·laboradors de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat m’han recollit aquest mateix mes en un volum preparat en un secret absolut,⁵ la mateixa saviesa oriental a la qual feia al·lusió al començament, aquest cop a l’anomenat Cohèlet o Eclesiastès, sentencia amb tota la raó del món: «tingues present que fer molts llibres és mai no acabar, i que l’estudi excessiu fa malbé la salut» (Ecl 12, 12). He pogut comprovar de debò tant una cosa com l’altra.

En tot cas, els meus companys de col·legi ja em feien broma que havia nascut amb un llibre sota el braç, i la meva vida està unida indissolublement als manuscrits, a la galàxia Gutenberg i ara també a les noves tecnologies informàtiques i digitals, que faciliten moltes coses i en compliquen moltes altres. Espero que encara podré continuar en les meves dèries durant alguns anys i que tindré l’avinentesa de posar en solfa si més no alguns dels molts projectes que al llarg del temps s’han anat entrecreuant i que necessiten unes hores i una atenció que fins ara no els he pogut dedicar. Al capdavall, penso que és molt més útil treballar per als altres que no treballar per a un mateix, i per això la tasca editorial i el servei de moltes menes a què m’obliga la meva condició de mallorquí i de monjo de Montserrat han passat sempre al davant de qualsevol altra consideració. Com deien els clàssics, feci quod potui, he fet el que he pogut, i com afegim a Mallorca, «el qui fa el que pot no està obligat a més». Si més no això és un consol en pensar en les múltiples coses que hauria volgut dur a terme i que, per una circumstància o per l’altra, han restat en l’esfera de les bones intencions. I és un consol també en pensar que l’activitat ininterrompuda de tants anys m’ha proporcionat tantes satisfaccions, m’ha permès de col·laborar en tantes iniciatives i sobretot m’ha donat l’oportunitat de crear-me un estol d’amics fidels i incondicionals que abasta tots els continents i que és format per persones de totes les edats, de totes les ideologies i de les professions més diverses.

* Text llegit per Josep Massot a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona amb motiu de la recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (29 de maig de 2012).