Читать книгу: «De València i Mallorca», страница 10

6. Història de la literatura catalana, VIII (Barcelona, Ariel, 1986), pp. 11-18:

– La nova literatura popular

7. Gran Enciclopèdia de Mallorca (Palma, Promomallorca, s. d. [1989]):

– Alberto Bayo o la història d’una ambició (II, p. 56).

– Arconovaldo Bonacorsi, un mite incòmode (II, pp. 28-29).

– Obra del Cançoner Popular de Catalunya (XII, pp. 187-188).

– Weekes, Agnes Russell (XVIII, p. 232) (sense signar).

8. Gran Larousse Català, col·laboració a partir del volum I (Barcelona, Edicions 62, 1990).

9. Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, I (Barcelona, Generalitat de Catalunya / Editorial Claret, 1998):

– Alcover i Sureda, Antoni Maria; Brasó i Tulla, Gabriel M.

10. Diccionario de la música española e hispanoamericana, IX ([Madrid], Sociedad General de Autores y Editores, s. d. [2003]):

– Sagarra i Malla, Ireneu.

11. Diccionari de la literatura catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2008): col·laboració.

12. Diccionario biográfico español (Madrid, Real Academia de la Historia, 2011): col·laboració.

13. Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres / Fundació Noguera, 2012): codirecció, juntament amb Pere Molas i Eulàlia Duran.

– Barnils i Giol, Pere;

– Casacuberta i de Roger, Josep M. de; Casas i Homs, Josep Maria; Coll i Alentorn, Miquel;

– Griera i Gaja, Antoni;

– Mateu Llopis, Felip; Moliné i Brasés, Ernest; Montoliu i de Togores, Manuel de;

– Riber i Campins, Llorenç; Ribera i Aguilar, Celestí; Rucabado i Comerma, Ramon;

– Serra i Pagès, Rossend; Soler i Perejoan, Gaietà;

– Verdaguer i Santaló, Jacint.

14. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, XII (Eivissa, Consell Insular, 2014):

– Torres Mayans, Fulgenci.

8. RESSENYES

1. Rafael Ginard Bauçà, El Cançoner popular de Mallorca, dins Serra d’Or, juny 1963, pp. 37-38.

2. Dámaso Alonso-José M. Blecua, Antología de la poesía española: Poesía de tipo tradicional i José M. Blecua, Floresta lírica española, dins Estudis Romànics, 6 (1957-58 [1964]), pp. 173-175.

3. Teatro medieval, a cura de Fernando Lázaro Carreter, dins Estudis Romànics, 6 (1957-58 [1964]), pp. 176-177.

4. Josep Romeu i Figueras, Les nadales tradicionals, dins Estudis Romànics, 6 (1957-58 [1964]), pp. 181-182.

5. Guillem Díaz-Plaja, Literatura catalana. Estudis i interpretacions, dins Estudis Romànics, 6 (1957-58 [1964]), pp. 193-194.

6. Nueva Revista de Filología Hispánica, vols. I-X, dins Estudis Romànics, 6 (1957-58 [1964]), pp. 198-208.

7. José Simón Díaz, Bibliografía de la literatura hispánica, vols. I-III, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 168-170.

8. Ramón Menéndez Pidal, Poesía árabe y poesía europea, con otros estudios de literatura medieval.– Castilla: la tradición, el idioma.– Tres poemas primitivos: Elena y María, Roncesvalles, Historia Troyana Polimétrica.– De primitiva lírica española y antigua épica.– Los españoles en la literatura.– Los godos y la epopeya española.– España, eslabón entre la Cristiandad y el Islam, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 170-173.

9. Pedro Sainz Rodríguez, Espiritualidad española, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 173-175.

10. Josep Romeu i Figueras, La dramaturgia catalana medieval. Urgencia de una valoración.– La Légende de Judas Iscarioth dans le Théâtre Catalan et Provençal. Essai de classification des Passions Dramatiques Catalanes.– Teatre hagiogràfic.– La Representació de la Mort, obra dramática del siglo XVI y la Danza de la Muerte.– Notas al aspecto dramático de la procesión del Corpus en Cataluña, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 181-188.

11. Miquel Gayà, La poesia de Miquel Ferrà, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 193-194.

12. Joan Amades, Folklore de Catalunya, vols. I-II, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 194-197.

13. Rafael Ginard Bauçà, El Cançoner popular de Mallorca, dins Estudis Romànics, 7 (1959-60 [1964]), pp. 197-198.

14. Miquel Melendres, L’esposa de l’Anyell, dins Serra d’Or, agost 1966, pp. 41-42.

15. Jordi Rubió i Balaguer, La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, dins Serra d’Or, setembre 1966, pp. 55-56.

16. Joan-Lluís Marfany, Poesia catalana medieval, dins Serra d’Or, abril 1967, pp. 81-82.

17. Rafel Ginard Bauçà, Cançoner popular de Mallorca, vol. I, dins Serra d’Or, juny 1967, pp. 70-71.

18. Rafel Ginard Bauçà, Cançoner popular de Mallorca, vol. II, dins Serra d’Or, setembre 1968, p. 67.

19. Rafael Ginard Bauçà, Cançoner popular de Mallorca, vol. III, dins Serra d’Or, setembre 1970, p. 53.

20. Francesc de B. Moll, Rudiments de gramàtica normativa per a ús dels escriptors baleàrics.– Promptuari d’ortografia per a ús dels escriptors baleàrics, dins Estudis Romànics, 14 (1969 [1972]), pp. 254-255.

21. Contribució a l’epistolari de Joan Alcover, a cura de Miquel Gayà, dins Estudis Romànics, 14 (1969 [1972]), p. 260.

22. Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques, dins Serra d’Or, març 1972, pp. 45-46.

23. Entremesos mallorquins del segle XVIII, a cura d’Antoni Serrà-Campins, dins Serra d’Or, abril 1972, p. 101.

24. García Jiménez de Cisneros, Obras completas, a cura de Cebrià Baraut, dins Estudis Romànics, 15 (1970 [1973]), pp. 140-141.

25. Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, Tirant lo Blanc. Edició del V centenari de la mort de Joanot Martorell, a cura de Martí de Riquer, dins Estudis Romànics, 15 (1970 [1973]), p. 149.

26. Jean-Marie Petit i Jean Tena, Romancero occitan, dins Estudis Romànics, 15 (1970 [1973]), pp. 155-156.

27. José Simón Díaz, Manual de bibliografía de la literatura española, dins Estudis Romànics, 15 (1970 [1973]), p. 157.

28. Francesc de B. Moll, Un home de combat (Mossèn Alcover).– Mossèn Alcover i el País Valencià.– Epistolari del bisbe Carsalade a mossèn Alcover.– Bernhard Schâdel i els inicis de la lingüística catalana.– Cartes de tema lul·lià d’En Mateu Obrador a mossèn Alcover, dins Estudis Romànics, 15 (1970 [1973]), pp. 160-162.

29. Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos, Llibres editats a Mallorca (1939-1972), dins Serra d’Or, abril 1974, p. 79.

30. «Desvetllament de consciència nacional», [ressenya de] Josep Melià, La nació dels mallorquins, dins Serra d’Or, novembre 1977, pp. 41-42.

31. «Catalunya sota el règim franquista» (de Josep Benet), Serra d’Or, juliol-agost 1978, p. 83.

32. Edmon Vallès, Història gràfica de la Catalunya contemporània, dins Serra d’Or, gener 1979, p. 43.

33. Ramon Muntaner, La croada de França contra els catalans, a cura de Ramon Sumoy, dins Estudis Romànics, 16 (1971-1975 [1980]), p. 255.

34. Rafel Ginard Bauçà, Cançoner popular de Mallorca, vols. I-IV, dins Estudis Romànics, 16 (1971-1975 [1980]), pp. 258-259.

35. R. Menéndez Pidal, Estudios sobre el romancero, dins Estudis Romànics, 16 (1971-1975 [1980]), pp. 263-264.

36. Miscel·lània Anselm M. Albareda, vols. I-II, dins Estudis Romànics, 16 (1971-1975 [1980]), pp. 290-292.

37. M. Ardit, A. Balcells, N. Sales, Història dels Països Catalans, vol. II, dins Serra d’Or, juliol-agost 1980, p. 73.

38. Edmon Vallès, Història gràfica de Catalunya sota el règim franquista, dins Serra d’Or, gener 1981, p. 41.

39. «Un manual d’història de les Illes Balears», [ressenya de] Miquel Àngel Casasnovas Camps, Història de les Illes Balears, dins Serra d’Or, octubre 1999, pp. 133-134.

40. Joan Julià i Muné, Mossèn Antoni M. Alcover i l’Obra del Diccionari a la llum dels epistolaris de Barnils, Griera i Montoliu, dins Llengua & Literatura, 2 (1987), pp. 571-573.

41. «La cultura del catalanisme, de Joan-Lluís Marfany», Serra d’Or, gener 1996, pp. 29-30.

42. «Cent vint-i-cinc anys d’estudis sobre la lingüística catalana» (a propòsit de la Història de la lingüística catalana de Pere Marcet i Joan Solà), Serra d’Or, octubre 1998, pp. 76-78.

43. Pere Marcet i Salom i Joan Solà, Història de la lingüística catalana (1775-1900). Un repertori crític, 2 vols., dins Llengua & Literatura, 10 (1999), pp. 521-533.

44. Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, dins Llengua & Literatura, 11 (2000), pp. 572-574.

45. Maria Antònia Juan i Nebot i Jordi Mascarella (eds.), Cançoner del Ripollès, dins Llengua & Literatura, 11 (2000), pp. 592-595.

46. Antoni Simon Tarrés (dir.), Diccionari d’historiografia catalana, dins Llengua & Literatura, 15 (2004), pp. 509-523.

47. De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes recopilades per Josep Güell i Guillaumet, transcripció, edició i estudi a cura de Josep M. Salisi i Clos (Ajuntament de Tàrrega, Natan Estudis, 2005), dins Llengua & Literatura, 18 (2007), pp. 651-653.

48. Epistolari Joan Coromines & Manuel Sanchis Guarner, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, pròleg de Jaume Pérez Montaner (Barcelona, Fundació Pere Coromines, 2006), dins Llengua & Literatura, 18 (2007), pp. 658-661.

49. Diccionari de la traducció catalana, dins Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 52 (2009-2010 [2012]), pp. 541-546.

50. Josep Ferrer i Joan Pujadas (eds.), Epistolari Joan Coromines & Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera, dins Estudis Romànics, 37 (2015), pp. 537-540.

51. «Les memòries d’un antic monjo de Montserrat», [nota de lectura sobre] Ramon Vila-Abadal, Prop de l’abat Escarré en la resistència antifranquista, dins Serra d’Or, juny 2015, p. 79.

52. Marià Aguiló, Cartes sobre el Renaixement. Materials, a cura de Margalida Tomàs, dins Estudis Romànics, 38 (2016), pp. 402-404.

ESCRITS SELECCIONATS

I. ESCRITS DE JOSEP MASSOT I MUNTANER

a càrrec de Vicent Simbor Roig

Nota prèvia

Entre la colossal producció científica de Josep Massot i Muntaner –més de 1.200 publicacions, recordem-ho, des de llibres fins a ressenyes i pròlegs– hi ha una parcel·la ocupada per la, diguem-ne, temàtica valenciana. Són treballs dedicats a les nostres figures senyeres. Per al present llibre d’homenatge a la seua labor investigadora hem volgut recuperar i agrupar alguns d’aquells treballs seus sobre els autèntics «homenots» valencians: Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Germà Colón, Teodor Llorente, Josep Lluís Bausset i Eliseu Climent. Els lectors –i no sols, és clar, els valencians– podran disposar d’un aplec d’estudis, sempre interessants i profitosos, reunits ací per a una consulta més còmoda. A més, la lectura conjunta permetrà al lector de realitzar un recorregut ben profitós a través de la contribució valenciana a la recuperació de la llengua i de la cultura compartides amb Catalunya i les Illes. No deixa de ser un signe de normalitat que un investigador mallorquí s’encarregue d’estudiar i destacar les aportacions valencianes a l’empresa comuna. He ordenat els treballs per ordre alfabètic dels autors estudiats. I en el cas d’un autor amb més d’un treball, els diversos articles han sigut col·locats internament per ordre cronològic.

Al costat d’aquestes pàgines de temàtica valenciana hem incorporat el llarg estudi sobre la llengua dels mallorquins. L’origen del treball cal buscar-lo molts anys enrere, el 1972, quan es va editar Els mallorquins i la llengua autòctona, un llibre amb un cert paral·lel –sols un cert paral·lel, atès que la composició de les dues obres és diferent– al clàssic La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner. Des d’aleshores el llibre s’ha convertit, com el de Sanchis Guarner, en una obra de lectura continuada i interès mantingut al llarg dels anys. Per això Josep Massot va decidir de revisar-lo en una segona edició augmentada l’any 1985. L’obra ha seguit amb vigoria la seua vida pública fins als nostres dies. I ara, amb motiu d’aquest homenatge, l’autor s’ha decidit fer una reescriptura a fons, fins a elaborar un text nou, i pràcticament original, del primer capítol del llibre, titulat precisament com l’obra en conjunt: «Els mallorquins i la llengua autòctona». Creiem que és un bon company de viatge dels treballs veïns de temàtica valenciana.

VICENT SIMBOR ROIG

Universitat de València

TEMES VALENCIANS

1. JOSEP LLUÍS BAUSSET,

UN HOMENOT VALENCIÀ

L’any passat [2000] es va escaure el norantè aniversari del naixement, a Paiporta (l’Horta), de Josep Lluís Bausset, que des de pocs dies després passà a viure a l’Alcúdia, on és encara avui una institució. Es tracta d’un personatge singular, que el seu gran amic Joan Fuster va qualificar d’home «subterrani», perquè ha estat ficat des de sempre a tot arreu, però sense cap protagonisme i d’una manera amagada i silenciosa.¹

El 1921 Bausset, de família amb arrels carlines, va començar el batxillerat a València, a l’Institut Lluís Vives, i el 1927 –després de fer el 1926 un curs preparatori a la Universitat de València– va començar la carrera de Farmàcia a Madrid, on s’afilià a la Federación Universitaria y Escolar (FUE), en la seva època heroica, i on tingué ocasió de conèixer el mític líder dels estudiants Antoni M. Sbert. Llicenciat en Farmàcia el 1931 i mestre i practicant de medicina i cirurgia a partir del 1932, aquell mateix any entrà en contacte amb el Centre d’Actuació Valencianista i s’afilià a l’Agrupació Valencianista Republicana, va fundar a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista La Senyera i hi esdevingué delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Encara el 1933 va començar la carrera de Ciències Químiques, en la qual obtingué la llicenciatura el 1936.

El 1936 mateix, Bausset es presentà a oposicions –a Madrid, com calia– per a professor d’Institut, però la revolta dels militars i dels partits de dreta impedí que en fes l’últim exercici, que s’havia de celebrar precisament el 20 de juliol. Després, a proposta del PCE, es féu càrrec, a l’Alcúdia, de l’escola d’analfabets, però el 1937 s’hagué d’incorporar a files i fou destinat a Barcelona, a la Direcció General de Farmàcia. Nomenat tinent farmacèutic, fou destinat a l’Exèrcit de Llevant i passà la guerra a Viver, Sarrión i La Vega, al capdavant d’un dipòsit de medicaments i materials de cura. Fou traslladat a Mora de Rubielos, a Caudiel, a Alcublas i finalment, des de Villar del Arzobispo, va tornar a l’Alcúdia. El 1939, com tants altres excombatents, fou processat per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión i condemnat a un mes de presó, amb obligació posterior de presentar-se cada diumenge al quarter de la Guàrdia Civil. El 1940 va començar a fer classes particulars en acadèmies privades de València i compartí pensió amb Joan Fuster, amb el qual, com ja hem posat en relleu, féu una amistat que durà tota la vida, fins al punt que Fuster li dedicà un dels sonets del seu llibre Va morir tan bella («A l’hora del record seràs, València, / una ardent mida d’obres i raó…»).

A partir del 1943, Bausset aglutinà a l’Alcúdia un grup de joves i començà a revifar-hi la flama de la llengua, una obsessió que no l’havia d’abandonar mai i que enllaça amb el seu nacionalisme d’abans de la guerra, que l’havia dut a adherir-se a les Normes de Castelló, que van representar una fita en la consciència lingüística del País Valencià. D’altra banda, juntament amb Fuster va crear una tertúlia a València, a la qual s’incorporaren Josep Vañó, Joan Garay, Santiago Ninet, Francesc Ferrer Pastor i d’altres. Amb el temps, hi van participar també els catedràtics de la Universitat de València Manuel Sanchis Guarner, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt i Ernest Lluch.

El 1955 Bausset es va casar a l’Alcúdia amb Matilde Verdú i aviat li nasqueren dues filles (Teresa, 1952, i Matilde, 1964) i un fill (Josep, 1955, més endavant monjo de Montserrat). Es tornà a incorporar al món de l’ensenyament com a professor de ciències i el 1958 fou destinat a l’Institut de Tortosa. El 1961 passà al de Xàtiva i successivament anà a Alzira (1968), a Carlet (1971) i a Carcaixent (1979), on tingué un bon nombre d’alumnes que recorden el seu mestratge i el seu exemple.

Mentrestant va anar eixamplant la seva influència de tipus cívic. Ja el 1953 féu un programa de ràdio en valencià, en una emissora comarcal, prohibit terminantment pel governador civil de València. El 1959 va divulgar al País Valencià el cas de Jordi Pujol, condemnat en consell de guerra a causa dels Fets del Palau de la Música, a Barcelona, i va participar activament en la protesta pel cas Galinsoga, director de La Vanguardia que havia insultat grollerament els catalans. Des del 1961 féu classes de valencià a l’Alcúdia i als pobles del voltant, a la nit i, lògicament, fora de la seva tasca docent habitual. El 1963 s’adherí al manifest a favor de l’ensenyament en català i de la seva normalització i al cap d’un parell d’anys signà el manifest «Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos», que dissortadament va tenir molt poc efecte al País Valencià.

Les seves classes anaren acompanyades de l’organització de conferències, en les quals alguna vegada va participar personalment, i de la fundació, a l’Alcúdia, de la revista Parlem (1968), precursora de la premsa comarcal en valencià. El 1971va intervenir en el I Congrés d’Història del País Valencià i va participar, a Castelló de la Plana, en el I Estatge sobre Problemes de l’Idioma al País Valencià. El 1975, encara, va participar en la campanya «La llengua dels valencians», que divulgava l’opinió dels directors de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia a favor de la unitat de la llengua catalana.

D’altra banda, des del 1973 Bausset participà en la fundació del Partit Socialista a l’Alcúdia, en la creació de l’Assemblea Democràtica de la Ribera (1976) i en la creació d’Acció Cultural del País Valencià (1979). Alhora continuà la seva col·laboració a la premsa, en forma d’articles, de cartes al director i d’una secció dedicada a una de les seves afeccions més profundes, la pilota valenciana. El 1997 va publicar fins i tot una novel·la ben interessant, Diari inacabat de guerra.

El 1980 Bausset es jubilà com a professor d’institut, però mantingué, amb més dedicació que mai, la seva tasca com a professor de valencià, dins la campanya Carles Salvador. Aquell mateix any va assistir a la I Assemblea d’Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià, celebrada a Xàtiva.

A partir del 1984 va arribar per a Bausset l’època dels homenatges i dels reconeixements. El 1984 mateix Acció Cultural del País Valencià el va homenatjar amb motiu del seu cinquè aniversari, i l’Ajuntament de l’Alcúdia el nomenà Fill Predilecte del poble, «en atenció a l’esforç de tota una vida dedicada a la lluita per la recuperació cultural i la reconstrucció nacional del País Valencià» (més endavant, el 1997, l’Ajuntament mateix publicaria l’opuscle de Santi Vallés Josep Lluís Bausset: testimoni de tota una època). El 1992 rebé el Primer Guardó d’Or de la Unitat del Poble Valencià, embrió del Bloc Nacionalista Valencià, i el 1996 fou homenatjat pel Partit Socialista del País Valencià.

L’any 2000, com era de suposar, va ser especialment ple d’aquest tipus d’actes d’homenatge. Bausset hi va rebre el I Premi Vicent Ventura, al Compromís Cívic, atorgat per la Universitat de València, la Universitat Jaume I de Castelló, la Unió de Periodistes Valencians, CCOO-PV, la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, UGT-PV i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, i alhora rebé un Premi d’Actuació Cívica, atorgat per la Fundació Jaume I, de Barcelona, fou nomenat soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i fou nomenat President d’Honor del Bloc de Progrés Jaume I, de l’Alcúdia. Encara el 2001, la Fundació Gaetà Huguet li ha donat el Premi al valencià de l’any.

Aquest recull de treballs sobre Josep Lluís Bausset vol ésser una nova mostra d’afecte i de reconeixement envers la seva trajectòria discreta i no gens cridanera, però exemplar i indefallent. Hi prenen part amics i deixebles escampats per tot arreu, que sense haver-se posat prèviament d’acord coincideixen en un munt de coses i que han estat contents d’haver pogut escriure els seus records o les seves reflexions. Hem ordenat les seves aportacions per ordre alfabètic d’autors, bé que les hem precedit de l’article de Joan Fuster La paraula és l’home, referent al personatge «subterrani» Bausset, i d’una carta d’Ernest Lluch, enviada a la Fundació Jaume I el gener de 2000.

Amb aquest volum, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat –en les quals ha col·laborat eficaçment el monjo Josep Miquel Bausset– s’afegeixen a tots els homenatges anteriors i desitgen a Josep Lluís Bausset una llarga vida al servei dels seus ideals de sempre.

* Nota editorial del volum D’un país que ja anem fent. Miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), pp. 5-9. [Extret d’Escriptors i erudits contemporanis. Tercera sèrie, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pp. 315-319.]

1. Sobre Bausset podeu veure, de més a més, Santi Vallés, Josep-Lluís Bausset, testimoni de tota una època (l’Alcúdia, 1997) i Josep-Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani (València, 2000).