Читать книгу: «De València i Mallorca», страница 3
Després de la guerra, quan l’Orfeó Català va poder reprendre les activitats, els seus responsables volgueren continuar l’Obra del Cançoner, però toparen amb l’oposició decidida de Rafael Patxot, que no desitjava que es fes res mentre durés la repressió del general Franco contra les coses catalanes. El tema es va enverinar a causa de la poca habilitat de l’Orfeó i va acabar amb un plet davant els tribunals de Barcelona, que Patxot va guanyar, amb la conseqüència que abans o després una bona part del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fou enviada a Suïssa, tot esperant temps millors.
Finalment, com ja hem assenyalat, el 1991 la família Patxot va decidir de dipositar al monestir de Montserrat tant el que tenien a Suïssa com el que havia quedat a Barcelona i d’aleshores ençà hem anat treballant perquè tot l’enorme embalum de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fos accessible a totes les persones interessades. Això va representar, en primer lloc, ordenar les carpetes que havien arribat, posar dins carpetes noves el que havia arribat solt i reconstruir i posar també dins carpetes noves el que havia arribat esbarriat o fins i tot trencat i a punt de llençar. En segon lloc, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat, es va microfilmar tot aquest arxiu, que esdevingué consultable a la Biblioteca de Catalunya i al Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat. A fi de facilitar aquesta consulta, vam redactar un inventari de tot l’arxiu, que constituí dos grans fascicles del volum IV dels Materials de l’Obra del Cançoner. Els seguí el volum V, amb el Dietari que anava fent mossèn Puntí i les actes de les reunions del consell consultiu, tot plegat d’un gran interès per a la història de l’empresa. A partir del volum VI es va continuar la publicació de les memòries de missions, amb la «selecta» corresponent, una llarga empresa que va acabar el 2011 amb el volum XXI, que contenia igualment la ressenya de noves peces que havien anat arribant des de Suïssa i l’inventari d’una extraordinària col·lecció de fotografies, arribada ja el 1991, de la qual s’ofereix una extensa selecció.
Aquesta feina, que he anat duent a terme personalment a costa de moltes hores robades al son i al descans, m’ha permès de localitzar el text complet de la missió que els músics Joan Just i Josep Roma van dur a terme per terres de Castelló de la Plana des de l’11 de juliol fins a l’1 de setembre de 1927, amb un total de 260 números (lletra, música i alguna nota), més una relació de les «persones que han influït en la Missió amb les direccions corresponents» i una breu memòria,46 que ens permet de saber que els «missioners» recorregueren Castelló, Vila-real, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Xert, Morella, Catí, Sant Mateu i Benassal, i fins i tot que anaren a València amb la finalitat d’obtenir informació sobre possibles cantaires. Les llistes de col·laboradors, la memòria i una «selecta» del material recollit foren incloses al volum VIII dels Materials (Barcelona, 1998), pp. 11-83. Més endavant, vaig poder localitzar un sobre procedent de l’oficina de l’Obra del Cançoner, amb la indicació «Fotografies Missió a Castelló de la Plana 1927», amb clixés i petites fotografies, juntament amb nou fulls manuscrits amb diverses anotacions referents a les cançons recollides i uns goigs impresos sense data.47
Segons el Dietari de l’Obra del Cançoner, l’11 de juliol de 1927 Joan Just i Josep Roma van signar «les corresponents ordinacions» i van anar «a fer una recerca de cançons per terres de Castelló de la Plana».48 El dia 20 de juliol, «els que estan fent missió a Castelló de la Plana escriuen dient que troben molt poques coses interessants i que de Vila-real on ara es troben estan a punt de recórrer altres localitats on voldrien trobar bones cançons».49 El 26 d’agost, una nova carta de Just i Roma, datada a Benassal, constatava «que aquelles terres estan molt eixutes de veritables cançons populars».50 El 10 de setembre, «En Joan Just s’entrevista amb el Secretari de l’Obra [Joan Puntí] per donar-li de paraula la impressió dels treballs de recerca que, per comanda de l’Obra, han fet aquest estiu amb En Josep Roma a la província de Castelló de la Plana».51 Els «materials en net recollits en la dita Missió» foren lliurats a l’oficina el 21 de desembre del mateix any 1927.52 El 31 de desembre de 1928, amb un notable retard, «després de diferents aclariments», Puntí va trametre
lletres de regraciament a les persones que més particularment ajudaren la missió de recerca que, en terres de Castelló de la Plana, verificaren l’any passat En Joan Just i En Josep Maria Roma. Les dites persones, algunes de les quals estiuegen en aquells indrets, són les següents: Francesc Piñol, de València; Mn. Eloi Ferrer, de Vila-real; Mn. Josep Prats, d’Astorga; Manuel Milian Boix i Dr. Tomàs Remon, de Morella; J. Domènech, de Barcelona; Mn. Miquel Segarra, de Xert; Josep M.º Palau i Antoni Niza, de Benicarló; Mn. Joan Verdera, Matias Santos, Mn. Vicenç Garcia i Mn. Pasqual Bono, de Vinaròs; Salvador Guinot, Ricard Carreras i Dr. Àngel Sánchez Gozalbo, de Castelló de la Plana; Mn. Joaquim Garcia, d’Oriola; Carles Salvador i Guillem Colom, de Benassal; Mn. Josep R. Jovani i Mn. Juli Martí, de Sant Mateu.53
En sortir de Barcelona, l’11 de juliol de 1927, Just i Roma anotaven: «Respecte al nombre i qualitat de les cançons que anem a trobar, no tenim pas una impressió massa bona, ja que sabem de sobres que la influència de la jota i la parla castellana s’han deixat sentir en les terres del Regne de València. Però pensem que la província de Castelló, com en realitat és, serà la que millor conserva les tradicions, cants i danses que els nostres avantpassats hi varen importar acabada la conquesta pel rei Jaume; i això ens anima força».54 En realitat, a tot arreu pogueren recollir cançons de treball, cançons d’infants, balls, etc., i en acomiadar-se de la tasca tenien la sensació que havien fet bona feina i que encara hi havia una «tasca nombrosa» a fer, que era urgent perquè hi havia el «perill imminent» que desaparegués «tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de tempesta».55
El mestre Francesc Pujol, que amb una certa ingenuïtat només donava valor a les cançons que considerava antigues i «racials», devia pensar que amb aquests tasts ja hi havia prou matèria procedent de València per a l’Obra del Cançoner. Ell mateix assegurava, l’abril de 1936, que «quan dintre de poc haurem realitzat l’exploració minuciosa de la Vall d’Aran, de les poblacions de la conca inferior de l’Ebre, des de Mequinença [sic] a Tortosa i d’alguns indrets del Camp de Tarragona, podrem donar per acabada la tasca de recerca i recollida que projectàrem en emprendre l’“Obra del Cançoner”».56
Molt abans, l’estiu de 1931, hi havia hagut una eixida frustrada de Joan Tomàs i Joan Amades a Castelló i a Tales, durant la missió que feren pel Baix Llobregat. A Tales, «seu tradicional de grallers i donçainers», volien trobar, per recomanació d’Àngel Sánchez Gozalbo, «el tio Peret», famós dolçainer. El localitzaren, en realitat, a Alcora i en fan una descripció ben pintoresca. Els prometé que transcriuria totes les tonades que recordés i els les enviaria. No tenim, però, cap constància que ho fes.57
Quan l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fou dut a Montserrat, vam tenir l’agradable sorpresa que, juntament amb les carpetes folklòriques de Rossend Serra i Pagès a les quals ja hem fet al·lusió, hi havia també una bona colla de paperassa referent a un dels projectes més estimats de Serra i Pagès, els Concursos del Llegendari Popular Català, que duraren del 1924 al 1930, amb el patrocini de Rafael Patxot i Jubert.58 Ara només voldria posar en relleu que el president del jurat del primer concurs fou el conegut folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez,59 que precisament al tercer i darrer concurs va ésser premiat per un Llegendari valencià, que ha estat transcrit i estudiat per Josep M. Baldaquí, en una edició feta conjuntament per la Conselleria d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació Provincial d’Alacant (Alacant, 1995). L’original d’aquesta obra és a l’arxiu de l’Obra del Cançoner, on té la signatura B-79/I.60 En el tercer concurs del Llegendari, el cinquè premi correspongué a Sara Llorens de Serra, la deixebla predilecta de Serra i Pagès, que s’hi presentà amb un recull de Llegendes alacantines, procedents de Bolulla, un poblet «situat al N. E. d’Alacant», que té la signatura B-156 a l’arxiu de l’Obra del Cançoner.61 Més tard, Sara Llorens mateix hi va afegir un apèndix, que en un primer moment no va arribar a Montserrat, però que finalment hi féu cap, no procedent de Barcelona –com la resta de materials del Llegendari–, sinó de Suïssa, on era conservat al despatx de Rafael Patxot i Jubert.62 El professor de la Universitat d’Alacant Joan Borja ha publicat recentment en un volum el recull inicial de Sara Llorens i el suplement esmentat.63
Val a dir que Serra i Pagès tenia un gran interès a obtenir llegendes valencianes per als seus concursos. Se’ns ha conservat, per exemple, una carta que va adreçar el 6 de maig de 1928 a Manuel Betí, de Castelló –retornada perquè l’«interesado» era desconegut per correus. S’hi lamentava que no hi hagués hagut participació valenciana als dos primers concursos i li demanava que fes publicitat del tercer, amb l’advertiment que els treballs presentats podien ser en «valencià» o en «castellà».64
Aquest ràpid itinerari a través dels mecenatges de Rafael Patxot i Jubert relacionats amb les cançons, les danses i les llegendes populars justifica prou la importància excepcional de la seva aportació a la cultura de les terres on és parlada la nostra llengua. Sense la seva empenta i la seva contribució material, moral i personal no hauria estat possible que poguéssim tenir un fons tan immens de material folklòric popular, que a hores d’ara ha estat utilitzat sovint de moltes maneres i que sens dubte constituirà una pedrera per a noves publicacions i per a noves interpretacions.
1. Per a la biografia de Patxot, vegeu sobretot Joaquim Maluquer i Sostres, Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic (Barcelona, 1994); Núria Delétra-Carreras i Patxot, Rafael Patxot i Jubert. Una vida de tramuntana, traducció de Maria Josep Cuenca, amb la col·laboració de Laia Arenas Beneyto (Barcelona, 2016), i el meu llibre Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota (Barcelona, 2014), amb la bibliografia més important.
2. Al llibre indicat a la nota anterior dono la llista dels múltiples treballs que he dedicat a l’Obra del Cançoner. N’esmentaré només la síntesi «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya», dins el llibre Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie (Barcelona, 2006), pp. 195-228.
3. Cf. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, V (Barcelona, 1995), p. 18.
4. Ibid., p. 337 (set melodies en total).
5. Ibid., p. 148.
6. Ibid., pp. 171 i 174.
7. Ibid., p. 179. Aquests quaderns arribaren també a través de Lluís Millet.
8. Ibid., p. 205. Aquesta tramesa fou directa a les oficines de l’Obra del Cançoner. Una part, si més no, d’aquestes aportacions es troba l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a Montserrat, B-121/XXX. Cf. Materials, IV-1 (Barcelona, 1993), p. 383.
9. Materials, V, p. 186.
10. Ibid., p. 339. Vegeu també la carpeta C-196 de l’arxiu de l’Obra del Cançoner. Cf. Materials, IV-2 (Barcelona, 1994), p. 484.
11. Vegeu Materials, V, índex onomàstic, s. v. Aguiló i Miró, Àngel. Recordem que una altra part important del material folklòric de Marià Aguiló fou venut posteriorment pel seu fill a l’erudit Josep M. de Casacuberta i ara és a la Biblioteca de Catalunya. Una part més petita és, encara, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
12. Cf. el meu discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Els viatges folklòrics de Marià Aguiló (Barcelona, 2002), pp. 18-19.
13. Ibid., p. 35.
14. Vegeu el meu treball «Marià Aguiló entre la poesia i l’erudició», dins Escriptors i erudits contemporanis. Segona sèrie (Barcelona, 2001), pp. 20-21.
15. Vaig establir l’inventari del fons Aguiló que ens va arribar des de Barcelona el 1991 a Materials, IV-1, pp. 15-321. En un segon moment ens va arribar el refranyer, que havia restat amagat a Suïssa, que vaig inventariar a Materials, XXI (Barcelona, 2011), pp. 179-233. Es tracta d’un total de 2.043 camises, moltes de les quals contenen un bon nombre de paperetes. No totes contenen indicació de procedència, però no manquen les que fan referència a una procedència valenciana. Les rondalles, ja inventariades a Materials, IV-1, han estat estudiades i publicades per Jaume Guiscafrè. El Rondallari Aguiló (Barcelona, 2008).
16. Vaig inventariar aquest important fons –del qual desconeixíem l’existència fins que va arribar a Montserrat, procedent de Suïssa– a Materials, IV-2, pp. 503-774.
17. Materials, V, p. 29.
18. Ibid., p. 281.
19. Aquest «Recull de Cançons Populars Valencianes per a L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Concurs. Any 1922» és conservat a l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-182. Cf. Materials, IV-2, p. 478.
20. Vegeu Francesc Jover, «Notes biogràfiques d’en Just Sansalvador i Cortés», dins Cançons de Cocentaina. I. Recopilades l’any 1923 per Just Salvador i Cortés (Cocentaina, 1998), pp. 15-22, que cal completar amb les «Notes sobre la vida de mon pare», redactades per Justo Sansalvador Piné, ibid., pp. 23-30, i amb el treball de Vicent Vidal Lloret, «L’obra folklòrica de Just Sansalvador», dins Àngel Vergés i Vicent Vidal (eds.), Etnopoètica: arxius i materials inèdits (Barcelona, 2015), pp. 193-209.
21. Materials, V, p. 78.
22. Ibid., p. 89.
23. Ibid., p. 90.
24. Ibid., p. 99.
25. Ibid., p. 100.
26. Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, B-144-III (cf. Materials, IV-1, p. 403). Hi fan referència Llorenç Prats, Maurici Carbó i Imma Pla, «Catàleg bibliogràfic de l’obra de Joan Amades», dins El món de Joan Amades (Barcelona, 1990), p. 231, entre els «Escrits inèdits» de l’autor, tot i que asseguren: «Involucrat, en part, en el FC [Folklore de Catalunya], II».
27. L’original diu con.
28. Caldria afegir-hi que els originals dels dos reculls es troben a l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a Montserrat, carpetes B-48 i B-49 respectivament (cf. Materials, IV-1, pp. 342-343). Cal precisar també que, contràriament al que afirma Francesc Jover en Notes biogràfiques d’en Just Sansalvador i Cortés, p. 19, Just Sansalvador no va preparar aquests reculls «degudament autoritzat per encàrrec i despeses del Cançoner Popular de Catalunya», sinó que l’encàrrec de l’Obra del Cançoner del 31 de juliol de 1924 (Materials, V, p. 81) correspon a la missió «en terres de Cocentaina» de què parlarem tot seguit. Els dos reculls presentats voluntàriament al concurs de 1924 obtingueren un accèssit de 75 pessetes (Cançoner general valencià) i un altre de 100 pessetes (Cançoner infantil de Concentaina), d’acord amb el veredicte donat pel consell consultiu de l’Obra del Cançoner el 15 d’abril de 1925 (Materials, V, pp. 301-302).
29. L’original posa dos interrogants en lloc del cognom «G.» (Materials, V, p. 268). És segur, però, que es tracta del músic valencià, establert a Barcelona i col·laborador de la Revista Musical Catalana, Enric Gonzàlez Gomà, que trobem sovint amb el nom Enric G. Gomà.
30. Materials, V, pp. 267-268.
31. El 30 de juliol de 1923 havien estat «proposades i acceptades les Ordinacions a posta per al funcionament de les missions» (cf. Materials, V, p. 56 i n. 78).
32. Materials, V, p. 56.
33. Ibid., p. 57.
34. Ibid., p. 81.
35. Ibid., p. 82. Al Dietari de l’Obra del Cançoner hi ha altres referències als germans Just i Joaquim Sansalvador, que podeu trobar fàcilment a l’índex onomàstic del volum cinquè de Materials.
36. Sansalvador Piné, Notes sobre la vida de mon pare, p. 24. Val a dir que, segons informació inèdita aportada per Vidal Lloret, «L’obra folklòrica de Just Sansalvador», cit., pp. 195 i 201-202, fins al dotze d’agost el company de Just Sansalvador no fou el seu germà Joaquim, sinó un altre germà, anomenat Miquel, que en aquell moment tenia divuit anys.
37. Materials, V, p. 87.
38. Ibid., p. 98.
39. Ibid.
40. Cf. Materials, IV-2, pp. 436-437.
41. Aquests volums no van acompanyats de fotografies de cantaires, però sí d’un mapa de la zona estudiada. De tota manera, a l’arxiu de l’Obra del Cançoner hi ha tres sobres amb clixés, vidres i fotografies grans i petites corresponents a aquesta missió, amb la signatura F-4/6. Cf. Materials, XXI (Barcelona, 2011), pp. 237-238, i ja abans Materials, V, pp. 179 i 181.
42. Materials, V, pp. 171-172.
43. A les pp. 82-84 hi ha també una extensa llista de «cantaires», per ordre alfabètic de poblacions visitades.
44. El senyor Enrique Catalá Ferrer, secretari del Centre d’Estudis Contestans, em comunica, en una carta del 26 de gener de 2016, que la família Sansalvador-Piné ha dipositat a l’arxiu del Centre d’Estudis Contestans «dos volums originals manuscrits, on a més de la Missió de Recerca al Comtat de Cocentaina, realitzada pels germans Joaquim i Just Sansalvador i Cortés, per a l’obra del Cançoner Popular de Catalunya, s’inclouen altres recerques, realitzades pels germans Sansalvador i Cortés, amb un total de 1.676 cançons i músiques populars recollides als pobles de l’Alqueria d’Asnar, Balones, Benàmer, Benillup, Benimarfull, Cocentaina, Fageca, Famorca, Gorga, Villena, Muro i Quatretonteta, d’entre cançons diverses, de bressol, cançons i jocs d’infants, nadales, cançons de treball, corrandes, crits populars, seguidilles, danses, cançons-xiste, tocates de dolçaina, diàlegs recitats, jocs recitats, crides, i fins i tot una ambaixada». Evidentment es tracta dels esborranys del material de la missió de 1924, que foren conservats pels germans Sansalvador, com era costum entre els col·lectors de l’Obra del Cançoner.
45. Cf. Materials, IV-1, p. 345 (B-54).
46. Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-71 (Materials, IV-2, pp. 448-449).
47. Ibid., B-189 (Materials, XXI, pp. 169-170).
48. Materials, V, p. 152.
49. Ibid., p. 153. Cf. ibid., p. 155.
50. Ibid., pp. 157-158.
51. Ibid., pp. 159-160.
52. Ibid., p. 162.
53. Ibid., p. 176. A la memòria publicada al volum VIII de Materials hi ha informació concreta sobre aquestes persones. En podem remarcar el nom de Joaquim Garcia Girona, «el gran poeta. No hi ha paraules per ponderar la seva actuació», el mateix que diuen també de Carles Salvador.
54. Materials, VIII, p. 17.
55. Ibid., p. 23.
56. Francesc Pujol, «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya», Revista Musical Catalana, núm. 388 (abril 1936), pp. 133-134.
57. Aquesta missió es troba l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-146 (Materials, IV-2, pp. 466-467). La memòria corresponent i una «selecta» de les peces recollides són publicades a Materials, XIV (Barcelona, 2004), pp. 267-396.
58. Vegeu el meu treball «Rafael Patxot i el Llegendari Popular Català», dins Escriptors i erudits contemporanis. Novena sèrie (Barcelona, 2010), pp. 139-156.
59. Cf. Materials, IV-1, p. 355.
60. Ibid., p. 354.
61. Ibid., pp. 408-409.
62. C-274. Vegeu-ne la descripció a Materials, XXI, p. 168.
63. Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines (Alacant, 2016).
64. Vegeu Materials, IV-1, p. 365.
Paraules de cloenda de l’Excm. i Mgfc. Sr. Rector Esteban Morcillo Sánchez
NOTA. Aquestes paraules, pronunciades per l’Excm. i Mgfc. Sr. Rector de la Universitat de València, Dr. Esteban Morcillo, en l’acte d’investidura com a doctor honoris causa del professor Josep Massot i Muntaner, fan referència també a la doctora Saskia Sassen, la qual fou investida així mateix, en la mateixa ocasió. Per coherència discursiva es reprodueixen ací íntegrament.
Excelentísimo Sr. Rector Magnífico de la Universidad de Murcia,
Il·lm. Sr. Director General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana,
Excm. Sr. Vicerector de Postgrau,
Il·lma. Sra. Secretària General de la Universitat de València,
Il·lma. Sra. Dra. Saskia Sassen,
Il·lm. Sr. Dr. Josep Massot,
senyores i senyors:
Benvingudes i benvinguts a l’edifici històric de la Universitat de València, a aquest Paranimf, Teatre Acadèmic, l’espai universitari en què tenen lloc els actes acadèmics més solemnes. Actes que, seguint el cerimonial tradicional universitari, distingeixen rellevants personalitats dels diferents àmbits científics conreats a la Universitat de València.
Els agraïsc la seua assistència a aquest solemne acte en què hem investit amb el doctorat honoris causa dues destacades trajectòries que representen, alhora, dues disciplines investigadores: les humanitats, àmbit de treball del doctor Massot, i les ciències socials, en la persona de la doctora Sassen. Però també representen conjuntament l’esperit de la Universitat de València: la dimensió del nostre propi territori i la visió cosmopolita que és pròpia d’una institució com la nostra.
Doctor Massot, doctora Sassen, enhorabona i benvinguts al Claustre de la Universitat de València, una institució que s’honora de comptar amb vostès com a nous doctor i doctora honoris causa.
Els rellevants mèrits que concorren en la persona del doctor Massot han estat àmpliament lloats pel doctor Vicent Simbor en la seua esplèndida laudatio. Enhorabona per l’extens treball de síntesi de l’àmplia obra del nostre nou honoris que adientment heu categoritzat i classificat per tal de presentar un intel·lectual compromés amb la recerca filològica, però també amb la història en general. Un home que destaca per una erudició que ha quedat ben reflectida en la seua lectio.
Professor Simbor, podeu estar ben segur que l’apassionament al qual us heu referit en la vostra laudatio és fruit d’una admiració que està sobradament fonamentada en la trajectòria científica del doctor Massot, però també en la seua capacitat de gestió al front de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, editorial de referència en la investigació humanística d’arrels renaixentistes, així com al front de prestigioses revistes científiques en la nostra llengua, a més de la seua participació en nombroses institucions culturals de la llengua i la cultura catalanes, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que presideix. Vull agrair institucionalment la presència en aquest acte del president de l’Institut, doctor Joandomènec Ros i Aragonés, així com del professor Joan Veny i Clar, doctor honoris causa per la Universitat de València –doctor amicitiae gratia recordava el nostre nou honoris que era l’expressió que el doctor Miquel Batllori va emprar l’any 1975 en la seua investidura en aquest mateix històric Paranimf.
Doctor Massot, podeu estar ben segur que no sols es deu a l’amistat amb què compteu entre nombrosos professors i professores de la nostra Universitat. Es tracta d’un reconeixement merescut que s’uneix al que heu rebut de nombroses institucions, com ara la germana Universitat de les Illes Balears, la Medalla del Consell de Mallorca, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Enhorabona i benvingut a la vostra nova alma mater.
Enhorabona extensiva a la magnífica lectio que heu impartit des de la càtedra. Una autèntica lliçó magistral en què heu fet un extens repàs a la presència del territori valencià en la monumental Obra del Cançoner Popular.
Dels treballs que l’han feta possible, dilatats en el temps i interromputs per les circumstàncies de cada època, hem d’extraure algunes reflexions que van més enllà de la pròpia obra, la seua extensió i el seu valor històric i cultural. La primera d’elles és la importància del mecenatge per tal de dur endavant amplis projectes científics i culturals. Una filantropia present en la nostra història i que en dècades recents s’ha destacat com una necessitat en el nostre context actual, que requereix de marcs legals de suport i de mecanismes que afavorisquen aquestes col·laboracions amb les institucions culturals i científiques.
Una altra reflexió és la importància de la cooperació científica. Aquestes col·laboracions són les que ens permeten assolir les més altes fites en el treball científic.
I, finalment, la importància de la col·laboració entre les institucions i del seu compromís amb la preservació del patrimoni històric i cultural, especialment el patrimoni immaterial, sempre en perill de desaparèixer si no és acuradament estudiat i preservat.
La Universitat de València és conscient de la importància de preservar el llegat de les generacions que ens han precedit. La recuperació d’aquest històric edifici i dels tresors culturals que la Universitat ha anat acumulant al llarg del temps per tal de posar-los a l’abast de la ciutadania en un espai obert com és l’actual Centre Cultural La Nau, n’és un exemple, al qual s’uneixen el bicentenari del Jardí Botànic de la Universitat; la recuperació del palau dels Martínez Vallejo, que conserva fragments de la muralla àrab del segle XI i de la Torre de Miramar del segle XVIII entre d’altres restes històriques, i que ara allotja el Col·legi Major Rector Peset, així com del Palau de Cerveró com a seu del Museu d’Història de la Ciència i de serveis universitaris com el de Relacions Internacionals.
L’estudi del passat propi, la seua preservació i divulgació, són dimensions fonamentals d’un territori i la seua gent i, per tant, dimensions irrenunciables de l’acció cultural institucional que han de ser combinades amb la necessitat d’espais per a la reflexió sobre el futur que volem assolir conjuntament.
En aquesta reflexió sobre el passat recent i el present, així com en les trajectòries de futur que s’hi evidencien, la doctora Saskia Sassen n’és un clar referent a nivell internacional.
Com ha assenyalat el doctor Antonio Ariño en la seua esplèndida laudatio, la Doctora Saskia Sassen és, en el camp de la sociologia contemporània, una de les figures clau per entendre les dinàmiques del món actual. Amb una sòlida i cosmopolita trajectòria formativa en universitats franceses, sud i nord-americanes i europees, la professora Sassen ha desenvolupat una obra de reconegut prestigi que ha aportat una perspectiva global inèdita als estudis de gènere i una rellevant anàlisi crítica de la globalització que és imprescindible per descobrir les tendències del món actual.
Així, l’obra de la Dra. Sassen s’articula amb una visió transversal que pivota sobre tres eixos: les desigualtats, el gènere i la immigració. Des de la direcció del comitè sobre pensament global de la Universitat de Columbia, als Estats Units, en la qual és professora de Sociologia, ha centrat el seu interès en les ciutats globals, la immigració, la ciutadania i la governança.
Enhorabona, professor Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat, estimat amic Antonio, per la vostra intervenció en aquest solemne acte acadèmic que ha posat en relleu les destacades aportacions de la doctora Sassen a les ciències socials que l’han fet justa mereixedora d’aquest reconeixement. Aquest doctorat honoris causa s’uneix al que li han lliurat altres universitats d’arreu del món i a destacades distincions com el premi Príncipe de Asturias a las Ciencias Sociales i l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès.
Distinguished Professor Sassen, welcome to the University of Valencia, an ancient Mediterranean university rooted in the fifteenth century but developing today an international activity, as one of the leading universities in Spain. Thank you very much for sharing your thoughts about the future of our society.
Els treballs de la doctora Sassen entorn a la nova fase del capitalisme en què ens trobem són també objecte d’estudi des de nombrosos àmbits del coneixement que es conreen a la Universitat de València. En la seua obra es refereix a estructures de capital articulades per unes elits econòmiques i socials en el marc d’unes capacitats sistèmiques que esdevenen factors clau en el procés de concentració de la riquesa, tan àmpliament evidenciat per l’economista francès Thomas Piketty en la seua obra sobre el capital al segle XXI.
Concentració de riquesa que genera desigualtat no sols dins de les societats occidentals i avançades, com bé va il·lustrar el doctor Muñoz Machado en la seua lectio honoris causa sobre la pobresa, sinó també a l’escletxa entre nord i sud a la qual es referí també el nostre honoris causa Sami Naïr.
Aquestes capacitats sistèmiques, que la professora Sassen caracteritza per les seues complexitats tècniques i legals, es troben al darrere de determinades polítiques econòmiques que, recentment, han estat durament contestades pels òrgans de govern de la Universitat de València. Particularment em referisc a les polítiques de consolidació fiscal desenvolupades a Europa en el marc de la profunda crisi econòmica i social que hem experimentat i que en aquest mateix Paranimf foren anomenades «obra teatral de moralitat» pel professor Paul de Grauwe, actualment a la London School of Economics, en l’acte de la seua investidura com a doctor honoris causa.
Així mateix, la doctora Sassen assenyala que la immigració «constitueix un àmbit estratègic per indagar al voltant dels límits del nou ordre mundial», atès que «propicia la renacionalització de la política i del concepte de la importància del control sobirà sobre les fronteres i que es troba imbricada en una dinàmica de transnacionalització dels espais econòmics i de les legislacions sobre drets humans».
