Читать книгу: «Sobre la història i els seus usos públics», страница 3
3. Josef H. Reichholf: La invención de la agricultura, Barcelona, Crítica, 2009; Bernhard Wenninger: «Réponse culturelle aux changements climatiques rapides de l’Holocène en Méditerranée orientale», a Jean-François Berger (ed.): Des climats et des hommes, París, La Découverte, 2012, pp. 171-184; Steve Mithen: Thirst. Water and Power in the Ancient World, Londres, Weidenfeld and Nicolson, 2012, pp. 12-43; Jacob Weisdorff: «Why did the first farmers toil? Human metabolism and the origins of agriculture», a European Review of Economic History, 13, 2009, pp. 157-172; Kent Flannery i Joyce Marcus: The Creation of Inequality. How our Prehistoric Ancestors set the Stage for Monarchy, Slavery and Empire, Cambridge, Mass., Harvard University Press, 2012.
4. J. De Vries: La revolución industriosa. Consumo y economía doméstica desde 1650 hasta el presente, Barcelona, Crítica, 2009; Jan L. Van Zanden: The Long Road to the Industrial Revolution: the European Economy in a Global Perspective. 1000-1800, Leiden, Brill, 2009, «Wages and the standard of living in Europe, 1500-1800», a European Review of Economic History, 3, 1999, núm. 2, pp. 175-197; Robert C. Allen i J. L. Weisgorf: «Was there an ‘industrious revolution’ before the industrial revolution? An empirical exercise for England, c. 1300-1830», a Economic History Review, 64, 2011, pp. 715-729; Robert C. Allen et al. (eds.): Living Standards in the Past. New Perspectives on Well-Being in Asia and Europe, Oxford, Oxford University Press, 2005; Roderick Floud, Kenneth Wachter i Annabel Gregory: Height, Health and History. Nutritional Status in the United Kingdom, 1750-1980, Cambridge, Cambridge University Press, 1990; Roderick Floud et al.: The Changing Body. Health, Nutrition, and Human Development in the Western World Since 1700, Cambridge, Cambridge University Press, 2011.
5. En referència a Espanya, ens cal encara ajustar un model interpretatiu adequat; però els estudis antropomètrics mostren que la minva de l’estatura s’hi ha mantingut fins més tard que a la major part d’Europa, una afirmació que ve a coincidir amb els resultats de l’estudi sobre la mortalitat de Pérez Moreda, Reher i Sanz Gimeno, que mostren que la diferència entre les xifres d’esperança de vida d’Espanya i les de set països europeus avançats es va mantenir fins a començaments del segle XX. (José Miguel Martínez-Carrión: Anthropometric History of the Iberian World. Lessons we Have Learned, Documento de trabajo núm. 1108 de la Asociación Española de Historia Económica, octubre del 2011; Vicente Pérez Moreda, David-Sven Reher i Alberto Sanz Gimeno: La conquista de la salud. Mortalidad y modernización en la España contemporánea, Madrid, Marcial Pons, 2015, p. 26, mostren un empitjorament entre 1860-1864 i 1900-1904).
6. La versió tradicional a R. C. Allen: «Why the industrial revolution was British: commerce, induced invention and the scientific revolution», a Economic History Review, 64, 2011, pp. 367-384; la crítica, Jane Humphries: «The lure of aggregates and the pitfalls of the patriarchal perspective: a critique of the high wage economy interpretation of the British industrial revolution», a Economic History Review, 66, 2013, pp. 693-714, al qual va replicar Allen: «The high wage economy and the industrial revolution: a restatement», a Economic History Review, 68, 2015, pp. 1-22.
7. Sven Beckert: El imperio del algodón. El rostro oculto de la civilización industrial, Barcelona, Crítica, 2016.
8. Robert C. Allen: Revolución en los campos: la reinterpretación de la revolución agrícola inglesa, Zaragoza, Presas Universitarias, 2004, al qual cal afegir el capítol que dedica a la revolució agrícola a The British Industrial Revolution in Global Perspective, Cambridge, Cambridge University Press, 2009, pp. 57-79; E. L. Jones (ed.): Agriculture and Economic Growth in England, 1650-1815, Londres, Methuen, 1967; J. M. Neeson: Commoners: Common Right, Enclosure and Social Change in Common-Field England, 1700-1820, Cambridge, Cambridge University Press, 1993; Terry Coleman: The Railway Navvies: a History of the Men who Made the Railways, Londres, Penguin, 1968.
9. Federico Bozzini: Il furto campestre: una forma di lotta di massa nel Veronese e nel Veneto durante la seconda metà dell 800, Bari, Dedalo, 1977; Regina Schulte: The Village in Court, Cambridge, Cambridge University Press, 1994.
10. Steven Marcus: Engels, Manchester, and the Working Class, Nova York, Random House, 1974; John Lea i Geoff Pilling (eds.): The Condition of Britain. Essays on Friedrich Engels, Londres, Pluto Press, 1996.
11. Simon Kuznets: «Economic growth and economic inequality», a American Economic Review, XLV, 1955, núm. 1, pp. 1-28.
12. J. L. Van Zanden: «Tracing the beginning of the Kuznets curve: western Europe during the early modern period», a Economic History Review, 38, 1995, núm. 4, pp. 643-664. El model de la supercorba l’adoptaria també, generalitzant-lo per a Àsia, Osamu Saito a «Growth and inequality, the great and little divergence debate: a Japanese perspective», a Economic History Review, 68, 2015, núm. 2, pp. 399-419.
13. Philip T. Hoffman, David Jacks, Patricia A. Levin i Peter H. Lindert: «Real inequality in Europe since 1500», a Journal of Economic History, 62, 2002, núm. 2, pp. 322-355, matisaven l’anàlisi i dibuixaven una evolució amb alts i baixos. Els rics haurien tingut el seu període millor entre 1500 i 1650, una etapa en què els pobres sofrien «escassedat d’aliments, habitatge i terra». Després vindrien períodes d’evolució desigual, amb una nova etapa de crisi en els anys 1790-1815 i una millora final en el darrer terç del segle XIX.
14. Una literatura que té els seus orígens en Kenneth Pomeranz i en l’escola d’història econòmica de Califòrnia (Gunder Frank, Goldstone, etc.), sense oblidar les valuoses aportacions de Paul Bairoch, i que ha tingut després un extraordinari desenvolupament, del qual em limitaré a mencionar algunes aportacions recents, com Jeffery G. Williamson: Comercio y pobreza. Cuándo y cómo comenzó el atraso del Tercer Mundo, Barcelona, Crítica, 2012; Phillip T. Hoffman: ¿Por qué Europa conquistó el mundo?, Barcelona, Crítica, 2016, el número monogràfic d’Economic History Review, 64, 2011, SI, editat per Stephen Broadberry i Steve Hindle: Asia in the Great Divergence, etc.
15. Paul Krugman: Después de Bush, Barcelona, Crítica, 2008, pp. 141-170.
16. William I. Robinson: «Reform is not enough to stem the rising tide of inequality worldwide», a Truthout, 1 de gener de 2016.
17. Thomas Piketty: Le capital au XXIe siècle, París, Seuil, 2013, pp. 536-537.
18. Aquesta mateixa visió despolititzada del problema es donava ja al treball de Thomas Piketty i Emmanuel Saez: «The evolution of top incomes: a historical and international perspective», National Bureau of Economic Research Working Paper, núm. 11955, gener de 2006.
19. Oxfam International: Wealth: Having it all and wanting more, gener de 2015.
20. Per exemple, les de William I. Robinson a Global Capitalism and the Crisis of Humanity, Nova York, Cambridge University Press, 2014.
21. Antoine Dolcerocca i Gokhan Terzioglu: «Interview: Thomas Piketty responds to criticisms from the left», a Potemkin Review, spring 2015 issue.
22. Daron Acemoglu i James A. Robinson: «The political economy of the Kuznets curve», a Review of Development Economics, 6, 2002, núm. 2, pp. 183-203.
23. El tema de la redistribució a través de la despesa social dels governs seria una altra forma en què les explicacions polítiques –la pressió dels votants en societats democràtiques, per exemple– s’introduïen per explicar les millores en el terreny de la igualtat: Peter H. Lindert: «The rise of social spending, 18801930», a Explorations in Economic History, núm. 31, 1994, pp. 1-37; Sergio Espuelas: «The inequality trap. A comparative analysis of social spending between 1880 and 1930», a Economic History Review, 68, 2015, núm. 2, pp. 683-706.
24. En aquesta línia, tres economistes han fet una interessant aportació basada en una temptativa d’obtenir mesures de llarga durada de la desigualtat, que agafen tot el passat preindustrial, des de l’imperi romà, amb el propòsit d’investigar si «la desigualtat és una conseqüència de la revolució industrial». L’aspecte més interessant d’aquest treball és que els porta a calcular, usant índexs com el Gini o el Theil, el valor de les «fronteres de la possibilitat de desigualtat» i la «taxa d’extracció», que són intents de mesurar els límits màxims i el volum real del que podien extreure en un moment determinat els grups dirigents per al seu profit. B. Milanovich, P. Lindert i J. G. Williamson: «Measuring ancient inequality», National Bureau of Economic Research, Working Paper 13550, octubre de 2007, i, dels mateixos autors, «Preindustrial inequality», a Economic Journal, núm. 121, 2010, pp. 255-272.
25. Anatoly S. Chernyaev: The Diary of Anatoly S. Chernyaev, 1082, National Security Archive, 2012.
26. Martin Gilens i Benjamin I. Page: «Testing theories of American politics: Elites, interest groups, and average citizens» a Perspectives on Politics, 12, 2014, núm. 3, pp. 564-581.
27. Robert Reich: «The political roots of widening inequality», a American Prospect, Spring 2015; la darrera cita es de «The big chill: How big money is buying off criticism of big money», article al seu blog, 6 d’abril de 2015.
28. Aquesta cita enllaça dos textos que procedeixen d’E. Hobsbawm: Guerra y paz en el siglo XXI, Barcelona, Crítica, 2007, p. 110, i Cómo cambiar el mundo, Barcelona, Crítica, 2011, p. 424.
29. International Labor Organization, Global employment trends 2014, Ginebra, 2014, p. 11; Rowena Mason: «Jobseekers being forced into zero-hours roles», a The Guardian, 5 de maig de 2014.
30. The United States Conference of Mayors: Hunger and homelesness survey, Washington, desembre de 2015.
31. La millor anàlisi dels plantejaments de Summers es pot trobar al volum col·lectiu Coen Teulings i Richard Baldwin (eds.): Secular Stagnation: Facts, Causes and Cures, Londres, CEPR (VoxEU.org eBook) 2014. En la mateixa línia, en una interpretació històrica molt discutible, Robert J. Gordon: The Rise and Fall of American Growth, Princeton, Princeton University Press, 2016.
32. «Fins cap a 1970 tots crèiem que l’avenç de la tecnologia faria en el futur el que havia fet en el passat: produir una ràpida i indiscutible millora en gairebé cada aspecte de la vida. Però no ha estat així. I encara que factors socials –sobretot una desigualtat en augment– han tingut un paper important en aquesta decepció, no deixa de ser veritat que la tecnologia no ha complert les nostres expectatives». Paul Krugman: «Things to celebrate, like dreams of flying cars», a New York Times, 25 de desembre de 2015.
33. José Gabriel de Palma: «Homogeneous middles vs. Heterogeneous tails, and the end of the ‘Inverted-U’: the share of the rich is what it’s all about», Cambridge Working Papers in Economics, 1111, gener de 2011, pp. 39-40.
Il·lustríssima Senyora Secretària General de la Universitat de València,
autoritats acadèmiques,
doctor Josep Fontana,
membres de la comunitat universitària,
senyores i senyors, amigues i amics:
En un acte com el de hui, que uneix el lliurament dels Premis Extraordinaris de Doctorat amb la investidura del professor Josep Fontana com a Doctor «Honoris Causa», em permetran que les meues primeres paraules siguen de càlida benvinguda alhora que de recordatori de la tradició universitària que hui revesteix de solemnitat aquest acte acadèmic.
Benvinguda a l’edifici històric, la Nau, seu històrica de la Universitat des de la seua fundació en el segle quinze pels jurats de la ciutat de València, reprenent la voluntat de constitució d’un Estudi General que havia expressat el rei Jaume I en el segle tretze.
Benvinguda a aquest Paranimf de la Universitat de València, «Teatre Acadèmic» construït al segle disset i remodelat, en la seua configuració actual, fonamentalment en el segle dinou.
Al llarg de la història d’Europa, la Universitat, una de les seues institucions més antigues, ha estat fundada per donar resposta a les necessitats de la societat i certament la nostra és un bon exemple.
Clau en la formació de ciutadans i ciutadanes capaços de desenvolupar-se en un món creixentment global, interconnectat, complex i canviant, ple d’incerteses, encara que probablement els distingits historiadors ací presents dirien: i quan no ho ha estat!
Tornarem a la història i somniarem el futur, però ara és el moment de felicitar-vos a totes i tots, doctores i doctors per la Universitat de València, que heu rebut el diploma acreditatiu del Premi Extraordinari de Doctorat. ENHORABONA!
Us felicitem, en nom de tota la comunitat universitària, tant a vosaltres, com a les vostres famílies i les persones més pròximes.
Amb aquest acte solemne, que reprodueix l’antic cerimonial universitari, volem tras-lladar-vos la consideració institucional de la Universitat de València en forma de reconeixement acadèmic pels vostres mèrits en haver assolit aquesta distinció.
Rebeu vosaltres, però també els directors i directores de la vostra tesi, així com els departaments, instituts i centres on heu desenvolupat el vostre treball, la felicitació institucional i acadèmica per aquest guardó.
Un guardó que es lliura juntament amb un acte d’investidura de Doctor «Honoris Causa» per tal d’encoratjar-vos a continuar alimentant la inquietud i la il·lusió que va motivar la realització de la vostra tesi doctoral, les vostres primeres investigacions, el vostre esperit de recerca del coneixement nou, contribuint així a l’avanç de la ciència i el coneixement, donant resposta a les grans qüestions que es planteja la nostra societat.
Doctores i doctors, heu obtingut el màxim reconeixement acadèmic per aquesta Universitat, la Universitat de València, més de cinc vegades centenària, destacada per la qualitat de la seua docència i de la seua producció científica, compromesa amb la nostra cultura i la nostra llengua, oberta al món però arrelada al seu territori.
Us demane que mantingueu la vostra vinculació emocional i afectiva amb la nostra antiga i històrica universitat, la vostra alma mater per sempre, així com el vostre compromís amb el que representa la ciència i el coneixement i el valor social de l’educació, si de veritat volem fer realitat el desig expressat al model social europeu, un benestar basat en un creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu.
Passe ara a felicitar el professor Josep Fontana per la seua re-incorporació al Claustre de doctors i doctores de la Universitat de València, en virtut de l’acord de Consell de Govern, a proposta del rector, a petició de la Junta de la Facultat de Geografia i Història, amb l’adhesió de la Junta de la Facultat d’Economia.
Una decisió que ha tingut en compte, com ens ha llegit la senyora secretària general de la Universitat, els rellevants mèrits acadèmics que concorren en la seua distingida trajectòria universitària, científica i professional, amb una important repercussió en la historiografia en el nostre país, la seua labor editorial, el seu mestratge i el reconeixement merescut de la seua obra, tant al seu entorn com internacionalment.
Un magisteri que representa un exemple i un estímul per a nombrosos investigadors però també molt especialment en el nostre àmbit, atesa la seua vinculació amb la Universitat de València.
Vull expressar el reconeixement institucional per l’esplèndida laudatio pronunciada pel professor Pedro Ruiz, rector que ha estat d’aquesta Universitat, posant en relleu la dimensió intel·lectual del professor Fontana, així com la seua estreta relació amb la Universitat de València en un període de conformació de la nostra Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, actual Facultat d’Economia, en la qual insignes catedràtics universitaris deixaren una empremta que va crear escola.
Rector Ruiz, us felicite per la vostra magnifica intervenció.
Agraïsc també, en nom de la Universitat de València, la generositat i actuació de l’altre padrí, Prof. Vicent Soler, Conseller d’Hisenda i antic degà de la Facultat d’Economia.
Així com de la Comissió d’Acompanyament, formada pels professors Ester Alba, degana de la facultat de Geografia i Història; Jose Manuel Pastor, degà de la Facultat d’Economia, Joan Romero i Antoni Furió. A tots ells, gràcies.
Professor Fontana, enhorabona per la vostra magnífica lectio.
Una veritable lliçó magistral que ens ha permès avançar pel recorregut de la lectura de la història des d’una òptica social.
Com assenyalàveu a l’inici de la lectio, la vostra generació va partir d’un relat de progrés ininterromput de la societat al llarg de la història, encoratjant-vos a una aspiració d’una mena de futur permanentment millor.
En els temps actuals que vivim, la greu crisi financera, econòmica i fiscal, de fondes implicacions socials, ha colpejat amb força tant les conviccions més sòlides de la nostra societat, com els anhels de progrés de la ciència i de l’Estat del Benestar.
Un Estat del Benestar, un model social europeu, que ha estat posat en dubte en nombroses ocasions, sobre la base d’una inviabilitat econòmica agreujada no sols per la crisi sinó per unes polítiques de consolidació fiscal que han estat profundament contestades tant per part de la ciutadania com per nombroses institucions, entre elles aquesta Universitat.
Els òrgans de govern de la Universitat de València s’han pronunciat, en reiterades ocasions, en contra d’unes polítiques que entenem que han minvat el principi constitucional de l’autonomia universitària en la seua organització acadèmica i de personal, apujant les taxes universitàries i desvirtuant el sentit de les beques, reduint els recursos disponibles per al desenvolupament de la nostra activitat docent i investigadora, i la nostra missió cultural, condicionant la competitivitat futura del teixit productiu, i provocant una pèrdua, potser irreparable, de talent en la nostra societat.
Unes polítiques que, a més, han colpejat les aspiracions de tota una generació, trencant trajectòries investigadores en acabar amb línies de recerca, provocant una autèntica emigració científica i del talent, de les quals s’han beneficiat altres societats, fent pròpia una inversió en coneixement feta per la nostra societat.
Unes polítiques de consolidació fiscal que en aquest mateix Paranimf han estat denominades «obra teatral de moralitat» pel professor Paul De Grauwe en la seua investidura com a Doctor «Honoris Causa».
Posicionaments semblants han estat expressats per altres Honoris Causa recentment investits per la Universitat de València, com Sami Naïr, reflexionant sobre la crisi del capitalisme i la construcció europea, Pascual Sala, respecte al valors constitucionals, i Muñoz Machado –que, per cert, ha definit en una publicació seua recent el nostre nou honoris com «historiador e intelectual admirable»–, dissertant sobre la pobresa i evocant la figura de Lluís Vives.
Doncs bé, si creiem en la centralitat de la ciència en la societat, si creiem que l’educació és el projecte social més important, si ho creiem de debò, llavors, no caminem cap enrere.
Com ha esmentat el professor Fontana, en el relat més recent de la història s’ha evidenciat que el progrés anava en paral·lel a períodes de desigualtat, com assenyalen també altres investigadors citats en la seua erudita intervenció.
Les polítiques patides durant aquests últims anys han d’acabar-se, d’una vegada per totes, i cal promoure un gran pacte de govern, un ampli consens social i polític per l’educació i per la ciència.
La Universitat de València ha fet costat al nou govern de la Generalitat en la seua reivindicació d’un pacte social per la ciència i d’un model de finançament just per al nostre país, una reivindicació avalada per informes dels economistes de la nostra Universitat, entre d’altres.
És temps de teixir nous acords per construir el futur.
Un futur inclusiu, que no excloga dels serveis públics cap individu, que permeta a cada persona desenvolupar-se amb llibertat, i on no existisquen desigualtats vinculades amb el gènere o la diversitat funcional.
La Universitat Pública ha garantit al llarg de les darreres dècades el progrés científic del país, ha democratitzat el coneixement estenent l’ensenyament superior a tots els estrats de la societat, ha incorporat la dona a l’espai públic, ha transferit ciència als sectors productius, ha creat cultura i difós els avanços científics, fomentant el debat i el pensament crític.
Com diuen els nostres estatuts, treballant al «servei del desenvolupament intel·lectual i material dels pobles, del progrés del coneixement, de la pau, de la igualtat entre les dones i els homes i de la defensa ecològica del medi ambient».
Tot aquest valor de la Universitat Pública el tenim hui al davant. I acabe ja.
La Universitat és memòria, memòria viva, perquè des de les seues arrels baixmedievals i renaixentistes alça amb fermesa el seu tronc i estén les seues branques d’arbre de la ciència cap al futur, cap a l’avenir de la societat que l’ha sabut crear i l’ha volgut acréixer.
Aqueix és precisament el significat de crescat i floreat del Gaudeamus que escoltarem ara mateix al final d’aquest acte.
Un futur, un avenir que ens ha d’il·lusionar i que hem de voler amb tota la nostra voluntat universitària.
Un futur, un pervindre, que, estic segur, ple d’il·lusió i de voluntat, hui, en aquest solemne acte acadèmic, està representat per vosaltres, les persones guardonades amb el premi extraordinari de doctorat en reconeixement institucional i acadèmic dels vostres mèrits i treball, del vostre talent i esforç.
La Universitat de València s’honora comptant amb el Doctor Josep Fontana com a nou Doctor Honoris Causa. Un universitari complet i compromès.
Estic segur que el nou Honoris s’uneix a nosaltres per a reiterar l’enhorabona als premis extraordinaris de doctorat i per a encoratjar-vos a continuar en l’esforç de la recerca de la «saviesa e bon saber».
Enhorabona i moltes gràcies per la vostra amable atenció i assistència a aquest acte.
