Читать книгу: «Sobre la història i els seus usos públics», страница 7
He parlat de mestres. Però, són necessaris? Don Tapscott, un home de negocis canadenc, autor de tretze llibres sobre les noves tecnologies, el darrer d’ells basat en una investigació de quatre milions de dòlars sobre la Net Generation (la generació de la xarxa) ha escrit un article pretensiós sobre el fracàs de la Universitat, on sosté que els estudiants, que aprenen a Google i a la Viquipèdia, no es refien de la informació del professor: «Volen una conversa animada, no una lliçó». Els professors, afegeix, hauran d’abandonar la pràctica de proporcionar informació i aprendre a escoltar els estudiants i conversar amb ells.
Només una part d’això és veritat. No ho és que l’estudiant pugui trobar a Google i a la Viquipèdia tot el que necessita. És veritat que hi pot trobar una quantitat enorme de dades i de documents, però en estat brut, sense interpretar, i també ho és que això ens allibera d’una part de la feina que tenim els que ensenyem en alleujar-nos la tasca de transmetre informació a les classes i donar-nos oportunitat de centrar-nos a discutir les grans línies dels problemes, i ensenyar la forma de manejar críticament la informació. Però això no és tot.
He parlat aquí del que havia rebut de mestres i amics. No recordo pas que en els contactes personals que hi he tingut –a les classes, en la conversa o en les seves cartes–m’hagin proporcionat informacions, que en tot cas he trobat llegint els seus llibres i el seus articles, com ho hauran fet, amb tota certesa, molts altres dels seus lectors. Però ha estat justament del contacte personal amb ells que he après el més important. Les informacions es poden trobar als llibres o a la xarxa, les tècniques s’aprenen treballant; però no serveixen de res sense aquelles altres coses que un aprèn dels mestres i que són les que donen un propòsit i un sentit a l’ofici d’historiador.
* Conferència impartida en un seminari de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona el 2009, i publicada en el llibre L’Ofici d’historiador, Girona, Documenta Universitaria, 2010.
2. EL MEU FERRAN SOLDEVILA
Ferran Soldevila m’era conegut pels seus llibres molt abans de trobar-lo personalment. A la primera biblioteca personal que vaig reunir, quan tenia set anys, amb els volums que va proporcionar-me el meu pare, hi figuraven dos llibres d’història que van deixar-me una forta empremta i que, curiosament, anticipaven tots dos el meu futur contacte amb els autors. Eren Història. Primeres lectures, d’Enric Bagué i Jaume Vicens, i Història de Catalunya: primeres lectures, de Ferran Soldevila. Aquest darrer és, dels dos, el que va impressionar-me més fortament. Sempre he recordat estampes com les que feien referència al rei Jaume i, sobretot, la del desafiament de Pere el Gran, que vaig tenir ben present anys més tard, en llegir per primera vegada el Curial, i que contribuiria a encomanar-me l’entusiasme de Soldevila pel rei cavaller.
Aquesta influència va restar, però, soterrada. En matricular-me a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, el 1951, no pensava pas a estudiar història, perquè la manera com me l’havien ensenyada en el batxillerat no era gaire engrescadora (tampoc no va ser-ho, cal afegir, la dels meus dos primers anys a la Universitat). Estava decidit a especialitzar me en filologia semítica, i és probable que ho hagués fet, si no hagués conegut aleshores l’autor d’una de les primeres lectures d’infant (a Vicens no el trobaria fins al final de la carrera).
El que va passar és que, al temps que començava a estudiar a la Universitat, vaig inscriure’m als cursos, rigorosament clandestins, dels Estudis Universitaris Catalans, un dels quals era el d’Història de Catalunya que donava Soldevila. Les primeres classes es van fer, si no recordo malament, en una sala de can Serrahima, al carrer de Petritxol. Érem un grup prou nombrós, no pas tots gent de Lletres –del meu curs només hi coincidia l’Enric Lluch–, però la major part dels assistents del primer dia van desaparèixer molt aviat, de manera que no n’hi van restar gaires més que en Lluch i jo, i les classes van passar a fer-se al menjador del pis on vivia Soldevila, al carrer Teodora Lamadrid, a Sant Gervasi.
Em recordaré sempre d’aquell menjador, adornat amb gravats polonesos, i on no hi solien mancar algunes flors posades en un recipient d’aram, que reflectien el gust i la cura de l’esposa francesa de Soldevila, Yvonne, que ens rebia sempre amb una tranquil·la amabilitat.
Durant els cursos del 1951 al 1953, mentre a la Universitat e1 meu aprenentatge d’història consistia a batallar amb l’inefable manual de Palomeque i amb l’indigest d’Aguado Bleye, les classes amb Soldevila –gairebé sempre amb Lluch, i algunes vegades tot sol– van representar el meu primer contacte real amb el treball d’un historiador. Eren els temps en què Soldevila corregia les proves dels primers volums de la Historia de España –cosa que servia perquè de vegades comentés els problemes que tenia amb la censura aquella obra que, escrita per ell en català, va haver-se de publicar en versió castellana (i em demano per què no s’ha procurat recuperar-ne el text original per editar-lo)–, i, també, de preparació de l’edició de les cròniques per a l’Editorial Selecta.
Tot plegat va donar lloc al fet que, més que un curs regular, féssim un treball de seminari: llegíem documents, analitzàvem trossos de cròniques i comentàvem textos. Soldevila exercia el seu mestratge amb molt de tacte, demanant-nos l’opinió, escoltant el que dèiem i esforçant-se a destriar el que hi podia haver d’aprofitable. El respecte que mostrava pels seus alumes m’ha fet sempre impossible de creure’l, com algú sostenia després, un home vanitós. El «meu» Soldevila era tímid, modest i mesurat, i no va pretendre mai d’ocultar els límits dels seus coneixements: confessava, per exemple, que no sabia de memòria més data que la de la batalla de Muret, i ho aprofitava per fer-te entendre que el que havia de recordar un historiador eren altres coses. Va ensenyar-me l’existència d’obres de referència que els «catedràtics» de la plaça Universitat ens ocultaven –com és ara la bibliografia de Sánchez Alonso– o a citar sempre els llibres dels quals s’extreia informació, encara que no estiguessin «de moda» (com ho feia ell, tal vegada l’únic entre els historiadors hispànics del seu temps, en reconèixer els deutes que tenia amb els trossos aprofitables de la història de Lafuente).
Però va ensenyar-me, sobretot, a llegir un document o una crònica com a testimonis vius d’uns homes i d’un temps, i a fer-los les preguntes adequades. En aquells dos cursos feliçment asistemàtics vaig aprendre els rudiments essencials de l’ofici d’historiador: una manera d’aproximar-me als problemes, de reflexionar sobre les dades, de mesurar els arguments i les paraules. Vaig sortir-ne amb un gran afecte per l’home i amb un considerable interès per la seva obra, que reforçaria la lectura d’Hores angleses, el llibre que contenia les seves impressions d’una estada de treball a la Universitat de Liverpool: una experiència que jo compartiria uns anys més tard.
Vaig sortir-ne, també, amb les idees clares sobre què volia fer: amb la decisió ferma, que no m’havien pas encomanat els professors de l’«altra» universitat, de dedicar-me a l’estudi de la història. Ell, tan mesurat com sempre, no volia pressionar-me. Quan vaig dur-li el primer volum de la Historia de España perquè me’l dediqués, hi va escriure: «En esperança de les seves futures realitzacions en el terreny de la història». I va apressar-se a afegir amb el seu somrís tímid: «Ep! No dic de quina història. Pot ésser de la Història sagrada», en al·lusió a la meva proclamada voluntat de fer-me semitista.
Vaig continuar veient lo després, fora dels cursos. Quan dirigia Un segle de vida catalana, i malgrat que ja tenia el text pràcticament enllestit, va voler encomanar-me alguna cosa, i va haver-se d’inventar els trossos sobre la borsa amb què hi vaig contribuir. El 1960, quan vam trobar-nos a Roses, en l’enterrament de Jaume Vicens –i voldria aclarir que, malgrat el que pugui semblar, els dos es tenien prou respecte–, va encomanar-me un volum per als Episodis de la història, que dirigia ell, i que de fet va ser la primera cosa semblant a un llibre que vaig escriure (però que podria haver-me estalviat, perquè no té cap mena d’interès, per bé que això no va impedir que Soldevila tornés a encarregar-me un altre volum tres anys més tard).
El recordo igualment en un sopar d’homenatge amb motiu dels seus seixanta anys, en la no gaire afortunada estrena d’una seva obra de teatre que ni el públic ni els crítics no van saber entendre, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, quan va poder tornar a treba-llar-hi... I també em recordo de la darrera vegada que el vaig veure, ja molt debilitat físicament i intel·lectualment. En aquells dies jo acompanyava Ramón Carande per Barcelona, i ell va entestar-se a anar a visitar Soldevila, per qui tenia força afecte. I vam anar-hi, malgrat les meves reticències pel fet que m’anguniava de veure’l en l’estat en què sabia que es trobava. Quan Carande va assenyalar-li que jo l’acompanyava, Soldevila va identificar-me tot dient: «Es un buen compañero». Vaig sortir del pis de Teodora Lamadrid, d’aquella mateixa habitació on fèiem les classes, amb el cor encongit per aquell anunci de la seva propera fi.
Em dol l’oblit en què han caigut aquells homes admirables que, com Soldevila i Jordi Rubió, van viure un difícil exili interior, subsistint amb una modèstia que s’apropava a la migradesa (els nostres mecenatges sempre han estat mesquins), però amb una gran dignitat, sense acceptar de fer pactes. M’escandalitzo de veure que s’honora, en canvi, personatges com ara un antic agent franquista que una revista de l’exili va qualificar, o potser caldria dir que va definir, com a «rata de claveguera».
Encara en dol més, però, l’oblit de l’obra de Soldevila quan veig com se celebren i són reeditades les obres d’autors que li són ben inferiors en mèrit. L’esforç que va fer en el seu Pere el Gran, la seva obra cabdal de recerca, resta desconegut del públic perquè els primers volums, que foren publicats clandestinament durant el franquisme, van circular poc i s’exhauriren aviat i ningú no s’ha preocupat de reeditar-los mai. Les admirables pàgines en què Soldevila fa parlar la documentació per refer un quadre acolorit de la vida quotidiana de l’entorn de l’infant, per dir un exemple, les ha llegides ben poca gent.
En aquest any del centenari, i en comptes de celebrar actes institucionals de solemne intranscendència, crec que valdria més la pena fer una reedició (ometent-ne, si es vol, els apèndixs documentals) de la part publicada del seu Pere el Gran, completant el que restà inacabat amb les pàgines corresponents de la biografia editada per Aedos. Tal vegada aleshores es descobriria que Ferran Soldevila, a més de ser un home íntegre i un mestre excel·lent –d’això puc donar-ne fe–, va ser un gran historiador: un dels millors que hagi produït la nostra cultura.
* Text publicat a la revista El contemporani. Revista d’història, 2 (1994), pp. 11-13.
3. SEMBLANZA DE D. JAUME VICENS VIVES
Jaume Vicens Vives nació en Gerona en 1910. Estudió en Barcelona, donde presentó su tesis doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona, que se publicaría en plena Guerra Civil. La que parecía iba a ser una brillante carrera universitaria se vio truncada al final de la guerra, en unos años en los que Vicens desempeñó diversas cátedras de institutos de enseñanza media y se vio obligado a escribir libros que, aun siendo valiosos, tenían poco que ver con sus intereses como investigador, y mucho con la necesidad de complementar los magros ingresos recibidos. En 1947 ganó la cátedra de Historia Universal Moderna de la Universidad de Zaragoza, y al año siguiente pudo trasladarse a Barcelona, donde ejerció hasta su muerte, agregando a su actividad en la Facultad de Filosofía y Letras la de profesor de Historia Económica en la recién creada Facultad de Ciencias Económicas de la misma ciudad. Había proseguido hasta estos momentos su tarea de investigador del periodo de los Trastámaras y de la crisis catalana del siglo XV, que le llevó a publicar libros como Historia de los remensas en el siglo XV (1945), El gran sindicato remensa (1954) o el volumen conjunto dedicado a los Trastámaras (1956), dentro de lo que quiso ser una nueva visión colectiva de la Historia de Cataluña, pero, por exigencias de la censura, hubo de titularse Biografías catalanas, fingiendo el artificio de que se refería a condes y a reyes. Cuando se llegaba al periodo en que no había ya más condes ni reyes en Cataluña, hubo que recurrir a hablar, sucesivamente, de los virreyes y de los capitanes generales. Y en el siglo XIX, de «industriales y políticos» (paradójicamente, la traducción castellana del libro pudo titularse Los catalanes en el siglo XIX, que era como Vicens había querido que se llamase también la edición original catalana).
Los últimos de estos libros reflejan ya –en la profunda renovación de sus enfoques y en la preocupación por los aspectos económicos– el cambio que en Vicens se había producido con motivo de su asistencia al Congreso Internacional de Ciencias Históricas de 1950, que le permitió asomarse a la práctica habitual de la ciencia histórica europea, en momentos en los que la Universidad española permanecía aislada de un mundo que se consideraba hostil y corrompido, y practicaba una Historia vacía y retórica, en un desolador panorama donde solo se salvaban unos pocos historiadores que conservaban la herencia de tiempos pasados y mejores, como Carande o Valdeavellano. El contraste entre lo que se hacía en Europa y en el mundo académico español, paralelo al que existía entre el régimen español y los de esos otros países (y no por casualidad), había de suscitar en Vicens un afán de puesta al día, que se expresa, todavía un tanto ingenuamente, en manifiestos programáticos o en obras como su Aproximación a la Historia de España (1952).
Dos cosas interesa señalar al respecto. En primer lugar, que este rápido y apasionado aprendizaje de otros métodos y otros enfoques había de tener, por fuerza, un carácter ecléctico, de acumulación sin el reposo necesario para decantar y asimilar lo aprendido. Es esta la explicación que hay que dar a tal eclecticismo, sin querer ver en él un reflejo directo de la influencia de la escuela de los Annales, que fue menor sobre Vicens de lo que se acostumbra a creer. Vicens fue ecléctico por la naturaleza misma de su proceso de aggiornamento, que no daba lugar a la reflexión metodológica y que no pudo cuajar en algo que pudiese llamarse legítimamente una «escuela», que ha de definirse por la existencia de unos principios teóricos explícitos que son generalmente compartidos por sus integrantes. No pudo ir más allá, ni pudo haber «escuela», porque en los diez años que duró el empeño –diez años fecundos en realizaciones de todo tipo– no había tiempo para más. Algo muy distinto sucede con el eclecticismo de los Annales, que es algo esencial y programático, de definición de una escuela, por lo menos desde el gran viraje de Lucien Febvre, en los años de la ocupación alemana, que liquidó para siempre las veleidades filomarxistas y el progresismo de la época en que Marc Bloch había participado en la empresa.
El segundo punto que quisiera señalar es que Vicens, que concebía siempre su tarea de historiador como algo más que una herramienta de promoción personal y que era plenamente consciente de las implicaciones cívicas de su trabajo, no limitó su voluntad de renovación a su obra, sino que quiso trascender de ella a la Universidad, y si era posible al país, para lo que comenzó a crear plataformas y órganos de expresión, algunos de ellos tan notables como las revistas Estudios de Historia Moderna (1951) –después simplemente Estudios de Historia– o Índice Histórico Español (1956), a la vez que intervenía activamente, como autor y como editor, en la mejora de los libros de texto para la enseñanza de la Historia. Este conjunto de tareas le obligarían a rodearse de un gran número de personas que compartían sus ilusiones –historiadores como Reglá, Giralt, Nadal, Mercader, etc.–, para las que fue, a un tiempo, maestro y estímulo para la acción.
La conciencia de que era necesario participar, aunque solo fuese desde su trabajo como historiador, en la tarea de ayudar al país a recobrar su pulso le llevó a dejar los terrenos de la Historia medieval, donde se movía con la seguridad que le daban los largos años de investigación, para contribuir a la reinterpretación de momentos más cercanos. Así, su Industrials i polítics (Los catalanes en el siglo XIX), aparecido en 1958, quería replantear sobre nuevas bases la interpretación tradicional de la Historia contemporánea de Cataluña que, en nombre de un falso patriotismo, ocultaba los conflictos sociales y se contentaba con cuatro tópicos superficiales. Empeño que había de costarle reticencias e incluso hostilidad abierta por parte de unos sectores a quienes el reloj se les había parado en 1939, y que ni siquiera habían llegado a entender lo que había ocurrido entonces.
Su último libro puede verse como nacido de la confluencia de estas tendencias: voluntad de renovación metodológica, deseo de rendir un servicio con su tarea, conciencia de la importancia que una enseñanza de la Historia más actual y más incisiva podía tener en las nuevas generaciones. No es de extrañar que todo ello le llevase al Manual de Historia económica de España (1959), destinado a las nuevas promociones de economistas, en quienes creía ver a los futuros dirigentes del país y con quienes había de mantener, además, un diálogo fuera de las aulas, como lo prueba su influencia sobre el núcleo del «Círculo de Economía» barcelonés. En plena actividad creativa, Vicens moría, en 1960, a los cincuenta años de edad, con una obra considerable, pero que se encontraba aún en pleno hacerse y que no pudo llegar a madurar plenamente. Póstumamente aparecerían los dos volúmenes en los que se reunió su Obra dispersa (1967).
Que a los veinticinco años de su aparición el Manual de Vicens siga siendo la única Historia económica general de España de la que disponemos dice mucho de su valía –del enorme esfuerzo que hubo de realizar, con la colaboración de J. Nadal, para establecer una síntesis que no tenía precedentes válidos en los que apoyarse–. Pero dice también mucho, y no bueno, sobre un tiempo que no ha sido capaz de producir un nuevo intento de síntesis comparable, o que ha dejado morir de inanición, sin que tuviera otra cosa con que suplirlo, un instrumento de trabajo tan valioso como el Índice histórico español. Vicens, que era plenamente consciente de las limitaciones de su trabajo, se hubiera escandalizado al ver que libros que escribió para que sirviesen de ayuda y de estímulo –convencido, como me decía en ocasiones en sus cartas, de que esta parte de su obra iba a ser consumida y superada rápidamente– siguen siendo insustituibles al cabo de veinticinco años. Me consta que él no hubiese dejado pasar este tiempo sin mejorar y transformar su Manual, para tener en cuenta la investigación realizada desde 1959 y adecuarlo a nuevas orientaciones metodológicas.
Por ello me parece que, a los veinticinco años de la aparición del Manual, que significó un hito en la evolución de nuestra disciplina, el mejor homenaje que podría hacerse a su autor sería el de replantear un nuevo balance de la Historia económica de España, acorde con nuestros tiempos, pero acorde también con aquella voluntad, que inspiró el de Vicens, de que sirva, no solo para enseñar hechos e interpretaciones acerca del pasado, sino para ayudar a las nuevas generaciones de historiadores y de economistas a que comprendan mejor, desde sus raíces, la sociedad en la que viven, y para que aprendan a entender su trabajo como algo que tiene como objetivo fundamental rendir un servicio a la colectividad de la que forman parte.
* Texto publicado en Papeles de economía española, 20 (1984), pp. 422-424.
Бесплатный фрагмент закончился.
