Читать книгу: «Sobre la història i els seus usos públics», страница 2
La quarta i última raó és l’envergadura del conjunt de l’obra de Josep Fontana. No és el moment de referir-s’hi amb detall, però almenys destacaré amb summa brevetat l’amplitud i la varietat de les seues aportacions. Després de la publicació de la seua tesi, Fontana va prosseguir el camí explorat en dues direccions diferents, com ell mateix ha posat en relleu. «Una és la que es refereix de manera global al període de la Restauració, a l’evolució d’Europa entre 1814 i 1848, en el context del que se sol anomenar la “crisi de l’Antic Règim”, però que m’estime més anomenar la “construcció del nou”... La segona direcció... és la que s’ocupa de les bases financeres de la construcció de l’estat modern i, més en concret, del cas de la monarquia espanyola», que no era «simplement un estat», sinó «un imperi». Aquests dos camins han fet possibles llibres com ara Hacienda y Estado en la crisis final del Antiguo Régimen español 1822-1833 (1973 i 2001), La revolución liberal. Política y Hacienda 1833-1845 (1977 i 2001), el volum cinquè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar que porta per títol «La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868» (1988), La revolució liberal a Catalunya (2003), De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (2006) i La época del liberalismo (2007, vol. 6 de la Historia de España publicada en Crítica/Marcial Pons, que codirigeix amb Ramón Villares). A més d’aquests dos camins, hi ha un altre terreny que Josep Fontana ha freqüentat. Em referisc a l’estudi i la reflexió sobre la trajectòria i la situació actual de la ciència històrica, que aviat originà un breu treball de divulgació, publicat l’any 1974 a la Biblioteca Salvat de Grandes Temas, de títol La historia, precisament quan acabava d’arribar a la Universitat de València. Recorde ben bé el que va suposar aleshores per a molts estudiants aquesta publicació, que començava amb una entrevista a Edward H. Carr, l’autor de la monumental Historia de la Rusia soviética i del molt conegut llibre ¿Qué es la historia? Posteriorment, Josep Fontana va escriure Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), La historia después del fin de la historia (1992), Introducció a l’estudi de la història (1997) i La història dels homes (2000), a fi de contribuir a una comprensió crítica de les diferents tendències que han dominat el curs de la ciència històrica i a l’elaboració d’una nova història que tinga en compte a tothom i vaja unida a un nou projecte social de futur. Finalment, hi ha una cosa molt notable en una altra part de l’obra de Josep Fontana, que posa així mateix en relleu com ha portat a la pràctica les seues idees sobre la història en diversos llibres de característiques molt diferents, però que tenen alguna cosa en comú. Tant si són capaços de proporcionar una monumental història del món des de 1945, com és el cas del llibre Por el bien del imperio (2011), com de reflexionar sobre la crisi social del segle XXI, en El futuro es un país extraño (2013) o sobre el problema de les identitats col·lectives, com ha fet en Europa ante el espejo (1994), La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present (2005) i molt recentment en La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), en aquests llibres hi està molt present el compromís cívic de Josep Fontana.
La Universitat de València tingué la gran fortuna que el professor Josep Fontana formara part del seu claustre i d’haver rebut d’una manera constant el seu magisteri durant dècades. Per això, ens produeix una enorme alegria l’ampli suport acadèmic que obtingué la proposta de nomenament com a doctor «honoris causa», la ràpida disposició del rector a fer-la seua i l’acord del Consell de Govern que fa possible la seua investidura. La distinció no fa sinó reconèixer un deute intel·lectual i mostrar el nostre agraïment per tantes coses com hem après de Josep Fontana. El seu nom se suma ara al dels historiadors que l’han precedit en aquest mateix tipus de reconeixement: Pierre Vilar i José María Jover en 1991, John Elliot en 1998, Emili Giralt en 2001, James Casey en 2004, Thomas F. Glick en 2010, Paul Preston en 2015, i que de forma diversa ens mostren el tipus d’historiografia amb què s’identifica la nostra institució.
Començava la meua intervenció amb unes paraules d’Antonio Gramsci i de Marc Bloch sobre la història, i l’acabaré amb les del mateix Josep Fontana: «En aquest món d’avui, tan diferent del que se’ns havia promès, necessitarem, si volem evitar que es realitzen els futurs pessimistes que s’anuncien, una anàlisi històrica alliberada de tòpics i alleugerida de la càrrega morta de les esperances fallides». Necessitarem una història que ens ajude a «interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per entendre el món i ajudar a canviar-lo».
Moltes gràcies, professor Josep Fontana, moltes gràcies a tots vostès per l’atenció prestada a les meues paraules.
PER A QUÈ NECESSITEM AVUI LA HISTÒRIA
Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues i amics,
senyores i senyors,
La meva generació es va educar en la convicció que la història de la humanitat era el relat d’un procés ininterromput de progrés, un fet que tenia una de les seves manifestacions més evidents en el creixement econòmic, que estava associat, pensàvem, a l’avenç de la societat cap a un món més lliure i més igualitari. La conjunció d’aquestes esperances animava les nostres aspiracions a un futur de millora col·lectiva.
Els historiadors pensàvem que els homes havien passat d’una primera existència com a caçadors-recol·lectors a una altra en què la invenció de l’agricultura els va permetre accedir a un estadi superior. Era el que Gordon Childe anomenava la «revolució neolítica», que va comportar l’aglomeració de la població a les ciutats, la diferenciació en aquestes de les activitats (agricultors, menestrals, comerciants, funcionaris, sacerdots...), una concentració efectiva de poder econòmic i polític, l’ús dels símbols convencionals de l’escriptura per registrar i transmetre la informació, i de patrons també convencionals de pesos i de mesures, de temps i d’espai que van conduir al naixement de la ciència matemàtica.1
Després vindria un llarg període de fluctuacions fins que, al segle XVIII, la revolució industrial hauria permès fer un salt considerable en la capacitat productiva i hauria multiplicat els béns a l’abast dels éssers humans. Un ascens, aquest, que semblava que no havia d’aturar-se mai. En 1930, en plena crisi econòmica mundial, Keynes refermava la seva fe en el futur, en un escrit sobre «Les possibilitats econòmiques dels nostres néts», amb aquestes paraules: «Penso amb il·lusió en els dies no molt llunyans del major canvi que mai s’hagi produït en l’entorn material dels éssers humans en el seu conjunt». La qual cosa el conduïa a la predicció que «el nivell de vida en les nacions progressives, dins d’un segle, serà entre quatre i vuit vegades més alt que el d’avui», i en la visió d’un món en què n’hi hauria prou amb treballar tres hores al dia, en setmanes de quinze hores, per assegurar la subsistència. A això s’hi afegia una dimensió d’avenç moral, concretada en aquestes paraules: «Quan l’acumulació de riquesa ja no sigui de gran importància social, hi haurà grans canvis en els codis morals».2
Perquè semblava clar que el progrés no havia implicat solament l’economia, sinó que tenia una dimensió moral: l’edat antiga havia estat l’època dels esclaus; la medieval, la dels serfs, els temps moderns eren els del homes lliures, que havien guanyat els drets polítics amb la Revolució Francesa i els socials, amb les lluites obreres de la Primera Internacional.
La gent de la meva generació creia veure confirmades aquestes idees, i les esperances de futur que comportaven, en les experiències que havia viscut: havíem vist la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial i l’ascens de l’estat del benestar, l’àtom va semblar que havia de resoldre totes les nostres necessitats d’energia, i crèiem que l’ús dels antibiòtics ajudaria a acabar les malalties. El 12 de setembre de 1978 es va signar la Declaració d’Alma-Ata, que sostenia que l’any 2000 tota la humanitat estaria immunitzada contra la majoria de les malalties epidèmiques i que les atencions mèdiques essencials estarien garantides per a qualsevol home o dona, fos la que fos la seva classe social, raça, religió o lloc de naixement. Era lògic que penséssim a lluitar per tal que es realitzés aquest futur.
A poc a poc, al mateix temps que el present desmentia les nostres grans esperances, descobríem que la visió de la història en què les havíem fonamentat era falsa. Que homes i dones no havien adoptat l’agricultura com un avenç per millorar, sinó com una necessitat, quan les fortes oscil·lacions climàtiques que van seguir la fi de la darrera glaciació van fer difícil la vida dels caçadors-recol·lectors i els van abocar al cultiu de la terra. La implantació de l’agricultura fou un esdeveniment complex i dramàtic. El pas de la vida de caçador-recol·lector a la d’agricultor-ramader no va implicar una millora immediata, sinó un empitjorament de la qualitat de la vida humana i va determinar l’aparició de noves malalties, una existència més curta i un augment de la violència, com a conseqüència de l’apropiació de la terra i de la necessitat de defensar-la. Aquests havien estat els temps del naixement de la desigualtat i de l’aparició de l’esclavitud.3
Vàrem descobrir, també, que l’ascens de la manufactura i del comerç que va iniciarse a Europa al segle XVI i que va acabar conduint a la revolució industrial s’havia produït sota el signe de la disminució dels salaris reals dels treballadors i de l’exigència d’una intensificació del treball familiar destinat al mercat, que és el que va portar De Vries a plantejar l’esquema del que ell anomenava la «revolució industriosa», que hauria dut a l’aparent paradoxa que els salaris reals haguessin baixat a Europa entre 1500 i 1800, mentre els inventaris domèstics mostraven un augment de l’equipament de les famílies.
Els estudis d’història antropomètrica, que relacionen l’evolució de l’estatura amb els nivells de vida, confirmen que hi va haver entre 1500 i 1800 evolucions negatives, tant a Anglaterra, com a Holanda o als Estats Units. La conclusió de Van Zanden és que hi va haver «una relació inversa entre desenvolupament i nivell de vida», que obliga a pensar que amplis sectors de la població d’Europa no van treure gaire profit del progrés econòmic que s’estava produint.4
Aquesta evolució negativa dels nivells de vida es va perllongar durant el desenvolupament de la industrialització, almenys fins a mitjan segle XIX, pel que fa a la major part de l’Europa desenvolupada.5 Hem descobert que la idea que la revolució industrial anglesa s’havia basat en els salaris elevats que havien afavorit la introducció de millores tecnològiques que augmentaven la productivitat és, com a mínim, discutible. Una explicació alternativa, la de Jane Humphries, sosté que s’ha de considerar també la disponibilitat del treball mal pagat de dones i nens.6 A la qual cosa s’hi ha d’afegir, quan analitzem l’èxit de la indústria cotonera, que fins cap a 1900 es va mantenir com la branca més important de la revolució industrial, que el seu creixement hauria estat impossible si, a més de sotmetre a explotació els treballadors locals de les indústries del filat i del teixit, no hagués pogut comptar amb l’aportació, gràcies a l’expansió violenta de l’imperialisme, del treball esclau en les plantacions que permetien disposar de la fibra a baix preu.7
Per altra banda, el quadre que ens mostra l’ascens productiu de la revolució industrial resulta incomplet si no li afegim el procés paral·lel de la contrarevolució agrària, que va alliberar de la terra –o, dit en termes més exactes, que va expulsar de la terra– uns braços que es van poder utilitzar a baix preu, no solament com a assalariats en la indústria, sinó com a peons per a la gran tasca de la construcció dels canals, els ferrocarrils, els ports i les carreteres que necessitava l’expansió del mercat.8
Les transformacions de la nova agricultura van criminalitzar, en nom del progrés, unes pràctiques mil·lenàries que a la societat burgesa li convenia combatre, com eren les relacionades amb l’ús lliure dels boscos, les pastures i la caça. L’estudi de la delinqüència camperola al segle XIX mostra que aquest ascens del crim rural naixia de l’enfrontament entre dos projectes socials diferents i entre dues concepcions del que significava la llibertat.9
Entorn dels anys quaranta del segle XIX el problema dels baixos salaris dels treballadors industrials es va combinar a bona part d’Europa amb els efectes empobridors de les transformacions agràries. Aquests van ser a Anglaterra els anys dels «quarantes famèlics» que Engels va poder veure a Manchester;10 van ser a Alemanya els de la misèria dels teixidors de Silèsia i dels robatoris de llenya dels quals es va ocupar Marx en la Gaseta Renana; van ser a Itàlia els de la generalització del «furto campestre»; a Irlanda els de la crisi de la patata..., anys de fam, malaltia i ruïna a tot Europa, que van conduir a les revolucions de 1848.
Tindríem, en conseqüència, desmuntada la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la desigualtat. En 1954 Simon Kuznets tractava de donar un nou sentit a aquesta evolució amb una pregunta: «¿La desigualtat en la distribució dels ingressos augmenta o disminueix en el curs del creixement econòmic d’un país?».11 Una pregunta que plantejava un problema tan fonamental com és el de mesurar els costos socials del creixement econòmic.
La resposta, expressada en termes del que s’anomena la «corba de Kuznets», sostenia que la desigualtat havia augmentat en una primera fase del creixement, però que va començar a minvar en un cert punt, a partir del qual s’iniciava un repartiment més equitatiu dels ingressos. En 1995 Van Zanden va aplicar aquest plantejament a la història econòmica d’Europa, que reinterpretava sostenint que hauríem tingut al llarg de l’edat moderna una associació entre creixement i desigualtat que es va interrompre a l’últim terç del segle XIX, entre 1870 i 1900, moment en què es va iniciar una fase en què
el creixement econòmic va anar habitualment acompanyat d’una disminució de la desigualtat. En conseqüència –afegia–, es pot argumentar que hi va haver una supercorba de Kuznets que va durar segles, i que va estar caracteritzada per una desigualtat en augment, fins que en algun moment del darrer terç del segle XIX es va produir un canvi de tendència i es va iniciar la disminució de la desigualtat que caracteritzaria el segle XX.12
Aquesta anàlisi la matisarien després altres investigadors, que mantindrien, però, la conclusió final de Kuznets i de Van Zanden: que en el darrer terç del segle XIX s’havia iniciat una nova fase de millora igualitària, que ens duria fins al segle XX, en què hi va haver guanys indiscutible en els índexs d’igualtat.13
El progrés, que havíem desallotjat del seu paper de motor essencial de la història, reapareixia almenys al segle XX i ens retornava l’esperança en el futur. El problema és que aquest canvi, que s’hauria iniciat a finals del segle XIX i que havia tingut la seva etapa més vigorosa en els trenta anys que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial, va acabar sobtadament cap a 1975, i no s’ha recuperat en els darrers quaranta anys. Paul Krugman va analitzar aquest fenomen, al qual va donar el nom de «la gran divergència», una expressió que hauríem de matisar, anomenant-la «la gran divergència social», per diferenciar-la de l’àmplia literatura del que en història econòmica s’anomena «la gran divergència», que es refereix a les diferències en l’evolució econòmica dels països europeus i els asiàtics.14
En relació amb aquesta altra divergència, la de caràcter social que s’inicia cap a 1970, Krugman sosté que «les normes i institucions de la societat nord-americana han canviat, de manera que o han afavorit o com a mínim han fet possible un increment radical de la desigualtat». Prenent com a pretext la necessitat de superar els efectes de la crisi del petroli, es va emprendre aleshores la lluita contra els sindicats, completada per una sèrie d’acords de llibertat de comerç que van permetre a les empreses deslocalitzar la producció a altres països i importar després els seus productes, amb la finalitat d’afeblir la capacitat dels obrers locals de lluitar per millores de les condicions de treball i dels salaris.15
William I. Robinson ho explica a partir de la resposta dels interessos empresarials a la crisi dels anys setanta. Una classe capitalista transnacional que emergia en aquells moments va optar per reconstruir el seu poder trencant amb els obstacles que l’estat-nació i les demandes de les classes populars dels seus països oposaven a l’acumulació. Van crear aleshores el que es coneix com «el consens de Washington», un acord per a una reestructuració econòmica mundial com a base d’un nou ordre corporatiu transnacional, i van passar a l’ofensiva en la seva guerra contra les classes populars i treballadores.16
La crisi de 2007-2008 va agreujar encara aquesta evolució en tots els sentits. Però el problema més greu al qual ens enfrontem avui és el d’explicar per què, un cop passada la crisi, prossegueix cada vegada amb més força aquesta dinàmica d’augment de la desigualtat que comporta l’empobriment de la majoria. La qual cosa ens obliga a mirar més endarrere.
Una de les explicacions de la desigualtat actual que ha tingut més èxit ha estat la de Thomas Piketty en el seu llibre El capital al segle XXI, on nega que hi hagi hagut mai una dinàmica que hagi afavorit l’augment de la igualtat. La desigualtat és per a Piketty un tret permanent de la història humana.
En totes les societats i en totes les èpoques –diu– la meitat de la població més pobra en patrimoni no posseeix gairebé res (generalment entorn d’un 5% del patrimoni total), la desena part superior de la jerarquia dels patrimonis posseeix una clara majoria del total (generalment més d’un 60% del patrimoni total, i en ocasions fins a un 90%), i la població compresa entre aquests dos grups [...] té una part entre el 5 % i el 35% del patrimoni total.17
Aquest plantejament, que redueix la il·lusió de progrés dels anys feliços entre 1945 i 1975, quan semblava que les coses estaven canviant, a una simple conseqüència del «caos del període entre les dues guerres» i de «les fortes tensions socials que el van caracteritzar», liquida la història del progrés i retorna una certa estabilitat, o més aviat un cert estancament, a tota la història.18
El que passa és que no és veritat que estiguem avui en una etapa d’estabilitat en els nivells de desigualtat, sinó que un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable, que ha portat a previsions tan angoixoses com la de l’informe d’Oxfam del 2015, que sosté que ens estem aproximant al moment en què, a escala planetària, l’u per cent dels més rics tindrà més riquesa que el 99 per cent restant.19
Una de les deficiències més greus de la major part de les interpretacions a què m’he estat referint fins ara és que estan construïdes exclusivament sobre les dades de l’economia, com si la seva evolució fos un procés que actua de manera autònoma. Un dels trets que sobta més en el llibre de Piketty és la total absència de qualsevol referència a la política en la seva interpretació del que ha passat al segle XX, fins al punt que la paraula «sindicats» hi apareix una sola vegada, a la pàgina 491. ¿Es pot interpretar l’evolució a llarg termini dels salaris i de les condicions de treball prescindint de l’actuació dels sindicats? Penso que no.
El mateix Piketty ha hagut de reaccionar, davant l’allau de les crítiques,20 acceptant de considerar un factor que no apareix al seu llibre. En una entrevista de la primavera del 2015 deia: «Penso que el poder de la negociació és molt important per determinar les participacions relatives del capital i del treball en l’ingrés nacional».21
Uns anys abans, Acemoglu i Robinson havien examinat aquesta mena d’esquemes evolutius, com el de la corba de Kuznets, i els havien polititzat amb aquesta observació:
Quan el desenvolupament condueix a un augment de la desigualtat, pot induir a una inestabilitat política i forçar les elits dominants a una democratització [...] que porta a canvis institucionals que encoratgen la redistribució i redueixen la desigualtat.
Però aquesta no és una evolució mecànica, obligada, i les respostes polítiques poden ser diferents en un o altre lloc. La disminució de la desigualtat es produiria només en aquelles societats en què es podien desenvolupar «reformes polítiques [...] induïdes per l’augment de les tensions socials i la inestabilitat política» en resposta a la inquietud generada per la desigualtat.22
La seva conclusió seria, per tant, que la desigualtat només canviava quan la tensió social i la inestabilitat política forçaven els poders establerts a fer concessions en el terreny del repartiment dels ingressos. Unes concessions que es realitzaven normalment a través de l’augment dels impostos, que permetien finançar els serveis socials que rep el conjunt de la població,23 i del suport de l’estat a l’actuació dels sindicats per ajudar-los a negociar salaris i condicions de treball.24
Veiem com canvien les visions de Kuznets o Van Zanden quan hi introduïm una dimensió política. Entre 1870 i 1900, quan consideren que s’inicia el canvi de tendència, el que trobem és la culminació de les lluites obreres del segle XIX, que van quallar en la Commune de París de 1871, que va fer néixer la por a una subversió total de l’ordre econòmic i social establert, o en la revolta de Haymarket, a Chicago, el 1886, que va acabar amb la mort a la forca de quatre treballadors, en un episodi que va donar lloc a la festa obrera del primer de maig.
Una por que seria alimentada de nou en 1917 per la revolució soviètica i per l’extensió del moviment comunista mundial, en moments de malestar social en què es registrava també un auge del moviment llibertari.
La politització ens pot ajudar igualment a entendre quan i per què es produeix el final d’aquesta època d’avenços de la igualtat, cap a 1975. És el resultat d’una evolució que comencen cap a 1968, amb el fracàs de la il·lusió del comunisme, quan la negativa dels dirigents comunistes francesos a donar suport a París a la revolució dels estudiants i, molt més encara, la incapacitat dels dirigents de la Unió Soviètica i dels països de la seva àrea d’acceptar el desafiament del programa de socialisme amb rostre humà que s’havia plantejat a Praga, demostrarien clarament que la seva vocació revolucionària havia acabat.
Ho il·lustra un dels documents més reveladors del desencant del comunisme soviètic, el diari d’Anatoly Chernyaev, que sostenia en 1972 que en aquells moments «el moviment comunista no és ara altra cosa que un afegit ideològic a la nostra política internacional».25
S’havia acabat, en efecte, el cicle que Marx i Engels havien iniciat el 1848, que va tenir el seu moment més potent en la revolució de 1917, com a conseqüència de la qual es va estendre la por al fantasma del comunisme internacional. Aquesta por, que va sostenir la gran mentida de la guerra freda, ocultant el seu component de contrarevolució social, es va anar desmuntant gradualment, fins al moment en què la coalició dels interessos de la poderosa minoria de l’u per mil dels més rics, un cop perduda la por al fantasma revolucionari, va anar directament a la feina de combatre els sindicats, rebaixar els salaris i desballestar l’estat del benestar. S’havia acabat la corba de Kuznets i, amb ella, l’idil·li igualitari del segle XX.
La política va restar segrestada des d’aleshores en mans dels interessos empresarials. Un treball de Martin Gilens i Benjamin Page que analitza les teories dominants sobre la política als Estats Units arriba a la següent conclusió:
La majoria del públic nord-americà té poca influència sobre les polítiques que adopten els governs. Els nord-americans gaudeixen de molts dels trets bàsics d’una governança democràtica, com eleccions regulars, llibertat d’expressió i d’associació [...]. Però pensem que si la pràctica política la dominen poderoses organitzacions de negocis i un petit nombre de nord-americans rics, la pretensió que Amèrica del Nord sigui una societat democràtica està seriosament amenaçada.
El treball va ser ressenyat pel Washington Post amb un article que duia el títol d’«Els rics governen».26
Aquests interessos van acabar controlant també, per les vies del finançament i del mecenatge, universitats, esglésies i institucions de tota mena.
La nostra democràcia està amenaçada de manera directa quan els rics compren els polítics –escrivia Robert Reich–, però no és menys perillosa la tranquil·la i encara més insidiosa compra de les institucions de què la democràcia depèn per investigar, exposar i mobilitzar les actuacions contra el que està passant.27
Es tracta amb això de facilitar l’acceptació universal d’una situació que ens condemna a perpetuïtat al que Christine Lagarde, cap del Fons Monetari Internacional, va definir en una entrevista com «la nova mediocritat».
Estem en una situació en què és clar que han canviat les regles del joc social que van fer possible en el passat les conquestes que van conduir a l’estat de benestar. La socialdemocràcia, que havia tingut una part fonamental en aquestes conquestes, va acabar acceptant, com assenyala Hobsbawm,
la idea que el predomini del mercat fa innecessària la supervivència de la política, entesa en el sentit del que Habermas va definir com l’organització de l’‘esfera pública’, en la qual la gent forma les seves opinions i s’uneix per assolir objectius col·lectius. Però la sobirania del mercat –afegeix Hobsbawm– no és un complement de la democràcia liberal, sinó una alternativa a aquest sistema. De fet és una alternativa a tot tipus de política, ja que nega la necessitat de prendre les decisions polítiques, que són precisament decisions relacionades amb interessos comuns o de grup.28
La forma com les noves regles afecten la situació dels treballadors resulta fàcilment visible en la degradació de les condicions a què es veuen sotmesos. Segons l’Organització Internacional del Treball un 48 per cent dels ocupats ho estan en llocs «vulnerables», amb el risc de no tenir ni uns ingressos assegurats ni accés a la seguretat social. Una situació que ha anat augmentant amb l’auge del «treball flexible», que es dóna cada vegada més en les empreses que ocupen un gran nombre de treballadors, on abunden els contractes de deu, de vuit i fins i tot de zero hores. Els contractes de poques hores, que no garanteixen un mínim de paga i obliguen els treballadors a estar sempre disponibles per quan se’ls necessiti, no solament vulneren les normes sobre estabilitat en el treball que s’havien guanyat en dos-cents anys de lluites sindicals, sinó que superen fins i tot les regles de l’esclavitud tradicional, en què el propietari tenia almenys l’obligació d’alimentar l’esclau.29
Som en moments en què aquesta degradació del treball que ha fet aparèixer el fenomen del «treballador pobre», del que té ocupació però no aconsegueix el suficient per cobrir la seva subsistència –un estudi molt recent sobre les grans ciutats nord-americanes indica que el 42 per cent de les persones que recorren a obtenir aliments d’emergència tenen una ocupació–30 s’atribueix a la fi del creixement: a un «estancament secular», en paraules de Larry Summers.31 Un plantejament que va sovint associat al de la decepció davant de les promeses incomplides de l’avenç tecnològic.32
El que aquestes teoritzacions no ens expliquen és per què aquest estancament coincideix amb l’augment constant de la riquesa de l’u per mil dels més rics. I el que ens amaguen del tot són les bases polítiques que han fet possible aquest repartiment desigual dels costos de les crisis. Analitzant el capitalisme actual, l’economista xilè José Gabriel de Palma ens invita a descobrir la forma en què el neoliberalisme promou un tipus especial de ‘desordre’ que ajuda a legitimar la supremacia del capital, per tal com només ell pot prosperar en un entorn inestable i de riscos elevats.
En aquest escenari, afegeix, «la major part de les vigoroses lluites polítiques, socials i econòmiques que ens van aportar tanta civilització, des de la vaga del port de Londres en 1889, el Ford-T, la por del contagi dels ideals utòpics dels primers soviets, el New Deal i Keynes, tot s’ho ha endut el vent».33
En la tasca comuna per cartografiar el panorama del món en què vivim, per trobar camins cap al futur que ens retornin l’esperança, als historiadors ens toca ara revisar la visió establerta en què es basava el vell relat sobre l’avenç imparable del progrés social, per reinterpretar-lo com una lluita entorn de la llibertat i la igualtat, que s’ha desenvolupat de manera incerta, amb victòries parcials i una llarga derrota final que amenaça el nostre futur.
Ens cal entendre bé el que ha passat per tal d’ajudar a trobar camins de sortida i mètodes de lluita que ens permetin evitar el risc en què estem de perdre del tot, i reprenc per a dir-ho les paraules de Palma, «la major part de les vigoroses lluites polítiques, socials i econòmiques que ens van aportar tanta civilització».
1. V. Gordon Childe: ¿Qué sucedió en la historia?, Barcelona, Crítica, 2002.
2. John Maynard Keynes: Ensayos de persuasión, Barcelona, Crítica, 1988, pp. 323-333.
