Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 7

Шрифт:

asserp → serp.

assorrar prnl. ‘immobilitzar-se, mostrar una actitud excessivament calmosa, passiva’. «Rita: –Tu fas conte de pasar / a casa? / Tomàs: –Ya vach, espera (...). / Rita: –Em desespera / este home per lo tosut! / (...) Cuant s’asorra / la sehua calma me torra / y em fa pedre la salud» (Escalante, I, 58). Mot NR al DIEC, acc. NR. És un derivat de sorra, que originàriament devia significar ‘posar sorra a un vaixell per donar-li estabilitat’ (cf. Esc.; DCVB, II, 92; DECat, VIII, 94). A partir d’ací, s’han creat diversos sentits figurats, als quals subjauen les idees de ‘pesantor’, de ‘calma’ o de ‘decaïment’. El recullen Esc. i Colomina (1991: 308). A Elx assorrat ‘decaigut’ (Segura, 1998: 146), a Anna asorrarse ‘hundirse’ (Martí, Aparicio, 1989: 20).

assucar intr. ‘acometre, ferir l’animal a colps de cap, envestir a capades’. «Satà, bou que asuca» (a. 1600) (Ferrando, 1983: 909). NR al DIEC, 1a doc. Segons Coromines (DECat, VIII, 134), derivat de suca i suc ‘turó prominent’, ‘cap’. Coromines documenta açucar en Eiximenis amb el sentit afectiu de ‘capissar, comprendre, concebre’. Actualment, segons el mateix filòleg, assucar i sucar s’han conservat sobretot a Mallorca, al Maestrat i a l’Ebre, «en el llenguatge pastoral o en velles expressions afectives» (cf. Gimeno, 1998: 325). També a Alacant, l’any 1942, en un llibret de foguera: «En mich dels cuatre cantons / està plantà la foguera; / el artista s’ha lluït, / la chent se suca y s’apreta» (Segura, 1996: 251).

astepència → estipència.

astralejar → estralejar.

astufar → estufar.

atarrossat -ada adj. ‘ben plantat, ben proporcionat’. «–Li has llevat la planchaora? / Allò és femella... / –Canela. / –Morena, prou plena, hermosa. / –Una chica atarrosà. / –Atarrosaeta y dolsa» (Escalante i Feo, 1906: 10). Acc. NR. Metàfora. Cf. orxata aterrossadeta.

atomia → anatomia.

atracar tr. i prnl. ‘menjar molt, desproporcionadament’. «al revés hasta el menjar, / puix qui atraca botifarres / diu colomins he sopat» (Leon, 1787b: III, 3), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat. / Aguanta, aguanta la metxa, / pués has volgut fartar tant» (Martí, 1996: 100), «Bé Nadal, tot lo món s’atraca» (El Saltamartí, 2a època, núm. 24, 2). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. i en castellà (Carbonell Basset, 2000: 38). Metàfora.

atraquinada f. ‘fartada, fartanera’. «La vida és un viache, però un viache rapidísim. Encara no s’ha eixuat la suor produïda per les carasetes ni s’han calmat els dolors de còlic ocasionats per el champagne de les màixqueres, cuant tot lo món se prepara per a noves atraquinaes» (El saltamartí, 2a època, núm. 24, 1). Mot NR. Derivat d’atracar.

atufar / tufar prnl. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Pero no transigiremos / con rivales, vive Dios! / Ya verá usté entre los dos / la batalla que daremos (...) / En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –¿Para qué tanto valor? / (Ell de si en poquet s’atufa..., / con que si pren micha bufa, / fasen vostés el favor...)» (Escalante, II, 441), «–Que t’has tufat. / –Yo? / –Malacha. / Tu també fas morro?» (Palanca i Hueso, 1901: 23). Mot NR al DIEC. Amb un sentit similar estufar-se (Ros, 1764: 288; Sanelo ap. Gulsoy, 1964: 231; Esc.). En Reig (1999: 672) tufar-se. Metàfora. La persona enutjada està figuradament inflada d’ira.

atxa, encendre l’ loc. ‘copular (l’home)’. «Lo enteniment, a vegades, / quan jo pense en les prenyades, / perd, i em cou / veure que en los mesos nou / marit haja / que procure encendre l’atxa» (Morlà, 138). Loc. NR. Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i en l’associació del foc amb la passió i els sentiments intensos. En relació amb això, algunes metàfores associen l’òrgan genital femení amb la producció de foc: esca, forn ‘vulva’ (Verdaguer, 1999: 197, 198).

atxispar prnl. ‘embriagar-se’. «(Me pense que m’ha achispat)» (Huertas, 1875: 16). Mot NR, procedent del castellà. A Beniopa xispat ‘borratxo’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Als Serrans chispar ‘emborrachar’ i chisporro ‘persona embriagada’ (Llatas, 1959: I, 199). També xispa ‘borratxera’ a diverses localitats valencianes (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25), i xispo ‘borratxo’ (Navarro, 1996: 209), recollit també com a malnom (Anguiz Pajarón, 1984: 351; Martínez Montoya, 1991). També enchisparse ‘beber sin embriagarse, poniéndose de buen humor y ocurrente’ (Pardo Asso, 1938: 140).

atxispat -ada adj. ‘ebri, borratxo’. «Què direm del desdichat / qu·en la taberna se fica, / y a huidar gots se dedica, / hasta quedar achispat?» (Llombart, 1877: 20). NR. Figura en Esc. Manlleu del castellà achispado (cf. Carbonell Basset, 2000: 7; Luque et al., 2000: 21), derivat de chispa ‘borratxera’.

aufar → afufar.

aür → abur.

avant, fer-se loc. ‘decidir-se’. «–Estic dos añs esperant, / y tu no te fas avant. / –Calla, dona, ya em faré» (Escalante i Feo, 1889b: 24). Loc. NR. Metàfora.

avemaria, costar mitja loc. ‘costar molt poc’. «y em costaria tres hores lo que a tu encara no micha Ave Maria» (El Mole, 1837: I, 118). Loc. NR. Cf. en una avemaria o al temps de dir avemaria ‘en molt poc temps, en un moment’ (DCVB, II, 169). → credo.

aventar 1 tr. ‘despatxar, expulsar, fer fugir (algú)’. «Cansat, / el ditxós del poticari / com aventar-me pensà» (Martí, 1996: 232), «–Y si poguérem lograr / fer polç a tota la escòria [de francesos]... / –Yo els habia de aventar / hasta les mateixes portes / de l’infern» (Proclama, 4). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. com a accepció familiar. Possiblement, en principi s’aplicava a les mosques i altres insectes: ventar ‘arruixar, fer fugir les mosques agitant un ventall, pedaç, etc.’, com registra el DCVB (X, 714). 2 prnl. ‘beure’s, engolir-se’. «Valga’m Déu, quin sofoco!... / M’està purnechant la cara!... / (...) Vach a bullir calaguala, / que si al cos no me n’avente / dos o tres tases, revente / lo mateix que la sigala» (Arnal, 1877: 22). També s’usa com a pronominal amb el sentit de ‘pegar, colpejar’, potser relacionat amb aquest. Cf. «y s’aventà / una puñalà en lo pit, / que caigué tan llarc com era» (Ovara, 1881b: 21). 3 prnl. ‘apanyarse, compondre-se-les’. «–Achuda’m a disculpar-me / alomeñs en este (señalant al públic) (...) / –En ell no vullc chanses. / Me’n vach. Avente’s com puga» (Burguet, 1881: 28). Accs. NR (2, 3). Segurament s’estableix per una certa analogia entre la necessitat d’enginyar-se per eixir d’una situació difícil i l’acció d’haver-se d’alliberar algú d’altres situacions enutjoses, com de la calor amb un ventall (aventarse), de les mosques o d’alguna persona molesta (aventar). En relació amb això, es coneix la locució ventar-se les mosques ‘saber-se defensar, saber respondre al qui ataca’ (DCVB, X, 715). 4 aventar-se-la loc. ‘apanyar-se, compondre-se-les’. «La veritat és que cada u se l’aventa com pot, y en tocant a divertir-se ningú pert rípio» (Llombart, 1877: 83). 5 aventar-se-les loc. ‘apanyar-se, compondre-se-les’. «Fica’t dins (...). / Yo me les aventaré» (Badia, s. a., 26v), «Deixem, puix, les coses com estan, y cada u que se les avente com puga» (Tipos, 12). Locs. NR.

avesper → vesper.

avestruç m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Sagrat! Que mal tan infame! [l’amor] / Pués no hi ha cap d’avestruç / de metge que s’atrevixca / a curar li seu orgull» (Martí, 1996: 191), «Qu·està fent? Serà avestrús! / Li diu que patix del cor, / y està toquechanli els ulls!» (Escalante i Feo, 1889a: 25), «–En allegando a la Crus, / (...) es farem un nubolet / pe a entrar en gana. / –Avestrús!» (id., 1900: 28). Mot NR. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. Del castellà avestruz.

babel 1 m. ‘confusió; desordre’. «a tot foraster fan plat..., perquè asò serà un babel, a on de sert se chuntaran més que en la arca de Noé diversitat de animals» (Bando cheneral, 4). Mot NR al DECat, 1a doc. Deonomàstic, per influència de la narració bíblica. Cf. «més locos c·una babel, / (...) se voldrem encara més» (Marçal, 1862: 27). 2 f. ‘brega’. «Què portarà hui el diari?... / Hola, molt bé escomensem! / “La cuestión de los Marruecos” / (...) Me pareix qu·entre uns y atres / van a armar una babel! / (...) Va a haber guerra» (Barber, Lleó, 1889: 15). Acc. NR.

bàbia 1 m. i f. ‘babau, ximple’. «És dir, que m’ha fet l’afronte / de tratar-me com a un bàbia?» (Escalante, I, 231), «Sóc lo més bàbia» (id., III, 279). 2 f. ‘lloc o espectacle que causa admiració, fascinació’. «La bolta estarà teixida / de primorosos altars, / y serà tota una bàbia, / des de la hu a l’atre cap» (Romans nou, 3), «Chesús, Chesús, y que bàbia! / Pasmat estic y admirat / de veure lo que en València / hui en lo dia està pasant’ (Branchat, 80), «Asò de Benialà / és una bàbia, Domingo. / Así de tot lo que y a, / res mos fa falta. Así estem / com àsens en un dacsar» (Llorens, 55). 3 f. ‘mania, follia, oradura’. –Y Morón? / (...) Als doctors Assuero y Mata, / loco, els féu locos tornar. Y a aquell que manà asolar / de noustre hospital les gàvies, / qui li hagués dit que... ses bàbies / allí aniria a porgar...!» (Orga, 1880, ap. Llombart, 1883: 329). Mot NR. 4 (estar) en bàbia 1 loc. ‘estar admirat, estupefacte’. «Visenta: –So Tuno; és dir, que s’agarra / a ballar en chavaletes, / però en Visenta no balla. / Romualdo: –Que vosté sap?... / Visenta: –Y ho pregunta? / Melàsio: –Pués, señor, estic en bàbia! (Escalante, II, 114), «–Però com tu así en lo poble / dus la batuta molt alta (...), / volguera que m’achudares / pa que·l siñoret triunfara (...) / Per lo tant, si et compromets, / amor con amor se paga (...) / –Pués, siñor, estic en bàbia. / Eres tu molt aspañol» (Garcia Capilla, 1872a: 14). 2 loc. ‘estar distret o ignorant del que passa’. «Més, deixem-se de romanços / que la fam és punt de ràbia. / Malena! Que estarà en bàbia? / Malena, vine als meus braços!» (Sainets il·licitans, 276), «–Y què és això? (...) / –Tu sempre en bàbia, Nelet» (Vives, 1873b: 5). Aquesta locució figura en EscLl. i MGad. També en castellà (cf. Beinhauer, 1991: 173-174; Sanmartín, 1998a: 68; Carbonell Basset, 2000: 42; Luque et al., 2000: 51; Buitrago, 2002: 314), i el substantiu babión ‘tonto, babieca’ (Alonso Hernández, 1977: 84; Chamorro, 2002: 125). En Labèrnia (1839: 214) bàbia ‘espècie de estupidés, distracció o enagenació’, en Esc. bàbia ‘embobamiento’. En La infanta Tellina y el rey Matarot es parla de la terra de Bàbia per a fer referència a l’obvietat d’un raonament: «En tota terra de Bàbia / a ningun arbre (açò és cert) / se li pot posar lo empelt / ans que li puje la sàbia» (Mulet, 239). Probablement, cal veure-hi, a més d’un possible joc de paraules amb el nom de la comarca lleonesa de Bàbia (DCECH, I, 443), l’arrel expressiva bab-, denotadora d’infantilisme i confusió en l’expressió, l’acció i el pensament, la qual es troba en babieca i en mots catalans com babau, babai i babà ‘ximplet, beneitot’. Té igualment un valor expressiu el francés baba, en les locucions être baba i en rester baba ‘être vivement surpris, stupéfait’ (Colin, Mével, 1990: 26). 5 quedarse en bàbia loc. ‘quedar-se estupefacte’. «cuant els teus ulls / en altres ulls guilopets / s’encontren, t’has de quedar / en bàbia» (Escalante, II, 613). Locs. NR.

babieca adj. i m. i f. ‘ximple, babau’. «Del millor ya m’olvidava, / aquell benaventurat / Maurício, bona babieca!, / que en tot era desastrat» (Ros, s. a.⁴, 2), «No crega vosté que a mi em desmayen eixos pitetos que contínuament solen donar-me (...) de majadero, torpe, troncho de lletuga, babieca y atsètera» (Sueco, 52), «tindran vergoña de menchar d’un ente qu·en vida ha menchat a espenses de molts babieques» (Llombart, 1877: 194). Mot NR. El recullen Labèrnia (1839: 214), Sanelo (Gulsoy, 1964: 80), Esc., EscLl. i MGad. Sembla ser un manlleu del castellà babieca id. La forma catalana corresponent és babeca (o baveca), recollida també en els anteriors diccionaris. A Lleida babieca ‘distret, despistat’ i babiequejar ‘estar distret, despistat’ (Massana, 2004: 27). És un mot creat amb l’arrel expressiva bab-, que ja hem vist en bàbia (cf. DECat, I, 527; DCVB, II, 189). L’aplicació amb l’adjectiu en femení a un home (bona babieca) no fa sinó emfasitzar el to degradant del terme.

babieco adj. i m. ‘ximple, babau’. «Quants babiecos y a, caram!» (Coloqui nou sobre la bola, 3), «Y vajen vostés a (...) fer-li la oposició, si volen que·ls (...) endorse en seguida les grans paraules de atrasat, retrògrado, babieco y atres per l’estil» (Tipos, apèndix, 140), «Babieco, escriu / y ompli paper» (Troços, 185). Mot NR. Variant masculina de babieca, el qual, com ja hem vist, també s’aplica a subjectes masculins. En MGad. babiech i babieco figuren com a sinònims de babieca i babeca. En aragonés babieca i babieco ‘alelado, encandilado’ (Endize, 242). En català bavec, baveca (cf. DECat, I, 527).

babilònia 1 f. ‘confusió, desordre; embolic; discòrdia’. «No és prou millor lo ser frare, / que d’aquestes babilònies està exempt, que capellà?» (Morlà, 180), «era lo món una bola / on los elements discordes / (...), era un caus de babilònies» (ibid., 247), «A la España has enredrat, / y l’has feta babilònia» (El Mole, 1840-41: I, 31), «Allò era una babilònia / y un cahos de confusions» (Un pillo, 41). NR al DECat ni al DIEC. 2 ser (algun lloc) la torre de Babilònia loc. ‘ser un lloc on regna la confusió i el desordre’. «–puix el fantasma la moda / ya ocupa les quatre parts, / y ni españols se coneixen, / ni francesos ni indians; / perquè ya ni en lo vestir, / ni en los costums, ni en parlar / diferencien uns de altres. / –Con que açò serà al remat / la torre de Babilònia» (Leon, 1787b: III, 4). Loc. NR. Babilònia ‘confusió’ es documenta en català ja al segle XVI (DCVB, II, 190), i en castellà almenys des del segle XVII (Alonso Hernández, 1977: 83-84; García Gallarín, 1997: 64). Creació deonomàstica fonamentada en la narració bíblica. Per antonomàsia, s’aplica a tota situació o lloc dominat pel caos i la confusió.

bac, pegar un loc. ‘arruïnar-se, desdinerarse’. «Yo estic mirant / que si tu, fent lo que vols, / seguixes al meu costat, / esta casa en cuatre dies / sinse remey pega un bac» (Escalante, I, 177). Loc. NR. Metàfora.

bacó -ona. 1 m. i f. ‘persona extremadament bruta’. «Ai!, la bruta, / que enjamai te veus eixuta / de pixum. / (...) Amaga’t ja dins, bacona» (Martí, 1996: 142), «tractant-mos als famorquins / de burros, bruts y bacons» (Burrimàquia, 43). 2 m. ‘home indecent en les seues accions, deshonest’. «Y en seguida, cara a cara, / em féu tal proposisió / aquell siñoret... bacó, / que no sé com viu encara!» (Fe Castell, 1908a: 18). Accs ND (1, 2). 3 m. i f. ‘persona malparlada, de parlar brut’. «poques paraules y netes (...); / no fer com aquells bacons / que se solen embrutar / en sertes paraules / de aquello que fem per baix» (Coloqui nou en el que es referix, 1), «–Els gosos, cag... de por, / m’ompliren de c... / Quede’s asò entre vosatros (...). / –Ay, lo bacó!» (Un pillo, 42). 4 m. i f. ‘persona irreflexiva i brutal’. «Tòfol: –Yo la vullc ansendre en flames / en lo trabuc anseguida. / Fumarell: –Si semechant cosa fas, / t’asegurarà la lley (...) / Tòfol: –Nada, agüelo, yo vullc... / Fumarell: –Pasa / davant, que t’eu mane yo. / Tòfol: –Deixe’m. / Fumarell: –No sigues bacó!» (Palanca, 1859b: 6), «y és són dañ el ser bacó. / (...) A l’home o dona que gruñ, / fuch-li, filla» (Vives, 1873b: 9). Accs. NR (3, 4). En EscLl. i MGad. bacó, -ona ‘persona sucia, desaliñada i de modales groseros’, en Pomares (1997: 40): bacó, -ona ‘brut’, ‘viciós’, ‘golafre’; també en Verdaguer (1999: 34). A Altea bacó, -ona ‘ser sucio, desordenado; no tener palabra ni formalidad’ (Llorens, 1983: 34). Metàfores animalitzadores i degradants.

baconada 1 f. ‘acció indigna’. «Des de luego és una picardia y baconada lo que fan alguns periòdics, u diaris, com tu dius; que en lloc de amostrar als que no saben, u no·ls amostren, u els amostren lo que no deuen saber» (El Mole, 1837: I, 101). 2 f. ‘opinió infame, indigna’. «El Mundo és un periòdic (...) que·l cremaria, si poguera; solament perquè és el orgue furiós y indesent de un partit furiós y indesent. Però a voltes, de les baconaes que encaixa, diu algunes veritats» (ibid., 282). Accs. ND.

baconassa f. ‘dona viciosa, dissoluta, adúltera’. «Pués jo traguí la navaixa, / que era el frare, i no el que mires. / Dona de baixa prosàpia, / què dónes culpa a ningú, / mala sombra, baconassa!» (Martí, 1996: 119). NR. En EscLl. i MGad. baconaç, -aça ‘muy puerco’. Derivat de bacó amb el sufix aspectiu -às, dotat de valor pejoratiu. La metàfora animal es fonamenta en el comportament obscé que hom atribueix al porc, com a animal irracional i brut.

bacora 1 f. ‘vulva’. «I en fi, si vols que t’ho diga, / ja que eres tan parladora; / lo de atres és figa, / però lo teu és... bacora» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42), «I respecte a la sinyora, / ja que de punts no té rastre, / que vinga i li’n pegue un sastre / tres o quatre en la bacora» (ibid., 45). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 40), Verdaguer (1999: 194), Llorens (1983: 34) i Martí, Aparicio (1989: 23). La comparació entre vegetals i òrgans sexuals és prou freqüent en el registre col·loquial. Metàfora formal. 2 m. i f. ‘ximple, capsigrany’. «–Tinc... vergoñes; ya u diré!... / –Vamos, dis-o..., gran vacora!...» (Marçal, 1862: 21v), «en anys pasats, / al cap moltes sinyoretes, / duyen unes munteretes / com les gorres dels soldats. / (...) Molt apanyà una polleta, / portant la indicà gorreta, / pasà per dabant d’un quinto. / Y al vore-la, el molt bacora, / esclamà en serta alegria: / “En quin gust me ficaria / en lo cos d’eixa sinyora”» (Niu, 152). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Cañís y cañisaes (1950: 14) i en Reig (1999: 85). A la Canal de Navarrés ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23), ‘ignorante, inútil’ (Martínez, 1947: 86); a Villena bacora ‘órgano genital femenino’ i ‘persona blanda de carácter y propensa al llanto’ (Soler García, 1993: 45); a Beneixama només es coneix a la primera generació (Gascón, 1999: 650); el trobem també com a sobrenom d’un beneit (Moltó, 1986: 387), i Bacor, Bacora figuren ja com a sobrenoms de moriscos valencians (Labarta, 1987: 127, 166). En MGad. bacora ‘la persona floja o inútil’; a Elx bacorut ‘covard’ (Segura Llopes, 2003: 171); en l’ALPI es recull bacorero ‘papanatas’, a Benilloba, Calp, el Campello i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2328). A Altea estar ambacorat ‘bobo, ingenuo’ (Llorens, 1983: 174). És un recurs bastant corrent l’ús de metàfores vegetals per a posar en entredit les facultats mentals de la persona insultada, tenint en compte que aquests productes suggereixen una absència total de cervell.

badana, tocar la (a algú) loc. ‘atupar-lo’. «Els tocaré la badana / (...) a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Labèrnia (1839: 215) tocar la badana ‘maltractar d’obra o de paraula’. També amb la variant batana (Llorens, 1983: 39). En MGad. surrar-li a u la badana ‘dar una zurra’. En castellà zurrar, zumbar o sacudir la badana ‘dar una paliza’ (Seco et al., 1999: 566). A la comarca del Común de Huesa (Terol) badana ‘paliza más o menos rotunda’ (Mercadal, 2004: 29). Metàfora.

badat -ada adj. ‘aturat; covard’ (?) «–Gueyatano, chi!, maló... / com el tens allí asentat!... / –Que quedós! Fadrí badat!... / –Badat yo? Pos ya se ve. / (relincha contoneándose) / Yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà (...)» (Martínez Vercher, 1865: 19). Acc. NR. Cf. badar un pam de boca ‘quedar aturat d’admiració’ (DCVB, II, 201).

badoc 1 m. ‘ximplet’. «Mirau que·ns portau a tots / (...) com a badocs» (a. 1621) (Ferrando, 1983: 950), «Agulla badoc, / (...) com no devises / cent i vint cises, / (...) No veus lo abús / de tan mal ús?» (Morlà, 143), «en contemplar-te, / em torne badoch» (Mulet, 173). Acc. NR al DIEC. 2 m. ‘persona que bada, que està abstreta mirant quelcom’. «–Y a quin hora ho tiren?, / que me estaré allí plantat / hasta fer la provisió (...) / –Per cert que eres comedit. / Quant dia de disparar, / volies pegar a córrer, / y quant pretens agafar, / te estaràs fet un badoc!» (Leon, 1789a: 4). 1a doc. Derivat de badar. El gest d’estar amb la boca oberta, de badar, es sovint una mostra de distracció, d’encantament, o de ximplesa.

bafaner -ra adj. ‘fútil, insubstancial, banal’. «encara que se li féu la pasta agra, morintse-li el seu Gimo, no per això volia obrir els ulls ni juntar els berenars en Pep de Quelo, perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet, y lo menys que ella pensava era en coses bafaneres» (Rondalla, 37). Acc. NR. Derivat de baf. Els diccionaris recullen bafaner amb el sentit de ‘vanitós i menyspreador, presumptuós’ (cf. DIEC, 1995: 206; DCVB, II, 206; MGad.), ‘qui bafaneja, s’avana o s’alaba exageradament’ (Segura, 1996: 125). Tant en un cas com en l’altre deu partir-se de la idea del baf com a substància inconsistent, que es difumina fàcilment.

bagassa 1 f. ‘prostituta’. «No sigues com Lucrècia / que después de gochada busca espasa, / que això és ser puta y nècia, / ans te has de defensar de ser bagaza» (Mulet, 181), «una bagasa del Trench» (Lo romancer, 17), «Bagasa primerenca, / beata tardana» (Tipos, 24). 2 f. ‘dona malfaenera’. «–La señora meua / coneix uns secrets... / –Vagases! / (...) Que llàstima de filosa, / o per millor dir, de berga!» (Escalante, II, 63), «Que·ls dimonis te se’n porten / per (...) bagasa. / (...) Faena, no ne fa un brot» (Escalante i Feo, 1890: 42). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 208) es recull a Alacant; també en Ferrer Pastor (1994) i en el DRACV. Cf. dona refranera, bagassa y mal faenera (Alberola, 1928: 67). 3 f. ‘dona menyspreable, detestable’. «Chesús! En tots els guisaos / m’han de traure a eixa bagasa! / En quin hora entrà en ma casa / ni vingué a fer els mandaos!» (Escalante, I, 435). 4 f. ‘dona astuta, poc de fiar’. «–T’has posat mala! / –Volguera plorar...! / –Pués plora. / –Y no puc! / –(És molt vagasa!)» (Escalante, I, 529). Accs. NR (3, 4). A Tales bagassa ‘dona molt espavilada’ (Gimeno, 1998: 116). En MGad. Si no sóc bagassa, Déu que·m fasa «significa mujer andariega o vivaracha, y sólo se emplea entre personas de intimidad o confianza».En l’origen significà ‘noia, minyona’, però aviat es generalitzà l’accepció de ‘prostituta’ (cf. DECat, I, 545). Com ocorre amb el terme puta, el caràcter molt ofensiu del contingut del mot fa que passe a usar-se per extensió amb referència a altres defectes o vicis (cf. Luque et al., 1997: 27-29). Així, puta pot referir-se a una ‘persona astuta, malvada, malintencionada, egoista, etc.’ (Pomares, 1997: 276). El terme bagassa s’aplica també a una ‘dona deixada o malgirbada’ (cf. DCVB, II, 208; Pomares, 1997: 40). Cf. el derivat bagasut, -uda ‘desvergonzado i truhán, perdido’ (MGad.); «Barrabàs, y que parròquia més bagasuda!» (Hernández Casajuana, 1917: 8).

bagasso m. ‘home malfeiner’. «No ensomies, / y treballa més a presa (...). / Bagaso!» (Asencio, Barona, 1906: 3). Mot NR. Masculinització de bagassa.

bagassot m. ‘prostituta’. «Aqueixes eren les rates / –digues bagasot bollit– / que et rascaben les sabates /y et corrien per lo llit? / Mala hembra!» (Mulet, 288). Mot NR. En MGad. bagasot, -a ‘el hombre y la mujer sin pudor ni vergüenza’. El sufix pejoratiu -ot i la consegüent masculinització n’intensifiquen les connotacions degradants.

baix 1 m. pl. ‘el sexe’. «Tu portes grans encaixos / y la roba és molt fina, / y lo que te dic, lechug[u]ina, / si són aixina els baixos» (Amades, 126). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 41); a Altea ‘órgano de las hembras’ (Llorens, 1983: 35). Hom juga humorísticament amb l’amfibologia d’aquest mot. Terme de caràcter eufemístic de base metonímica. 2 baix (-a) de davant loc. ‘babau, ximple; persona fàcil d’enganyar’. «els lliberals (...) són tan molls de morro y baixos de dabant com ells mateixos (...), els lliberals boquimolls, més bolònios que Pitòni i Bufalampolla» (El Mole, 1840-41: I, 127), «y els arrieros conegueren pronte que·l nou compañero era un poc baix de davant, perquè no parlaba més que tonteries y desficasis» (Donsaina, 117), «“Dóna’m eixa mà, chiqueta”, / li digué un nòvio a la nòvia. / Y ella, com no era baixeta / de davant, ni menys de Còria, / diu: “És de la monyiqueta”» (Troços, 43). NR. Figura en Labèrnia (1839: 217), MGad., en Raspall, Martí (1994: 227) i en Pomares (1997: 41). Altres locucions sinònimes són baix d’aigüera i baix de sostre (Pomares, ibid.; Verdaguer, 1999: 34). Cal entendre baix en el sentit ‘que no arriba al grau ordinari (d’alguna cosa)’, en aquest cas d’intel·ligència. Amb davant es deu fer referència al cap, seu del raciocini, ja que és la part superior del cos de l’home, i anterior i superior de molts animals.

baixotet -eta adj. ‘molt baix’. «Ma mare no vol que·m case / perquè·l nòvio és baixotet» (Ensisam, 72), «o és el sobrenom o mot d’algun nano o liliputiens dels que solen haver com del colse a la mà de baixotets» (Tipos, 314), «Així ho solen respondre tots els nanos (...), quant algú els diu que són de la garra curta, baixotets o nanes» (ibid., 330). NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad. Derivat diminutiu de baix, amb els sufixos apreciatius -ot- i -et.

bajoc -a m. i f. ‘persona curta d’enteniment, beneit’. «Què dius, bachoca?» (El Mole, 1837: I, 42), «Mira, bachoca, no saps que tot és camí de tot lo món?» (El Mole, 1837: II, 122), «Que no seràs tu bachoca! / Pos mercolfa, a hon s’han ficat?» (Escalante, I, 299), «–Malaïts hasta·ls seus mostachos! / –Deixa-los... Pobres bachocs!» (Torromé, 1874: 7), «no·t quedes fet un badoc, / perquè (...) / la bochaca et buidaran, / en tes barbes se riuran / y et trataran de bachoc» (Ensisam, 168), «ell mateix se ria com un bajoch en grans carcallaes» (Tipos, 55). Acc. NR al DIEC (bajoca); 1a doc. de bajoc, forma masculina corresponent a bajoca, usada només com a insult. En l’ALPI fou recollit bajoco ‘papanatas’ al Pinós (Garcia Perales, 2001: IV, 2328); també a Villena bajoco ‘bobalicón, babieca’ (Soler García, 1993: 45). A Altea ser un bajoca, aplicat a homes, ‘ser cobarde, asustadizo; que se fia de todos, se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 34). Bajoca és emprat també com a malnom (Tabalet, 30), com els derivats Bajoquí (Casanova, 1997: 259) i Bajocó (Garcia i Osuna, 2000: 191); Pasqual Tirado usa abajocat ‘bonàs, calçasses’ (1974: 141). En aragonés bachocas ‘hombre descuidado, llanote, buenazo y de genio contrario a toda preocupación’, ‘hombre mal vestido’ (Endize, 243-244; Castillo, 2001: 35); als Serrans bajoco, -ca ‘bonachón, crédulo’ (Llatas, 1959: I, 119); a Anna bachoca ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23) i a Énguera ‘persona calmosa’ (Martínez, 1947: 87); a Dosaigües bajoca ‘mentida’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Metàfora degradant que deu estar motivada, com en altres casos similars, per la consideració de baixa estima o de poca substància de l’hortalissa, i per la seua manca total d’intel·lecte, unida a la seua procedència rústica.

bajocada f. ‘bajanada’. «No comencem ja, Badoro, / les bajocades tan prest; / si no has d’oir y callar, / espera’ns en lo carrer» (Ros, 1758: 2). Acc. NR al DCVB, 1a doc.

bajocó m. ‘persona rústica i de poc seny’. «Té algun hijo qu·entre en quinta, / bachocón?» (Escalante i Feo, 1889a: 13). Acc. NR. → bajoca.

baladró m. ‘bravejador; persona que braveja exageradament, però que en el fons és un covard’. «Els nostres varen entrar, / y per salons y chardins, / com la rata fux del gat, / els invensibles [francesos] fuchien. / Digau-me ara, vergants; / vingau así, valadrons (...) / Com no reñiu bras a bras? / No fuxcau, vingau así» (Civera, 1813a: 4). NR al DIEC, 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Sanelo (Gulsoy, 1964: 78) i Esc. EscLl. i MGad. en concreten més el significat: ‘vocinglero, algarero o gritón’ i ‘fanfarrón, jactancioso, que blasona de valiente sin serlo. A Benilloba el baladró és el ‘charlatán’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2321). Variant de baladrer, mot més estés en català, si bé sembla que en valencià s’usa més baladró (cf. DECat, I, 565). En castellà baladrón ‘fanfarrón que blasona de valiente’ es documenta ja al segle XIII (DCECH, I, 563), i és freqüent en l’antiga germania (Alonso Hernández, 1977: 89). En llatí era popular balatro, -onis, emprat sovint com a terme injuriós (Ernout, Meillet, 1959: 64).

baladronada f. ‘jactància exagerada, bravejament’. «Pos ells diu que s[a]’alabaren / de que habien de tornar / dins dos mesos. Y, per cert, / de que un gavach capità / esta gran baladronada / al seu patró li tirà» (Tio Bernat, 3), «y no chistar / ni tirar baladronades» (Civera, 1820: 34), «Baladronaes de què·m ric, / promeses que a totes fas» (Campos, 1896: 8). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND.

balandran adj. i m. ‘gamarús, poca-solta’. «Llaurador: –Lo que fa Déu! Puix destina / als hòmens que vol fer grans / des de el ventre de sa mare. / Per això yo un balandran / me he quedat tota ma vida» (Relació de un llaurador, 5), «pués sols a l’oir “tin-te al rey”, / mes que ho diga un balandran / de ministril, atorrulla / a un llop» (Enhorabuenas, plácemes y regocijos, 1802: 7). Acc. NR. Cf. les variants balandram, balandrà, balendrà, balindranys i balindrancs (cf. DECat, I, 570; DCVB, II, 225, 238). Originàriament, ja a l’època medieval, designa una peça de vestir llarga fins als peus, usada pels eclesiàstics. Amb posterioritat s’aplica igualment a altres peces de roba, que d’alguna manera devien recordar la primera (cf. Quintana, 1976-80: 96; Blanc, Martí, 1994: 34; Martí, 1996: 271; Verdaguer, 2002: 65). Cf. desdichat balandrà que may ix d’empenyat (Alberola, 1928: 60). També es coneix en altres llengües, en occità (Alibèrt, 1966: 141; Mistral, I, 213; DCECH, I, 469), en castellà (DCECH; Chamorro, 2002: 131), en terres aragoneses: balandrán (Quintana, 1976: 68; Garcés, 2002: 61), en italià (Migliorini, 1965: 955). Per a Coromines (DECat, I, 570), procedeix de l’arrel expressiva de balandrejar(-se) ‘gronxar-se, oscil·lar’, a causa del moviment d’aquest vestit llarg. Com a terme despectiu aplicat a persones, a Mequinensa balandram ‘malvestit i maldestre de moviments’ (Moret, 1996: 63), en aragonés balandrán ‘persona mal vestida y peor arreglada’ (Endize, 253), també a Almeria balandrán col·loquialment ‘persona desaliñada, sucia’ (Escobedo, 2003: 40), en occità balandran (balandras) ‘dadais, flandrin’ (Alibert, 1966: 141; Mistral, I, 213). El sentit d’‘oscil·lar’, ‘gronxar-se’ d’aquest mot i del verb balandrejar(-se) unit al caràcter llarg, tosc i gens refinat del vestit explicaria l’atribució metafòrica a una persona malgirbada, desmanyotada, així com a una persona poca-solta i toixa. L’associació entre els conceptes de ‘malforjat’ i de ‘curt d’enteniment o de coratge’ es troba també en el substantiu baldraga, baldragues. (cf. DCVB, II, 233). Cf. balzagues, batzagues ‘persona molt grossa o que porta la roba molt ampla i fent-li bosses’, relacionable amb betza ‘panxa, en sentit humorístic’ i betzà ‘poll... desgarbat’ i ‘persona gran i beneitota’ (Colomina, 1991: 131).