Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 6

arredonir prnl. ‘alliberar-se de vanitats i preocupacions mundanals’. «Chicos, obriu eixos ulls, / coneixeu la veritat. / No os vistau de la mentira, / que algun dia hau de plorar / les llàgrimes com lo puñ (...). / Arredoniu-se, y mireu / dabant, y què hi a demà, / per a que, cuant toque l’hora, / os encontreu chusts y sants» (Leon, s. a., 4). Acc. NR. Cf. arredonir-se ‘redondearse o descargarse y exonerarse de todo cuidado, deuda, etc.’ (Esc.). En castellà redondearse ‘descargarse de toda deuda o cuidado, acomodándose a lo que se tiene propio’ (DRAE, 1970: 1118). La rodonesa es defineix per la qualitat de completesa i perfecció. D’ací que s’aplique figuradament a una conducta humana que cerca un grau més elevat de perfeccionament moral. La metàfora que es crea connota una concretització d’un comportament anímic.

arreglaparròquies m. i f. ‘manifasser, persona que es fica en afers d’altri sense demanar-li-ho’. «Así no volem arreglaparròquies, ni que ningú se fique en camisa de onse vares per a deixar-mos nuets» (El Mole, 1840-41 I, 260). Mot NR. També en Peris Celda (1922: 12); en Martí i Adell (1988: 126) ser un arreglaparròquies ‘un doctor, en l’ús popular del terme’. Sinònim d’arreglador (DCVB, II, 15). És bona prova de la influència de la religió en la nostra societat i, consegüentment, en la creació lèxica. Comporta una extensió semàntica del sentit literal de la paraula, ja que la tasca de mitjancer d’un arreglaparròquies va més enllà de l’àmbit mèrament parroquial. També hi ha unes connotacions humorístiques, ja que el mot s’usa en sentit burlesc i irònic, aplicat a una persona la intervenció de la qual es considera sobrera, i fins i tot negativa.

arreglo m. ‘amant’. «Asò és que tens atre arreglo?» (Balader, 1871a: 29). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. ND. Manlleu del castellà, on arreglo, apaño i avío tenen un sentit similar col·loquialment (cf. Martín, 1979: 29, 31; Sanmartín, 1998a: 56; Carbonell Basset, 2000: 29).

arremet, estar que s’ (una casa) loc. ‘estar molt malament, molt desendreçada’. «Tres forasters de Madrid. / (...) Y asò està que s’arremet. / (...) Crida en seguida a un pintor» (Escalante, II, 327). Acc. NR.

arremullar intr. ‘beure begudes espirituoses’. «–Vacha un trago. / –Cacho! / Té raó, que·l bon obrer... / –Sempre arremulla primer» (La nit que vénen els músics, 14). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. arremullar la paraula ‘beure’ (MGad.). En el DCVB (IX, 354) i en el DIEC (1995: 1573) remullar ‘refrescar; beure per celebrar una cosa, un esdeveniment’. En el nostre exemple no està present el matís de celebració.

arremullat -ada adj. ‘escarmentat, burlat; decebut’. «Els amos de les casetes no tenen molt motiu que digam per a ballar de contents, però lo que és el dir dels que compraren els solars per a fer les cases en lo mercat vell em pense que tampoc. Estos han quedat calents y arremullats» (El Mole, 1840-41: I, 234). Acc. NR. En el registre col·loquial és freqüent d’expressar figuradament els sentiments abstractes per mitjà de mots designadors de conceptes concrets. L’acció de remullar o mullar molt pot resultar desagradable o perjudicial en alguns casos.

arreplegar tr. ‘obeir, acatar, alguna comminació o advertència’. «Pos yo estich embarretat en que, o s’ha de casar dins de quinse dies, velis nolis, o li han d’eixir a la cara les morts que s’han fet per culpa d’ella. (...) Vostés vegen d’arreplegar-ho, perquè ho faré millor que ho dich» (Rondalla, 39). Acc. NR. El verb arreplegar (o replegar) pròpiament designa l’acció de recollir, de reunir o d’agafar persones o coses materials. En aquest cas s’aplica metafòricament a l’acció d’“arreplegar” ordres o advertències, és a dir, d’oir-les, acatar-les i observar-les.

arrepretar tr. ‘empényer; expulsar’. «Pareix que ya van arrepretant a Don Carlos cap a Fransa. Si l’agarren, me’l menche en pèl y ploma» (El Mole, 1837: I, 221). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Variant de repretar, verb derivat del castellanisme apretar. Si bé arrepretar no figura en fonts lexicogràfiques castellanes (Moliner, DCECH).

arrepunya 1 f. ‘acció de prendre indegudament i amb violència allò que és propietat d’altri; rapinya; pillatge’. «Els carlistes han quedat molt contents de la visita de Don Carlos (...). El príncep de la arrepuña [el pretendent Carles] es fa un gran honor en anar del brasete pasechant en lo fasinerós y hereche Cabrera» (El Mole, 1837: II, 294), «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni casca-anous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Esc. arrepunya (repunya) ‘arrebatiña o la acción de coger arrebatadamente o con precipitación alguna cosa’; en aragonés arrepunchà ‘rebatiña’ (Endize, 211). En els exemples de més amunt es fa evident el matís de robar, de saquejar, de prendre a la força. Coromines (DECat, VII, 108, 261) considera que la forma repunyar d’Esc. «està per rapunyar, derivat d’arrapar». Però el ben cert és que repunyar i arrepunyar, amb e, són les formes que recollim i documentem en els textos i diccionaris valencians del XIX, indici, per tant, d’un ús real en la llengua. En Aladern arrapunyar ‘prendre amb violència’ (ap. DCVB, II, 9; DECat, VII, 108). Cf. els parònims rapinya i arrapinyar(-se), i agarrapunya (DCVB, I, 279). 2 m. ‘bergant, persona que agafa per força el que no li pertany’.«Pos señor; el tal rey [el pretendent a la corona Carles] de granuja y arrepuña podrà fer paper en lo món (...). Els seus soldats y comitiva han robat de Real Orden, però asò... asò... és asò y no és allò» (El Mole, 1837: II, 288). Acc. NR. En aquest cas el mot arrepunya fa referència a la persona, i no a l’acció.

arrespunyar prnl. ‘pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom’. «[L’italià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: “Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates”. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal d’arrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar ‘arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente’, usat també com a recíproc. I la variant repunyar ‘recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar’ (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).

arrevatacapes 1 m. ‘aldarull, gresca; esvalot’. «Vostés ya han vist l’arrebatacapes que·s mogué pel diable del festeig, que nunca ni may que haguera paregut» (Rondalla, 33), «(Vítors des de dins) –Què serà està confusió? / –Què sé yo! / Algun arrebatacapes» (Milacre del taberner, 23). En Esc. també rebatacapes. Cf. ravatar (o arravatar(-se) ‘alarmar-se desmesuradament, exaltar-se’, ‘irritar-se’) (DECat, VII, 136-137), derivat del substantiu de procedència aràbiga ravata ‘esvalot, torbació violenta, batussa, tumult que es produeix sobtadament’, paral·lel al castellà rebato (ant. rebata). 2 m. ‘lladre’. «Oh, la desamortiçació! És el gran arrebatacapes del sigle XIX, que roba més que Jaume el Barbut, Candeles y atres lladres famosos» (Tipos, 293). Mot NR. Sembla relacionat amb el castellà arrebatar ‘quitar o tomar alguna cosa con violencia y fuerza’ (català arrabassar), i designa per metonímia el lladre. Cf. puerto de arrebatacapas ‘lugar o casa donde, por la confusión y el desorden y la calidad de las personas, hay riesgo de fraudes o rapiñas’ (DRAE, 1970: 1080) i ‘comercio o establecimiento donde se abusa de los clientes con precios exagerados, no dando el peso exacto, etc.’ (Moliner, II, 880). 3 en un arrevatacapes loc. ‘de sobte’. «Pare, ya ha acabat al cap (Acabando su tarea) / en un arrebatacapes» (Balader, 1876: 21). Loc. NR. També en un revatacapes (Esc.), que el DCVB (IX, 177) i el DECat (VII, 137) escriuen amb a: en un ravatacapes.

arrimadeta f. ‘crítica, censura, retret’. «Tin present que la política està prohibida per a nosatros, no siga cosa que el dimoni et tente y en deixes caure alguna de eixes arrimaetes que tu acostumes» (Donsaina, 3). Acc. NR. Derivat d’arrimar ‘dir censures, condemnes, retrets’.

arrimar 1 tr. intr. i prnl. ‘pegar(-se)’. «en un·aülla saquera / tal punchà me va arrimar / que del brinco que peguí...» (Martí, 1997: 376), «Que li ha arrimat / dos topaes la bedella» (Liern, 1862b: 29), «puga ser / que li arrime dos calbots» (Escalante, I, 512), «–Saps que Pepico y Ortega / s’han arrimat de calent? / –Han reñit? Me hu reselaba» (id., II, 614), «li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia» (Pare Mulet, 8), «Rafelo, calla o t’arrime» (Roig, 1884a: 13). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Amb el complement directe format pel tipus de colp (topada, calbot, pedrada, punxada...). Com a pronominal, no figura al DCVB. La idea d’acostament, d’aproximació fins a arribar al contacte físic, pròpia del verb arrimar, es troba implícita en l’acció de pegar o colpejar, encara que ací se sumen els semes d’agressió i acció violenta. 2 tr. ‘disparar (a algú)’. «Mes per a consolar-os de les perdigonaes que nos van a arrimar, vullc contar-os lo que pasa en lo món» (El Mole, 1840-41: I, 35). Extensió natural del sentit anterior, aplicat al dany causat per trets en el cos. 3 tr. ‘dir, manifestar amb paraules (alguna cosa a algú)’. «Un periòdic inglés del partit moderat (...) parla com un desaforat contra la Fransa, y entre atres castañes pilongues que els arrima de bades, diu que la Fransa està corrompuda hasta el cor» (El Mole, 1840-41: I, 219), «Este lletinòrum me l’ha inspirat la notísia que m’han arrimat este matí a boca de jarro» (El Saltamartí, 2a època, núm. 25, 2), «No cregues, no, que són falses / les paraules que t’arrime, / perquè d’amor em sofrime» (Salelles, 1864b: 29). 4 tr. ‘donar, atorgar; administrar, aplicar (alguna cosa a algú)’. «y a qui diu que la embrolla y les mentires de la política naveguen per la Babilònia d’España. Y sobre la política que mos arrimarà la Rechènsia de u està cantant tots los dies el Garrut esta cansó...» (El Mole, 1840-41: II, 56), «arrimant-mos una lley que diguera (...)» (id., 1855: 36), «m’arrimà uns cuants marujos per a que poguera anar fent yo per la vida, y prengué el portant» (Pare Mulet, 4), «per a arrimar-li la porga / dins d’un sobre» (Ovara, 1885b: 283). 5 tr. ‘tirar, llançar’. «li arrimà la gran bagasa / el perol més gran que hi a» (Liern, 1873: 9), «És dir, c·així q·el dolor / pasa, l’arrimen al fem, / y después l’arrepleguem / per a que done calor» (Palanca, s. a., 71). 6 tr. ‘deixar (una persona), prescindir-ne’. «A qui em fa tocar corneta, / podent tocar sacabutx, / no hi ha tal com arrimar-la, / puix prou he menjar pallús» (Morlà, 52). Està present la idea de ‘separació’. 7 tr. ‘fer (voltes)’. «o el vals, arrimant voltetes / y refregant-se la cara» (Liern, 1872: 8). 8 tr. ‘fer (un moble un cruixit)’. «Y el catre... / de cada cloixit qu·arrima / pareix que·s queixe, el pobret!» (Liern, 1873: 5). 9 prnl. ‘fer-se (una cremada)’. «Sobre no gastar carbó / ni arrimar-me una cremà, / sempre tinc plancha calenta» (Liern, 1873: 10). 10 prnl. ‘beure’s’. «Home, enduga’s (...) / una bóta d’a mich cànter y arrime’s / al dia sinc u sis llànties!...» (Escalante, I, 658), «Demà chala; / l’all y pebre, el sofrechit, / y de cuant en cuant t’arrimes, / a la pau de Déu, mich / cacherulet» (Escalante i Feo, 1897a: 18). Accs. NR (2-10). Com en moltes de les accepcions anteriors, està present la idea d’‘aproximació’. 11 arrimar-se al coleto loc. ‘beure’s, prendre’s’. «La tia a soles, sis copes / al coleto s’arrimà» (Escalante, III, 83). També implica unes connotacions humorístiques. Loc. NR.

arrimat -ada adj. ‘persona tímida o poc sociable’. «–Com ell és tan arrimat... / –Lo qu·és a les faldes, masa» (Balader, 1871b: 17), «–Mira tu el llech fet a posta. / No diu que vol festechar? / (...) –Y què vols dir en això? / –Que eres curt y algo arrimat» (Gómez, s. a., 2), «era l’home més vergonyós i arrimat que·s coneixia» (Espardenya, 40). Acc. NR. Figura en Esc. En aragonés arrimado ‘hombre encogido, vergonzoso’ (Endize, 212); al Villar de l’Arquebisbe arrimau, id (Llatas, 1959: I, 111). Metàfora, relacionada amb l’accepció ‘posar a un costat, deixar de banda’, perquè la persona vergonyosa o poc sociable sol defugir el tracte social.

arriot m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Matarot x/ pendrà per los dos vengansa / d’aquesta mala criansa / que·ns ha fet este arriot» (Mulet, 240), «No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane, birot, / que et pegaré una templada, / si eres tan gran arriot» (ibid., 261). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot format damunt d’arri ‘interjecció usada per fer caminar les bèsties de càrrega’. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants.

arripiar tr. ‘donar (alguna cosa enutjosa)’. «Y en ocasions molt resoltes / m’[ha] arripiat prou carabasa, / poro lo qu·és hui Tomasa, / ya no ha fet com atres voltes» (Barreda, 1870: 11). Mot NR. Deu ser un derivat del castellanisme rípio ‘reble’. Metàfora. Del dolor físic que produeix un llançament de rebles es passa al moral.

arromangar prnl. ‘resoldre’s a obrar amb energia en algun afer dificultós’. «Tots anaben gemecant / de goig y contento gran, / al veure que, si no fóra / per haver-se arromangat / el compte de Cervelló, / no haguérem així quedat» (Martí, 1991: 168). 1a doc. L’acció d’arromangar-se quan hom es disposa a treballar ja figura en Carles Ros (1764: 264-265). La contigüitat entre aquestes dues accepcions (arromangar-se i ficar-se a la feina) ha estat interioritzada per l’enciclopèdia col·lectiva i, per això, es pot expressar figuradament l’acció de posar-se a la feina mitjançant la plasticitat de l’arromangada.

arromango 1 m. ‘amenaça’. «tement-se de la nugolada (...), li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés puguen pensr» (Rondalla, 18), «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por, y sinse pendre en conte que qui se dispon a obedir deu fer-o condisionalment y sinse autorisar serts arromangos com els que vostés han sufrit» (Llombart, 1877: 206). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 2 m. ‘arrogància; geni fort’. «–Quin cheniet! Eixe arromango / al teu home, el consumia. / –Aquell, cuant me contradia, / li fea ballar el tango (...), / mes com yo no m’acobarde / ni de un home ni de sent...» (Escalante, III, 166). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. anar en arromangos ‘ir con arrogancia, ir con fueros’ (EscLl.); a Anna arromango ‘descaro’ (Martí, Aparicio, 1989: 20). L’acció d’arromangar-se sol fer-se com a senyal d’amenaça, quan algú està dispost a colpejar o a enfrontar-se amb un rival. Alcover i Moll (DCVB, II, 18) pensen que arremango procedeix d’un encreuament del castellà amago amb arremangar. Però potser és innecessària l’opció de l’encreuament, quan pot explicar-se simplement com un derivat postverbal d’arremangar (o arromangar), això sí, amb interferència del castellà, que explicaria la terminació -o.

arropir prnl. ‘pecar de gasiu’. May fon vosté un gastaor, / però... tampoc s’ha arropit» (Escalante, I, 214). Acc. NR. Metàfora.

arrotxe → arrutx.

arrufar prnl. ‘encrespar-se; embravir-se’. «Que manaba nostre rey (...) / se formaren companyies / de milicianos honrats, / puix de este modo podíem / en lo reyne y la ciutat / defendre’s dels enemics, / si ací intentaben entrar (...). / Axí que sentí la orde (...), / em rebestí d’un corage / y·m posí tan arrufat...» (Pep d’Aldaya, 3). Acc. NR. En Esc. arrufar-se ‘envanecerse, ensoberbecerse, airarse’. Cf. arrufar el nas (el morro) ‘fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat’ (DCVB, II, 39). En castellà arrufarse ‘enfurismar-se’ (DECat, VII, 515); en aragonés arrufar ‘erizarse o contraer una parte del cuerpo’ (Endize, 214). Per metonímia s’expressa la causa (un determinat estat d’ànim) per l’efecte físic que produeix.

arruixa! interj. «–Coneix a doña Tomasa? / S’ha brindat a ser padrina (...). / –Però si en tal incumbència / conta sa cuñà! / –Pasiènsia, / a l’atre u pot ser. / –Arruixa! / Ya vorà com se li queixa» (Escalante, I, 136), «–Ya vorà en fer-los el nuc... / –La baba me cau / –(Arruixa!)» (ibid., 435), «–Com vosté abans / li regalà (...) / un mocaoret de seda / de color de lila. / –Arruixa! (...). / És mentira» (Escalante, II, 70). NR. Manifesta un valor emotiu de disgust, de contrarietat, i sovint també de sorpresa.

arruixada 1 f. ‘descàrrega de trets’. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). 2 f. ‘retret, blasme, paraules de desaprovació’. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: “Vols que·t diga? Pluja d’estiu y plor de bagasa presto passa”. Y d’ahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no t’embobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial s’aguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar ‘reprendre de forma vehement i amb duresa’ (Reig, 1999: 71), ‘despedir con malos modos’ (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat d’aigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.

arruixar 1 intr. ‘disparar’. «quant l’estufador / d·a vint-y-quatre arruixà, / va quedar tot lo carrer / de gabachos empallat» (Raspós de Ruçafa, 16), «té una colombrina / que, si escomensa a arruixar, / aventa les bales cròniques / a dies quilàmegros llarcs» (Escalante, II, 23). 2 tr. ‘censurar, desaprovar, blasmar’. «Y als que estos mals causaren no·ls arruixes. / Nunca tu voz contra el error levantes, / si no vols dur calvots y cachamones» (El Mole, 1837: III, 54). Accs. NR. Metàfores.

arruixó m. ‘reprimenda, blasme’. «Allí digueren els arretirats, y un enclaustrat y les viudes tot lo que està pasant sinse llebar ni posar, y li pegaben uns arruixons al menisteri que habia per a tornar-se rochos» (El Mole, 1840-41: I, 335), «–Veu com tarda? Mos fa feta, / pués acabant no renegue / si algun arruixó li pegue. / –Eres molt basta, chiqueta» (Escalante, I, 281). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. pegar-li un arruixó a qualsevol (Alberola, 1928: 207). Metàfora.

arrutx / arrutxe / a rutxe / arrotxe / a rotxe 1 adj. ‘arruïnat, sense diners’. «m’antretengut estos dies / pintant-les, y me han deixat / arruch. Malaïdes siguen! [els naips]» (Escalante, II, 45), «Si les pagues anaren més corrents, si El Pare Mulet no estiguera tan arruch, a bon segur que li regalaba una ploma d’or o de plata» (Llombart, 1877: 14), «Per fi, se’ls acabaren els dinés y tingueren que vendre també la casa, consumint en poc temps el producte d’ella. Ya estaben arroche del tot» (Ensisam, 501), «com (...) no podia treballar ja gens les terres, començà a anar cad·any per avall, d’asta que·s quedà casi arruje» (Espardenya, 116), «de modo qu·entre unes coses y atres, es va vore ben arruïnat. A l’encontrar-se a ruge, es donà a comprar vinagre» (ibid., 81). Mot NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. 2 anar a rotxe loc. ‘arruïnar-se’. «Tant y tant s’abandonà en conservar el crèdit de la sehua profesió y del rich patrimoni heretat de sos pares, que anà a roche» (Tipos, 190). Loc. NR al DCVB ni al DIEC. En el DCVB (I, 43; IX, 626) arrutx, -utxa ‘arruïnat’, recollit a València i Elx, arrutxat, -ada ‘abatut, arruïnat de salut’, al Maestrat, i anar a rutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’, a Benassal. Coromines (DECat, I, 434-435) el documenta per primera vegada en MGad: arruig, ge ‘arruinado’, i el qualifica de «valencià vulgar»; també recull anar a rotxe ‘arruinar-se’ en la Terra del Ge de Martí Gadea (DECat, VII, 364). En Cañís i cañisaes figura arrutxar ‘abatre’; en Alberola (1928: 228): quedar u a ruig; a Alacant estar en arrutxe ‘estar arruïnat’ (Segura, 1996: 120). Pasqual Tirado utilitza anar-se’n a arrutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’: «va haver de (...) torejar hàbilment la seua costella, no fóra feta que s’olorara el comboi i se n’anara tot a arrutxe...» (1974: 85). Es troba també en terres castellanes, sembla que amb més vitalitat al sud del domini. En el DRAE a ruche ‘sin dinero, arruinado’, usat comunament amb els verbs quedar o estar, i arruchar ‘pelar, dejar sin dinero’. En andalús arruchar ‘dejar en el juego a otro sin dinero’, dejar o quedar arruche ‘ganar a otro todo el dinero en el juego’, a ruche ‘sin dinero, arruinado’ (Alcalá Venceslada, 1998: 61); a Almeria arruchar ‘en el juego de naipes coger, robar del mazo de cartas’ i arruciar ‘perderlo todo en el juego’ (Escobedo, 2003: 33). També a Extremadura arruche ‘sin nada’, a ruche ‘arruinado’ (Viudas, 1998: 15, 153). Arruche ‘carecer de dinero, no tener ni un céntimo, estar sin blanca’ és molt usat a Torrevella (Pérez Maeso, 1990: 16). A Oriola ruche ‘dícese del jugador que lo pierde todo en una partida de naipes’ (Guillén, 1974: 309); també a Múrcia en certs jocs de cartes es diu que el que perd quedó ruche (DECat). A Cuba es coneix el verb transitiu arruchar, aplicat també a guanyar i perdre en el joc, però en aquest cas infantil: ‘en el juego de las bolas, ganar uno de los niños las bolas de los demás’ (Haensch, Werner, 2000: 43). Les accepcions procedents del joc de cartes tenen gran extensió i ens relacionen directament amb el primer dels nostres exemples transcrits. Gordón (2002: 514) vincula la veu ruche d’Oriola amb rochero, en andalús ‘persona que vaga por ahí, sin miedo a nadie y por espíritu aventurero’, i a Extremadura ‘juerguista, callejero’, que considera derivats de rocha ‘cresta rocosa, peñasco’, per referència a un individu que viu allunyat de la civilització (literalment, entre roques) menant una vida de vagabund. També Coromines (DECat, VII, 364) considera anar a rotxe ‘arruïnar-se’ derivat de rocha ‘pendent rost, precipitós’, si bé pel que fa a rutx, rutxe, arrutxe proposa altres etimologies. Siga com siga, es tracta de mots d’origen incert (cf. DECat, I, 434-435; VII, 364; DCECH, V, 82; DCVB, II, 43; Gordón, 2002: 514), de ben segur relacionats. Coromines expressa també els seus dubtes sobre el caràcter del mot valencià: si és un manlleu del castellà o bé formació afí i paral·lela.

asclafatarrossos, asclafaterrossos → esclafatarrossos.

ase / as 1 m. ‘home rude, neci; ignorant’. «qui diu mal de les tals [de les monges] / és un simple (...), / és un ase i és un tonto» (Morlà, 59), «perquè y a provincials doctes, / y a àsens provincials també» (Tres, Clarasó, 1999: 50), «sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Calla, home; si tu no en papes. / Atén, y no sigues as» (Rahonament entre Chimo el Gros, 2), «–Encara més. / Quatre chulles me he menchat, / dos platerets de tofao. / –Estofado, no sies as» (Tio Joan Senén, 2). Dit també ase en lletres: «Lo primer que posí en dansa / fon buscar un ase en lletres» (Martí, 1996: 133). Notem el plural ases en El Mole, amb reducció del grup -ns > -s: «y els facsiosos són tan ases que no saben tirar un poc la corda per a que no parega lo que pareix» (1837: 288); també Martí Gadea en els seus Tipos (I, 20) i en la Burrimàquia alicantina (1904: 10) feia servir la forma reduïda de plural ases. D’altra banda, aquests exemples, i altres que es podrien afegir, proven la vitalitat relativa del substantiu ase en valencià als segles XVIII i XIX, a pesar que ja aleshores rebia la competència del castellanisme burro. En el registre col·loquial és molt freqüent l’ús de metàfores basades en noms d’animals, a partir de les qualitats atribuïdes culturalment a cada animal, i aplicades als éssers humans per a caracteritzar-los, amb la consegüent animalització i humor. La variant as (NR), apòcope d’ase, figura en EscLl. En castellà antic s’utilitzava l’expressió ser un as, amb la forma apocopada eufemística d’asno (Covarrubias, 1995: 126; Buitrago, 2002: 683). En els exemples valencians transcrits està afavorida per la rima. 2 donar cervell d’ase (a algú) loc. ‘enamorar-lo’. «sols tu m’as ballat en l’ull y m’as donat servell d’ase» (Rondalla, 27). L’amor mundà, d’acord amb una concepció moralista, és vist com una porta oberta a l’estupidesa, al comportament desassenyat. 3 fer l’ase loc. ‘fer o dir estupideses’. «La cosa està en bon estat. / No fem l’ase, pués, gallardo, / tirem-li a la pollaca, / que ella pareix que seguix, / y el que té fam busca pa» (Martí, 1997: 304), «No comensem a fer l’ase» (Civera, 1820: 19). Locs. NR.

asguitós → esguitós.

asilo m. ‘presó’. «Per dir-li a u cocodrilo / buscaor de la peseta, / pasí una temporaeta / de mes y mich en l’asilo» (Fambuena, 1881: 19). Acc. NR (s. v. asil). Metàfora, L’asil es pot entendre també com un lloc de reclusió. La variant asilo deu explicar-se per influència del castellà.

aspat -ada adj. ‘molt prim’. «el dechuni y penitènsia / me té aspat y consumit» (Milacre del loco, 7), «Yo, que·m vaig quedant aspat. / Per què m’han tret el Fideu? / Tots en lo poble, burlant-se, / dihuen que perc la chaveta, / y que per tu, Carmeleta, / me diran el pas descanse» (Fambuena, 1877: 7). Acc. NR al DIEC i ND. Metàfora. L’aspi o àspia és un objecte d’allò més tènue i relativament llarg (cf. DECat, I, 450). A Polop aspiat ‘molt prim’ (Colomina, 1991: 101). Cf. les locucions cara d’aspi ‘cara magra i llarga’, més sec que un aspi, ésser un aspi sense troques ‘estar molt magre’ (cf. DCVB, II, 68). Cf. estar aspat de fret o de fer faena (Alberola, 1928: 105). A Lludient aspao ‘delgado’ (Alba, 1986: 74).

asperges / asperques 1 deixar asperges loc. ‘deixar sense res’. «Después que t’hauran pelat, / como el gallo de Morón, / y a todos sin destinsión / asperges hauran deixat...» (El Mole, 1837: II, 249), «Per què tan chove / viuda yo em quede, / y al sel te’n puches, / deixant-me asperges?» (Bernat i Baldoví, 1860: 5). 2 deixar (estar) asperges loc. ‘deixar (estar) sense menjar, dejú’. «Els de Ibi portaben una sobrasada de a dos lliures y un pa blanc d’a sou. (...) Es feren un escoltet, y digueren: “Anem a deixar-nos a este asperges”» (Donsaina, 117), «–Mala escusa és eixa, amic. / –En tinc atra de secret..., / que tu ya has fet un moset; / yo encara asperges estic, / y el estómago me duele» (Bernat i Baldoví, 1857: 21). Locs. NR. 3 quedar-se asperques / a esperges loc. ‘quedar-se sense res, sense allò que hom esperava o tenia; amb fam; sense tastar una cosa’. «lo cert és que als presos els ixqué la Mare de Déu y que feren l’anada del fum, y el notariet, que estava a l’últim vale y pobre com la criada de senta Ana, es quedà in albis y asperques» (Rondalla, 35), «Sis añs que no mate porc, / perquè el venc per a pagar, / y después em quede a esperges, / todo el año badallant» (Civera, 1820: 22); «De así pren oriche segurament el dir-li a cuansevol que es queda sinse tastar una cosa: t’has quedat asperges» (Tabalet, 106). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Pasqual Tirado quedar-se asperges me (1974: 61). Es tracta d’un dels diversos casos de cultismes popularitzats, que han passat del llatí eclesiàstic al registre col·loquial, amb canvis semàntics, i sovint també formals. Correspon a la primera paraula del verset 8 del psalm 50 que es cantava els diumenges abans de la missa conventual, o en les parròquies, la missa pro populo. En aquesta missa solemne hom combregava, i com tradicionalment abans de combregar no es podia prendre res, estar asperges adquirí figuradament el sentit d’‘estar dejú’ (cf. Sanxis, 2002: 71-72). → albis.

assampar → sampar.

assaonar tr. ‘castigar, corregir, ablanir (algú) a força de colps; fer canviar d’opinió, esmenar, a la força’. «A lo menys, deixeume-la açaonar a mon plaer [a la filla], que la figa y la dona quant tors lo coll és bona, y a l’ase y mala muller bastonades hu han de fer» (Rondalla, 17), «l’amenaçaren quatre o cinch ànimes de cànter, (...) de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (ibid., 37), «a cada cordada em dia / un centenar de sofions. / Cansat ya de asaonar-me, / em va soltar el sayón» (Un pillo, 48). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc. Metàfora. S’estableix una analogia entre l’activitat tradicional d’assaonar les pells, preparant-les convenientment, i la correcció, poliment i càstig de determinats comportaments humans, usant la força, les mans, com en l’assaonament de les pells.

assaonat adj. i adv., aplicat a una manera de parlar pausada, reflexiva i sentenciosa. «Era un llaurador antic, mol dotor y dels que parlaven asahonat, com dihuen encara en les montañes de Alcoy» (Ensisam, 254), «el tio Gimo tenia el parlar molt espayós, asahonat, y en cada dotoria se’l deixava a u emponat» (Espardenya, 45), «era casat en la tia Rosa del Patró (...), d’un anar molt garbós y presumit, y un parlar asahonat, que pareixia que s’escoltava, encara que prou nyonyo» (ibid., 83). Acc. NR. En MGad., lo parlar asaonat ‘lenguaje grave y sentencioso’. El verb assaonar en principi expressa una acció material (‘tornar madur’, ‘posar en saó, esdevenir a punt’), que passa a aplicar-se metafòricament a una manera de parlar vista figuradament com a reposada, «madura» i reflexiva.