Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 8

balastrada f. ‘paraulota, blasfèmia’. «En qui solia incomodar-se molt era en una burra blanca que tenia (...), però en lloch de pegar-li per a que caminara, tot era dir-li balastraes, y la tia Pepa en tota la mel del món li dia que callara» (Espardenya, 57), «Parlava poch y sempre tan baixet que a penes li exia la veu del cos, però quant s’inquietava de veres dia moltes balastraes y solia alçar tal qual el gall» (ibid., 78). Mot NR. A Agullent: balastrada ‘frase blasfema, insultant’ (Casanova, 1981: 212). Per a Casanova (1981), derivat de balastre ‘persona que diu balastrades’, del llatí balare ‘dir absurditats o ximpleries’ i el sufix -aster.

balcó m. ‘ulls’. «–Y ton pare? / –Està chitat. / –Milacre! Ma qu·és asunt! / Eixe home sempre està a punt / de tindre el balcó tancat» (Palanca, 1871a: 2). Acc. NR. Metàfora enginyosa, amb connotacions humorístiques, en la qual els ulls es transformen en el balcó, ja que aquesta és la part de la casa per la qual se sol mirar a l’exterior, i a més sol estar en la part superior de la vivenda, com els ulls ocupen la part alta de la persona. Tenir el balcó tancat, doncs, equival a tenir els ulls tancats, com ocorre quan es dorm.

baldívia, de loc. ‘debades’. «Asò també sosoí / un dia en la llum de gas, / que de valdívia tenia / la poblasió disfrutant» (Cuento, 6). NR. Possible creuament jocós entre debades i el castellà de balde. Cf. el cognom Baldívia.

baldòria f. ‘disbarat, falòrnia’. «Ya tinc ganes, senyor Ferri, / de parlar en la sesió, / puix són tantes les baldòries / que ha tengut que ouir de tots, / que necesite dir algo / pa salvar el nostre honor» (Burrimàquia, 29), «puix a quansevol que se mira poch en lo que parla, que diu desficacis o tonteries, u que ment més que la Gaceta, en seguida l’intimen: “Eixe diu lo que vol, com Çafanòria” (...) Dir lo que vol cada u / és fer lo de Çafanòria, / que dia lo que volia, / mes que fóra una baldòria» (Tipos, 245), «Per això a la bufa li dihuen la tia Pepa, esclafapets y totes les baldòries que volen» (ibid., 272), «Hui és al revés / del temps pasat. / Tot malcuynat / està ben vist. / Y lo més trist / és que s’escrihuen, / parlen y dihuen / només baldòries, / qüentos, falòries» (Troços, 183). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 233) es documenta en els Tipos. La terminació -òria recorda el pràcticament sinònim falòria ‘idea errònia, contalla mentidera, que ens donen com a veritable’, mot procedent de l’hel·lenisme italià falòdia (DCECH, I, 840-841; DECat, III, 869-870). En italià baldoria ‘allegria rumorosa’, ‘festa allegra’, ‘fuoco acceso in ocasione di feste’, en francés antic baldoire (baldorie) ‘joie, allégresse’, derivat del francés bald ‘joyeux, plein d’allégresse et d’ardeur’ (Godefroy, 1982 I, 561-562; Cortelazzo, Zolli, 1991: 105; De Mauro, Mancini, 2000: 202). L’italià baldoria pràcticament coincideix semànticament amb el baix llatí falodia ‘faces in signum laetitiae accensae’ i amb el sard logudorés falordia ‘banchetto, convitto, festino, baldoria’.

ball 1 m. ‘contesa, gresca, batussa’. «creguí seria / una orde general / per a arreplegarlos tots (...), / pués solen los bastonets / moure a vegades bons balls» (Descripció de les lluminàries, 2), «com no s’arriben a dar / a lo que siga rahó, / vorà que pronte es mourà / un vall com el de Torrent, / que sempre s’acaba en mal» (Civera, 1820: 44), «Si no s’acaba la gresca, / no és menester parlar més. / Pués del modo que va el ball, / de no fer res portem traça» (Sainets il·licitans, 467). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 2 m. ‘pallissa, batussó’. «Vent el meu atreviment, / els amos varen saltar, / dient-me: “Guilopo, bort, / enchendrat de mala part, / ves-te’n ans que en un garrot / et fem com un sac de sal”. / Però yo, ans que comensara / en aquella festa el ball, / prenint del carrer la porta, / a córrer vach escapar» (Martí, 1997: 369), «y el dia de eyxe gran vall / que vingué a vallar Suchet» (Civera, 1813a: 8). Acc. NR. 3 m. ‘afer o situació complicada, problemàtica’. «Vecham en què parà el ball» (Un pleyt, 296), «Veritat és que el bueno de Don Benigno li tenia oferit per sa part (...) al seu patró, a l’alsar-li un poc la mà a son temps en el consabido asunto cobratorio, y com el tal tio Cabrioles (...) era uno de los contribuyentes més atrasadets en este ball...» (Sueco, 147), «Ja sé jo que tots els hòmens / que han dirigit este ball / han sentit gran patriotisme / i han estat molt animats / en engrandir este poble» (Sainets il·licitans, 444), «Y Cajuja, en lo cap cajo, / els dia als del seu costat: / “Ja l’ham cagada, Manel. / En què pararà este ball?”» (Troços, 134). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Pasqual Tirado (1974: 47): «En bon ball s’havia ficat! Pobre sastre!». 4 m. ‘moviment, agitació’. «Sols he pogut columbrar / tantas ideas confusas, / que ha de haber carros triunfals, / que el gran dragó del Colegi / anirà de punta en blanc. / Mes no puc aure a quin fi / se dirig tot este vall» (Rahonament entre Chimo el Gros, 1). Acc. NR. En el DCVB (II, 242) ball ‘conflicte, situació difícil o que exigeix molta activitat’. Cf. armar o moure polca ‘escandalitzar’ (Vinyoles, 1978: 140). En castellà col·loquial polca ‘alboroto; jaleo’ (Sanmartín, 1998a: 690). En l’argot francés bal ‘situation dangereuse, échange de coups de feu’ i bastringue, pròpiament ‘bal populaire’, metafòricament ‘désordre bruyant, tapage’ (Colin, Mével, 1990: 31, 42). Metàfores fonamentades en l’agitació i el desordre dels balls populars. 5 ball de Moixent loc. ‘gresca, batussa’. «Mestre! Tinga enteniment! (...) / Mire que apague el cresol, / i haurà ací ball de Moixent» (Sainets il·licitans, 116). 6 ball de picataló loc. ‘canvi o enderrocament de govern’ (?) «Els que gobern han segut, / que deuen menchar pallorfa, / tenen molt dura la corfa / o el cor mal y corromput. / Que escàndalo de nasió! / Que escàndalo de gobern! / Así s’armarà un infern, / o el ball de picataló» (El Mole, 1840-41: I, 291). Potser té a veure amb l’accepció de picar ‘anar-se’n, partir’, que en el DCVB (VIII, 558) es localitza al País Valencià. 7 ball de Torrent loc. ‘gran desordre; gresca; guerra’. «Vamos, allò és un tenderet, una escola sinse mestre, una cantina de cuartel (...), un ball de Torrent, un desorde soberano» (El Mole, 1837: II, 307), «Carta de nostre corresponsal en la guerra. (...) Y entre el fum y el moviment / y el tocar de les trompetes, / faltaben les castañetes / en aquell ball de Torrent» (Llombart, 1877: 204), «–Ya·stic calent! / No m’insulte, que m’esbare! / –Pillo. / –Carmelo. / –Mon pare... / –Padrí! / –Gran ball de Torrent» (Palanca, s. a.: 75). Locs. NR. Són populars les locucions acabar com lo ball de Torrent, acabar com lo ball de Moixent i acabar-se a garrotades com el ball de Moixent ‘acabar malament, amb baralles’ (cf. EscLl.; MGad.; DCVB, II, 242).

ballar 1 intr. ‘estar, trobar-se (en un lloc)’. «–Y Roseta, per a hon balla? / –Estarà per allà dins» (Ovara, 1879b: 16). Metàfora. 2 intr. ‘actuar, decidir’. «So Gori, parlem clars, els españols no ballaran si no els fan ballar els fransesos... Trie vosté..., u estatut u Don Carlos..., tal és la voluntat de la machestat cristianísima Don Muixur Lleuís Felip (...), rey dels fransesos» (El Mole, 1837: I, 231). Metàfores fonamentades en la idea de ‘moviment, activitat’. 3 intr. ‘mantenir relacions sexuals’. «No vérem chica (...) / qu·al oir sonar la flauta, / no es posara, en fi, a ballar» (Bellver, 1866: 49). Accs. NR (1-3). Evoca la idea de ‘moviment’, a més de la relació amb flauta ‘penis’ (→). 4 fer ballar (algú) loc. ‘doblegar-lo, aclaparar-lo’. «són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (Escalante, II, 424). 5 traure a ballar (algú) loc. ‘atényer, sobrevenir’. «Per cert, que no pot un home / anar hui a ninguna part / sense un duro dins la faixa (...), / perquè si·s descuida un poch (...), / corre perill que la fam / el traga pronte a ballar» (Troços, 127). Locs. NR. Metàfores.

bàlsem de canut loc. ‘semen’. «Vols / bàlsem de canut?» (Mulet, 1987: 233). NR. Metàfora formal.

baltra f. ‘butxaca’. «Tenim [els pillos] la nostra llengua per a entendre’s: (...) bolxaca, baltra» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, ND al DCVB (s. v. baldra). En Esc. baltra ‘panza o barriga’ i ‘hombre panzudo y tragón’; amb els mateixos sentits s’inclou també paltra en EscLl. i en MGad. En el DCVB (VIII, 150) i en el DECat (VI, 213) paltra ‘butxaca’, com a terme col·loquial alacantí. En l’argot barceloní baldra ‘butxaca’, ‘boca’ (cf. Wagner, 1924: 33; Vinyoles, 1978: 50; Pomares, 1997: 42), que Wagner relaciona amb el mot d’argot portugués balda ‘algibeira de mulher’, el de l’antic argot francés baudrier ‘bourse’, i el d’argot castellà bultra ‘butxaca’ i recorda el salmantí baltra ‘ventre’. Als Serrans baltra ‘vientre, panza’ (Llatas, 1959: I, 120). Per a Coromines (DECat, III, 858; VI, 213), paltra i baldra procedirien en darrera instància del castellà faltriquera, faldriquera, faldra ‘butxaca’. Siga com siga, no podem deixar de notar, com ja va fer Gulsoy (1964: 403), la relació formal i semàntica dels nostres mots amb paltrot, variant valenciana de paltrú ‘pell dels budells del porc’ i ‘botifarra que es farceix en aquest budell’, mot d’origen incert. També poltrota (Reig, 1999: 529). Sanelo ja va usar paltrot ‘bandujo, morcilla’ (Gulsoy). De fet, paltrot i les altres variants (paltruc, poltruc, poltrú) també s’apliquen figuradament a una persona grassa i baixeta, i a la Vall de Gallinera poltrota significa ‘estómac’ (cf. DECat, VI, 214-215; DCVB, VIII, 151, 715). La vinculació entre els conceptes de ‘butxaca’ i de ‘ventre, panxa; estómac’ és bastant lògica, fonamentada en la capacitat comuna de contenir quelcom, aliments o objectes diversos, segons el cas. Una relació bastant similar té lloc en el mot barjola (→).

bamba 1 f. ‘diners’. «nostra serà la plasa, / y eixos tunos envechosos / que anaven buscant la bamba, / (...) han de rebentar de ràbia» (Miquel, 1888: 25). Per referència als tutors de Marieta, que «sols aprofiten (...) / pa menchar-se els doblons / que tu vaes heretar» (ibid., 8). Acc. NR. Metàfora. La bamba és una ‘espècie de coca’ (DCVB, II, 252), ‘especie de mollete o panecillo blanco’ (MGad.). Per a Coromines (DECat, I, 528), designa una ‘pasta o coca molt tova i poc delicada’; a Alacant i a Alcoi és l’ensaïmada (cf. Segura, 1996: 126; Reig, 1999: 91). Cf. coca ‘diners’ (→). A Villena designa també la ‘torta, bofetada’ (Soler García, 1993: 46). Cf. el castellà torta, que adquireix el sentit figurat de ‘bofetada, colp’. 2 m. i f. ‘beneit, ingenu’. «–Che, quins hòmens!... En trabucs / y armats de ferrro y aser, / a mi els hòmens, ¿vols saber / lo que me s’entoixen? Cucs. / –Así hi a qui, fent el vamba, / li sosoïx també igual» (Escalante, III, 205), «Ya em canse de fer la bamba» (Balader, 1871c: 22). ND. En el DCVB (II, 252): bamba ‘dona beneitona, de poc enteniment’ a Mallorca. En Esc. bamba ‘embobamiento’. En eivissenc bambo, -a ‘beneitot, curt d’enteniment’ (DECat, I, 527; DCVB, II, 252). A Benasc bamba ‘mujer que desperdicia el tiempo yendo de un sitio a otro y deteniéndose al menor pretexto’ (Andolz, 1977: 31). Amb el nostre exemple, veiem com bamba ‘beneit, càndid’ també s’aplica a un subjecte masculí, i es fa servir en valencià. Cf. bambar, bambat ‘bovo, atontolinat’ i bambaro ‘atontolinat’ (Segura, 1998: 147), embambar (Colomina, 1991: 108), paréixer (algú) un bambirol ‘ser una persona de poca intel·ligència, beneita, que no sap mai per on anar’ (Gascón, 1999: 517). En l’argot castellà clàssic bambarria ‘tonto’ (Alonso Hernández, 1977: 92-93; Chamorro, 2002: 134). En aragonés bamba ‘persona presumida, engreída’, ‘presunción, jactancia, vanidad, ostentación’, bambero ‘presumido, engreído’, bambiar ‘presumir, jactarse, chulearse’, bamboso ‘presumido, jactancioso, presuntuoso’ (Endize, 259). Bamba figura com a malnom de moriscos valencians del segle XVI (Labarta, 1987: 167). Són mots formats amb l’arrel expressiva bamb-, onomatopeia del balbuceig o d’una cosa inflada i buida (cf. DCVB). 3 una bamba de gent loc. ‘gran quantitat de gent embadalida’. «Al cap del màstil de la guitarra (...) portaba un cego dos figuretes de pam y mitj, que feya ballar al tocar les cordes de la guitarra. Sempre tenia una vamba de gent» (Tipos d’auca, 251). 4 deixar venent bamba loc. ‘deixar embadalit’. «A Pep de Quelo, li feren ballar lo paperet, y dompués li suplicaren que diguera la Relació del nas, y els deixà en la mel en la boca y venent bamba» (Rondalla, 40). Locs. NR. En MGad. estar u fent o venent bamba ‘abobarse o alelarse; hacer el simple’. En aquesta locució possiblement hi ha relació amb bamba ‘espècie de coca’.

bambar intr. ‘fer el bamba, el bambau’. «que·l temps apreta y el que bamba no fa res, y les coses se fan fent» (El Mole, 1870: 86). Mot NR. El recullen Colomina (1991: 168) i Reig (1999: 91). A Benasc bambiar ‘dar vueltas sin objeto ni provecho’ (Endize, 259).

bambau 1 m. ‘ximple, beneit’. «Tano, no sigues bambau, / no riñgues sense rahó» (Martínez Vercher, 1865: 9-10), «Si pensarà este bambau / que vinc yo de segar ara?» (Palanca, 1871a: 6), «Me deixa fet un bambau» (Escalante, II, 442). NR al DIEC, 1a doc. Figura en EscLl. i MGad. El recullen Martí i Aparicio (1983: 24) a Anna. Variant de babau id., amb el radical expressiu i onomatopeic bamb-, que, com hem vist, es troba també en bamba. Cf. Colomina (1991: 108). 2 bambau de canya loc. ‘babau, beneit’. «–Y tu el coneixes a ell? / –Sé qu·és un bambau de caña...» (Garcia Capilla, 1890a: 12). 3 fer la bambau 1 loc. ‘badar, badoquejar’. «–A hon te ficares, Polseres, / que no te he pogut trobar? / A hon vols que estiguera, Gori, / sinó anant fent la bambau, / calsigant fanc a trompó, / y quedan-me atolondrat, / al veure tal aparato / y magnificència tal» (Gori, llaurador de Burjasot, 1). 2 loc. ‘embadalir, embadocar, atordir’. «España estaba in agonis, / sense tropa, sens diners, / sens armes, sens disciplina, / sens chenerals de jaez. / Y ells [els francesos] nos feen la bambau / en blondes, titaratets, / randes, carotes en ales, / y molts trages indesents, / que ha segut la perdisió / de nostra España (...) / Encara dura el fumet / del currutaquisme» (Roquet y Goriet, 4). 3 loc. ‘fingir, fer-se passar per malalt’. «Estiguí en lo Roselló (...) / Pinte al viu moltes batalles, / referixc accions brillants, / quant la machor part del temps / estaba en los hospitals, / fent la gatatumba, amigo, / y que anara a pelear / qui volguera (...) / En una paraula, Sento, / vach anar fent la bambau, / y he lograt una llicència / plena de honor» (Leon, 1797b: 2). 4 jugar a la bambau (algú) loc. ‘embadalir, embadocar; atordir’. «Ells [els francesos] a engañar, desperts sempre, / fent als españols dormir; / chuant-los a la bambau / en fullarasques, perfils, / sarahuellets de churrets (...) / Y el escàndalo, fadrins. / Pobra de la honestitat!» (En obsequi, 5). Locs. NR. Noteu el gènere femení de bambau en aquestes locucions.

bambolla 1 f. ‘falsa aparença, artifici, ostentació, presumpció’. «Eixe és l’esperit del sigle, / tot bambolla; una artimaña / fa fer com una muntaña / a una dona com un figle» (Liern, 1861a: 13), «vindre una ocasió en què hagueren pogut lluir-se els valensians (que poden tindre pocs dinés, però lo qu·és bambolla...)» (Llombart, 1877: 66). Acc. NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad., sinònim de bufa. També en aragonés: bambolla ‘presunción, arrogancia’, bambollero ‘presuntuoso; fantasioso’ (Endize, 259; López, Montaner, 2000: 85; Mercadal, 2004: 30; Moneva, 2004: 84). Metàfora que evoca la incosistència d’una bambolla plena d’aire. → aire. 2 alçar bambolla loc. ‘impressionar, colpir’. «voràs com li tire cuatre requiebros que alsen bambolla» (Escalante, II, 540). Loc. NR. Metàfora.

bancada f. ‘dentadura’. «veritat és (...) que anava a tombollons y s’afofava en les paraules perquè la bancada de dalt li avia caygut tota, y sols tenia baix dos dents y tres queixals que servien per a apontar-li el nas» (Rondalla, 21). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En EscLl i MGad. la bancà de dents y quixals. Derivat de banc amb el sufix col·lectiu -ada. Metàfora.

banda de ponent loc. ‘cul, darrera’. «però yo, seba en ells, y (...) la dotrina (...) els entraba per la banda de ponent, a forsa de surres» (El Mole, 1837: I, 137), «vinguen els lliberals tontos. Cuant ya no els nesesite per a res, un puntapeu a la banda de ponent, y así sobra chent» (id., 1840-41: I, 91), «Sols mos falta ya un rechent / que fent el Fernando vinga, / afluixant-mos la eixeringa / per la banda de ponent» (ibid., 380). Acc. NR. El mot ponent experimenta una mena d’homosemització humorística per influència dels parònims pondre ‘defecar’, ponerada, ponderada ‘excrement’.

bandera 1 f. ‘persona malgirbada, desendreçada’. «No la crega vosté, que me va dir arguellà, / bandera, saparrastrosa, / martina, mosa y fregall» (Ovara, 1885a: 68). Metonímia fonamentada en el sentit de ‘parrac, tros de roba que penja per esquinçament’, localitzat a València (DCVB, II, 263). 2 f. ‘adulteri’. «El que vullga eximir-se / de la bandera / que·s previnga en sa casa / de una vidriera (...), / que si aquell / hu haguera fet així, / no li haguera penat» (Chiste del quixal, 4). Accs. NR (1, 2). Metàfora. Per referència a les banyes, símbol de l’adulteri. Segurament per relació al lloc elevat i ben visible que ocupa la bandera, com les banyes. 3 escrit a banderes loc. ‘escrit desassenyat, mal fet’ (?) «Si hi a caps en un pa de plom a conte de servell (...), y ho trabuquen, y fan un escrit a banderes, (...) sinse cap ni sentener» (El Mole, 1837: II, 86). Loc. NR. Deu estar relacionada amb 4. 4 fer a banderes (una cosa) loc. ‘fer-la a trossos, destrossar-la’. «Si em provoca, / el cap li’l fas a banderes» (Escalante i Feo, 1890: 52). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Formada sobre bandera ‘parrac’.

bandereta m. i f. ‘persona que va i ve d’una banda a l’altra sense subjectar-se al treball ni a l’autoritat’. «Ma mare·m diu bandereta, / y yo li dic que té rahó, / que totes les banderetes / van davant la provesó» (Ensisam, 71). Acc. NR al DECat i ND. La mateixa frase, amb el terme bandera, es recull al Maestrat i a Menorca (DCVB, II, 263). Metàfora.

banya 1 estar (deixar, quedar-se, portar) (en, a) les banyes del bou loc. ‘estar / deixar / quedar-se en perill, portar a una situació perillosa, enutjosa’. «Se mogueren molts (...) a veure com lliurar al pobre que estava en lo garlito (...), perquè (...) era cosa que enternia asta les penyes veure que sols nòstron pobre Pep de Quelo estava a les banyes del bou» (Rondalla, 36), «Ment. És un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos per a aprofitar-se (...), per a medrar ell y deixar-os en les bañes del bou, cuant ya no vos nesesite» (El Mole, 1837: I, 20), «Se n’anirem a Fransa, a Inglaterra o al diable, que tot és u. Y mencharem y se riurem dels tontos que s’han quedat en les bañes del bou» (ibid. III, 73), «Con que no vos esmeneu, / mes que a les bañes del bou, / per ser mamantons, vos porten?» (Ensisam, 214). Metàfora. Les banyes del toro brau són, evidentment, un lloc perillós. 2 tirar les banyes loc. ‘treballar, esforçar-se treballant’. «Això voldria, guanyar, / per a poder ajudar-te; / mes, com a penes tinch temps / pa rentar y apanyar bragues / de la família, no puch, / per molt que tire les banyes» (Troços, 113). Locs. NR. Cf. trencar-se les banyes en alguna cosa (DIEC, 1995: 218), rompre’s ses banyes (DCVB, II, 271). Les banyes en certs animals, com els bous, són la part del cos amb la qual aquests projecten la seua força. Aquest comportament esdevé el fonament de la metàfora mitjançant l’aplicació al treball i a l’esforç humà.

banyeta 1 m ‘el dimoni’. «y entonces li diu banyeta...» (Martí, 1996: 312), «Pués que·l diable aquell dia / no hu procuraba estorbar? (...) / Però a l’últim a banyeta / en lo cap se li pegà» (Joro el Parrut, 5). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Hom designa, per una sinècdoque, el tot (el diable) per una de les seues parts, possiblement, juntament amb la cua, la més característica. 2 banyeta de visc loc. ‘persona insignificant i fluixa, sense empenta’. «l’atre era un pobrús, esgarrat com un cep de trepadell, un girlismirlis, banyeta de visch y glop d’arrop, fluix com una estopa, revellit y alitrencat» (Rondalla, 25). Loc. NR. Potser la metàfora està motivada per la insignificança de l’objecte.

banyut m. ‘el dimoni’. «No es critica al sacerdot / una cosa tan sagrada? / No infamen als relichosos, / quando el mismo Dios encarga / que nadie toque a sus Cristos? / Què tal el bañut treballa?» (Chorro el Parrut, 4). Acc. ND.

baqueta 1 f. ‘desvergonyiment, cinisme’. «–Mira, no em busques la llengua, / perquè si arribe yo a dir / que·l siñoret te camela (...), / y haurà la de Dios es buena. / –Qu·és això del siñoret? / (Ahir mos voria). / –Pepa! / Calla, qu·estic hasta més / amunt de la coroneta (...) / –No, no; yo vullc que me digues... / –Que tinga tanta baqueta?...» (Colom, 1875: 9). Acc. NR. A Barcelona cara de baqueta ‘persona desvergonyida’ (DCVB, II, 277). 2 tractar a (de) baqueta loc. ‘tractar amb severitat, amb gran rigor’. «El cabró que té doblons / al pobre el mira al desgai / i sempre el tracta a baqueta, / com si fóra algun esclau» (Martí, 1996: 301), «–Ves-te’n y calla! (...) / –Señores, qu·és lo que pasa? / –Que·m bé tratant a baqueta!» (Garcia Capilla, 1890a: 11, ap. 5r), «Y per això mho·se burlen els catalans, y en rahó, puix ells (...) logren del Gobern tot lo que volen, y a nosatros mhos trata de vaqueta» (Tipos, 249). Loc. ND al DCVB, 1a doc. El DCVB (II, 277) recull aquesta locució només a Catalunya. Cf. fer (algú) a baqueta ‘pegar-li’ (Monjo, 1994: 41); també en castellà: tratar a baqueta o a la baqueta (a uno) ‘tratarle con desprecio o severidad’ (GDED) i tratar a baquetazos ‘maltratar, física o moralmente, a alguien o a algo’ (Buitrago, 2002: 797). Metàfora. Pròpiament remet a un tractament a colps de vara o de bastó (baqueta).

baquetada f. ‘bac’. «yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà / y pega una baquetà / el so marqués del Llepó» (Martínez Vercher, 1865: 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. En EscLl i MGad. Derivat intensiu de bac ‘caiguda forta’.

baquinada f. ‘bac, caiguda violenta’. «caigué un coixo en un clot mol fondo; y no podent eixir ni menechar-se de la baquinà que pegà...» (El Mole, 1837: I, 87), «deixant a banda les baquinaes que pegaba de tos cuant anaba a recolsar-me» (ibid., 136), «sols hagué un caball ferit y dos baquinaes que li arrimaren [els toros] a un picador» (El Mole, 1840-41: II, 15). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En EscLl. i MGad. ‘batacazo’. A Agullent baquinada ‘bac de poca importància’ (Casanova, 1981: 221). A Monòver es coneixen les variants sabaquinà i samboquinà (Colomina, 1995: 179). Derivat intensiu de bac.

baramballa → burumballa.

barandel m. ‘cul, darrere’. «Bon lliberal español, / (...) c·arremulle el barandel / pa que·l surre» (El Mole, 1837: I, 139), «Els menistres [portuguesos] conegueren la nesesitat de remenechar a presa el negosi, perquè no tenien nesesitat de que els españols nesesitaren surrar-los el barandel» (ibid., 1840-41: I, 259), «y si fa algun malcuinat, / (...) li surraré el barandel» (Milacre del pare sen Visent Ferrer, 12). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Esc., EscLl. i MGad. (barandel i barandell). El DCVB (II, 280) el recull d’EscLl. En occità el barandelo (barandello) o bagatello és una dansa popular molt animada, una espècie de galop, que es balla a les Cévennes (cf. D’Hombres, Charvet, 1884: 85-86; Mistral, I, 22).

barba 1 f. ‘diners que cobren els barbers per afaitar’. «Tu has llevat / d’así damunt unes barbes? (...) / són en llengua nostra / els dinés que·ls parroquians / mos donen per afaitar-los» (Burguet, 1880: 5-6). Creació metonímica de l’argot dels barbers. 2 f. ‘afaitada de la barba’. «Te dec vint-i-cuatre barbes» (Escalante, I, 180). Metonímia. 3 f. ‘client de la barberia’. «Cuatre barbes esperant-se, / y tu corrent per ahí!» (Escalante, I, 325), «Voràs a eixe tio yo / com li cante... (...) / Ell no pert may la ocasió / de llevar-mos una barba» (ibid.). Accs. NR (1, 2, 3). Sinècdoque. 4 encaixar en les barbes loc. ‘dir’. «cuant tom pare ixca así fora / li u encaixaré en les barbes» (Salelles, 1864b: 5). Loc. NR. → encaixar. 5 fer la barba loc. ‘fastiguejar, turmentar’. «tanimentres que·l notari anava embolicant la cosa en raons y miges lliures per a fer la barba a uns quants...» (Rondalla, 36). Loc. NR al DECat, acc. NR. A Menorca ‘enganyar amb astúcia’ (DCVB, II, 284-285); en castellà hacer la barba (a alguien) ‘fastidiar, molestar’ (Sanmartín, 1998a: 81). Metàfora. 6 plantar en barbes loc. ‘dir a la cara’. «Puix si a altre hagueres dit / la arenga que has recitat, / te haguera plantat en barbes / (...) que eres un gran embustero» (Ros, 1755: 15-16). Loc. NR. Metàfora.

barbal 1 adj. ‘molt bo, magnífic, de categoria’. «–Se pot pasar abant? / –No siñor, que estic a soles. / –(Vacha una ocasió barbal / pa parlar els dos un rato)» (Nicasio y Chuana, 2). En l’argot delinqüent castellà barbal ‘bueno’ (Besses, 1905: 33), també con toda la barba ‘sin el menor defecto’ (Pastor y Molina, 1908: 55). La barba, com el bigot, atributs de masculinitat, són concebuts en la mentalitat popular com a símbols de força, de vigor, i per tant com a representació de qualitats positives. Cf. home de bigotis ‘home valent’ (DCVB, II, 483), i en castellà de bigote ‘de categoría, importante’ (Seco, 1970: 300). També collonut ‘molt bo, excel·lent, molt important’, ‘molt fort, decidit, valent’ (Pomares, 1997: 106). 2 adj. ‘digne de fe, fefaent’ (?) «El dumenche pasat tingué que sembrar fabes el siñor president; hui, segons recado barbal del mateix, no ha pogut vindre tampoc perquè té la dona un poc mala» (Sueco, 176). Mot NR al DECat ni al DIEC, accs. NR.

barber 1 m. ‘lladre’. «A l’últim el tio Cabrioles sospechà (...), y determinà en molt silensi y disimulo selar per si mateix al barber que tan ofisiosament li afaitaba els naps y demés verdures del frito» (Sueco, 148), «Con que anar en peus de plom (...), que hi a molts barbers que afayten a pèl y repèl» (Tipos, apèndix, 100). Acc. NR. Metàfora humorística. En la germania castellana barbero ‘ladrón que corta las bolsas’ (Hernández, Sanz, 2002: 76). Igual com el barber té per ofici llevar la barba i tallar els cabells, és a dir, eliminar alguna cosa sobrant, el lladre, per la inversió de valors de l’argot dels delinqüents, també «alleugereix» la víctima dels diners i altres béns. Per tant, hom converteix irònicament l’activitat delictiva en una mena de servei al subjecte desvalisat. → afaitar. 2 barber de cara-sol loc. ‘barber ambulant’. «El barber de cara-sol / és un tipo molt antich, / per això ha mudat de pèl / y en senyor s’ha convertit» (Tipos, apèndix, 25). Loc. NR. Martí Gadea li dedica un article dels seus Tipos. Devia rebre aquest curiós nom perquè, sobretot en els dies freds, s’instal·laria en llocs assolellats, en cara-sols.

barbeta, tocar la (a algú) loc. ‘afalagar-lo, llagotejar-lo’. «Trata a ta filla en cotonets, y voràs com tocant-li la barbeta la tindràs dels nasos a demanar de boca» (Rondalla, 18), «¿Por qué no ensayas, paloma? / Vols que·t toque la barbeta? / Vols que·t demane perdó?» (Escorihuela, 1884: 29), «y molt manco que li vajen en pamplines, li banyen l’aygua y li toquen la barbeta» (Tipos, apèndix, 116). Loc. NR al DECat, 1a doc. En Raspall, Martí (1994: 319, 469) fer la barbeta o tocar la barbeta ‘afalagar’. Metàfora.

barcella 1 f. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora y cagar (...); / l’atre li diu (...) / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora. Possible analogia formal, tenint a més en compte que alguns noms col·loquials de l’excrement, com a producte residual de l’aliment, fan referència al gra, als cereals. Així, en el mateix col·loqui s’anomena cera de forment i panfué. Cf. la lloncha de tots els grans ‘la latrina’ (Ensisam, 354). 2 estacar la barcella (a algú) loc. ‘colpejarlo, pegar-li’. «–Ya pots dir / que t’astaque la barsella. / –Femater, tu a mi? / (...) –Voràs obrin-te el cabildo (...)» (Escalante, I, 635). 3 menejar la barcella loc. ‘parlar molt’. «Home, home, tu estàs loco. / A hon diantres vas a parar? / Com meneches la barsella! (...) / Yo he comensat l’argument, / y tu ya l’as acabat» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 3), «Bé menecha la barcella. / Pensaba que no acabàs / en dos hores, tio Pelut» (Martí, 1991: 149). 4 prendre la barcella loc. ‘prendre la paraula, parlar’.«anava ya a tornar-li la bolera el diable de la dona, y hu aguera fet (...), si l’onclàs li haguera deixat pendre la barcella. Poro tement-se (...) que·l poder de tot l’infern no bastaria per a fer-li parar la taravella, li féu quatre arromangos» (Rondalla, 18), «Has concluït, Ricopaño?..., / perquè en pendre la barcella, / parles més que un abogat» (Tio Cosme Nespla, 1). Locs. NR. Metàfores. En MGad. pendre la barcella ‘soltar la taravilla o hablar mucho y con tropelía’ i ‘atufarse’. Cf. estar (algú) de barcella ‘quedar-se xarrant amb algú, generalment pel carrer, fent una conversa’ i fer una barcella ‘mantenir una conversa amb algú’ (Gascón, 1999: 354). Com a malnom de persones xarraires i romanceres, Barcella, a Alcoi, a Bocairent i a la Vall d’Albaida (Tormo, 1991: 238; Satorres, 1991: 220; Casanova, 1997: 259). Locucions que potser cal relacionar amb les formades sobre el mot taravella (fer parar la taravella, parlar de taravella) (→), una de les parts mòbils del molí. Vegeu l’exemple de 4, on conviuen pendre la barcella i fer parar la taravella. Els grans mesurats amb la barcella es duen al molí per a moldre’ls. També el cabàs es pot usar per a mesurar grans. Així, a Saragossa capacero ‘encargado de manejar el capazo cuando este es empleado en la medición de granos’ (Moneva, 2004:134). En terres aragoneses també capacero ‘persona aficionada a conversar extensamente en la via pública’, ‘hablador’, ‘persona aficionada a largas conversaciones, generalmente de temas banales’ (Endize, 428-429; Moneva, 2004:134). Igualment, capazo ‘conversación larga con una persona que se encuentra por la calle, por sorpresa’ (Negredo, 2001-2002:191), ‘conversación de larga duración, interminable’ (Endize, 429), coger un capazo ‘entretenerse hablando más de lo normal’ (Mercadal, 2004:38), ‘hablar mucho rato con una persona hallada en la calle, portal, etc.’ (Moneva, 2004:135), ‘hablar mucho’ (Endize, 429), pillar capazo ‘pararse para charrar con unos y otros’ (Negredo, 2001-2002:101), ‘estar de conversación prolongada’ (Castillo, 2001:59), coger un canasto ‘entretenerse hablando con alguien’ i coger una barza ‘estar hablando con alguien durante largo rato’ (Blas, Romanos, 2003:34); coger un capazo ‘hablar largo rato dos personas que se encuentran en la calle’ arriba a La Rioja (Pastor Blanco, 2004:124). Potser cal considerar també els moviments de la barcella, o del cabàs, que evoquen els de la llengua o de la boca quan hom parla, o la idea d’‘abundància’ o ‘gran capacitat’ (cf. a capazos ‘en abundancia’, Endize, 429), que evoca una conversa llarga, o qualsevol altre motiu que ara per ara se’ns escapa.