Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 5

anguilada f. ‘moviment corporal, generalment grotesc’. «Cuant un lechuguino saluda a una madameta, no sé com, en la anguilà que fa en tot lo cos, no li lleva les barres en una cabotà» (El Mole, 1837: I, 104), «Al que no sàpia fer anguilaes pa saludar y arrimar coses en aire, ficar-lo en una bota de vi ransi» (ibid., 105), «ho farem més pronte que ell pegarà tres voltes y dos anguilaes» (El Mole, 1840: I, 270). Mot NR. Metàfora. L’anguila és un peix caracteritzat per la seua facilitat i rapidesa de moviments. El diminutiu anguileta designava un pas de dansa practicat a València al segle XIX, segurament per relació a un determinat tipus de moviment que recordava el de les anguiles (cf. Tipos d’auca, 237). En un sainet, Toni, gelós, diu a Pepeta «que cuant ve algú de Gandia, / vas sempre fent mil monaes, / calean-te com l’anguila» (Salelles, 1864a: 31).

ànima de cànter 1 loc. ‘persona brava, feréstega’. «l’amenaçaren quatre o cinc ànimes de cànter, d’aquells més ventolers y braus (que tant se’ls dóna menjar el pa ací com en les Índies), que com se fera de regalar (...), de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37). Loc. NR al DECat, acc. NR. 2 loc. ‘persona innocent, ingènua o curta d’enteniment’. «y abia despachant en el taulell un paisà del notari de qui parlàbem, y que entén el valensià tant com yo el turc (...). El ànima de cànter que estaba en el taulell, y només ensomiaba en despachar Moles, cregué que seria algun mursià» (El Mole, 1837: I, 38). Loc. NR al DECat i ND. En EscLl. ànima de cànter ‘persona falta de discreción y sensibilidad’; ànima de càntir ‘ingenu, indecís, curt d’enteniment’ (Tresor, I, 219; Pomares, 1997: 30; Verdaguer, 1999: 30); en castellà alma de cántaro ‘persona ingenua, torpe y tonta’ (Luque et al., 2000: 28), ‘buena persona’ (Carbonell Basset, 2000: 19), ‘persona muy inocente y crédula’ (Buitrago, 2002: 682), i originàriament ‘cernícalo, persona despreciable, insensible, incapaz de demostrar cualquier entusiasmo, caridad o sentimientos nobles’ (Calles i Bermejo (2001: 270-271). Metàfora degradant.

animal 1 m. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com hui y demà, ¿és més que un mama y un animal ben acabat de cap a peus?» (Rondalla, 25), «Ara va, ningú s’espante / ni es té que remenejar / en contemplar que un corfoll / vullga també ser casat (...) / Jo, un animal, com vostés / hauran en mi contemplat» (Martí, 1996: 265), «–La altra bolta, cap sagrat! / feren aquell basilisco / de plata tot. / –Animal, / obelisco es diu» (Leon, 1789a: 5), «Tu eres un animal, / y és devades predicar-te» (Coloqui trilingüe, 2). Acc. NR al DECat. Metàfora animalitzadora i degradant. 2 animal d’albarda loc. ‘persona ruda, grollera’. «Llàstima qu·al final se case / en eixe animal d’albarda, / llaurador de profesió / y femater de la casa» (Garcia Capilla, 1890a: 5). Loc. NR. 3 animal de pota badada loc. ‘persona ignorant, inculta’. «–Teatro has dit? (...) / Ni ensomiar-o (...). / –Mi esposo é un animalo / de pota badata» (Escalante, III, 124). Loc. NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Metàfora. Cf. animal de bellota ‘cerdo, estúpido, mala bestia’ (Luque et al., 2000: 35), ‘grosero, ordinario’ (Soler García, 1993: 29). 4 animal de séquia loc. ‘persona que demostra poc enteniment, poca solta’. «¿Qué nosiones ni que letras / tienes tú para ponerte / conmigo, animal de séquia?» (Escalante, I, 635), «Aparta, animal de séquia, / que no aprofites pal cas» (Gallart, 1882: 25), «Lo qu·és tu, tonteria / és cuant te puga una dir: / tens el cap de... carabasa. / (...) Adiós, animal de séquia. / (...) Borinot!» (Millàs, 1914: 52). A Aiora animal de cieca ‘aplicado al palurdo y muy tosco’ (Martínez Sevilla, 1976: 22). 5 animal sense pap loc. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Home, no sigues trompeta. / Deixa-m’o dir, tros de carn. / El castell que dic se forma / (...) allà dalt del Micalet. / Mira, animal sense pap» (Leon, 1789a: 3). Locs. NR (4, 5).

animalada f. ‘niciesa, bestiesa’. «Per este estil seguia fent tots los dies animalaes» (Espardenya, 118). ND.

animalutx m. ‘persona incivilitzada, grollera’. «–Te dixe més ert que un fus! (...) / Te’l despare. / –Animaluch!» (Escalante, II, 630), «–Yo em pensaba que diries / a servir. / –Animaluch» (Escalante i Feo, 1890: 41). NR. Derivat d’animal, amb el sufix despectiu -utx (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 53). A Villena, animalucho ‘persona grollera, ordinària’ (Soler García, 1993: 29).

animeta f. ‘persona molt prima’. «Uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta. / Yo no la pretenc marmota, / ni meñs la vullc animeta» (Trobos, 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (I, 695) només a Gandesa. Sinècdoque mitjançant la qual hom designa la persona per una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa, a través del diminutiu.

Anna Bolena f. ‘dona coqueta i adúltera’. «–Don Lucas Corso; un empleat, / home de molt bona pasta..., / però ella, una ana bolena. / –Qui? / –Sa muller. Si em posara / yo a contar...» (Escalante, II, 655). NR. A Múrcia, anaboleno, -na ‘embustero, enredador, bellaco’ (García Soriano, 1932: 8). Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació d’adulteri pel seu marit Enric VIII d’Anglaterra (cf. García Gallarín, 1997: 27; Luque et al., 2000: 33). Cf. «esta mujer, que es peor / que Alabolena» (Escalante, III, 177).

anous, trencar les (a una dona) loc. ‘desflorar-la’. «a penes me viu ja mosso, / un grandíssim salvatjot / quiere que yo la festege / i li trenque les anous. / Pués ha pegat que volia / casar-se en mi el diablot» (Martí, 1996: 92). Loc. NR. Metàfora. Analogia amb el trencament de la corfa dura de la nou per tal d’assolir el fruit comestible del seu interior.

antares, anar per les loc. ‘divagar, allunyarse de l’afer que es tracta, desviar-se d’un assumpte’. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de l’àmbit agrícola.

antiparres f. pl. ‘ulleres’. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); l’ús d’antiparras ‘gafas’ sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).

antòbina f. ‘objecte inútil’. «Dins d’así durà el gabió (por la sombrerera). / Pos esta antobina...Che..! (desplegando el pardessú) / Si pareix un talecó. / Y que no em cauria bé, / si me la plantara yo» (Balader: 1871a, 23). Mot NR. Pel sentit i la forma, sembla una variant d’andròmina, per una mena d’equivalència acústica.

any 1 any de les tàperes loc. ‘un temps remot indeterminat’. «Allà per l’añ de les tàperes, / època molt ilustrà, / (...) predicaba un pare nostre / un sermó» (Llombart, 1877: 155). Loc. NR al DECat ni al DIEC; ND. Per a altres expressions sinònimes, vegeu el DCVB (I, 730). 2 estar de bon any loc. ‘estar gros’. «–Sente’s. / –Este volum me fatiga. / –Sí qu·està de molt bon añ» (Escalante, I, 107). També en castellà (Buitrago, 2002: 312-313). Cf. tindre cara de bon any ‘estar gros’ (Alberola, 1928: 280). 3 portar anys a l’esquena loc. ‘tenir-ne’. «en setanta añs que porta a la esquena!» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Locs. NR.

apagallums m. ‘nas’ (?) «Ay els nasos! L’atre dia (...) una numerosa caterva de moñicots (...) li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia, a un indivíduo (...) Me sabran vostés dir, en vista d’asò, quina diferènsia troben entre esta tan sivilisada siutat y un poblachon de mala mort, a hon enchamay els seus habitants hachen vist els apagallums a les persones?» (Pare Mulet, 8). Acc. NR. Cf. nas d’apagallums ‘nas molt gros i girat cap avall’ (DCVB, I, 739), «un nas com un apagador de ciris» (Espardenya, 110), tindre nas de apagaciris (Alberola, 1928: 351). Metàfora formal de caràcter humorístic. En castellà apagavelas ‘narizudo’ (Luque et al., 2000: 37), en aragonés nariz de apagavelas ‘la que es grande y aguileña’ (Pardo Asso, 1938: 251), ‘nariz muy grande’ (Garcés, 2002: 242).

apandar 1 tr. ‘furtar, robar’. «En totes les iglésies / me ahuxaben els escolans, / perquè els apandaba els siris / cuant estaben descuidats» (Nelo el Tripero, 192). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 2 tr. ‘guanyar, obtenir treballant’. «el liló... / cuant te l’endús de parranda, / tots els caragols que apanda [treballant de sereno] / se’ls gasta en tu de rondó» (Arnal, 1877: 17). 3 tr. ‘atrapar, agafar, algú’. «–Home, vacha y fique’s flare, / que lo qu·és com a dimoni / me pense que no m’apandes. / –Tot suat...! Pa lo que vals...» (Escalante, II, 564). Accs. NR (2, 3). El mot apandar ‘hurtar; pillar, atrapar’ figura en Esc., EscLl. i MGad. També en l’argot castellà apandar ‘coger; hurtar, robar’ (Besses, 1905: 23; Seco, 1970: 283; DCECH, IV, 369; Sanmartín, 1998a: 47; Ruíz, 2001: 31), i en aragonés ‘procurar la posesión de algo’ (Pardo Asso, 1938: 33; Andolz, 1977: 19).

apandillar tr. ‘traure, obtenir diners valentse d’enganys’. «D’allí dos o tres dies em tornà a traure set quinsets y mich (...), per a... no me’n recorde quina atra màquina. (...) Lo sert és que hasta despús-air a michdia em tenia apandillaes onse pesetes y micha, donant-me sempre molt bones esperanses» (Donsaina, 103). Mot NR. Segurament és un manlleu del castellà, on apandillar és un derivat de pandilla, procedent probablement de pando ‘curvo, torcido’ (cf. DCECH, II, 975; IV, 367-368). Per extensió semàntica, el verb apandillar, en principi propi de l’argot del joc de cartes, passa a designar l’engany i el frau en un àmbit d’ús més ampli. A més, hem de tenir en compte el verb apandar ‘furtar, recollir i apropiar-se d’alguna cosa’, derivat també de pando. En castellà antic pandilla ja designava l’‘engaño o trampa de cualquier tipo que sea’ (Alonso Hernández, 1977: 578).

apanyar 1 prnl. ‘embriagar-se’. «–Com estaríeu! / –Molt bé. / No se propasà ningú. / Un poc apañats, y a l’últim / tots parlàbem en franchut» (Escalante i Feo, 1897a: 41). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. 2 la que tot ho apanya loc. ‘la navalla’. «Eixos hòmens són palletes / per a mi (...). / Y si tire mà als bolsillos, / y trac la que tot u apaña, / desapareixen (...) / eixa cuadrilla de pillos!» (Miquel, 1888: 8). Loc. NR. Expressió encobridora i irònica. Cf. apañar ‘robar’, apañador ‘el que apaña, roba’ (Chamorro, 2002: 97).

apatuscar tr. ‘adobar, compondre’, aplicat a objectes elaborats de manera matussera. «En atre temps els fusters (...) no eren més qu·uns mals aprenents, de modo que treballaven de tot, però no sabien fer casi res bé. Puix feen cayxes per a l’aixovar de les nòvies, ataüts per a els morts (...), y tot lo que·ls manaven, mes tan mal apatuscat y arreu que casi may aprofitava lo que feen» (Tipos, apèndix, 60-61). Mot NR al DIEC i ND. Al Maestrat, a València (DCVB, I, 757), a la Plana Baixa (González Felip, 1991: 57), a Calaceit (Blanc, Martí, 1994: 25); també en castellà col·loquial (DCECH, I, 294-295); el substantiu apatusc en Esc.; a la Codonyera apatusco ‘badoc, ximple’ (Quintana, 1976-80: 105).

apencar 1 intr. ‘realitzar o assumir una tasca poc grata, vencent les dificultats que tinga o la repugnància que cause’. «estirar la pata d’una de les sincuanta mil maneres a què s’esposa a morir tots los dies, sinse ser picaor ni torero, tot aquell qu·en benefisi seu y del pròchim té qu·apencar en cuansevol ofisi u ocupasió d’utilitat verdadera per a el públic» (Pare Mulet, 74). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. 2 intr. ‘casar-se amb alguna persona poc grata o desagradable’. «–Home, apenque vosté en ella / y no siga cobardón. / –Apencar... / –Anda valiente. / –A qui no li causa horror / la senserrà, els alifacs?» (Escalante, III, 319), «Aixina se envellireu, / y no haurà luego qui apenque en ninguna de les tres» (ibid., 454). Aquesta accepció és una concreció de la primera. Amb un sentit similar, apetxugar (Escalante, II, 133, 307). Coromines (DECat, I, 345) relaciona apencar amb penca i pencar ‘treballar o esforçar-se molt en una faena’. En castellà és també modern (DCECH, IV, 473). La significació d’apencar i de pencar sembla justificar-se per penca ‘tira de cuero con que se azotaba a los condenados’ (cf. Moliner, I, 211; II, 692; DCECH, IV, 473; DCVB, VIII, 412; Alonso Hernández, 1977: 598; Chamorro, 2002: 645-646; Hernández, Sanz, 2002: 376), extensió del sentit vegetal (‘fulla o branca carnosa de certes plantes’) (cf. DECat, VI, 409). Per a interpretacions diferents sobre l’origen de pencar, vegeu Wagner (1924: 81) i Sanmartín (1998: 655).

apixavinat -ada m. i f. ‘pixaví’. «que, encara que [l’amor] és déu, com diuen / eixos apixavinats» (Martí, 1996: 63). NR. Derivat del substantiu pixaví, amb el sufix -at, utilitzat en la formació d’adjectius a partir de substantius, i el prefix a-. En la pràctica funciona com a sinònim de pixaví.

apolir tr. ‘vendre’. «Tenim la nostra llengua per a entendre’s (...): vendre, apolir» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat; 1a doc. (s. v. polir). En el DIEC (1995: 1443), Pomares (1997: 268), Vinyoles (1978: 141) i Wagner (1924: 85), polir ‘vendre’, ‘robar’. Pulir ‘hurtar; vender’ figura ja en l’antiga germania castellana, i igualment en l’argot francés polir ‘furtar, vendre’ (cf. Hidalgo, 1737: 310; Alonso Hernández, 1977: 706; Sanmartín, 1998a: 706; DECat, VI, 645). Es parteix del significat literal de ‘netejar, traure llustre’, ja que quan el lladre ven la mercaderia robada, d’alguna manera la «neteja».

apolilar tr. ‘fer-se amb quelcom per a menjars’ho’. «que en allò que són gorreros, / lo que busquen és plegar / de sobra alguna casola, / bufen, y acabant se’n van; / no, perquè si trahuen coques, / també les apolilaran» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Mot NR. Possiblement relacionat amb apolir (si no és una errada, apolilaran per apoliran).

aponentat -ada adj. ‘enutjat, enfurismat’. «–Busque’s un atra fadrina / que aguante els caprichos seus. / (...) –Tu hui estàs aponentà» (Garcia Capilla, 1873: 19), «–Pe a socarrar-me un poc més / y acabar-me de apañar / faltaba eixa tonaeta. / –Perquè vens aponentà. / (...) –Deixa’m estar» (Escalante i Feo, 1900: 12). Acc. NR. Cf. estar algú aponentat ‘de mal aire’ (Alberola, 1928: 105). Metàfora a partir de la idea de calor excessiva, associada als sentiments intensos.

apòstol 1 m. pl. ‘els dits de la mà’. «No serà mala tollina / la que li caurà damunt / cuant els apòstols li tire...» (Milacres, 206). Acc. NR. Metàfora. → cinc. 2 apòstols de Serrans i Sent Narcís. loc. ‘lladres, delinqüents’. «Alguns van per la carrera de la prosesó a vore si poden fer algun milacre. Estos són els apòstols de Serrans y Sent Narsís» (Llombart, 1877: 98). Loc. NR. Metàfora amb contingut irònic formada sobre el nom de dos coneguts presidis de la ciutat de València. → canonge del mercat.

aprenentòrio m. ‘aprenentatge’. «Acabat que el home entaulà / lo aprenentache, quedam / en lo achust o aprenentòrio / en tots los punts achustats» (Martí, 1997: 368). NR. Variant d’aprenentatge amb un canvi de sufix (-òrio), que li atorga un caràcter col·loquial. En el mateix col·loqui apareix el mot pensamentòrios ‘pensaments, cavil·lacions’. El sufix -òrio es troba també en un mot col·loquial com casòrio, oposat al més formal casament.

apreta! interj. «–Gran Déu! Pare, / Tonet, siñor tio! / –Apreta! / –Corregau» (Palanca, 1871b: 11), «–Me’n torne a dormir... (yéndose) / (golpeando el suelo con el pie) –Apreta! / Ma que també és ben cabut!» (Balader, 1874: 10). NR. Expressa en el primer cas una actitud de sorpresa, i en el segon també de lamentació o queixa del parlant cap al contingut proposicional de l’enunciat, la caboteria del seu interlocutor. Interjecció formada sobre el verb apretar, d’origen castellà. En aquesta llengua es coneix la interjecció ¡aprieta! (Moliner, I, 222).

apretar 1 intr. ‘no voler despendre diners, estalviar’. «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole tindran capasitat y seran periodistes en regla si afluixen, y seran una carabasa buida o servell d’algú que yo conec, si apreten?» (El Mole, 1837: I, 217). La metàfora tal volta parteix de la representació de la persona gasiva subjectant i agafant amb força, apretant, els béns econòmics, per tal de no perdre’ls. 2 prnl. ‘preocuparse’. «–Ya mamaràs... No t’apretes. / (...) –Només te dic que no cante / hasta que la porta arruixe...» (Bernat i Baldoví, 1857: 21), «–Ya mos han deixat a soles. / –Y vosté de què s’apreta?» (Ovara, 1879a: 14). Mot NR al DIEC, accs. NR. Metàfora concretitzadora.

apretat -ada 1 adj. ‘gasiu, excessivament estalviador’. «Este, que és més chenerós / que el Honorari apretat, / per política, una volta / la taula li franquechà» (Un pleyt, 300), «...atres els dihuen gorrominos, puix tenen la fama de molt estalviadors o apretats» (Tipos, 63). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en Esc. Cf. ser més apretat que les llimes (Martí i Adell, 1988: 128; Sancho Cremades, 1995: 198); apretor ‘avarícia’, a Tortosa (DCVB, I, 793). En castellà apretado (cf. Moliner, I, 222; Luque et al., 2000: 39), d’on segurament procedeix, i prieto id. (Luque et al., 2000: 374), relacionat amb l’aragonés preto id. (Endize, 1518). Cf. el valencià pret ‘avar, estret’ (DCVB, VIII, 867). En l’argot francés serré ‘avare’ (Colin, Mével, 1990: 586). Si l’absència de restricció espacial, l’amplària, s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, el cas contrari, l’estretor, l’opressió, simbolitza la gasiveria. La persona gasiva fa grans esforços per reduir les despeses i es veu obligada a passar privacions, a comprimir o ajustar el seu nivell de vida. Cf. en castellà apretarse el cinturón. També es pot interpretar pensant que el gasiu «apreta» els diners en la mà, per tal de no deixar-los escapar, com ocorre amb el sinònim agarrat. En aquest sentit apunta la locució apretat de puny i el fragment següent: «hi a alguns que tenen tan apretaes les aguiletes que ni pegan-los als colses les volen soltar» (El palleter de València, 3-XI-1888, p. 4). 2 apretat de puny loc. ‘gasiu’. «–En sa casa no es regala? / –Com és apretat de puny, / lo seu ventre canta i gruny» (Morlà, 257). Loc. NR.

aquell m. ‘òrgans genitals femenins’. «I diu Calixto, el jagant, / vent una dona llossana / que tenia la setmana / (...): “Pareixes desceplinat / i una mar de sang lo aquell”» (Morlà, 134). Acc. NR. Terme genèric amb valor eufemístic.

aquerar prnl. ‘consumir-se de fam, morirse’. «Ningú tenia faena, / tots los ofisis parats, / y vinguen contribusions. / La chent s’anaba aquerant, / de manera que, si dura, / sols vius agueren quedat / les putes, els alcabots (...), / espies y afransesats» (Civera, 1813b: 10). Mot NR. Variant de querar-se ‘convertir-se en pols la fusta rosegada pels corcs, corcar-se; arnar-se’ (cf. DCVB, IX, 44; DECat, VI, 935-936). En Carles Ros (1764: 23, 233) aquerat ‘consumido de alguna penalidad, y en especial se dize del que padece hambre’. Metàfora fonamentada en l’analogia entre la consumpció que provoca la corca sobre la fusta i la que ocasiona la fam en els éssers vius.

aranya 1 f. ‘lladre’. «Lo que és menester que guardes / els groguets que te han donat / per a el dia de les festes, / y no vages descuidat, / pués haurà moltes aranyes, / dedicades a agafar» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 4). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 32). Cf. ‘la persona aprovechada y vividora’ (MGad.). En l’antiga germania castellana araña ‘ladrón’, gente del araño ‘ladrones’, araño ‘hurto, robo’, arañar ‘robar’ (Hernández, Sanz, 2002: 56, 247; Chamorro, 2002: 102-103). Metàfora. Per a les possibles motivacions, vegeu Hernández Sanz, Chamorro i Sanmartín (1998: 51). 2 fer l’aranya loc. ‘robar, fer-se amb els béns aliens’. «Tots treballen en sandunga / per a alcansar la cucaña, / y van sempre fent la araña / detràs de la mamandunga» (El frare, núm. 4, p. 4), «Per un sèntim fa la araña» (id., núm. 5, p. 2). Loc. NR. Metàfora.

aranyar tr. ‘furtar, robar’. «Sempre en les comunitats / hi ha d’haver gats, i es sofrix, / perquè tot allò que aranyen / ho solen restituir» (Morlà, 207). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accepció NR. Segurament pres del castellà.

arbelló m. ‘forat, ferida’. «(A este agüelo en lo melic / vach a obrir-le un arbelló)» (Millàs, 1876: 13). Acc. NR. Variant formal d’albelló. Metàfora formal. Cf. albelló ‘ferida en el cap, de la qual brolla molta sang’, a Mallorca (DCVB, I, 426).

arc i la paret, entre l’ loc. ‘en situació difícil, entre dos perills’. «la pobra de la Eufràcia (...), vent-se ya entre l’arch y la paret, hagué de llançar-se als abalots» (Rondalla, 15). Loc. NR. Metàfora. Cf. entre l’espasa i la paret id.

arcaduf 1 m. ‘nas’. «Qui són fins diamantets? Sos ullets; / qui arcaduf de or perfet? Son naset; / y una ben rica perleta? Sa boqueta» (Ros, s. a.², 1). Alteració formal d’alcaduf (caduf). Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i funcional, entre l’arcaduf (‘canó per on es condueix l’aigua’) i el nas. 2 arcaduf del tarquim loc. ‘anus’. «un pardal garrit, / que ibis li diuen de nom / (...), quan està enfitat (...), / que coneix ell una herba / per al cas molt purgatiu, / i en lo pico se la fica / per lo arcaduf del tarquim. / I en açò prest evacua, / curant-se ell mateix lo enfit» (Martí, 1996: 205). Accs. NR. Metàfora. Analogia de l’anus amb la funció del caduf ‘canonada d’obra per a desguassos’ (cf. DCVB, II, 813; DECat, II, 393).

argent viu m. ‘persona molt activa i deixondida; entremaliat’.«este fill era un archent viu, que se’n pasaba de ralla, perquè a cada pas anaba a tamborinades en uns y atres» (El Mole, 1837: I, 35). Acc. ND al DECat, 1a doc. Cf. «Cuant yo era chic, pareixia / que dins del meu cos tenia / setse lliures d’archén viu» (Liern, 1862c: 20), «no estarà mai quiet, com l’argent viu» (Fàbregas, 1979: 179), ser com un argent viu, ser més llauger qu’argent viu (Alberola, 1928: 256, 260), ésser un argent viu ‘ésser persona molt espavilada’ (Raspall, Martí, 1994: 289). Metàfora, perquè el mercuri o argent viu fa la impressió d’estar viu. Cf. en castellà ser un azogue ‘se dice de personas, especialmente niños, muy inquietas y nerviosas’ (Luque et al., 2000: 49).

armada f. ‘òrgans genitals masculins’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà”» (Niu, 129). Acc. NR. Són relativament freqüents les metàfores bèl·liques referides al sexe i a les relacions sexuals. Cf. armament ‘genitals masculins’, arma, artilleria ‘penis’ (Vila, 1987: 51, 52; Pomares, 1997: 33; Verdaguer, 1999: 181).

armat adv. ‘en erecció’. «Perquè el rei de Suècia / digué a Lucrècia: / “Jo vull vore el vostre castell de Xinxirivell”. / I ella respon: “Orat vell, / no veu que aquest castell és encantat? / ¿Com hau d’entrar, si no veniu armat?”» (Morlà, 124). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Cf. anar ben armat (Vila, 1990: 158; Pomares, 1997: 33); en la germania castellana armar (Chamorro, 2002: 105-106); en francés avoir une balle dans le canon ‘être en érection’ (Colin, Mével, 1990: 696).

armari / almari m. ‘panxa, ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «–però vostés m’han fet de pastisos y perifollos hasta la coroneta... –Home, nosatros creíem de bona fe que per a omplir eixe armari es necesitaba alguna friolereta» (Tabalet, 195), «Vaya, caballers, asò ya està vist. Més val u content del tot que tres a micha requesta. No tenim més que este panet y esta llonganiseta. Y si mos tirem els tres damunt, no n’i ha per a comensar. Caiga, pués, tot en pesa en un almari» (Donsaina, 117). Acc. NR. Cf. fer-se (algú) com un armari ‘esdevenir una persona molt grossa’ (Gascón, 1999: 424). Metàfora humorística, cosificadora i hiperbòlica basada en la gran capacitat de contenir de l’armari. En francés col·loquial s’usen amb un sentit similar altres receptacles, amb la idea de «contenant assez vaste»: bidon, bureau ‘ventre’, buffet ‘estomac, ventre’, crédence ‘abdomen, ventre’ (Colin, Mével, 1990: 53, 92, 177). Cf. armario com a terme despectiu per designar un home fort i molt gran (Luque et al., 2000: 41).

armela f. ‘bala, projectil’. «Veus est·arma? / (...) Té dos armeles / (...). De plom» (Palanca, 1874b: 21). Acc. NR. Metàfora formal i irònica.

arpa f. ‘sexe de la dona’. «I com sóc tan confiat, / (...) creïa haver-me mamat / lo manco el virgo fidelis, / perquè ella m’havia dit, / volent clavar-me la sarpa, / que era jo el primer David / que tocava en aquella arpa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 40). Acc. NR. Metàfora encobridora.

arquet del violí loc. ‘membre viril’. «Un músic vérem allí / que brincos pegant estaba / perquè el foc ya li aplegaba / a l’arquet del violí» (Blai Bellver: La creu del matrimoni, 1867, ap. Vila, 1990: 158). Acc. NR. Al Gironés es coneix l’expressió No em toquis l’arquet, amb referència al membre viril (Vila, ibid.). Metàfora formal.

arracada f. pl. ‘testicles’. «No et recordes d’aquell temps / que els fadrinots (...) / no portaven saragüells / sinó un baquero molt llarc, / y jugaben en les dones / ab tanta simplicitat / que sucehuí, duent al coll / hu cama así camà allà, / fent lo jagant, y al pentjar-li / les joyes galtes avall / a la dona que el portava, / dir-li ab tota puritat / (...): “Perot, lleva això d’ahí, / que a mos pares els sab mal / que sens ser casada porte / arracades”» (Mulet, 158). Acc. NR. També en Vila (1990: 158), Pomares (1997: 34) i Verdaguer (1999: 181). Metàfora formal.

arramblar intr. ‘causar sensació, impressionar fortament’. «–Bonico sí qu·és. / –Si arrambla!» (Escalante, III, 97). Acc. NR. Metàfora concretitzadora.

arrap 1 m. ‘imatge, rèplica’. «esta chica / és un arrap de sa mare» (Sales, 1870: 31). Metàfora. → escopinyada. 2 m. ‘delicte, robatori’. «estos moneders al cap / feren son camí a Melilla, / a hon els posaren golilla / per no sé quin atre arrap» (Vives, 1877a: 40). Accs. NR. Metàfora. Està present la idea d’‘agafar amb les mans, amb les ungles’. → ungla, ungler.

arrapaaltars m. i f. ‘beatot, -a’, usat despectivament. «no li quedà bona cara / a d’aquella arrapaaltars» (Coloqui nou, tracta de tot lo que solen passar els hòmens, 3), «–Que blasfèmia! (...) / Valga’m el Ànchel Custodi!... / –Arrapaaltars!» (Arnal, 1877: 35), «Lo qu·és que durà poch aquella farsa de relligió, lo mateix que duren molt poch totes les coses postices. Avís a les mixorreres y arrapaaltars, tan amigues de reçar com de fer poca faena» (Tipos, 138). Mot NR. Amb un sentit similar rapaaltars (DCVB, IX, 142), rosegaaltars (DCVB, IX, 578) (→ rata d’iglésia), esmocaciris (DECat, VII, 469). Cf. «Faré la beata falsa, / i aniré a rapar els altars, / amb la moixeta devora» (a. 1892) (DECat), «A arrapar altars se’n va, / més guapa que la peseta» (Balader, 1862: 16), «se’n vingué a Valènsia y se ficà en les iglésies y arrapaba els altars, y la chent el tenia per sant y hasta creia que fea milacres» (Carabases 1889, 3) i el nom propi Rapacristos (Colomina, 1991: 99). Sembla haver-se envellit, a l’ALPI només es recull rapaltars ‘beata’ a Benialí (Garcia Perales, 2001: IV, 2316-17). Metàfora funcional aplicada a una persona que sempre va per les esglésies «arrapant altars», és a dir, deixant-s’hi veure i practicant un cristianisme superficial, formal i aparatós, més que participant sincerament de les celebracions religioses i de la doctrina cristiana.

arrapa i fuig, a (d’) loc. ‘a corre-cuita, de pressa i sense fixar-s’hi’. «ham dinat d’arrapa y fuch» (Balader, 1876: 36), «no detindre-lo asunts / que tan mal els despachaba / com arreu y a arrapa y fuig» (Tipos d’auca, 15). NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (VI, 76) i en Gascón (1999: 243) d’arrapa i fuig id.; en el DCVB (IX, 143) també a rapafuig, de rapafuig. Cf. fer una cosa (o anar) d’arrapa i fuig (Martí i Adell, 1988: 131). Compost dels verbs arrapar i fugir.

arrastra! interj. «per últim, demana el meu compañero que el tal Colorí se declare sedisioso, subversivo e injurioso. Arrastra! Pos no demana poc!» (El Mole, 1837: II, 376), «Arrastra! Eixa sí que és bon llimó!» (id., 1855: 104). NR. Formada sobre el verb arrastrar, d’origen castellà. Expressa una actitud de sorpresa i incredulitat del parlant davant el contingut proposicional de l’enunciat.

arrastrada de màrfega loc. ‘pensada inoportuna, desencertada’. «El nostre amic Pepe Taroncher té unes arrastraes de màrfega dels mateixos dimonis. (...) Li digué al consechal (...) Visent Miquel Chillida que durant el temps que fon alcalde de aquell extinguit munisipi no féu ninguna millora ni res de profit (...). Atacant a Miquel en la forma en què ho féu, demostrà estar equivocat de barra a barra» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 4). Loc. NR. Cf. eixir amb la màrfega arrastrant ‘retreure coses importunament’ (DCVB, VII, 241). Metàfora.

arrastrat -ada adj. i m. i f. ‘vil, dolent, miserable’. «que prou temps habem patit, / per causa dels arrastrats» (Rafelo de Picasent, 6), «–Els egoistes sols busquen / la sehua comoditat (...) / –Ay! indignes arrastrats!» (Civera, 1809: 6), «–Si u ve en lo cor en les mans. / –Més valguera que vinguéreu / en un pollastre, arrastrats!» (Escalante, I, 566). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Pres del castellà arrastrado, da ‘persona despreciable, ruín e innoble’. Vegeu Sanmartín (1998: 55) i Luque et al. (2000: 41).

arrear 1 tr. ‘pegar a les persones per fer-los fer via’. «Michafiga (...) arreplega a tots los de la chunta del Mole y (...) escomensa a arrear-los a tots en lo gayato cap a Alacuàs (...). El Garrut y els atres li dien que no els pegara gayataes, y els diguera a on anaben» (El Mole, 1840-41: II, 35-36). Derivat de la interjecció de creació expressiva arre, usada per fer caminar les bèsties. Ací aplicat humorísticament a les persones. En català general arri i arriar (cf. DCVB, II, 12, 24-25; DECat, I, 423-424). 2 tr. ‘pegar, colpejar’. «de una vara li’n féu vint-i-cuatre, / damunt del reñó, / y els arrea sinse detensió» (Dotor de Madrid, 3), «Sobre estar espabilat, / li han arreat bona seba» (Chiste grasiós y divertit para cantar, 4). Accs. NR al DECat ni al DIEC. (s. v. arriar), 1a doc. (1, 2). Per extensió s’aplica a l’acció de pegar en general. 3 tr. ‘dir mentides’. «una persona digera quant més y més grans boles arrea, més gust dóna y fa baquejar de riure» (Tipos, 129). Acc. NR. Cf. arrear-li a un una bola ‘decir a uno o echarle un embuste’ (MGad.). La mentida, la bola, manté una certa analogia funcional i semàntica amb les veus usades com a complement directe amb aquest verb expressives de colps o de dany físic: arrear (a algú) una bocinada, un calbot, una galtada, una tana, un pesic (cf. EscLl., MGad.), però en aquest cas el perjudici, el «colp», és més aviat moral. 4 intr. ‘marxar, anar-se’n’. «El fan puchar en la tartana, al siñor (...), y arreen camí de Valènsia» (El Mole 1840-41: I, 39), «Toni! Ve mon pare, arrea» (Fambuena, 1877: 10). Acc. NR al DECat ni al DIEC, ND (s. v. arriar). Com en la primera accepció, amb el sentit de ‘marxar, anar-se’n’, s’utilitza col·loquialment el verb arrear amb subjectes personals. De vegades, amb complements afegits, amb funció intensificadora: «Que vénen! Arrea en tot lo fil!», «Va, arree en tot el vent!», en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 106, 117). 5 prnl. ‘beure’s’. «tirava mà de la bota y s’arreava una bona píndola» (Ensisam, 256). Acc. NR. Probablement cal relacionar-lo amb el el sentit de ‘pegar, colpejar’, per l’impacte que produeix una bona «píndola» de vi.