Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 13

bragat m. ‘home sencer, enèrgic i decidit’. «que fusile a don Carlos en seguideta que el capdelle, y que fasa lo mateix en lo Tortet michafiga, que pareix brinc-y-mich, y en la rogativa de foches y bragats que li va raere» (El Mole, 1837: II, 172), «Així li sol contestar / doña Camila al seu home; / eu, y aquell és més bragat» (Escalante, III, 120). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Llorens (1983: 43) ‘hombre valiente, fuerte, resuelto, atrevido’. També en castellà: bragado ‘animoso, valiente’ (Besses, 1905: 38), i en aragonés: bragau ‘valiente’ (Endize, 346). En el primer exemple sembla usat en sentit irònic, car forma parella amb el mot despectiu fotja ‘persona mandrosa, fluixa’, i s’aplica als enemics carlins. Com en altres casos, la bragadura, l’entrecuix, funciona en els homes com a símbol de virilitat, d’energia.

bramar 1 intr. ‘ser molt intens, escalfar molt’. «ya està l’inglés patillut / prenint atra volta el sol. / Ma qu·és capricho! En l’estiu / y en un ponent que brama, / estar resibint la llama / del sol que·l torrarà viu!» (Palanca, 1871a: 4). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la idea de força i intensitat continguda en l’acció de fer brams. 2 estar (algú) que brama loc. ‘estar molt enutjat, irritat’. «–Ella està que brama! / –Y hu farà tal com hu diu!» (Colom, 1881: 22). Loc. NR.

brases, estar (trobar-se) en loc. ‘trobar-se, estar, impacient, esperant (alguna cosa) amb ànsia’. «Li dic que em trobe en brases, aguardant que escomence» (El Mole, 1837: II, 5), «Pués, y això? Què maquines? / Estic en brases!» (Millàs, 1876: 23). Loc. NR. En castellà estar como en brasas o en brasas ‘estar inquieto y sobresaltado’ (DRAE, 1970: 200). Metàfora. L’acció de cremar s’associa sovint amb l’alteració intensa de l’esperit per alguna passió; segurament per analogia amb la intensitat i la vivesa que representa la potència del foc.

brear tr. ‘pegar, apallissar’. «El señor baró, / que si en una tal peñora / nos pillara de rebot / así parlant, nos breaba» (Un pillo, 18). Mot NR. Pres del castellà. Figura en Besses (1905: 38). També se’n diu dar brea ‘golpear’ (Carbonell Basset, 2000: 78). Segons Coromines (DCECH, I, 657), és una «metáfora marineril», documentada des de principis del segle XVIII.

bresquilla 1 f. ‘bomba’. «Bombardeo. / Com tu, Mahomet, molt chilles, / y la morisma tant lladra, / no és estrañ que hui la escuadra / vos regale eixes bresquilles» (Almodí 1860: 5). Metàfora expressiva i irònica, possiblement evocadora de la forma esfèrica de la bomba. (→ armela, confit, gínjol, oliva, peladilla). 2 f. ‘embriaguesa’. «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita. / (...) Però a mi naide m’ha visto / agafar una bresquilla. / (...) –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Accs. NR. Altres noms de fruits i plantes són usats en diverses llengües amb referència a l’embriaguesa, en part potser per l’expressivitat dels vocables. Cf. castanya (Pomares, 1997: 93), prune (Colin, Mével, 1990: 517), berza, cebollino, tomatera, alcornoque (Suárez Blanco, 1989: 105-107, 144).

brinc, en un loc. ‘ràpidament, de pressa’. «pos a escoltar-te em detinc. / Digues què vols en un brinc» (Mulet, 1987: 144). Loc. NR. Del castellà brinco.

brivó ‘persona vil, menyspreable’. «Com “ha fartat”? So bribó. / Això és modo de parlar?» (Martí, 1997: 343). Mot NR al DIEC, 1a doc. El mot brivó és un castellanisme ja antic en la nostra llengua, on es documenta al segle XVI, amb el sentit de ‘persona que va a la briva, gran trapella, que viu bé com pot, sense esforç i sense escrúpol’ (cf. DCVB, II, 673; DECat, I, 245). Tanmateix, en aquest cas s’usa més aviat com a insult, de manera genèrica, mostrant enuig i animadversió contra algú, acusant-lo de persona menyspreable. En Pomares (1997: 62) ‘malvat’, i en el DCVB (II, 674) també ‘persona polissona, mal intencionada’.

brivonot m. ‘gran trapella’. «xica, no et cases en ell. / Mira que és gran juador, / que en les birles a tota hora / l’encontraràs al pont Nou. / (...) Mira que és gran brivonot» (Martí, 1996: 92). Mot NR. Derivat pejoratiu de brivó.

bromedari → dromedari.

bromera 1 f. ‘litigi, altercació de poca importància, insignificant’. «Basta. Sofisientemente / se halla el punto descutido. / Debatida la cuestión, / y resultant qu·és bromera, / a voràs tu la manera / de alevantar la sesión» (Liern, 1861a: 26). Acc. NR. La bromera, a pesar del gran volum que pot abastar, és desfà fàcilment. 2 bromera de sabó loc. ‘litigi, altercació de poca importància, insignificant’. «Ya pareix qu·està el sel ras. / Tot no-res; una bromera / de sabó, per supost» (Liern, 1861a: 36). Loc. NR. Cf. «li diu que tot era bromera de sabó, i ell entonces (...) te besava les mans» (Hernández Casajuana, 1964: 43).

brossa 1 f. ‘paraules o capteniments fútils, insubstancials, inútils’. «Senyors meus, anem al fallo / i no gastem tanta brossa» (Morlà, 185), «Dones, los llaurons som plans. / No gastam palla ni brosa, / sinó tostem al gra, al gra. / Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans. / Lo llauró per part de dins / aprecia les amistats» (Ros, 1748: 2), «estaries calfante el perol (...) per a omplir, encara que siga de brosa, catorse caretes de paper imprés» (El Mole, 1837: III, 6), «Ell brosa no en gasta may» (Escalante, I, 362). Acc. NR al DECat. ND. En el DCVB (II, 684) aplicat només a paraules. Metàfora fonamentada en el caràcter inútil i perjudicial de la brossa o herba silvestre no conreada. 2 f. ‘persona insignificant, incapaç’. «ya sé que diuen grans coses / del pare Visent Ferrer, / que si sertes han de ser, / sen Pere y sen Pau són broses» (Milacres, 199). Cf. en val. brossós ‘persona que es vesteix, o treballa, o fa les coses arreu, sense cura’, ‘brut’ (DECat, II, 276), a Calaceit ‘poc delicat, especialment en el menjar’ (Blanc, Martí, 1994: 44); en terres aragoneses brozas ‘persona negligente, descuidada y desmañada’, ‘persona zafia y desaseada’, brocero ‘chapucero’, ‘poco delicado para comer’, ‘zafio’, broceras i brozoso ‘torpe, desmañado, desaseado’ (Endize, 355, 358; Moneva, 2004: 109, 110). 3 f. ‘aliment insubstancial, poc nutritiu’. «li portava tramussos, / xufes, castanyes, torrat (...). / Menjades que sols a xics / i a dones els ve a agradar, / que, si omplin molt el ventre, / crec que greix ninguna en fan. / Ja sé també que açò és brossa» (Martí, 1996: 97). Per la poca valoració alimentària de la brosa. 4 f. ‘menjar’. «Los frares, senyor, (...) / tots porten brossa al niu, / lo menjar jamai los falta» (Morlà, 204), «Me trove com el que ha tengut una fartera (...), que mentres té la brosa en lo ventre, tot és rotar» (El Mole, 1837: II, 105), «En fi, en tu tot és debaes. / No penses més que en la brosa (acsió de menchar)» (Bernat i Baldoví, 1859b: 7). Per extensió a l’aliment en general, amb un cert matís despectiu. Cf. brocero ‘que es poco delicado para comer’, en aragonés (Pardo Asso, 1938: 64). 5 f. ‘diners’. «–Pense que hui al pare Andrés / el tindrem de bon humor. / (Rient-se) –Per què duem brosa al niu, / y a la gàbia gafarrons? (Pegant en la mà en un bolsillo a hon estan els dinés)» (Un pillo, 12). Ací la brossa és vista com un element apreciat, com ho pot ser per als petits ocells dels nius. 6 f. ‘defecte, màcula’. «sempre ha de demanar limosna o té d’anar en la braga fora el que té una fulla de servisis de sinc fulls sinse brosa?» (El Mole, 1840-41: I, 215). Accs. NR (2-6). 7 embolicar brossa (a algú) loc. ‘enganyar-lo, ensarronar-lo’. «–Con que, és dir, que en maestria / sols embolicar-me brossa? / –I d’astò fa vosté cas?» (Sainets il·licitans, 338). Cf. meter broza ‘incordiar’ (Martínez Sevilla, 1976: 106). 8 ficar brossa en lo niu loc. ‘copular’. «Una dama com yo, no és trista cosa / no tenir qui en lo niu li fique brosa!» (Mulet, 241). Locs. NR. Metàfores. → niu.

brosquil, al loc. ‘a mal viatge’. «L’atre que veu al companyero que anava fent taleca (...), tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil!; (...) passà de part a part a Gimo del Portal» (Rondalla, 31), «–Andreu, sotana. / –(Ya no m’aguante. Al brosquil!)» (Palanca, 1884: 13v). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 684): brosquil ‘bosc espés, quasi intransitable’, localitzat a Paüls, Tortosa i el Maestrat; també amb la variant brusquil ‘bosc espés i embardissat’ (DECat, II, 305), ‘bosc espés, de difícil ingrés o pas’ (Mestre, 1916: 89). No es limita, però, al tortosí. En Esc., EscLl. i MGad. Ves al brosquill!, expressió que denota disgust, enuig o desaprovació, traduïda ‘anda, vete enhoramala’. Als segles XVI i XVIII documentem aquest mot en valencià amb referència a un indret per al bestiar: «dos vedelles vives excel·lents de brosquil» (Martí, 1994: II, 292), «el brosquil no s’ha criat / per a que l’ocupen bèsties, / sinó per a mi, per a tu, / i tal volta per a eixe» (Martí, 1996: 134), «En suma, ells [els toros] se compongueren y estaven tan irritats com aquells que·n los brosquils pasturen per ses marjals» (Barberà, 1905: 172). En aragonés brosquil ‘redil’ (Borao, 1859: 127; Pardo Asso, 1938: 64; Endize, 357), ‘especie de apartamento dentro del corral para separar a un animal del resto del ganado’ (Gil, 1999: 24), ‘pequeña cabaña para los borregos recien nacidos’, despectivament ‘vivienda pequeña y de malas condiciones de habitabilidad’ (Díaz-Peco, 1963: 306), amb la variant brusquil ‘corralico donde engordan los ternascos’ (Endize, 359), ‘pajera en donde ponen las ovejas que rechazan lactar sus crías’ (Moneva, 2004: 110), i embrosquilar ‘poner el ganado en el redil’ (Pardo Asso, 1938: 134).

brot 1 m. ‘penis’. «Va buscant l’herbeta verda / la vaca per la devesa, / i aplega el bou, i (...) / d’una altra herbeta un bon brot / li amostra, i li’l clava tot, / com l’agulla en un canut» (Bernat i Baldoví, 1845a: 20). Acc. NR. Metàfora formal. 2 (ni) un brot loc. ‘gens; res’. «ham anat pronosticant del mateix modo que ho férem en lo El Mole antic, y no ham errat ni un brot» (El Mole, 1840-41: I, 67), «No es pensen que sé lletí, / (ya ho he dit ans). No en sé un brot» (Un pillo, 61), «y lo qu·és dormir, ni un brot» (Milacres, 104), «Ja està enterat. / Ha vingut en el instant, / i pensa arreglar-ho tot, / sense deixar-se ni un brot» (Sainets il·licitans, 396). NR al DECat, 1a doc. Segura (1996: 140) documenta sense fer-ne mai un brot. En el DCVB (II, 686) només es registra com a quantitatiu, però veiem que s’usa així mateix com a indefinit negatiu. Fórmula col·loquial intensificadora de la negació, fonamentada en la petitesa d’un brot, que acaba de pujar d’un borró. 3 no fer-ne un brot loc. ‘no treballar gens, no fer gens de treball’. «Casar-te y no fer-ne un brot, / tot va ser u» (Escalante, I, 54), «–Y hui que pensaba yo / anar (...) / a treballar. / –Tu, que may n’has fet un brot?» (Badia, 1904: 10), «hi a temps per a encomanar-se a Déu y per a fer faena, qu·és lo que no volen moltes d’elles, y per això volen ardits y traces per a no fer-ne un brot» (Tipos, 23). Loc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc.

bruixa 1 f. ‘dona dolenta’. «–Dona, / no sigues chodia. / (...) –Te pesigaré. / –Y què va de chodia a bruixa...? Res» (Balader, 1883: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 2 f. ‘dona tafanera’. «Una agüela molt dotora, / sols per ohuir y saber, / aguaità en la nit de nòvios / pel pañ de casa Quiquet. / Mes, sens ducte, alguna cosa / molt grosa vórer degué, / cuant, de pronte, la molt bruixa, / pegà a fuchir fentse creus» (Llombart, 1878: 34). 3 f. ‘dona luxuriosa, adúltera’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare? (...) / Marxí tot ple de manies / y pensant com arreglar / el dar-li un xasco a esta bruixa» (Martí, 1996: 109), «Yo en ma vida ha tingut sels, / però les dones són bruixes» (Palanca, 1859a: 11). En Pomares (1997: 63) bruixa calenta ‘dona luxuriosa’. 4 f. ‘dona maldient, enredaire’. «–Qui u diu això? / –La so Nàsia. / –May, la bruixa volaora! / Borracha, més que borracha!» (Escalante, II, 75). L’adjectiu voladora, qualitat atribuïda popularment a les bruixes, intensifica el sentit pejoratiu del mot. 5 f. ‘dona dominant, prepotent’. «Si la filla li pareix, / m’a tocat la loteria. / Però Amparito... ca,... no (...) És tonteria / el comparar-la a sa mare, / mala bruixa volaora / y ademés pentinaora» (Fambuena, 1881: 11), «Bruixa! / (...) Esta dona és un gavíria» (Ximeno, 1893: 42). 6 f. ‘dona astuta, eixerida’. «Totes les plantes arruixa, / cuant veches qu·és menester. / La dona deu ser ben bruixa, / y així cria en lo planter / safanòries com la cuixa» (Ensisam, 196). Accs. NR (2-6). Es tracta de diferents accepcions metafòriques del terme bruixa, de caràcter pejoratiu, a excepció de la darrera, les quals són extensions del sentit primari del mot. Fan referència a comportaments femenins en general dolents; per això es poden considerar incloses dins la definició més general que en dóna el DCVB (II, 692), si bé sense concretar els termes de la dolenteria (‘dona dolenta, de mala intenció o de conducta sospitosa’).

bu 1 m. ‘fantasma, ésser fantàstic que fa por’. «Hi a un fantasma que·s diu bu, / y pocs saben a on està» (El Mole, 1837: II, 364), «Té por que l’agarre el bu?» (Escalante, II, 135), «Cuant dic yo qu·así hi a un bu...!» (Balader, 1883: 15). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB i ND. També en castellà: bu ‘ser imaginario para asustar a los niños’ (Carbonell Basset, 2000: 79). Metonímia fonamentada en el so que emet el papu per tal d’esporuguir els infants (DECat, I, 528). A Villena bu i bubo (Soler García, 1993: 55), a Oriola bubo ‘coco, fantasma para asustar a los niños’ (Guillén, 1974: 249), a Anna buto ‘el coco, personaje para hacer miedo a los niños’ (Martí, Aparicio, 1989: 32). 2 m. ‘persona que infon respecte i temor’. «Lo millor / és eixir rechidor (...). / Tots la vènia te dispensen (...) / Del Repés pots ser el bu, / y a un forner menchar-te’l cru» (Escalante, II, 545). Extensió semàntica de la primera accepció. 3 m. ‘por, temor, aprensió’. «–Tinc nòvia (...), / mes no sé / si ella me vol o no a mi (...). / –Tu no faràs may fortuna (...) / De cobardes no s’escribe, / audàsia y fora tontuna. / Si a mi, com a tu, eixe bu, / me llevara la osadia, (...) / hui en lo dia / no·m faria cas ningú» (Garcia Capilla, 1874: 11-12). Creació metonímica sobre la primera accepció. 4 m. ‘emoció amorosa’. «Ya no el vull. Ploraré hui, / penant y en malenconies. / Cuant pasen dos o tres dies / encara te tindré así. / Allà al dia cuart, el bu / me farà encara un cuquito..., / però des de el quint, maldito / si pensaré més en tu» (Liern, 1862a: 35), «Quin dolor! Yo la idolatre; / a mi em desprecia, mes tu / li fas en lo cor sert bu / que no li’l fa ningun atre» (Palanca, 1872: 21). Accs. NR (2, 3, 4). En la quarta accepció, amb referència a un altre sentiment intens, com és l’amor. 5 fer el bu 1 loc. ‘amenaçar, fer bravates, gallejar’. «perquè encara que yo tire alguna valentonà y diga que no tinc por a tot lo món (...), a voltes no las tengo todas (...). Tinc por y chille, / y fas com tu/ gallejar sempre / y fer el bu, / y si me peguen, / cante el mambrú» (El Mole, 1840-41: I, 266), «–Pues ya que a tanto se atreve / y a insultarme se propasa, / hoy le embargo hasta la casa / o paga cuanto me debe. / –Pués ya que ve fent-me el bu, / y estic ficat en lo trot, / no vullc donar el meu vot / pa vosté ni pa ningú» (Garcia Capilla, 1872a: 22). En MGad. fer lo bu ‘amenazar con algún peligro real o aparente’, semblantment al castellà hacer el bu ‘asustar, amedrentar’ (GDED). 2 loc. ‘tractar d’afalagar o d’impressionar algú per a persuadir-lo a fer alguna cosa’. «–Pare, per l’amor de Déu. / Perdone’l, perdone-lo (...) / –Que no (...) / –Yo no me casaré en ell, / mes no·l traga de Meliana (...) / –Això és que me fas el bu. / Que tu m’has amenasat / y m’has dit de que el volies / y que·n ell te n’aniries / d’así per ofisialà» (Garcia Capilla, 1871a: 17), «–Perdona’m, si és qu·ha pogut / dudar de tu ni un minut. / Torna a mi, torna al moment (...) / Que no me vols perdonar? / Vinga, anem, contesta. / –No (...) / No fases el bu, / que no vullc desesperar-me, / y estic dispost a casar-me / en cuansevol, manco en tu» (ibid., 20). En MGad. fer lo bu ‘andar a escondidillas, haciendo cocos’; en castellà hacer cocos ‘halagar a uno con fiestas o ademanes para persuadirle a hacer alguna cosa’(GDED). 3 loc. ‘galantejar, fer la cort’. «Yo tinc ya a qui fer el bu, / si bé encara de raspó; / con que entre Pepica y yo / només se tracta de tu» (Balader, 1885: 102), «–Y tu no has trobat ningú / que te fera may l’amor? / –Un nóvio? Chesús!, que horror!... / No vullc que·m fasen el bu» (Rubert, 1897: 17). Accepció que deu estar relacionada amb l’anterior, car galantejar algú és en certa manera una forma d’impressionar-lo o afalagar-lo, en aquest cas amb intencions amoroses. 4 loc. ‘mostrar una actitud esquiva, esquerpa, amargada’. «L’amor m’imflama, / y em canse de fer el mut, / que·n este món és sabut / que·l que no plora no mama (...). / Deixant, pués, de fer el bu, / li done a la llengua solta / pa que sàpies d’una volta / que·t vullc pa casar-me en tu» (Balader, 1871b: 11), «Ha de anar per lo carrer / a tot hora fent el bu, / sinse dir res a ningú, / encà que·m parlen primer, / pa que tot lo món sospeche / que yo, que era tan cabal, / m’[he] tornat un animal / des de que en vosté festeche» (Fambuena, 1881: 6). Aquesta accepció podria tenir certa relació amb la condició d’ànimes en pena dels fantasmes. → butoni 6. Cf. hacer el bu ‘hacer el ridículo, con intención de gran seriedad’ (Saragossa) (Moneva, 2004: 111). 6 temptar el bu (a algú) loc. ‘enutjar, irar’. «perquè si me tenta el bu, / so Pere, els nasos li asclafe» (Palanca, 1859b: 8). Locs. NR.

buc 1 m. ‘neguit; gelosia’. «–Que és sa filla una chitana / de molt mala condisió. / –Home, sempre en eixos bucs / me vens huidant el servell» (Palanca, 1859a: 10), «Ella, caent-li la baba, / estaba ohuint al soldat / (...). Dirà que no és veritat / lo c·a palpat, lo c·a vist? / Me dirà que ple de bucs / li vach huidant el servell?» (ibid., 25). 2 m. i f. ‘fartaner, persona que menja molt’. «Air, acaban de l’olla, / ma qu·és menester ser buc, / se menchà les cuatre lliures / que tu portares de llus!» (Escalante, II, 348). Buc, -ca ‘fartó, -ona’ es troba en els diccionaris valencians del segle XIX (Esc.; MGad.). Cf. Quin buc estàs fet (Callosa), Menja com un buc (Benimantell), aplicat a la persona fartona (Colomina, 1991: 128). També es coneix com a malnom (Casanova, 1997: 259; Garcia i Perales, 1997: 441). Sinècdoque humorística, fonamentada possiblement en el sentit de buc ‘cavitat interior del ventre’ (cf. DECat II, 313; DCVB, II, 707). 3 buc de guerra loc. ‘persona agressiva’. «allí (...) / hi a un home que, per les señes, / deurà ser aquell anglés. / El mateix que (...) / Patrísia tant l’adoraba (...). / Pués si·t veu y és buc de guerra...» (Palanca, 1871a: 3). Accs. NR (1, 2, 3). Metàfora bèl·lica. 4 ficar-se (posar-se) en bucs loc. ‘posar-se en assumptes aliens, que no ens atenyen’. «Mes deixem filosofies. / Qui em fica a mi en eixos bucs?» (Martí, 1996: 193), «Entenga’s com s’entenga, el cas és que ells s’entenen y el meu chic no·s fica en bucs» (Garcia Parreño, 1845: 453), «Vosté està ya masa moll / pe a ficar-se en eixos bucs» (Escalante, I, 436). Loc. NR al DECat, 1a doc. Figura en Raspall, Martí (1994: 341). 5 ficar-se en bucs loc. ‘posar-se en perills o dificultats’. «per ara no em fique en bucs, / no siga que perda els cucs / y acha de pagar la fulla» (Zapaté, 1855: 9v), «Se n’anirem a Suïsa. / Allí estarem prou segurs? / Diable, y si asò s’allarga, / y se acaben els menuts... / (...) Calma; no es fiquem en bucs» (Escalante i Feo, 1891: 8), «ton pare està ficat en un buc (...) Chuano se trova complicat en la cuestió anarquista que s’ha descubert» (Asencio, de Hoyos, 1896: 15). Loc. NR al DECat, acc. NR. El matís d’afer perillós o dificultós no és recollit pels diccionaris. Sovint es troba també en els exemples de 3. L’expressió deu estar fonamentada en l’accepció de ‘rusc’, tenint en compte el perill que aquests suposen per als qui s’hi acosten sense prevenció.

bucòlica f. ‘menjar, aliment’. «–Digues, quin és el millor gobern? –Aquell que diuen els llauradors, cuant a u el tracten bé de bucòlica» (Tabalet, 86), «La criatura es manté / de l’aire u de la bucòlica?» (Escalante, I, 104), «M’agraen més les bucòliques / de ma casa. Soparàs / en mosatros?» (Lladró, 1888: 14). Acc. NR al DIEC. Es documenta ja en el Baró de Maldà (DCVB, II, 709; DECat, II, 315). També en castellà popular (Besses, 1905: 40; DCECH, I, 686). Homosemització jocosa amb el parònim boca.

budells, ratllar els loc. ‘molestar, enutjar, fastiguejar, irritar’. «El Mundo és un periòdic que em ralla els budells, que no·l puc veure» (El Mole, 1837: I, 282), «–¿Quién es?... / –(Me ralla els budells)» (Escalante, I, 155), «–(Els budells me ralla) / –Pareix qu·estiga enfadà...» (Arnal, 1877: 20). Loc. NR. Metàfora plàstica i visual, amb una concretització bastant habitual en el registre col·loquial.

buf 1 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «Tres dies hagué de festes, / que·n un buf se n’han passat» (Ros, 1746: 2), «Un mes? Ni una hora ni mitja, / ni un instant, ni un buf, ni gens» (Martí, 1996: 244), «La nostra vida és un buf» (Lo romancer, 20). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Imatge fonamentada en la idea de brevetat d’un buf d’aire. 2 pegar un buf en lo cor loc. ‘impressionar, colpir, enamorar’. «Respongué’m com a beata, / i ab ses dolcetes paraules / pegà’m en lo cor un buf, / i restà tot lo meu cos, / d’enamorat, camacuc» (Morlà, 46). Loc. NR.

bufa 1 f. ‘veixiga’. «cuant els bous solen matar, / sempre me daben la bufa» (Nelo el Tripero, 191). Acc. ND al DCVB. Arriba al castellà de la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 32). També en diminutiu, bufeta (cf. Veny, Pons, 2001, làmina 75). Segons Coromines (DECat, II, 320), aquesta accepció «es basa en la idea d’objecte que hom bufa per dins, i en què hom bufa endins, inflant-lo». Cf. bufeta ‘escrot’ al Baix Vinalopó (Segura Llopes, 2003: 180). Metàfora. 2 f. ‘embriaguesa’. «Hamos de tomar / micha bufa!» (Escalante, I, 689), «–En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –Ell de si en poquet s’atufa, / con que, si pren micha bufa, / fasen vostés el favor» (id., II, 441). Acc. NR al DECat i ND. El recullen MGad. i Pomares (1997: 63); en l’ALPI figura en diferents localitats valencianes; a Biar bufera id. (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). Cf. anar amb una bufa com un cep ‘anar ebri’ (Gascón, 1999: 160). També es coneix a les comarques castellanoparlants veïnes bufa i bufar(se) (Llatas, 1959: I, 142, 143; Martí, Aparicio, 1989: 32; Soler García, 1993: 55). Arriba a terres aragoneses: bufau ‘borracho’ al Sobrarbe (Endize, 365), bufarra ‘bebedor excesivo y habitual de vino’ i bufarrina ‘borrachina’ a Barbastre (Moneva, 2004: 111). En castellà col·loquial també n’hi ha alguns testimonis, però sembla que no és un mot gaire habitual en aquesta llengua. Sanmartín (1998: 137) diu que en bufarse ‘emborracharse’ ha influït de manera determinant la veu catalana bufar-se id. i que s’usa especialment en zones de contacte amb el català. Sembla ser més conegut a Cuba: bufa ‘borrachera’ (Carbonell Basset, 2000: 80; Haensch, Werner, 2000: 88), bufandillo ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 75) i bufadera ‘borrachera’ (Cuba i Mèxic) (Suárez Blanco, 1989: 208).En l’antic Vocabulario de Germanía de Juan Hidalgo figuren bufia ‘bota de vino’, per a Coromines (DCECH), «por lo bufado o inflado de la misma», i bufiador ‘tabernero’, i en les Poesías germanescas de Hill bufio ‘bota de vino’ (Chamorro, 2002: 181, 182; Hernández, Sanz, 2002: 96; DCECH, I, 611). → bufar. 3 interj. «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «Bufa! Y quins moderats més encesos y més endemoniats hi a en Ingalaterra» (ibid., 220). NR al DCVB ni al DECat. Figura en Pomares (1997: 63) i Verdaguer (1999: 43). Assenyala sorpresa i admiració. 4 en un dir bufa loc. ‘en un instant’. «Diuen c·asò marcha molt poc a poc, però yo dic que, si aplega a marchar més a presa, en un dir bufa mos empasem com la esca» (El Mole, 1837: I,: 199). Loc. NR. Metàfora fonamentada en la brevetat de l’acte de dir bufa.

bufacaldos adj. ‘vanitós, presumptuós’. «–No sabia... es... la muchacha. / –Oy! Muchacha és la crià! / Bufacaldos!» (Escalante i Feo, 1897a: 36). Mot NR. Compost sobre bufar. Amb un sentit semblant bufanúvols (DCVB, II, 713; Hernández Casajuana, 1964: 19).

bufalaga 1 f. ‘farsa, aparença, futilitat’. «Qui de renda amostra mil, / ben mirat i tret en net, / es mor de fam i de set. / (...) Està lo món tan sotil / i té lo pobre tal plaga / que aquell que té més no paga / i qui no té fa tramoies, / portant prestades les joies, / i tot ve a ser bufalaga» (Morlà, 75). Probablement convé veure-hi una relació amb els parònims bufa ‘vanitat, aparença vana’ i bufar ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’, ja que per davall de l’aparença no hi ha res. És una «inflor» aparent i buida, com una bufa d’aire. A més cal tenir en compte que la bufalaga és un vegetal humil, ordinari, sense gaire valor, i que, per tant, se’n podrien derivar significats figurats com aquest. → brossa. 2 f. ‘protocol, cerimonial, etiqueta’. «A un marqués li posa etcètera, / lo etcètera posa a un comte. / (...) Poc entén de ceremònies: / a títols i a cavallers / amaga los abaloris. / (...) Molt poc sap de bufalaga» (Morlà, 165). Cal tenir en compte el caràcter purament aparent i ostentós, si bé important socialment, dels cerimonials i les etiquetes. 3 adj. ‘vanitós, presumptuós, pretensiós’. «–No ens dirà com s’ha humanat / a llegir? / (...) –perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185). Accs. NR.

bufalandanga f. ‘pompa, estufera’. «los padrins de la boda (...) varen ser los jurats d’esta ciutat ab ses gramalles, bol·les y massers. (...) Yo no·m posaré a pintar tota aquella estofa y bufalandanga en què anaven» (Soler, 1703: 21). Mot NR. Relacionat amb bufa, bufar i bufalaga. En terres aragoneses bufaralda ‘bufalaga’ (Endize, 365).

bufaner -a adj. ‘vanitós, presumptuós’. «Lo que sé que és bufaner / i a tots conta sa riquea» (Morlà, 256). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bufar. Al Puig bufarda ‘persona que fa ostentació de riquesa i poder’ (Luís, 2000: 193). Als Serrans bufón ‘fanfarrón’ (Llatas, 1959: I, 143). En aragonés bufido ‘fueros, arrogancia’ (Pardo Asso, 1938: 65); en castellà buflista ‘fanfarrón’ (Luque et al., 2000: 75). → bufar.

bufar. 1 tr. ‘furtar; llevar’.«Estos en l’enfermeria / són los que al malalt consolen, / perquè li bufen la presa» (Morlà, 158), «s’ha figurat que la nòvia / li bufe, y ell mos espia» (Escalante, I, 769), «–Yo he guañat (...) / sis quinsets (...) / –Dóna-me’ls pea mi. / –En cobrarlos, / que me’ls han quedat a deure. / –Mentira (...) / Que te’ls han bufat, traidor? / –A mi que m’han de bufar!» (id., II, 388), «Ans mos bufen la caseta» (Ovara, 1881a: 15). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Figura en Esc. i MGad. Metàfora potser fonamentada en la força de l’aire, del vent, capaç d’endur-se el que topa per davant. 2 tr. ‘guanyar o eliminar una peça del contrari en certs jocs’. «Pués jo sé molt bé que estan / moltes peces fora el marro, / que es poden molt bé bufar» (Morlà, 216), «Com cuant creu guañar vosté, / sempre li bufe la dama» (Millàs, 1876: 13). En certs jocs es van eliminant o guanyant (bufant) amb les peces pròpies les del contrari (cf. DCVB, VII, 263). En castellà soplar id. en les accepcions 1 i 2 (Autoridades, 6, 156; Sanmartín, 1998a: 773). A Torrevella bufar ‘conseguir una gran diferencia sobre el contrario en cualquier lance’, ‘ganar o perder por gran margen’ (Pérez Maeso, 1990: 24). 3 tr. ‘guanyar diners en els jocs d’atzar’. «–Ya ve en lo servell / ple de asos y de manilles. / –M’han bufat onse quinsets» (Escalante, II, 614), «Si no me fallen el rey / de copes, yo guañe el choc (...) / M’an bufat onse quinsets» (id., III, 368). 4 tr. ‘esbroncar (algú)’. «No l’atufen! / Sempre que treballa el bufen!» (Escalante, II, 626). Metàfora. 5 intr. ‘irritar-se; estar furiós’. «–Sàpia el Pelat des de hui / que aquí se ve a treballar, / i no se ve a festejar, / i si no, largo d’aquí. / –Eh! Mestre no bufe tant, / que prompte me n’aniré» (Sainets il·licitans, 213), «Pillastre! Zi nomez fera / l’aczió d’alzar-me la mà... / Y el zombrero nou? Guillerma, / reguillerma, estic bufant (cogiendo el sombrero del suelo), que Ximo li acaba de tirar» (Escalante, III, 386). Accs. NR (2-5). També en castellà (Autoridades, I, 708), per analogia amb l’acció que fan els animals enfurits. Cf. estar que bufa ‘trobar-se algú o quelcom en situació enutjosa’ (Raspall, Martí, 1994: 300), estar (algú) que bufa ‘estar una persona farta d’algú o d’alguna cosa’ (Gascón, 1999: 378). 6 intr. i refl. ‘beure begudes alcohòliques; embriagar-se’. «Diuhen a la tenda hermita, / y al beure diuhen bufar» (Leon, 1787b: III, 3), «se n’anaren a bufar / al tabernàculo que / se ven lo vi acostumat» (Segona part de Cua de Palla, BV, ms. 420, f. 136r), «Pos no farien masa por ni causarien molt de respecte, si tant se bufaven?» (Caps, 22). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 714) i en Pomares (1997: 64) es registra només com a verb reflexiu, d’acord amb l’ús més habitual actualment. Tanmateix, en els textos dels segles XVIII i XIX és intransitiu (bufar), i no el documentem en textos literaris com a reflexiu fins a finals del segle XIX, en el darrer exemple transcrit. Una mica abans figura bufar-se ‘emborracharse’ com a reflexiu en EscLl. i MGad., si bé juntament amb l’intransitiu bufar ‘beber licores con exceso’, l’únic que apareix encara en Esc.: bufar ‘beber mucho’. Pensem que en aquesta accepció deu intervenir la referència al gest, prou comú entre els aficionats al vi, de beure directament de l’ampolla, o de la bóta, el qual evoca l’acció de bufar, com es fa per exemple en la fabricació d’objectes de vidre, com ara ampolles. Cf. les locucions només cal bufar per a fer ampolles (Alberola, 1928: 187) i ésser bufar i fer ampolles ‘ésser del tot fàcil de fer’, i l’expressió bufar l’ampolla ‘beure una beguda alcohòlica’: «y unes salsetes picants / que es podran chuplar els dits, / sempre la ampolla bufant» (Bando cheneral, 3). També el nom Tito Bufalampolla, popular personatge literari creat pel col·loquier Carles Leon, remet a l’acció de bufar una ampolla, segurament per a beure, i la locució ser una cosa de bufa l’ampolla (Alberola, 1928: 263). En castellà el verb soplar designa així mateix l’acció de ‘beure excessivament, emborratxar-se’, des de la germania clàssica: «Ninguno le llevó ventaja en soplar hacia dentro», en un text de 1671 amb referència a un individu massa afeccionat al vi (cf. Alonso Hernández, 1977: 714; Hernández, Sanz, 2002: 448); en Besses (1905: 152) i Seco (1970: 507): soplar ‘beber’. D’ací sople i sopleo ‘bebida’ (Carbonell Basset, 2000: 684), soplado ‘borratxo’, soplen y marchen ‘borratxera’ i soplar vidrio ‘beure’, que Suárez Blanco (1989: 75-76) inclou entre els mots motivats per l’observació dels gests i postures adoptats per les persones quan beuen, particularment els borratxos. 7 intr. ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’ «–En lo que eixa dona bufa! / –Chica, bufar tots bufem» (Escalante, I, 246), «Saps que no m’agrà bufar» (Colom, 1872: 9), «–Una primera. / –Com bufa! / Primeres y tot, coent!» (Barber, 1889: 10). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. El recull Reig (1999: 129). A Beneixama bufa ‘persona vanitosa, que es pensa que és molt, que li agrada fer ostentació’ i anar bufant ‘presumir orgullosament de qualsevol cosa, normalment sense mèrit propi’ (Gascón, 1999: 61, 158). En Esc. bufar per vanitat ‘engreirse, envanecerse’ i bufar en caldo fret ‘aparentar’. MGad. afig bufar en caldo fresch o gelat (a més de fret), i la locució bufar molt i aventar poch ‘envanecerse, engreirse, pagarse’. Metàfora que deu evocar la vacuïtat de l’aire. 8 bufar-li-la (a algú) loc. ‘importunar-lo, pertorbar-lo, inquietar-lo’. «En pocs parroquians com ell, / a mi qui me la bufaba? / En molt poc temps m’alijaba / y en acabant al bordell / les cartes, polvos, ungüents, / tota la mehua farmàsia» (Fambuena, 1881: 17). Loc. NR. Metàfora.