Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 12

borina 1 f. ‘gresca, tabola’. «El sabater (...) / el dia que en fa dos parells / tot és vi y borina» (Martí, 1997: 257), «Una gran borina / se mogué per el que pagaria» (Chiste grasiós del bodegoner, 2). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Metàfora. També en aragonés, borina, burina ‘juerga, jolgorio’, ‘jaleo, fiesta, confusión’, ‘escándalo’, ‘juego’, ‘borrachera’; boriniar ‘armar juerga, andar de juerga’, i borinear; burinero, -ra ‘aficionado a ir de burina’ (Pardo Asso, 1938: 61; Endize, 336, 370; Castillo, 2001: 46; Garcés, 2002: 76; Moneva, 2004: 103 i 113). Segons Coromines (DECat, II, 114), s’explica per la forta remor del vent quan es navega de borina. 2 f. ‘enuig, irritació, fúria’. «Dient y fent, se n’anaba. / Yo (...) / radere vach pegar. / Li pasà un poc la borina, / vehent que ya anaba, sagrat!» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Acc. NR. Sentit metafòric relacionat amb el precedent. 3 anar de borina loc. ‘anar malament’. «Estes picors a la esquena / és que estic enamorat (...). / Y si tu no vols respondre (...), / sàpies que vach de borina, / y que estic picant a pondre. / Pos no m’ahuixes ni estufes, / Maneleta, tros de sol» (Declarasió amorosa, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Metàfora marinera.

borinot 1 m. ‘persona enfadosa, de poc trellat i poca formalitat’. «Ya veig que eres borinot. / Con que tu te hauràs pensat / que el tal dragó fonc dragó?» (Gori, llaurador de Burjasot, 5), «Y yo li vach dir: “Carafat! / Pués home, en la profesó / digam que res anirà?” / Y em respongué: “Borinot, / no va donsaina y tabal, / la dansa dels pastorets...?”» (Martí, 1997: 354), «Guapo..., borinots,... féu bé! / Desperdisieu la farina» (Balader, 1874: 5), «D’eixos borinots que, cuant vehuen a una chica fadrina (...), acachen el cap com els bous, fan com qui no les miren y se les menchen en lo rabet de l’ull» (Llombart, 1877: 76). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura amb aquest sentit en Llorens (1983: 43), Reig (1999: 119), Casanova (2001) i Segura (1996: 135); a la Plana Baixa ‘persona inútil’ (González i Felip, 1991: 59); a Anna borinot ‘tarambana’ (Martí, Aparicio, 1989: 29), als Serrans ‘persona sencilla y bonachona’ (Llatas, 1959: I, 135), i en altres localitats castellanoaragoneses del País Valencià (Alba, 1986: 113; Penalba, Navarro, 1997: 41). El fonament d’aquesta metàfora deu trobar-se en una característica que hom atribueix culturalment a aquest insecte, i que documentem en alguns textos de l’època: «Ella és com el borinot, / tant va arrere com avant» (Martí, 1997: 353), «y fent com el borinot, / de rosa en rosa volant» (Campos, 1896: 6). És a dir, el fet d’anar de flor en flor, o tant arrere com avant, és assimilable a un comportament humà eixelebrat i inconstant, complementat a més pel seu vol brogidós, pesat i molest. 2 m. ‘persona impertinent, que s’entremet on no el demanen’. «–És dir que vosté s’encaixa / entre els dos / y mou la guerra? (...) / –Home, yo!... / –So borinot! / Si la pasènsia me gasta, / de vosté fas una pasta / y la fique en un cocot» (Escalante, I, 35). Acc. ND al DCVB. Figura en el Diccionari Aguiló (I, 262), en Pomares (1997: 58) i en Verdaguer (1999: 41). Coromines (DECat, II, 115) l’explica a partir del pesat botzineig característic de l’insecte. Vegeu també Capó (1992: 35-36). Cf. «roncant com un borinot» (Martí, 1996: 118), fer el borinot ‘rondinar en veu baixa’ (Raspall, Martí, 1994: 312).

borla f. ‘testicle’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 58) i Verdaguer (1999: 182). Metàfora formal.

bòrnia f. ‘calma, sossec, en la manera de parlar o d’obrar’. «L’onclàs, que veu lo joch ya malparat y que·s tornava alborotar el galliner, “Ela! –va dir a tot cridar y en aquella gran bòrnia que tenia– Anem callant (...). Parlem a pams y deixem-os de jufetes”» (Rondalla, 20). Acc. NR al DIEC i ND al DECat. Mot recollit en els diccionaris valencians del segle XIX: bòrnia ‘cachaza o flema’ (Esc.; EscLl.; MGad.). Coromines (DECat, II, 123-127) desconfia de la realitat lingüística del valencià bòrnia ‘lentitud’, tanmateix aquesta està ratificada per la documentació literària popular i pels diccionaris, on consta també l’adjectiu borniós, -osa ‘cachazudo o flemático’.

borrasca 1 f. ‘gresca, gatzara; disbauxa, xala’. «Con todos me las pego. Sempre de borrasca, y luego? A menjar nos han de donar... [en la presó]» (Leon, 1787c: 4), «Per últim [els policies] a trompicons (...) / em ficaren en lo sep (...). / El capot ben desgarrat, / el sombrero (...) / me se perdé en la borrasca» (Chusep el Bo, 5), «Fon per moure una borrasca / en lo café de la Pedra» (Escalante, II, 69), «Què se feren (...) / aquells dies de borrasca, / paelles y berenars, / y els chelindrons als que yo / era tan afisionat?» (ibid., 533). Acc. NR al DECat i ND. Josep d’Orga recorda un «forner del Grau», conegut amb el sobrenom de Borrasca, el qual li esqueia ben bé, ja que estava «ficat en tots leurs [= els] moviments polítichs des de lo any 14, y molt perseguit per lo general Elío» (Tipos d’auca, 238). El fa servir Pasqual Tirado (1974: 16, 85, 143) amb el sentit de ‘xala’, juntament amb l’expressió colla borrasquera per referència als ‘aficionats a anar de borrasca o xala’. Al Pinós borrasca ‘borratxera’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). A Cullera es coneix el malnom Borrasca (Villafranca, Fresquet, 2000: 216). En els documents no sempre és fàcil de destriar pel context els sentits metafòrics de ‘gresca’ i de ‘disbauxa, xala’. Tant l’un com l’altre provenen del component de vehemència, de violència, d’intensitat, que caracteritza les tempestes. 2 f. ‘tribulació molt forta’. «–Que chungon que vens, Parrut. / Que ara et pega el vent de cara? / –Yo siempre voy viento en popa. / –També has tingut ta borrasca, / y has navegat de bolina» (Chorro el Parrut, 1). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En Hernández Casajuana llegim emborrascar ‘enutjar, posar de mal humor’: «El recuerdo de eixa dona m’emborrasca» (1925: 5).

borratxo -a 1 adj. ‘molt gran, enorme’. «La broma (...) fonch tan borraja que, si dich que se n’ixqueren fora to, no trauré llarch y arrimat» (Rondalla, 40), «un chove que té botiga / y fa una venta borracha» (Escalante, II, 686), «Tinc una afisió borracha [a la cacera]» (Ovara, 1881a: 18). Extensió metafòrica, a partir de la significació inicial de l’adjectiu borratxo, -a ‘pertorbat per l’excés de beguda alcohòlica’. La idea d’excés, de superació dels límits ordinaris, s’estén i es generalitza, ja desprovista del component inicial d’ebrietat. Cf. borrachera ‘abundancia’ (Mercadal, 2004: 35) 2 adj. ‘molt bo’. «Tona sap (...) / que sols li duries fam, / y ha dit mol bé: no pergam / este partit tan borracho» (Escalante, I, 139). Accs. NR (1, 2).

borrego -a 1 m. i f. ‘persona senzilla o ignorant’. «–No deu ser la culpa tanta, / cuant m’agarren tentasions d’adorar-te a chenollons, / com si fores una santa. / –Calla, qu·eres un borrego sense fel» (Balader, 1862: 20), «–Però si ella / vindrà. / –Inés? / –Encà és enchorn. / –Vamos, tu eres un borrego» (Escalante, II, 210), «Sempre en l’espasa en la mà / per a defendre les dones / (...), que yo a soles sóc bastant / a defendre estes borregues / dels que les van ultrachant» (El fadrí, 74). 2 m. i f. ‘persona sense voluntat pròpia, mancada de caràcter’. «–Y tu tens a vanaglòria / haber-me desfet els nasos. / (...) –Algo més que bofetaes / mereixen sertes perraes!... / –Si yo no fóra un borrego...» (Escalante, II, 68). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND. No sempre és fàcil de destriar en la documentació aquestes accepcions. També es coneixen en castellà (Autoridades, I, 656; Sanmartín, 1998a: 124; Seco et al., 1999: 710). Metàfores degradants. 3 borrego de bona llana loc. ‘bona persona’. «Mas yo que soy un... digamos / borrego de bona llana, / lo dejo pasar contento, / y así nadie se baraja» (Miquel, 1888: 12). Loc. NR. Metàfora.

borrelló m. ‘velluter’. «No plores, / que no arribarà a la sèquia / la sanc d’un conill de porche. / (...) So borrelló!» (Palanca, 1925: 28). Acc. NR. Metonímia amb connotacions degradants.

borrimàquio → burrimàquio.

borrutx → burrutx.

borumballa / burumballa / baramballa 1 f. ‘fotesa; frivolitat’. «Ya saps que a certa señora / de un convent vaig regalar / y servir més de sis mesos, / amorós, fi y puntual. / Escriguí-li molts sonetos, / (...) portava-li ramellets, / (...) buscava-li cartes noves, / (...) y, en fi, feya quantes coses / solen fer per a obligar / los que d’estes baranballes / acostumen a fer cas» (Romeu, 1979: 83), «Molta borumballa ham resibit en estos sinc o sis correus últims» (Donsaina, 84). Acc. NR al DCVB ni al DIEC (s. v. barumballa, barrumballa). En el Somni de Joan Joan: barrumballes ‘foteses, menuderies’ (DECat, II, 142). Metàfora que deu estar fonamentada en el caràcter sobrer i de valor escàs o nul de les borumballes o encenalls. Cf. cap de borumballes: «–Agüelo... / –Sense néts. I Visanteta? / –Tens el cap de borumballes. / (...) Assenta’t» (Alberola, 1927). La variant baramballa, si no és una errada, deu explicar-se per assimilació. 2 f. pl. ‘fantasia inacomplida, fum’. «Después trataben uns cuants ilusos de dur a Isaura en la seua compañia (...). Però tot se va tornar burumballes» (El frare, núm. 11, p. 3), «Ara diuen que vindrà la compañia infantil (...). Pot ser que també siguen burumballes» (ibid.). Acc. NR. Metàfora. Cf. borrufalla ‘hojarasca, fruslería; cosa inútil y de poca substancia’, ‘dicho o hecho de poca substancia (Esc., MGad.). En aragonés borrufalla i burrufalla ‘cosa de poco valor’ (López, Montaner, 2000: 88), ‘restos de algo; de mala calidad’, ‘basura; cosa menuda e inservible’, ‘menudencia’ (Endize, 339, 372), ‘parte o porción más deleznable de cualquier cosa’, ‘conjunto de niños, los de una familia o los de una reunión’ (Moneva, 2004: 114). Borrufalla ‘hojarasca; fruslería, cosa de poca entidad y de poco o ningún provecho figura ja en Autoridades (I, 657) com a veu baixa usada a Aragó. En murcià burufalla ‘hojarasca’ i ‘mentira’ (García Soriano, 1932: 138).

bosil·lis → busil·lis.

bosquet m. ‘festeig, flirteig’. «Ara que són Carnistoltes / y temps de bulla ben gran, / per lograr bona vesprada, / mos bosquets he de contar. / Vull dir festechs que he tingut, / travesures y amistats» (Ros, 1748: 4). Acc. NR. Metàfora.

bossa / bolsa / bolseta 1 f. ‘escrot’. «Ai! Que m’arranquen els dos! (...) / Ai! Que me s’enduu la bossa!» (Bernat i Baldoví, 1845a: 23), «Palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (Bellver, 1866: 48), «Anit Pepe apostà / juant al tute en Maria / un duro a qui li vindria / més pronte l’as a la mà. / Y al poch rato, ella en veu dolsa / digué: “Fill meu, has perdut; / así el tens, ja m’ha vingut. / Trau en seguida la bolsa”» (Niu, 72). Accepció NR al DIEC (s. v. bossa). Metàfora formal. S’aplica també a «la bossa on està la fel», en Onofre Pou (ap. DECat, II, 146). Cf. bolsa de los chismes ‘escroto’ (Martínez Sevilla, 1976: 29). 2 bolseta de ferro loc. ‘tacany, avar’. «És un ronya, / un mesquí, un enteresat, / per fi, bolseta de ferro» (Leon, 1787b: 3). Loc. NR. Imatge enginyosa i humorística per designar l’avar, el qual no guarda els diners en una bossa de tela o de pell, sinó de ferro, per tal de protegir-los millor.

bot 1 a bots loc. ‘precipitadament’. «–Ya no me puc aguantar; / anem-se’n sense parar / a achustar-se en lo vicari. / (...) –No vaches a bots. / En los siñors com quedem?» (Garcia Capilla, 1871b: 21). 2 al primer bot loc. ‘tot d’una, de seguida’. «Calla! Si hauré al primer bot / entropesat al que acase?» (Milacres, 211). 3 d’un bot loc. ‘de sobte’. «però lo que yo sent hara / no és pedre marit d’un bot» (Palanca, 1870: 9). 4 en dos bots loc. ‘de pressa, ràpidament’. «Un añ s’empasa en dos bots» (El Mole, 1840-41: I, 195). 5 en un bot loc. ‘en un moment, amb rapidesa’. «en un bot / ves y que te’n deixe algú» (Llorens, 1871: 6). Locs. NR. La darrera la recull Llorens (1983: 43). Metàfores que evoquen el moviment ràpid del bot.

bóta m. ‘borratxo’. «Eixe borracho, eixa bóta, / que no sap parlar ni... cota» (Vives, 1860: 12). Acc. NR. Metàfora degradant. L’embriac està ple de vi, com una bóta.

botar 1 intr. ‘anar-se’n, marxar’. «han quedat la mare y filla / botar de Sueca a Silla» (Martínez Vercher, 1865: 8), «Se’n va pronte, pués diu que ha essendido. / Tenim tots unes ganes que bote...» (Escalante i Feo, 1889a: 86). En Pomares (1997: 59) botar-se ‘anar-se’n’. En castellà col·loquial botar ‘despedir, despachar, echar, marcharse’ (Carbonell Basset, 2000: 75). Metàfora. Està present la idea de ‘moviment’. 2 intr. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Posa’t perfums, casaquí! / (...) Si és tan cursi com tu eres, / no fareu mala parella. / –A l’últim me fa botar. / Me’n vach» (Escalante i Feo, 1890: 10). Accs. NR (1, 2). Cf. fer un bot ‘l’esperit, experimentar una commoció violenta’ (DIEC); en castellà saltar ‘picarse o resentirse, dándolo a entender exteriormente’ (GDED), ‘estar susceptible, organizar una discusión por cualquier detalle insignificante’ (Sanmartín, 1998a: 747). Metàfora fonamentada en la idea de ‘moviment brusc, embranzida’.

botifarra 1 f. ‘persona grossa’. «si és gros, quina botifarra» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí, 1). Metàfora basada en la forma gruixuda de certs tipus de botifarres; a més se solen incloure en el seu farciment greixos i carn, aliments que generalment engrosseixen. Cf. botifarró ‘cachigordete’ (MGad.) i paltruc (poltruc, paltrot), metafòricament ‘persona grossa’ (DECat, VI, 214-215; Gulsoy, 1964: 403). 2 f. ‘persona o institució vil, bruta moralment’. «eixe menisteri destrosaprogrames, engañanasions, ignorant y botifarra, per no dir-li que és allò de lo que se fan les botifarres» (El Mole, 1840-41: I, 366). Doble transposició semàntica, amb connotacions eufemístiques. En primer lloc una metonímia: l’animal (el porc) expressat pel producte que se n’obté (la botifarra), i en segon lloc una metàfora, per la qual hom designa una institució que dóna mostres d’un comportament immoral amb un dels animals més típicament vinculats en la nostra societat amb la brutedat. 3 f. ‘penis’. «Una vella en Benillup, / carregant-se una taleca, / li diu al compare Lluc: / “Que botifarra tan seca, / que no li puc traure el suc”» (Ensisam, 140). Accs. NR (1, 2, 3). Figura en Pomares (1997: 59) i en Verdaguer (1999: 182). Metàfora fonamentada en la forma llargueruda i cilíndrica. 4 botifarra de cacauet loc. ‘tipus de pentinat femení’. «En la siutat de Porcuna també ha inventat un chorisero el modo de fer botifarres de cacahuet, tan llargues y groses com les que se fan les siñoretes en los moños, des de el topo del front hasta el tos» (El Mole, 1863-64: 327). Loc. NR. Metàfora formal amb connotacions burlesques.

botifarreta, donar (a algú) loc. ‘matar-lo’. «–Estenderé una receta: / un calmante, una bebida. / –Això... y al llit enseguida. / –(No·m done botifarreta!)» (Roig, 1871: 19), «Però, señor, eixe índio / per què me té tanta tema? / Por supuesto, se paguem / en la mateixa moneda, / pués yo a ell li donaria / en molt gust botifarreta» (Escalante, III, 68). Loc. NR. En castellà darle a uno (la) morcilla ‘matarle’ (Seco, 1970: 432). Metàfora. Per referència a una mena de botifarra farcida de substàncies verinoses usada per a matar gossos (cf. MGad.).

botifarró 1 m. ‘tipus de carrer’. «que incomoden molt a les persones les tartanes que se paren a les portes de les botigues en lo tros de botifarró del carrer de Sen Visent que hi a des de la plasa de Santa Catalina hasta la de Caixers» (El Mole, 1863-64: 346). Acc. NR. Cf. botifarró ‘morcilla estrecha y larga’ (MGad.). Potser per referència a un carrer d’aquestes característiques. Cf. «Este carreró (...), en els seus cuatre pams en llonganissa (...), no té·nvecha a ningun carrer prinsipal» (Hernández Casajuana, 1917: 2). Metàfora formal. 2 botifarró mal nugat loc. ‘persona baixeta i grossa’ (→) «Vosté, agüelo recucat. / (...) Botifarró mal nugat, / eixe nas de criaïlla / t’esclafe d’una puñà» (Campos, 1885: 28). Loc. NR. Metàfora degradant. Cf. botifarró ‘cachigordete’ (MGad.)

botija 1 f. ‘quequesa, balbuceig’. «y fent de por mil botiches, / li diguí, tot tremolant» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Ya tinc ganes (...) / de saber eixe secret. / Esplica’t en bona veu; / poques botiches..., claret» (Martínez Vercher, 1865: 5), «–L’ha posat de volta y micha, / dient-li tràpala, embustero, / foguerer y chapusero. / –No haurà fet ni una boticha» (Balader, 1872: 18). Acc. NR. Cf. fer botiges (una persona) ‘parlar balbuç’, botijós, -osa ‘balbuç’, en valencià (DCVB, II, 625), no fer botiges per a parlar (Alberola, 1928: 184). A la Canal de Navarrés botija ‘tartajeo’ i botijoso ‘tartamudo’ (Martí, Aparicio, 1989: 30), botijoso, -osa ‘tartamudo, tartajoso’ en altres comarques castellanoparlants del País Valencià (Llatas, 1959, I: 137; Pérez Maeso, 1990: 24; Soler García, 1993: 53). Reig (1999: 323) distingeix entre fer botiges, dit de persones que habitualment pateixen aquest problema, i fer una botija amb referència a una persona que ocasionalment «té un dubte i s’enganxa». Botija s’usa sovint en valencià com a malnom d’un quec o farfalla (cf. Casanova, 1986: 364; Garcia Frasquet, 1991: 20; Tormo, 1991: 239; Donat, 1997: 361). Metàfora que deu haver-se format per analogia amb el soroll intermitent que produeix l’evacuació de l’aire de l’interior de l’atuell quan s’hi aboca un líquid (fa botiges, o bótes) (cf. DCVB, II, 614, 625), o, segons Reig (1999: 323), amb el soroll que fa l’aigua quan ix d’una botija pel broc gros. 2 ni que botija! loc. «–Sidra! / Que tingam en pau la festa. / –Que festa ni que boticha!» (Roig, 1884a: 6). NR. Expressa menyspreu, rebuig davant el que s’acaba de dir.

botja f. ‘vagina, vulva’. «Vicenteta: –Puix cabalment eixe suc / vaig buscant jo que es destile, / i ja que he encontrat un cuc, / just és que la botja file» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Acc. NR. Joc metafòric entre els sentits literal i figurat de cuc ‘penis’ i del lloc on el cuc de seda «fila». La imatge és bona prova de la importància de la producció de la seda en la societat agrària valenciana de l’època, de manera que aquesta activitat es converteix en model cognitiu de referència d’altres camps.

botó m. ‘disgust gros; ploradissa’. «–Els ulls / me s’omplin d’aigua en seguida. / Sóc tan tendre... / –Pase avant. / –No puc. No veu que me hu priva / este botó que de pronte / m’ofega?» (Escalante, II, 432), «Y la mehua Carmeleta? / Sempre els morros per dabant (...) / Cuant més content entre en casa, / pareix que·l diable eu fasa; / me costa pendre un botó» (Fambuena, 1877: 6), «–Y Pepica? –No li pasa el botó!» (Colom, 1917c: 10). Acc. NR al DIEC i ND. En Reig (1999: 124) ‘disgust, enrabiada, especialment d’un xiquet’; també a Alacant ‘enrabiada’ (Segura, 1996: 137) i al Baix Vinalopó ‘disgust, enuig, sobretot d’un infant’ (Segura, 2003: 178). A la Plana Baixa agarrar un botó ‘disgustarse, plorar’ (González i Felip, 1991: 70); a Beneixama agarrar (algú) un botó o una botonera ‘enutjar-se (especialment un infant o un xiquet) i armar molt d’escàndol, amb crits i plors inclosos’ (Gascón, 1999: 115); als Serrans botón ‘disgusto, berrinche’ (Llatas, 1959: I, 137), també a Sinarcas (Palomares, 1981: 249), a Aiora (Martínez Sevilla, 1976: 29) i en murcià (García Soriano, 1932: 18). Igualment a Villena: botón i botonera ‘berrinche, disgusto, que suele resolverse en llanto. Aplícase generalmente a los niños’ (Soler García, 1993: 54). Derivat de bot ‘cuir que, cosit i empegat, serveix per a contenir vi i altres líquids’, sobre el qual s’ha format la locució fer el bot, sinònima de fer bótes i fer botiges ‘inflar els llavis i fer els gestos iniciadors del plor’, per analogia a la manera com reflueixen els líquids en posar-los en un recipient com un bot o una botija. A Requena-Utiel està hecho un botijo, -a ‘fer el bot, es diu de la persona que està enutjada, o que s’enutja i plora amb facilitat’ (Briz, 1991: 107), i a Villena botijo ‘niño muy llorón’ (Soler García, 1993: 53). Cf. en terres aragoneses: botejon ‘quejicoso, llorón’, derivat de botejo ‘botijo’ (Mercadal, 2004: 35), coger un botijo ‘enfadarse’, hincharse como los boticos ‘dejarse dominar por la soberbia o por la ira’ (Moneva, 2004: 105, 106). Com el plor és sovint provocat per un disgust o irritació, el mot botó designa, per una operació de materialització, aquests sentiments.

botó, ni un loc. ‘res’. «Els que no han donat / pa la falla ni un botó» (Correcheria 1900, 15). Loc. NR. Metàfora intensificadora. Cf. no valer un botó ‘no tenir cap valor’, no prear un botó ‘no donar gens de valor’ (DCVB, II, 629).

botzar 1 tr. ‘dir, declarar oralment quelcom’. «Yo també per a parlar / tinch com vosaltres lo dret, / puix prompte la part que·m toque / per igual la botsaré» (Ros, Sogres y nores, 2). 2 tr. ‘vomitar’. «y m’ha donat paraula de que li farà botsar la píldora» (Donsaina, 110). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accs. NR (1, 2). Si no és una variant formal de boçar (→), deu ser una variant d’esbotzar (i esbutzar), derivat de butza ‘panxa, tripes’, mot de creació expressiva (cf. DECat, III, 445-447), influïda possiblement pel parònim boçar. Figuradament esbotzar (esbutzar) ‘descobrir indiscretament una cosa; xerrar massa, declarar un secret’ (DCVB, II, 173). Accepcions metafòriques formades a partir de la idea de ‘traure de dins’. Cf. el castellà desembuchar ‘confesar’, mot derivat de buche ‘pap dels ocells’, i relacionat, segons indica Coromines (DECat, III, 446), amb el nostre butze (butza) ‘ventre’.

botzinada f. ‘colp, bufetada’.«Li romp de una bosinà / mich armut de dens!» (Palanca, 1859: 12), «Yo·t pegue dos bosinaes / més pronte que canta un gall, / y en menos de dir chesús... / et fas en lo coll un tall» (Martínez Vercher, 1865: 5), «(Si no fóra perquè·l choc / descubrir-lo no em convé, / de la bosinà que duyes / te clavaba en la paret)» (Escalante, III, 69). Mot NR. Figura en el vocabulari de Fullana (Casanova, 1989: 433), en Alberola (1928: 207), en Anguiz Pajarón (1984: 301), igualment al Baix Aragó (Pallarés, 1921: 69). En l’ALPI bocinà (el Pinós) i bucinà (Calp) ‘bufetada’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2325); en l’ALDC bocinà també a Albocàsser (Veny, Pons, 2001, làmina 115). En aragonés bocinazo ‘caída estrepitosa; golpe dado al topar con algo’ (Pardo Asso, 1938: 57). Metàfora fonamentada en el so fort i estrident de la botzina, evocador de la imatge del colp.

bou 1 bou solt loc. ‘home lliure, independent, que no vol obligacions; solter; perdut’. «–Yo estic fet a córrer món / y vosté me nuga masa. / (...), perqu·és selosa de casta. / –Y vosté bou solt. / –Millor, / per això no vullc casaca» (Escalante, I, 528), «Pués hasta así ham aplegat / (...) Cada u / pot per a hon vullga pegar. / Des de hui seràs bou solt» (Arnal, 1877: 27), «Elles mos porten rebolt / a tot el chènero humà. / Que vé·stà l’home q·està / tota la vida bou solt!» (Palanca, s. a.: 36). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llibertat’. Pot tenir un matís pejoratiu (‘perdut’), com en el primer exemple. 2 descarregar els bous loc. ‘defecar’. «y per dir vach a cagar, / me’n vach (...) / a descarregar els bous» (Anglés, 1840: 5). Metàfora, per l’olor dels excrements i la idea de ‘descarregar’. 3 fer el (lo) bou 1 loc. ‘divertir-se sorollosament, fer animalades, comportar-se irracionalment’. «Demprés de dormits y farts, / (...) a la volta, que el busilis / de la festa en ella està. / (...) Y demprés que anem dos hores / fent lo bou embahucats, / (...) a casa» (Cosme Nespla, 3), «Com y a qui en poc [de vi] ne té prou, / y sens consènsia ne beu, / escomensàrem arreu / a fer casi tots el bou. / Quins cuhets, y que cansons!» (Fambuena, 1877: 6). 2 loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Tio Lluc, no mos fasa el bou. / –Com el bou? / –Bull... dir..., la contra. / Els chics se volen casar, / y yo aprobe el matrimoni» (Alapont, 1869: 13). 4 soltar el bou (a algú) loc. ‘escridassar, renyar’. «–Vosté és un brivó, un malvat! / (...) –No vinc d’humor (...), / con que no me soltes el bou, / perquè en poquet ne tinc prou» (Escalante, II, 388). Locs. NR (3, 4). Metàfores fonamentades en el caràcter irracional i poc amistós dels bous. Cf. ser un bou ‘ser de genio fuerte e irascible’ (MGad.).

bovalia m. i f. ‘persona ximple; babau’. «–Tu vols casar-te? / –Yo? Sí. / –Pués bobalia, yo també...» (Guzman, 1900: 20). Mot NR. En castellà bobalías ‘tonto’, derivat de bobo (cf. Luque et al., 2000: 65). Cf. ¡mucho bobal! ‘ganancia inútil’ (Martínez Sevilla, 1976: 114).

bovina 1 f. ‘estupidesa, neciesa’. «El siñor conde ya coneix la bobina dels españols, per a riure’s com un bachoca de la mochiganga de setembre. Ya sap el siñor de la cara forta que els lliberals la tenen fluixa, y són tan molls de morro y tan baixos de dabant com ells mateixos» (El Mole, 1840-41: I, 127), «Y al veure estes bovines, / aturdit es quedà Pere Martines, / que, vent-lo en aquell sable, / es pensà que el Calbet era el diable» (Gatomàquia, 17). 2 f. ‘embadaliment, encantament’. «les chens animoses / feren llums a millanars / de infinites diferències, / que em teniem ambobat. / (...) Y fon tanta la bobina / per a mi que, sens pensar, / me se va pedre el meu Sento. / (...) Com poguí pasí la nit, / (...) però a l’esclafar de l’alva, / comencí tot atontat / a pasechar per València» (Leon, 1784d: 2). Accs. NR. Cf. la locució menjar bovina ‘ésser molt estúpid’ (Rondalla, 16; El Mole, 1855: 5; Monsiur Laroà, 7; DCVB II, 639), ‘hacer el bobo o el simple’ (Caps, 116). Cf. «lliberals bolònios, que mencheu més bobina que rollos» (El Mole, 1855: 5). En El Mole, mantindre’s de bobina té un sentit similar: «Que hi acha lliberals doctes y empeltats de tontos que·s chuplen estes ñesples y es mantenen de bobina!» (1840, I, 360). En Esc. beure algú aigua de bobina ‘tener buenas tragaderas, ser un papanatas’. Deu tractar-se d’usos metafòrics de bovina ‘planta de la família de les borraginàcies’, identificada amb la borratja (EscLl.; MGad.). Els brots joves i la part dental de les fulles de la bovina, bullides, es poden consumir com a verdura. Es tractaria, doncs, d’un menjar considerat de poca substància, insuls. D’ací el sentit pejoratiu que adquireixen les expressions anteriors, i per extensió el mateix substantiu bovina, que formalment també podria fer referència a l’‘excrement de bou’. Es veuria com un signe de niciesa, de poc de seny, el fet de mantenir-se de bovina. Les fulles i les flors de la borratja s’usen també per a preparar infusions de propietats diürètiques i sudorífiques, cosa que explica les expressions beure aigua de bovina i suc de bovina: «com si els españols no foren tontos y no els hagueren empeltat a tots la pallola en suc de bobina» (El Mole, 1840-41: I, 68). A això cal sumar la més que probable influència addicional del parònim bovo i de l’arrel expressiva bobi-, que trobem en mots com bobià i bòbila (cf. DCECH, I, 603; DCVB, II, 531).

bovo de Còria loc. ‘ximple, babau, pocasolta’. «perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Però als qui els trencaria yo una estaca en les costelles és a tots aquells bobos de Còria que (...) tenen el cos ple d’alifacs y mataüres, y en tota la fe de la dotrina cristiana, crehuen que·l bañ d’esta nit els ha de llevar tota la roña y tots els mals esperits que·ls atormenten» (Llombart, 1877: 122). Loc. NR. El personatge del bovo de Còria era molt popular en terres valencianes als segles XVIII i XIX. Martí Gadea li va dedicar un parell d’articles dels seus Tipos, «per ser tan popular en lo nostre reyne», a pesar de no ser valencià (pp. 58, 254-255). En el setmanari El Mole fins i tot se li canviava satíricament el nom a València: «...esta València dels bobos, que, segons els bobos que hi a en ella, y lo que conten del bobo de Còria, a conte de dir-li Valènsia del Sit, debia dir-se Valènsia de Còria» (1840 I, 227). Sobre els hipotètics orígens d’aquesta locució, vegeu Buitrago (2002: 252).

braç 1 alçar el braç loc. ‘pegar, colpejar’. «–Dizpenzeu la granerà. / No anaba per a vozté, / era pa un pillet (...). / –Cuant alse el bras atra volta, / diga vosté pa qui és» (Millàs, 1914: 44). → mà 4. 2 allargar el braç loc. ‘pagar’. «–Com has trencat els cordons? / –Que com? Allargant el bras. / –No caic. / –Afluixant la mosca» (Millàs, 1884a: 19). Locs. NR. Imatge metonímica en la qual s’expressa l’acció de pagar per l’acció física que típicament l’acompanya d’estirar el braç.

braga 1 m. ‘home apocat, que es deixa dominar per la dona’. «No està mal... Miren la moixa / com l’engatusa y l’halaga! / Y ell està fet tot un braga» (Ximeno, 1893: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 645) figura només en plural. Hom associa satíricament un comportament considerat poc viril amb una peça de roba típicament femenina. Metàfora. 2 traure’s les bragues loc. ‘bescantar-se, difamar-se’. «perquè sobre el dot y els interesos y sobre els traques y vestits de l’abalot hagué molts alts y baixos de una y atra part, y es tragueren les bragues fortament» (Rondalla, 40). Loc. NR. Metàfora. Per la humiliació o situació compromesa socialment que suposa literalment traure a algú les bragues. 3 traure les bragues a l’aire (a algú) loc. ‘bescantar, criticar’. «en contra dels parlanchins qu·en tot vehuen la mala fe (...), y que no desperdisien ocasió ninguna de traure-li les bragues a l’aire al benèvolo client nostre» (Llombart, 1877: 278). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

bragassa / bragasses 1 m. ‘home sense energia, fluix, apocat’. «No·n té la culpa ella / (...), sinó eixe bragasa» (Salvador, 1876: 21), «No sigues tan cudol que te propases, / pensant-se qu·és el pobre algun babieca, / qu·encara que de brau masa no peca, / tampoc és, com tu et creus, algun bragases» (Llombart, 1877: 283). Acc. ND (bragasses). Figura en Esc. i MGad. També és popular en castellà bragazas (cf. Seco, 1970: 304; Sanmartín, 1998a: 128, Carbonell Basset, 2000: 76-77; Luque et al., 2000: 73). Derivat pejoratiu de bragues. La forma en singular no la recullen els diccionaris. 2 m. ‘home malforjat, vestit amb roba massa ampla’. «S’aplica a l’home desfargalat o desgalijat, que la roba li plora damunt, ademés de que li la fan tan ampla y folgà, que pareixen sachs, y siga ell un bragaces» (Tipos, 210). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. Metàfora fonamentada en el sentit recte de bragues ‘especie de calzones anchos’ (MGad.).