Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 11

boçar 1 intr. ‘vomitar’. «la plometa els fa boçar / un piló macarroner» (Morlà, 242), «picoreta per así, / mal de ventre per allà, / suant com un carreter, / ple de ganes de bosar» (Coloqui nou del poticari, 3). 1a doc. Mot valencià i tortosí (cf. DECat, II, 18; DCVB, II, 537; Mestre, 1916: 89; Llorens, 1983: 43; González i Felip, 1991: 58; Reig, 1999: 111; Casanova, 2001). També a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29), a Villena (Soler García, 1993: 53) i als Serrans (Llatas, 1959: I, 136). Arriba a terres aragoneses: bosar ‘vomitar los niños de pecho’ (Andolz, 1977: 46), ‘vomitar los niños pequeños’ (Negredo, 2001-2002: 99), bosada ‘vomitina’ (a Fuenferrada) (ibid.), bosadina ‘vómito grande por exceso de comer o beber’ (a Mora de Rubielos) (Moneva, 2004: 105). Derivat de boç ‘morrió’. Metàfora. 2 tr. i intr. ‘dir, declarar quelcom amb paraules, confessar’. «–Fray Martí, no prenga nosa, / que Toni és un home honrat; / sols que està preocupat / per no sé què mala cosa. / –Pués eixa cosa (...) / yo li faré que la bose» (Milacres, 209), «–Tindràs que bosar? / –A muntó» (Merelo, 1864: 13v), «–Ya m’estàs bosant / tot lo que m’aneu a fer. / (...) –Pos no-res, que m’han manat / que cuant puches, els avise» (Fe, 1900: 50). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En Esc. ‘descubrir lo que estaba secreto’. Figura en Pascual Garcia (Montoya, 1997: 234, 276) i en Reig (1999: 111). 3 tr. ‘sortir, manifestar-se (un sentiment, una qualitat)’. «Qui s’habia de pensar que hòmens a qui se veu en públic tan graves, tan estirats y erts, que·ls bosa la serietat per les cames, habien de fer-se pichor que·ls moñicots?» (El Mole, 1837: I, 108). Acc. NR. L’acció de sortir, de deixar anar, en principi per la boca, passa a aplicar-se figuradament a la manifestació de sentiments i qualitats.

bodegó 1 m. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Asò és nasió o bodegó?» (El Mole, 1870: 99), «Des de avans d’eixir el primer número d’esta Donsaina (...), ya comensà a susuir-nos lo que susuïx en este bodegó en totes les coses. Y més en lo que perteneix a eixa anarquia mental, a eixa confusió dels enteniments, a eixe llaorinto tan gran en què se viu o se desviu en lo dia» (Donsaina, 45). Acc. NR. 2 bodegó d’estudiants loc. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Este món és una embrolla, / un llaorinto confús. / És una escola a on el mestre / chua en los chics a la cuc; / galliner a on vint gallines / canten a pondre en un punt, / o bodegó d’estudiants / (...) És una gàbia de locos» (El Mole, 1840-41: II, 124). Loc. NR. Metàfora. La reunió en els bodegons de gent popular diversa i d’estudiants pobres per a menjar devia convertir aquests establiments en llocs tumultuosos i caòtics.

boira 1 f. ‘vanitat, presumpció’. «–perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185), «Per a què tanta boyra, / gica del Coro, / si menjaves huitenes, / y ara vols bollo?» (Tipos, 100). Acc. NR. En MGad. tindre algú molta boira ‘tener mucha vanidad, estar muy enfatuado’. En Alberola (1928: 285) tindre molta boira en los ulls. Metàfora. La vanitat és blasmada pels moralistes com un sentiment fonamentat en valors inestables, inconsistents i fugaços, comparable, per tant, a la boira, un vapor visible però sense consistència, immaterial i fugisser. 2 f. ‘diversió, tabola’. «ademés del dumenche, [els sabaters], / el dilluns sempre fan festa; / hasta el dimats o el dimecres / hi a molts que·ls dura la gresca. / Cada dia van de boira / y de fartera en fartera» (Diàlogo entre Pauleta y son tio, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. En el DCVB (II, 548) es registra només en català central. Metàfora.

boixar tr. ‘molestar, fastiguejar, xeringar, enutjar; afligir’. «M’ha boixat!» (Arnal, 1877: 34), «Me s’antoixa / qu·estic més sa qu·ha stat may. / Però ma muller me boixa, / pos me s’ha quedat mig coixa / des de el dia de Sen Blay» (Tabal, 193), «–haré que lo tiren! / –Ca! / Que a mi em tenen de favor? / Que a mi no em costa pagar / tots els mesos huit pesetes / del patiet? Mos ha boixat!» (Colom, 1881: 13), «–Roseta, me creus honrat? / –Home, vacha una pregunta! / –Que tu creus que no té punta? / –Crec que vosté està boixat!» (Thous, 1896: 29). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc., MGad., Fullana (Casanova, 1989: 433) i Pomares (1997: 55). De l’ús sexual del verb boixar ‘copular’, procedent de boix ‘mà de morter’, i metafòricament ‘penis’ (cf. Rossich, 1985: 7), prové el sentit que ens ocupa, per un desplaçament semàntic anàleg al de fotre, per al qual vegeu DECat (IV, 151-152).

bola 1 f. ‘mentida’. «–Era de bronce. / –Que bola!» (Coloqui nou entre el so Masià, 2), «A tot asò cada bola que arredola per eixes plases y carrers és com la micha taroncha de la Escola Pia» (Tabalet, 39), «(Este tio es pensa / perquè sóc un chic / encara, que·m pape / tot eixe... raïm de boles c·a inventat / pa auxar-me d’así)» (Lladró, 1858a: 25). Acc. ND al DECat, 1a doc. A Alcoi Pep Bola, malnom d’un home mentider (Moltó, 1986: 387). El sentit metafòric de ‘mentida’ és comú al català, al castellà, al francés i a l’occità antic (cf. DCECH, I, 616). Segurament pel sentit de ‘cosa inflada’ > ‘cosa falsa’ (cf. Wagner, 1924: 39; DCECH, I, 616; Ensisam, 475). En francés gonfle ‘propos mensonger’ (Colin, Mével, 1990: 309), ‘gros mensonge’ (Dontchev, 2000: 170). 2 f. ‘món’. «puix segons la bola va, / al compaset de la solfa, / el diner se ha de emplear / en supèrflues adrogues (...), / trampejant amunt y avall» (Leon, 1787b: 4). També bola del món ‘esfera terrestre o celeste’ (DCVB, II, 554) i bola redona (Nelo el Tripero, 190). Metàfora basada en la forma esfèrica del món, del planeta Terra. 3 f. ‘invitació a algú perquè marxe’. «Tomasa: –Vosté té el chènit tan pronte / que no m’està masa a conte... / D. Pasqual: –No t’està a conte, pos bola. / Tomasa: –No m’estaré molt pensant» (Mentres pasa, 13). Accs. NR (2, 3). En l’argot català actual bola ‘llibertat’ (Vinyoles, 1978: 56) i donar la bola (a un pres) ‘deixar-lo sortir en llibertat de la presó’ (Pomares, 1997: 55). En l’argot castellà de la presó dar / irse en bola ‘salir de la cárcel en libertad’ (Sanmartín, 1998a: 114), i entre delinqüents bola ‘libertad’ (Besses, 1905: 37). En l’antiga germania castellana ja es coneixia la locució escurrir la bola ‘huir, escapar’ (Alonso, Hernández, 1977: 118-119). Cf. dar (la) boleta (Buitrago, 2002: 162). 4 donar bola (a algú) loc. ‘desfer-se’n, desempallegar-se’n’. «yo ha tengut tres dones / (...) qu·eren com tres poliseros, / poro (...) / a les tres els doní bola» (Liern, 1868: 11v). Loc. NR. A Canals donar bola ‘molestar’ (Sancho Cremades, 1995: 170).

bolea f. ‘mentida’. «En este, pués, dit portal / acudixen estos vells / a contar dos mil mentires (...). / I, així, si voleu oir / bolees de cent en cent, / procurau callar un poc» (Morlà, 122), «–Sol dir alguna bolea? / –Sí» (ibid., 256). Acc. NR. En l’ALPI es recull a Marines (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Es coneix també en aragonés (Torres Fornés, 1903: 256; Pardo Asso, 1938: 58). Relacionat amb bola.

bolear intr. ‘començar a parlar’. «li diguí [al notari]: “vinga bolea”. / Y escomensà a relatar» (Nelo el Tripero, 4). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. En el DCVB (II, 557) es documenta el substantiu bolea ‘persona que diu moltes mentides’ en un diccionari mallorquí-castellà de 1878. Morlà ja hem vist que fa servir bolea ‘mentida’. En l’antiga germania castellana bolear ‘mentir’ (Salillas, 1896: 273; Alonso Hernández, 1977: 119), i encara actualment en murcià bolear ‘decir muchas mentiras’ (García Soriano, 1932: 18; Moliner, 1983: I, 393). Segurament relacionat amb bola ‘mentida’. En el fragment de més amunt el verb bolear designa de manera irònica la invitació de Nelo el Tripero al notari perquè comence a llegir la sentència condemnatòria contra la seua persona. És una bona mostra de la concepció negativa que el pillet té de la justícia.

bolero -ra adj. i m. i f. ‘mentider’. «–Que la diga Malaena: / una noche en una cena / se gastó seis mil reales / –(Bolera)» (Máñez, 1883: 14), «era (...) més bolero o mentirós que la Gaceta» (Espardenya, 165). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND al DCVB (s. v. boler, -ra). En l’argot castellà popular bolero ‘embustero’ (Besses, 1905: 37). Derivat de bola ‘mentida’.

bolet, arrimar un (a una femella) loc. ‘copular-hi’. «Sol anar un pardalet / volant a voltes per l’aire, / i en molta gràcia i donaire / li arrima un atre un bolet. / Fot el gran, fot el xiquet» (Bernat i Baldoví, 1845a: 21). Loc. NR. Cf. bolet ‘cop violent amb la mà’ (DCVB, II, 560), ‘brou, colomada, miquel’ (Casanova, 1981: 221), m’ha pegat un bolet ‘dícese a quien te confunde, engaña o equivoca sin malicia, sino por mal entendimiento’ (Llorens, 1983: 42); també castanya ‘colp’, pegar-se una castanya ‘chocar contra algo’, i dit també de l’acte sexual (Llorens, 1983: 51; Luís, 2000: 270).

bolics, a loc. ‘en gran quantitat, en abundància’. «Que, en estes coses, los frares / fan miracles a bolics» (Morlà, 203), «Arrancant-li els cabells blancs, / que·ls té a bolics» (Escalante, I, 211), «ara eixirien a bolichs els que vendrien la pàtria per un plat de llentilles» (Tipos, 162). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 561): a bolics i a punyades ‘de qualsevol manera, desordenadament’.

bolitjada f. ‘conjunt, grup de persones’. «dient a tota la volichà dels meus amics» (El Mole, 1837: II, 41), «Quin gust dóna vore una bolichà de moñicots raere d’una tartana» (ibid., 221), «Hi a en España una grandísima bolichada de lliberals de campanilles» (ibid., 254). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. A Alacant bolinxada ‘grup de persones’ (Segura, 1996: 134). Mot pres del llenguatge mariner i adoptat pel llenguatge quotidià. Pròpiament una bolitjada és el ‘conjunt de peix que és agafat amb una tirada de bolig’. D’ací passa a aplicar-se per extensió metafòrica a un conjunt de persones.

bollint, estar loc. ‘estar molt excitat d’un sentiment intens’. «–Com no té nóvio, la pobra / està... / –Com la mel, bollint» (Liern, 1861a: 15). Loc. NR. Amb un sentit semblant simplement bullir (DCVB, II, 733). Metàfora.

bolo m. ‘curt d’enteniment, talòs’. «Però què diem? Els c·an parlat d’El Mole són persones de caletro? Saben lo que es peixquen? Coneixen lo que diem? Per lo que toca els que coneixem, tots són bolos en brasos y tot» (El Mole, 1837: I, 60), «Me crema / que sigau tan bolos» (Lladró, 1858a: 5), «Confesa que eres un bolo; / mira tu si està poc clara» (Escalante, I, 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà col·loquial (DRAE; Seco et al., 1999: 694; Luque et al., 2000: 69), i en aragonés ‘persona torpe, ruda’ (Pardo Asso, 1938: 59); a Sinarcas bololo ‘bobo’ (Palomares, 1981: 249). Possible desenvolupament metafòric a partir de bolo ‘pedra redona’ (DECat, II, 61; DCECH, I, 616), pel caràcter dur, pesat, inert i grosser de l’objecte, i perquè evoca formalment el cap, però buit de cervell. Cf. «–Este món és una bola! / –Mire’l / (y un bolo el seu cap)» (Perlà, 1889: 10), «Mirant a Onofroff una chica / en lo teatro de Apolo, / dormint quedà com un bolo» (Onofroff, 5), «Ella caigué com un bolo, / de histèric segons la trasa» (Onofroff, 11). A Villena, per exemple, bolo ‘canto rodado de buen tamaño’ (Soler García, 1993: 52). Cf. adoquín ‘bobo, necio, torpe’, que també evoca la duresa de la pedra (Carbonell Basset, 2000: 10). → dur.

boloni / bolònio -a adj. i m. i f. ‘persona nècia, ignorant’. «pués deuran a la modista... / y la tela dels bestits / al bolònio comersiant» (La foquerera, 4), «y els lliberals més tontorrons encara y més bolònios que bolònia és la Rechènsia» (El Mole, 1840-41: I, 68), «qu·encà que bolònio, / allò que·m fique en lo cap...» (Bellido, 1876: 9), «No es pense que som bolonis» (Escalante i Feo, 1889a: 80), «que al vorem fet un boloni, / el dotor m’a reseptat / com una nesesitat / el cordial del matrimoni» (Campos, 1896: 9). Mot NR. En Esc. i MGad. boloni / bolònio. En castellà bolonio id. figura ja en Autoridades (I, 641) i en Terreros (1786: I, 258). Pastor y Molina (1908: 53) recull el derivat boloniada ‘necedad’. Nom gentilici de Bolonya, ciutat coneguda amb el nom de Bologna la Dotta, per la seua famosa universitat, la més antiga d’Europa, a la qual acudien nombrosos alumnes estrangers. Aquesta fama va donar lloc a la locució esser fuor di Bologna ‘estre hors de soy, estre ignorant, parce que les sciencies s’estudient à Bologne’ (Prati, 1970: 150). Potser per ironia o per malevolència el terme s’aplicà als indoctes i necis (cf. Autoridades, I, 641; Terreros, 1786: I, 258; Calles, Bermejo, 2001: 81-82; Buitrago, 2002: 686).

bolsa → bossa.

bolseria f. ‘escrot’. «Chesús, Chusep y Maria! / Cuan mala és la meua sort! / Regalar-me un pardal mort / tan prop de la bolseria!...» (Carreres, 1909: 62). Acc. NR (s. v. bosseria). → bossa.

bolxaca 1 m. pl. ‘home dèbil de caràcter’, aplicat sovint a l’home que es deixa dominar per la dona. «–Si ell no fóra un calsonasos... / –Calsonasos. No diu mal! / Bolchaques de pa florit / li dihuen en lo veïnat» (Escalante, I, 211), «La veritat / és que són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (ibid., II, 424), «Per més que vullc fer-me l’home, / no hi a mans, sóc un bolchaques» (Arnal, 1877: 14), «Y què faràs, gran bolchaques? (...) / Pasa’m, pasa’m per a dins» (Fambuena, 1881: 11). Acc. NR. En el primer exemple intensificat pel complement de pa florit. En Esc. boljaques ‘vainazas’; en el Tresor de Griera (II, 339): butxaques id., a Vinaròs, Benassal i Sant Mateu. Als Serrans bolchacas id. (Llatas, 1959: I, 133). En una altra ocasió documentem pareix bolxaques, amb referència aparent, pel context, a una persona indolent, melsa freda (→): «Gaspar, / Tona, ixcau pronte! / (...) Afaña’t. Pareix bolchaques!» (Escalante i Feo, 1889b: 27). Potser té relació amb aquestes metàfores l’estereotip de l’individu indolent, negligent, sense caràcter, que es desentén de les seues obligacions, la qual cosa es pot expressar gràficament amb la imatge de qui es fica les mans en les butxaques, en comptes d’actuar, o bé fer referència a un individu malforjat, mal vestit, i la subsegüent associació d’aquest concepte amb el de ‘curt de coratge’, com ocorre amb baldragues (DCVB, II, 233). → balandran. 2 tenir en la bolxaca (algú) loc. ‘tenir-lo conquistat, seduït’. «–Con que quedem en que·l vols? / –No el tens tu ya en la bolchaca?» (Balader, 1871a: 12). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora.

bolxacotes m. ‘home fluix de caràcter’. «el bolchacotes ahí dins / en la vieca tremolins» (Salvador, 1876: 23), «Perqu·eres un bolchacotes / tots mos puchen a caball» (Badia, s. a., 22v). Mot NR. Derivat intensiu de bolxaques.

bomba 1 f. ‘ventositat sorollosa’. «“Cochina, poca vergoña” (...) / Y acabant soltà atra bomba / set o huit voltes més gran» (Martí, 1997: 345). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 567) es registra a Catalunya i a Menorca. Metàfora humorística fonamentada en el soroll de la ventositat. 2 f. ‘mentida grossa’. «–(Si és capàs de dir qu·ha mort / l’àguila del colomet!) / (...) –Ejem!... / –(Ejem!... Bomba va!)» (Escalante, II, 303). Metàfora que destaca l’espectacularitat de la mentida. 3 interj. «–Tin-te, que el que hu a de fer / ya els prepara un ambigú / en la taula de Luzbel. / –Yo ho volguera veure. / –Bomba! / De sent llehues, y algo més» (Roquet y Goriet, 2). Accs. NR (2, 3). En aquest context expressa una actitud de sorpresa o d’admiració.

bombejar intr. ‘maldir, insultar’. «–Pentureros, pixavins; / ofisials de mala cava... / –Ya ve Toni bombechant...» (Salelles, 1864a: 26v). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la capacitat ofensiva i feridora dels projectils.

bombo 1 m. ‘panxa, ventre’. «El diner és ben gastat, / com siga en lo que s’engul. / (...) Pués rípio al bombo, y abant» (Sanchis, 1878: 21). Acc. NR. Metàfora formal. 2 tocar el bombo (a algú) loc. ‘pegar-li, colpejar-lo, apallissar-lo’. «Este tal va traduir / una pesa del fransés; / y fou tan insubstansial / que li tocaren el bombo» (Liern, 1859: 26), «en marcha, perquè si no, / és capàs que·ls sarrasenos / mos toquen el bombo» (Badia, 1886: 26). Loc. NR. Metàfora.

bona de Déu, a la loc. ‘indolent, de qualsevol manera’. «Yo soy un hombre / metido siempre en su casa, / sin pensar en otra cosa / que en sus mulas y en sus barcas, / en tener limpias las tripas / y ben lluenta la pancha. / Algo... a la bona de Déu, / però a honrat ningú me guaña» (Miquel, 1888: 14). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 529): a la bona de Déu ‘de qualsevol manera, a l’abandó’.

bonjuan m. ‘bonifaci, bonàs’. «A este bonjuan (...), que, com dich, pareixia dels que ballaren en Belem» (Rondalla, 12). NR. Correspon al català general bonjan; amb reducció popular de Joan a Jan. En castellà buen Juan i juanazo ‘hombre sencillo y fácil de engañar’ (García Gallarín, 1997: 40). Deonomàstic usat com a classificador d’un determinat tipus humà.

bony m. ‘deute’. «–Tots mos tiren al carrer. / –En més boñs qu·una caldera» (Vives, 1877a: 8), «Morí de una edad regular, y havera pogut viure encara alguns anys més, a no tindre en los darrers tants desgusts de família, que li feren fer un gran bony en casa Ferri, qu·en un poch més l’haguera tirat a pique» (Espardenya, 129). Acc. NR. Figura en Esc., MGad., Llorens (1983: 42) i Pomares (1997: 57). Cf. fer o tindre un gran bony ‘molts deutes’ (Alberola, 1928: 118), a la mort deixà un gran bony (Anguiz Pajarón, 1984: 274). Un deute implica un inconvenient per al deutor, com el bony, a més de ser un accident que trenca la linealitat, la «normalitat», que representa no tenir cap compromís econòmic per satisfer.

boquejar 1 tr. ‘criticar, reprovar’. «Siga esta la primera y la darrer volta que·s fiquen en mi... Ara els ha descarregat a les dos per lo qu·estaven parlant de mi, però a l’atra vegà que sàpia que·m boquechen y em roseguen darrere, les agarre del coll y les aufegue» (Ensisam, 252). 2 intr. ‘replicar, contradir’. «Ella manava en casa y portava els saragüells, y ell molt gustós de que·ls portara, puix li donava la vaya en tot y en res li boquejava» (Espardenya, 102). 3 intr. ‘menjar’. «Y abans encara boquejaben, perquè de la amortisasió bé que mal ya tenien de cuant en cuant algun piscolabis» (El Mole, 1837: II, 6). El verb boquejar pròpiament s’aplica a l’acció de moure la boca i d’espirar (DIEC). En el DCVB (II, 580) consta també amb el sentit de ‘parlar un poc’. Per extensió s’aplica, doncs, a altres accions que es fan obrint i tancant la boca (‘criticar’, ‘replicar’, ‘menjar’). 4 intr. ‘estar (algun objecte) quasi buit, esgotat’. «Yo buscaba acomodar-me / sense tindre que rascar / lo bolsillo, que ya el pobre / es trobaba boquejant» (Leon, 1789d: 2). Accs. NR (1, 2, 3, 4). Extensió, aplicada a objectes, de l’accepció de ‘fer les bocades de l’agonia, morir-se’ (cf. DCVB, II, 580). En l’argot castellà popular estar dando las boqueadas ‘estar una cosa a punto de terminarse’ (Besses, 1905: 38), dar las boqueadas ‘estar en extrema necesidad’, boquear ‘estar una cosa acabándose y en los últimos términos’ (Seco, 1970: 303-304).

boquimoll 1 m. ‘persona càndida, innocent, ximple, fàcil d’enganyar o convéncer’. «pués, simples, tot és postís / lo que en ella contemplau, / y per açò tant de gasto? / Aurà boquimolls més grans?» (Ros, 1733a: 4), «Boquimoll, tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «Jo dic que esta es pensarà / que jo só algun boquimoll (...), / que en dir-los “Fill del meu cor (...), / per tu pedria la vida”, / ja els han encarabassat» (Martí, 1996: 84), «Desgraciat l’home que es casa / en dona que tira un pam, / pués si l’home és boquimoll, / el vol fényer y pastar» (Martí, 1997: 294). Acc. NR. Consta en Griera (Tresor, II, 224); en Labèrnia (1839: 274) bocamoll id.; en Pla i Costa boquimoll, per fàcil de engañar (Martines, 1998: 121); també es coneix a la Plana Baixa (González i Felip, 2000: 92), en tortosí (Mestre, 1916: 88), i a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29). En castellà boquimuelle id. (DRAE, Luque et al., 2000: 70). Els de Teulada són boquimolls per llur senzillesa (Tipos, 28). Segurament té a veure amb la idea de la mollesa de la boca o del bec associada a la immaduresa, a la falta d’un desenvolupament ple. Cf. bocamoll ‘jovenet amb pretensions d’home fet’, a Barcelona; caragol boquimoll (o bocamoll) ‘caragol immadur, que té molt blana la vorera de la closca’, bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria de callar’ (cf. DCVB, II, 404, 537), o ser del bec moll ‘ximple, ingenu, bleda’. → bec. Potser convé afegir-hi les idees de fluixedat, de manca de força i vigor relacionada amb la mollesa (cf. DCVB, VII, 519), i sobretot de caràcter feble, sense voluntat (moll) (cf. DIEC,1997: 1235). → moll de morro. 2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. «com no eren boquimolls (...), feen el non sabo, y no havia qui·ls traguera una paraula» (Rondalla, 34). 1a doc. Consta en Esc. i MGad. Pomares (1997: 54) i Verdaguer (1999: 40) recullen la variant bocamoll. També se’n diu moll de boca o de llengua (DCVB, VII, 519). Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70). Metàfora construïda possiblement sobre la imatge de la mollesa de la boca, la qual cosa fa que es puga obrir amb facilitat, que siga poc resistent a l’hora de mantenir secrets, i potser relacionada també amb l’accepció anterior, en la qual s’incideix en la candidesa i la ingenuïtat, que duu a parlar de forma indiscreta. 3 m. ‘habitant de la ciutat de València’, pejorativament. «puix sobre açò està València / en un llabirint molt gran, / fent los molls dos mil discursos / y rompent-se tots lo cap (...) / Y tot açò què vol dir? / Vocables amuntonats / per a deixar encantada / a la gent que no ha estudiat. / Què li pareix, so retor? / No estem ben aparellats? / Y els boquimolls a nosatros / nos tenen per ignorants!» (Ros, 1744: 2), «tot lo món se’n folgarà / de saber que a un boquimoll / cert llaurador ha enfrascat / en un porc» (Martí, 1997: 363), «els pifientes boquimolls» (Donsaina, 65). Acc. NR. El terme boquimoll s’aplica pejorativament, com moll, als habitants de la ciutat de València, per oposició als llauradors. El mot en aquest sentit fa referència, en to burleta, al capteniment aprensiu, escrupolós, excessivament delicat (‘moll’) i artificiós que hom atribueix als ciutadans, especialment als petimetres o pifientes.

boquis 1 m. ‘fam’. «Ells que són tan penitens, / y sempre estan dechunant, / pense portaran un boquis / que ni tots los estudiants» (Milacres, 75), «Nosatros / tan famolencs, y ell [el pa] tan ros... / tan tentaor... Deixaríem / de caure en la tentasió? / Perquè el boquis no té lley» (Un pillo, 51). En un sainet d’Andreu Amat Voquis és el sobrenom d’un estudiant famolenc (Fàbregas, 1967: 103). Esc. n’assenyala el timbre obert de la o en valencià. Vinyoles (1978: 57) documenta en 1912 boquis ‘queviures’. En l’argot castellà boquí ‘hambre’ i boquinó ‘hambriento’ (Besses, 1905: 38). Mot procedent del caló boqui, boquis ‘fam’ (cf. Wagner, 1924: 39; Claveria, 1951: 198-199, 215). 2 m. ‘atenció, deler per escoltar i atendre’. «Li dic que em trove en brases, aguardant que escomence (...), perquè els fadrins de les barraques m’escoltaran a mi en més boquis que si fóra el pae pedricaor de la Cuaresma» (El Mole, 1837: II, 5). Mot NR. Extensió semàntica de l’anterior, com la que es produeix en el sinònim fam, que de ‘desig intens de menjar’ passa a designar altres desigs i anhels intensos.

bord -a / bordet -a 1 adj. i m. i f. ‘fill o filla de pares desconeguts’. «Qui naix sens pares conéixer / és bort, y no ho pot negar» (Martí, 1997: 368), «Tu eres bordeta. / Te tragué de l’hospital ma chermana, que morí / molt pronte farà dos añs, / y m’encarreguí de tu» (Lladró, 1876: 6), «–És dir, que sóc borda? / –No. / Ton pare és este Oliviere / de París» (Fambuena, 1877: 26). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). És una accepció secundària respecte a ‘bastard, nascut de pares no casats’, de la qual deu ser una extensió. 2 adj. i m. i f. ‘fals’. «–Veches si els durà poc toba / el dia del casament. / –Si foren borts [les arracades], m’ho creuria» (Balader, 1876: 17). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 3 adj. i m. i f. ‘falsari, impostor’. «Con que vosté, so tunante, / té a nòstron pare [sant Vicent Ferrer] per bort? / Parle clar (...), / sinó yo faré que cante» (Miracles). La idea de ‘falsedat’, d’‘impropietat’, es troba en el sentit primari de bord ‘bastard’ i en el de ‘planta que no fa fruit o el fa dolent o petit’. D’ací es generalitza per extensió. 4 adj. i m. i f. ‘persona malvada, degenerada’. «Lladre! Bort! Solta!» (Sainets il·licitans, 223). Insult que també recullen Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). Amb aquest sentit també en castellà borde (León, 1996: 46; Sanmartín, 1998a: 123; Carbonell Basset, 2000: 73). Extensió dels sentits primaris de bord, per les connotacions negatives que impliquen. 5 adj. i m. i f. ‘dolent, enutjós’, aplicat a objectes, situacions o fenòmens atmosfèrics. «Tant así com en la Cort (...) / sopla un airet tan bort / que sinse alguns mils de lliures / ni es pot fer ni pot escriure’s / comentari a ningun texto» (Sueco, 1), «Déu que t’escolte (...) / y que milloren els temps / pa que no siguen tan borts» (Burrimàquia, 30). Accs. NR (3-5).

bordell 1 m. ‘desordre, confusió, desori o lloc on regna el desordre i la confusió’. «Pobre Miñana, si alçares / el cap en aquell bordell! / Allí entre soldats y cajes, / barateros... y algo més. / Quant no criden a la guàrdia, / hi a un soroll, hi a un desgabell, / hi a uns quedirs (...), / uns cuadros tan violents» (Lo romancer, 139). 1a doc. Figura en Pomares (1997: 57); a Gandesa bordell ‘lloc de desordre i perdició’ (Tresor, II, 228), a Alacant ‘desordre i confusió de moltes persones que no s’avenen, o conjunt de moltes coses desordenades i difícils d’aclarir’ (Segura, 1996: 135). En l’argot francés bordel ‘lieu où règne le désordre et la saleté’, ‘situation confuse et desordonnée’ (Colin, Mével, 1990: 70-71). 2 m. ‘embrolla’. «–Cuant s’aclarixca el enredro / sabe Dios com quedarem! / –Serà capàs? / –És molt churro. / (...) –Quin bordell!» (Palanca, 1872a: 23). Acc. NR. Accepcions metafòriques derivades del desordre, de la confusió i de la immoralitat que hom suposa regnen en un prostíbul. 3 m. ‘terme pejoratiu aplicat a alguna persona, objecte o situació desagradable o inconvenient’. «bon bordell és ser casat!» (Martí, 1996: 101), «I aquell que caiga que unfle. / Ai! Bordell de campanar! / Tot infàmies, picardies, / guilopades i maldats» (ibid., 300), «Si tu demanes limosna (...), / si puches a alguna casa (...), / abaixes del mateix modo / que te n’abies puchat (...). / Atres dihuen que no tenen / y que encara no han dinat. / Y per rematar el cuento, / te’n béns en les mans al cap. / ¿No és asò un bordell de calses / per a aquell que patix fam?» (Branchat, 82), «–Si van de capa caiguda. / –Y tu no? Vacha un bordell / de chiqueta, que tu vas / cap amunt?» (Vives, 1877a: 9), «Ay, chiqueta del bordell!» (Vives, 1877b: 20), «En este món del bordell / al qu·està en prosperitat / tot lo món li fa costat» (Ensisam, 43). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. De vegades amb complements (bordell de campanar, bordell de calces). El segon figura ja en un proverbi recollit per Carles Ros (1736: 45). En el DECat (II, 108) aplicat només a objectes. 4 bordell de murs y valls! interj. «Ay! bordell de murs y valls! / No dig[u]eu que tens vergonyes, / ma filla, no digues tal» (Mulet, 294). Loc. NR. Expressa disgust, contrarietat. 5 ni quins bordells! loc. «Quines lleis ni quins bordells / donen per just i assentat / que el qui té dinés no pensa / en favorir a l’estrany?» (Martí, 1996: 301). Acc. NR. Expressió intensificadora de la negació. Cf. Què... ni què collons! ‘expressió de rebuig, contrarietat o negació del que s’acaba d’afirmar’ (Pomares, 1997: 105). → cafall, haca. 6 quins aquells ni quins bordells? loc. ‘què’. «Quins aquells ni quins bordells / em tenen de esta manera?» (Martí, 1996: 241). Loc. NR. Expressió de mal humor, de contrarietat, intensificadora de la interrogació. 7 que bordell! loc. «–Con que si et vols quedar tu... / –Quin foll, ya m’ha desedit. / Sí que·m quede, que bordell!» (Colom, 1875: 20). NR. Expressió intensificadora per a indicar que no existeix cap inconvenient suficient per a fer alguna cosa. Cf. que collons! ‘expressió que reforça el que s’acaba de dir, o amb què es nega alguna cosa’ (Pomares, 1997: 104), i en castellà ¿qué cojones? ‘expresión de enojo para indicar que no existe ningún inconveniente para hacer algo’ (Sanmartín, 1998a: 253). 8 anar tot al bordell loc. ‘anar-se’n tot en orris, de mala manera’. «en oir-lo [el tabalet], al bordell va / tot, i a ballar falta gent» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 44), «Si el melengue fóra ell, / me’l menchaba, com y a Déu, / y anaba tot al bordell» (Colom, 1875: 39). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. A Mallorca anar as bordell ‘anar en desorde, de mala manera’ (DCVB, II, 586). 9 (tirar / anar) al bordell loc. ‘anar o enviar a mal viatge’. «Al bordell vaja el prior / a vendre les botifarres» (Martí, 1996: 264), «Pos siñor, en tantes confianses que tenia u de que ara s’arreglaren bé les coses y que tiràrem al bordell, per no dir atra cosa, a eixos renegats» (El Mole, 1840-41: I, 60), «y el món vacha allà·l bordell» (Salelles, 1864a: 26v), «Jo no vullc explicacions, / pilla el hato, y al bordell!» (Sainets il·licitans, 287). Loc. ND. 10 estar en el bordell (alguna cosa) loc. ‘estar perduda, introbable’. «En lo bordell / estaven els aparatos / dels canons y dels morters» (Martí, 1996: 247). Loc. NR. Es tracta de locucions amb sentits pejoratius derivats d’un lloc típicament vinculat a la immoralitat i al desordre.