Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 10

Bellús, anar cap a loc. ‘envellir’. «Si no mirara / que vas ya cap a Bellús, / (...) churaba / qu·eres tu la que·l festeches, / y no ta filla» (Balader, 1876: 10). Loc. NR. Homosemització entre els parònims vell i el topònim Bellús.

bemols, tindre (alguna cosa) ‘collons’ amb matisos semàntics diferents. «Pos est·atre troset també té cuatre bemols. Oixquen vostés (...): Los ampleados de todas categolías que se les costifique haber metido nomás un poco la mano en las cosas de la patria, por la primera ves serán afusilados públicamente» (Sueco, 85), «Fasen rogle, caballers, / y oixquen si volen un poc, / que vullc contar-los un chiste / que té un parell de bemols» (Solemne chasco, 1), «Que no tindrà..., repalleta!, / vemols lo que·m pasa a mi? / Treballan més qu·n rosí, / may puch tindre una peseta?» (Barreda, 1870: 3), «Això té cuatre bemols, / y confirma més el fet / de que tots els españols (...) / van darrere els caragols» (Ensisam, 124). Acc. NR al DCVB ni al DECat. Pomares (1997: 49) registra bemolls ‘testicles’, en frases com tenir (algú) bemolls ‘ser molt valent’, ‘ser un penques’ i tenir (alguna cosa) bemolls ‘situació poc corrent, o curiosa, etc.’ En MGad. tindre una cosa bemols ‘ser difícil’. En castellà col·loquial bemoles ‘testículos’ (Carbonell Basset, 2000: 56), usat sobretot en la locució tener bemoles ‘tener valentía’ (Sanmartín, 1998a: 93). Els testicles, com a atribut masculí, són concebuts popularment com a símbol de força, d’audàcia i de vigor. La substitució eufemística de collons per bemols segurament està motivada per la semblança fonètica entre tots dos mots, a més de la dificultat que suposa el bemoll en la interpretació d’una nota musical (cf. Buitrago, 2002: 746).

bengala f. ‘membre viril’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Metàfora formal.

berenar¹ 1 ajuntar / juntar els berenars loc. ‘casar-se, unir-se sentimentalment’. «Quant serà el dia (...) / que achuntem los berenars?, / que es lo mismo que decirte: / quant nos podrem desposar?» (Ros, 1748: 6), «encara que se li féu la pasta agra morint-se-li el seu Gimo, no per això volia (...) juntar los berenars en Pep de Quelo» (Rondalla, 37). 2 arreglar els berenars loc. ‘casar-se’.«La que me vullga qu·ho diga, / y pasarem a la part / d’arreglar-o com se puga / y arreglar els berenars» (El fadrí, 96). 3 no entendre (el) berenar loc. ‘no entendre la situació, l’assumpte’. «però en València, yo estic / com un tonto de pensar / que qui sempre ha dat la lley / en asuntes semejants / (...) se esté mano sobre mano. / (...) Amic, / no entenc este verenar» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 2). Locs. NR. Metàfores.

berenar² prnl. ‘matar (algú)’. «al coronel, me’l berene, / y después me fumo el pliego» (Roig, 1890: 48). Acc. NR. Metàfora que assimila la destrucció de l’enemic amb l’acte d’empassar-se un menjar.

bergant m. ‘brètol’. «estic tan apurat / d’eixa canalla francesa, / que, si no fóra mirar / que tinc muller y set fills, / ya haguera pasat la mar, / y estaria en la morisma. / Sols per no oir nomenar / (...) a ningú de la pandilla / de indignaços y bergants» (Proclama, 1). Coromines (DECat, I, 769) destaca bergant com un mot col·loquial en el sentit pejoratiu de ‘murri, trapella, home poc exemplar, poc digne de respecte’. Si bé considera «lleument exagerada» la definició ‘brètol’ del diccionari de Fabra, pensem que en el fragment que citem més amunt s’hi adiu bastant bé. A més, el nostre exemple recorda el sentit etimològic de bergant, pròpiament ‘membre d’una bergada’; en aquest cas amb referència pejorativa a l’exèrcit francés enemic, durant la Guerra del Francés. En Pomares (1997: 49) també bergant ‘brètol’.

berlenguer m. ‘orinal, bací’. «oig dir moltes vegades / en lo hospital als barbers / y als doctors (...): / “Traeu eixe berlenguer / de davall lo llit”, y luego / (...) trahuen un gran servidor / ple de merda» (Tres, Clarasó, 1999: 51). Mot NR. Deonomàstic, format sobre el nom de l’impopular jesuïta Donís Ginés Berenguer (cf. Tres, Clarassó, 1999: 43, 51).

bes 1 m. ‘colp; ferida’. «El infant tort morinse de una tallaüra de cama de resultes de un bes de bala de canó» (El Mole, 1837: II, 120). Figura en EscLl. i MGad. amb el sentit de ‘colp’; també en castellà col·loquial i argòtic (Carbonell Basset, 2000: 58). Metàfora fonamentada en el contacte físic, i amb un cert contingut irònic, ja que si el bes és una demostració d’amor, d’estima, els colps i les agressions, en principi, són prova de tot el contrari. 2 m. ‘furt’. «–I és lo furt considerable? / –De dos mil ducats i més. / –I a qui han pegat tan gran bes?» (Morlà, 255). Accs. NR. Metàfora amb connotacions iròniques. 3 pegar un bes a la bóta loc. ‘beure vi’. «Peguem-li un bes a la bóta (La coge y bebe)» (Martínez i Vercher, 1865: 22). Loc. NR. Cf. dar besos al jarro ‘beber vino’ (Chamorro, 2002: 510-511). Metàfora.

besada al porró loc. ‘trago de vi’. «Y vinga allí l’alborot, / (...) y besades al porró, / y dentades al cocot» (El Fénix, 1844: 236). Loc. NR. Metàfora.

bèstia f. ‘persona que obra irracionalment’. «Faç com qui dorc, i l’escolte [a la dona], / fent gemecs i fent badalls, / soltant rots y afluixant flatos (...) / Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat [de menjar faves]!» (Martí, 1996: 100). Figura en Pomares (1997: 50) i Verdaguer (1999: 38). Metàfora amb connotacions degradants.

bestiada f. ‘ximpleria, acció o dita irracional’. «Estic per a reventar / de corache que me dóna, / al pensar en la bestià / que yo he fet, deixant tant solt / al loco del teu papà» (Garcia Martínez, 1890: 8), «Són tantes les bestiaes / que oixc en punt a rellichó, / que no vullc desputar yo / en chent que parla burraes (...), / que así hi a molta ignorànsia / y moltísim fanatisme» (Ensisam, 187). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bèstia.

betlem / belem / belén 1 m. ‘agitació, bullícia, confusió, rebombori, rebull, embrolla, desordre’. «però tornem al coixo, y sapiam en què quedà aquell belem» (Donsaina, 110), «qu·este món és un belem, / y qu·enchamay s’entendrem. / La u balla per así, / l’atre plora» (Milacre del loco, 13), «y vindran l’amo de casa, / l’Hasienda, l’Achuntament, / el botiguer dels colors..., / què sé yo!... tant de belem...» (Balader, 1872: 8), «–Què te pasa? / –Quin belem! / –Que va a matar-se / per ma culpa» (Palanca, 1871a: 12), «Bé hauràs vist que per ta culpa / casi s’ha armat un belem, / que no ha parat per milacre / com parà el ball de Torrent» (Arnal, 1877: 23), «A l’escoltar tals paraules, / contra els atres arremet (...). / De puntapeus y calbots, / se’n repartixen... no hu sé! / Y escabullint-se entre cames / d’aquell fandango o belem, / se n’ix de la sacristia» (Tipos d’auca, 170). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Cf. armar un belem (Alberola, 1928: 28). Deonomàstic procedent del nom de la població on nasqué Jesucrist, potser per la gran afluència de gent, la qual degué ocasionar les consegüents confusió i bullícia (cf. García Gallarín, 1997: 64), per referència a l’episodi bíblic de la matança dels innocents (Buitrago, 2002: 72), o per les representacions dels pastorets o betlems (Sanxis, 2002: 73). 2 m. ‘situació complicada, vesper’. «–Los dulces con profusión; si hay niños... / –Un batallón. / –(M’ha ficat yo en mal belén!)» (Escalante, I, 142). 3 m. ‘amistançament’. «Jo no tinc zels, ni en tal pense. / (...) Los zelosos d’ordinari / fan en casa la putput, / i, en eixint-se de la seua, / tenen betlem prevengut. / Con que volen llealtat / se’ls guarde, ab gran rectitud, / i ells no la tenen? No, no» (Martí, 1996: 197). Accs. NR (2, 3). En andalús ‘lío, amancebamiento’ (Alcalà Venceslada, 1998: 85). Metàfora. Potser per extensió del significat figurat de ‘confusió’, ‘complicació’, ‘embolic’ a les relacions sentimentals. 4 tindre amo el betlem loc. ‘tenir poder absolut sobre qualsevol cosa o persona’. «No hi a que fer egem, que ya té amo este belem» (Rondalla, 30). Loc. NR. Metàfora.

betzaida m. ‘betzo’. «Quina bomba o quin dimoni? / (...) Bola dic, so molt betsayda, / si vosté encara no sab / a quina terra ha vingut» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Mot NR. Segurament relacionat amb betzo. Cf. betzà, betzals, betzanada (DCVB, II, 465-466).

betzo m. ‘ximple, babau’. «És un gran betso» (Mayans, 80), «Ells volgueren celebrar / la festa en risa, pensan-se / en algun betso pegar. / Y em fartaren de pastisos» (Martí, 1997: 338). NR al DIEC, ND. Figura en Pomares (1997: 50) i en Verdaguer (1999: 39). En el DIEC només es recull la forma betzol. Mot de creació expressiva (cf. DECat, III, 445; DCVB, II, 757-758).

bicoca 1 f. ‘preu baix’. «–Santísima Trinitat! / Pos no ha esclafat les ulleres! / –Calle, això en una bicoca / les té apañaes» (Ovara, 1877: 21). 2 f. ‘cosa insignificant, sense importància, fotesa’. «per eixa mania de mudar noms a totes les coses que reina en lo dia, lo cual proba que les chents formals se paren en coses que són bicoques» (El Mole, 1863: 34). Mot NR al DCVB ni al DECat, acc. NR (2). Es coneix en castellà col·loquial, procedent de l’italià (cf. Sanmartín, 1998a: 98-99; DRAE). Metàfora.

bif 1 bif o baf loc. ‘una cosa o altra’. «Pués com quedem, mi señora? / No em respondrà bif o baf?» (Pep de Quelo, 4). 2 tant bif com baf loc. ‘tant una cosa com una altra’. «Tant me s’i dóna bif com baf» (Rondalla de rondalles, citat pel Diccionari Aguiló). Locs. NR al DECat ni al DIEC. Cf. dir algú lo mateix bif que baf (Alberola, 1928: 65). En el DCVB (II, 478) bif i baf ‘dues coses oposades’, es documenta en sant Vicent Ferrer. En occità antic ni buf ni baf ‘cosa insignificant que es deixa de dir o es diu’, que Coromines (DECat, I, 539) relaciona amb el català baf ‘vapor exhalat’, i amb buf, bufar, tots d’origen onomatopeic.

bigot, menejar el loc. ‘menjar’. «com tots havien mehenat tan bé el bigot y estaven bons de ventre, presto s’anaren adormint per les cadires» (Rondalla, 23). Loc. NR. Metonímia.

birlar 1 tr. ‘furtar’. «tinguen agarrat / el bolsillo, qu·en lo dia / hi a algú que té la mania / de furgar les bolchaquetes..., / y si es virla les pesetes, / els caurà la loteria» (Milacre del loco, 4). 2 tr. ‘llevar, arrabassar’. «Bum, bum! Carro!, y que nesples! / Ay Chesús! Ay, que nos tomben! (...) / Y a uns els tronchen / les cames, a atres els brasos / els trenquen, a atres afonden / el pit, y a atres el cap / els virlen, quedant-se a fosques» (Martí, 1997: 388). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. ND (1), NR (2). En Pomares (1997: 51): birlar ‘pispar’. Els significats de ‘furtar, estafar; sostreure’ tenen poca tradició en la nostra llengua, mentre que en castellà formen ja part del llenguatge dels malfactors dels segles XVI i XVII, juntament amb altres derivats (birlado, birlador, birlesca, birlesco, birlo, birloche) (cf. Hidalgo, 1737: 279; Alonso Hernández, 1977: 111-112; DCECH, I, 588; Sanmartín, 1998a: 101; Carbonell Basset, 2000: 61-62; Hernández, Sanz, 2002: 82).

bitzoc m. ‘ximple, curt d’enteniment’. «no és raó que vostés vixquen a la babalà y que·s queden dejuns com bitsochs» (Rondalla, 29), «Home, tu eres un bitsoch» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 2), «–Pués que no dic bé? / Se acaben los provincials, / bé poden plorar los frares. / –Les Milícies Provincials / són les que extinguix, vitsoch» (Martí, 1991: 167), «Tornejar se diu, vitsoc, / y parla amb més propietat» (Leon, 1808: 2). Mot NR al DIEC. En el DCVB (II, 504) i en el DECat (III, 446) només es documenta en la Rondalla de rondalles de Galiana. Les fonts documentals, incloent-hi els diccionaris d’Esc., EscLl i MGad. confirmen la pronúncia amb [ò]. És sinònim de betzo, i de formació anàloga, si bé amb una terminació diferent.

bitzocada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «Uns vitsocades solten» (Valencia por su monarca, 1802: 15). Mot NR. Derivat de bitzoc.

blanc -a / blanqueta 1 f. ‘tipus de moneda; pesseta; diners’. «Lo sotsprior dies ha / que va jugant a la piu, / i és cert de que no hi ha blanca, / segons pense, en Sent Paulí» (Morlà, 150), «Que està sens blanca lo poble» (ibid., 176), «em vaix quedar atollat, / sense tindre ni una blanca / per a poder-me tornar / chano chano cap así» (Branchat, 35), «Yo, yo mateix he segut u dels dichosos..., u dels que han soltat la blanqueta, redoneta, que per més señes era d’Isabeleta» (El Mole, 1837: I, 169). Acc. NR al DECat. En Vinyoles (1978: 54): blanca ‘pesseta’; en Pomares (1997: 52): ‘pesseta’, i, per extensió, ‘diners’. El terme blanca s’utilitza com a nom de moneda des de l’edat mitjana (cf. DCVB, II, 509; Diccionari Aguiló, I, 241). És també antic en castellà (Alonso Hernández, 1977: 113; Carbonell Basset, 2000: 63). En l’argot francés auber o aubert ‘argent monnayé’, del llatí ALBUS ‘blanc’, i blanche ‘pièce d’argent’, pel color de la moneda de plata (Colin, Mével, 1990: 20, 62). En el seu origen deu tractar-se, en efecte, d’una creació metonímica, fonamentada en el color de la moneda. Pel que fa a la pesseta, cf. «amollaren trenta-set y micha / d’eixes tan blanquetes / qu·en lo reine se digüen pesetes» (Chiste nou y divertit que susuí a unes llauraores, 3). 2 adj. i m. ‘reialista, absolutista, carlí’. «perquè sé que en este cos [dels voluntaris reialistes] / tots han de ser hòmens blancs, / sinse tindre res de negre» (Paper interesant, 7), «així se denominaben leurs partits en Espanya: blanchs els realistes, negres els lliberals» (Tipos d’auca, 261), «Sempre han de manar els negres? / Prou, prou, que ja estan ben farts / els pobres blancs d’habichueles» (Sainets il·licitans, 140). Acc. NR. Nom popular que rebien al segle XIX els reialistes. En el primer fragment es juga amb la polisèmia del terme blanc, oposat a negre, com a símbol de la rectitud i integritat dels absolutistes, partint del simbolisme del blanc com a color de la puresa. 3 adj. ‘home de poca empenta, covard’. «en últim cas tot seria cuestió de micha dotsena de sopapos més o manco, y això ningun home hu evita, a no ser més blanc qu·una cuallà» (El saltamartí, 2a època, núm. 2, p. 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’argot barceloní blanc ‘covard’ (Wagner, 1924: 38; Vinyoles, 1978: 54; DCVB, II, 508); també en castellà blanco ‘cobarde’ (Besses, 1905: 37; Luque et al., 2000: 64; Carbonell Basset, 2000: 63), i ‘bobo, necio’ (Salillas, 1896: 273; Chamorro, 2002: 154; Hernández, Sanz, 2002: 83). Cf. el derivat blanquívilis ‘covard’ (Pomares, 1997: 52; Verdaguer, 1999: 39). Metàfora. Per l’associació del color blanc amb la pal·lidesa i la candidesa, i per extensió, en sentit pejoratiu, amb la feblesa de caràcter i la manca de valor. Els covards empal·lideixen de por davant el perill. 4 deixar en blanc (algú) loc. ‘abandonar-lo’. «Bandidos! / Guilopos! Deixar-me en blanc...» (Escalante i Feo, 1889b: 32), «Calavera! / Cuant no tingues, ya vorem... / Tots te deixaran en blanc» (id., 1897: 42). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. El DCVB (II, 508) la recull al Maestrat i a Castelló. Metàfora.

blau -va 1 adj. ‘enravenat, embalbit de fred’. «y els moñicots machors van de ses mares / agarrats a les faldes blaus de fret» (Melonar, 176). En MGad. estar u blau ‘tener uno el color encarnado del rostro muy subido, por efecto del calor u otra causa’, com ara de colps: «Che! Vine así / cap a fora. Yo el fas blau» (Escalante i Feo, 1891: 7). Un efecte similar pot deure’s al fred. Reig (1999: 109) recull a Alcoi estar blau de fred, com també de fam, de son i de bulla ‘badar-se de riure’; a Beneixama estar (algú) blau de fam ‘tenir molta fam’ i de son ‘tenir molta son’ (Gascón, 1999: 347). El color blau s’associa sovint amb el fred, amb la congelació, per oposició al roig, relacionat amb el foc i la calor. 2 adj. ‘molt fatigat, esllomat, capolat’. «después que en la serra / he pasat una vida tan perra, / blau de fer faena / y alguns ratos de parar l’asquena» (Chiste de un lleñeter, 2), «hasta que la saragata sivil de l’añ 43 mos posà més blaus qu·un lliri, y molt tranquils, a palo seco» (El Mole, 1870: 38). Cf. fer blau (algú) ‘donar-li una forta tupada, apallissar-lo’ (DCVB, II, 519; Monjo, 1994: 132): «Anit tropesà en la Rocha, / y después de dir-se totes / les picardies... / (...), la féu blava» (Escalante i Feo, 1900: 8), fer a u més blau que un lliri (a bastonaes) (Alberola, 1928: 114); a Alcoi blau de verga i sense milotxa (Reig, 1999: 109). Els colps produïts per una pallissa o l’endoloriment i macadures causades per un treball fatigós poden provocar una congestió sanguínia amb la consegüent coloració blavosa de la pell. Cf. fer-la blava ‘fer quelcom inconvenient’ (Raspall, Martí, 1994: 319). També per relació a l’estat d’embriaguesa: «Escolte, blavet, no me furgue» (a Ximo Carpanta, «que ve un poc tèrbol») (Hernández Casajuana, 1928: 7); en castellà azul ‘borracho’, per al·lusió a la cianosi que produeix l’alcoholèmia aguda (Luque et al., 2000: 49). 3 adj. ‘irritat, enrabiat per la gelosia, gelós’. «–Si vosté es vera tan blau... / –En los mateixos diners / busca-te’n atra i en pau. / –Aixina hu faré, que a soles / vengansa el meu pit resolla» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 307). Accs. NR (1-3). En EscLl. i MGad blau, -va ‘celoso, -a’. 4 adj. ‘arruïnat, empobrit, sense diners’. «només ha vengut a que·m deixe cuatre duros per a el camí, perquè estic més blau que un hàbit de sen Fransés» (Donsaina, 102), «–Si això és, també dirà / que Tomàs no tindrà un clau? / –Podria també estar blau...» (Salelles, 1864c: 4), «Tengo la bolchaca huida. / M’han dejado escorreguda! / Més blaba qu·una sardina» (Liern, 1873). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 519) es registra només en català central. En Pomares (1997: 52): deixar blau (algú) ‘sobretot en el joc, guanyar els diners del contrincant’; en Raspall, Martí (1994: 223) anar blau ‘no tenir ni un cèntim’. Deixar (o quedar) blau té també el sentit de ‘deixar (o quedar) (algú) estupefacte, sorprendre’l, deixar-lo parat d’admiració’ (DCVB, II, 519; DECat, I, 835). Un blau és dialectalment una ‘impressió violenta o fonda’ (DCVB). El color blau s’associa, doncs, amb la congestió sanguínia, amb l’embriaguesa, amb el fred, amb la congelació, i per extensió amb una forta impressió provocadora d’uns efectes relacionables.

blec 1 m. ‘beneit, curt d’enteniment’. «Te conec, te conec, grasiosa... (...) Sí, guilopa, tu eres la dona de don Seledonio, que t’as disfrasat de blec per a que ell no te conega» (El blua, núm. 1, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Salvador (1943: 244) el recull a Benassal: blec, -a ‘encantat, embadalit, atordit, beneit, curt d’intel·ligència’, d’on el pren el DCVB (I, 522). 2 un blec loc. ‘res’. «–No doneu a entendre un blec. / –Se farà confrome mana» (Merelo, 1864: 13). Loc. NR. Metàfora intensiva.

bleda 1 f. ‘dona aturada, babaia, totxa’. «fon casat en la tia Quicota (...), que, llevat de bona dona, era una bleda, molt parà y molt sompa» (Espardenya, 52). Acc. ND al DCVB. 2 f. ‘dona deixada, apàtica, peresosa’. «també ni hi a atres que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere, mes aixina que prenen estat y tenen qui les mantinga, casi totes se tornen manteres y pereoses» (Tipos, 303). Acc. NR al DCVB. El mot bleda es coneix amb diferents matisos semàntics al·lusius a feblesa, delicadesa excessiva, deixadesa, insipidesa o poca intel·ligència (cf. DCVB, II, 522; DECat, I, 840; MGad.; Diccionari Aguiló, I, 245; Martí, Aparicio, 1983: 28; Pomares, 1997: 53); també com a malnom (Moreu-Rey, 1981: 103, Garcia Frasquet, 1991: 20). Els noms dels vegetals es converteixen sovint en el registre col·loquial en insults i veus pejoratives. En aquest cas es tracta de metàfores fonamentades en la idea de la bleda com a un vegetal de poca substància, insípid i poc consistent.

bledota f. ‘dona babaia, totxa’. «y el tio Juan morí primer así, y ella en Gorga, en companyia de la filla, que, encara que algo bledota, volia molt a sa mare y era més guardosa y formal que sos germans» (Espardenya, 61). NR. Derivat intensiu de bleda. En lleidatà bledot ‘aplicat a un home: un poca substància’ (Massana, 2004: 30).

bòbilis 1 de bòbilis (en) bòbilis loc. ‘de franc; sense treball ni esforç’. «buscant-li yo un comodo [a la neboda] que ens sabria a tots de perles, està erre que erre y efeta en que no s’ha de casar en qui yo vullch. Ella no té més que la sombra de sos pares y tal qual una robeta de ma sogra que li deixà en lo testament (...). Lo que mane s’ha de fer, y no res més, que ací no ham de viure de bòbilis en bòbilis y com si fórem d’enguany» (Rondalla, 16), «Molt me he alegrat yo de veure / que viviu de mogollón, / y així de bòbilis bòbilis, / ixca d’a hon ixca» (Un pillo, 37). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 532) es documenta precisament en aquest fragment de la Rondalla de rondalles. En castellà de bóbilis bóbilis id. es troba ja al segle XV (cf. DCECH, I, 602; Martín Alonso, 1986: 530; Carbonell Basset, 2000: 65). Pardo Asso (1938: 57) recull de bóbilis ‘gratuitamente, de mogollón’. Pellicer (1986: 172) pensa que Galiana prengué aquesta expressió del Cuento de cuentos de Quevedo, si bé no és l’únic text valencià on apareix. En Esc. de bòbilis bòbilis ‘de bóbilis bóbilis o de balde, sin trabajo, a la sopa boba, a espenssas de otro; bobamente’; MGad. afegeix la locució sinònima bobis-bobis. A Beneixama de bobis en bobis ‘de bades, sense pagar ni firmar res, sense esperart’ho ni costar-te res’ (Gascón, 1999: 245). També sense reduplicació: «Ma tia no se mencha més de bòbilis el meu chornal» (Hernández Casajuana, 1917: 14). És un dels diversos cultismes adoptats pel registre col·loquial, sovint alterats fonèticament i semànticament, amb una funció comico-irònica (cf. Seco, 1970: 145-167; Pérez Teijón, 1990: 23-31). Segurament es tracta d’una deformació del pronom llatí vobis. La terminació -ibilis és una mena d’hiperllatinisme humorístic (cf. DCECH, DCVB, II, 532; Buitrago, 2002: 197). 2 de bòbilis bòbilis loc. ‘admirat, embadalit’. «Però saps / que parles com qui predica! / Estic de bòbilis bòbilis. / De a hon has tret tanta doctrina?» (Milacre del taberner, 7). Loc. NR. Possiblement en aquest cas intervé una homosemització amb els parònims bovo i / o bovina (→ bovina). Cf. quedar-se en bobis ‘no enterarse de nada’ (Mercadal, 2004: 33).

boboni m. ‘estúpid, babau’. «–Con que es quedà allí? / –Boboni, / que se havia de quedar!» (Leon, 1789a: 6). Mot NR. Possiblement relacionat amb bobo (bovo) ‘beneitot, curt d’enteniment’. La terminació. -oni recorda la del sinònim boloni (→). Cf. el castellà col·loquial i jocós bobón, augmentatiu de bobo (cf. Auto-ridades, I, 625; Luque et al., 2000: 66). Amb tot, és interessant la coincidència amb els següents sobrenoms de moriscos valencians: Baboni, Bobonet, Bobone i Boboni, formats, segons Labarta (1987: 126) amb l’àrab babūn ‘abejón, abispón’ (cf. Colomina, 1991: 129). → borinot, bumbotejar.

boca 1 f. ‘pistola’. «pistola, boca» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en l’argot dels malfactors valencians del segle XIX. Acc. NR. Cf. boca de foc ‘arma que es carrega amb pólvora’ (EscLl.). El mot boca passa a designar, per sinècdoque, el tot (la pistola) per una de les seues parts (l’obertura per on surten els projectils o boca). Cf. «las bocas de los fusils» (DCVB, II, 533). A més, hi ha una especialització de la veu boca a un tipus concret d’arma. 2 boca de llobarro loc. ‘obertura externa de la vulva’. «s’ha arromangat les faldetes. / I a l’encendre jo un cigarro, / li he vist entre l’encisam / una boca de llobarro / que tirava més d’un pam» (Bernat i Baldoví, 1845a: 37). Metàfora formal amb connotacions humorístiques i degradants. Cf. «Alsant el got ple en la mà y obrint més boca que un llobarro» (El Mole, 1855: 270). 3 boca de lluç loc. ‘persona de boca gran’. «Mireu-la! Boca de llus! / Jaleate! Quin retrato!» (Escalante, I, 520). Metàfora animalitzadora seguida d’una sinècdoque per la qual s’identifica despectivament el tot (la persona) per una part (la boca). 4 boca de plata loc. ‘persona que parla grans veritats’. «–Veritat de a fólio! / –Que boca de plata!» (Sainets il·licitans, 163). Metàfora fonamentada en el valor de la plata. Per sinècdoque designa el conjunt de la persona. 5 boca de portal loc. ‘boca molt gran’. «Però a un nas de pam de vara / y a una boca de portal, / quin noble li pot posar bona cara?» (Milacres, 253). Locs. NR (2-5). Hipèrbole humorística. 6 boca de rap loc. ‘persona de boca gran’. «Se pot vore més descaro! / Un dia, boca de rap, / eixa llengua te l’arranque / en soca y tot» (Escalante i Feo, 1889b: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. La recullen EscLl. i MGad. 7 boca infernal loc. ‘persona insolent, que parla malament de tothom’. «Santísima Trinitat, / y quin estropisi féu / aquella boca infernal! / Al pas que anaba llechint [les llistes], / s’encenia com un llamp. / La hu dia que era hereche, / l’atre que era afrancesat, / este que era fracmasó...» (Civera, 1820: 33). Amb un sentit bastant similar boca d’infern (DCVB, II, 533; DIEC, 1995: 1054; Tresor, II, 195; Pomares, 1997: 53). Metàfora fonamentada en la concepció cristiana de l’infern com a lloc de càstig etern. Hi ha també una relació de sinècdoque, per la qual hom designa tota una persona per la seua boca. 8 boca negra loc. ‘trabuc’. «Armen atra brega, a tan terrible que, si no hagueren fet figa alguns trabuchs, s’hagueren mort com a mosques (...). Poro com dich, en tot això amorraren una boca negra als bultos drets que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà, en bolcà asta uns tres o quatre, y al bordell!» (Rondalla, 32). Locució fonamentada en el color fosc, negre, de l’interior del canó del trabuc. 9 boqueta de cigró loc. ‘boca menuda i proporcionada’. «Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró» (Rondalla, 12), «Que boqueta de sigró!» (Poesías para el altar, 7). Locs. NR (7-9). Metàfora fonamentada en la petitesa. 10 cosir-se la boca loc. ‘callar, imposar-se silenci’. «Ara, pués, així com s’apaciguà la cosa y es cosiren tots la boca...» (Rondalla, 16). Loc. NR al DECat ni al DIEC. Figura en Raspall, Martí, 1994: 248). Metàfora gràfica de l’acció d’imposar-se el silenci. Cf. pegar-se un punt en la boca (EscLl.). 11 desplegar la boca loc. ‘parlar’. «la primera paraula en què desplegà la boca fonch que estava cansadeta» (Rondalla, 20). Metàfora. 12 fer boca de xut (a algú) loc. ‘matar-lo’. «Trabuch el més temerari / (...) En ell féu boca de jut / a un alcalde y un notari» (El Fénix, 1844: 47). Loc. NR. Cf. fer xut ‘callar’, no dir xut ‘no dir res’ (DCVB, X, 976). La mort representa el silenci definitiu. Metàfora jocosa. 13 girar la boca al (a un) costat loc. ‘morir’. «Vosté (...) / vol que yo d’un sofoco / chire la boca al costat?» (Escalante, I, 112), «Marselina, / me costes algun treball, / però yo pendré el resquit. / En dos dies tu voràs / com faré que a batistots / chires la boca a un costat» (Escalante, III, 302). Locs. NR (11-13). Metonímia basada en un dels efectes físics de la mort. Cf. «Vullc gochar-me en el plaer de vore-li chirar la boca y rodar els ulls rn un últim estrem de s·agonia» (Llàcer, 1919: 12). 14 parlar per boca de cànter loc. ‘parlar de forma desassenyada, sense saber què es diu’. «encara viuen molts que no·m dixaran mentir, que yo no parle per boca de cànter» (Rondalla, 21). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. «–Per de pronte està contenta. / –Parles per boca de cànter» (Alberola, 1927). Metàfora. 15 pendre (algú) en la boca loc. ‘criticar-lo, censurar-lo’. «Parlem clars, so Satanàs (...). Quin·ànima condenada li ha posat entre els dos cuernos pendre en la boca al El Mole?» (El Mole, 1837: I, 125). 16 posar-se (algú) en boca loc. ‘criticarlo’. «y eixe remalfaener / de nóvio, que la té loca, / y a mi me se posa en boca» (Escalante, I, 216), «Alguns li acumulaven qu·era masa gomioset, que volia guanyar masa (...), però això només ho dien els que·l volien malament y li tenien enveja, que·ls atres no se’l posaven may en boca, perquè sabien qu·era prou just y no volia res de ningú» (Espardenya, 65). També posar-se a la boca (algú) ‘anomenar-lo’ (González i Felip, 2000: 86). Locs. NR. Metàfores.

boçal m. ‘tosc; totxo; inculte, ignorant’. «perquè qualsevol bossal / ja sap del remei la senda» (Morlà, 75), «Home mostra ser boçal / i de poca discreció» (Mulet, 1987: 152), «Això no faràs, / no penses que siga / home tan bosal / que em deixes y te’n vaches / ya del meu costat» (Mulet, 272). Mot NR al DIEC, ND. En Esc. ‘boquiroto, parlanchín’; MGad. hi afegeix ‘senzillo, cándido’. En el Diccionari Aguiló (I, 26): ‘tosco, salvaje, bárbaro’. En el DCVB (II, 537), a més, ‘negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva’. És el sobrenom dels naturals de Pedreguer, aplicable «a la seua falta de cultura en lo tracte social y sobretot al llenguage que conserva moltes reminiscències del mallorquí» (Tipos, 29). D’ací que Monjo (ap. Beltran, 2002: 67) trobe en aquest sobrenom «una equivalència entre el fet de lladrar i el fet de pronunciar frases que són inintel·ligibles; d’aquí la necessitat metafòrica de dur boç». En castellà bozal ‘persona que no conoce bien una lengua románica. Generalmente se aplica a los negros’ i ‘persona ignorante, inculta, torpe, inexperta’ (Alonso Hernández, 1977: 126). Per a Luque et al. (2000: 73), bozal ‘negro’ en castellà és un derivat de bozo ‘corda per a subjectar els cavalls pel coll’, fent al·lusió «a las ligaduras de los esclavos durante el transporte». Per la seua part, en el DECat (II, 18) boçal s’inclou entre els derivats de boç ‘morrió’, com a mot valencià. Recorda una formació com la que tenim en collera ‘babau, ignorant’, és a dir, una metonímia per la qual hom fa referència a la bèstia que porta boçal per aquest objecte, sumada a una metàfora animal, amb connotacions degradants, per la qual s’identifica la persona curta d’enteniment, càndida, inexperta, ignorant, inculta, tosca o que no parla bé una determinada llengua, amb una bèstia amb boçal. Cf. cara de bos ‘enfadado, malcarado’, a Anna (Martí, Aparicio, 1989: 29), probablement per analogia a la cara seriosa d’un gos o d’una bèstia cavallina amb boç.