Читать книгу: «Senyors, bandolers i vassalls», страница 6

¶ ¹⁶ T. CANET APARISI, «Juzgar a los jueces...», pp. 317-324; id., «La abogacía fiscal...», pp. 534-535; J. MARTÍ FERRANDO, Instituciones y sociedad..., pp. 147-148; J. A. CATALÁ SANZ i P. PÉREZ GARCÍA, «La pena capital...», p. 74.

¶ ¹⁷ Veg. doc. núm. 13.

¶ ¹⁸ Veg. doc. núm. 10.

¶ ¹⁹ Veg. doc. núm. 1.

¶ ²⁰ Veg. doc. núm. 2-8; 13-14; 19 i 34.

¶ ²¹ Veg. doc. núm. 18, 20 i 21.

¶ ²² ARV, Reial Audiència, Sentències, Caixa 291, núm. 1157, 1181 i 1204.

¶ ²³ T. CANET APARISI, «Juzgar a los jueces...», pp. 317-324.

¶ ²⁴ Veg. doc. núm. 22-33.

¶ ²⁵ Veg. doc. núm. 11 i 12.

¶ ²⁶ Veg. doc. núm. 9, 15 i 17.

¶ ²⁷ Veg. doc. núm. 16.

¶ ²⁸ Veg. doc. núm. 34.

¶ ²⁹ Tots aquests volums presenten unes dimensions similars, amb un format de full d’aproximadament 33 centímetres de llargària per 22 centímetres d’ample i un grossor que varia entre els 3 i els 6 centímetres.

¶ ³⁰ La grandària dels fulls ací és idèntica a la dels anteriors casos, però amb un grossor molt més reduït que arriba, en el millor dels casos, als 2 centímetres.

¶ ³¹ F. CHABOD, Carlos V..., pp. 11-44 i 114-127; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., pp. 3-19 i 396-398.

¶ ³² K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 349-378; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., pp. 270-293. V. L. SIMÓ SANTONJA, Les Corts Valencianes, 1240-1645, València, Corts Valencianes, 1997, pp. 418-428.

¶ ³³ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César y el Hombre, Madrid, Espasa, 1999, pp. 608-630.

¶ ³⁴ El regne de València acordà aportar 110.000 lliures; el principat de Catalunya, 250.000 lliures i el regne d’Aragó 300.000 lliures. Vegeu À. CASALS, L’Emperador i els catalans..., p. 430; R. GARCIA CÁRCEL, Cortes del reinado de Carlos I, València, Universitat de València-Departament d’Història Moderna, 1972, pp. 121-170; L. GONZÁLEZ ANTÓN, Las Cortes de Aragón, Saragossa, Librería General, 1978, p. 185;

¶ ³⁵ A. CÁMARA MUÑOZ, «Fortificaciones españolas en la frontera de los Pirineos: siglo XVI», en M. F. Laredo Quesada y E. Ripoll Perelló, Actas del Congreso Internacional Historia de los Pirineos, Madrid, UNED, 1991, tomo II, pp. 259-282; id., «Las fortificaciones del emperador Carlos V», en Carlos V, las armas y las letras, Madrid, 2000, pp. 123-137; À. CASALS, L’Emperador i els catalans..., pp. 394-302; 418-431; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 337-355; id., «Proyectos y obras de fortificación en la Valencia de Carlos V», Estudis. Revista de historia moderna, 26 (2000), pp. 137-176. M.^ª C. Porras Gil, «La defensa de los territorios hispanos», en M. J. Redondo Cantera i M. A. Zalama, Carlos V y las Artes, promoción artística y familia imperial, Valladolid, secc, 2000, pp. 165-201.

¶ ³⁶ El mes d’octubre la comitiva reial es desplaçà de Montsó a Saragossa, des d’on partí envers Catalunya, arribant a Barcelona el 8 de novembre de 1542. De la mateixa manera, el 21 de novembre, el seguici eixí de Barcelona en direcció a València. El 6 de desembre havien arribat al Cap i Casal on van ser rebuts per Joan de Borja, III duc de Gandia. E. García HernÁn, «Francisco de Borja, virrey de Cataluña, 1539-1543», en M. Rivero Rodríguez y A. Álvarez- Ossorio Alvariño (coord.), Carlos V y la quiebra del humanismo político en Europa (1530-1558), Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 2001, pp. 350-352; id., Monumenta Borgia…, p. 79; J. Martí Ferrando, Poder y sociedad…, pp. 264-265; E. Serrano Martín, «ImÁgenes del rey e identidad del reino en los rituales y celebraciones públicas en Aragón en el siglo xvi», Obradoiro de Historia Moderna, 20 (2011), pp. 47, 50-51.

¶ ³⁷ K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 401-409; M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., pp. 631-636.

¶ ³⁸ Les negociacions van ser difícils a causa de la complicada situació econòmica portuguesa, junt amb unes noces emparaulades de la jove amb l’infant Lluís. A sobre, es tractava d’un cas d’endogàmia extrema: Joan III de Portugal era fill de Manuel I i de Maria –filla dels Reis Catòlics– a més de germà de la difunta emperadriu Isabel, mare del príncep Felip. D’altra banda, l’emperador era germà de Caterina d’Àustria, esposa de Joan III.

¶ ³⁹ Aquesta aliança es veié encara més refermada l’11 de gener de 1552 mitjançant el matrimoni l’infanta Joana amb Joan Manuel, germà de la llavors difunta Maria Manuela. G. PARKER, Felipe II. La biografia definitiva, Madrid, Planeta, 2012, pp. 65-68.

¶ ⁴⁰ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V. Un hombre para Europa, Barcelona, Austral i Espasa, 2014, p. 228.

¶ ⁴¹ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., pp. 634-635.

¶ ⁴² À. CASALS, L’Emperador i els catalans..., pp. 431-438; C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 49-51; M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., pp. 635-636; id., Carlos V. Un hombre..., pp. 228-229.

¶ ⁴³ K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 394-398; A. KO-HLER, Carlos V: 1500..., pp. 295-298.

¶ ⁴⁴ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., pp. 637-644; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., p. 298; C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 57-62.

¶ ⁴⁵ K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 391-398 i 409-417; V. DE CADENAS Y VICENT, Caminos y derroteros que recorrió el Emperador Carlos V. (Noticias fundamentales para su Historia), Madrid, Hidalguía, 1999, pp. 74-75; M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., pp. 644-650; id., Carlos V. Un hombre..., p. 229; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., pp. 298-301.

¶ ⁴⁶ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., p. 636; id., Carlos V. Un hombre..., p. 229. E. TISSERAND, Historie civile et religiese de la cité de Nice et du départament des Alpes-Maritimes, vol. 2, Niça, Llibreries de Visconti i Delbecchi, 1862, pp. 43-47.

¶ ⁴⁷ K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 417-419; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., pp. 300-303.

¶ ⁴⁸ J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 359-364.

¶ ⁴⁹ Veg. doc. núm. 1. La pena pecuniària contra l’infractor s’elevava a 20.000 florins d’or. J. MARTÍ FERRANDO, Poder y sociedad..., p. 53.

¶ ⁵⁰ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César..., pp. 652-655.

¶ ⁵¹ Els Països Baixos contribuïren amb 500.000 ducats. Llavors, s’esperaven 200.000 del regne de Nàpols, 100.000 de Sicília. Els restants 400.000 els havien d’aportar els regnes peninsulars. J. MARTÍ FERRANDO, El poder sobre..., pp. 300-301.

¶ ⁵² Veg. docs. núm. 2 i 3.

¶ ⁵³ J. MARTÍ FERRANDO, El poder sobre..., pp. 301-308.

¶ ⁵⁴ J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., p. 388.

¶ ⁵⁵ J. MARTÍ FERRANDO, El poder sobre..., pp. 308-327; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 366-371.

¶ ⁵⁶ Tot i que Pau III mantenia una teòrica neutralitat, la seua postura sovint va ser incerta i ambivalent. En aquest cas, tractà de persuadir els prínceps alemanys perquè no oferiren el seu suport a l’emperador, tot obligant-lo a arribar a acords amb ell respecte al Milanesat.

¶ ⁵⁷ K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 419-425; M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V. Un hombre..., p. 235; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., pp. 303-305.

¶ ⁵⁸ C. OMAN, A History of the Art of War in the Sixteenth Century, Londres, Greenhill Military Paperbacks, 1999, 229-243.

¶ ⁵⁹ K. BRANDI, Carlos V. Vida..., pp. 425-428; M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V. Un hombre..., pp. 235-236; id., Carlos V, el César..., pp. 655-657; A. KOHLER, Carlos V: 1500..., pp. 305-310.

¶ ⁶⁰ El tractat secret de Meudon se subscriví el 19 de setembre de 1544, el jorn següent al de Crépy, mitjançant el qual ambdós es comprometien a lluitar junts contra els protestants i a facilitar les coses perquè s’hi convoqués el Concili a Trento, Metz o Cambrai.

¶ ⁶¹ M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V. Un hombre..., p. 237; F. CHABOD, Carlos V..., pp. 211-251.

¶ ⁶² Dedicar aquest apartat a Francesc de Borja podria ser entès ben bé com una temeritat –una rústica paràfrasi– puix que és molt el que s’ha escrit sobre la figura del IV duc de Gandia alhora que resulta complicat conèixer i accedir a tota la bibliografia. És per això que potser hom puga trobar mancances. Emperò, vaja per davant, que el propòsit d’aquestos paràgrafs no és sinó proporcionar als lectors una succinta introducció al recull documental amb la finalitat de fer-lo més intel·ligible.

¶ ⁶³ E. CALLADO ESTELA i M. NAVARRO SORNÍ, «En tierra de infieles. Fray Juan Micó y la fundación borgiana de Santa Cruz de Llombai» i «La espiritualidad valencina del siglo XVI y San Francisco de Borja», en E. García Hernán i M.ª del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011, pp. 223-235 i 669-679; M. GÓMEZ MUNTANÉ, «Francisco de Borja y la música: autor y promotor» i M. PESET i P. GARCÍA TROBAT, «El nacimiento de la primera Universidad de la Compañía de Jesús», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 107-129 i 517-528.

¶ ⁶⁴ E. GARCÍA HERNÁN, i M.ª del P. RYAN, «Ignacio de Loyola y Francisco de Borja, frente a frente (1539-1552)», en E. García Hernán, i M.ª del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011, pp. 733-744.

¶ ⁶⁵ Francesc encetà les obres del col·legi jesuític de Gandia al principi de maig de 1546, pel mateix temps que s’inicià amb els exercicis, segons sembla, de la mà d’Andreu d’Oviedo i Pere Fabro. A continuació, el 2 de juny feia vot de professar, pas previ a emprendre els estudis. Al principi d’estiu va demanar previsiblement una admissió que fou acceptada per Ignasi de Loiola i comunicada al duc, el 9 d’octubre de 1546. C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 68-71; M.ª del P. RYAN, El jesuita secreto: San Francisco de Borja, València, Biblioteca Valenciana i Generalitat Valenciana, 2008, pp. 89-116.

¶ ⁶⁶ En tant que Joan i Dorotea semblaven inclinar-se devers la vida religiosa, altres fills no van dubtar en prendre estat. D’eixa manera, Carles, el primogènit es casà el 1548 amb Magdalena de Centelles, hereva del comtat d’Oliva. Eixe mateix any, Isabel va contraure núpcies amb el marqués de Dénia, mentre que l’enllaç de Joana amb el marqués d’Alcañices hagué d’esperar fins 1550. E. GARCÍA HERNÁN, «Francisco de Borja y su familia», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 61-81.

¶ ⁶⁷ C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 64-82; E. GARCÍA HERNÁN, Francisco de Borja..., pp. 129-148; id., Monumenta Borgia..., pp. 84-90; M.ª del P. RYAN, El jesuita secreto..., pp. 45-88.

¶ ⁶⁸ Si bé, Francesc de Borja va servir durant la seua joventut a Carles V, els seus germans, Enric i Roderic de Borja, van ser nomenats cardenals de l’església per Pau III. E. GARCÍA HERNÁN, Monumenta Borgia..., pp. 60, 66-67, 715.

¶ ⁶⁹ S. LA PARRA, «Francisco de Borja y Gandía: la formación del cortesano» i F. PONS FUSTER, «Cultura i religió a Gandia a la primera meitat del segle XVI», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 83-105 i 131-151.

¶ ⁷⁰ E. GARCÍA HERNÁN, Francisco de Borja..., p. 90, 157-161; F. PONS FUSTER, «Dos modelos culturales y religiosos. Juan de Borja y su hijo Francisco de Borja», en E. García Hernán i M.ª del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011, p. 182; M.ª del P. RYAN, El jesuita secreto: San Francisco de Borja, València, Biblioteca Valenciana i Generalitat Valenciana, 2008, pp. 69-73.

¶ ⁷¹ Joan Garcia va ser un notari, originari del lloc de Villar, estretament vinculat a la casa ducal de Gandia. Amb el pas del temps, es convertiria en la persona que millor coneixia la vida i els secrets familiars del tercer i quart duc de Gandia, al que, a més, va fer hereu universal dels seus béns. El 1546, Joan Garcia era racional de la ciutat de València i part en les queixes contra el virrei, duc de Calàbria, per la seua actuació subsegüent als successos de Polinyà. Veg. F. PONS FUSTER, «Joan Garcia: notari dels Borja i racional de la ciutat de València. Aproximació biogràfica (primera part)», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 3 (2010-2011), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 47-83. Jaume Benet Filibert, era vassall del duc de Gandia. Entre 1545 i 1550 es convertí en regent de la Cancelleria, contràriament a l’opinió manifestada pel duc de Calàbria. És potser per això que provà de destorbar la prossecució del procés. A. BERMÚDEZ, «Los naturales del reino de Valencia en las peticiones forales de las Cortes Valencianas modernas», en R. Ferrero i L. Guia (eds.), Corts i Parlaments de la Corona d’Aragó. Unes institucions emblemàtiques en una monarquia composta, València, PUV, 2008, p. 151. Veg. doc. núm. 15.

¶ ⁷² C. de DALMA-SES, El padre Francisco..., pp. 12-15; E. GARCÍA HERNÁN., Francisco de Borja..., pp. 45-58.

¶ ⁷³ C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 15-16; E. GARCÍA HERNÁN, Monumenta Borgia..., pp. 720-721.

¶ ⁷⁴ C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 16-17; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 239-279 i 292-306.

¶ ⁷⁵ Melcior Pellicer fou un dels cavallers que acudí el 1544 al parlament d’Alzira. El 1546 era membre de l’estament militar i part en les queixes contra el virrei, duc de Calàbria, per la seua actuació subsegüent als successos de Polinyà i el 1551 fou justícia criminal de València. A. FELIPO ORTS, «Corona y oligarquía...», p. 90; E. GARCÍA HERNÁN, Monumenta Borgia..., pp. 51-54; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 276-277 i 367.

¶ ⁷⁶ C. de DALMASES, El padre Francisco..., pp. 18-23; E. GARCÍA HERNÁN, Monumenta Borgia..., pp. 54-68. A més de lloctinent de Catalunya, Francesc de Borja seria nomenat mitjançant la Reial Cèdula del 27 de juny de 1539, cavaller de l’orde de Sant Jaume i se li concedí la comanda de Huélamo. L’encarregat d’armar-lo hauria de ser Francesc de los Cobos. F. FERNÁNDEZ IZ-QUIERDO, «Francisco de Borja, caballero de la orden de Santiago», en E. García Hernán i M.ª del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011, pp. 87-94.

¶ ⁷⁷ À. CASALS, L’Emperador i els catalans..., pp. 370-382.

¶ ⁷⁸ Francesc de Borja va ser el primer virrei que va disposar de guarda personal. C. de DALMASES, El padre Francisco pp. 24-34; E. GARCÍA HERNÁN, Francisco de Borja....pp. 89-81; J. LALINDE ABADÍA, La institución virreinal en Cataluña (1471-1716), Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1964, p. 225.

¶ ⁷⁹ B. HERNÁNDEZ, «Bandos y piratería en la Cataluña del siglo XVI. Las actuaciones del virrey Francisco de Borja (15391541)», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 181-182.

¶ ⁸⁰ B. CANELLAS ANOZ, Francesc de Borja. Lloctinent general de Catalunya, Simat de la Valldigna, Edicions la Xara, 2010; À. CASALS, L’Emperador i els catalans..., pp. 370-438; C. de DALMASES, El pa dre Francisco..., pp. 24-56; E. DURAN, «Francesc de Borja segons la societat barcelonina coetània» i R. GARCÍA CÁRCEL, «Cataluña y la monarquía en tiempos de Francisco de Borja», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 167-177 i 463-481; id., «El virreinato de Francisco de Borja en Cataluña», en E. García Hernán i M.ª del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011, pp. 349-358; E. GARCÍA HERNÁN, Francisco de Borja..., pp. 89-110; B. HERNÁNDEZ, «Bandos y piratería...», pp. 179-194.

¶ ⁸¹ B. HERNÁNDEZ, «Bandos y piratería...», pp. 189-191; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 289-366.

¶ ⁸² L. BATLLE I PRATS; R. GARCÍA CÁRCEL, «Gerona y el virrey don Francisco de Borja», Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 23 (1976-1977), p. 11; C. de DAL-MASES, El padre Francisco..., pp. 37-42; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., p. 339.

¶ ⁸³ À. CASALS, Antoni Roca, el capellà..., p. 41; L. OBIOLS PEREARNAU, «Castellbò, 15281548...», pp. 203-251.

¶ ⁸⁴ C. GÓMEZ RODELES (ed.), Sanctus Franciscus Borgia..., vol. II, pp. 4-5; S. J. ROVIRA I GÓMEZ, «Els primers Oliver de Boteller (segle XVI)», Paratge, 1994, núm. 5-6, pp. 20-21.

¶ ⁸⁵ L. OBIOLS I PEREARNAU, «El bandolerisme a la Cerdanya: algunes precisions (1526-1593)», en À. Casals (dir.), El bandolerisme a la Corona d’Aragó, vol. I, Cabrera de Mar, Galerada, 2012, pp. 185-222; id., «Castellbò, 1528-1548...», pp. 203-251.

¶ ⁸⁶ À. CASALS, Antoni Roca, el capellà..., pp. 20, 26-27; B. HERNÁNDEZ, «Bandos y piratería...», pp. 187-188.

¶ ⁸⁷ A. ALCOBERRO, Pirates i bandolers..., pp. 61-62; X. TORRES I SANS, «El bandolerismo mediterráneo...», p. 409.

¶ ⁸⁸ B. CANELLAS ANOZ, Francesc de Borja..., pp. 131-138.

¶ ⁸⁹ J. BUYREU JUAN, Institucions i conflictes a la Catalunya moderna, Barcelona, Rafael Dalmau, 2005; À. CASALS, L’Emperador i els catalans...; E. GARCÍA HERNÁN, «Francisco de Borja, virrey de Cataluña, 1539-1543», en M. Rivero Rodríguez, A. Álvarez-Osorio Alvariño (coord.), Carlos V y la quiebra del humanismo político en Europa (1530-1558), Madrid, SECC, 2001, pp. 343-360.

¶ ⁹⁰ À. CASALS, L’Emperador i els catalans..., 382-389; R. GARCÍA CÁRCEL, «Cataluña y la monarquía...», pp. 173-175.

¶ ⁹¹ Veg. S. LA PARRA LÓPEZ, «Francesc de Borja, duc abans que sant», en L’Europa renaixentista. Simposi Internacional sobre els Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, Editorial Tres i Quatre i Ajuntament de Gandia, 1998, pp. 271-306.

¶ ⁹² Veg. M. ARDIT LUCAS, «El ducat de Gandia en el mapa senyorial valencià (cap a 1540: una primera aproximació)», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 41-60. Si al patrimoni dels Borja, li afegim el dels Centelles d’Oliva, al que van accedir per la via matrimonial del V duc de Gan dia, Carles de Borja, amb Magdalena de Centelles, i el control que sobre l’ordre de Montesa va exercir Pere Lluís Galceran de Borja des de 1544 fins el 1592, parlem sobradament de la nissaga aristocràtica més important del regne durant la segona meitat del Cinc-cents. Veg. F. ANDRÉS ROBRES «Los Borja al asalto de Montesa: prolegómenos, primer intento (1537) y gestación del definitivo (1544)», en R. Franch Benavent, F. Andrés Robres y Rafael Benítez Sánchez-Blanco (eds.), Cambios y resistencias sociales en la Edad Moderna. Un análisis comparativo entre el centro y la periferia mediteránea de la Monarquía Hispánica, Madrid, Sílex, 2014, pp. 295-303; M. ALMENARA SEBASTIÀ i J. F. PARDO MOLERO, «Borja-Centelles: una polémica relación familiar en la Valencia del XVI», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), Gandia, IIEB, CEIC Alfons el Vell, pp. 25-40.

¶ ⁹³ Veg. S. LA PARRA LÓPEZ, «La família de san Francisco y la violència señorial valenciana», en E. García Hernán i M.ª del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València- Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011, p. 147. Aquestes poblacions conformaven la vila i honor de Corbera. AHN, Secció Noblesa, Osuna, carpeta 141, doc. 11.

¶ ⁹⁴ M. BATLLORI, «El ambiente familiar de san Francisco de Borja», Razón y Fe: Revista hispanoamericana de cultura, 186 (1972), pp. 393-403; S. LA PARRA LÓPEZ, «La família de san Francisco...», pp. 147-149; F. PONS FUSTER, «Dos modelos culturales...», p. 182.

¶ ⁹⁵ A propòsit de la vessant festiva de la cort virregnal de València, veg. L. del MILÀ, «El cortesano» (estudi introductori i edició a càrrec de Vicent Josep Escartí), València, Institució Alfons el Magnànim, 2010.

¶ ⁹⁶ V. CASTAÑEDA y ALCOVER, «Don Fernando de Aragón...», pp. 268-286; J. MARTÍ FERRANDO, Poder y socie dad...; J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 196-393; R. PINILLA PÉREZ DE TUDELA, El virreinato conjunto de doña Germana de Foix y don Fernando de Aragón (1526-1536). Fin de una revuelta y principio de un conflicto, tesi doctoral, València, Universitat de València, 1982.

¶ ⁹⁷ J. F. PARDO MOLERO, «Después de la Germanía. Control militar en Xátiva y Alzira (15221524)», Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història. 1 Extra (1996), pp. 95-114.

¶ ⁹⁸ AGS. Estado, llig. 300, f. 134r.

¶ ⁹⁹ V. M. GARÉS TIMOR, «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 193-211.

¶ ¹⁰⁰ Veg. doc. núm. 1. La citada pragmàtica va ser llegida expresament a les portes de les cases de Lluís i Eiximén Peres de Calataiud, senyor de Real, i Ramon Lladró, senyor de Castalla, Tibi i Picassent, i Gaspar i Gracià de Monsoriu, segurament degut a les diferències que havien tingut els anys anteriors. S. URZAINQUI SÁNCHEZ, Violencia nobiliaria en el reino de Valencia durante la época de Carlos V, treball d’investigació, València, Universitat de València, 2005, pp. 22-33.

¶ ¹⁰¹ Veg. doc. núm. 2 i 3. Bartomeu Gomis va estar entre els defensors de Pere Colomer el 8 de gener de 1533, en motiu de l’aldarull per la presa de possessió del forn de Carcaixent. És per això que necessàriament era contrari dels Talens i Garrigues que maldaven per arrendar el forn de la citada població. F. GARCIA-OLIVER, La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval, València, Universitat de València, pp. 151-153.

¶ ¹⁰² Veg. doc. núm. 4. Vicent i Tomàs Segura formaven part del bàndol dels Valero. Encara a mitjan març de 1546 Tomàs Segura era sotmès a tortura: «Ítem. A deu de dit, per donar hun turment a Thomàs Segura inculpat en una mort, cinch sous». ARV, Reial Cancelleria, 1321, ff. 25r-27r.

¶ ¹⁰³ Veg. doc. núm. 5.

¶ ¹⁰⁴ El 24 d’octubre de 1543 Miquel Tovià, sastre, li va vendre una casa franca amb dos obradors situada al carrer Major a Francesc Olzina per 7.700 sous. ARV, Mestre Racional, 987, f. 2r. Beatriu Gallach, vídua i tieta de Joan Moreno, vivia al cap del pont de Sant Agustí junt a la muralla. ARV, Mestre Racional, 986, f. 2r; ARV, Mestre Racional, 987, f. 8v; ARV, Mestre Racional, 996, f. 5v.

¶ ¹⁰⁵ Si bé, com s’ha mencionat més amunt, el plet o plets instants davant la Reial Audiència per l’assassinat de Joan Moreno no s’han conservat o no hem encertat a trobar-los, les sentències existeixen, tot i que presenten un estat de conservació que n’ha impossibilitat la consulta i, per tant, la transcripció. ARV, Reial Audiència, Sentències, caixa 291, núm. 1157 i 1181. El mateix ha ocorregut amb la sentència publicada el 22 de desembre de 1545 pel procés instat contra els habitants d’Albalat, Riola, Sinyent i Polinyà i vassalls de Francesc de Borja. ARV, Reial Audiència, Sentències, caixa 291, núm. 1204.

¶ ¹⁰⁶ Veg. doc. núm. 5 i 6.

¶ ¹⁰⁷ Veg. doc. núm. 7 i 8.

¶ ¹⁰⁸ Jaume Olzina comprà de la cort del batlle d’Alzira, 11 de gener de 1540, una casa a la plaça de Sant Joan de l’antiga moreria, per 22 lliures. D’eixa manera eixamplà les seues possessions, en tant que també tenia un palauet. Miquel Olzina també tenia una casa que havia comprat a Miquel Ribera, oracioner, el 18 d’agost de 1540. ARV. Mestre Racional, 986, ff. 65r i v; 66v i 82r.

¶ ¹⁰⁹ Veg. doc. núm. 10, f. 19r.

¶ ¹¹⁰ L’assumpte eixí a relluir durant el procés de residència instat contra misser Benavent. ARV, Reial Audiència, Processos, 3a part, 5979, apèndix, s. f. Cfr. amb els noms dels bandolers recollits a Polinyà de Xúquer.

¶ ¹¹¹ Potser es tracte sols d’una casualitat, però el 20 d’abril de 1543, quan només feia uns dies que havia estat rellevat del càrrec de lloctinent general del principat de Catalunya va intercedir davant Francesc de los Cobos a favor d’Ausiàs Olzina, de la vila d’Ontinyent. E. GARCÍA HERNÁN, Monumenta Borgia..., p. 577.

¶ ¹¹² V. PONS ALÓS, Cardenales y prelados de Xàtiva en la época de los Borja, Xàtiva, Iglesia Colegial de Santa María i Centro de Estudios Borgianos, pp. 88-93.

¶ ¹¹³ M. ARDIT, Creixement econòmic i conflicte so cial. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX, València, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, pp. 238-239; V. M. GARÉS TIMOR, «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 193-211; id., «Un avalot ab gran violència...», p. 181. Pel que fa a Manuel de Vilanova i Serra, s’està elaborant una publicació que portarà per títol, Aproximació a la vida, heretatge i descendència de don Manuel de Vilanova i Serra, la qual reuneix tota la informació aplegada sobre la vida d’aquest personatge i dels seus avantpassats i els seus descendents.

¶ ¹¹⁴ V. M. GARÉS TIMOR, «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 199-205.

¶ ¹¹⁵ V. M. GARÉS TIMOR, «Violencia y poder en la nobleza valenciana...», pp. 291 i 316.

¶ ¹¹⁶ Veg. doc. núm. 23. Sobre el parentesc de Nicolau Valero amb els Santacreu, veg. AHN. Inquisició, llig. 1756, núm. 6, ff. 421r-424r.

¶ ¹¹⁷ V. M. GARÉS TIMOR, «Grups de poder i conflictivitat...», p. 207.

¶ ¹¹⁸ F. PONS FUSTER, «Joan Garcia: notari...», pp. 47-83.

¶ ¹¹⁹ La font ofereix moltes dades més, com ara la narració del seu alliberament en les immediacions de les Cases de Montcada, el preu del rescat (750 liures) o qüestions relacionades amb el seu captiveri. ARV. Processos, 3a part, 5979, apèndix, s. f.

¶ ¹²⁰ ARV, Reial Audiència, Sentències, caixa 291, núm. 1204. Prèviament a la sentència, el 19 de desembre de 1545, es va procedir a turmentar alguns dels empresonats amb la finalitat de traure’ls la veritat. Veg. doc. núm. 20, ff. 190v-195vº. Nogensmenys, el document que arreplega el pagament dels salaris als oficials per les tasques realitzades a Polinyà erra la data en indicar que es produí la jornada anterior. El mateix succeeix amb la consignació per l’assotament dels habitants d’Albalat, derivada d’una sentència que no es publicaria fins el 22 de desembre. I per afegiment, s’equivoca la data i la forma d’ajusticiament dels veïns de Riola, en indicar-se que van ser penjats el 19 de desembre, tenint en compte que la precitada sentència és de tres jornades després i que van ser sotmesos a garrot i no a les penúries de la forca (ARV, Reial Cancelleria, 1321, ff. 27v-28v). Veg. J. A. CA-TALÁ SANZ i P. PÉREZ GARCÍA, «La pena capital...», p. 74.

¶ ¹²¹ Tot i que aparentment Francesc de Borja tenia una relació fluïda amb el duc de Calàbria, el ben cert fou que les topades d’ambdues nissagues eren habituals. A tall d’exemple, el 1512 Germana de Foix fou nomenada lloctinent general del regne, cosa que implicava desplaçar del càrrec Alfons d’Aragó. Uns anys després, el 1526, després de la mort d’Alfons de Borja, abat de Valldigna, el seu pare, el III duc de Gandia se les hagué de veure amb el nou abat, Gaspar Bellver; el duc de Sogorb i Ferran d’Aragó. Monumenta Borgia..., pp. 22 i 31-32.

¶ ¹²² Veg. doc. núm. 20, s. f. Es troba als fulls plegats a la contraportada del procés. Veg. S. ROMEU, Les Corts Valencianes, València, Eliseu Climent, 1985, pp. 167-169.

¶ ¹²³ Veg. doc. núm. 20 i 21.

¶ ¹²⁴ E. KUZMINA, «El espejo: un misterio desde cuatro contigüidades», Escritura e imagen, 9, 2013, pp. 155-189; C. G. ROMÁN ECHEVE-RRI, «Espejos: transparencia, reflejo, contradicción e interacción», Cuadernos de Música, Artes Visuales y Artes Escénicas, vol. 6, núm. 1, 2011, pp. 65-70.

¶ ¹²⁵ Veg. A. DELATTE, La catoptromancie grecque et ses dérivés, Bibliothequè de la Faculte de Philosophie et Lettres de l’Université de Liège, Lieja-París, 1932; A. M. VÁZQUEZ HOYS, «Aspectos Mágicos de la antigüedad.: II. Los espejos mágicos», Boletín de la Asociación Española de Amigos de la Arqueología, 20, 1984, pp. 18-24.

¶ ¹²⁶ Veg. N. ÁLVAREZ DA SILVA i G. PELLISSA PRADES, «“Ab un espill me requerí de amors” (Tirant lo Blanc, caps. 126-127): la imagen de tres espejos catalanes del siglo XV, entre la magia y el tocador», Tirant, 17, 2014, pp. 201-222; G. PELLISSA PRADES, «Els límits entre “somni” i “visió” a la Faula de Neptuno y Diana», Journal of Catalan Studies, 2012, pp. 94-109.

¶ ¹²⁷ Per posar uns quants exemples: el Speculum maius, una mena d’enciclopèdia redactada per Vicent de Beauvais; els specula principum, molt nombrosos i destinats a la instrucció dels monarques; el Speculum laicorum, segurament per a servir d’instrument per als predicadors; El Espéculo de las Leyes, que forma part de l’obra d’Alfons X el Savi; el Speculum al foderi, text divulgatiu sobre la seducció, l’erotisme i les bones maneres sexuals; el Speculum coniugiorum d’Alonso de la Vera Cruz, ço és sobre la validesa dels matrimonis a Nova Espanya; les vitae amb caràcter hagiogràfic, en tant que specula de la fe i els camins de Déu o l’Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig.

¶ ¹²⁸ Veg. X. TORRES I SANS, «Les bandositats de nyerros i cadells: bandolerisme...», pp. 227-241.

¶ ¹²⁹ Veg. X. TORRES I SANS, «Les bandositats de nyerros i cadells a la Reial...», pp. 147-171; id., Nyerros i Cadells..., pp. 274-286.

¶ ¹³⁰ Veg. A. ALCOBERRO, Pirates i bandolers..., pp. 61-62; X. TORRES I SANS, «Les bandositats de nyerros i cadells: bandolerisme...», pp. 227-241; id., «El bandolerismo mediterráneo...», p. 409; id., Nyerros i Cadells..., pp. 27, 30-31, 64-66; 77-79; 91-92, 104-105, 126. A mode d’introducció a la definició i concepció del bandoler, veg. J. ÁLVAREZ BARRIENTOS i P. GARCÍA MOU-TON, «Bandolero y bandido. Ensayo e interepretación», Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, vol. XLI, 1986, pp. 7-58.

¶ ¹³¹ Aquest és, posem per cas l’àmbit de la Ribera del Xúquer, l’exemple de l’acolliment del cavaller alzireny Miquel Valero, el 1535, per part de Joan de Montagut Ribelles i Valero, senyor de l’Alcúdia i parent seu. Veg. V. M. GARÉS TIMOR, «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 202-203.