Читать книгу: «Les aventures d'en Wesley Jackson», страница 3

CAPÍTOL 4

En Victor Tosca deixa anar una ocurrència brillant i el sergent Cacalokowitz un discurs elegant

En Victor Tosca era el noi més ben plantat de la nostra companyia. El seu germà Dominic era un abusananos, però en Victor era molt educat. En Dominic i el seu amic Lou Marriacci dedicaven molt de temps i molta energia a fer bromes a en Victor, i ell l’únic que deia era:

—Però voleu parar?

En Dominic ja passava dels trenta anys, i el seu amic Lou Marriacci en tenia quasi quaranta. Abans d’entrar a l’exèrcit havien treballat junts a San Francisco. Tots dos havien estat jutjats i havien complert condemnes curtes, però no havien comès mai cap delicte greu.

En Victor tenia la meva edat. En comparació amb el seu germà Dominic, era una criatura.

Quan no tenia res a fer, en Victor anava a estirar-se a la seva llitera i es quedava adormit. Solia quedar-se adormit durant les pel·lícules d’instrucció que havíem de mirar contínuament: com fer la salutació; com rentar-se després d’haver estat amb una dona del carrer; com reanimar un home en estat de xoc o a punt de morir ofegat; com trobar un refugi i un amagatall; com desarmar un home i com matar-lo, i totes les altres coses que volien que sabéssim. Cap de les coses que volien que sabéssim eren coses que nosaltres volíem saber, però ells igualment ens feien mirar les pel·lícules.

Tan bon punt apagaven els llums per projectar-nos una de les pel·lícules, en Victor deixava caure el cap i es quedava adormit. Quan assistíem a una xerrada orientativa, en Victor es quedava adormit. Quan havíem de formar un dissabte al matí fins que ens passessin revista, ell es quedava adormit dret. Diuen que un bon soldat és el que aprèn a esperar; doncs bé, si algú d’allà tenia talent per esperar, era en Victor. Es podia quedar adormit a qualsevol lloc i en qualsevol moment.

El seu germà Dominic deia:

—Té por, el meu pobre germanet està mort de por. Per això sempre dorm.

I en Victor deia:

—Vols parar, Dom? N’hi ha que poden dormir i n’hi ha que no. Jo soc dels que poden. No és per por. És per falta d’interès.

Com tothom, en Victor tenia una cançó preferida, i quan no tenia altre remei que estar despert —si sortíem d’excursió, o per algun motiu concret, o durant una guàrdia— cantava aquesta cançó:

Everybody calls me honey,

don’t know why they do.

Maybe it’s because my Mama

calls me honey too. ⁴

De tant en tant ens organitzaven algun espectacle, i a l’hora de la retreta el comandant ens deia:

—No els estic ordenant que assisteixin a l’espectacle d’aquesta nit, però estaria bé que hi anessin tots els homes d’aquesta companyia. No es passarà llista, però si algú hi faltés jo me n’assabentaria, cosa que per descomptat no m’agradaria gens, no sé si m’explico. Que quedi clar que això no és cap ordre. Hi poden anar o no, com vulguin; però els aconsello que aprofitin l’oportunitat de passar una estona divertida. Retirin-se.

Al principi alguns companys se saltaven l’espectacle, però no van trigar a adonar-se que no els convenia perquè després els assignaven feina extra. Així que ben aviat assistíem tots a tots els espectacles que es presentaven, i una nit va actuar una dona que se suposava que era famosa, tot i que nosaltres no la coneixíem. No feia ni dos minuts que parlava i ja sabíem que teníem llauna per a estona. Jo estava assegut al costat d’en Victor Tosca, que estava assegut al costat d’en Dominic i d’en Lou Marriacci.

El cas és que en Victor es va adormir abans que la dona hagués dit deu paraules del seu monòleg. Vaig veure que en Dominic es girava per mirar el seu germà. No havia vist mai una expressió com la seva en aquell moment. En Dominic Tosca estimava en Victor com el millor dels germans, això és el que li vaig veure a la cara. Quan algú es queda mirant algú que dorm es nota el que el primer sent pel segon; així que quan vaig veure com mirava en Dominic el seu germà, vaig saber per què li feia aquelles bromes. Vaig saber que les bromes no eren perquè en Dominic i en Lou Marriacci es divertissin.

La intenció de la dona, crec, era aixecar-nos la moral, alegrar-nos una mica.

Havíem entrat a la sala amb les celles arrufades. Ens havíem assegut amb les celles arrufades. I quan la dona va començar a parlar encara les vam arrufar més. No crec que ningú tingués ganes de sentir el que havia de dir. Estava fent un número d’allò més inspirat quan de sobte va dir:

—Els científics asseguren que quan somriem exercitem vint-i-set músculs de la cara, mentre que quan arrufem les celles n’exercitem cinquanta-un, quasi el doble.

Va fer una pausa i va afegir:

—Així, doncs, per què hauríem d’arrufar les celles?

I just en aquell moment, en Victor Tosca va obrir els ulls.

—Perquè així fem més exercici —va dir.

Tothom va esclatar en riallades i ovacions i aplaudiments, i algú va dir:

—Al cap i a la fi, el que interessa és que fem més exercici, no?

El comandant es va aixecar del seient i va cridar:

—Descansin!

I tothom va callar.

—Qui ha deixat anar aquesta gràcia tan enginyosa? —va demanar.

En Victor Tosca va fer el gest de posar-se dret, però en Dominic el va agafar pel braç i el va obligar a tornar-se a asseure. I llavors es va aixecar ell.

—Presenti’s al meu despatx —va dir el comandant, i en Dominic va sortir de la sala.

Va estar arrestat una setmana i va haver de fer la guàrdia cada nit.

—El meu germà! —deia—. El nano més bo del món, un nano que seria educat fins i tot amb qui li volgués clavar un punyal al cor, s’adorm escoltant un monòleg dolentíssim, quan es desperta se li acut un comentari sarcàstic i, en comptes de guardar-se’l, que és el que faríem nosaltres tot i ser uns bocamolls, ell va i el deixa anar!

Una nit, quan ja feia mitja hora que ens cridava, el sergent que teníem aleshores, Cacalokowitz, es va començar a estirar el llavi inferior, com si busqués la millor manera d’expressar-se, i va dir:

—El comandant m’ha demanat que els comuniqui una cosa extraoficialment. És una cosa extraoficial, entre vostès i jo. A l’exèrcit no hi volem marietes, així que si algun de vostès ho és, que em vingui a veure després, perquè el comandant diu que no és culpa seva. Simplement l’exèrcit no els vol. Entesos?

Tothom ho va entendre, però ningú no va dir res, així que el sergent va ordenar:

—Trenquin files.

Després d’aquelles xerrades nocturnes els nois tenien el costum d’aplegar-se al voltant d’en Cacalokowitz per assabentar-se de les xafarderies que circulaven pel post i fer-ne broma amb ell; i per descomptat aquest cop també es va aplegar tothom al seu voltant. Feien broma sobre l’encertada tria de paraules que havia fet per al seu últim comunicat, quan el sergent va dir:

—On és el soldat Victor Tosca?

En Victor passejava pel carrer amb en Nick Cully quan tothom li va començar a cridar:

—Eh, Victor, el sergent vol parlar amb tu!

Així que en Victor no va tenir altre remei que tornar. Al sergent li va tornar a costar una mica triar les paraules, però al final va dir:

—Vostè on era, ahir a la nit?

—Quan? —va dir en Victor.

—Cap a les deu, crec que m’han dit.

—Qui?

—Contesti: on era?

—Estava assegut en un banc, davant la sala de projeccions, escoltant música perquè la pel·lícula ja l’havia vista. Per què?

—Amb qui estava?

—Amb ningú.

—I llavors què va passar?

—Què vol dir?

—¿No va venir algú a asseure’s al seu costat, tot i les cent iardes de bancs que hi ha a tots dos costats del carrer?

—Ah, sí —va dir en Victor—. Me n’havia oblidat. Un capità es va asseure al meu costat.

—Se n’havia oblidat?

—Sí. Per què?

—Ha sentit el meu últim comunicat, oi?

—És clar que l’he sentit. Per què?

—Què li va dir el capità?

—No me’n recordo. Em vaig aixecar per fer-li la salutació, però ell em va dir: «No cal». Per tant no li vaig fer la salutació. No puc saludar un oficial si em diu que no ho faci. Què passa?

—Vostè què creu que li passarà a aquell capità?

—Què li passarà?

—Que el faran fora de l’exèrcit.

—Per què?

—Que no ho sap?

—Com ho he de saber?

—Home, vostè hi era, no? Estaven sols vostè i ell, oi?

—No sé de què em parla —va dir en Victor. Va mirar al voltant i va veure que els nois es burlaven d’ell fent cares i gestos amanerats. Llavors es va adonar del que en Cacalokowitz li intentava dir i va afegir:— No sigueu ximples.

Es va girar i es va allunyar, i els nois van dir:

—Eh, sergent, què va passar? Expliqui’ns què va passar.

—Jo no hi era —va dir el sergent—, però segons m’han dit, el capità i en Victor estaven coquetejant; si més no el capità. Suposo que en Victor ni se’n va adonar. S’ha de ser ben curt.

—Potser algú li va parar una trampa al capità —va dir en Vernon Higbee.

—Nooo —va dir el sergent Cacalokowitz—. Aquest segur que és del ram de l’aigua. L’han investigat. A algun de vostès se li ha insinuat algú, últimament? Si és així que ho digui, perquè l’exèrcit no la vol, aquesta mena de gent.

Tothom va esclafir a riure, i en Joe Foxhall va dir:

—Aquí l’únic paio que se’ns insinua és vostè, sergent. I no només se’ns insinua, sinó que ens fot cada dia.

—Ja ho pot ben dir —va dir en Cacalokowitz—, i si a algun de vostès no li agrada, que es foti. Diguin, se’ls ha insinuat algú, últimament?

—A qui? —vaig dir jo.

—A vostè, per exemple —va dir en Cacalokowitz, adreçant-se a mi, que era el que més por em feia perquè sabia que els nois aprofitarien per burlar-se de mi.

—A ell? —va dir en Joe Foxhall—. A en Wesley Jackson? Qui coi voldria insinuar-se-li, a un paio tan lleig?

—Suposo que tots vosaltres us penseu que sou més guapos que ell —va dir en Harry Cook—. Suposo que us penseu que tant els homes com les dones us troben irresistibles. Però per què no us mireu bé quan us afaiteu? No sou uns adonis, precisament. Les dones boniques no són totes idiotes, i un paio com en Wesley té més possibilitats de trobar una bona dona que qualsevol de vosaltres, carallots; perquè té alguna cosa més, a part del físic.

—Ja, però el físic també el té —va dir en Joe Foxhall—. Ei, Wesley, què et sembla que el teu amic doni la cara per tu? Insultant, no? Per què el paio més lleig de Bakersfield aconseguia sempre les noies més guapes? Qui no ho sap, això?

—Molt bé, nois —va dir en Cacalokowitz—. Recordin que tot això és extraoficial, ha de quedar entre vostès i jo. No ens convé que s’escampi aquest escàndol.

—Quin escàndol? —va dir en Joe.

—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Jo només els he dit el que m’ha demanat el comandant.

—I ho ha fet amb molt d’estil —va dir en Joe Foxhall—. És molt europeu, vostè, sergent.

—Què vol dir amb això? —va demanar en Cacalokowitz.

—M’està dient que no sap què significa ser molt europeu?

—Soc polonès, jo —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè és un home de món —va dir en Joe Foxhall—. Això és el que és.

—Entesos —va dir el sergent—. Els llestos que hagin anat a la universitat i a llocs així es poden burlar de mi tant com vulguin, però no oblidin que jo soc el que s’asseu al seu despatx i decideix qui fa les feines brutes, i també sé que vostè és el soldat Foxhall.

—Vostè no seria capaç de fer-li una mala jugada així a un batxiller de l’Institut de Bakersfield, oi, sergent?

—No em vingui amb aquesta murga de l’Institut de Bakersfield —va dir en Cacalokowitz—. He consultat les fitxes de tots els homes d’aquesta unitat. Vostè es va llicenciar a la Universitat de Califòrnia. Pot ser que sigui un ignorant, però no oblidi que també soc el seu sergent.

—Entesos, sergent, no ho oblidaré —va contestar en Joe—. Però no troba que ens haurien de passar una bona pel·lícula d’instrucció de dues bobines que ens ensenyi a bregar amb els capitans homosexuals? En Victor Tosca no va saber què fer. Ell es pensava que havia de fer la salutació.

—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Vostès no parlin amb ningú d’aquest escàndol, no ho oblidin.

______________________

4. «Tothom em diu reina, / no sé per què. / Potser perquè la mare / també em diu així.» «Everybody Calls Me Honey» (1919; Charley Straight, Joe Lyons).

CAPÍTOL 5

En Joe Foxhall explica a en Wesley en què consisteix viure

Aquella nit, en Joe Foxhall i jo teníem guàrdia junts, i ell es va posar a parlar de la vida que fèiem allà.

—Un cop has superat el xoc inicial de convertir-te en un xai i comences a recuperar el teu petit ego, una cosa que tothom necessita i hauria de tenir, suposo que el pitjor de tot és l’espera. L’espera petita i l’espera gran. Esperar per menjar, esperar el rentat de cervell, esperar la revista, esperar un permís. I en acabat, la gran espera: esperar carta, esperar que et diguin on t’enviaran, esperar que s’acabi la guerra... i, per descomptat, l’espera més gran de totes, esperar que et matin, o que no et matin. Te’n recordes d’aquells nois del jeep que va sortir de la carretera de nit i es va estimbar per un precipici? Doncs ells eren molt lluny de la guerra, però també esperaven saber si es matarien o se salvarien, i al final no es van salvar.

Estàvem asseguts a les nostres lliteres del centre de vigilància; el centre de vigilància no és la presó, com es pensa molta gent, sinó el lloc on els soldats que tenen guàrdia esperen que els recullin, i on descansen o dormen quatre hores després de dues hores de guàrdia. Feia deu minuts que esperàvem quan va arribar el camió per recollir-nos i portar-nos al lloc on teníem la guàrdia.

—La vida no és res més que una espera —va dir en Joe—, i l’home que neix amb cos d’ésser humà espera inconscientment que aquest cos es consumeixi i torni a la terra. Espera la mort. Però com que sap que encara podrà disposar d’aquest cos durant trenta o quaranta anys més, treballa i espera altres coses. Quan és un nen, espera convertir-se en un home. Després espera casar-se. I després espera tenir un fill. I després espera poder parlar amb el fill. O si d’entrada no vol esperar casar-se, espera conèixer una noia que l’ajudi a sentir-se viu, a sentir que és alguna cosa més que mitja dotzena de fluids que li recorren el cos, alguna cosa més que un altre animal ximple, dèbil i ridícul embolicat amb un vestit, que l’ajudi a sentir-se immortal. Dit d’una altra manera, espera l’experiència, espera enamorar-se, espera la saviesa que intueix que li proporcionarà l’amor. O bé, si no vol esperar una dona, ni la saviesa de l’amor, potser treballarà i esperarà fer alguna cosa, arribar a ser algú, tal com se sol dir: donar-se a conèixer a molta gent, i no només a la seva família i a un cercle reduït d’amistats; donar-se a conèixer a Déu, al capdavall; escriure una cançó, fer un gran descobriment en el camp de la ciència o de la poesia, revelar veritat, guanyar-se la benedicció de Déu. Però al cap i a la fi el que vol és viure. I sortir-ne airós. Sap que un dia o altre es morirà, faci el que faci, però desitja la millor mort possible. Tot el que tenim en aquest món és el resultat d’aquesta lluita de l’home contra la mort: les nostres cançons, la nostra poesia, la nostra ciència, la nostra veritat, la nostra religió, els nostres balls, el nostre govern... en definitiva, tot: el comerç, els invents, la maquinària, els vaixells, els trens, els avions, les armes, les habitacions, les finestres, les portes, els poms de les portes, la roba, la cuina, els sistemes de ventilació, la refrigeració... les sabates. Em segueixes, Jackson?

—És clar que et segueixo —vaig dir jo—. Però com has arribat a pensar en tot això?

—Com? —va dir en Joe—. T’ho estic dient. Vull que Déu em somrigui. Vull ser guapo. Vull que els ulls dels nens s’il·luminin quan em vegin. Vull agradar a les dones boniques. Vull viure tan bé com pugui dins d’aquesta carcassa que porto posada, i que ara mateix és plena de porqueria inútil.

—Tu què vas estudiar a la Universitat de Califòrnia? Filosofia?

—Filosofia! —va dir en Joe amb menyspreu—. A la universitat em vaig estudiar a mi mateix, això és el que hi vaig estudiar, i tot i que encara no en sé gaire, cada dia n’aprenc alguna cosa. I com més em conec a mi mateix, més et conec a tu.

—I això com és?

—Tu i jo som iguals, vet aquí com és. Però no tu i jo només; tu, jo i els altres també: tothom. En Cacalokowitz, en Lou Marriacci, en Harry Cook, en Vernon Higbee i els milions de persones més que hi ha arreu del món i que tu i jo no hem vist ni veurem mai.

—Vols dir que tothom és igual?

—Això mateix.

—Els esquimals també?

—També.

—I els xinesos?

—Tothom.

—I els alemanys?

—Tothom.

—I els japonesos?

—Saps què? —va dir en Joe—. Tu i jo som japonesos.

En Joe es va quedar callat, així que vaig suposar que em tocava a mi dir alguna cosa, però no sabia què dir, perquè aquella mateixa tarda, a la xerrada orientativa, el tinent havia dit que els japonesos no eren éssers humans, sinó mones. I que eren uns covards. I uns caníbals. I que no eren pas com nosaltres. I que no lluitaven per la llibertat, sinó per l’emperador, que era boig. I que eren uns fanàtics disposats a morir com gossos pel seu emperador, a qui adoraven com nosaltres adorem Déu. El tinent també va dir que havíem d’entendre l’enemic, i que havíem d’aprendre a odiar-lo, per poder-lo matar quan ens el trobéssim durant el combat. Així que no sabia què dir-li a en Joe Foxhall.

—Entens el que vull dir? —va dir ell al final.

—No sé si ho acabo d’entendre.

—Mira, totes les persones del món són iguals; totes esperen el mateix: morir-se. Però mentrestant esperen fer alguna de les altres coses que acabo d’esmentar. Que t’odies a tu mateix? Molt bé, doncs odia també els japonesos, i els alemanys, i els italians, i els hongaresos i els búlgars. Odia qui et doni la gana. Però resulta que jo no m’odio a mi mateix perquè no hi veig el sentit. I com que no m’odio a mi mateix, no puc odiar ningú més. Potser un dia hauré de matar algú perquè no em mati ell a mi, però no serà perquè l’odiï. I tampoc no pensaré que el que hagi fet estarà bé, ni que he fet alguna cosa per mi, o per tu, o per la meva família o per la teva, o pel nostre país, o pel món, o per la veritat, l’art, la religió o la poesia. I ara em segueixes?

—Crec que sí —vaig contestar—. Que ets objector de consciència?

—Va, home, va! —va dir en Joe—. No em vinguis amb camàndules! Oposar-se a una guerra quan ja ha esclatat és com oposar-se a un huracà que t’arrenca casa teva de terra i la fa volar per l’aire per deixar-la caure i fer-se miques al cap d’una estona; i amb tu a dins. Si t’oposes a això, segur que l’objecció la fas a consciència. Però un huracà és un acte de la natura. Potser una guerra també ho és, encara no ho sé. Però jo tinc el pressentiment que una guerra és un acte humà. I no m’agrada. L’odio amb totes les meves forces. Però quan la seva fúria m’atrapa no sé què puc fer en contra seu, tret d’esperar salvar-me, que et puc assegurar que és el que espero.

Llavors va arribar el camió, i vam recollir els fusells i hi vam pujar amb els altres nois. En Joe i jo ens vam asseure junts. Jo no sabia què dir-li, així que li vaig oferir una cigarreta, i ell la va agafar. L’hi vaig encendre i jo també me’n vaig encendre una. En Joe va fer una pipada llarga a la cigarreta i, després d’exhalar-ne el fum, va dir:

—Esperem la mort; i fins i tot aquestes cigarretes ens ajuden a esperar.

Era quasi mitjanit. A les dotze en punt havíem de començar la guàrdia, una ronda de dues hores, al cap de les quals el camió ens portaria el relleu i ens duria altre cop al centre de vigilància, on podríem descansar o dormir durant quatre hores. I a les sis tornaríem a fer dues hores més de guàrdia.

—Les cigarretes són un bon invent —va continuar en Joe—. Sense elles els homes no podrien anar a la guerra. Et maten una mica, prou perquè cada cop et deixis matar una mica més sense tornar-te boig. Perquè hi ha alguna cosa dins teu que no vol que et matin, i l’has de calmar, li has d’administrar petites dosis de mort —son, oblit, distracció— a còpia de cigarretes, o d’alcohol, o de dones, o de feina, o del que sigui. No pots parar de calmar-la, aquesta cosa, perquè és molt sensible. I si no l’adorms pot ser que es posi a cridar. Normalment aconsegueixes fer-li agafar un son plaent calmant-la amb uns mètodes que no són agressius, però en una guerra l’has d’adormir com sigui, fins i tot amb mètodes que sí que són agressius. En el pitjor dels casos, no hi ha altre remei que clavar-li una pallissa fins a deixar-la inconscient. Però la desgràcia comença quan arribes massa lluny i en comptes d’adormir-la l’assassines, perquè llavors tu també ets mort, el teu cos continua viu, però la vida real que té a dins és morta, i això és el que no m’agrada de tota aquesta gran martingala.