Читать книгу: «Les aventures d'en Wesley Jackson», страница 5

CAPÍTOL 8

En Lou Marriacci demana un favor difícil a en Wesley

En Lou i jo anàvem caminant l’un al costat de l’altre i jo em vaig demanar què devia estar pensant.

—Veig que has perdut el teu amic —va dir, referint-se al gos, que acabava de sortir corrent—. Em cauen bé, els paios que agraden als gossos. Sé que són bona gent.

—Hi ha molts gossos als quals no els agrado —vaig dir—. Un gos solitari es fa amic de qualsevol, a aquestes hores de la nit.

—Ui, no. Aquest així que he arribat jo ha arrencat a córrer, i ara ja no és aquí. Ni tan sols s’ha quedat per aquí a la vora, dubtant si tornar o no. No tornarà fins que jo no me’n vagi.

—I tu creus que això vol dir que no li agrades?

—Sé del cert que no li agrado.

—I per què no?

—Doncs perquè és així —va contestar en Lou—. Els gossos es guien per l’instint. Potser s’equivoquen, però quasi sempre l’encerten. M’he passat aquí dues hores abans que tu, i he vist aquell gos un parell de cops ensumant l’aire, suposo que intentant decidir si se m’acostava o no. I al final no ho ha fet. M’ha ensumat i no li ha agradat la meva olor.

—Què vols dir?

—Els gossos busquen algú que sigui bo. Jo soc bo amb mi mateix, suposo, però no amb els gossos. Potser tu ets bo amb tu mateix i també amb els gossos. Si és així, ets un bon paio. Jo crec que sí que ho ets, i per això volia parlar amb tu.

—Digues.

—En primer lloc, no expliquis a ningú el que ha passat aquí fa una estona entre el sergent i jo. L’he ficat al llit i ja està tot arreglat. A partir d’ara es portarà bé amb nosaltres. La veritat és que no ha estat mai un cabró amb cap de nosaltres, però sempre està bé tenir alguna cosa per fer servir en contra d’algú a qui en qualsevol moment se li pot ficar a la ceba la idea de ser un cabró. En Cacalokowitz és un bon paio, però té una feina a fer i de tant en tant ha de donar-nos ordres; ja saps què vull dir: fregar els terres, endreçar la caserna, ajudar a la cuina, fer la guàrdia i tota la resta.

—Suposo que tothom ha de tenir una oportunitat.

—Tu ets molt bona persona —va dir en Lou—, i és ben lògic que pensis que tothom ha de tenir una oportunitat. Per això li agrades a aquell gos. Però jo no penso que tothom hagi de tenir una oportunitat. Sé que no tothom té una oportunitat, i això em molesta, perquè si hi ha una cosa que no suporto és sentir-me com un carallot.

—Què vols dir?

—En una guerra tothom hauria de tenir una oportunitat, i quan dic tothom em refereixo a tothom. Jo soc a l’exèrcit, però conec un munt de paios que també haurien de ser-hi i se n’han deslliurat.

—I això com és?

—Perquè són llestos —va dir en Lou—. No són carallots. Si una guerra és justa, tots els homes del país hi haurien d’anar a lluitar, sobretot els que tenen més pasta, els que hi tenen més a perdre; però aquests no van a la guerra. Aquests volen que tu i jo anem a lluitar mentre ells continuen guanyant diners... i a costa nostra. Tant els fa, a quants de nosaltres matin, mentre ells puguin conservar el que tenen i aconseguir-ne més. També són molt patriòtics, deu vegades més patriòtics que nosaltres. A ells els agrada la guerra i nosaltres l’odiem. Ells llegeixen el que diuen els diaris i les revistes sobre la guerra, i en saben més que nosaltres. I també ho saben tot de les guerres anteriors. Les estudien, per intentar esbrinar com guanyar diners amb aquesta.

—Suposo que molta gent prefereix els diners a qualsevol altra cosa.

—Molta gent —va dir en Lou—. Massa. Però no són només diners, el que busquen, també fan servir la guerra per aconseguir altres coses: més poder, més importància, més reputació. A l’exèrcit ens convertim en números, no se’ns distingeix als uns dels altres a una distància de deu iardes. Però què coi, el que vull dir-te és això.

Vam continuar caminant en silenci fins que va dir:

—Vull sortir de l’exèrcit. Sé que ho puc fer. Però necessito una mica d’ajuda, i t’estic demanant que em donis un cop de mà.

—No ho puc fer, això, Lou —vaig dir—. Ens podrien matar a tots dos per una cosa així.

—No et pensis que no et tornaré el favor. I tant que te’l tornaré.

—No ho puc fer. Potser soc un carallot perquè soc a l’exèrcit, però soc aquí i no penso fer res deshonest.

—Però, i si no fos deshonest?

—Sí que ho és. Jo sé que ho és.

—Bé, posem que sí que és una mica deshonest. Et penses que a l’exèrcit, al govern i al país sencer tot és just? Tot és deshonest, amic meu; sempre ho ha estat i sempre ho serà mentre la gent sigui així. La gent fa fàstic.

—Potser sí, però no sempre.

—No sempre. Jo, per exemple. Tinc una dona que estimo, i que per a mi ho és tot en aquest món, que es passa el dia plorant. També tinc tres fills que estimo. Jo no faig fàstic quan estic amb la meva dona i amb els meus tres fills. Tinc quaranta anys. A algun cabró veí meu no li caic bé i decideix enviar-me a l’exèrcit. S’assabenta que tinc uns estalvis i diu que amb això ja n’hi ha prou per mantenir la meva família durant cinc o sis anys, així que es reuneix amb els altres cabrons i entre tots decideixen agafar-me, decideixen ficar-me a l’exèrcit com a càstig. El país està en guerra, tothom està nerviós, centenars de milers de paios s’allisten a l’exèrcit, per què no jo també, pensen. Un d’ells és un picaplets, un altre un jutge fatxenda, un altre un empresari d’estar per casa; però ells són a dalt de tot i per tant es fa el que ells diuen. La massa és al seu bàndol, no pas al meu. I a mi m’envien a l’exèrcit, com qui envia un lladre a la presó. Home, he estat ficat en alguns tripijocs, això no ho nego, però mai de la vida no he robat ni un centau a ningú. Sempre he saldat els meus deutes. He estimat la meva dona i he criat els meus fills.

—A què et dedicaves abans d’entrar a l’exèrcit?

—Feia una mica de tot. Tinc un bar a Pacific Street, a San Francisco. Hi solia muntar petites timbes. I coneixia algunes noies a qui els agradava guanyar diners fàcils de tant en tant.

—Quina mena de diners fàcils?

—Ja saps què vull dir —va dir en Lou, i de fet ho sabia. L’hauria d’haver odiat, un paio com ell, per explicar-me totes aquelles coses sobre ell mentre caminava amb mi, primer allò de la dona i els fills i després la resta. Però suposo que soc mesquí perquè no vaig odiar en Lou. I potser no el vaig odiar perquè sabia que no em deia cap mentida, o perquè m’ho explicava tot, tant les coses bones com les dolentes, i jo no em podia estar d’admirar algú que fos tan sincer. Si jo hagués fet aquelles coses suposo que em faria vergonya explicar-ho. M’imagino que mentiria, o que evitaria parlar-ne, però en Lou no mentia, em deia la veritat. I jo trobava que si tothom digués la veritat, si tothom fos tan franc, independentment de qui fos o del que hagués fet, el món seria molt millor, i potser per això no el vaig odiar, tot i que no n’estic del tot segur. Potser no el vaig odiar perquè soc mesquí de mena.

—Què és el que vols que faci? —vaig demanar jo.

—Digue’m tu el que vols que faci jo per tu.

—Tranquil, no fa falta que facis res per mi, però si hi ha res que jo pugui fer per tu i que no em costi la vida, ho faré. Com es diuen els teus fills?

—El gran, Lou, com jo. La mitjana, Rosa, que és com es deia la meva mare. I el petit, de dos anys, Michael, com el meu avi.

—I la teva dona com es diu?

—Marta.

—Què vols que faci, Lou?

—A les quatre torno a tenir guàrdia.

—Ja.

—Però no seré al centre de vigilància, i aquí tampoc.

—I on seràs?

—M’hauré perdut. Em trobaran d’aquí a dos o tres dies, i no recordaré res. Així que hauran de tornar per esbrinar qui em va veure per últim cop: tu. Quan he ajudat el sergent a ficar-se al llit em pensava que em veuria algú i que ho hauria d’ajornar, però no hi havia ningú, allà. Tothom dormia. No m’ha vist ningú. Té, les coses del sergent. El que vull que facis és tornar-les-hi demà al matí. Si et pregunta com és que les tens tu, recorda-li que anava borratxo, que li vas cridar l’alto i que no va contestar, i que li hauries disparat si no l’haguessis reconegut a temps. Digues-li que no volia tornar a la caserna i que va començar a donar-te el que portava a les butxaques. I que tu t’ho vas quedar tot perquè no ho perdés.

—Però recordarà que has estat tu qui l’ha ficat al llit —vaig dir.

—Vagament —va dir en Lou—, i això és precisament el que m’interessa. Recordarà alguna cosa, però preferirà no treure el tema.

—I si diu que algú el va ficar al llit?

—Anava borratxo. S’ho va imaginar. No gosarà explicar-ho a ningú, però quan li tornis les seves coses potser et portarà a part per demanar-t’ho. Tu digues-li que et va donar el que portava a les butxaques i en acabat se’n va anar a la caserna.

—I si se’m queda mirant i no em pregunta res?

—Doncs molt millor. Pot ser que ningú no et pregunti res: molt millor.

—Creus que te’n sortiràs?

—He d’intentar-ho —va dir en Lou—. La meva dona es passa el dia plorant. El meu germà m’escriu i m’explica la veritat. Però la meva dona m’escriu unes cartes precioses, segons les quals tot va bé; em diu mentides i resa per mi cada matí i cada nit.

—Resa?

—És clar.

—I on vas? On seràs?

—Veus aquell bosc?

—Sí.

—Hi has estat mai?

—Sí.

—Doncs seré allà uns quants dies.

—Tens res per menjar?

—No vull menjar res. Un home que perd la memòria perquè està preocupat per la seva dona i la seva família no s’emporta menjar al bosc.

—Així, doncs, l’únic que he de fer és tornar-li a en Cacalokowitz les seves coses, oi?

—I si algú et demana si t’has canviat la guàrdia amb mi, digues que sí. És la veritat. Si et demanen si he pujat al camió per tornar al centre de vigilància, digues que no. És la veritat. M’has vist anar cap al centre de vigilància? Sí. D’aquí a uns quants minuts m’hi veuràs anar, així que això també serà veritat.

En Lou va esperar un moment abans de preguntar:

—Vols fer-ho?

—Diria una mentida si et digués que sí, perquè la veritat és que no ho vull fer. Jo no he enganyat mai ningú. Crec que no podria dir una mentida encara que volgués. No suporto les mentides. Quan algú em menteix se’m regira l’estómac, no sé per què.

—Llavors me’n torno al centre de vigilància i ens n’oblidem —va dir en Lou—. Sé com et sents. Jo soc un pobre catòlic, però no tan pobre per no respectar un paio honest.

—Encara no he acabat —vaig dir jo—. No ho vull fer, però ho faré. Intentaré limitar-me a la veritat, però si he de mentir suposo que no em quedarà altre remei que fer-ho.

—Espero que no hagis de mentir. Recordaré el que has fet per mi.

I tot seguit en Lou es va encaminar cap al centre de vigilància i jo em vaig tornar a quedar sol. Em va semblar que havia passat molt de temps, però només era la una i vint-i-cinc minuts, així que encara em quedaven trenta-cinc minuts més de guàrdia.

CAPÍTOL 9

En Wesley crida l’alto al coronel Remington, que maleeix els demòcrates i desafia un gos a un duel de lladrucs

Quan em vaig tornar a quedar sol, em vaig enrabiar amb mi mateix per encobrir en Lou, però sabia que no el trairia tot i el que em pogués passar, i això em va fer enrabiar encara més. Era un mentider. Faria el que en Lou m’havia demanat, contestaria a les preguntes que em fessin amb veritats o amb mentides, però així que en Lou sortís de l’exèrcit, si és que ho aconseguia, jo em lliuraria, això és el que faria.

Però, com ho podia fer? Si em lliurés, ells voldrien saber per què, i els hauria de dir que allò d’en Lou Marriacci era mentida, i llavors anirien a buscar en Lou, que ja seria a casa amb la seva família, i el castigarien o el ficarien a la presó.

Ja no podria tornar a dir la veritat mai més. Massa gent patiria si jo començava a dir la veritat després d’haver mentit. Patiria la Marta Marriacci i els seus dos fills, Lou i Michael, i la seva filla, Rosa. De manera que estava condemnat de per vida a ser un mentider.

Em vaig sentir tan malament per ser un mentider que els ulls se’m van omplir de llàgrimes, i vaig desitjar no haver nascut. Quin sentit té viure si has de ser un mentider tota la vida?

I em vaig posar a plorar com plorava quan no devia tenir més de sis o set anys, en veu baixa i en secret, sense ningú amb qui parlar.

Mentre plorava, vaig sentir que s’acostava algú. Estava tan enrabiat que em vaig tornar mesquí i odiava tothom, sobretot el paio a qui havia de cridar l’alto. Ja no tenia por perquè ja no m’importava el que em pogués passar. Ni tan sols m’importava que em matessin, si més no si em mataven ja no hauria de dir més mentides, i en Lou sabria que no l’havia traït. Estava tan enrabiat quan vaig dir: «Alto! Qui hi ha?», que el paio va estar a punt de caure. Es va aturar en sec.

—Coronel Remington —va dir el paio, i sí que era ell. I també anava borratxo.

A mi tant me feia que fos coronel o capità, jo estava enrabiat. I algun dia aquell mateix paio, aquell pesat que s’havia emborratxat a la ciutat com en Cacalokowitz, i com qualsevol soldat ras de l’exèrcit, em sotmetria a un dur interrogatori que em deshonraria per sempre més; així que vaig continuar parlant-li en un to brusc. Li vaig ordenar que avancés i que s’identifiqués, i ell va obeir. Quan vaig comprovar que tot estava en regla i ell ja se’n podia tornar a la caserna, el coronel em va mirar i va dir:

—Vostè és el soldat Jackson, oi?

—Sí, coronel.

—Doncs estic orgullós de vostè. No havia vist mai ningú cridar l’alto amb tanta professionalitat, i m’encarregaré d’esmentar-ho al seu comandant demà al matí. Mentre hi hagi joves com vostè vigilant els portals del nostre gran país el nostre poble no haurà de patir per la seva seguretat. Soldat Jackson, la glòria de la nostra nació rau en les ànimes fortes i valeroses com vostè, i no pas en les ànimes malaltisses i desllavassades d’homes com...

Vaig pensar que diria la veritat i acabaria la frase dient «... d’homes com jo», però el que va dir va ser:

—... en Benedict Arnold.

Jo no havia investigat en Benedict Arnold, així que no podia saber si la seva ànima era malaltissa i desllavassada, però a aquella hora de la matinada ja m’era tot igual.

—Sí, coronel —vaig contestar.

—I a més —va prosseguir el coronel—, lluitarem contra l’enemic fins a doblegar-lo, i fins que la corrupció desaparegui de la capa de la...

El coronel no va voler acabar aquella frase que era tan fàcil d’acabar. Jo estava a punt de fer-ho per ell quan va fer la cara que sol fer un home que acaba de recordar una cosa que el repugna, i va començar a renegar entre dents: «Porca puteta provinciana». De manera que em vaig imaginar que el coronel se sentia culpable per haver tingut relacions sexuals estant fora de servei, com el sergent Cacalokowitz; i potser fins i tot amb la mateixa noia, ja que no feia tanta estona que en Cacalokowitz havia passat per allà.

No volia ser descortès, però em va semblar que si havia de continuar sent valerós i totes aquelles coses meravelloses que el coronel havia dit de mi, valia més que complís el meu deure, així que li vaig dir:

—Bona nit, coronel.

I vaig començar a caminar.

El coronel es va esverar una mica, suposo que pel que havia begut, però també per les altres coses, i va començar a amollar un discurs que s’assemblava molt a un discurs que el president havia pronunciat una vegada a la ràdio. El coronel va fer servir les mateixes paraules que el president, i el mateix to de veu, i va intentar parlar com el president. Jo ja havia sentit fer això a uns quants soldats. Tard o d’hora ho fa quasi tothom, a l’exèrcit, sobretot el tros en què el president deia que ell sabia el que era la guerra, que havia vist cadàvers de soldats americans, que odiava la guerra, i que volia garantir a les mares i als pares americans que procuraria que els seus fills no haguessin d’anar a la guerra, i etcètera, etcètera. A l’exèrcit, tots els que han sentit aquest discurs el recorden i a vegades imiten el president pronunciant-lo, o si més no els passa pel cap de fer-ho en algun moment. A mi mateix se m’ha acudit alguna vegada, però no he tingut rancúnia al president, simplement m’he demanat per què les coses són com són; ni tan sols l’home més important del país és capaç de controlar res, ningú no pot fer res per aturar la guerra, ni tan sols el president dels Estats Units, el líder polític del poble més gran, més ric, més lliure i més avançat del món.

I per acabar-ho d’adobar va tornar a aparèixer el quisso i es va quedar a escoltar el coronel, segurament demanant-se a què treia cap aquell soroll. Suposo que la bèstia va arribar a la conclusió que el soroll no treia cap a res, perquè va començar a lladrar al coronel. Potser protestava, o potser només el volia acompanyar. Fos el que fos, el gos evitava acostar-s’hi més, i s’allunyava una mica i després tornava també una mica, sense parar de lladrar. En sentir el gos, el coronel també es va posar a lladrar. Això va engrescar encara més el gos, i el soroll es va convertir en un xivarri espantós. No sé qui lladrava més bé, si el gos o el coronel, però tots dos anaven ben igualats. Al final va guanyar el coronel. I el gos se’n va anar i ja no va tornar més.

Per fi victoriós, el coronel va cridar a plens pulmons:

—A la merda els demòcrates! Jo soc republicà!

Jo no sabia distingir un demòcrata d’un republicà, així que no em va fer res. Suposo que si havia dit allò era perquè ell era republicà, però a més de republicà era coronel, el segon de bord del nostre post, i vaig pensar que ho havia de recordar. L’únic home que estava per damunt seu era un general de brigada que només sortia del seu amagatall quan s’havia de fer alguna cosa de cara a la galeria, com ara inaugurar un edifici nou i altres coses per l’estil. M’havien dit que s’havia graduat a West Point, que tenia més de seixanta anys, que no havia lluitat ni lluitaria mai a causa de la seva edat avançada. Aquell comportament, imitar el president i lladrar a un gos abandonat i solitari, em va semblar impropi d’un coronel.

De manera que em vaig quedar allà plantat, a unes vint iardes del coronel, escoltant-lo. M’havien passat tantes coses confuses des que havia començat aquella guàrdia que vaig pensar a disparar i acabar una vegada per totes, la qual cosa demostra quina mena de bogeries li poden passar pel cap a un paio quan és a l’exèrcit i el món està en guerra. Només perquè tenia una arma carregada a la mà i el coronel estava fent un poti-poti de tot el que m’havien inculcat a l’exèrcit, em va passar pel cap disparar-li, com si allò pogués servir d’alguna cosa. La idea em va provocar una barreja de sorpresa i horror.

Per no sentir-me tan malament per haver-se’m acudit aquella atrocitat, vaig decidir acostar-me al coronel per veure si podia evitar que continués fent aquell ridícul espantós. No li convenia que arribés algú i el veiés en aquell estat i el sentís imitant el president, lladrant al gos i insultant els demòcrates, i la situació podia empitjorar encara més, així que m’hi vaig acostar i em vaig quadrar. Ell va continuar denunciant els demòcrates. Els va titllar d’hipòcrites, de canvistes, d’episcopalians i de feixistes, però quan ja feia mig minut que m’havia quadrat va callar i em va semblar que intentava recobrar el poc seny que li quedava. I al final va dir:

—Soldat Jackson, vostè és el millor soldat d’aquest post; demà al matí parlaré amb el seu comandant.

—Sí, coronel —vaig dir jo.

—I vostè amb qui pensa parlar de mi demà al matí?

—Amb ningú, coronel.

—I a qui pensa escriure sobre mi demà al matí?

—A ningú, coronel.

I llavors el coronel va esperar un moment.

—És un bon soldat, Jackson —va dir—. Bona nit.

—Bona nit, coronel —vaig contestar.

Per la manera de caminar vaig veure que tornava a estar sobri. En menys de tres minuts em vaig tornar a enrabiar pel tracte que havia fet amb en Lou Marriacci, i em vaig posar a plorar un altre cop perquè ben aviat seria un mentider. Vaig plorar bastant, i al cap d’una estona ja no plorava només perquè fos un mentider, sinó també per altres coses: pel meu pobre pare, perdut; per una nit bonica plena de paios lletjos i mig sonats com en Cacalokowitz i el coronel, en comptes de paios guapos; per en Lou Marriacci, conspirant contra el govern per tornar amb la seva desconsolada dona; pel gos solitari lladrant al coronel en comptes de trobar un amic i una llar; per en Joe Foxhall i la seva lúcida manera d’entendre el món; per la meva estrella al cel, que havia aparegut només per a mi; per l’home que anava amb cotxe per la carretera, i que tornava a casa amb la seva dona, sense que ningú no l’agafés pel braç i li digués: «Tu ja has sigut prou feliç, ara vine amb mi»; pel president, parlant per la ràdio perquè després tothom l’imités, perquè després res no sortís com ell esperava. Càsum, quin sentit té el món? Què ha de fer un paio per salvar l’ànima? Quan tindrà prou temps per aconseguir una mica de pau i bellesa i amor i veritat? Com podria algú com jo, lleig i ximple de naixement, trobar temps per tornar-se guapo en algun moment d’aquesta vida?