Читать книгу: «Quins somnis vindran», страница 4

«En un lloc de la teva imaginació», va respondre.

«No t’entenc!».

«La teva ment t’ha portat aquí —va dir—. La teva ment et fa romandre aquí».

«I m’hi he de quedar per sempre?».

«En absolut —em va dir—. Pots trencar el vincle en qualsevol moment».

«Com?».

«Concentrant-te en allò que hi ha a fora d’aquest lloc».

Anava a fer una altra pregunta quan vaig notar, una vegada més, el dolor que sentia l’Ann. No la podia deixar sola. No podia.

«Estàs marxant un altre cop», va fer l’home amb to d’avís.

«És que no puc deixar-la», li vaig respondre.

«Ho has de fer, Chris —va dir—. O tires endavant o et quedaràs com ara».

«És que no puc deixar-la», vaig repetir.

Vaig parpellejar i vaig mirar a dreta i esquerra. L’home ja no hi era. Havia desaparegut tan de pressa que vaig arribar a pensar que m’ho havia inventat.

Inert i desvalgut, em vaig enfonsar en la terra freda i humida. Pobre Ann, pensava. Ara hauria de començar una nova vida. Tots els nostres plans s’havien esfumat. Els llocs que volíem visitar, tots els nostres projectes emocionants. Havíem d’escriure una obra de teatre junts, combinant els seus intensos records del passat i la seva perspicàcia amb el meu ofici. Pensàvem comprar-nos un tros de bosc en algun lloc perquè ella pogués fer fotos de natura mentre jo ho escriuria tot plegat. I també comprar-nos una autocaravana i passar un any recorrent el país, coneixent-ne els detalls. Viatjar per fi a llocs dels quals sempre havíem parlat però que no havíem vist mai. I estar junts, gaudir de la vida i de la companyia de l’altre.

Ara tot s’havia acabat. S’havia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. M’havien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.

L’havia traït.

Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota d’esperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.

No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig d’una boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.

Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que m’havia dit aquell home: que podia sortir d’aquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?

«Importa?», vaig pensar. Fos el que fos, no podia ser pitjor que això.

«Molt bé, doncs, prova-ho», em vaig dir.

Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me un lloc millor. Un lloc a la llum del sol, on hi fes calor, amb herba i arbres. Un lloc com els que solíem anar a acampar tots aquells anys.

Per fi, dins meu, vaig fixar-me en una clariana entremig de les sequoies, al nord de Califòrnia, on tots sis (l’Ann, la Louise, el Richard, la Marie, l’Ian i jo) ens havíem quedat un vespre d’agost a l’hora de la posta. Cap de nosaltres deia res, només escoltàvem el vast silenci de la natura que ens envoltava.

Em va semblar que notava les palpitacions del meu cos; endavant, amunt. Vaig obrir els ulls tot d’una. M’ho havia imaginat?

Vaig tornar a tancar els ulls i vaig intentar-ho un altre cop; vaig tornar a imaginar-me la quietud d’aquella immensa clariana.

El meu cos va palpitar una altra vegada. Era cert. Sentia una pressió increïble, suau, però persistent, que venia de darrere meu, m’empenyia i em sostenia. Vaig notar que la respiració se’m feia més i més ampla, més ampla i també més dolorosa. Em vaig concentrar encara més i el moviment es va accelerar. Anava corrent cap endavant, corrent cap amunt. Era una sensació alarmant, però també plena de joia. Ara no ho volia deixar estar. Per primera vegada des de l’accident, sentia una mica de pau interior. Era el principi d’un coneixement; una il·luminació sensacional.

Hi ha alguna cosa més.

Continuació a un altre nivell

Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; l’aire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.

Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de l’arbre que m’acollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar l’escorça. I alguna cosa més: n’emanava una mena d’energia.

Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de l’ombra de l’herbei. No hi havia males herbes per enlloc.

Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent d’energia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, me’l vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.

Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a l’ombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.

No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a l’Ann, li encantaria.

Me’n vaig recordar tot d’una. L’Ann encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de l’arbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït d’un cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig d’un paisatge més que tangible.

«És això, la mort?», vaig pensar.

Em vaig mirar les mans; els detalls de cada línia i cada clotet, els plecs de la pell. Vaig examinar els palmells. Una vegada havia llegit un llibre de quiromància; per pur entreteniment, per poder-ho exhibir a les festes. Tenia les meves mans ben estudiades, me les coneixia bé.

Les tenia com sempre. La línia de la vida era tan llarga com sempre. Recordava que l’havia ensenyat a l’Ann i li havia dit que no es preocupés, que estaria amb ella molt de temps. Ara ens en podríem riure si estiguéssim junts.

Vaig girar les mans i em vaig adonar que tenia la pell i les ungles de color rosa. A dins, hi havia sang. Vaig haver de sacsejar el cap per assegurar-me que no somiava. Em vaig posar la mà dreta davant del nas i la boca i vaig notar l’aire calent que em sortia dels pulmons. Amb dos dits, vaig buscar el punt exacte del meu pit, fins que el vaig trobar.

El cor em bategava, Robert. Igual que sempre.

De sobte, un lleu moviment; em vaig girar a mirar què era. Un ocell exquisit, de plomatge platejat, s’havia enfilat a la copa de l’arbre. No semblava que em tingués gens de por. Va venir a posar-se més a prop meu. «Aquest lloc és màgic», vaig pensar. Estava atònit. «Si això és un somni —em vaig dir—, espero no despertar-me mai».

Aleshores vaig entreveure un altre animal que venia corrent cap a mi; em vaig adonar que era un gos. Al principi no hi vaig caure. Però, de sobte, tot es va precipitar. «Katie!», vaig fer, plorant d’alegria.

Venia corrent cap a mi tan de pressa com podia, fent aquells gemecs de felicitat, frenètics, que feia anys que no sentia. «Katie», li vaig xiuxiuejar. Vaig caure de genolls, les llàgrimes em pujaven als ulls. «La vella Kate». Tot d’una ja estava amb mi, saltironejant d’emoció, llepant-me les mans. Vaig abraçar-la. «Kate, velleta meva». Amb prou feines podia parlar. Es va refregar amb mi, plorant de joia. «Kate, ets tu de veritat?», vaig dir-li, baixet.

La vaig observar de més a prop. L’última vegada que l’havia vista estava en una gàbia oberta, a la clínica; estava sedada, estirada sobre la banda esquerra, mirant sense veure-hi, sacsejava les potes a causa d’unes convulsions que no podia controlar. L’Ann i jo l’havíem anat a veure quan ens va trucar el veterinari. Ens vam quedar una estona al costat de la gàbia, acariciant-la, atordits i impotents. La Katie havia estat una bona companya durant gairebé setze anys.

Ara tornava a ser la Katie que recordava dels anys en què l’Ian s’anava fent gran: vibrant, plena d’energia, amb aquella flama als ulls i aquella expressió tan divertida de la boca que, quan l’obria, semblava que estigués rient. La vaig abraçar amb fruïció, pensant que l’Ann estaria molt contenta de veure-la, els nens estarien encantats, sobretot l’Ian. La tarda que havia mort, ell era a l’escola. Al vespre, me’l vaig trobar assegut al llit, les galtes banyades de llàgrimes. Havien crescut junts i ni tan sols havia tingut l’oportunitat d’acomiadar-se’n.

«Si et pogués veure ara», li vaig dir, abraçant-la, ple del goig del retrobament. «Katie, Katie». Vaig fer-li festes al cap i per tot el cos, vaig rascar-li aquelles orelles fantàstiques, flexibles, que tenia. I vaig sentir un torrent de gratitud pel poder, fos el que fos, que l’havia portada cap a mi.

Acabava de descobrir que aquest era un lloc encantador.

* * *

És difícil dir quant temps vam passar sense fer res, l’un amb l’altra. La Katie estava ajaguda al meu costat, escalfant-me la falda amb el cap, estirant les potes de tant en tant, sospirant de felicitat. Jo no parava d’acariciar-li la closca, no me’n sabia avenir. Desitjava amb totes les meves forces que l’Ann fos allà amb nosaltres.

No va ser fins al cap de molt que vaig veure la casa.

Em preguntava com és que no me n’havia adonat; amb prou feines era a cent metres. Era la mena de casa que l’Ann i jo sempre havíem somiat fer-nos algun dia: de fusta i pedra, amb finestres enormes i una terrassa amplíssima amb vistes al camp.

M’hi vaig sentir atret de seguida, no sé per què. Em vaig posar dret i vaig començar a caminar cap allà. La Katie va fer un bot i va venir al meu costat. La casa s’alçava en una clariana envoltada d’arbres ferms: pins, aurons i bedolls. No hi havia cap mena de mur ni tanca. Per sorpresa meva, vaig veure que tampoc no hi havia porta d’entrada i que el que havia pres per finestres només eren obertures. També em vaig adonar que no hi havia tubs ni cables, ni caixes de fusibles, ni canaleres ni antenes de televisió; la forma de la casa harmonitzava amb l’entorn. Se’m va ocórrer que Frank Lloyd Wright ho hauria aprovat. Vaig somriure, divertit. «Potser la va dissenyar ell, Katie», vaig dir. Em va llançar una llambregada i, per un instant fugaç, vaig tenir la impressió que m’entenia.

Vam entrar a un jardí que hi havia a tocar de la casa. Al mig hi havia una font aparentment de pedra blanca. Vaig atansar-m’hi i vaig enfonsar les mans en aigua cristal·lina. Era fresca i, com el tronc de l’arbre i el bri d’herba, emetia un flux d’energia balsàmica. En vaig beure un glop. No havia tastat mai una aigua tan refrescant. «En vols, Kate?», vaig preguntar, mirant-la.

No va fer ni un gest, però vaig tenir una altra impressió: ja no la necessitava, l’aigua. Em vaig tornar a girar cap a la font i vaig agafar una mica d’aigua fent cassoleta amb les mans, i em vaig rentar la cara. No m’ho podia creure: les gotes van desaparèixer de les mans i de la cara com si tot jo fos impermeable.

Astorat per cada nou descobriment d’aquell lloc, em vaig acostar, amb la Katie, a una jardinera i em vaig inclinar a ensumar les flors. Feien una olor suau, encantadora. A més a més, tenien una varietat de colors com un arc de Sant Martí, però encara més irisats. Vaig passar les mans per una flor daurada rivetejada de groc i de seguida em va pujar pels braços un formigueig d’aquella energia. Vaig anar fregant amb els dits una flor rere l’altra. Cada una desprenia un delicat corrent de vigor. Sorprès, vaig començar a adonar-me que també emetien sons suaus i harmònics.

«Chris!».

Em vaig girar de cop. Una aurèola de llum entrava al jardí. Vaig fixar-me que la Katie remenava la cua i tot seguit vaig tornar a observar la llum. Quan els ulls se’m començaven a habituar a aquella lluïssor, va començar a esvair-se. Aquell home que havia vist..., quantes vegades?, no me’n recordo, s’acostava a mi. No havia parat mai atenció a la seva roba; duia una camisa blanca de màniga curta, pantalons blancs i sandàlies. Venia somrient, amb els braços ben oberts. «He sentit que eres a prop de casa meva i he vingut de seguida —em va dir—. Ho has aconseguit, Chris».

Em va fer una càlida abraçada i en acabat es va apartar sense deixar de somriure. Me’l vaig quedar mirant. «Tu no ets... l’Albert?», li vaig preguntar.

«Exacte». Va assentir amb el cap.

El nostre cosí, Robert; sempre li dèiem Buddy. Feia una cara extraordinària; tal com el recordava quan apareixia per casa quan jo tenia catorze anys. Corregeixo. Semblava molt més robust.

«Se’t veu molt jove —vaig dir—. No te’n faria més de vint-i-cinc».

«És l’edat perfecta», va respondre. No vaig entendre què em volia dir.

Quan es va inclinar per saludar la Katie i amanyagar-la —em preguntava com és que la coneixia—, vaig observar una cosa que no t’he dit d’ell. Seguint el contorn de la seva forma, tenia una radiació blava, refulgent, on lluïen petites guspires blanques.

«Hola, Katie, estàs contenta de veure’l, oi?», feia ell mentre li acariciava el cap. Tot seguit, es redreçà amb un somriure.

«T’intriga la meva aura», em va dir.

Vaig respondre amb un somriure, vaig dir «sí».

«Tothom en té —em va explicar—. Fins i tot la Katie. —Va assenyalar cap a ella—. No te n’has adonat?».

Vaig mirar la Katie amb sorpresa. No ho havia vist, però ara que l’Albert ho deia, era obvi. No era tan viva com la seva, però es veia perfectament.

«Ens identifiquen», va dir l’Albert.

Em vaig mirar a mi mateix. «On és la meva?», vaig demanar.

«Ningú pot veure la seva pròpia aura —va dir—. Això ens inhibiria».

Això tampoc no ho vaig entendre, però en aquell moment tenia una pregunta més urgent. «Per què no et vaig reconèixer de seguida, després de mort?», vaig interrogar-lo.

«Estaves massa confós —va contestar—. Mig despert, mig adormit; estaves en una mena d’estat crepuscular».

«Eres tu, a l’hospital, que em deia que no em resistís, oi?».

Va fer que sí amb el cap. «Però et resisties massa per escoltar-me —va dir—. Lluitaves per la vida. Te’n recordes d’una figura borrosa que estava al costat del llit? Segur que la vas veure tot i tenir els ulls tancats».

«No era real?».

«Intentava obrir-me camí —em va revelar—. Volia fer-te el trànsit menys dolorós».

«Suposo que no hi vaig ajudar gaire».

«No podies ajudar-te a tu mateix —em va donar un copet d’esquena—. Era massa traumàtic per a tu. Va ser una llàstima que no fos més fàcil. Normalment, l’acollida es fa de seguida».

«I amb mi per què no?».

«Perquè no hi havia manera d’arribar a tu —va dir—. Estaves tan decidit a parlar amb la teva dona!».

«Havia de fer-ho; és el que sentia —li vaig explicar—. Estava destrossada».

Va assentir amb el cap. «Molt bonic per part teva, però això et va deixar atrapat en un territori de frontera».

«Va ser horrible».

«Ja ho sé —em va posar la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-me—. Però podia haver estat molt pitjor. T’hi podies haver quedat durant mesos o anys, fins i tot segles. No és una cosa tan estranya. Si no haguessis demanat ajuda...»

«Vols dir que fins que no vaig demanar ajuda tu no podies fer res?».

«Bé ho vaig intentar, però tu em rebutjaves cada vegada —va dir—. Fins que no va arribar la vibració del teu crit, no vaig tenir cap esperança de poder-te convèncer».

De sobte hi vaig caure; no sé com és que havia trigat tant. Vaig mirar al meu voltant esmaperdut. «Així doncs... això és el cel?».

«El cel, la pàtria celestial, el lloc on trobem la recompensa, el món de les ànimes... —va fer—. Digue’n com vulguis».

Potser era una rucada preguntar-ho, però ho havia de saber: «I és una... terra? Un estat?».

Va somriure. «Un estat mental».

Vaig alçar la vista. «Doncs no hi ha àngels», vaig dir mig en broma.

L’Albert va riure. «Pot haver-hi res més emprenyador que unes ales enganxades aquí, a les pales de l’espatlla?», va preguntar.

«Doncs així no hi ha coses d’aquestes?». Una vegada més, em sentia càndid de fer aquesta mena de preguntes, però tenia massa curiositat per reprimir-me.

«N’hi ha si hi creus —va contestar, cosa que em va tornar a confondre—. Ja t’he dit que això és un estat mental. Què diu el lema que tens penjat sobre la teva taula de treball? Allò en què creus és el teu món».

Em vaig quedar parat. «Això també ho saps?», vaig preguntar.

Va assentir amb el cap.

«Però com?».

«Ja t’ho explicaré quan arribi el moment —va dir—. Per ara, només vull que quedi clar que allò en què creus realment es converteix en el teu món. Tu et pensaves que això només s’aplicava a la terra, però aquí s’aplica encara més, ja que la mort és un canvi de perspectiva de la consciència, de la realitat física a la mental, com si sintonitzessis amb unes ones més elevades».

Em semblava que entenia el que volia dir, però no n’estava segur del tot. Suposo que m’ho va veure a la cara, perquè va somriure i va fer: «És massa críptic, això que he dit? Diguem-ho d’una altra manera. L’existència d’un home canvia d’alguna manera quan es treu l’abric? Doncs tampoc no canvia quan la mort treu l’abric del cos. Continua sent la mateixa persona. No és més savi. Ni més feliç. No està millor. És exactament el mateix.

»La mort només és una continuació a un altre nivell».

A casa de l’Albert

Fins aquell moment no em va venir al cap. No sé per què vaig trigar tant a pensar-hi, si no és que, potser, amb tantes coses noves i sorprenents per assimilar, el meu cervell senzillament no havia tingut temps.

«El meu pare —vaig dir—. Els teus pares. Els nostres tiets i tietes. Són tots aquí?».

«Aquí és un lloc molt gran, Chris —va respondre amb un somriure—. Però si vols dir si tots viuen després de la mort, és clar que sí».

«On?».

«Ho hauria de comprovar —em va dir—. Els únics de qui sé alguna cosa amb seguretat són la meva mare i el tiet Sven».

Vaig sentir un esclat de joia quan va esmentar el tiet. Va ser com si el veiés de cop i volta: la seva calba enlluernadora, l’espurna que li brillava en aquells ulls, darrere les ulleres de pasta, la seva veu alegre i expressiva, aquell sentit de l’humor infal·lible. «On és? —vaig demanar—. Com està?».

«Treballa amb música», va dir l’Albert.

«És clar —vaig tornar a somriure—. Era la seva passió, la música. El puc veure?».

«I tant —l’Albert al seu torn, també em responia somrient—. Organitzaré una trobada per quan estiguis més aclimatat».

«I la teva mare també —vaig dir—. No hi havia tingut mai gaire relació, però m’agradarà tornar-la a veure».

«Ja ho prepararé», va dir Albert.

«Què has volgut dir que ho havies de comprovar? —vaig fer—. Les famílies no estan juntes?».

«No necessàriament —em va explicar—. Els vincles terrenals aquí són menys importants. El que compta són les relacions de pensament, no de sang».

De nou, aquella basarda. «Això, ho he d’explicar a l’Ann —vaig dir—. Li he de fer saber on soc, que estic bé. És el que més desitjo del món».

«De veritat que no es pot, Chris —va fer l’Albert—. No es pot passar a l’altra banda».

«Però jo gairebé ho vaig aconseguir». Li vaig explicar com havia aconseguit que la Marie escrivís el meu missatge.

«Tu i ella devíeu tenir una gran sintonia —va comentar—. L’hi va arribar a ensenyar, a la teva dona?».

«No —vaig reconèixer, acompanyant amb un gest el cap—. Però ho puc tornar a intentar».

«Ara ja estàs més enllà d’això», va dir ell.

«Però vull que ho sàpiga».

Em va posar una mà a l’espatlla. «Estarà amb tu prou aviat», em va dir suaument.

No tenia ni idea de què més li podia dir. Pensar que no hi havia manera de fer saber a l’Ann que estava bé em deprimia tremendament. «Què passa amb gent com el Perry?» —vaig preguntar tot d’una, ara que em venia al cap. Ho vaig explicar a l’Albert.

«Recorda que tu i ell, en aquell moment, estàveu al mateix nivell —va dir l’Albert—. Ara ni se n’adonaria, de tu».

En veure la meva expressió, l’Albert em va passar un braç per l’espatlla. «Ja vindrà, Chris —va dir—. T’ho puc garantir. —Va fer un somriure—. Entenc els teus sentiments. És una persona encantadora».

«La coneixes?», vaig preguntar, sorprès.

«La conec a ella, els vostres fills, la Katie, el teu despatx..., tot —va dir—. He estat amb tu més de vint anys. En temps terrenal, naturalment».

«Que has estat amb mi?».

«Al món, la gent no està mai sola —va explicar—. Hi ha algú que fa de guia per a cadascú».

«Vols dir que eres el meu... àngel de la guarda?». Era una expressió suada, però no se m’acudia cap més manera de dir-ho.

«Guia és més exacte —va fer l’Albert—. Això de l’àngel de la guarda és un concepte antic. L’home primitiu va intuir la veritat sobre els guies, però va interpretar-ne malament la naturalesa a causa de les creences religioses».

«L’Ann també en té un?» —vaig preguntar.

«És clar».

«Doncs el seu guia no li pot dir res de mi?».

«Si ella estigués oberta a aquesta mena de coses, sí, fàcilment», va contestar, però jo ja sabia que això no tenia solució. El seu escepticisme la deixava fora de l’abast. Però llavors em va venir una altra cosa al cap; em venia d’haver descobert que l’Albert havia estat a prop meu durant dècades: una mena de vergonya d’adonar-me que havia estat testimoni d’actes molt menys que admirables per part meva.

«Ho vas fer bé, Chris», va dir ell.

«M’estàs llegint la ment?», vaig preguntar.

«Més o menys —va respondre—. No et sentis massa malament amb la teva vida. Les teves tares són idèntiques a les de milions d’homes i dones que, bàsicament, són bona gent».

«Les meves tares estan relacionades amb l’Ann, sobretot —li vaig dir—. Sempre la vaig estimar, però, massa sovint, no vaig estar a l’alçada».

«Sobretot de més jove —va admetre—. Els joves estan massa centrats en si mateixos per entendre realment l’altre. Córrer en solitari és suficient per trastornar la nostra capacitat de comprensió. A mi em va passar el mateix, a la meva vida. No vaig tenir mai ocasió de casar-me perquè m’hi vaig trobar massa jove. Aleshores no podia entendre bé la meva mare, el meu pare, les meves germanes. Ho deien en una obra de teatre, oi? Va inclòs amb el paquet, Chris».

Se’m va ocórrer que ell havia mort abans d’aquella obra, però no vaig fer cap comentari. Encara estava amoïnat per l’Ann. «Realment no hi ha manera que pugui arribar a ella?», vaig preguntar.

«Potser, amb el temps, passarà alguna cosa —va dir—. De moment, la seva incredulitat és una barrera infranquejable. —Em va treure el braç de l’espatlla i em va donar un cop a l’esquena, com per infondre’m confiança—. Però ella estarà amb tu —va dir—. Amb això, ja pots comptar-hi».

«Ella no haurà de passar pel que he hagut de passar jo, oi?», vaig preguntar, inquiet.

«No és gaire probable —va contestar—. Les circumstàncies per força seran unes altres —va somriure—. I, a més, l’estarem vigilant».

Vaig assentir amb el cap. «D’acord». De fet, no és que les seves paraules m’haguessin tranquil·litzat, sinó que em vaig forçar a deixar de pensar-hi, de moment. Vaig fer una mirada a l’entorn i li vaig comentar que estava fet tot un jardiner.

Va somriure. «També n’hi ha, de jardiners, sí —va fer ell—. Però no per cuidar jardins. No necessiten que els cuidin».

«Ah, no?». Tornava a estar meravellat.

«Aquí, no hi falta humitat —em va explicar—. No hi fa massa calor ni massa fred, ni hi ha tempestes, ni ventades, ni neu, ni gebre. Les plantes no creixen desordenadament».

«No cal ni arranar una mica la gespa?», vaig preguntar, recordant la que teníem a Hidden Hills i la freqüència amb què el Richard i l’Ian havien de passar la màquina.

«No passa mai d’aquesta alçada», va dir l’Albert.

«Però si dius que no hi ha tempestes —vaig continuar, esforçant-me per estar concentrat en alguna cosa que no fos la preocupació per l’Ann—, que no hi neva ni glaça, què passa amb la gent a qui li agrada la neu? Això no seria un paradís, per a ells. Què passa amb els colors de la tardor? A mi m’encanten. I a l’Ann també».

«Ja hi ha llocs on els pots anar a veure —va respondre—. Tenim cada estació de l’any allà on toca».

Vaig preguntar pel flux d’energia que havia sentit tocant el tronc de l’arbre, els brins d’herba, les flors i l’aigua.

«Aquí tot emet una energia beneficiosa», va explicar.

Veure la Kate asseguda al meu costat, contenta, em va fer somriure. Vaig agenollar-me altra vegada a fer-li festes. «Ha estat tot aquest temps aquí amb tu?», vaig demanar.

L’Albert va fer que sí amb el cap, somrient.

Vaig estar a punt de dir alguna cosa sobre com la trobava a faltar l’Ann, però em vaig aguantar. La Katie havia estat la seva companya inseparable. Aquella gossa adorava l’Ann.

«Però encara no has vist casa meva», va dir l’Albert.

Em vaig aixecar i ens vam posar a caminar cap a la casa. Mentre ens hi dirigíem, li vaig fer un comentari sobre la manca de finestres i de porta.

«No calen —va dir—. No hi entraria ningú, encara que tothom és benvingut».

«Tothom viu en cases així?».

«Viuen com vivien al món —va respondre—. O com desitjaven viure. Tu ja saps que jo no vaig tenir mai una casa com aquesta. Però sempre havia somiat tenir-ne una».

«L’Ann i jo també».

«Doncs llavors en tindreu una igual».

«Ens l’haurem de construir nosaltres?», vaig preguntar.

«No pas amb eines —va fer ell—. Vaig construir aquesta casa amb la meva vida —va assenyalar-la amb un gest—. Al principi no era ben bé així, quan vaig arribar —va dir—. Igual que les habitacions de la meva ment, les habitacions de la casa no eren tan boniques. N’hi havia que eren fosques i desordenades, i a dins l’aire era molt espès. I, en aquest jardí, barrejades entre les flors i els arbustos, hi havia males herbes que havien crescut mentre era en vida.

«Vaig trigar una mica a rehabilitar-ho tot —va continuar, content de reviure aquells records—. Vaig haver de refer tot el dibuix, el dibuix de mi mateix, és clar, detall per detall. Un pany de paret aquí, un altre pis allà, una porta, un moble».

«I com ho vas fer?», vaig preguntar.

«Amb la ment», va contestar.

«Tothom té una casa esperant-lo?».

«No, la majoria se les fan després —va dir—. Amb ajuda, naturalment».

«Ajuda?».

«Hi ha societats de construcció —em va explicar—. Grups de persones que hi entenen, de fer cases».

«Amb la ment?».

«Sempre —va fer—. Tot comença en el pensament».

Em vaig aturar i vaig observar la casa que s’alçava davant nostre. «És tan... igual que al món dels vius», vaig dir.

Va assentir, sense deixar de somriure. «No estem tan lluny dels nostres records del món. No desitgem res gaire diferent en la manera d’habitar els llocs —va fer un gest de benvinguda—. Però... endavant, Chris».

Vam entrar a casa de l’Albert.