Читать книгу: «Quins somnis vindran», страница 2

Un malson negre que no s’acaba mai

Estava cansadíssim, però no podia descansar. Els plors de l’Ann m’havien desvetllat. Vaig intentar aixecar-me, consolar-la. Però tot el que vaig fer va ser flotar pels llimbs entre la foscor i la llum. «No ploris —em vaig sentir xiuxiuejant—. Aviat em despertaré i estaré amb tu. Només deixa’m dormir una mica. Si us plau, no ploris; estic bé, amor. Jo et cuidaré».

Al final vaig haver d’obrir els ulls. No estava estirat, sinó dret enmig de la boira. Vaig començar a caminar a poc a poc cap allà on sentia el plor. Estava cansat, Robert, estava grogui. Però no la podia deixar plorar. Havia d’esbrinar què passava i solucionar-ho perquè parés de plorar d’aquella manera. No ho suportava.

Em vaig transportar a una església que no havia vist mai. Tots els bancs estaven plens de gent. Les siluetes eren de color gris, no podia veure com eren realment. Vaig recórrer el passadís central intentant entendre per què era allà. Quina església era? I com és que els plors de l’Ann venien d’aquí?

La vaig veure asseguda al banc de davant de tot, vestida de negre, amb el Richard a la dreta, la Marie i l’Ian a l’esquerra. Al costat del Richard, hi havia la Louise i el seu home. Tots anaven vestits de negre. Els veia millor a ells que a les altres persones de l’església, però també semblaven descolorits, com fantasmes. Encara sentia el plany, tot i que l’Ann estava en silenci. «Està plorant per dintre —se’m va acudir—; estem tan connectats que la sento». Vaig llançar-m’hi perquè parés.

Em vaig plantar davant seu. «Soc aquí», vaig dir-li.

Ella continuava mirant endavant com si jo no hagués dit res; com si no hi fos. Ningú no em va mirar. Els feia vergonya la meva presència i feien veure que no em veien? Vaig observar-me a mi mateix. Potser era per com anava vestit. Potser feia massa que anava vestit igual? Em sembla que sí, tot i que no n’estava segur.

Vaig mirar cap enrere. «D’acord», vaig dir. Em costava per parlar; tenia la llengua pastosa. «D’acord —vaig repetir lentament—. No vaig vestit correctament. I arribo tard. Però això no vol dir que...». Però la veu se’m va apagar perquè l’Ann no deixava de mirar endavant. Com si fos invisible. «Ann, si us plau», vaig dir.

No va reaccionar, ni parpellejar. Vaig estirar la mà per tocar-li l’espatlla.

Va fer un gest brusc, mirà enlaire, amb una expressió buida.

«Què passa?», vaig preguntar.

Els plors que tenia per dintre es van tallar de cop, va espolsar la mà esquerra i es tapà els ulls, intentant reprimir un gemec. Vaig notar un dolor somort al cap. «Què passa? —pensava—. Ann, què passa?», suplicava.

No contestava, i aleshores vaig mirar el Richard. Tenia la cara llisa, les llàgrimes li corrien galtes avall. «Richard, què està passant?», vaig fer. Però les meves paraules sonaven confuses, com si estigués borratxo.

Tampoc no va respondre, i vaig passar a l’Ian. «Voleu fer el favor?», vaig dir. Mirant-me’l, vaig notar una punyalada d’angoixa. Gemegava tranquil·lament, fregant-se les galtes tremolosament amb els dits tremolosos, intentant eixugar-se les llàgrimes que li queien dels ulls. «Per Déu, què està passant?», vaig pensar.

Tot d’una ho vaig veure clar. Evidentment. Era el somni; encara no s’havia acabat. Era a l’hospital, m’estaven operant... No, estava dormint al llit i somiava... El que fos!, m’il·luminava. El somni no s’havia acabat i ara era al meu propi funeral.

Havia d’allunyar-me d’allà; no suportava veure’ls plorant d’aquesta manera. «Quin somni més estúpid, l’odio!», vaig pensar. Quan s’acabaria?!

Em turmentava haver-me’n d’anar, però just en aquell moment, ben bé darrere meu, vaig sentir que l’Ann i els nens ploraven. Em va venir una necessitat desesperada de girar-me i consolar-los. Però de què serviria? En el meu somni, lamentaven la meva mort. Què en trauria de parlar si es pensaven que era mort?

Havia de trobar una altra solució; era l’única manera. El somni canviaria, com passa sempre. Vaig caminar cap a l’altar seguint el remoreig d’una veu. Vaig fixar-me en el capellà. Vaig trobar que seria divertit. «Pot ser entretingut», vaig dir-me. Fins i tot en un somni, quants homes tenen mai l’oportunitat d’escoltar el seu propi panegíric?

Vaig observar el seu contorn borrós i gris, darrere el púlpit. Sentia aquella veu buida, llunyana. «Espero que m’estigui donant un comiat de rei», vaig pensar amargament.

—Sí que ho fa —va dir una altra veu.

Em vaig girar. Aquell home altra vegada, el de l’hospital. Estrany que, de tots, fos el qui veia més clar.

—No has trobat el teu propi somni, ja ho veig —li vaig dir.

També era estrany que pogués parlar amb ell sense esforç.

—Chris, mira d’entendre-ho —em va dir—. Això no és un somni. És real. T’has mort.

—Em deixaràs en pau?

Vaig començar a apartar-me.

Una vegada més, els seus dits a la meva espatlla; sòlids, gairebé pessigant-me la carn. Estrany, també.

—Chris, que no ho veus? —va fer ell—. La teva dona i els fills vestits de negre? Una església? Un capellà que fa el comiat?

—És un somni molt convincent —vaig dir.

Ell va negar amb el cap.

—Deixa’m estar —li vaig dir, amenaçador—. Per què t’he d’escoltar?

M’engrapava fort, no podia deixar-me anar.

—Vine —va fer. Em conduí fins on hi havia un taüt sobre un suport—. El teu cos és aquí dintre —em va dir.

—De veritat? —vaig dir jo. Tenia un to fred. La tapa del taüt estava tancada. Com ho sabia, que jo era allà dins?

—Pots mirar a dintre si ho intentes —va respondre.

Sense esperar-m’ho, vaig començar a tremolar. Podia mirar dins el taüt només provant-ho. Però de sobte ho vaig tenir clar.

—No ho faré —li vaig dir. Em vaig desempallegar de la seva grapa i vaig apartar-me—. Això és un somni —vaig dir, mirant per sobre de l’espatlla—. Potser no ho pots entendre, però...

—Si és un somni —em va interrompre—, per què no intentes despertar-te?

M’hi vaig encarar.

—Molt bé, això és exactament el que faré —vaig dir—. Gràcies, és molt bona idea.

Vaig tancar els ulls. «Molt bé, ja l’has sentit —em vaig dir—. Desperta. T’ho ha dit ell, el que has de fer. Doncs fes-ho».

Vaig sentir que l’Ann plorava més fort. «No ploris», vaig dir. No ho podia suportar. Vaig intentar sortir d’allà, però el so em seguia. Vaig serrar les dents. «Això és un somni i ara mateix et despertaràs», em deia. Em despertaria de cop en qualsevol moment, agitat, tremolant. L’Ann pronunciaria el meu nom amb la seva simpatia estrellada, llavors m’abraçaria, m’acaronaria, em diria...

El plany era cada vegada més fort. Em vaig tapar les orelles amb les mans, fent força per no sentir-ho. «Desperta’t —vaig dir. I, decidit, vaig repetir—: Desperta’t!».

El meu esforç va aconseguir, de sobte, un silenci de premi. Havia pogut! Amb una descàrrega d’alegria, vaig obrir els ulls.

Jo estava al vestíbul principal de casa nostra. No ho entenia.

Tot seguit vaig tornar a veure boira, la vista se’m feia borrosa. I vaig començar a distingir formes de gent a la sala d’estar. Grises, imprecises. Estaven dretes o assegudes en petits grups, mussitant paraules que no m’arribaven.

Vaig entrar a la sala d’estar, vaig passar vora una colla de gent; no en veia cap amb prou claredat, no vaig reconèixer ningú. «Encara estic somiant», vaig pensar. M’hi aferrava.

Vaig esquitllar-me pel costat de la Louise i el Bob. No em van mirar. «No intentis parlar amb ells —vaig pensar—. Accepta el somni tal qual. Tira endavant». Vaig passar pel costat de la barra, avançant cap al saló.

El Richard era darrere de la barra, preparant begudes. Vaig sentir un pessic de ressentiment. En un moment com aquest es posa a beure? Però vaig espantar aquella idea de seguida. Un moment com quin? Vaig desafiar el meu cervell. Allò no era cap moment especial. Només era una festa depriment en un somni depriment —i tenebrós—.

No parava de donar ullades pertot arreu. El germà gran de l’Ann, el Bill, i la seva dona, Patricia. El seu pare i la seva madrastra; el seu germà petit, el Phil, la seva dona, Andrea. Vaig intentar somriure. «Bé —em vaig dir a mi mateix—, si hem de somiar, fem-ho bé, que no ens passi per alt ni un detall: ha baixat tota la família de l’Ann de San Francisco, ni més ni menys!». Però on era la meva família?, em preguntava. Segur que també podria somiar que havien vingut. En un somni, quina importància tenia que estiguessin cinc mil quilòmetres lluny?

Llavors se’m va ocórrer una altra cosa. Podia ser que hagués perdut el seny? Potser l’accident m’havia provocat lesions al cervell. Quina ocurrència! Vaig aferrar-m’hi. Danys cerebrals, imatges estranyes, distorsionades. No m’estan intervenint d’una operació senzilla, sinó que és complexa. Fins i tot mentre navegava entre tots aquells espectres que no em veien, els bisturís podien estar furgant el meu cervell i els cirurgians devien estar treballant per posar-me’l a to.

Però pensar això no em va ajudar gaire. Tot i que tenia lògica, vaig començar a sentir una mena de rancúnia. Tota aquella gent m’ignorava! Em vaig plantar davant d’un; com si no tingués cara, ni nom. «Maleït sigui, en somnis la gent també et parla!», vaig dir. Vaig intentar agafar-lo pels braços. Els meus dits van penetrar a la seva pell com si fos aigua. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure la taula de la sala d’estar. Vaig atansar-m’hi per intentar agafar el got d’algú i estavellar-lo contra la paret. Però era com intentar agafar l’aire. De sobte em vaig enfilar de ràbia. Els vaig escridassar: «Hòstia, aquest és el meu somni! Escolteu-me!».

Vaig esclatar a riure involuntàriament, de la tensió. «Escolta’t un moment —vaig pensar—. Estàs actuant com si tot això estigués passant de veritat. Comporta’t, Nielsen. Això és un somni».

Me’n vaig anar cap al passadís de darrere i els vaig deixar tots allà. El tiet de l’Ann, el John, estava dret a davant meu mirant unes fotos de la paret. Vaig travessar-lo sense notar res. «Deixa-ho córrer —vaig manar-me—, no té importància».

La porta de la nostra habitació estava tancada. També vaig travessar-la. «Això és una bogeria», vaig mussitar. Ni en somnis no havia travessat mai les portes.

L’empipada em va passar de cop així que em vaig acostar al llit i vaig veure l’Ann. Estava estirada del costat esquerre, mirant fixament cap a la porta de vidre. Encara duia el vestit negre que li havia vist a l’església, però estava descalça. Tenia els ulls vermells de tant plorar.

L’Ian estava assegut al seu costat, li agafava la mà. Les llàgrimes li queien lentament galtes avall. Em va venir una passió d’amor per ell. És tan dolç, tan bo, Robert! Em vaig tirar endavant per acariciar-li els cabells.

Va alçar la vista i, per un moment que em pensava que se m’aturava el cor, vaig pensar que em mirava i que em veia. «Ian», vaig xiuxiuejar.

Es va girar cap a l’Ann.

—Mare? —va fer.

Ella no va respondre.

Ell va tornar a parlar i els ulls de l’Ann es van moure a poc a poc fins enfocar-lo.

—Ja sé que sona estrany, però... —va dir—. Tinc la sensació com si el pare estigués amb nosaltres.

Ràpidament, vaig observar l’Ann. Estava mirant l’Ian, la seva expressió no havia canviat gens.

—Vull dir aquí —va insistir—. Ara.

Ella li va fer un somriure tendríssim.

—Ja sé que em vols ajudar... —va dir.

—Ho noto de veritat, mare.

L’Ann no ho va resistir més, la va engolir un gran gemec.

—Oh, Déu —va xiuxiuejar—, Chris...

Els ulls se li van omplir de llàgrimes.

Em vaig deixar caure al costat del llit i vaig intentar tocar-li la cara. «Ann, no...», vaig començar a dir. Però allò em partia pel mig i em vaig apartar d’ella plorant. Veure els meus dits enfonsar-se a la seva pell...

—Ian, tinc por —va dir l’Ann.

Em vaig tornar a girar ràpidament cap a ella. L’última vegada que li havia vist una expressió com aquella a la cara havia estat una nit que l’Ian tenia sis anys i va desaparèixer durant tres hores; una mirada d’esglai, d’impotència. «Ann, soc aquí —vaig dir—, soc aquí! La mort no és el que et penses!».

No estava preparat per aquell terror. «No volia dir això!», se’m queixava el pensament. Però no podia fer com si res: ja ho havia dit. Vaig rebutjar fermament aquesta idea, vaig fer l’esforç de reprimir-la concentrant-me en l’Ann i l’Ian. Però se m’havia ficat al cap sense demanar permís i ja no me la vaig poder treure.

I si aquell home deia la veritat? I si tot plegat no fos un somni?

Vaig intentar tornar enrere amb totes les meves forces. Però era impossible; el camí estava bloquejat. Vaig oposar-m’hi amb ràbia. I què que ho hagués pensat? Què passa si m’ho havia plantejat? No n’hi havia cap més prova que aquell breu pensament.

Em sentia millor. Justificar-me era com una mena de venjança. Vaig tocar-me el cos. «És això la mort? —desafiava amb menyspreu—. Carn i ossos? Això és ridícul!». Fins on pogués acceptar-ho, potser allò no seria un somni. Però segur que no seria estar mort.

Aquell conflicte em va esgotar de cop, em sembla. De nou, em notava el cos com de pedra. «Una altra vegada?», vaig pensar.

Tant se val. M’ho vaig treure del cap. Vaig estirar-me al meu costat del llit i vaig mirar l’Ann. Era torbador estar estirat al seu costat, cara a cara amb ella, i que mirés a través meu com per una finestra. «Tanca els ulls —vaig pensar; i ho vaig fer—. Evadeix-te, dorm —em vaig dir—. No tens cap mena de prova de res. Això encara podria ser un somni. Però Déu, estimat Déu del cel, si és així, és un somni odiós. Si us plau, —vaig implorar a qualsevol poder superior que em pogués atendre—. Allibera’m d’aquest malson negre que no s’acaba mai».

Saber que encara existeixo!

Flotant, suspès en l’aire, enfilant-me i després baixant en un buit silenciós, engolidor. Era la mateixa sensació d’abans de néixer? Surar en una ombra líquida?

No, no es devia sentir cap plor, a dins del ventre. Cap sensació de dolor que m’oprimís. En aquell son, jo murmurava, tenia ganes de descansar, necessitava descansar, però també volia despertar-me, pel bé de l’Ann. «Vida, estic bé». Abans de despertar-me, devia dir aquestes paraules cent vegades.

Arrossegava la vista, les parpelles em pesaven.

Estava estirada al meu costat, s’havia adormit. Vaig sospirar i li vaig somriure amb amor. S’havia acabat el somni, tornàvem a estar junts. Vaig mirar-la a la cara, estava tranquil i em sentia dolç com un infant. Un nen petit, cansat, un nen que s’hauria adormit plorant. L’Ann, preciosa. Vaig estirar la mà per tocar-li la cara, però era com de ferro.

Els meus dits van desaparèixer dins el cap.

Es va despertar de sobte, amb un esguard d’alarma.

—Chris? —va dir.

L’esperança saltava un altre cop pels aires. Es va fer miques tan bon punt vaig adonar-me que no em mirava a mi sinó a través meu. Les llàgrimes li tornaven a venir als ulls. Va plegar les cames i va abraçar fort el coixí, va enfonsar-hi la cara, es va posar a sanglotar, tot el cos se li sacsejava.

—Oh, Déu, no, amor meu, si us plau, no ploris —jo també plorava.

Hauria donat l’ànima perquè ella hagués pogut veure’m només un minut, sentir la meva veu, rebre el meu consol i el meu amor.

Però sabia que no podia ser. I sabia, també, que el malson no s’havia acabat. Vaig girar-m’hi d’esquena i vaig tancar els ulls, desesperat per adormir-me i fugir, volia que la foscor m’estirés ben lluny. El seu plor m’esquinçava el cor. «Si us plau, allunya’m d’això —suplicava—. Si no puc consolar-la, emporta-te’m!».

Aleshores vaig sentir com si el meu cervell comencés a baixar per un tobogan, lliscant cap al negre.

Ara sí que era un somni. Per força. La vida em passava per davant, una successió d’imatges vives. Però em cridava l’atenció una cosa: no ho havia experimentat ja abans, allò, més curt, més confús?

Ara no ho era gens, de confús. Jo podia ser un espectador en un cine veient una pel·lícula que es titulés La meva vida, i me l’empassava del principi al final. No; canvia-ho, això. Del final al principi; la pel·lícula començava amb el xoc —era real, doncs— i evolucionava fins al meu naixement, amplificant cada detall.

No entraré en tots els detalls, Robert. No és pas aquesta, la història que vull explicar; trigaria massa. La vida de cada home és un llibre per capítols. Penseu en tots els moments de la vostra vida enumerats un per un, amb una descripció completa. Una enciclopèdia d’esdeveniments en vint volums, pel cap baix.

Deixa’m que t’expliqui un moment aquest passi d’esdeveniments. Era alguna cosa més que un “un raig de llum als ulls”. I jo era alguna cosa més que un simple espectador; això va quedar clar de seguida. Vaig tornar a viure cada moment amb una percepció penetrant, ho experimentava i comprenia tot alhora. Era una experiència vívida, Robert, cada emoció es multiplicava infinitament a base de capes i capes de consciència.

L’essencial de tot plegat —i aquesta és la part important— va ser que em vaig adonar que tots els meus pensaments havien estat reals. No només els actes, allò que havia dit o fet, sinó tot allò que m’havia passat pel cap, tant positiu com negatiu.

Cada record tornava a la vida abans que jo, dins meu.

No podia saltar-me’n cap. Tampoc no podia racionalitzar-los ni explicar-los. Només podia tornar-los a experimentar, amb coneixement total, i no s’hi valien excuses per escapar-me’n. L’autoengany era impossible, la veritat restava exposada a una llum encegadora. Res de veure les coses com em pensava que havien estat. Res de veure-les com jo esperava que haguessin passat. Només tal com havien estat.

Em martiritzaven els fracassos. Tot allò que havia omès o ignorat, o negligit. Tot allò que hauria d’haver donat i no ho havia fet; als amics, a la família, a la mare i el pare, a vosaltres i a l’Eleanor, als meus fills, sobretot a l’Ann. Vaig notar la queixalada punyent de cada cosa incompleta. No només en el terreny personal, sinó també a la meva feina: tots els meus fracassos com a escriptor. La gran quantitat de guions que havia escrit i que no havien fet cap bé a ningú o que fins i tot, molts dels quals, havien fet mal. Per una vegada podia passar, però ara, en aquest desemmascarament descarnat de la meva vida, tot allò resultava imperdonable, impossible de justificar. Tota una infinitat de mancances que es reduïa a una sola qüestió fonamental: què hauria pogut fer i fins a quin punt m’havia quedat irrevocablement curt en gairebé totes les proves de la vida.

No és que fos injust; no desequilibrava la balança per força. Allà on havia fet coses bones, també se’m mostrava clarament. Si havia estat amable o havia tingut algun èxit, tot això també hi era.

El problema va ser que no vaig acabar de veure-ho tot. Com uns paletes que pugen la càrrega a un edifici en construcció amb una corriola, el dolor de l’Ann m’estirava enfora de la contemplació d’aquells fets. «Vida, deixa’m-ho veure». Em sembla que vaig dir aquestes paraules, però potser només ho vaig pensar.

Vaig ser conscient de tornar a estar al seu costat, intentant obrir les parpelles, que em pesaven molt. Els sorollets que feia mentre dormia eren com una fulla de ganivet burxant-me al cor. «Si us plau —vaig pensar— ho he de veure, he de saber-ho; avaluar-ho». Aquella paraula, tot d’una, em va semblar vital. Avaluar.

Vaig tornar a enfonsar-me en l’aïllament de les meves visions. Només havia sortit un moment del cine; la imatge de la pantalla estava congelada. La pel·lícula es va reprendre, va absorbir-me. Tornava a ser-hi a dins, revivint els dies passats.

Ara veia les estones agradables que havia passat. Tampoc te’n donaré detalls, però sí que et diré que no només vaig tornar a tenir totes les experiències sensuals de la meva vida, sinó que també vaig viure cada desig incomplert com si s’hagués acomplert realment. Vaig adonar-me que tot allò que ens passa pel cap és tan real com la carn i la sang. Tot allò que en vida havia estat tan sols imaginació ara es tornava tangible; cada fantasia, una realitat plena. Ho vivia i al mateix temps m’ho mirava com un testimoni. Era una realitat molt magra, íntima, i jo un testimoni maleït per l’objectivitat total.

I sempre l’equilibri, Robert; insisteixo en l’equilibri. La balança de la justícia: llum i ombra en paral·lel, la compassió i la crueltat, l’amor i la luxúria. I sempre, sense parar, aquella pregunta des de les profunditats: què has fet amb la teva vida?

Vaig tenir el consol d’adonar-me que jo era l’únic testimoni d’aquella íntima revisió a fons. Era una reposició privada, un judici emès per la meva pròpia consciència. A més a més, estava segur que, d’alguna manera, cada un dels actes i pensaments que estava revivint s’imprimia a la meva consciència de manera inesborrable per poder-ho tenir en compte més endavant. Per què, no en tenia ni idea. Només sabia que era així.

Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».

—Chris!

L’Ann plorant, dient el meu nom plena d’angoixa, em va arrencar del son. Vaig mirar tot al voltant; em trobava enmig d’un remolí de boira, estirat a terra. Em vaig alçar a poc a poc, em feien mal tots els músculs. Vaig intentar caminar, però no vaig poder. Era al fons d’un pantà tot remogut, amb onades que batien contra meu.

Estava extenuat, mort de gana. No, aquesta no és la paraula adequada. Necessitava subsistència. No, alguna cosa més. Necessitava ficar-me alguna cosa a dins que m’ajudés a remuntar. Ara sí. Estava incomplet; una part de mi havia desaparegut. Vaig intentar pensar, però era un esforç que ara trobava més enllà de les meves forces. Les idees se m’enganxaven al cervell com si fossin pega. «Deixa-ho anar —era tot el que se m’acudia—. Deixar-ho anar».

Aleshores va prendre forma davant meu una columna de llum pal·lidíssima, i a dins hi havia una figura. «Vols que t’ajudi?», va preguntar. No era capaç de discernir si era home o dona.

Vaig intentar respondre, però em va arribar la veu de l’Ann, que em tornava a cridar des de lluny. Vaig mirar al meu voltant.

«Et pots quedar aquí molt de temps —va dir la figura—. Dona’m la mà».

Vaig girar-m’hi de cara. «Ens coneixem?», vaig fer. Amb prou feines podia parlar, la meva veu sonava sense vida.

«Ara això no importa —va dir la figura—. Tu dona’m la mà i prou».

La vaig mirar amb els ulls buits. L’Ann em tornava a cridar, vaig sacsejar el cap. Aquella figura intentava apartar-me d’ella. No li ho permetria. «Ves-te’n —li vaig dir—. Me’n torno amb la meva dona».

Un cop més em vaig trobar sol entre la boira. «Ann?», vaig fer. Tenia fred i por. «Ann, on ets? —la meva veu era morta—. No et veig».

Hi havia alguna cosa que em guiava per la boira. I n’hi havia una altra que em frenava, però ho vaig descartar; no era l’Ann, això ho tenia clar, i jo havia d’estar amb l’Ann. Només m’importava ella.

La boira va començar a escampar i per fi vaig poder tirar endavant. El paisatge que tenia al davant em sonava: una extensió de gespa verda amb tot de plaques metàl·liques arran de terra, rams de flors aquí i allà, algunes seques, d’altres mig pansides, d’altres fresques. Ja hi havia estat, aquí.

Vaig atansar-me a una figura que hi havia asseguda a la gespa, un tros enllà. On l’havia vist, aquest lloc?, em preguntava, intentant recuperar-ne el record. Per fi em va venir, com una bombolla que esclata en les profunditats fangoses del mar. Vaughn. El fill d’algú. El coneixíem. El van enterrar aquí. Quant temps fa, d’això?, se’m va acudir. No en sabia la resposta. El temps semblava un enigma més enllà de qualsevol solució.

Aleshores vaig veure que la figura era l’Ann i em vaig precipitar cap a ella tan ràpidament com vaig poder. Sentia una barreja d’alegria i pena; no sabia per què.

Quan vaig arribar allà on era, vaig dir el seu nom. No va fer cap senyal d’haver-me vist ni sentit, i per alguna raó inexplicable aquesta vegada ja no em va sorprendre. Em vaig asseure al seu costat a la gespa i li vaig passar el braç per les espatlles. Jo no vaig notar res i ella no va reaccionar de cap manera, només mirava a terra i prou. Intentava entendre què passava, però no hi havia manera. «Ann, t’estimo», vaig mussitar. Això era tot el que el meu cervell podia aplegar. «Sempre t’estimaré, Ann». La desesperació m’acotxava com si fos un cobrellit. Vaig llançar una llambregada al mateix punt de terra on mirava ella. Hi havia flors i una placa metàl·lica.

Christopher Nielsen, 1927–1974. Em vaig quedar com encantat davant d’aquella placa, m’havia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; m’havia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.

Mort.

Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? M’hauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc d’això, l’única cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, l’any del meu naixement i el de la meva defunció.

A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?

Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se m’esmunyia cap endavant, cap avall.

—Mare?

Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard s’acostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.

—Mare, aquest és el Perry —va dir—. És de qui t’havia parlat.

Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.

Ell m’observava.

—El teu pare és aquí, Richard —va dir calmosament—. Està assegut vora la placa amb el seu nom.

Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.

—Diu alguna cosa, però no ho distingeixo —va dir el Perry.

Vaig mirar l’Ann, em tornava a venir l’ànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.

Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió greu. «Ann, creu-te’l —li vaig dir—. Creu-te’l».

—Ara torna a parlar —li va dir el Perry—. Aquesta vegada a vostè, senyora Nielsen.

L’Ann es va estremir i va mirar el Richard, va dir el seu nom, suplicant.

—Mare —el Richard semblava incòmode i ferm alhora—. Si el Perry diu que el pare és aquí, jo me’l crec. Ja t’he explicat de quina manera...

«Ann, soc aquí!», vaig gemegar.

—Me’n faig el càrrec, senyora Nielsen. —El Perry va interrompre el Richard—. Confiï en la meva paraula. El veig just al seu costat. Porta una camisa de color blau fosc de màniga curta, pantalons de quadres blaus i sabates Wallaby. És alt i ros i cepat. Té els ulls verds i la mira amb ànsia. Estic segur que vol que cregui que és aquí de debò.

«Ann, si us plau —vaig dir. Vaig tornar a mirar el Perry—. Escolta’m —vaig pregar-li—. Vull que em sentis».

—Torna a parlar —va dir el Perry—. Crec que diu: «a prop meu», o alguna cosa així.

Vaig gemegar i vaig girar-me cap a l’Ann una altra vegada. Feia esforços per no plorar, però no se’n sortia. Es mossegava el llavi, respirava amb dificultat, entretalladament.

—Si us plau, pareu —va dir baixet.

—Mare, ell només intenta ajudar —li va dir el Richard.

—Pareu.

L’Ann es va aixecar com va poder i va marxar.

«Ann, no te’n vagis», suplicava jo.

El Richard anava a córrer darrere seu, però el Perry el va aturar.

—Deixa que es faci a la idea —li va dir.

Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.

—És aquí? —va preguntar—. El pare?

I jo no sabia què fer. Per una banda, volia estar amb l’Ann. Però com podia deixar l’única persona que em podia veure?

El Perry havia posat les mans a les espatlles del Richard i l’havia fet girar de cara a mi.

—El tens a davant —li va dir—. A un metre de distància.

—Déu meu! —al Richard li sortia una veu prima i tremolosa.

«Richard», vaig dir jo. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar prendre’l pels braços.

—El tens a tocar, està intentant abraçar-te —li va explicar el Perry.

El Richard estava tot pàl·lid.

—I per què no el puc veure? —va preguntar.

—Potser podràs si convences ta mare de fer una sessió.

Tot i l’emoció que em provocaven les paraules del Perry, ja no em podia quedar més amb ell; havia d’anar amb l’Ann. La seva veu es va fondre de seguida darrere meu tan bon punt vaig començar a buscar-la.

—Ara se’n va darrere de ta mare —va dir—. Deu voler...

I ja no el vaig sentir més. Seguia l’Ann ple d’angoixa, intentant atrapar-la. Fos el que fos una sessió —una mena de reunió?— l’Ann s’hi havia d’avenir. Jo no havia cregut mai en aquestes coses, ni tan sols hi havia pensat. Hi pensava ara. El Perry m’havia vist, m’havia vist de veritat. La idea que, amb la seva ajuda, l’Ann i els nens també em poguessin veure, potser fins i tot sentir-me, m’omplia de goig. Desapareixeria el dol!

Però de sobte vaig quedar desolat. Em va venir un gemec. Una boira tornava a espessir-se i m’impedia veure l’Ann. Vaig intentar posar-me a córrer, però cada vegada em costava més fer qualsevol gest. «L’he d’atrapar!», pensava. «Ann, espera’m! —vaig cridar—. No em deixis!».