Читать книгу: «Ciberètica», страница 2

1.5 Ordinadors més personals

El 2008 es van superar els mil milions d’ordinadors al món, segons les dades de Gartner, una empresa especialitzada que gairebé s’ha convertit en un oracle. El 60% de les màquines són als mercats més madurs, com els Estats Units, Europa i el Japó. Malgrat la crisi econòmica, el creixement és al voltant del 16% anual, gràcies al moviment en potències emergents, com la Xina, l’Índia i el Brasil. El percentatge de domicilis del vell continent amb ordinador és molt alt, per sobre del 55%. La proporció de llars en què només hi ha un ordinador fix disminueix en els països amb un major grau de desenvolupament, com ara Dinamarca, Holanda, Suècia, Finlàndia i Luxemburg.

L’increment en la quantitat de portàtils està relacionat amb els hàbits d’uns usuaris que ja no entenen l’ordinador com un aparell comunitari, sinó com un dispositiu personal, com els iPads, els iPhones, els telèfons intel·ligents, etc. Si no hi hagués hagut una dràstica reducció en els preus dels portàtils, aquesta transformació no s’entendria. Els analistes de l’empresa d’investigació de mercats NPD destaquen que el moment clau en aquest canvi es va donar entre el juny del 2006 i el juny del 2008, quan el cost dels portàtils va disminuir un 25%, enfront de l’1% en els ordinadors de sobretaula.

També el 2008 es va popularitzar el concepte netbook, conegut com a netPC o ordinador ultraportàtil, que té l’origen en la iniciativa One Laptop per Child (OLPC), és a dir, “un ordinador per nen”, concebuda pel guru de la informàtica Nicholas Negroponte per fer accessible la societat de la informació als infants del Tercer Món mitjançant la fabricació d’ordinadors de baix cost. La comercialització d’equips a preus molt inferiors als habituals ha incentivat les companyies a lluitar per captar una porció d’un mercat incipient i de gran abast potencial. La nova categoria està integrada per petits portàtils amb els elements bàsics d’un ordinador, però amb una grandària notablement menor.

La majoria dels ordinadors i de les tauletes tàctils estan connectats a la xarxa. El PC no és un dispositiu aïllat: és la porta d’entrada més habitual a internet. El navegador té una importància enorme perquè és l’aplicació des de la qual s’accedeix als serveis del web (Lenard & May, 2006). L’Internet Explorer de Microsoft continua dominant, tot i que la seva quota s’ha reduït en favor d’altres, com ara Firefox, Safari (d’Apple) o Chrome (de Google).

La finalitat tradicional dels navegadors era presentar informació emmagatzemada en servidors. Amb el temps, han incorporat capacitats més complexes. Al principi no eren més que petites millores per als usuaris, però ara s’han convertit en programaris que competeixen amb les opcions clàssiques: processadors de text, fulls de càlcul, bases de dades, aplicacions complexes com el retoc fotogràfic o l’edició de vídeo, etc. D’aquesta manera, el navegador, que es beneficia de la major disponibilitat de banda ampla, es converteix en la referència per a activitats informàtiques en el núvol, tal com es denomina l’entorn virtual.

1.6 Un negoci que es mou

Els primers dispositius mòbils de comunicació disposaven de les funcionalitats bàsiques de telefonia i missatges de text (SMS). Gradualment, s’hi han afegit aplicacions i extres. El 2004 van arribar els terminals de tercera generació (UMTS) i la possibilitat de fer videoconferències. Un any després, aparells com els de la marca Blackberry (que l’octubre de 2011 va deixar sense servei milions d’usuaris a causa d’una avaria) podien reproduir arxius MP3, treballar amb sistemes operatius que fins llavors eren característics dels ordinadors i connectar-se a internet (Aguado & Martínez, 2008). Els usuaris començaven a entendre allò que avui és normal, això és, que el mòbil és una prolongació –en moviment– dels ordinadors, la qual cosa ha desembocat en una doble evolució: uns aparells més centrats en l’entreteniment que tenen com a principal característica la capacitat multimèdia, i uns altres de més enfocats a la productivitat, optimitzats per al correu electrònic.

El telèfon mòbil és el terminal més dinàmic. Els fabricants no deixen de treure novetats amb uns cicles de vida que es van reduint. S’està vivint un procés de convergència en aquests dispositius que ha elevat l’iPhone a la categoria de paradigma, ja que ha canviat l’experiència de l’usuari en el terreny de la navegació. Des de la botiga centralitzada AppStore, els consumidors poden adquirir aplicacions que aprofiten la tecnologia de la casa: GPS, gràfics tridimensionals en directe, etc. Un estudi de la firma especialitzada M:Metrics mostra que nou de cada deu clients de l’iPhone accedeixen a notícies a través d’aquest aparell; més d’un 30% el fan servir per mirar la televisió, YouTube o GoogleMaps, i tres quartes parts es mouen per les xarxes socials. Marques com Nokia o Samsung han seguit aquesta línia, tot i que els telèfons segueixen incorporant funcions que molts usuaris no volen. Per exemple, més de la meitat dels ciutadans que tenen un terminal amb Bluetooth no l’han utilitzat mai.

1.7 Del verb consolar

Els anys 2005 i 2006 van ser determinants en l’aparició de noves generacions de dispositius en la indústria de les consoles. Els experts i professionals pronostiquen que la propera generació ha de començar el 2012, quan les grans companyies (Nintendo, Sony i Microsoft) donin un altre pas en cerca de més i millors formes d’entreteniment interactiu, per exemple gràcies a les tres dimensions.

Després d’aquell parell d’anys de preparació, el 2007 els videojocs van experimentar una explosió sense precedents. Les consoles PlayStation 3, Xbox 360 i Wii van renovar el panorama tot oferint noves sensacions i la possibilitat de confluir amb altres plataformes i serveis: música, vídeo, internet, etc. Les propietats de la Wii, que dues temporades després ja ocupava el tercer lloc en consum global, expliquen part d’aquest èxit.

La Wii ha involucrat físicament els usuaris a través dels moviments que fan mentre juguen. Per una banda, això li ha permès estendre’s entre clients de totes les edats. Per l’altra, l’ha ajudat a atreure creadors audiovisuals de prestigi i gran influència, com Steven Spielberg, el qual es va iniciar en aquest món amb Boom Blox, ideat per a aquesta màquina. Quatre dels cinc videojocs més venuts al món el maig de 2008 corresponien a aquesta consola de Nintendo, i això en un exercici en què, a Europa, es van despatxar més de 200 milions d’unitats legals (un 18% més que en l’exercici anterior).

1.8 Lectors exclusius

Segons un estudi de l’Observatorio de la Lectura y el Libro del Ministerio de Cultura, els editors prefereixen concentrar-se en els models de negoci, el repartiment dels drets, el preu de les obres i el control de les còpies més que no pas en el disseny d’una oferta amb valor afegit per als lectors. La lluita contra les descàrregues d’internet i les restriccions en les còpies privades, doncs, coincideixen amb l’objectiu de les fórmules més rendibles.

El control sobre els continguts i el consum en l’entorn 2.0 creix, i una de les conseqüències d’això és que fins i tot els usuaris aliens a la pirateria perden drets a causa de les deficiències de la indústria. El llibre electrònic serveix d’exemple per desenvolupar aquest concepte. El patró de les grans llibreries, tant internacionals –Amazon o Apple, en el cas de l’iPad– com estatals –Libranda, constituïda pels segells Planeta, Random House Mondadori i Santillana–, no es basa en la venda, sinó en el cobrament per lectures. L’aplicació del sistema Digital Rights Management (DRM) als llibres digitals limita l’ús i la propietat dels llibres als compradors.

Com altres entitats, la nord-americana Electronic Frontier Foundation presentava a principis de 2010 una proposta de drets vinculats al llibre digital en què apostava per assegurar la transparència del mercat, diferenciar entre venda i lloguer d’obres, garantir la privacitat dels usuaris, rebutjar els DRM, enfortir els estàndards i la compatibilitat entre plataformes, vetllar per la propietat d’anotacions i continguts generats pels lectors i combatre la censura postvenda.

1.9 Serveis per a qualsevol necessitat

Les limitacions inicials en l’amplada de banda condicionaven els primers serveis dels ordinadors, els quals estaven centrats a la força en la difusió d’informació estàtica (correus, cerques, etc.). Quan administracions, empreses i particulars van adoptar internet, van aconseguir una ubiqüitat impossible d’assolir de cap altra manera i la seva actitud va servir de preàmbul a la segona fornada de serveis de les TIC: administració en línia, comerç i banca electrònics, continguts informatius i de lleure, etc. S’hi mantenia el model proveïdor-client, però amb una certa sofisticació, en funció de les possibilitats tecnològiques. El model actual, el de l’anomenat web 2.0 (i posteriors), trenca l’asimetria perquè s’aixeca sobre la base que totes les persones i entitats poden ser alhora emissors i receptors (Castells et al., 2007).

En qualsevol cas, el correu electrònic (e-mail) encara és una de les activitats més usuals. Possibilita establir instantàniament comunicacions escrites a través de l’ordinador, adjuntar documents, etc. Juntament amb els SMS i les aplicacions de missatgeria instantània com ara el WhatsApp, ha revolucionat les maneres d’interactuar en les esferes personal, professional, etc. Tanmateix, la transformació ha comportat inconvenients, per exemple la recepció de correus que no són desitjats, allò que popularment es coneix com a spam. O el phishing: comunicacions fraudulentes per enganyar els destinataris perquè donin informació privada o financera.

Les cerques a la xarxa són un altre servei de la societat de la informació, proporcionat per motors com ara Google o Yahoo!, eines que extreuen d’entre tot el material del web el més adequat segons la petició de l’usuari a partir de la paraula o les paraules que la representen millor. Amb els cercadors es poden trobar recursos variats: pàgines, fòrums, imatges, vídeos, etc. Els resultats són llistes d’adreces o de fitxers que tenen relació amb els mots clau.

Entre les accions més habituals dels internautes també hi ha les visites a webs de serveis públics. Cada vegada hi ha més ciutadans que volen una administració adaptada a la societat de la informació i capaç de treure’n profit. De fet, aquests serveis són una prioritat per als països desenvolupats. Singapur i Canadà continuen liderant la classificació en l’administració electrònica (e-government), amb percentatges propers al 90% en maduresa en l’atenció a la comunitat, la gestió d’impostos, la informació sobre pensions, etc.

Aquells que esperaven que la Ley de Transparencia y Acceso de los Ciudadanos a la Información Pública preparada a l’Estat espanyol seguís les recomanacions del Consell d’Europa per garantir la creació d’un autèntic govern obert es van quedar decebuts quan en van conèixer l’avantprojecte. El material que s’hauria de sotmetre a aquesta norma seria aquell que hagués estat “elaborat pels poders públics en l’exercici de les seves funcions”. Se n’exclourien “notes, esborranys, opinions, resums i qualsevol document intern sense caràcter oficial”. És cert que per primera vegada en la història s’aplicaria el principi de publicitat activa, pel qual s’obligaria els poders públics a facilitar informació d’abast general “preferentment per mitjans electrònics”. L’Estat espanyol és l’únic de la UE amb més d’un milió d’habitants que no té una llei d’aquest tipus, que en altres països ha estat molt útil per lluitar contra l’arbitrarietat i la corrupció.

1.10 Pacients sense paciència

Les TIC obren possibilitats per renovar les relacions entre metges i pacients, per millorar processos d’assistència i per normalitzar mecanismes de comunicació i seguiment. En aquest apartat, cal introduir-hi matisos. El 80% dels internautes espanyols prova de trobar a la xarxa informació sobre salut, segons una enquesta de la firma farmacèutica Pfizer a 1.011 persones de 22 a 55 anys. Un estudi complementari d’aquesta companyia, a partir de les respostes de 2.800 metges, assenyala que la meitat dels facultatius creu que el web influeix negativament en els pacients. I un article publicat al Journal of Medical Ethics que analitza l’impacte de Facebook en la relació doctor-malalt, basat en l’experiència de 405 residents del Centre Hospitalari Universitari de Rouen, a França, recomana no afegir pacients com a amics (Moubarak et al., 2010).

Malgrat això, totes tres fonts aclareixen que, si s’utilitza correctament, internet pot millorar la interacció dels metges amb els usuaris de la sanitat i, alhora, reduir la burocràcia. Els problemes arriben amb els hipocondríacs exacerbats que, sense coneixements, investiguen patologies en línia, examinen professionals o reclamen tractaments que s’apliquen en altres centres o que estan en fase d’investigació. La xarxa hauria de ser un complement dels facultatius, no pas un substitut.

El metge de família Fernando Casado s’ha guanyat el sobrenom de Doctor Twitter perquè, des de fa anys, empra aquesta eina per organitzar la seva consulta, promoure hàbits saludables entre els pacients, etc. La pàgina Infermeravirtual.com, del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, amb més de mig milió de visites en una temporada, funciona bé amb els adolescents, perquè s’hi comparteixen coneixements sobre salut sense haver de donar detalls personals.

Aquestes situacions permeten constatar que la immediatesa tecnològica és un valor emergent. Determinades necessitats que abans quedaven desateses durant un cert temps perquè els afectats no tenien l’oportunitat d’assaciar-les de seguida, avui poden ser sadollades en pocs segons si es disposa dels estris adequats i d’una connexió a internet. Les necessitats del present són les mateixes que les del passat, però la tecnologia, que afavoreix la rapidesa i fins i tot la urgència en les respostes, incrementa el nombre i la intensitat de les preguntes. La salut és un bon àmbit per comprovar-ho.

La formació és un element essencial en la incorporació de les noves tecnologies en les activitats quotidianes. La fórmula d’ensenyament que utilitza internet com a canal de distribució de coneixement i plataforma de comunicació entre professor i alumne s’anomena e-learning (aprenentatge electrònic). Un concepte complementari és el de les noves tecnologies aplicades a l’educació (NTAE), la solució prevista perquè els estudiants assimilin amb normalitat aquests instruments.

1.11 Comunitats d’interessos

El comerç electrònic és una modalitat de compra a distància que també ha proliferat en les darreres temporades. La mecànica és d’allò més senzilla: mitjançant una xarxa de telecomunicacions, generalment internet, s’efectuen compres i vendes entre botigues virtuals i ciutadans, d’empresa a empresa o de particular a particular. Aquest grup d’activitats inclou les subhastes per via electrònica des de pàgines com ara eBay.

En un estudi de l’Eurostat, l’oficina europea d’estadística, es diu que aproximadament tres de cada deu ciutadans residents al continent compren productes o contracten serveis per internet. No obstant això, aquesta proporció és enganyosa. El percentatge s’acosta al 60 a Dinamarca i Holanda i no arriba al 5 a Bulgària i Romania. Una altra dada representativa és la següent: un 15% dels particulars evita les compres electròniques per por a ser enganyat o perquè considera que el sistema no és segur.

La població de 45 a 64 anys va ser el segment en què més es va incrementar el 2010 el consum d’internet en les operacions bancàries, els llibres electrònics i l’ús de la xarxa als dispositius mòbils, segons l’informe de la Fundación Telefónica La Sociedad de la Información en España. Aquesta dada és la més destacada d’un escenari que es complementa amb l’èxit general del vídeo, que acapara gairebé el 40% del trànsit des de les connexions fixes i el 51% des de les mòbils, i el creixement de la inversió en el sector de les TIC malgrat el descens de la facturació.

En realitat, la banda ampla mòbil s’està convertint en un motor de la societat de la informació a l’Estat. Un 20,3% dels internautes navega mitjançant aparells mòbils, cinc punts més que el 2010. El recurs als ordinadors portàtils fora de la llar o la feina ha arribat al 24,3%. Telefónica té més de 4,3 milions d’usuaris de banda ampla mòbil, dues vegades més que l’any 2009 (un increment interanual del 58,7% que no hauria estat possible sense les tauletes tàctils –com l’iPad– i els telèfons intel·ligents). Aquestes eines competeixen amb el llibre de tinta electrònica, que apareixia a l’informe de 2009 com una aposta de futur i que, avui dia, genera tanta incertesa com entusiasme.

Gràcies també a internet, han aparegut comunitats virtuals basades en models cooperatius que han desenvolupat maneres de treballar i de relacionar-se exclusives del web 2.0. Per exemple, el peer-to-peer (P2P), que és l’intercanvi de fitxers entre iguals on un usuari posa a disposició de la resta una sèrie de continguts, tot assumint el paper de servidor. La majoria del material que hi circula són vídeos (més del 60%) i àudios. El principal conflicte derivat és que els particulars que ofereixen continguts no solen ser-ne els autors o propietaris, de manera que aquesta pràctica es considera una modalitat de pirateria.

Els inconvenients vinculats als blocs, una altra manifestació d’aquestes comunitats virtuals, són menors. Els quaderns de bitàcola digitals, que descansen sobre programaris generalment gratuïts (Blogger, Wordpress, etc.), recullen en ordre cronològic articles –apunts o posts– d’una persona o d’un col·lectiu. Moltes vegades són especialitzats: sobre ciència, tecnologia, literatura, viatges... Poden estar pensats específicament per acollir fotografies –fotoblocs–, vídeos –videoblocs–, etc. (Orihuela, 2006). Abans del creixement de les xarxes socials com Facebook, Google+ o Tuenti, dels serveis de microblocs com Twitter o Tumblr, la seva influència era superior a l’actual.

Les xarxes socials apleguen un conjunt de serveis concebuts per crear comunitats virtuals, això és, grups de subjectes units per interessos similars. S’articulen al voltant de conceptes diversos: per emmagatzemar material, com ara imatges –Flickr–; per establir relacions professionals –Linkedin, Xing–; per operar com a aparador d’una activitat concreta, per exemple la música –MySpace–, o per crear perfils i llistes d’amics –Facebook, Hi5, Tuenti– (Redondo, 2010). Tecnològicament parlant, han consolidat senzilles aplicacions d’ús comú en un únic espai: el correu electrònic, el xat, la possibilitat de pujar i baixar material, etc.

L’aliança entre tecnologia i cultura participativa ha servit per inventar aquestes xarxes, que fan accessibles les pel·lícules, la música, els llibres, etc. generats per l’economia de l’abundància. El sociòleg Gilles Lipovetsky sosté que en el moment de consumir es viu una part d’un mateix en què no hi ha dolor, només plaer (Lipovetsky, 2007). I el seu col·lega Zygmunt Bauman recorda que, mitjançant el consum, els individus són ells mateixos i alhora coincideixen amb els altres (Bauman, 2007). Amb el P2P s’ha passat d’una cultura de masses a múltiples comunitats d’interessos. O sigui, plaer sense límit en les successives coincidències amb el proïsme sense passar per intermediaris.

1.12 El vici de cobrar

Molts clients de les indústries culturals es resisteixen a pagar per les obres difoses per les noves plataformes. La tendència s’observa a Catalunya i també en mercats amb més tradició i oferta. Una enquesta als Estats Units de l’organització de recerca Pew Internet afirma que vora el 30% d’usuaris paguen per la música; el 22% ho fa per aplicacions mòbils, i el 18%, per mitjans informatius i revistes.

A l’Estat espanyol, la facturació de la televisió de pagament va començar a reduir-se el 2009, concretament un 2,6%, o sigui, 1.400 milions d’euros. El satèl·lit també va perdre abonats durant el 2010, els quals van anar a la TDT de pagament i a internet. La pujada de preu d’alguns diaris no va compensar la caiguda de la difusió, raó per la qual els ingressos per la venda d’exemplars van baixar més d’un 5%.

Pocs consumidors es mostren disposats a pagar per les notícies de la xarxa. El 2010 el diari El Mundo tenia 20.500 abonats al seu quiosc digital, Orbyt, enfront dels 28 milions d’usuaris únics del seu web i els 274.000 diaris de difusió. Els baixos nivells de subscripció a Espanya no remunten amb les ofertes digitals ni amb suports com l’iPad.

Malgrat que el cinema es va beneficiar el 2009 de les estrenes de pel·lícules en 3D i va recaptar 671 milions d’euros gràcies als 110 milions d’espectadors que van anar a les sales, en l’exercici següent el negoci del vídeo i el DVD va minvar en un 35%, fins als 112,5 milions d’euros.

L’streaming (la reproducció en temps real, sense possibilitat de descàrrega) és una alternativa al fet de baixar música digital. Segons un estudi de 2010 de l’empresa de màrqueting en línia Antevenio, el 29% dels usuaris de mòbils ha adquirit aplicacions de pagament a l’Estat; no obstant això, el 42% s’hi gasta diners una sola vegada al mes.

Una de les excepcions a escala mundial es va donar quan, en vuit setmanes, entre 2010 i 2011, la Viquipèdia va captar una vintena de milions d’euros en donacions, aportades per més de mig milió de persones, en motiu del seu desè aniversari.

Tots els partits amb representació al Parlament espanyol volen reforçar la protecció de la propietat intel·lectual, en la línia del que reclama el sector. El repte legislatiu consisteix a seguir aquest camí sense conculcar drets com la llibertat d’expressió, el secret de les comunicacions, la protecció de dades personals o la propietat privada i respectar alhora l’accés a internet, que és essencial per al desenvolupament de la societat de la informació i que, segons l’ONU, caldria reconèixer com a dret civil bàsic.

El valor de l’accessibilitat desplaça el valor tradicional de la propietat quan les persones accepten pagar per l’ús d’una cosa mitjançant inscripcions o quotes en lloc de fer-ho per algun servei o bé material. L’economista Jeremy Rifkin recalca que l’aventura capitalista, que va començar amb la mercantilització dels productes i la tinença de propietats, ha arribat a la seva culminació amb la mercantilització del temps i de l’experiència. Per això adverteix que quan l’economia absorbeix la cultura només queden els llaços econòmics per mantenir unida la societat (Rifkin, 2000).