Читать книгу: «Ciberètica»

Шрифт:

JOSEP LLUÍS MICÓ
CIBERÈTICA
TIC i canvi de valors

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE

1a edició: gener de 2012

Editorial Barcino SA

Acàcies núm.15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial: Jordi Quer

Correcció lingüística: Laia Noguera

Disseny: Jordi Casas

Maquetació: Adrià e Hijos, S.L.

Impressió: Gràfiko

Dipòsit legal: B-3089-2012

ISBN: 978-84-7226-945-3

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

El principi és a la meitat de tot.

pitàgores

Qui pretengui una felicitat i una saviesa constants haurà d’acomodar-se a canvis freqüents.

confuci

De tots els infortunis que afligeixen la humanitat, el més amarg és que s’ha de tenir consciència de molt i control de res.

heròdot

No es va mai tan lluny com quan no se sap on es va.

oliver cromwell

La millor manera de predir el futur és crear-lo.

peter drucker

Obertura

Mentre l’escriptor argentí resident a Barcelona Hernán Casciari explicava a la seva filla el conte tradicional de Hansel i Gretel, just quan li estava dient que els germans s’havien perdut al bosc, la nena va replicar: “No passa res, poden trucar al seu pare amb el mòbil”. A partir d’aquesta anècdota, l’autor va començar a reflexionar sobre com les noves tecnologies (un element primordial en el llibre que va publicar el 2010, El nuevo paraíso de los tontos) han canviat la vida quotidiana dels ciutadans del present. Casciari –que abans havia editat Más respeto, que soy tu madre, una novel·la que tenia un quadern de bitàcola com a plataforma de difusió i que va ser premiada a Alemanya com el millor bloc del món– parla de noves modalitats de relacions i pràctiques socials en una època en què qualsevol persona pot buscar a Google informació sobre el seu soci o la seva xicota (Casciari, 2010).

Els col·lectius modifiquen freqüentment els seus punts de vista, però amb prou feines se n’adonen. Quan ho fan, potser han transcorregut uns quants anys. Això és el que va succeir després del 1400 a les grans ciutats italianes del nord, especialment a Florència. Els seus habitants es van adonar aleshores que havien canviat, que no eren com a l’edat mitjana. Concedien una importància diferent als gustos i criteris dels seus avantpassats, tenien altres valors. A més, la seva alegria per la vida i la capacitat humana tenia bons aliats. Un ferrer alemany, Johannes Gutenberg, era autor d’un invent tan gran com el de l’alfabet dels fenicis: la impremta. I per casualitat, un aventurer, Cristòfol Colom, havia arribat a Amèrica el 1492, l’inici d’una nova època. Curiosament, en aquell moment ningú no tenia ni idea de què significaria aquell viatge.

La comparació entre la impremta i internet és tant òbvia com recurrent: són mecanismes de transmissió d’informació i de coneixement que han instaurat un nou ordre cultural, polític, econòmic i social en multiplicar i, per tant, democratitzar l’abast de les produccions anteriors (Piscitelli, 2005). Tanmateix, avui també seria escaient equiparar la posada en marxa del web amb el descobriment del nou continent, una fita força distinta de l’aterratge a la Lluna, el qual no ha tingut cap continuïtat.

Tant la xarxa com Amèrica són nous mons. O, com a mínim, es poden entendre com a novetats que han ampliat un univers que semblava tancat i gairebé exhaurit. Tot i que el territori d’internet no és físic, ningú no discuteix que aquesta innovació intangible ha servit per ampliar el camp d’acció de subjectes, empreses i administracions. Sobre el(s) terreny(s) per explorar, alguns han aplicat la mateixa base ètica o moral que seguien abans del(s) descobriment(s); també hi ha hagut qui ha adaptat les seves creences, actituds, costums i hàbits a la nova realitat; un tercer grup s’ha anat desposseint d’alguns dels seus valors d’abans a favor d’altres d’inèdits. Doncs bé, precisament d’això s’ocupa aquest llibre: de copsar la transformació axiològica que està comportant l’era digital, tot recordant que la tecnologia, per si mateixa, no és un valor aïllat.

Com al segle xv, milions de persones viuen immerses en un canvi qualitatiu difícil d’interpretar. La seva rellevància és màxima, els afecta. Malgrat això, la majoria d’individus no tenen més remei que centrar-se en el més urgent: la tasca de viure. A partir d’aquesta limitació, el propòsit d’aquesta obra és aportar proves –si més no, indicis– de la influència del catalitzador d’aquesta transformació –les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)– en els valors. Per complir aquesta comesa, convé acarar els discursos sobre allò digital i els fets que se’n deriven. Les aportacions teòriques en aquesta àrea són abundants, i sortosament també les estadístiques i els informes. Aquest llibre es basa en els resultats obtinguts en una cinquantena d’aquestes recerques, la majoria desenvolupades en els darrers cinc anys.

El primer capítol presenta els fonaments, l’evolució i les utilitats de les TIC; el segon, els conceptes relacionats amb els valors, les motivacions i les preferències que apareixen als apartats posteriors. En ambdós s’adopta majoritàriament el punt de vista de l’usuari –el més proper al lector–, però també hi ha referències a l’escala axiològica de les empreses del sector, de les companyies convencionals que operen en aquest nou entorn, dels actors polítics i jurídics, etc.

Encara que parteixen d’un marc general construït a escala internacional, als capítols tercer i quart, més específics i extensos, hi preval un enfocament en clau catalana, per l’origen de les dades recopilades i pel tractament a què són sotmeses, en l’òrbita d’aportacions com la del llibre Catalunya, reptes ètics (Castiñeira & Calsina, 2006). S’hi concedeix una atenció preferent als dispositius, serveis i aplicacions que han introduït més modificacions: els telèfons intel·ligents (smartphones), les xarxes socials, etc. I també als grups, els sectors o les activitats en què les transformacions han estat més profundes: l’educació de la infància i de l’adolescència, les indústries culturals, la privacitat i els estils de vida, l’economia, la política i fins i tot la guerra.

S’han evitat els maximalismes i les visions radicals en benefici de l’equilibri i la prudència. Els fanàtics de les noves tecnologies tendeixen a explicar-ho tot segons aquesta òptica. Menyspreen tot allò que no figura al ciberespai, que no es comunica pels dispositius mòbils, que no triomfa a Facebook, Twitter i YouTube. Substitueixen l’interès públic per l’interès del (gran) públic. El luddisme digital, és a dir, l’actualització de l’odi incondicional a les màquines que va iniciar l’obrer Ned Ludd quan va trencar un teler al segle xix perquè se sentia amenaçat, és un altre extrem que tampoc no està justificat (Sale, 1995). Els ciberdelictes o les addiccions digitals no són culpa d’uns aparells que també s’empren per salvar vides i curar malalties, per informar i entretenir els ciutadans, etc.

El professor Ferran Sáez Mateu apunta que pràcticament tots els programes d’entreteniment i la publicitat de la ràdio i la televisió del present parteixen d’una esfera axiològica postmoderna, d’acord amb una triple classificació en què aquesta categoria va precedida dels valors moderns i, abans, dels premoderns (Sáez Mateu, 2008, 78-84). Es tracta d’un entorn que es pot estendre a les TIC i que és governat per binomis complementaris, com ara la diversitat i la relativitat, la flexibilitat i la versemblança, la confluència i la comunitat, la identitat difusa i el relat fragmentari, el present i l’atzar, l’adolescent i el desordre creatiu, l’opinió pública i l’eslògan, la imatge i la marca, l’emoció i el plaer.

De la mateixa manera que els contemporanis de l’invent de la impremta i del descobriment d’Amèrica van experimentar una transició dels valors premoderns als moderns, les persones d’avui viuen el pas dels valors moderns als postmoderns, després de constatar que el projecte de la modernitat va fracassar en l’intent de renovar les formes tradicionals del pensament i la vida social, de l’art i la cultura, etc. (Vattimo, 1986). En les següents pàgines es fa una lectura d’aquest procés a través de la intervenció de les noves tecnologies.

TIC

1.1 Definicions dinàmiques

El concepte de les TIC és dinàmic. Al segle xix, per exemple, el telèfon podia considerar-se una nova tecnologia. El mateix es podria dir de la televisió quan va aparèixer durant la dècada dels cinquanta del segle xx. Tanmateix, avui ni l’un ni l’altra figuren a la llista de les TIC. De fet, és discutible que els ordinadors més primaris hi hagin de ser al costat dels telèfons intel·ligents o els iPads. Malgrat això, tant el telèfon com la televisió i l’ordinador són tecnologies que afavoreixen la comunicació i l’intercanvi d’informació en el món actual.

Després de la invenció de l’escriptura, les aparicions del telègraf elèctric, de la telefonia, de la televisió i d’internet han emergit com les etapes bàsiques en el camí cap a la societat de la informació. La popularització de la informàtica i de les telecomunicacions esdevinguda l’últim decenni del segle xx ha transcorregut en paral·lel a la miniaturització dels components, la qual cosa ha permès produir aparells amb múltiples funcions a preus assequibles.

Els usos i les aplicacions de les TIC creixen i s’estenen, sobretot en els països rics i entre els individus més joves, cosa que comporta perills: en primer lloc, el d’accentuar localment la fractura econòmica i, en segon lloc, el d’incrementar les diferències entre generacions. Aquestes innovacions ocupen un lloc creixent en la vida de les persones i en el desenvolupament de les societats: de l’agricultura de precisió o la telemedicina a la democràcia participativa o els usos militars de la informàtica avançada, tot passant pel comerç, la borsa, la robòtica, etc.

El fet d’estar informats minut a minut, de comunicar-nos amb subjectes que viuen a l’altre extrem del planeta o de treballar en equip sense compartir un mateix indret és d’allò més normal. Per això la societat actual és la de la informació. I aquest estat de les coses es deu principalment a una innovació que va començar a formar-se fa cinc dècades: internet.

1.2 Defensa contra atac

Tot plegat es va gestar els anys seixanta com a part de la Xarxa de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada (Arpanet n’era l’acrònim en anglès), creada pel Departament de Defensa dels Estats Units perquè diversos organismes del país estiguessin comunicats. Per tal que resultés eficient en cas de necessitat extrema, havia de ser obligatòriament una xarxa descentralitzada amb moltes connexions possibles entre dos punts. A més, perquè fossin més segurs, els missatges que hi circulessin havien d’estar dividits en paquets que serien enviats a través de camins diferents (Micó, 2006).

La participació d’universitats i instituts en el desenvolupament del projecte va facilitar que es trobessin altres possibilitats d’intercanviar informació, i així es van crear els correus electrònics, els serveis de missatgeria i les pàgines web. Quan a mitjan decenni dels noranta aquesta iniciativa va deixar de ser un projecte exclusivament militar, es va donar el veritable esclat d’internet. Tot allò que es coneix actualment com a TIC se’n va beneficiar.

El boom del web, que el 2011 es va quedar momentàniament sense números per identificar els dispositius connectats a la xarxa, comporta que gairebé no hi hagi fronteres per a la informació, la qual abans només la transmetien la família, l’escola, la universitat: els àmbits on residia el coneixement. Ara les barreres clàssiques s’han esvaït i l’accés és força més senzill. El contacte entre individus, per raons personals, comercials, polítiques, etc., també s’ha agilitzat. El problema principal, però, és la qualitat d’aquestes informacions i comunicacions.

Les noves tecnologies són en bona mesura immaterials ( la informació és intangible), instantànies i multimèdia (es basen en texts, imatges estàtiques i en moviment, arxius d’àudio, etc.) i permeten la interconnexió i la interactivitat. Precisament per aquests motius han nascut codis i llenguatges i s’està trencant la cultura de masses a causa de la fragmentació de les audiències d’aquests mitjans, vehicles i plataformes: xarxes socials, serveis de microblogging, etc.

Tot i que no hi ha una única manera d’organitzar aquests aparells i aquestes aplicacions, solen agrupar-se per xarxes, terminals i serveis.

1.3 Gent ben connectada

El mètode més elemental per connectar-se a internet és un mòdem d’accés telefònic. Malgrat que li manquen els avantatges característics de la banda ampla, ha estat el punt d’inici de molts internautes i encara és una opció per als usuaris amb menys poder adquisitiu. En gairebé tots els països de la Unió Europea el grau de disponibilitat de línia telefònica a les llars és elevat, excepte a Àustria, Finlàndia i Portugal, on nombroses línies fixes han estat substituïdes per mòbils. De tota manera, a l’Estat espanyol l’accés a internet per la xarxa telefònica bàsica (banda estreta) pràcticament ha desaparegut. La meitat de les connexions el 2003 eren de banda estreta; set anys després, el 98% dels accessos eren de banda ampla.

El trànsit de dades a internet ha augmentat a causa de la popularització de les aplicacions dels telèfons intel·ligents i de l’eclosió del vídeo al web. El volum va créixer cada mes del 2010 en 12,7 terabytes (unitat d’emmagatzematge que equival a 1.012 bytes) i la previsió per al 2014 és de 42,1 terabytes, cosa que suposarà un increment del 232%.

Segons les operadores de telecomunicacions, la transformació és tan profunda que el seu negoci perilla si no es modifiquen les normes que han regit fins ara. Diuen que la despesa per millorar les xarxes és superior als ingressos que obtenen per la seva activitat i apunten en dues direccions per reconduir la situació: els proveïdors de continguts i els internautes.

Companyies com ara Telefónica han suggerit que els seus preus haurien de canviar per tal d’eixugar el perjudici que els causen les tarifes planes il·limitades. Insisteixen que l’usuari mitjà sufraga l’usuari intensiu, ja que el 80% del trànsit prové d’un escàs 20% de consumidors. La desproporció és més gran en la banda ampla mòbil: un 75% de circulació per un 5% d’internautes.

Espanya té les connexions més lentes i cares del seu entorn, en contrast amb el nord d’Europa, el Japó o Corea del Sud. I la indústria repeteix que només hi ha una sortida per conjurar el risc de congestió: infraestructures que permetin afrontar el repte amb garanties d’èxit. Les operadores estan angoixades davant la possibilitat d’haver de pagar sense ajudes el manteniment d’aquests equipaments perquè no seran elles les que aconseguirien més beneficis, sinó les companyies que treballen sobre les seves plataformes. Així, es pregunten fins a quin punt firmes que saturen el web gairebé sense invertir en xarxes (Facebook, YouTube, Apple...) no n’haurien de ser més responsables. A més, recorden que la regulació per a aquesta segona classe d’empreses és menys rígida que la seva.

L’aliança que va desfermar la polèmica mundial per aquest motiu, la van signar Verizon i Google. El primer és un proveïdor d’internet nord-americà amb més de 140 milions d’abonats; el segon, gairebé un producte de primera necessitat. La controvèrsia es va donar perquè va transcendir que es proposaven oferir per més diners serveis per a terminals mòbils diferents dels convencionals i excloure de les tarifes planes els continguts en línia addicionals, com ara les tres dimensions.

Es tracta d’un ultimàtum a la neutralitat de la xarxa. Fins fa poc al web no hi havia discriminacions motivades per la procedència, la naturalesa o la destinació de la informació. Per comprendre l’amenaça que plana sobre els telèfons d’última generació és recomanable saber que un únic vídeo de YouTube reproduït en un telèfon intel·ligent equival a un milió de missatges de text simultanis. No obstant això, a escala internacional encara no hi ha una solució inequívoca.

Hi ha operadors de països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) que estan actualitzant les seves xarxes portant la fibra a domicilis, empreses i institucions (Marsden, 2010). Amb tot, l’ADSL segueix essent la tecnologia predominant de connexió. Renovacions com les del Japó o Corea del Sud són excepcionals.

Quant al nombre de connexions al món, la telefonia fixa ha estat superada per la mòbil, i això que aquesta és més recent. Hi ha dues raons que expliquen la situació: les xarxes de telefonia mòbil són més fàcils i barates de desplegar. La quantitat de línies mòbils continua creixent, malgrat que el grau de penetració en alguns països és prop de la saturació. De fet, a Europa la mitjana és del 120%, cosa que evidencia que hi ha més aparells que habitants.

Les xarxes de telefonia mòbil actuals possibiliten assolir velocitats mitjanes competitives amb relació a les de banda ampla en les xarxes fixes. Els internautes poden navegar sense problemes amb els dispositius portàtils. Tot i això, el ritme d’implantació de la tecnologia que sosté aquestes operacions és molt irregular (Benkler, 2006). La recerca aplicada a la telefonia mòbil ha ajudat a disminuir la grandària i el pes dels terminals, que, tot i tenir com a missió inicial la comunicació per veu, han incorporat funcions com ara l’agenda, la càmera fotogràfica i videogràfica, l’accés a internet, la reproducció de vídeo i so, el GPS, etc.

Però hi ha altres connexions. Quatre tecnologies distribueixen continguts de televisió, tant en la versió analògica com en la digital, tant en la gratuïta com en la de pagament. En primer lloc, la televisió terrestre, el mètode tradicional de difusió, efectuada per ones de ràdio transmeses per l’espai obert; en aquest apartat també hi hauria la televisió digital terrestre (TDT), la modalitat predominant a Catalunya. La segona classe és la televisió per satèl·lit, la qual, tal com indica la denominació, fa arribar el senyal als receptors via satèl·lit. La televisió per cable, la tercera fórmula, és una manera de proporcionar el senyal directament mitjançant un cable coaxial. Finalment, la televisió per internet tradueix els continguts a un format que pot ser transportat per xarxes IP –el protocol d’internet–; per això és coneguda com a TV IP. La televisió sobre terminals mòbils es va introduir el 2008 i encara està en desenvolupament.

A les llars cada vegada hi ha més aparells amb connectivitat. Els dispositius de caràcter personal, com ara les consoles de videojocs, els iPods o els iPads, també són habituals entre els membres de les famílies. La proliferació de les eines digitals normalitza la societat de la informació i, així, les xarxes, que es poden implementar a través de cables o bé sense fils (Wi-Fi), esdevenen equipaments necessaris en milions de cases (Doueihi, 2010). Programaris per fer videoconferències per internet, com Skype, han convidat una generació que no dominava les TIC a posar-se al dia per tenir la possibilitat de parlar amb parents (fills, néts, etc.) que viuen molt lluny.

1.4 La (relativa) derrota televisiva

Els terminals són el punt d’accés dels ciutadans a la societat de la informació. La innovació en aquests instruments va lligada a l’avenç en els serveis que proporcionen. Els progressos referits a la capacitat i a la miniaturització dels dispositius de memòria han donat lloc a un conjunt d’aparells portàtils que administren tota mena de continguts multimèdia.

A més, hi ha ordinadors per al menjador que centralitzen la difusió a casa, coneguts per les sigles HTPC (Home Theater Personal Computer) o per Media Center PC. La seva virtut és que agrupen funcions com ara l’enregistrament de programes en format digital, la possibilitat de veure la televisió amb facilitats de time shifting (control de l’emissió en viu com si fos una gravació) o la utilització del televisor com a monitor per a pàgines web.

Els receptors plans han deixat de ser articles de luxe. El volum d’usuaris que empra l’ordinador per mirar vídeos s’incrementa any rere any i ja supera el 50%. Amb tot, aquests internautes, més aviat joves, solen consultar portals com ara YouTube, veure sèries d’èxit o utilitzar l’ordinador com a reproductor de DVD. Els programes més extensos continuen tenint la televisió clàssica com a suport predominant.

El televisor és el dispositiu amb major grau de penetració en tots els estats de la UE, ja que més del 97% de les llars en tenen un (o més), i en tres països –Malta, Luxemburg i Xipre– la taxa arriba al 100%. Malgrat aquestes magnituds, al continent hi ha diferències d’origen cultural, sobretot entre la zona mediterrània i el nord. Suècia i Finlàndia ocupen les últimes posicions en aquest àmbit, just al contrari del que passa en tots els indicadors vinculats a la societat de la informació.

Durant molt de temps, polítics, professionals del sector i especialistes acadèmics van considerar que el televisor seria el dispositiu estrella d’entrada a la societat de la informació. No obstant això, la realitat s’ha decantat pel mòbil i l’ordinador. La seva convergència amb els televisors actuals –amb pantalles planes, alta definició, connexions sense fils, discs durs, ports USB, 3D, etc.– fa patent aquesta (relativa) derrota televisiva.