Читать книгу: «Sobre la història i els seus usos públics», страница 6

1. MESTRES I AMICS

Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història als primers anys de la Universitat m’hagués produït alguna mena de fascinació intel·lectual. Una història d’Espanya feta seguint el manual d’Aguado Bleye –amb el professor repetint frases literals del llibre: «como dice un historiador, nada faltó en aquellas bodas salvo el amor»–, o els apunts sobre la ciència espanyola del professor Pérez Agudo, més conegut com Pérez Obtuso, dels quals recordo una afirmació lloant un científic espanyol «que perfeccionó el telescopio antes de que lo inventara Galileo», no eren precisament per seduir els estudiants. El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la Universitat que dins d’ella, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina.

Voldria parlar en primer lloc dels meus mestres. Sempre he dit que n’havia tingut tres, i recordo que el meu amic Manolo Sacristán em deia que era una pretensió escandalosa, ja que la majoria dels espanyols no n’havien tingut ni un de sol. Però és veritat que en vaig tenir tres.

El primer va ser Ferran Soldevila, que a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans, que es feien al menjador de casa seva, a Sant Gervasi, al carrer Teodora Lamadrid –de vegades érem dos alumnes, l’Enric Lluch i jo; d’altres jo tot sol–, em va ensenyar a entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model de dignitat. Retornat de l’exili, vivia amb prou penes i treballs, però mai no va voler acomodar-se. Pels anys en què em va fer classe estava preparant la publicació de la seva Historia de España. No li havien deixat publicar-la en català i amb el text castellà va tenir més d’un problema amb la censura.

El segon dels meus mestres, l’únic que vaig trobar a la Universitat, on era com una illa de modernitat en un mar de carcúndia retrògrada, va ser Jaume Vicens Vives. Sovint es contraposa Soldevila a Vicens o se’ls pinta com a enemics. No té cap sentit; eren dos grans historiadors que seguien línies diferents i que no competien entre ells, perquè tenien objectius molt diversos. S’han fet sovint acusacions a Vicens d’haver contribuït a relegar a l’oblit Soldevila i la seva obra. Em sembla absurd. Deixant de banda que Soldevila el va sobreviure –el recordo durant el viatge a Roses, el dia en què vàrem anar a l’enterrament de Vicens–, a mi em sembla que els culpables de l’oblit en què ha restat Soldevila són altres. Per exemple, els seus col·legues de l’IEC que van deixar que la seva obra mestra inacabada, el seu Pere el Gran, un llibre que té una finor d’anàlisi i una qualitat d’escriptura admirables, restés fora de l’abast del públic català durant molts anys. No treu a res de fer comparacions entre Soldevila i Vicens. He tingut la fortuna de tenir-los tots dos com a mestres, i això m’ha permès de valorar en ells unes qualitats, científiques i humanes, que eren tan grans en l’un com en l’altre, malgrat que ells dos fossin diferents.

De Vicens vaig aprendre coses que eren més importants que els principis de mètode. Vaig aprendre no el valor, sinó la necessitat del treball en un ofici en què sempre som aprenents i mai no arribem a mestres. I, sobretot, vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica. Em deia en una carta: «La Universitat és més important que la ciència històrica, i el país ho es més que la Universitat; però es pot servir el país a través de la ciència històrica».

Aquesta convicció és el que explica que en els darrers anys de la seva vida, ell, que era un especialista amb un prestigi internacional en l’estudi del segle XV, es posés a treballar en el camp de la història contemporània de Catalunya. Vicens va ser en realitat el fundador d’aquesta branca dels nostres estudis d’història: el primer que es va atrevir a ocupar-se de temes que eren mal vistos perquè es considerava que havien de treure a la llum les dissensions socials dels segles XIX i XX, els enfrontaments d’uns catalans amb altres catalans, i que afeblirien amb això el patriotisme. Abans de Vicens les històries de Catalunya s’acabaven generalment a la guerra del Francès, explicada com una crònica de glòries locals: els setges de Girona; la batalla del Bruc (una autèntica branca d’estudis, dedicada a escatir si els herois que la van guanyar van ser els manresans o els igualadins), etc. Després de la guerra del Francès, es feia una breu referència a la Renaixença amb alguna cita dels versos d’Aribau i poca cosa més.

Vicens partia de l’experiència viscuda en la derrota del 1939 –una derrota que no solament va ser el resultat de l’atac d’un enemic exterior, sinó de la defecció de sectors molt importants de la nostra pròpia societat– per proclamar la necessitat d’investigar la història de la Catalunya contemporània. Un estudi que ell mateix va iniciar, a costa d’un gran esforç d’adaptació, amb la idea que pogués servir per trobar les raons que ens permetessin d’entendre l’enfonsament interior que havia precedit i acompanyat la desfeta de 1939, si és que aspiràvem a construir en el futur alguna cosa que tingués unes bases més sòlides en què assentar-se. Això va molestar algunes velles vestals de la nostra cultura, que vivien de les magres subvencions d’una gran burgesia que feia negocis amb el franquisme i donava almoines a aquesta mena de resistència testimonial. Com aquell personatge que ens mostra Guerau de Liost encenent un ciri a Sant Jordi i donant-li llonguets al drac, «perquè a l’infern se’n recordi».

D’aquestes vestals vindrien els atacs verinosos, i normalment subterranis, que posaven en dubte que pogués ser un bon català qui s’atrevia a imaginar que la nostra burgesia hagués comès errors alguna vegada. No entenien que Vicens, que era un exemple clar i net de burgès català –amb el seu automòbil Opel recentment estrenat, que era en aquells temps un signe indiscutible d’estatus–, el que volia per al país era una burgesia que estigués a l’altura dels problemes i de les exigències de mitjans del segle XX.

Va ser justament Soldevila qui, en la segona edició revisada i augmentada de la seva Història de Catalunya, apareguda el 1963, tres anys més tard de la mort de Vicens, en els nous capítols en què s’ocupava dels temps contemporanis, no solament es va fer ressò del que havia dit Vicens sobre el paper de la burgesia, sinó que va acabar escrivint (Història de Catalunya, III, p. 1395):

Aquestes opinions de l’il·lustre historiador, tan llastimosament arrabassat a la nostra historiografia, encara no han produït, que sapiguem, cap comentari públic, ni per part dels directament afectats. Això, que ens priva de conèixer altres punts de vista i noves aportacions de dades, dificulta el nostre judici. Creiem que hi ha un gran fons de veritat en les afirmacions de Vicens i Vives.

I ho reblava amb aquesta observació: «També actuacions més pròximes de la burgesia, ja viscudes, poden decantar a creure més o menys fonamentada la seva opinió». Era, com en el cas de Vicens, la lliçó de les defeccions de la Guerra Civil i del franquisme la que dictava aquestes paraules.

En moments en què s’ha iniciat en honor de Vicens l’habitual retòrica de les commemoracions, no estic segur que siguin molts els que s’adonin que el Vicens historiador de qui s’està parlant no és solament que va morir molt jove, als cinquanta anys, sinó que en aquest transcurs només va poder dedicar-se plenament al seu treball en els dotze darrers anys de la seva vida: que entre la seva tesi doctoral, publicada els anys 1936-1937, i l’accés a la càtedra hi va haver uns anys molt durs de sanció política i de lluita per la supervivència. Me’n vaig adonar plenament quan vaig poder salvar de la destrucció un gran nombre de manuscrits no publicats del fons de la vella Editorial Gallach, on hi havia els textos d’una sèrie d’obres de divulgació que no es van arribar a publicar. Limitant-me a les pàgines manuscrites que són indiscutiblement de Vicens, la suma dels originals conservats és de 5.138 quartilles, que, si les reduïm a pàgines mecanografiades, equivaldrien almenys a 3.800 folis.

Que en aquestes circumstàncies produís una obra com El gran sindicato remensa, publicada el 1954, és increïble. Li restaven sis anys de vida i d’un treball febril. Perquè potser el més admirable és que la docència i la dedicació a l’empresa editorial, que era la que li assegurava una subsistència acomodada, no li impedissin de fer una obra d’historiador que cap al moment de la seva mort havia arribat a un moment de brillantor que li estava guanyant un reconeixement internacional. Recordo una tarda de conversa amb Robert Brenner, a Barcelona, en què aquest em va explicar com el va sorprendre la qualitat innovadora del treball que Vicens havia escrit per al congrés d’història d’Estocolm del 1960, que ja no va poder llegir. No és que fos un text que estigués dins de la normalitat del que feien els historiadors europeus d’aquell temps, sinó que estava pel davant del que la majoria d’aquests escrivien.

Va ser el mateix Vicens qui, quan jo li vaig manifestar el meu propòsit de fer una tesi doctoral sobre un tema d’història del segle XIX en el qual ell no es considerava prou capacitat per dirigir-me, em va suggerir que m’adrecés a Pierre Vilar. Ho vaig fer, escrivint-li des de Liverpool, on estava treballant com a «assistant lecturer», i Vilar em va contestar des de París amb una carta, datada el 12 de febrer de 1957, que era tota una lliçó de mètode, amb unes paraules que mai no he oblidat:

Si jo no cregués la ciència històrica capaç d’explicació i d’evocació davant de la dissort humana i de la grandesa humana (tenint, com a perspectiva, la gran esperança d’alleujar l’una i d’ajudar l’altra), no passaria pas la meva vida enmig de xifres i patracols.

La segona cosa d’aquella carta que em va restar gravada en el record era un advertiment a defugir el fàcil camí d’una retòrica ben intencionada, pròpia d’una certa progressia d’ahir i d’avui (la diferència potser era que ahir es volia definir com a roja i avui, com a verda). «Si anàvem a la recerca de l’home –escrivia Vilar– amb vagues sentiments de bondat i una intenció de literatura, això afegiria a la inutilitat unes pretensions ben antipàtiques. No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència».

Al qual afegia, en tercer lloc, una mena de curs de metodologia de la recerca històrica abreujat, realment admirable en la seva concisió:

Cal saber separar, en el problema que ens plantegem, les constants geogràfiques, de les quals neixen algunes diferències i alguns condicionaments que només poden superar-se en el llarg termini. Cal també saber plantejar-se els problemes de creixement, d’estancament, de demografia, d’inversions, d’estructures socials –i saber-los plantejar teòricament de manera sòlida.

Cal també ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar de banda les opinions establertes, els tòpics, i estudiar les xifres i les corbes.

De cap manera, però, no convé de restar aquí. Cal cercar els documents descriptius i subjectius, a condició de triar-los bé; i llançar-se amb resolució a l’estudi espiritual de les contradiccions –molt en especial de les contradiccions de classe i dels conflictes polítics, o religiosos, en tant que tradueixen (com ho fan sempre) el social.

Podeu veure, imagino, que aquests plantejaments de Vilar coincidien amb els de Vicens a reivindicar el compromís cívic de l’historiador, encara que diferissin en el seu rerefons social. Vilar ens va ensenyar, a mi i a tots, que la tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i que la finalitat del seu treball és la de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones, d’ahir i d’avui, i d’ajudar amb això a resoldre’ls. Ens va ensenyar a no cultivar la recerca històrica com un exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó a treballar pensant en la transcendència que té per a l’elaboració d’una consciència col·lectiva.

El que els meus tres mestres em van ensenyar tenia poc a veure amb els mètodes de recerca i molt més amb el sentit de l’ofici d’historiador, amb la seva raó de ser. En les moltes converses que vaig tenir amb Vilar gairebé mai no parlàvem de qüestions d’història, i rares vegades de llibres, sinó gairebé sempre del que passava pel món en aquells moments, perquè els dos érem conscients que si el nostre treball no servia per entendre millor el món en què vivíem, no servia per a res.

Més enllà d’aquestes influències, diguem-ne formatives, he après també de molts altres. Voldria recordar don Ramón Carande, per les converses amb ell i per les seves cartes, escrites amb aquell conceptisme que devia als anys d’estudi a la Institución Libre de Enseñanza, on va rebre lliçons com la que ell mateix em recordava en una carta: «Cada día me parece más certera la observación de Giner al recibir nuestros escritos: “Están bien, pero se ve que no habéis tenido tiempo para escribir menos”». Les seves cartes eren una lliçó constant d’economia de les paraules.

Si hi afegiu que durant una sèrie d’anys, expulsat de la Universitat pel franquisme, em vaig guanyar la vida dirigint la secció d’història d’una enciclopèdia, la Larousse, on ens va tocar, a mi i als meus companys, aprendre la importància de dir les coses comptant els espais que utilitzàvem, entendreu com he acabat estimant la concisió d’un Carande que, quan vaig guanyar la càtedra, em va enviar un telegrama que deia simplement: «Felicito universidad, compadezco colega. Carande».

La meva correspondència amb ell va ser especialment interessant en els darrers temps del franquisme, quan, de Sevilla estant, em combatia les il·lusions que aleshores teníem molts dels que treballàvem a la Universitat, que pensàvem que amb la caiguda del règim canviaria també de soca-rel la Universitat mateixa:

Lo único claro, me parece, es que nada debemos esperar de la Universidad, incluso si expulsase ¿cuándo? a los policías, mientras imperen los docentes actuales. En lugar de ¿nuevas? universidades, sin profesores, necesitamos muchos miles de escuelas y maestros. Únicamente cuando lleguen a discurrir los españoles, discurriendo harán que se conmuevan las estructuras más reacias y barrerán a las que ya están putrefactas.

A la qual cosa afegia, cautelosament: «En esto de las “estructuras” hay mucha mandanga».

A banda d’aquests que puc anomenar mestres, he après molt d’altres que han estat per a mi, a la vegada, mestres i amics. Com de Manuel Moreno Fraginals, que em va donar una lliçó d’una insubornable independència. Havia deixat una posició avantatjosa a Veneçuela per incorporar-se a les tasques de la revolució cubana i ho va fer sobretot en qüestions relacionades amb el comerç exterior. Mai no li van permetre de participar en l’ensenyament universitari de la història, perquè no acceptava de sotmetre’s a la disciplina de l’academicisme, pretesament marxista, que s’havia apoderat de la universitat cubana. La seva obra mestra, El ingenio, es va publicar perquè Ernesto Che Guevara li va donar un suport entusiasta. Recordo una ocasió en què va venir a Espanya una mediocre funcionària universitària cubana, un personatge intel·lectualment gris, que, en mencionar-li jo la meva amistat amb Moreno, em va replicar: «¡Ah, sí! Pero ese es muy poco marxista». Què devia creure aquella desgraciada que era el marxisme?

El marxisme de Moreno s’expressava, per exemple, en aquestes paraules de La historia como arma:

Quien no sienta la alegría infinita de estar aquí, en este mundo revuelto y cambiante, peligroso y bello, doloroso y sangriento como un parto, pero como él creador de nueva vida, está incapacitado para escribir historia. Y quien, sobre todas las pequeñas rencillas personales, no sienta su deber moral de entregarlo todo por la Revolución, y esté consciente de las taras que arrastra y que no debe transmitir; quien en esta hora no sienta el deber de crear; quien no sienta el deber de estar aquí aunque sea simplemente quemándose como leña en este fuego, quienes no estén más allá de tu libro y el mío, de te-escribo-la-nota-de-tu libro para que luego tú-me-escribas-la-nota-de-mi-libro, jamás podrán ser historiadores.

Estic orgullós de saber que Moreno se sentia –m’ho va dir un dia el seu fill– membre d’un grup d’historiadors que integràvem, amb ell, gent com el veneçolà Germán Carrera Damas i jo mateix. Què podíem tenir en comú els tres? Imagino que sobretot la independència i una incapacitat biològica per a l’acomodament. Les darreres coses que he llegit de Carrera són les seves crítiques al cabdillisme militar i la seva denúncia, en concret, i cito les seves paraules, del «crudo personalismo militarista envuelto en el indefinido e indefinible “socialismo del siglo XXI”».

Jo no sé si Moreno tenia tota la raó en criticar durament, en els darrers anys de la seva vida, el castrisme fossilitzat, ni estic segur si Carrera Damas encerta plenament en enfrontar-se a Chávez. A aquesta mena de règims els passa que generalment els seus enemics els fan bons. O, com a mínim, millors que les alternatives previsibles. Però tinc clar que cap dels dos no ha actuat per altres raons que no fossin les de la defensa d’uns principis pels quals pensaven que valia la pena lluitar. I no uso «lluitar» en un sentit metafòric, perquè el d’historiador és sovint un ofici de risc. Tinc almenys dos amics colombians que han rebut amenaces serioses de mort, i en tenia un tercer que va desaparèixer, sense que mai més se n’hagi sabut res.

Altres historiadors que he conegut personalment m’han deixat una forta empremta. Voldria esmentar-ne dos. Un va ser Edward Thompson. Havia descobert el seu gran llibre sobre la formació de la classe obrera anglesa molt aviat; però no em vull referir a la influència que va exercir sobre mi la seva obra d’un punt de vista metodològic, sinó a una altra que té a veure amb això que estic plantejant respecte del sentit de l’ofici d’historiador. Parlant amb ell en una entrevista que li vam fer a Barcelona amb Enric Ucelay-Da Cal ens explicava:

Procedeixo d’una família que es mantenia alerta en el camp de la política internacional. El meu pare tenia connexions personals amb l’Índia i va establir una amistat amb Nehru i amb altres dirigents del Congrés Nacional indi. La meva mare tenia connexions amb el Líban. De manera que vaig absorbir les qüestions sobre l’imperialisme en la meva infància. Era massa jove per tenir una activitat política als temps de la Guerra Civil espanyola, però els meus amics més grans, i els amics del meu germà, estaven profundament preocupats per aquesta qüestió, de manera que, quan va començar la Segona Guerra Mundial, cap als meus quinze anys, era ja per disposició un antifeixista convençut i les meves conviccions em van dur, un any o dos més tard, al partit comunista, encara que la meva experiència com a soldat en la guerra, sobretot a Itàlia, no va ser la d’una estructura política formal. Hi havia aleshores elements en l’exèrcit britànic que eren molt més sensibles als modes de la resistència i de l’antifeixisme del que avui pensem. És un fet que algun dia haurem de redescobrir. Recordo periòdics de guerra amb notícies del maquis francès, de la resistència iugoslava i d’altres moviments semblants que els soldats britànics llegien amb interès, enmig de debats i discussions.

Més important encara va ser, per a la seva presa de consciència, la relació amb el seu germà gran, Frank. Durant la Segona Guerra Mundial Frank Thompson va ser enviat pels serveis d’intel·ligència britànics com a agent d’enllaç amb la guerrilla iugoslava, com a conseqüència del seu coneixement de llengües eslaves. Era un agent uniformat, al qual acompanyava un encarregat de mantenir les comunicacions per ràdio. Per tota una sèrie de raons difícils d’esbrinar, els enllaços per ràdio van deixar de funcionar i Frank i l’agent de transmissions que l’acompanyava es van trobar passant la frontera per posar-se en contacte amb els guerrillers de Bulgària, sense tenir instruccions exactes de Londres del que havien de fer.

El 31 de maig de 1944 Frank va ser capturat per les forces armades búlgares, en aquell moment aliades de l’Alemanya nazi, i va ser jutjat i afusellat. Acabada la guerra, Edward i la seva mare van reunir una sèrie de materials sobre Frank i van publicar un text en record seu amb el títol de Hi ha un esperit a Europa. Era l’evocació de la lluita d’un heroi antifeixista, tal com la coneixien per les notícies oficials, que volia fer també una celebració de les seves idees, expressades en aquestes paraules d’una de les darreres cartes que Frank va escriure al seu germà:

Hi ha un esperit a Europa que és més noble i valerós que cap altra cosa que aquest cansat continent hagi conegut durant segles. Es pot, si ho voleu, pensar en termes de política; però és molt més ampli i més generós que cap dogma. És la voluntat confiada de pobles sencers que han conegut els majors patiments i humiliacions i que han triomfat sobre ells per tal de construir la seva pròpia vida d’un cop i per sempre.

No va ser fins uns anys més tard quan va poder reconstruir la història real del que li havia passat al seu germà, entre les mentides del govern de Bulgària i el silenci miserable dels serveis d’intel·ligència britànics. Va descobrir aleshores que en els moments en què el seu germà arribava a Bulgària, el govern d’aquest país negociava amb els aliats occidentals una possible ruptura de la seva associació amb Alemanya i els demanava, a canvi, que deixessin d’ajudar les guerrilles internes. En aquestes condicions, el fet que les autoritats búlgares s’atrevissin a afusellar un oficial britànic, no en el moment i sobre el terreny, sinó després d’un judici i per ordres superiors, només podia explicar-se, pensava Edward, «si se’ls havia fet arribar algun gest que els donava permís per fer-ho». Les fonts disponibles no revelen si, com sospitava Edward, els britànics van decidir que algú com Frank, que consideraven un comunista, era «prescindible»; però sabem que en aquells moments Churchill era partidari de pactar amb Bulgària, acceptant que s’hi mantingués un govern monàrquic reaccionari després de la guerra, per tal de frenar l’avenç del comunisme soviètic. De manera que li resultava convenient negar qualsevol contacte amb els guerrillers i desentendre’s de Frank.

Recordant les experiències de Frank, el seu germà va escriure: «El feixisme va provocar una determinació de resistir i un esperit de sacrifici. Per damunt de qualsevol altra cosa hi havia en els joves resistents una fe compartida i una camaraderia internacional –duta en ocasions fins al sacrifici de la vida– que ressalten molt pel damunt de la misèria espiritual del present. Aquell moment resta com un símbol del que va ser possible». La carta de Frank que he citat abans afegia: «Tenim al davant una oportunitat meravellosa, i tot el que cal demanar a Gran Bretanya, Amèrica i l’URSS és imaginació i simpatia». Va ser, diria Edward, el més trist epitafi per als homes que havien lluitat en la Segona Guerra Mundial: «La il·lusió d’un jove, totalment cancel·lada al cap d’uns pocs anys per l’inici de la guerra freda».

Li vaig preguntar a Barcelona sobre aquesta qüestió i em va contestar:

Penso que hi havia una altra alternativa el 1945. No crec que fos inevitable que hagués de realitzar-se la degeneració que es va produir als dos bàndols. Penso que hi havia una autenticitat d’aliança de front popular en alguns aspectes de l’experiència d’Espanya i dels moviments de resistència de Iugoslàvia, de França i d’altres bandes. Aquest va ser un moment autèntic, i no crec que la degeneració, que va tenir dos actors, l’estalinisme i occident, fos inevitable. Penso que cal tornar-ho a recordar i dir que aquest moment va existir.

És clar que això va influir en l’actitud política de Thompson, que va ser membre del Partit Comunista britànic fins 1956, en un grup on figuraven la seva esposa Dorothy, John Saville i altres historiadors, que venien a formar alguna cosa semblant a una oposició democràtica dins del partit. Quan es van produir els esdeveniments d’Hongria, afegia Thompson, «vàrem decidir que no tenia sentit continuar, i ens van empènyer a marxar els dirigents mateixos del partit». Des d’aquest moment la seva activitat política va tenir a veure sobretot amb el moviment per la pau, i en especial amb les activitats antinuclears, lluitant contra el que anomenava «l’exterminisme, la darrera etapa de la civilització». Això, però, va marcar també profundament la seva obra d’historiador, com intentaré d’explicar en un altre moment.

Voldria afegir a aquesta percepció de la frustració d’una gran esperança de postguerra, vista per Thompson des d’Occident, la d’un home que la va viure, per contra, des dels països de l’Est: la d’un altre historiador que vaig conèixer.

Manfred Kossok era un historiador de l’anomenada República Democràtica Alemanya, o sigui de l’Alemanya de l’Est, que havia dirigit uns interessants estudis comparats sobre les revolucions modernes des de l’Institut d’Història Universal de la Universitat de Leipzig, en un projecte que s’apartava clarament de la mena de marxisme catequístic que dominava als països de l’òrbita soviètica. Era també un home que formava part d’un ampli grup de dissidents que volien transformar l’Alemanya socialista en un estat democràtic.

En els temps tèrbols que van veure la caiguda del mur i la unificació de les dues Alemanyes, Kossok va escriure un text sobre «La qüestió alemanya», on deia:

La República Democràtica Alemanya, l’existència històrica de la qual acaba en aquests dies en circumstàncies ben poc impressionants, va impregnar la part essencial de la meva vida. Juntament amb molts altres ciutadans he de preguntar-me: Per a què has viscut i treballat durant quaranta anys? No resulta fàcil fer un balanç. Hi ha polítics, entre ells molts del que tenien tota mena de privilegis en el vell règim, que ara diuen: quaranta anys de República democràtica alemanya són quaranta anys perduts, quaranta anys de misèria i catàstrofe. Penso que cap historiador objectiu no pot acceptar aquestes afirmacions, fetes per polítics que el que volen és defensar la seva amnèsia. La història viscuda no es deixa esborrar per un acte de voluntat. Ningú no pot escapar de la història, els seus braços són molt llargs [...]. La qüestió alemanya em toca en un doble sentit: com a alemany i com a ciutadà [...] de la RDA. La fi de la RDA significa el canvi d’una manera de ser alemany i em pregunto: quant de temps necessita un individu per canviar una identitat nascuda i formada durant quaranta anys?

A això seguia una anàlisi de la història d’Alemanya des de l’època de la Revolució Francesa, amb una especial atenció al que va passar després de la Segona Guerra Mundial, quan hi havia a les dues bandes de la divisió que partia el país dos règims imposats des de dalt: a l’Alemanya Occidental, una república regida per una anomenada «llei fonamental», que havia estat dictada pel règim d’ocupació; a l’Alemanya Oriental, la frustració de dos anys de «possibilitats revolucionàries», de 1946 a 1948, que van acabar quan es va imposar el que es volia anomenar la «dictadura dels obrers i els camperols, que es reduïa en realitat a la dictadura d’un partit i, finalment, a la del buró polític del partit dirigent».

Kossok evocava aquells anys que van correspondre a l’Europa oriental al nou esperit d’una Europa antifeixista que Frank Thompson havia anunciat des de Bulgària.

Al front de la RDA, deia Kossok, van passar representants de la resistència interior i exterior, autèntics antifeixistes, dirigents intel·lectuals destacats, científics, escriptors, filòsofs, historiadors exiliats que tornaven per crear una Alemanya nova. Entre els meus mestres acadèmics hi havia científics que havien passat de les presons, els camps de concentració o l’emigració a les càtedres de les universitats. Representaven realment una generació única en termes del seu prestigi i de la seva capacitat. Aquells van ser els anys de les grans esperances, de les visions, de les utopies –la fi de l’imperialisme en deu o vint anys, alliberament de tots els pobles, benestar universal, pau eterna– i van ser anys d’il·lusions heroiques: el socialisme real com el millor dels mons. El crim històric de la casta dirigent estalinista va consistir a haver abusat de l’idealisme de generacions senceres i haver desacreditat de manera irreparable la idea del socialisme, sobretot per a Alemanya i per als restants països de l’Est.

Hi havia encara un altre crim que Kossok no denunciava i del qual ell mateix havia estat víctima: el dels dirigents soviètics de l’etapa de Gorbatxov que, superats pels seus propis problemes i per la seva incapacitat política, van vendre als seus enemics, lligats de peus i mans, aquests alemanys de l’est, dissidents del «socialisme realment inexistent», que lluitaven per una societat distinta.

Fa uns mesos, Roger Cohen publicava al New York Times un article amb el títol de «La guerra freda com a història antiga», en què explicava la seva sorpresa en trobar un estudiant de disset anys d’una escola del que havia estat Berlín oriental que, en preguntar-li què pensava del comunisme va contestar: «Em sembla que d’això en van parlar en una classe d’història, però aquell dia jo estava malalt». Cohen s’escandalitzava del fet que aquests nois ignoressin l’epopeia dels Kennedy i companyia que els havien guanyat la llibertat que avui tenien. Ell, en canvi, no va saber entendre, encegat pel discurs mitificador de la guerra freda, el que volien dir les paraules que li va dir una professora d’aquesta mateixa escola, Heike Krupa, una dona de 45 anys que havia viscut a l’Alemanya Oriental: «Allò perquè lluitàvem no era una Alemanya unida, sinó per construir un socialisme millor i, per tant, no és pas això el que desitjava, però m’hi he acabat acostumant».