Реклама
Читать книгу: «La biblioteca fantasma», страница 2
PETGES
Si mai passeu per Bourg-les-Champs, a la Borgonya francesa, no deixeu de visitar l’estàtua del poeta Ambroise Lemoine (1887-1939).
Bourg-les-Champs és una localitat propera a Dijon, a dos-cents quaranta-cinc metres sobre el nivell del mar, amb una superfície de trenta-set quilòmetres quadrats, una població estimada de deu mil tres-cents noranta-sis habitants, segons el cens de 2008, que resulta una densitat de dos-cents vuitanta-un habitants per quilòmetre quadrat (i fins aquí la informació que proporciona la Viquipèdia; a partir d’ara, procurarem que la prosa agafi una certa volada literària).
Trobareu l’estàtua del fill il·lustre de Bourg-les-Champs al bell mig de la Place Vendôme, on, a imitació de la plaça homònima de París, s’alça una columna trajana al capdamunt de la qual reposa un Ambroise Lemoine pensatiu, escabellat, amb la mirada perduda a l’horitzó (un monument més propi de la commemoració d’una gesta èpica que de l’homenatge a un humil poeta, exemple de la tendència a l’excés, habitual a províncies). Però per poder contemplar els detalls de l’escultura —obra d’un artista local, avui oblidat— hauríem de levitar quaranta-cinc metres amunt; com que l’ésser humà encara no ha desenvolupat aquesta habilitat, l’ajuntament ha tingut la gentilesa d’exhibir una fotografia de l’obra a la base de la columna. L’acompanya una breu semblança biogràfica i una inscripció en llatí: «Verba tua nos ducunt» («Els teus mots ens guien»). La «Columna Lemoine» —com se l’anomena popularment— és visible des de qualsevol punt de la ciutat, com si el cavil·lós poeta vetllés pels destins dels seus conciutadans.
A la mateixa Place Vendôme hi ha la biblioteca municipal, previsiblement batejada com a «Bibliothèque Lemoine», un sumptuós edifici del segle XVIII que serva els manuscrits del poeta. Podreu fer un cop d’ull a alguns dels originals exposats en vitrines, però les consultes del Fons Lemoine són restringides i cal demanar cita prèvia.
Si des de la Place Vendôme preneu la Rue de Poitiers arribareu al Museu del Vi. Ambroise Lemoine era fill de vinyaters i al museu s’hi guarden les antigues premses de raïm de les Vinyes Lemoine. La casa natal del poeta, a la Rue des Rosiers, també ha esdevingut una visita obligada; l’habitació del petit Ambroise es conserva tal com estava a finals del segle XIX, incloent-hi una gibrelleta de porcellana i un rentamans escantellat. Altres racons de Bourg-les-Champs evoquen la infància del poeta: a la botiga de queviures Chez Madeleine un rètol anuncia que el nen Lemoine hi solia comprar llaminadures; a l’escola municipal —ara anomenada École Le Petit Lemoine— s’hi exposen els seus butlletins de qualificacions (més aviat discretes, tot s’ha de dir: l’Ambroise va ser un estudiant propens a la indolència); una inscripció a la carnisseria Fournier es vanta de ser la proveïdora de «la carn que va nodrir el nostre gran poeta»; la fleca Hinault també s’enorgulleix d’haver pastat i cuit «el pa que va assortir d’hidrats de carboni l’organisme del geni».
Una placa en un banc dels Jardins du Bourg rememora el primer petó del jove Ambroise a una noia (va ser Henriette Champfleury, que moriria pocs mesos després d’aquella experiència a causa d’una pneumònia) i a l’habitació 17 de la pensió Jardin d’Eden un epígraf recorda que allí «el gran poeta Lemoine va vessar per primera vegada la seva il·lustre llavor» (en Juliette, la meuca més veterana del barri). A l’església de Sainte-Dorothée una llosa de marbre deixa constància del casament de Lemoine amb Léonor Cretelle (el 14 de març de 1909) i a la façana del número 25 de la Rue des Gravilliers s’hi llegeix: «En aquesta casa hi van viure Ambroise i Léonor Lemoine, orgull de Bourg-les-Champs i de la literatura francesa».
Al Bistrot de Pierre encara avui hi penja un rètol de fusta on s’explica que el poeta va escriure el seu primer poemari —Périphéries (1911)— assegut a la taula del racó, i guarden com una relíquia el cendrer on aixafava les burilles dels Gauloises. A la Librairie Ambrosienne, única llibreria de la ciutat, alguns dels versos més cèlebres de Lemoine adornen les parets; no cal dir que totes les seves obres —des d’Équidistances (1912) fins a Parallélépipèdes (1938)— tenen reservat un lloc de privilegi a les lleixes.
Si no sou aprensius, aneu al Museu Natural (a la Rue d’Orange, 4), on conserven embalsamada la cama que el poeta va perdre a Verdun. Recuperada miraculosament del camp de batalla —potser amb l’esperança ingènua que la hi podrien reimplantar— encara hi són visibles els fragments de metralla que s’hi van encastar. A la mateixa Rue d’Orange, hi trobareu l’ortopèdia Rocher, que s’enorgulleix d’haver proveït Lemoine d’una cama mecànica d’invenció revolucionària —segons proclama una placa daurada— i la farmàcia Sagnier, que va subministrar-li els calmants durant la llarga convalescència («Les cures de l’apotecari Ferdinand Sagnier van apaivagar els dolors d’Ambroise Lemoine, poeta i heroi de guerra», fan saber al visitant).
Fotografies del poeta armat amb la cama ortopèdica poden admirar-se a les parets de la sala de plens de l’Ajuntament: «Ambroise Lemoine rebent la Medalla de la Ciutat», «Ambroise Lemoine recitant a la Sala de les Columnes», «Ambroise Lemoine essent condecorat el Dia dels Herois Victoriosos de Bourg-les-Champs». La més curiosa de totes mostra Lemoine amb un infreqüent somriure que deixa al descobert unes dents perfectament arrenglerades: «Ambroise Lemoine estrenant la dentadura postissa» (imatge que —en una ampliació del tot excessiva de 100x150— també presideix la recepció de la consulta de l’odontòleg Roland Delabarre).
A Bourg-les-Champs, el lemoinià entusiasta hi trobarà altres tresors: el pollancre que li va inspirar el tríptic ombrívol Dilapidations (1934), els urinaris públics on alleujava la pressió de la bufeta durant els concerts dominicals de la Banda Municipal (també el prostíbul on alleujava la pressió d’altres òrgans), el sanatori psiquiàtric on Léonor Lemoine va passar els últims mesos, el pont des del qual el poeta va llançar-se en el seu primer intent de suïcidi (la poca alçària només va provocar-li la fractura de la cama que li quedava) i la navalla amb què va culminar el seu segon —i reeixit— intent, comprada —i ara exposada— a la ferreteria Delalande: «Aquí el turmentat poeta Lemoine va adquirir la navalla per tallar-se les venes», diu el rètol de l’entrada.
Si mai passeu per Bourg-les-Champs, el vostre periple lemoinià ha d’acabar necessàriament al cementiri de Saint-Jacob. Sobre el marbre del panteó dels Lemoine, s’hi van gravar com a epitafi dos versos extrets de Circoncisions: «Totes les petges d’un home / menen a una làpida florida».
LES SET VIDES DE JINDRICH NOVÁK
De les set, la primera vida va ser la més curta. Asfixiat pel cordó umbilical que se li havia entortolligat al coll, Jindrich Novák va venir al món clínicament mort el 8 de febrer de 1928. La llevadora no va adonar-se’n i, a corre-cuita, creient que el nadó encara vivia, va desenredar el nus que l’escanyava i els pulmons de la criatura van tornar a inflar-se d’aire: així va començar la segona vida de Jindrich Novák.
Aquella primera vida va ser monòtonament uterina: vuit mesos, tres setmanes i cinc dies que havien transcorregut sense incidents ressenyables més enllà de la previsible evolució d’òrgans i membres que va transformar una llavor difusa en una figura francament antropomorfa. Però en la placidesa del líquid amniòtic també devia forjar-s’hi el caràcter neguitós del petit Jindrich, si hem de jutjar per les voltes de cordó que li van costar la vida. Al llarg dels anys hauria de sentir explicar molt sovint la història d’aquella resurrecció miraculosa, salpebrada amb tota mena de detalls macabres —la cara morada i botida del nadó; la ferum de peix podrit que havia envaït la sala de parts; l’actuació heroica de la llevadora Pokorná, la virtuosa dels fòrceps; l’expulsió d’una placenta groguenca i pestilent— truculències tan desproporcionades que més aviat semblaven invencions degudes a la ubèrrima imaginació familiar. La mare, Mirka Novák, no era, ni de bon tros, primípara —a Jindrich l’havien precedit sis germans—, però l’experiència va resultar prou traumàtica per posar fi a l’efervescència procreadora. Bohumil Novák, el rellotger, el pare de Jindrich, va rebre la notícia alleujat: el modest negoci de Praga no permetia alimentar tants estómacs i el furor maternal de la seva dona feia temps que l’esverava. Vivien en el primer pis del número 20 del carrer Sazávská, al barri de Vinohrady. A la planta baixa, el senyor Novák hi tenia la botiga de rellotges i el taller, un negoci de molta reputació però poca rendibilitat que s’havia perpetuat durant generacions.
En la seva segona vida, Jindrich va ser un nen ploraner, gemegaire i malaltís. Arreplegava tots els virus i bacteris, es passava més dies al llit que a l’escola. En les nits d’insomni, Bohumil Novák va arribar a maleir la destresa de la senyora Pokorná, per molt que en l’anecdotari familiar la llevadora hagués assolit —ara sabem que injustificadament— la categoria de mite. El doctor Kostka els visitava sovint, envoltat d’un nuvolet de fum que sortia del cigar que sempre duia enganxat a la comissura dreta de la boca. Mentre auscultava el petit Jindrich, la ranera i els estossecs violents del doctor feien difícil creure que pogués sentir res a través de l’estetoscopi. Va ser el doctor Kostka qui va diagnosticar la pneumònia de Jindrich quan el nen tenia vuit anys i qui va recomanar l’ingrés a l’hospital, on va morir dies després, un dissabte a la nit.
Però aquella segona mort també va passar desapercebuda. L’endemà, un diumenge lluminós de maig, Jindrich es va despertar plenament recuperat de la febre i, sense ser-ne conscient (encara no, encara no), va inaugurar la seva tercera vida. El nou Jindrich era un vailet enèrgic, impacient, no semblava el mateix nen desnerit i lànguid: la mort l’havia revifat. Era vital, vigorós, com si l’experiència del propi traspàs l’hagués esperonat a viure apressat, impulsat per la urgència d’aprofitar el temps.
Va ser un mal estudiant perquè no tenia capacitat de reflexió ni el do de la paciència. Tampoc era particularment intel·ligent, ni intuïtiu, i s’avorria a classe. Un desastre. El seu pare, anticipant el daltabaix acadèmic, va intentar ensenyar-li els secrets del seu ofici. Però la rellotgeria requereix precisió i Jindrich tenia uns dits maldestres, incapaços de manipular molles, pinyons, rodetes, robins i els altres engranatges minúsculs d’un rellotge. Per això el senyor Novák el va enviar a fer d’aprenent —successivament— del flequer Cerník, del carnisser Doubek i del ferrer Kopecky. Cap ofici no aconseguia interessar el jove Jindrich, que era expulsat de cada feina de males maneres.
Però la Història va posar un final abrupte a aquell periple professional. El 14 de febrer de 1945, quan tot anticipava la fi de sis anys d’ocupació alemanya, avions nord-americans van bombardejar Praga per error. El perquè d’aquest atac és encara avui un enigma. Les bombes van caure sobre els barris de Smíchov i Vinohrady, van transformar el carrer Sazávská en un munt de runa i van extingir la nissaga dels rellotgers Novák. No cal dir que Jindrich, amb disset acabats de complir, va ser l’únic supervivent de la família. O siguem més precisos: va morir en el bombardeig però, per tercera vegada, va renéixer.
Jindrich va ser acollit per la tieta Ilona, una germana de la mare. Ilona Sousková vivia en un pis al barri de Nové Mesto, era soltera i treballava en una fàbrica de cristall de Bohèmia. Tenia algunes amistats en l’emergent partit comunista txec, que van facilitar que Jindrich trobés una feina en el ram de la construcció.
Es passava els dies amuntegant maons, cimentant, encofrant, enguixant parets. Al llarg d’aquella quarta vida, Jindrich va començar a tenir consciència de la seva capacitat (diguem-ho així) per ressuscitar (diguem-ho així): superar tantes adversitats no podia ser una coincidència. ¿Va ser la voluntat de posar a prova l’abast dels seus poders —i ratificar la seva invulnerabilitat— la raó que va moure’l a llençar-se daltabaix de la bastida? ¿O va ser, per contra, un suïcidi desesperat? (Motius no n’hi faltaven.) ¿O va tractar-se d’un nou accident, un infortuni més en aquella vida plena de catàstrofes? No ho sabem (no ho podem saber tot!). El fet és que una tarda plujosa d’abril, Jindrich va precipitar-se d’una vuitena planta i, un cop més, va morir.
Durant mig any es va estar a l’hospital, recuperant-se de les lesions. ¿Com va ser la cinquena vida de Jindrich Novák? No ens enganyem: monòtona, vulgar, insípida. No ens hi entretindrem gaire. Perquè no són les vides de Jindrich Novák les que aporten interès al nostre relat, sinó l’excepcionalitat de les seves morts. Encara que, de tan reiterades, les morts de Jindrich també es van tornant rutinàries, mancades de la solemnitat i la transcendència que sol revestir la mort única i irrepetible. Per això, a partir d’ara abreviarem i passarem per alt els feixucs llocs comuns d’una existència anodina, anirem a l’essència dels fets, a l’esbós poc perfilat però precís.
Mentre és a l’hospital, Jindrich perd el cap per una de les infermeres que l’atén: Zora Jesenská. Es casen i tenen dos fills: Konrád i Havel. La mort el torna a trobar el 24 de desembre de 1967 en forma d’un infart fatal. La recuperació és, una vegada més, prodigiosa, però el metge li recomana que redueixi el consum de tabac i d’alcohol. Jindrich no li fa cas: com que calcula que encara li queda una vida de marge, es pot permetre alguns excessos. El 6 de juny de 1979 Jindrich surt d’un bar on ha begut onze gots de vodka i un camió l’atropella. Així enceta la seva última vida.
Ho sabia ell que seria l’última? No, no en tenia la certesa, però ho sospitava. Intuïa que els déus li havien regalat el do de viure les set vides que la tradició atribueix als gats. Encara que no podia desestimar una altra possibilitat: que fos immortal i disposés d’un nombre infinit de vides. Potser tenia una constitució inusualment resistent, immune a la destrucció, com els superherois dels còmics, i després d’aquella setena vida, en vindrien encara moltes més! Aquell pensament, però, més que complaure’l, l’espantava: l’eternitat només és desitjable si s’és feliç i Jindrich detestava les llargues jornades de feina a l’obra, es barallava cada dia amb la dona i s’avergonyia dels seus dos fills, ganduls i busca-raons. Per això procurava emborratxar-se de bon matí i passava el dia embolcallat d’una boirina festiva i acolorida. ¿Qui voldria una vida eterna de desil·lusions, misèria i perpètua embriaguesa?
Per culminar la seva trajectòria de defuncions, podríem esperar que l’última mort de Jindrich tingués un vernís èpic. No va ser així. Quan el metge va comunicar-li que tenia «el fetge com una roca», d’entrada ell s’ho va prendre com un compliment —la confirmació d’una salut ferma, d’una naturalesa indestructible— i no com l’anunci d’una mort imminent, inevitable. La cirrosi el va anar consumint en una habitació del mateix hospital on l’havien atès en les agonies anteriors. Els metges més veterans recordaven els guariments miraculosos i preveien un nou prodigi. Va haver-hi juguesques i es van fer apostes furtives.
El 17 de juny de 1988 la llum del món, un cop més, es va esvair. Però abans de perdre el sentit, Jindrich Novák va tenir temps d’adonar-se que aquesta vegada la llum ja no es tornaria a encendre.
DETRITUS
Va començar amb les ungles. Per no perdre’n cap, quan se les tallava, les deixava caure sobre un mocador. En acabar, les desava en una capseta de fusta. La grandesa d’un geni, sentenciava, es manifesta en cada partícula del seu ésser. Quina heretgia llençar aquells bocins íntims a les escombraries! (i no podia menystenir-se el valor pòstum que els anys atorgarien a les engrunes físiques del millor pintor del seu temps).
Va habituar el perruquer a retornar-li els cabells que li tallava. L’home, sol·lícit, els escombrava amb delicadesa, com si fossin valuosíssims encenalls d’or. Quan s’afaitava, amb l’ajuda d’un colador havia de destriar els pèls de la barba de l’engrut d’escuma i aigua: era laboriós, però el temps recompensaria aquella feina ingrata. S’obligava a estar sempre alerta: la lleganya que de bon matí li ennuvolava la visió acabava amorosament dipositada en un recipient esterilitzat; el moc expel·lit per un esternut imprevist havia de ser caçat i catalogat; i també el barb sec, la caspa que guspirejava damunt les espatlles, l’ambrosia daurada de les orelles. Les durícies calia estovar-les, arrencar la pell morta amb cura i atresorar-la. Sentia veneració pels seus fluids. Va deixar de practicar el sexe per no haver de desprendre’s del tresor que niava en els seus testicles. No va permetre mai que li extraguessin ni una gota de sang.
Al seu estudi, l’amuntegament de quadres i llenços a mig acabar competia amb la col·lecció de pots rigorosament etiquetats, ordenats per dates i continguts. Quan li van extreure la vesícula biliar, va exigir que la hi retornessin en formol. I el mateix pacte havia acordat amb el cirurgià que li va extirpar el tumor maligne que, sense miraments ni prerrogatives, va enviar-lo a l’altre barri.
Els hereus de l’artista no van saber si meravellar-se o horroritzar-se davant aquella exposició de residus. Al celler de la casa van descobrir-hi quatre bótes gegantines. No eren bótes de vi.
EL PASSEIG DE SORRENTO
I parlant de pintors, val la pena recordar aquí el cas del paisatgista venecià Fabio Giordello (1850-1936), que en el seu quadre La passeggiata a Sorrento va imaginar una escena —quatre figures difuses caminant un capvespre pel passeig marítim de Sorrento— que, molt temps després, va veure reproduïda amb una fidelitat esgarrifosa quan va visitar el poble napolità. La imatge copiava meticulosament allò que els seus pinzells havien plasmat sobre el llenç vint-i-sis anys abans: les ombres dels quatre passejants allargassades pel sol de ponent, el mar d’un negre luctuós espurnejat pel blanc d’algunes barques, els fanals que desprenien una llum groguenca difuminada per la boirina, els núvols porpres i violetes... Cada un dels tons que ell havia mesclat en la seva paleta es va materialitzar durant uns segons davant dels seus ulls amb una exactitud insolent. «Això ho vaig pintar jo!», no es va poder estar de comentar, abans que els quatre passejants desapareguessin carrer enllà. La realitat l’havia plagiat, indubtablement, però ¿a qui havia de demanar responsabilitats? No podia fer cap reclamació, perquè minuts més tard ja no quedava evidència del plagi: el sol es va acabar de pondre a l’horitzó i la nit va engolir la riquesa policroma del seu quadre.
Fabio Giordello era un artista arrogant i l’arrogància no accepta l’atzar ni la casualitat: el vanitós pensa que és l’eix al voltant del qual orbita un món erigit en la mesura del seu geni. Per recuperar-se del torbament, Giordello es va asseure en un banc. Li havien robat el quadre, va pensar, abatut. Ell havia imaginat —i pintat— l’escena de Sorrento molt abans que la realitat li donés una forma tangible, així que aquella imatge era seva, li pertanyia, ell n’era el creador o, com a mínim —va concedir—, el coautor. Però s’havien apropiat de la seva obra sense avisar-lo ni demanar-li permís i ara un pensament el turmentava: i si el fenomen es repetia? Si el món estava reproduint els seus quadres, ell ho havia de presenciar i denunciar: un frau d’aquella magnitud no podia quedar impune.
Fabio Giordello acabava de complir setanta-set anys i en més d’una ocasió havia declarat que no es jubilaria mai, que pintaria fins a l’últim alè. L’incident de Sorrento, però, va trastornar la seva carrera: ara la prioritat no era crear nous quadres, sinó vetllar per l’obra acabada. De fet, Giordello ja no pintaria mai més: va dedicar els seus últims anys a perseguir les imatges que havia creat. Ell en deia «sortir a caçar». Va viatjar per mig món, i quan localitzava un escenari que rememorava alguna de les seves obres —un paisatge rural o urbà, una marina, un bosc, un riu o un llac— s’hi asseia al davant i, com un espia tenaç i disciplinat, el contemplava durant hores, dies, setmanes, esperant que tots els elements que configuraven el quadre es conjuminessin per compondre l’instant únic que ell, molts anys abans, havia immortalitzat sobre la tela.
Era conscient que aquell era un procediment invers a l’habitual: si un paisatgista sol aspirar a reflectir en els seus quadres la realitat, Giordello esperava que la realitat prengués la forma dels quadres que ja havia pintat, que s’emmotllés a l’obra creada. Sabia que corria el risc que el prenguessin per un sonat. ¿I quina altra cosa es podia pensar d’un ancià assegut immòbil davant el mateix paisatge dia rere dia, atent als canvis de tonalitat de la llum, al moviment constant de les ombres, a les alteracions en la configuració del fullatge d’un arbre, del corrent d’un rierol, dels coloms d’una plaça o del trànsit d’un carrer? L’escena es tornava encara més estrafolària si Giordello carretejava el quadre original (alguna obra que encara guardava en el seu estudi o que manllevava a algun comprador de confiança): instal·lava el quadre damunt del cavallet —sovint amb el marc i tot— i, llançant llambregades alternatives al quadre i al paisatge, esperava el meravellós moment de confluència entre la pintura i la realitat, l’instant fugaç en el qual el món plagiaria una vegada més la seva obra, com havia passat aquell vespre al passeig marítim de Sorrento.
Però el prodigi no va tornar a produir-se. O potser sí: quan una neboda piemontesa va veure l’oncle Fabio encofurnat dins el taüt, va manifestar que era clavat al seu autoretrat. Segur que a Fabio Giordello el comentari li hauria servit de consol pòstum.
