Читать книгу: «La biblioteca fantasma», страница 3

EL TRAÏDOR

A la Maria Cirera

L’Avel·lí Arnaus i Casals, de qui tot seguit parlarem, va néixer, va viure i un dia morirà. Les biografies, vistes a grans trets, són més semblants les unes de les altres del que podria sospitar-se. Totes segueixen un mateix patró: hi ha un naixement, unes funcions vitals que permeten l’individu anar fent tombs pel món fins que sobrevé una malaltia que, al cap d’un temps variable —tres minuts, tres mesos, tres anys—, el conduirà a la mort. Digueu-me una vida que no segueixi aquesta pauta! Per trobar interès en una vida, cal aturar-se en les particularitats que la singularitzen i que la fan digna de ser explicada. En el cas que ens ocupa, no ens enganyarem: una biografia exhaustiva de l’Avel·lí Arnaus i Casals seria ben ensopida i en poc es distingiria del relat que podria escriure’s de la majoria dels mortals contemporanis que van conviure en un entorn similar (una barriada modesta d’una gran ciutat). Per això, passarem per alt la seva infantesa perquè poc aportaria a la nostra narració: som de l’opinió que els orígens s’han mitificat en excés, i com a prova direm que el pare de l’Avel·lí era venedor d’assegurances i la mare catequista, i cap de les dues ocupacions familiars van influenciar el destí professional del fill. De la seva joventut en mencionarem l’afició a la lectura, una certa facilitat per aprendre llengües i la carrera de Traducció i Interpretació, que va cursar amb més entusiasme que excel·lència. En aquesta època hi ha intents creatius en forma de relats inacabats i de poemes esguerrats per rimes desafortunades, però un cop n’hem deixat constància, ja en podem prescindir sense remordiments: l’Avel·lí no estava destinat a ser escriptor. També deixarem de banda els primers amors, la iniciació sexual i tres o quatre desencisos sentimentals (van ser poc significatius i només destorbarien la fluïdesa del nostre relat) i anirem a trobar el nostre personatge al pis que comparteix amb una noia d’ulls de besuc i cos escarransit (ens preguntem d’on la deu haver tret).

La noia es diu Fina i l’Avel·lí, que té un llibre a la mà, li està dient: «Soc una bagassa!». Alça el llibre teatralment i insisteix: «Soc una puta barata!». I, per fer el lament més emfàtic, afegeix: «Em faig fàstic!». La Fina (que treballa de sexadora de pollets) el mira sota les parpelles caigudes i contesta amb un to de veu que sembla endormiscat (però sempre parla així): «No siguis tan melodramàtic, Ave» (l’abreviació acostuma a treure de polleguera el noi, i serà un dels motius de la separació. Però no hauríem d’avançar els esdeveniments). El llibre es titula Red Roses, l’autora és Pamela Garland i suposa el primer encàrrec professional de l’Avel·lí Arnaus i Casals. Amb un cop d’ull s’ha adonat del que és: una novel·lota carrinclona, amarada d’un erotisme aigualit, amb comtesses enamorades i galans d’opereta. El llibre és llençat a l’aire, sobrevola el sofà atrotinat i la taula on hi ha obert un exemplar del Tristram Shandy, i s’acaba estavellant contra el pòster de la paret (el retrat d’un Henry James obès i encarcarat).

Red Roses va ser el seu primer treball. Mal pagat, esclar, però un traductor acabat de llicenciar no podia aspirar a res més. La Fina li deia que hauria d’agrair la seva bona sort, però ella no coneixia en Geroni Gispert, editor, amic de tota la vida del senyor Arnaus, el pare de l’Avel·lí. «Enviaré al teu nano algunes feinetes», li havia dit aquell estiu en Gispert a l’Arnaus pare. I així va ser com els tripijocs sentimentals de la Garland van arribar a mans del nostre traductor.

Com que el termini per lliurar la feina estava a prop, l’Avel·lí va haver d’abandonar la traducció de Sterne (s’hi dedicava feia mesos, amb l’ambició secreta que, un cop enllestida, seria acceptada per una editorial de prestigi i marcaria una fita en la traducció en català: tremola, Mallafrè!) i va endinsar-se en la trama victoriana d’amors prohibits i fills il·legítims «amb una pinça al nas», segons es queixava a la Fina. Procurava ser respectuós amb la prosa insípida de la senyora Garland, però no es podia estar de reemplaçar alguns llocs comuns per imatges que ell creia més inspirades: els llavis de la protagonista ja no eren vermells com la sang sinó vermells com magranes d’estiu, i els ulls, que brillaven com diamants, van brillar com estels en les nits espesses del tròpic (encara que la magrana sigui una fruita de tardor i que les nits tropicals no siguin necessàriament estrellades ni tampoc espesses, una troballa poètica que va desconcertar el mateix Avel·lí: però les inconsistències —va pensar— donaven una certa volada màgica al text).

L’editor no va censurar aquelles petites modificacions —tampoc no va elogiar-les, probablement no se’n devia adonar—, i l’Avel·lí, encara amb l’orgull ferit per la indignitat d’aquella comanda, va esperar que l’encàrrec següent fos una obra de més gruix.

I, en un sentit, ho va ser, perquè el paquet que unes setmanes després va dur-li un missatger a casa era innegablement voluminós. L’Avel·lí va esquinçar el sobre amb dits tremolosos. Pel pes intuïa un Dickens o una Austen (un James, un Pynchon!), però va resultar ser Lady Rutherford’s Necklace, el nou èxit de Pamela Garland, la novel·la que feia bategar els cors de tot Anglaterra, si havia de creure la faixa de les cobertes. Els renecs van alertar la Sandra, la higienista dental que des de feia uns dies vivia amb l’Avel·lí (un altre sac d’ossos: el nostre heroi té uns gustos ben definits pel que fa a les dones). La Sandra va rescatar el llibre de les escombraries, va netejar-lo de les peles de patata i mandarina, i va convèncer l’Avel·lí de posar-se a treballar.

Les sis-centes setanta-vuit pàgines de Lady Rutherford’s Necklace documentaven l’idil·li secret de Lord Chichester amb una minyona —Mary Ann— al servei de la mansió dels Rutherford. En la primera escena, la pobra Mary Ann «s’aferrava al capçal del llit mentre el mosso dels estables la desflorava» i uns capítols després, en una ascensió social remarcable, la noia s’allitava amb Jeremy Chichester, un coit que suscitava alguna frase agosarada: «Aquella nit, la poderosa virilitat del Lord va omplir el cos menut de la minyona». A més de les vicissituds sentimentals de la criada, a la novel·la hi havia amors apassionats però impossibles, escàndols, embarassos inesperats i avortaments clandestins, jutges corruptes, nobles viciosos, conxorxes, traïcions. Tot narrat amb una prosa saturada de tòpics: els cors es desbocaven, les passions eren indòmites, el rubor cobria els cutis de les dames (cutis sedosos si eren joves; apergaminats, si eren madures), tots els homes eren musculosos, tenien faccions pètries o rocoses (tenia l’autora una obsessió per la geologia?), tothora repetien «maleït sia!», i quan els amants culminaven les trobades amoroses sempre «es fonien en un dolç bes».

L’Avel·lí va deixar de banda els seus principis estètics i va anar traduint el llibre amb diligència. El text, de tan planer, amb prou feines l’obligava a consultar cap diccionari. Allò s’agraïa. Traduïa amb fidelitat, sí, encara que, convençut de fer un servei a la qualitat literària de l’obra, ocasionalment es permetia la llicència d’enriquir la prosa amb adjectius inusuals però suggeridors («una abraçada ciclòpia», «el fulgor àuric dels seus ulls», «les sines volàtils de Mary Ann»), de canviar alguns noms dels personatges per evitar cacofonies, d’escurçar els diàlegs que trobava massa reiteratius o d’introduir alguna metàfora poètica («Lord Chichester havia encès la foguera primigènia de la jove», «Mary Ann brunyia el sabre desembeinat del mosso»).

Estava tan orgullós d’aquelles contribucions que, un cop va entregar la feina, va témer que en Gispert s’adonés de les divergències amb l’original i les hi fes eliminar. Però l’editor va respondre amb un correu electrònic que agraïa la rapidesa i rememorava una anècdota de la joventut de l’Arnaus pare («No llegia ni per prescripció mèdica, ton pare: sempre deia que ell era de números, no de lletres») que a l’Avel·lí li va evocar un cop més el menyspreu que el seu pare solia expressar públicament davant la seva vocació («No fotràs cap pela amb això de la traducció», li solia dir). En el mateix correu, en Geroni Gispert adjuntava un document de prop de cinc-centes pàgines (663.897 bytes): A Matter of Love, l’últim fulletó de Pamela Garland, la tercera traducció d’Avel·lí Arnaus i Casals.

En aquesta ocasió el nostre heroi estalvia a la Ruth, la seva nova companya, l’escena habitual de despit i còlera. «No siguis ploramiques, Avel·lí, pensa.» Es posa a treballar de seguida, esperonat pel propòsit de demostrar al seu pare que traduint sí que pot guanyar-se la vida, «encara que siguin llibres sense ambicions literàries», puntualitza a la Ruth. Ella el comprèn perquè també està avesada a treballar amb una matèria primera deficient: aspirava a exercir la cirurgia estètica, però és tanatopràctica. La noia lamenta la fugacitat del seu art, condemnat a desaparèixer dins un nínxol sota terra o a ser consumit per la voracitat de les flames. Un art efímer, la tanatopràxia. «Però, si més no, els cadàvers no es queixen», es consola la Ruth (un altre exemplar de dona de complexió esquelètica que tant complau el nostre protagonista, el qual —hi afegirem, perquè fins ara no ens hem aturat a fer-ne un retrat físic— també té un aspecte desnerit i magre, pell i ossos, un fet que potser explicaria la insistència a aparellar-se, una vegada i una altra, amb dones amb constitucions afins a la seva. Fins aquí la reflexió antropomorfològica).

A Matter of Love era l’ensopida història d’una monja seduïda per l’hereu d’una família benestant en la Londres victoriana. La monja es deia Gertrude; l’amant, Kendall Cunningham. Els personatges es movien per la trama encarcarats per la prosa rutinària de la Garland. Per això, el nostre traductor, a més d’aportar els acostumats guarniments retòrics, va introduir-hi un personatge que incrementava la tensió narrativa: Dorothy (batejada així en homenatge a la gata que va acompanyar la infantesa de l’Avel·lí). Miss Dorothy era una neboda, secretament enamorada de Mr. Cunningham, que descobria l’aventura del seu oncle amb la religiosa. L’aparició del personatge va obligar l’Avel·lí a fer canvis en la progressió dramàtica de l’acció i a retocar el desenllaç. Era un risc, però si l’enllustrament del text que s’havia permès en les dues novel·les anteriors havia passat desapercebut a l’editor, l’Avel·lí confiava que ara en Gispert tampoc no es fixaria en aquelles esmenes.

El vistiplau de l’editor va arribar en forma de transferència al seu compte bancari, una quantitat modesta, però que a l’Avel·lí —que cobria els mínims per sobreviure amb classes particulars d’anglès— li va semblar un tresor.

Va haver d’esperar uns mesos per rebre un nou encàrrec. Aquesta vegada ja no el va sorprendre que li enviessin una nova obra de «la reina anglesa de l’amor». Tea for Three era el relat d’un triangle amorós, i l’escriptora mantenia el to ensucrat de la prosa que a l’Avel·lí ja li era familiar i que l’abocava a corregir a consciència: uns adjectius agosarats contribuïen al vol líric de les frases, algunes retallades alleugerien la feixuguesa dels diàlegs i determinats reajustaments argumentals aportaven emoció a la trama. Però amb aquestes millores no n’hi va haver prou: Tea for Three oferia possibilitats de desenvolupament que l’autora no explorava; tot era massa plàcid, s’hi trobaven a faltar elements pertorbadors, inquietants. Per això l’Avel·lí va fer entrar en acció Mr. Borroughs, un tanatopràctic que aportava el punt just de truculència (no va haver de documentar-se gaire perquè Charles H. Borroughs es beneficiava de l’experiència de la Ruth, que encara convivia amb l’Avel·lí: per una vegada, la nova traducció no havia implicat un canvi de relació sentimental: ¿seria la Ruth la companya definitiva del nostre heroi?).

La incursió de Mr. Borroughs en el text de Pamela Garland va obligar l’Avel·lí a reescriure paràgrafs sencers, a canviar el rumb dels esdeveniments, a introduir més personatges secundaris, a plantejar nous conflictes i a trobar un final convincent. Una feina monstruosa que el feia anar tot el dia capficat. En acabar, però, va estar satisfet: havia transformat una novel·la tediosa i previsible en una obra apassionant.

La traducció també devia satisfer en Geroni Gispert, perquè en els mesos següents va anar-li enviant més obres de la incansable escriptora britànica: Summer Passion passava a Montecarlo i la història era tan intranscendent que convidava a la fabulació. Per fidelitat a l’original, l’Avel·lí va respectar els noms i les professions dels personatges, però va embolicar-los en drames de la seva invenció. També va esmenar minuciosament la trama de Prayer of Love, que va enriquir amb línies argumentals paral·leles. A Wounded Heart va corregir els noms dels protagonistes —que va trobar poc adients als seus perfils psicològics— i va situar l’acció a la Riviera francesa, més propícia a la fogositat sensual que la costa bàltica de l’original. Masquerade seguia les peripècies de dos amants anglesos de viatge per Venècia, en una crònica anodina que no feia justícia a un títol tan prometedor. Per això, l’Avel·lí va deixar-se endur per la imaginació: va ignorar l’argument original i va proporcionar-ne un altre de més colpidor; a última hora, va decidir ambientar la novel·la al carnaval de Rio de Janeiro, un escenari més pintoresc, més propens a la luxúria que la vetusta i carrinclona Venècia.

La carrera de l’Avel·lí Arnaus i Casals com a traductor literari arriba a la seva culminació —i també hi arriba el nostre relat— el dia que un missatger li duu un sobre prim, tan vulgar, tan poc esperançador que no s’ho pot creure quan l’obre —amb un gest distret, displicent— i descobreix el títol de la coberta: The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson. Atabalat, amb la veu entretallada per l’emoció, s’abraça a la Carla. «M’ho mereixo! S’ha fet justícia!», exclama.

(La Carla, tatuadora de professió, va entrar en la vida de l’Avel·lí poc després de sortir-ne la Ruth. A risc d’allargar excessivament aquest parèntesi, podríem traçar una biobibliografia precisa i succinta de la ruptura sentimental de l’Avel·lí i la Ruth: les desavinences havien començat durant la traducció de Summer Passion, s’havien agreujat amb Prayer of Love, i mentre treballava, en Wounded Heart la Ruth va abandonar-lo, i va deixar el cor de l’Avel·lí tan ferit com el del títol de la novel·la de la Garland. Això explica que encarés la traducció de Masquerade amb l’ajut d’estímuls alcohòlics i que en resultés una versió particularment imaginativa, com ja s’ha explicat.)

Així doncs, en Gispert li confiava finalment un clàssic indiscutible de la literatura. L’Avel·lí s’hi va llençar amb fervor: va treure de la biblioteca quatre biografies de Stevenson i diversos assaigs sobre la seva obra, va estudiar totes les traduccions al català de la novel·la, va consultar uns quants volums sobre la Londres victoriana, tractats de psiquiatria, de criminologia, de sociologia, d’antropologia. Dormia poc, amb prou feines menjava. Atenia amb desgana els pocs estudiants d’anglès que el visitaven, adolescents apocats que van començar a donar-se de baixa en veure que les classes apàtiques de l’Avel·lí no els ajudaven a aprovar l’anglès a l’institut. Vivia tan obsessionat per aquella traducció, que la Carla va témer que el seu xicot s’encomanés de l’esperit obcecat del doctor Jekyll i acabés transformat en un Hyde de les lletres.

Després de tres mesos i mig de feina incansable, posava punt final a la traducció. El Jekyll i Hyde d’Arnaus i Casals equilibrava atreviment i fidelitat, esmenava algunes distraccions sintàctiques de Stevenson, polia aspectes de la puntuació per afavorir la volada de les frases i embellia la prosa amb adjectius i metàfores subtils. També proporcionava més informació sobre personatges secundaris —massa esquemàtics en la versió de Stevenson—, rectificava l’omissió d’escenes fonamentals (omissions atribuïbles a l’apressament amb què l’autor va redactar la novel·la: se sap que l’escocès la va escriure a corre-cuita en pocs dies) i introduïa el personatge de Lord Berenson, que aportava una dimensió política i de reivindicació social a la història.

Sí, el Jekyll i Hyde d’Arnaus i Casals havia d’esdevenir un clàssic de la traducció al català com el Poe de Carles Riba, el Dickens de Carner i el Shakespeare de Vergés. Però hi va haver crítics massa primmirats que, en lloc d’aplaudir les innovacions d’aquella versió, van desaprovar-les. Altres, enduts per un puritanisme caduc, van confondre la devoció del traductor vers la novel·la de Stevenson i el desig de perfeccionar-la amb la vanitat i l’afany de protagonisme. Un va alertar de «llicències inacceptables», un altre parlava de «nyap de principi a fi» i el veredicte del cronista més influent del país era expeditiu: «Si voleu llegir una versió fiable d’aquest clàssic, fugiu del bunyol que ha perpetrat aquest Arnaus i Casals».

L’Avel·lí s’hauria pogut refugiar en la incomprensió que acostuma a servir de consol als genis, a aquells que guiats per una combinació d’intuïció i audàcia obren nous camins per explorar territoris verges. És el risc dels aventurers, dels valents que s’endinsen en zones desconegudes. Hi hauria més encàrrecs, més llibres, i ell perseveraria a donar llustre als clàssics i extreure’n allò que ni el mateix autor havia estat capaç de copsar. Era jove, vigorós, atrevit, i l’esperava una vida al servei de la gran literatura, una dedicació que li guanyaria l’admiració unànime dels col·legues i que, al final, li aportaria guardons i honors.

Però una trucada furibunda d’en Geroni Gispert va estroncar aquells propòsits: «Es pot saber qui cony t’has cregut que ets, Arnaus?».

I així va acabar la carrera de traductor de l’Avellí Arnaus i Casals.

Pel que fa a la resta, no té gaire interès. La història que volíem explicar ja ha estat explicada i una relació de les vivències de l’Avel·lí després de l’esbroncada d’en Geroni Gispert no faria justícia a aquest relat. Ja s’ha dit de bon començament que defugiríem la biografia exhaustiva, que les vides s’assemblen, que a grans trets totes segueixen un mateix patró: la de l’Avel·lí no va ser-ne una excepció. Així que deixarem que cada lector imagini la continuació. I qui sap si els lectors més imaginatius sabran guarnir-la com cal i, tal com solia fer l’Avel·lí amb les seves traduccions, la transformaran en una vida emocionant i plena.