Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 3

agavatxat -ada adj. ‘afrancesat’. «desfogar el seu cheni contra els francesos y agabachats» (Chusep el Bo, 1). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. Derivat de gavatx.

agilimógili / agilimógilis / agilismógilis 1 m. ‘embolic, confusió, desordre’. «cuant el cuadro de Europa estaba ya arregladet y cada nasió y reine en son lloc (...) li se’n va la mà a l’ofisial, y vate’m así el cuadro de Europa fet un pastís (...). Arreglà com pogué el cuadro empastisat (...) y a la prensa en ell. No sabent el prensiste el agilimógili (...), no se cuidà de comprobar la plana (...). Tot estaba confundit y arrebolicat» (Tabalet, 52). 2 m. ‘frau, afer brut, fraudulent’. «El article sobre la requisisió no és més que una crítica (...) de lo que sol susuir después de repartits els rosins a diferents escuadrons en los desechos (...). ¿És dir que s’ha comés algun delit?, què hagut algun agilimógilis? No siñor. És que pot haber-lo» (El Mole, 1837: II, 89), «Y torró d’a setse mil, / a on ha puchat des de cuatre, / carrera de agilismógilis, / per la adulació molt fàcil» (id., 1863-64: 123). Mot NR. Del castellà ajilimójili, compost d’ajo. Pròpiament és el nom d’una salsa feta amb all, a la qual s’afigen diversos ingredients (oli, vinagre, sal, tomàquet, etc.) (cf. DCECH, I, 90; Alcalá Venceslada, 1998: 27). Col·loquialment ‘aditamentos’ (Moliner, I, 106). Metàfores fonamentades en el sema ‘barreja’, ‘barbull’, d’una salsa amb tants ingredients. D’ací és senzill el pas a les idees d’‘ambigüitat’, d’‘imprecisió’, de ‘garbuix’, associades amb els assumptes fraudulents, foscos, poc clars.

agitanat -ada adj. ‘indigne, vil’. «esta política achitanà no t’omplirà de honra les volchaques» (El Mole, 1840-41: I, 87). Acc. NR. La cultura popular sol mantenir bastants prejudicis sobre els gitanos, als quals hom associa sovint valors negatius, sobretot relacionats amb l’astúcia i les males arts.

agrunsamenta f. ‘acte i efecte de gronxar, gronxament’. «Pepeta: –Pos si no·s vol dormir. / Maria: –Fes-li non...y non... / Visent: –Ya és tema / que sempre prop del meu cuarto / tinga yo l’agrunsamenta!» (Escalante, I, 132). NR. Derivat d’agrunsar, variant valenciana de gronxar, amb el sufix col·loquial i afectiu -menta (cf. Duarte, Alsina, 1986: 108-109).

agrunsar prnl. ‘dilatar o retardar la resolució o execució d’un afer’. «–Home, això no·s veritat. / Ell fa lo que tu li manes. / –Yo hu crech; y a voltes no hu fa, / sempre que pot agrunsar-se...» (Palanca i Hueso, 1898: 12). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora fonamentada en el moviment de vaivé, amb extensió al plànol psicològic. En Esc. agrunsar-se en algun negoci. → engrunsar-se.

aguaitacossos m. ‘tafaner, curiós, indiscret’. «l’atre era més guilopo que polit (...), gran escarbacalius y aguaytacosos (...), fisgó y gayta» (Rondalla, 12), «i atres tants que jo me calle, / com són los aguaitacossos» (Martí, 1996: 258). NR al DECat ni al DIEC. Sinècdoque. La persona indiscreta no únicament «aguaita els cossos», les persones, sinó també el seu comportament.

agüelo -a 1 agüelo, -a cuc loc. ‘vell verd’. «L’agüelo cuc» (Escalante, II, 528), «–Hoy no puedo darle el si. / (...) –L’agüela cuc! / Pués ella va poc pintà! / (...) –Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889b: 11). 2 agüelo, -a verd, -a ‘persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat’. «Baix d’u dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, l’agüelo vert?» (Tipos d’auca, 155), «(Agüelo vert, mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id. Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que se’n considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà l’expressió viejo verde ‘viejo que conserva inclinaciones galantes’ es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).

àguila / aguileta 1 f. ‘moneda de cinc cèntims’. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila, y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També s’aplica a la pesseta (Sánchez et al., 1991: 12). 2 f. pl. ‘diners’. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes. Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles» (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes...)» (Colom, 1909b: 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. 3 f. ‘ració de beguda per valor d’una aguileta’. «Pa que no te’n vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un·àguila?» (Máñez, 1888: 9), «–Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. –Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes, y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «–Volen fer-se una aguileta? / (...) –S’agraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. 4 fer l’àguila / l’aguileta loc. ‘fer el betzol, fer beneitures’. «S’enamora asta les gajes de Gimo del Portal, l’atre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent l’aguileta, per a veure d’emportarse-la» (Rondalla, 14), «Se n’anem. No·m fasa l’àguila, / y sobretot mucho ojo! / M’antén?» (Ovara, 1879b: 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb l’expressió sinònima fer l’àngel bobo, personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer l’àguila és sinònim de fer l’àngel, fer lo bambau, fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. «Como aquí hay tanto que ver, / amigo, per lo carrer / hu pareix l’àguila bova!» (Escalante, I, 293); aguilot ‘beneit, ximple’ (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).

aguilutx m. ‘poca-solta’. «–Nem-se’n a casa, / ya tornarem el dilluns. / –Com tornar! Si este dumenche / és el sorteo, aguiluch» (Escalante i Feo, 1889a: 24), «–No coneixes la vergoña / (...). Aguiluch. / –Que ya no me vols?» (id., 1905: 377). Mot NR. Del castellà aguilucho. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. En murcià abilucho ‘persona desvaída’ (García Soriano, 1932: 1).

agulla 1 f. ‘penis’. «“Per a tretze portals hi ha trenta agulles”. / I respon don Orinal: / “Ma muller ne té cent en un portal”. / Responen dos estudiants: / “Los portals de les dones són tan grans / que han menester agulles de jagants”» (Morlà, 125). Acc. NR. En l’Espill de Jaume Roig agullada ‘membre viril’ (Vila, 1990: 152). Metàfora formal i funcional (per la funció penetrant de l’agulla). En l’exemple de Morlà es juga humorísticament amb l’equívoc provocat per la polisèmia del mot agulla. Recordem que l’agulla de portal era, a València, el ‘dependent encarregat de cobrar l’arbitri de portes’ (DCVB, I, 324). 2 caure les agulles del canut loc. ‘ejacular l’home’. «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles del canut, / (...) en un bell en sec s’ha alçat» (Bernat i Baldoví, 1845a: 38). Loc. NR. → canut.

agur → abur.

aigua 1 aigua de cebada loc. ‘cosa de poca importància, fotesa’. «Les dimisions aigua de sebà» (La moma, núm. 2, p. 16). 2 aigua de tramussos loc. ‘cosa de poca substància, de poca importància’. «tots esperen en gran ànsia que contesten den de Berlín el seu paréixer a lo qu·ha dit el Gobern d’España, y yo me pense que tot serà aigua de tramusos» (El tio Garrote, núm. 6, p. 3). Locs. NR (1, 2). Metàfores. En al·lusió a la poca substància d’aquestes aigües. 3 aigües blaves loc. ‘la mar, l’oceà’. «arreplegaba chent per a traure contrabando de les aigües blaves» (El Mole, 1837: I, 134). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. 4 banyar l’aigua (davant) (a algú) loc. ‘afalagar-lo, procurar complaure’l’. «però qu·era un marsapà si li entenien el chènit y li sabien bañar l’aigua» (Ensisam, 237), «Mes ell tingué tanta sort / que no·l castigaren may, / perquè sempre anava als quefes / banyantlos l’aigua davant, / gastant-los moltes pamplines, / fent-los riure a no parar» (Troços, 133). Cf. ballar l’aigua davant [a algú] id. (DCVB, I, 339); ballar l’aigua (a algú), ballar l’aigua als ulls (d’algú) id. (Reig, 1999: 89; Gascón, 1999: 199); banyar-li (a u) l’ull ‘ganarle la voluntad’ (MGad.). La paronímia ballar-banyar deu afavorir aquestes expressions. 5 fer aigua loc. ‘desfer, resoldre’. «Que alegria! / Fet aigua l’atre belem, / ya no tindrà en que·s casem / l’entruperi que tenia» (Balader, Sales, 1876: 974). Loc. NR al DECat, acc. NR. Metàfora. 6 mudar-li l’aigua al canari loc. ‘orinar’. «com si no existiren per a molts els mingitoris, pareix que s’hachen aparaulat el anar allí a mudar-li l’aigua al canari» (Llombart, 1877: 151). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 7 prendre l’aigua de més arrere loc. ‘prendre el fil de la narració, l’assumpte, de més arrere’. «Tornem ara als tres germans, que ya pareix que dormen massa, y prengam l’aygua de més arrere... och, que no me’n recorde a on estava!» (Rondalla, 28). 8 tornar-se aigua (quelcom) loc. ‘esvanir-se, perdre’s’. «Eixe títol s’ha tornat / aygua, Saro, pués de l’aygua / vingué lo seu nominat» (Tio Bernat, 1). Locs. NR. Metàfora, segurament per associació amb la imatge de l’aigua que es perd entre els dits, que no es pot aferrar amb la mà.

aire 1 m. ‘vacuïtat, insubstancialitat; manca de contingut’. «Noms sinse sentit, o paraules plenes d’aire (...): pacto social, libertad civil, seguridad individual, progreso, igualdad (...)» (El Mole, 1837: III, 27). 2 m. ‘vanitat, frivolitat’. «Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans» (Ros, 1748: 2). Accs. NR (1, 2). Metàfores fonamentades en les característiques físiques de l’aire, lligades a la idea d’immaterialitat, de buidor, d’evanescència. 3 enviar a pendre aires loc. ‘enviar a mal viatge’. «Hast·ara es movilisaben hòmens y dones, ara ya es movilisen convents. El de Malaenes se va a movilisar molt pronte y l’enviaran a pendre aires» (El Mole, 1837: I, 43). 4 parlar a l’aire loc. ‘parlar sense substància’. «Poquet ha dit, poro bo, / qu·ell no parla a l’aire may» (Balader, 1863 [1919]: 10). 5 pendre l’aire (a algú) loc. ‘prendre-li confiança’. «Si és carraca, / als tres dies li pren l’aire, / y tindrà un atra castaña» (Ovara, 1877: 8). 6 pendre un aire loc. ‘prendre una certa estima’. «Com así fea els mandaos y m’habia pres un aire...» (Escalante, I, 432). Locs. NR. Metàfores.

aixalma, posar l’ (a algú) loc. ‘criticar-lo, malparlar-ne’. «Ella: –Saps que mos volen cremar / per les nostres relasions? / (...) Lo sert és que tots ho saben, / y tot lo món s’ha escamat. / Ell: –Encà no mos han pillat, / així és que debaes mallen. / Yo tinc les mehues rahons / per a pendre-u tot en calma, / y si en posen molt l’aixalma, / m’aguantaré... Marmolons!» (Borrull 1890, 3). Loc. NR. Variant de xalma o salma. Metàfora, per referència a la càrrega de la bèstia (cf. DECat, VIII, 61; DCVB, I, 359; IX, 691; X, 900).

aixarop, beure’s l’ loc. ‘copular’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) vull / beure’m l’aixarop» (Mulet, 176). Loc. NR. Metàfora. El verb beure, com menjar, s’usa de vegades col·loquialment formant locucions amb referència a l’activitat sexual (cf. Pomares, 1997: 51; Verdaguer, 1999: 207-208). El gaudi del sexe està també evocat per la dolçor de l’aixarop.

aixeta / eixeta 1 f. ‘borratxo, ebri’. «Eixe home és una aixeta» (Escalante, I, 492). Acc. NR. Cf. estar com una aixeta (Escalante, II, 100). Metàfora jocosa per relació amb l’aixeta de les bótes i tonells de vi. 2 eixeta del tonell loc. ‘anus’. «De resultes de esta porga, conten que li agarrà al siudadano real una diarria que se n’anaba de bareta, perquè la por li rompé el pestell y li afluxà la eixeta del tonell» (El Mole, 1840-41: I, 143). Metàfora jocosa i encobridora. Cf. anar com una aixeta ‘tenir diarrea’ (DCVB, I, 370), anar-se’n u com una aixeta (MGad.). 3 soltar-se l’aixeta (a algú) loc. ‘fer de cos, defecar’. «Quant monsiur de la Corneta / el llit es veu circuir, / va pegar un gran suspir / y s’asentà en la silleta. / Se li va soltar la aixeta. / Com un noy plora y suspira, / es desmaya y casi espira» (Chorro el Parrut, 4). Locs. NR. Cf. anar-se’n com un·aixeta (Alberola, 1928: 23), «A penes foc li peguí / a la primera mineta, / lo mateixet que una aixeta, / lo que vach minchar tirí» (Cervantes 1890, 7). Metàfora amb un cert caràcter eufemístic i amb connotacions humorístiques.

ajonetes f. pl. ‘festes, afalacs, que es diuen a les criatures’. «Y a la nit parí. / M’han dit que una chica. (...) / Naixqué en dos dentetes, / y Miquelo li dia ajonetes» (Miquelo y Tomasa, 4), «Ajonetes, toca manetes» (Tonadilla alegre, 1). Mot NR. Derivat de la veu [áxo], amb la qual s’acarona i estimula els nadons perquè comencen a parlar. Deu tenir origen onomatopeic, imitació dels sons inarticulats que produeixen els nadons.

ajuntaculs m. i f. ‘mitjancer de matrimonis’. «També tinc aparellats mols de estos achuntaculs, / de estos que casamens fan» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí de València, 7). Mot NR. A Sinarcas juntaculos ‘casamentero’ (Palomares, 1981: 259). Mot compost de caràcter humorístic i degradant, que juga amb l’aspecte sexual i escatològic, mitjançant una sinècdoque: la part (el cul) representa el conjunt (la persona).

ala / aleta 1 agarrar de l’ala (algú) loc. ‘seduir-lo, conquistar-lo’. «–Ting un nóvio y no m’agrada. / –Pos anvia-lo al bordell. / (apart) –Ya·l tinc agarrat de l’ala» (Salelles, 1864a: 16). 2 fer de l’ala (algú), fer d’ala (algú), fer de l’aleta (a algú), fer l’aleta (a algú) loc. ‘seduir; enamorar, festejar, fer la cort; afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries’. «–Pot vosté estar molt ufana, / qu·és una rosa de abril. / –(Vamos, ya l’ha fet de l’ala)» (Ovara, 1881a: 19), «Gràsies perdiueta meua / (pronte la vach a fer d’ala), / que felisos ham de ser / cuant mos posen la casaca» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 3), «Yo la aní cucurrechant, / fent-li a voltes de la aleta, / y a voltes tirant-li gra» (Martí, 1997: 262), «Pos li parlaré de l’amo, / de eixe que li fa l’aleta» (Portolés, 1893: 21), «Estaba fent l’aleta / molt sério a Felumeneta» (Roig, 1871: 21). El recull Reig (1999: 328); en l’ALPI fer l’aleta figura a la Pobla de Benifassà, el Pinós i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2186); al Villar de l’Arquebisbe hacer a uno la aleta ‘hacerle la rueda, rondar tras él para conseguir algo’ (Llatas, 1959: I, 98). Usat també absolutament, sense complements: «Eixe és el que fent l’aleta, / m’oferí casar-se en mi. / Y después féu media vuelta, / y si te vi, no me acuerdo» (Ovara, 1879a: 17). 3 fer d’ala (algú) loc. ‘enganyar, trair’. «ma nevoda el vol un poc [el caporal], / però (...) / van a quedar de rompuda, / perquè la so Llengua Blaba / y el cabo de potros negres / pareix que l’an feta d’ala» (Palanca, 1868: 18). 4 fer d’ala (algú), fer-se d’ala (algú) loc. ‘pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps’. «M’ha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de l’ala» (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] me’l fas d’ala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872a: 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran d’ala» (Escalante i Feo, 1889a: 51). 5 ferir l’ala (a algú) loc. ‘afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer l’aleta’. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint l’ala, / buscant en mi pa l’ivern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884a: 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir d’ala ‘ferir un ocell a una ala, amb un tret’ (DCVB, I, 393).

alacrà m. ‘membre viril’. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / “Cuant vetjes un alacrà, / futj-li el bulto, per si et pica”, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. → picar.

aladroc, peixcar loc. ‘copular (la dona)’. «Esta dona (...) / per capricho o per moïna / al dimoni li fa lloc, / y com si fora fadrina, / torna a peixcar aladroc. / Y de presa..., mich frechit, / abrasint y gotechant, / amagà del seu marit, / la infelís se’l va menchant» (Bellver, 1866: 61). Loc. NR. Metàfora. → peix 3.

alarb 1 m. ‘persona salvatge, brutal; hostil’. «Allí dalt / vaig veure’m, y encara en por, / perquè a l’estar contemplant / al generalot dels moros, / que pareixia un alarp, / y tota aquella canalla, / me se va representar / que ya estava yo cautiu» (Leon, 1789c: 6), «caigué en mans de aquells alarbs» [els soldats francesos enemics] (Paper interesant, 3). 1a doc. En Guerau de Montmajor, alarbí ‘home de caràcter hostil’ (Casanova, 1987: 79). 2 m. ‘persona malintencionada i sense escrúpols’. «És lo cert que ni en Ginebra / es farien tals maldads / com les que assí mantenien / Florido, Pineda y Blai (...). / Pués què direm de Pineda? / Este no és tant de admirar, / perquè és de Orà descendent / y és forçós que siga alarp. / Este (...) / grans partides a huit lliures / de forment a fet portar, / y a tretse y micha el venia / als pobrets dels valencians» (Blasco, 1984: 152). Sembla que en un fragment de l’Espill de Jaume Roig citat per Coromines (DECat, I, 351) el femení alarbes té un sentit connex, si bé Coromines no el detalla. 3 m. ‘home de poc seny, ximple’. «Home, què fas? / Tens girat l’enteniment? (...) / Ya sé que eres un alarp, / y es predicar en desierto / buscar la formalitat» (Leon, 1789a: 7), «–Home, yo sense vergonya / te asegure que espasmat / hem quedí (...). / Y no parí fins a dalt del campanar, / y encara em pensí no estava / segur; puix de veritat / vaig creure de que eren moros. / –Home, si eres un alarp» (Leon, 1789c: 6). Accs. NR (2, 3). En Esc. i MGad. alarb ‘inculto, rústico y brutal’, fent una associació de la incultura i la ignorància amb la rusticitat i la brutalitat, com sovint sol produir-se en la mentalitat popular. Metàfores degradants de base xenòfoba. També anar com un alarb ‘anar mal vestit, descurat’ (Raspall, Martí, 1994: 224).

albarda, plantar l’ (a algú) loc. ‘enganyar-lo amb bones paraules; escarnir-lo’. «Jo, que em tragaria un ast / o una ballena de punta, / ya se ve, m’ho vaig tragar [el purgant] (...) / Així me plantà l’albarda / i me féu tragar el ham» (Martí, 1996: 233). Loc. NR. Amb un sentit similar albardar (DCVB, I, 421). Metàfora degradant. L’albarda integra els arreus de les bèsties de càrrega, a algunes de les quals, com els rucs, hom els atribueix culturalment la qualitat de l’estupidesa. Cf. albarda ‘gandul’, ‘persona que no sirve para nada’, a Almeria (Escobedo, 2003: 21).

albardar intr. ‘dominar, tiranitzar’. «–Digues, qu·has fet estos dies? / Pedre treball y esposar-te / a qu·una bala et matara / (...) / –Això és sert, però també / si nos deixem albardar... / –Tu deixa fulla pelar / al que té cucs...» (Essenes del bombardeo, 1869: 18), «mentres que a la mala hembra / que los albarda en un trono / la ponen» (Escalante, II, 213). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en aragonés albardar ‘imponerse a otro’ (Pardo Asso, 1938: 24), no dejarse albardar ‘no dejarse imponer’ (Torres Fornés, 1903: 253). Metàfora animalitzadora i degradant.

albardó, posar un (a algú) loc. ‘entabanarlo, ensarronar-lo’. «Ton pare és només un burro. / Cregues-o. Eixe bona pesa / de Manco, astut, li ha posat / un albardó, y se l’arrea / per a hon vol» (Lladró, 1858c: 9). Loc. NR. Metàfora animalitzadora i degradant.

albargina f. ‘nas unflat’. «–y va... y m’arrima / dos trompis tals en la nàpia. / (...) Encara em cou si me’l toque. / –Y el té unflat. / –Una albarchina» (Balader, 1874: 6). Acc. NR. Metàfora formal.

albercoc 1 m. ‘ximple’. «Yo em ric com un albercoc / de vore qu·estos gabachos / són tan burros y tan machos / que no saben lo que és foc» (Donsaina, 113), «Que no seràs albercoc?... / No estàs mirant tan patent / qu·en tu pren el casament / així... a manera de choc?» (Salelles, 1864b: 23). 1a doc. Cf. estar fet un bercoc ‘dícese de quien es blando de espíritu, parco de palabras y acciones, que se fia y se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 41), eres un albercoc (Anguiz Pajarón, 1984: 290). En Cañís y cañisaes (127): abercoc ‘estúpido’; albercoch de marge ‘patán, el sujeto sencillo e ignorante’ (MGad.); Ambercoc, sobrenom d’una persona que mostra poca vitalitat (Juan, Pasqual, 1991: 179). A Aiora albercoque ‘persona ignorante o necia’ (Martínez Sevilla, 1976: 19); a Níjar (Almeria) abercoque ‘persona poco lista’ (Escobedo, 2003: 15). És relativament corrent l’ús de metàfores vegetals per a qüestionar les facultats intel·lectuals, amb la consegüent degradació i humor. El símil vegetal suggereix absència total de cervell. Les fruites i hortalises remeten a allò inert, passiu i agafat a la terra (cf. Luque et al., 1997: 105-107). Coromines (DECat, I, 146) explica aquesta metàfora en concret basant-se «en el gust bajà i sovint insípid del fruit». 2 m. ‘testicle’. «Ella li fa la enuchada, / en melindres y postures. / Ell li amostra els albercocs, / per a que se li desenuche, / dient-li (...): / “Mira que albercocs que et porte. / Tasta’n, que són com lo sucre (...). / Pren este rabe que et done, / mes no el prengues per les fulles”» (Martí, 1997: 242-243). Acc. NR. En Pomares (1997: 22) i Verdaguer (1999: 181, 195): albercoc ‘testicle’, ‘vulva’. Metàfora formal. → pruna.

albis, estar in loc. ‘estar dejú’. «si vol ya pot / la mantellina llevar-se / y fer-mos el almorsar, / perquè encara estem in albis» (Escalante, II, 648). Loc. NR. En MGad. estar o quedar-se in albis ‘estar o quedarse asperges, sin percibir o comprender una cosa’, ‘quedarse en ayunas o sin comer’; en Alberola (1928: 109) estar o quedarse in albis; en Gascón (1999: 367) estar (algú) in albis ‘no saber una cosa’. Deu ser un dels diversos llatinismes popularitzats, passats al registre col·loquial, amb canvis semàntics. → asperges.

albufera f. ‘acció de beure alcohol, de bufar(-se)’. «Yo sóc pla, no gaste tufos, / la albufera no·m fa choc (Acsió de beure)» (Garcia Capilla, 1893: 14). Acc. NR. Homonimització formal de caràcter jocós de bufar amb el parònim albufera, que evoca la famosa Albufera de València.

alça! 1 interj. «So Mariana: –Oy, la padrina! (Al verla todos se levantan) / Intendent: –(Que guapa) / A los pies de usted, señora. / Madrina: –Beso a usted la mano. / So Mariana: –(Alsa! / Aneu-li a eixa en cumplidos / que ben altet en ells ralla)» (Merelo, 1871: 9). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En aquest context la interjecció expressa una actitud de sorpresa o d’admiració per part del parlant. 2 alça món! interj. «A Toneta la rifera / li he de fer pegar un bot. / De a vint dotsenes els chue, / y si poguera... / –Alsa món!» (Escalante, III, 101), «(Alsa món! / Anirà a lluir la cara / de bollo de monisió)» (Escalante i Feo, 1897a: 17). 3 alça morro! interj. «Ben vestir, ben armat, / casa franca y cama blanda / (...). Alsa morro!, és millor viure / que el que yo puc desichar» (Alapont, 1869: 8). Locs. NR. Expressió d’alegria, de goig.

alçapiu m. ‘tipus de beguda alcohòlica’. «y al vi li dihuen bacón, / o mansanilla o champaña; / y a l’aiguardent ojen / y a l’alsapiu crec que manta» (Tipos d’auca, 198), «se faran les dones un ditet de vi y els hòmens una copa de alsapio» (El blua, núm. 2, p. 2). Mot NR. En Pomares (1997: 23) alçapius ‘afrodisíac, que excita el desig sexual’. Mot compost d’alçar i de piu, metafòricament ‘membre viril’. Segurament està motivat per la sensació d’eufòria i d’exaltació que en un primer moment provoca l’alcohol.

alcavot -a. 1 m. i f. ‘proxeneta, mitjancer d’amors’. «Desterre les alcavotes, / que a les xiques de deu anys, / (...) de llit en llit van portant» (Morlà, 128), «per a asegurar / un poquet millor la cosa, / me’n vach anar a buscar / a una de aquelles dones / que acostumen a tirar / las mangas con gran salero, / y dient-o per lo clar, / de les que fan de alcabotes» (Branchat, 121), «–Chesús, cuanta criatura! / Y què busca? / –Atre marit, / que mantinga els moñicots. / –Y a eixa viuda qui li ha dit / que yo y tu som alcabots?» (Sueco, 116). 2 m. i f. ‘xafarder, portafarcells, maldient’. «–Senyor, vosté què fa allí, / que nos està escoltant? (...) / –Molt bé conech a vostés. / Deixem que vinga don Blas, / y voran com en la torre / als dos ha de fer ficar. / –Lluch, tu saps qui és este? [l’algutzir Alguer] / El alcabot de don Blas» (Blasco, 1984: 144), «Ell era delator, alguacil, “gos de pressa”, com ell mateix se dia, y lo més indesent tiramànegues y alcabot del corregidor [de València]» (Tipos d’auca, 240). Acc. NR. En castellà col·loquial també es coneix alcahuete ‘persona chismosa’ (Seco et al., 1991: 191), ‘correveidile’ (DRAE).

alcides m. ‘home de gran força muscular’. «Un alsides / que, perquè·n los entaulats / fa dels hòmens de la forsa / la pantomima, no hi a / qui el mire» (Escalante, I, 94). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Usat amb un cert to despectiu. Antonomàsia, procedent d’Alcides, sobrenom d’Hèrcules, per la seua força extraordinària.

Alcora, ser de (l’) loc. ‘ser ximple, beneit’. «Si hu de quan en quan no llançara alguns rejius y no·s donara ayre, em pareix a mi que li pujarien a cavall y que·l tindrien per un escurapous o com si fóra de l’Alcora» (Rondalla, 39), «Pués se n’ha empuchat poc allà, / en gràsia de Déu, la polla! (...) / La castellana de Silla!, / que es crehuen que som d’Alcora!» (Colom, 1872: 21). Loc. NR. No està clar per què s’associa la vila de l’Alcalatén amb aquesta locució. Martí Gadea (Tipos, I, 10) recull la dita paréixer de l’Alcora ‘afectar ser bovo, simple o beneit, siguent en realitat astut y molt espavilat’. En La infanta Tellina y el rey Matarot figura l’expressió lo bobalar de la Alcora i en un altre manuscrit lo gran babós de la Alcora (Mulet, 248). En les cites de més amunt no s’aprecia el matís de fingiment interessat de la ximpleria del qual parla MGad., i és repetit en el DCVB (I, 458), per tant, veiem que també s’aplica a la persona ximple, no sols a la que ho fingeix. Igualment a Canals paréixer que siga d’Alcora ‘no adonar-se del que s’està dient; ser babau’ (Sancho Cremades, 1995: 214). No és descartable que darrere d’aquesta locució hi haja alguna relació amb el nom de la població parònima de Coria, el qual s’associa ja des d’antic amb els mateixos tòpics atribuïts a l’Alcora. De fet, en la nostra terra, als segles XVIII i XIX, era molt popular el personatge del bobo de Cória (→), recollit, entre altres, per Martí Gadea en els seus Tipos (58, 254-255). A Beneixama paréixer (algú) d’Aiora o d’Otos «eufemisme per estupidesa. Semblar que una persona no és del lloc on viu perquè tot el que li passa, veu o sent li sembla nou o estrany» (Gascón, 1999: 511, 512).

alducar m. ‘testicles’. «Però, solta’m l’alducar / abans que me’l descadarses» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Mot NR al DIEC. Acc. NR. Metàfora formal.

alefant → elefant.

alelat -ada adj. ‘babau, ximple’. «Veu un agüelo alelat / a una chiqueta molt fina, / y en Bocairent desatina, / com chaval enamorat» (Llombart, 1878: 45). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. En castellà alelado (Carbonell Basset, 2000: 18; Luque et al., 2000: 28). Mot de creació expressiva.

alel·luia f. ‘turma’. «–So Vicent, fasa’m mercé / de portar dos aleluyes / (...). –Cert, señora, no la entenc. / Diga’m, que són aleluyes? / –Turmes» (Martí, 1997: 324). Acc. NR. Sembla un terme col·loquial de caràcter eufemístic.

alfals m. ‘genitals femenins’. «Que és just quan entra la cuca / en l’alfals d’una donzella, / que el que primer magre suca / vinga a escurar la paella» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42). Acc. NR. Metàfora dels pèls del pubis (Cf. Vila, 1990: 153). A més, hi ha una associació amb la cuca ‘membre viril’.

alforja, xafar l’ (a algú) loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Señores, (...) és menester nomenar vicari y guardià per a... –Per a res. Así no ham de menester guardians ni vicaris. Yo conec les intensions de vostres paternitats, y a mi ningú em chafa l’alforcha» (El Mole, 1840-41: I, 52). Loc. NR. Metàfora.

algaravia f. ‘assumpte o situació intricada, difícil d’entendre’. «–No hau notat que al nom de Déu / (...), fa unes carases estrañes? / –Té raó. (...) / –Y mireu, mireu, com bota. / –Pués yo no entenc una jota / de tota esta algaravia» (Milacres, 216). Acc. NR. Metàfora que evoca la dificultat per entendre la llengua aràbiga.

alitrencat -ada m. i f. ‘persona de poques forces, fluix, de poca energia’. «Era un pobrús (...), fluix com una estopa, revellit y alitrencat, que a la primera ya no estaria per a festes» (Rondalla, 25), «ni m’encontre alitrencat, / ni rebellit ni pobrús» (Milacre del taberner, 26). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Metàfora. Hom compara la persona malaltissa o mancada de forces per a dur una vida normal amb un ocell amb les ales trencades, incapacitat per a volar. Cf. ésser un alatrencat ‘veure’s frustrat en els intents’ (Raspall, Martí, 1994: 288).

aljub m. ‘cel·la’. «Per tant, m’estic en ma celda, / ficada en aquest aljub, / divertint-me ja en filar» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora que evoca la petitesa i l’estretor de la cel·la conventual.

all 1 m. ‘flastomia, paraula obscena o grossera’. «Doctrinar, dius, la família? / Alls y sebes a grapats» (Leon, 1787b: III, 1), «Ya no els voràs raonar / com ans, sempre a la orelleta, / sinó poc, cridant y mal (...) / Y asò sempre acompañat / o de fosques, alls y pilotetes» (Martí, 1997: 281), «A qué tanto capellán!, / tirant un gran all, digué» (Civera, 1820: 33), «tirar tota clase de alls, / blasfèmies y maldisions» (Un pillo, 58). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Sovint amb els verbs tirar o llançar. En ocasions va acompanyat d’un altre o uns altres substantius sinònims (cebes, fosques). En castellà ajo ‘palabrota’ (Seco, 1970: 276). Metàfora fonamentada en l’olor molt forta i desagradable de l’all, o de la ceba, associada a la impressió, igualment desagradable i violenta, que provoquen en l’oient els mots obscens i grossers. 2 m. ‘colp’. «Al pasar un cheperut / per un carrer o plaseta, / uns chiquets en la pilota / d’un all li afonen la chepa» (La degolla, núm. 8, p. 7). Acc. NR. Metàfora. Com en la primera accepció, però amb un abast físic. 3 anar a l’all loc. ‘anar a mal viatge’. «La mehua dona em reñia / y yo li dia: “Ves a l’all!”» (Civera, 1813b: 4), «La roba no la trobaba, / y la dona vach cridar, dient-li que la portara, / o aniria tot a l’all» (Martí, 1997: 295). 4 enviar a l’all loc. ‘enviar a mal viatge’. «Si dius que sí, testimonis. / I si no, t’envie a l’all» (Martí, 1996: 229), «I el dimoni del notari / sense voler-me soltar, / hasta que el tirí una espenta, / i el vaig enviar a l’all» (ibid., 235). 5 picar alls loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). El verb picar es fa servir aplicat a l’activitat sexual (cf. Vila, 1990: 274; Pomares, 1997: 259; Verdaguer, 1999: 216). A banda d’això, es construeix la imatge picar alls tenint en compte la relació amb mà de morter, figuradament ‘membre viril’. 6 tirar-ho a l’all ‘enviar-ho a mal viatge’. «pega-li foch al corral, / pucha correns a la cambra, / y tira-u tot allà a l’all, / que no quiero trastos viejos» (Del cas de la loteria, 3). Locs. NR. Aquestes locucions estan formades sobre la idea pejorativa d’all, tal com l’hem vista en 1.