Читать книгу: «Diccionari històric del valencià col·loquial», страница 2

A

abadejo, tallar l’ loc. ‘manar; sobresortir’. «Com a polític és hui / en dia este bon pardal (...) / el qui talla el abaecho / en lo partit federal» (Melonar, 73). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Martí Gadea dedica un capítol dels seus Tipos (apèndix, 136-137) a la locució tallar l’abaejo o bacallar. L’inclouen Lacreu (1995: 14), González i Felip (2000: 107) i Luís (2000: 276); en castellà cortar (o partir) el bacalao id. (Besses, 1905: 31; Buitrago, 1995: 74; Sanmartín, 1998a: 69; Calles i Bermejo, 2001: 195-196). Metàfora.

abarraganat -ada adj. ‘amistançat’. «Està el Santíssim patent, / y el tonto no baixa el cap. / Açò ho faria Lutero? / Ni el més abarraganat» (Recitado en duo, 5). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. barragana (Pomares, 1997: 46).

abatollar 1 tr. ‘trasbalsar, transformar’. «–No parle, que la constànsia / y el amor tot hu abatolla. / –D’amor a soles en l’olla / te notrirà la sustànsia?» (Escalante, I, 105). Acc. NR. 2 prnl. ‘atropellar-se, precipitarse; esvalotar-se’. «Mi marido / en seguida se abatolla» (Escalante, I, 253), «–Toca, anem-se’n a buscar-la [la dona estimada]. / Fet un chaval, s’abatolla» (id., II, 540), «Hui Valènsia s’abatolla / per vore·ls carros triunfals, / les dansetes, els timbals, / misteris i la degolla» (Ensisam, 58). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Lamarca (1839) i Esc. Els diccionaris no el recullen com a pronominal, i no donen compte del matís d’‘esvalotar-se, moure cridòria, rebombori’, present sobretot en el tercer exemple de 2. Significats metafòrics fonamentats en les idees de ‘moviment brusc’, ‘agitació’, ‘enrenou’, ‘caiguda’.

abegot m. ‘beneit, ximple, gamarús’. «Ningun abegot marmole / d’esta festa, caganiu» (Morlà, 149), «Home, per lleu, vols callar? / En què estàs destre, abegot, / si no saps la beabà?» (Rahonament que fan quatre llauradors, 14), «un abadejo / que al bol havia agafat, / del gran sortit que peguí, / hem se caigué de les mans, / y un celestial abegot / ya el tenia cautivat, / mes tirí una sarpadota / y el torní a recuperar» (Leon, 1789b: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. En Lamarca (Casanova, 2003a: 172) i Esc. Cf. «més bobo que un abegot» (Segura, 1998: 133). Metàfora degradant. L’abegot és un animal que pel seu volum, per la seua incapacitat per a fabricar mel, en el cas de l’abella mascle, i, especialment en el cas del borinot, pel soroll que genera volant, fa la sensació d’ensopiment, de malaptesa, d’inanitat, i d’ací el pas al significat de beneiteria i inèpcia és senzill. També es coneix abegot en el sentit de ‘persona malfeinera, que no vol treballar’ (DCVB).

ablanar (alguna persona) tr. ‘seduir, enamorar; moure l’afecte, entendrir’. «Va curruquechant a una siñoreta, esplicant-li son amor. Y per a més ablanar-la, li pondera les sehues habilitats» (Rahonament entretengut, 1). Acc. NR. Metàfora. Es passa del significat físic del mot a una significació més abstracta, a l’àmbit dels sentiments. Cf. ablanir ‘suavitzar, mitigar, fer minvar la violència d’un mal, d’una passió o afecte’ i ‘apaivagar, posar en calma’ (DCVB, I, 38; DIEC; Salvador, 1943: 243).

abogat 1 abogat de cuina loc. ‘persona que, sense títol d’advocat, és aficionada a pledejar i a inquirir assumptes d’altri, sense necessitat; batxiller’. Són «mestres en l’art de donar parers i pleitejar» (Tipos, 5-6). Figura en Esc., EscLl. i MGad. Un significat bastant similar tenen les expressions advocat de secà, advocat de marge, advocat de cap de marge i advocat de peu de marge (DCVB, II, 223); a Canals advocat de pardalets ‘advocat dolent o que no ha arribat a acabar la carrera’ (Sancho Cremades, 1995: 150). L’humor, la ironia i l’efectivitat de l’expressió es fonamenta en la contraposició entre dos mots d’àmbits semàntics ben diferenciats: el legal i professional i, en el nostre cas, el domèstic. 2 abogat de quícara loc. ‘advocat de poques lletres’. «Dotor de secà (...); que dicho título se aplique en tono despreciativo al letrado de pocas letras, o como tambien se dicen an algunos pueblos valencianos, abogat de quícara» (Las Provincias. Almanaque, 1887: 191). Metàfora degradant. La quíquera és un objecte domèstic i humil. Locs. NR.

abordar (una dona) tr. ‘mantenir-hi relacions sexuals’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà” / “Di-li no j·a inconvenient, / però s’haurà de aguardar / a que la puga abordar, / tan pronte com s’alse el vent”» (Niu, 129). Acc. NR. Aquesta mena de metàfores bèl·liques són usuals en aquest camp conceptual. Cf. atacar, embocar o enfonsar el sabre, netejar el fusell o l’arma id. (Verdaguer, 1999: 207-217). → armada.

abuelassa f. ‘sogra’. «l’abuelasa dóna els plans, / la filla els posa per obra / y el marit té que pagar» (El fadrí, 100). Mot NR. Als Serrans agüelo, -a ‘suegro, -egra’ (Llatas, 1959: I, 94), també a Oriola (Guillén, 1974: 239). Aplicat pejorativament a la sogra, de la qual es destaca maliciosament la seua vellesa.

abur / agur / aür interj. ‘adéu, a reveure’. «y dient ya vaig per ella, aür!, girà la grupa y se n’anà a carrera uberta a buscar-la» (Rondalla, 20), «de tots em despedixc. / Pués, ea, abur, y a mandar» (Nova y gustosa notícia, 4), «Si ix en mal, media vuelta y agur España» (El Mole, 1837: I, 20). abur: mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Segurament en català ha penetrat per mediació del castellà. Les variants agur i aür no consten en els diccionaris de referència.

acabussó, pegar un loc. ‘desaparéixer; amagar-se (algú)’. «Ell quan vol es despareix, / mai entendré ses revoltes; / si pega un acabussó, / no hi ha escurapou que el trobe» (Morlà, 173). Loc. NR. Metàfora. Quan algú es capbussa en l’aigua d’alguna manera desapareix de la vista dels qui estan fora de l’aigua.

acarrejar (algú) prnl. ‘casar-s’hi’. «Pos no faltaba atra cosa / que chica tan guapa y rica / se l’acarrechara Sento, / tenint yo un fill que l’astima» (Millàs, 1871: 5). Acc. NR. Metàfora.

accihomo / accihome → eccihomo.

acollonar tr. ‘atemorir; acovardir’. «Con que vostés lo que volen és acollonar-me? Vorem, pués, qui és l’acollonat...» (Ensisam, 252), «Que no per ser l’atre rich, poderós o monarca, l’ha de acollonar a un en tota la rahó del món» (Tipos, 406). ND. En Esc., en Pomares (1997: 17); en castellà acojonar (Sanmartín, 1998a: 13-14); en francés couillon, -onne ‘se disait d’un individu peureux’ (Colin, Mével, 1990: 167). Metàfora. El prefix privatiu a- indica manca dels òrgans sexuals masculins, considerats popularment com a símbols de força i vigor, i, consegüentment, l’absència d’aquests és senyal de covardia.

acomodar intr. i prnl. ‘casar(-se), esposar’. «Desacomodat me trobe. / La que em vulla acomodar / faça’m de l’ull» (Romeu, 1979: 185), «un auditori real / de fadrins y de fadrines / que estan per a acomodar» (Martí, 1997: 341), «qui vol en mi acomodar-se?» (ibid., 247), «la volien / sos pares acomodar / en un fadrí que tinguera / a lo manco un bon pasar» (Branchat, 121). Acc. NR al DIEC, 1a doc. També en aragonés acomodarse ‘casarse’ i acomodo ‘casamiento en el sentido de si es conveniente, ventajoso o no’ (Pardo Asso, 1938: 16). Restricció semàntica del significat del verb.

acomodo / comodo 1 m. ‘marit’. «buscantli yo un comodo que ens sabria a tots de perles» (Rondalla, 194), «La incomoda un campaner / cuant encomensa a tocar, / y com patix de migraña (...), / no volguera eixe acomodo» (La foquerera, 7). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB; 1a doc. 2 m. ‘pretendent, festejant’. «Pués del modo / que li u diu, pot contestar / que eu vingué tart a pensar [casar-se amb ella], / perquè tinc atre acomodo» (Colom, 1874a: 8). Acc. NR. Amb la o oberta, com assenyala gràficament Colom.

acoquinar tr. i prnl. ‘acovardir(-se), (fer) perdre el coratge’. «Estic pensant, Pelegrí, / que la pobra Catalina / deu estar de tu hasta así, / però ella no se acoquina / perquè a alborotar te guaña» (Escalante, 1855: 11), «Vosté de poc se acoquina» (id., I, 98), «fent-se la boca gran de contar per ahonsevol que les havia acoquinaes» (Ensisam, 252). 1a doc. respecte al DCVB. Derivat de coquí ‘murri’, ‘covard, roí’, possible gal·licisme (cf. DECat, II, 911).

adam / adan 1 m. ‘persona desastrada, desordenada, bruta, que posa poc esment de la polidesa i la cura personal’. «Viu que s’anaba acostant / hacia el campo de batalla / un seguet fet un adan» (Civera, 1820: 61), «–En la chaqueta / vosté no ha vist que li falten / tres botons? / (...) –No sap que sóc yo un adan?» (Escalante, I, 440), «...que també ni hi a atres [dones] que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere» (Tipos, 303). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Cf. fet un adam ‘mal arreglat’ (Raspall, Martí, 1994: 129), va com un adan ‘brut’ (Quintana, 1976-80: 103); anar fet / paréixer un adan ‘descurat en el vestir, brut’ (Moret, 1996: 60); també en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 15-16; Besses, 1905: 18; Luque et al., 2000: 22; Carbonell Basset, 2000: 9). Deonomàstic fonamentat en la imatge habitual d’Adam com a home nu, o vestit només amb unes pells després de ser expulsat del Paradís. També s’aplica, per extensió, a les dones desendreçades. 2 m. ‘home nu’. «Van en punt de les dotse a péndrer el bañ, tal conforme ses mares els van parir. Allí es posen, adans desgalichats, sinse tindre vergonya de les mateixes ones, que són femelles y que denoten el seu rubor tirant esguits a dreta y esquerra» (Llombart, 1877: 122). Per referència a la nuesa del primer home, associada al desendreç personal. 3 m. ‘home feliç, afortunat’. «–Yo ací tinguí el paraiso / ficat en les borumballes: / Yo era un adan... (lamentant-se) / –I encà hu eres (burlant-se)» (Palanca, 1872a: 15). Accs. NR (2, 3). Hom juga amb el doble sentit del mot, el pejoratiu, que hem vist en la primera accepció, i el positiu (‘home feliç, afortunat’). Adam es pot considerar paradigma de l’home feliç i benaurat, abans de l’expulsió del Paradís. 4 fer lo Adam loc. ‘copular (l’home)’. «perquè dona Estefania / (...) de nit en casa / entra mussols. / De dia sols / lo barber i lo dotor, / lo sastre i procurador, / lo cosí i el confessor. / I en la seua rajoleta / tots jug[u]en a la xaldeta [jaldeta], / (...) i, fent tots lo Adam de la tal Eva, / vol donar-nos a entendre que s’eleva» (Morlà, 143). Loc. NR. Hom focalitza el paper d’Adam i d’Eva com a primer home i primera dona respectivament.

adobar tr. ‘fastiguejar, fer la guitza’. «–Porten un marech les festes... / –Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.

afaitagats m. ‘mal barber’. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos ‘barber dolent, que afaita molt malament’ (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.

afaitar 1 tr. i intr. ‘furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor’. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a l’hu, / yo a l’atre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que m’afaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar ‘guanyar els diners d’un altre’ (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba ‘tallar-la, afaitarla’ i figuradament ‘robar’ (Raspall, Martí, 1994: 319). 2 tr. ‘guanyar diners en el joc’. «Lo que seria bo, / perquè s’assente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja s’anaven entregant» (Martí, 1996: 337). 3 tr. i intr. ‘apunyalar; matar’. «–Tu no afaites? / –Mira así (li amostra també un puñal) / (...) –Y a qui peguem? / –Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y l’afaite» (Roig, 1884b: 38). 4 tr. ‘destruir, anihilar’. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). 5 tr. ‘menjar’. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant l’olla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar ‘comerse una cosa’ (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb l’acció de ‘raure’, ‘llevar el pèl’, afaitar s’utilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o s’elimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).

afanar tr. ‘furtar, robar’. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya m’atormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de ‘treballar, guanyar treballant’ el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment l’acció de ‘furtar, aconseguir il·lícitament’. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert d’acord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.

afaram 1 m. ‘persona molt lletja, d’aspecte repel·lent’. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). 2 m. ‘persona d’aspecte ferotge, bestial’. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / “So Currita, ¿cómo estás?”, / perquè Socorro li dien / a l’ama de este afaram» (Martí, 1997: 306). 3 m. ‘gent bestial, sense escrúpols’. «Ay, afarams! / Váyanse muy noramala, / que se n’an de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. 4 m. ‘persona ignorant, nècia’. «–Y qui els tocava [els instruments]? / –Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). 5 fer l’afaram loc. ‘fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici’. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent l’afaram» (Ros, s. a.², 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere d’afaram, és masculí. Del sentit inicial de ‘conjunt de feres’ i d’‘animal salvatge o danyós’, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.

afaramàs m. ‘persona sense judici, sense escrúpols’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat d’afaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.

afinar prnl. ‘anar-se’n, marxar’. «Vach a enrollar-me un sigarro / y m’afine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «–El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté s’afina. / –Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afina’t / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi ‘acabament, final’ (‘posar fi a l’estada, anar-se’n’). Cf. afinar ‘consumar, acabar, dur a la fi’, i ‘morir, acabar-se’ (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me s’han afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-se’n, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).

afluixa! interj. «–Yo li pegue un tir. / –Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.

afluixada f. ‘imposició econòmica, pagament obligatori’. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.

afluixar 1 tr. i intr. ‘pagar, donar o deixar diners’. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, l’armilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús d’afluixar deu tenir relació amb l’acció de descordar, d’afluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar l’almorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de l’apretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en l’acció d’afluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. 2 tr. i prnl. ‘deixar anar una ventositat’. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari s’afluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. 3 tr. ‘pegar un colp (a algú)’. «–A vore, guapo. / –T’afluixe un lapo. / –Ya pots pegar» (Milacres, 203). 4 tr. ‘disparar’. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos l’escopeta» (Ensisam, 203). 5 tr. ‘dir’. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb l’acció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir l’acció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També s’aplica a l’acció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).

aforragaites m. i f. ‘persona avariciosa, gasiva’. «Temporal. –Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: –Ellas te darán el pago. Charpeta: –La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: –Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: –Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita ‘diners’, ‘cartera, moneder’; també en l’argot castellà gaita ‘cartera’ (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita l’any 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita ‘baraja de cartas’, «a cuyo son todos bailan», i ‘dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones’ (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita ‘persona avara’ (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava d’aquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.

afufar / aufar / fofar / fufar 1 intr. i prnl. ‘anar-se’n, fugir’. «Per això s’ausenta Cento... / Mira si fa bé d’aufar-se» (Leon, 1811: 6), «–Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / –Se n’anirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «–A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) –Se fufaren. Y a mi què?» (Boix, 1861a: 24), «Però, Siñor, què serà / que tots d’así s’afufaren / y en silenci se n’anaren?...» (Milacres, 299). aufar-se: mot NR; afufar: mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar, fufar-se: mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar, d’ús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). 2 tr. ‘prendre enganyosament o per sorpresa, furtar’. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen, / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar, afufarse id. (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998a: 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso Hernández, 1977: 14-15; Chamorro, 2002: 62, 63; Hernández, Sanz, 2002: 35-36).

agalles f. pl. ‘valor, manifestació de valentia’. «Pa confiar en vosatros / és menester tindre agalles» (Balader, 1871a: 16). Mot NR al DECat, acc. NR al DIEC; 1a doc. Segurament pres del castellà (DCVB, I, 276).

aganxar 1 tr. ‘detenir, atrapar algú que fuig o s’oculta’. «Puix si t’aganjen, digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787c: 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen, / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). 2 tr. ‘agafar o recaptar diners’. «aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà» (ibid., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). 3 tr. ‘atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció’. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 4 tr. ‘seduir, conquistar’. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. 5 intr. ‘parlar animadament (amb algú)’. «Com l’ha d’encontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar ‘detenir; aconseguir, atrapar’ (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.

agarrada f. ‘relació sexual’. «Y don Paco s’entusiasma / y es creu bou de veritat. / Me l’anfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà» (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees d’‘enganxada’, d’‘unió’, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) ‘copular’ (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: 211), revolcón ‘relación sexual’ (Sanmartín, 1998a: 733).

agarrador m. ‘lladre’. «Tots volen ser senaors, / tots volen ser diputats, / tots ministres y empleats, / però tots agarraors» (El Mole, 1840-41: I, 380), «Hui entre tant d’agarraor, / sigau nostre defensor, / sacre apòstol valensià» (id., 1863-64: 367). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. També en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 36). Metonímia.

agarrafaüt m. ‘rapinya, acció d’agafar el que no és seu’. «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni cascaanous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). NR. Sembla un creuament d’agarrar amb el popular gafaüt (→), vocable molt usat per Bernat i Baldoví, un dels creadors de la revista satírica El Mole. Tots dos mots fan referència a l’acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens sense escrúpols, valent-se de qualsevol mitjà.

agarrafunyar tr. ‘furtar, robar’. «de lo que dien els papers públics que habia agarrafuñat de palàsio...?» (El Mole, 1840-41: I, 71), «y s’arrapaba el forro de les bolchaques enrecordan-se dels millos que habia agarrafuñat la Berònica real» (ibid., 93). NR. Mot format sobre el verb agarrar, figuradament ‘furtar, robar’. Probablement, cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM) i garfa, més tenint en compte la influència i barreja que hi ha hagut històricament entre aquests grups (cf. DCECH, III, 103-107). Cf. esgarrafinyar ‘esgarrafar’, esgarrafinyada ‘esgarrapada’ (DCVB, V, 338; DECat, IV, 388), i els castellans garrafiñar ‘hurtar, robar’ i engarrafar ‘robar’ (Alonso Hernández, 1977: 317, 393; Chamorro, 2002: 361, 439). La terminació deu relacionar-se amb el sufix aspectiu verbal -uny- (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 52; 1995: 114).

agarrapunyer -era adj. ‘polític corrupte, lladre’. «invadí l’España una rasa de chent desengañà, descreguda, sinse idees ni prinsipis polítics (...), que (...) procurà nugar-mos a tots ben curts y amarrats per a despullar-mos, traure-mos els cuartos (...). Una vegà tirada tota eixa rasa agarrapuñera en lo camí de la Calderona» (El Mole, 1864-65: 404). Mot NR. Cf. a l’agarrapunya ‘a aferrapilla’ (Diccionari Aguiló, I, 42; DCVB, I, 279). Relacionat amb agarrar i arrepunyar, repunyar. → arrepunya.

agarrar 1 intr. ‘agafar algú alló que no és seu, furtar; obtenir fraudulentament un benefici’. «Tans compadres y comadres / per agarrar veig armats, / que pareix que estem ficats / en una cova de lladres» (El Mole, 1840-41: I, 380), «D’ells, com si foren pardals, / trac plomes de cada u... / Ay! Nelo, qui et guanya a tu / en falòries inmortals? / (...), que al cap y al fi és segur / que no seràs home oscur / mentres pugues agarrar» (Milacre del taberner, 4). Acc. NR. Amb les urpes o garres s’agafen els objectes i béns robats, igual com les feres capturen i subjecten les seues preses. 2 prnl. ‘renyir, barallar-se dues persones’. «perquè, així que s’agarraven, / ella solia armar / en la senyora filosa, / i començava a pegar / hasta que la hi fea trossos» (Martí, 1996: 122), «Sentiria que me vera / la de dalt, pués com me guipe, / s’agarrarà en Barbereta, / y yo em quedaré fent riure» (Escalante, II, 45). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Amb un sentit similar agafar-se (DCVB, I, 273). 3 prnl. ‘parlar, conversar animadament i sense preocupar-se pel temps; festejar’. «Tornaré un rato de espay. / Nosatros quant s’agarrem / pareyxem dos festechans, / que may l’arròs se’ls socarra» (Civera, 1813a: 12), «–Pués ya voràs, Ramonet, / cuant felisos som així. / –Ya esteu agarrats? / (...) No te tinc dit que no vullc / festechos dins de ma casa, / y menos en un gandul?» (Essenes del bombardeo, 1869: 18). Acc. NR. En aquest cas el contacte ja no és físic, com en l’anterior, sinó verbal, el qual fa que els participants en una conversa animada es troben com «enganxats» per les paraules, units per la interacció verbal. 4 prnl. ‘festejar, tenir relacions amoroses’. «Com la saó se n’empasa, / a una no li dien chut, / veent que pasaben dies, / s’agarrà en un cheperut» (Maldonado 1887, 5). Acc. NR. En aquest cas no està present la idea de ‘conversa’, entre enamorats o entre altres persones que parlen animadament com si ho fossen, com en 3, però sí la d’‘unió’, ‘ajuntament’, pròpia d’aquest verb. 5 agarrar-la loc. ‘embriagar-se’. «qu·a d’eixe, cuant l’agarra de veres, sempre li pega per fer el valent» (Caps, 67). Loc. NR. Expressió elusiva de caràcter encobridor. Cf. agafar-la [ben agafada] id. (Pomares, 1997: 19). 6 agarrar-se a braç partit loc. ‘renyir dues persones’. «Però ves-li dient pobre al que té pretencions de rich, si vols qu·en seguida et tire als gosos (...); això si no s’agarra en tu a braç partit o se trau el jafarot per a pegar-te dos furgaes» (Tipos, 161). Acc. NR.

agarrat -ada adj. i m. i f. ‘avariciós, gasiu’. «És molt agarrat; / en demanar-li el més mínim / favor, s’allarga a l’instant» (Escalante, II, 465). ND al DCVB. Cf. el malnom lo Agarrat, documentat en 1734 (Muntanya, 2000: 3); al Puig ser garrotero ‘avar’ (Luís, 2000: 274); en castellà agarrado (Besses, 1905: 18; Sanmartín, 1998a: 19; Carbonell Basset, 1000: 11; Luque et al., 2000: 24-25). Restricció del significat de l’acció d’agafar fort alguna cosa a una aplicació concretada en els diners i els béns materials en general, als quals s’aferra, i agarra amb força, la persona avariciosa. D’una manera semblant, s’explica enganxat ‘avar’, recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 136), i el mot de l’argot francés arpinche ‘homme très avare’, derivat d’arpionner ‘saisir’ (Colin, Mével, 1990: 15).

agarrofant m. i f. ‘lladre’. «La pandilla de agarrofant que ha perdut a on ficar la ungla al soltar el trono» (El Mole, 1840-41: I, 95). Mot NR. Deu estar format sobre el verb agarrar ‘furtar, robar’, amb la terminació agentiva -ant, pròpia del participi present de la primera conjugació. Cf. agarrant ‘avar, massa afectat d’estalviar’ (DCVB, I, 279), agarrante ‘ladrón’, ‘alguacil’ (Alonso Hernández, 1977: 15). Com en agarrafunyar ‘furtar, robar’, probablement cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM), garfa, i potser també agafar. La o pretònica podria explicar-se per analogia d’algun altre mot, com ara el substantiu agarró o el parònim agarrofar(-se), derivat de garrofa, popular en el valencià de l’època, com semblen provar-ho les accepcions que en dóna MGad.