Читать книгу: «Empresa i valors», страница 2

Els valors del capitalisme

És en aquesta època que es posen en marxa les grans corporacions comercials que lligaren els continents. La Casa de la contractació de les Índies i les Companyies de les Índies Orientals. Primer la castellana i l’anglesa, i després l’holandesa, la danesa, la francesa i la sueca. Eren grans operacions comercials que demanaven esforços financers col·lectius. D’aquí sortiren invents com les societats de responsabilitat limitada i les empreses asseguradores. Ens introduïm progressivament en un marc axiològic en el qual els estats ja no competeixen entre ells només en el camp de batalla, sinó també en el terreny econòmic. La bel·licositat entre els estats-nació, sense desaparèixer del tot, es canalitzà també cap a la competència i l’expansió econòmica. El desenvolupament tecnològic permet la conformació d’una racionalitat particular, la divisió del treball en tasques i en responsabilitats.

Aquesta economia que es transforma i s’instrumentalitza a nivell polític aviat canvià no només les mentalitats dels governants, sinó també les dels ciutadans. Es va transformar en una ètica, un patró de conducta i de capteniment empresarial. A través del període il·lustrat, i gairebé fins als nostres dies, el model econòmic de les societats occidentals continuà essent fonamentalment agrari; per tant, de moment, aquest canvi en el pensament dels burgesos, primer, i dels comerciants, després, només afectà una part petita de les nostres societats, la més dinàmica. Ara bé, aquesta primera empresa que sorgeix dels gremis medievals, del comerç de blat, de tèxtil, europeu o d’ultramar, ja comença a desenvolupar un conjunt d’actituds, costums, pautes de conducta i valors que de manera progressiva anaren formant els de l’empresa moderna.

En l’esplendor del racionalisme, al segle XVIII, ja començà a bastir-se el fonament del productivisme i de la laboriositat. L’empresa, la fàbrica en el context il·lustrat, és el resultat de l’aplicació de la raó a la producció de béns. Un filòsof anomenat Adam Smith en va quedar fascinat. Mig segle abans, Mandeville, el 1714, publicà la Faula de les abelles o vicis privats, beneficis públics. Mandeville fa amb la seva obra una defensa del propi interès i obre la porta a una afirmació que després recollí Smith, el 1776, al llibre La riquesa de les nacions: la del mercat equilibrat i autònom que a la manera d’un rellotge perfectament dissenyat (Smith era un fervent admirador de Newton) convertirà aquesta carrera pel lucre individual en una societat harmoniosa i ordenada. Ja tenim aquí un valor que ha perdurat amb més o menys sotracs fins als nostres dies: la legitimitat del mercat com a espai ideal i eficient de generació i repartiment de béns i serveis. La citació de Smith, prou repetida, diu així:

“No és de la benevolència del carnisser, del vinater, del forner, sinó de les seves mires per l’interès propi de qui esperem i hem d’esperar el nostre aliment. No implorem la seva humanitat, sinó que acudim al seu amor propi, mai no els parlem de les nostres necessitats, sinó dels seus avantatges.” (2004, 46)

D’una manera més o menys progressiva som davant d’uns quants valors que convé subratllar. La persecució del lucre no només és legítima, sinó que esdevé motor de benestar col·lectiu. El mercat és la principal institució que garanteix la distribució d’aquest benefici privat, i l’estat, fins al moment garant de monopolis comercials, n’és el seu principal fre. A l’últim, no menys important, la idea que l’economia és una ciència amb unes lleis autònomes i cognoscibles.

Una revisió de la literatura acadèmica ens portaria a dos punts controvertits. En primer lloc, l’atribució que Smith fa d’aquest ordre perfecte a la mà d’un ésser superior. La mà invisible del mercat, per a un filòsof i economista cristià com Smith, és la mà de Déu. El que hom podria afirmar aquí és que en absència d’aquesta condició o motor últim no hi ha aquest ordre perfecte. En segon lloc, el conflicte intern entre l’economista Smith, partidari de la lliure empresa com a baluard contra els monopolis, i el filòsof moral Smith, queixós de la desolació social i mediambiental provocada per les noves fàbriques angleses i dels creixents problemes de salut dels operaris. Tanmateix, la mentalitat liberal del mercat ja està feta. Ja està formada.

Amb l’evolució del pensament econòmic, progressen també els valors socials que legitimen aquest canvi de tendència, que fan una societat receptiva al nou model econòmic. La “industriositat” com a valor finalista i l’ètica del treball d’aquest nou capitalisme naixent ja es poden trobar de manera diàfana a l’obra de Benjamin Franklin Consells a un jove comerciant, del 1748. Per al pare de la futura nació americana el temps de lleure d’un jove aplicat és el temps per fer alguna cosa útil. Franklin també ens va regalar la coneguda sentència “el temps és diner”, juntament amb una bona carretada de màximes rellevants per descriure el que s’esperava d’un jove aprenent fins ben entrat el segle XX. Una darrera citació, no poc significativa, és la Declaració de Virgínia del 1776, text fonamental per al pensament econòmic. En el seu article primer, ja hi apareix la defensa de la llibertat de comerç i indústria. També el dret inalienable a la propietat que anys a venir havia d’evolucionar en d’altres drets com el de la propietat intel·lectual. Ja tenim conformat el model axiològic que ha romàs pràcticament inalterat fins a l’inici del segle XX.

Weber (2001) li posà un nom: l’esperit del capitalisme. Per a Weber, els valors de l’economia i els de la religió conflueixen en el capitalisme. Segons Weber, és en el trencament del cristianisme, a partir de la Reforma protestant, i particularment dins la seva facció calvinista, on s’origina la llavor de la “industriositat” que ens ha dut al capitalisme actual. Una lectura contemporània de Weber ens l’ofereix l’obra col·lectiva Culture Matters: How Values Shape Human Progress, editada per Harrison i Huntington (2000). En aquest text trobem una classificació dels valors del món occidental en funció de la seva arrel religiosa.

Grondona, autor d’un dels capítols, testimonia com en les cultures catòliques es dóna preferència al pobre, mentre que el ric és vist com un pecador. En canvi, en les societats protestants el favor de Déu es manifesta en el ric, el qual apareix com a mirall d’actuació per al més pobre. En les societats protestants hi ha el fonament de l’activitat emprenedora: no és el destí el que condueix la nostra vida, sinó que som nosaltres qui creem el nostre propi destí. Els estàndards morals ja no són inassolibles, vinculats a una realitat immaterial superior als esforços de la nostra ànima pecadora, sinó que es vinculen sobretot a la llei, establint, doncs, un espai per a la configuració d’un marc moral efectiu, realista, dialèctic i a l’abast de l’individu.

Ben igualment, comença a obrir-se una nova visió immaterial de la riquesa. Aquesta riquesa no rau en els béns tangibles, sinó en quelcom que encara no existeix, en la nostra possibilitat d’innovar, de generar noves possibilitats de riquesa. La competència ja no és vista com quelcom agressiu, necessàriament substituïble per la solidaritat o la lleialtat, sinó que és la llavor del dinamisme, de l’inconformisme i la millora. Es produeix paral·lelament una revaloració del treball. Per a Grondona, l’emprenedor deixa de ser sospitós i passa a col·locar-se en una escala socialment més valorada que no pas el treball intel·lectual, artístic o polític. El protestantisme dóna pas a una societat més plural, menys conformista i, si es vol, més lliurepensadora, tot creant el brou de cultiu suficientment fèrtil per a l’activitat empresarial.

L’estructura econòmica com a condicionant

Tot aquest canvi de mentalitat, històricament, en el nostre país es recolza en un grup reduït de gent. Particularment en la creixent burgesia d’arrel agrària i en el petit comerciant, que, a partir del segle XVIII, són motors d’industrialització i agents principals de transformació del model econòmic vigent. Aquí el context polític no és poc important. Aquesta transformació s’empara amb un sistema colonial proteccionista que permet el floriment d’indústries de la importància del tèxtil i que progressivament canvien la fisonomia del territori. És al llarg d’aquests darrers segles, fonamentalment en la segona meitat del segle XIX, quan Catalunya arriba a ser la gran fàbrica d’Espanya i la seu, també, d’un important moviment obrerista. Molt han canviat les coses.

Pel que fa al context axiològic d’aquesta empresa, a cavall dels segles XIX i XX, som davant del desplegament de les colònies fabrils, intents científics d’aïllar les masses obreres dels focus de tensió ideològica. Les empreses d’aquesta època, en particular les grans, desenvolupen un model progressivament paternalista i comprensiblement interessat a mantenir la pau social a l’interior de les fàbriques. No fou fins ben entrat el segle XX que les noves teories de la motivació i la gestió moderna transformaren des d’un vessant pseudocientífic les bases d’aquesta conflictiva relació entre capital i treball. El gran valor de l’empresa catalana fou durant molts anys el progrés econòmic, el lideratge ideològic i polític d’aquesta Espanya que, des de la pèrdua de les darreres colònies, mira cap endins per trobar el seu motor de desenvolupament i transformació.

La història empresarial catalana evoluciona fortament lligada al context polític. Van venir més endavant guerres, en primer lloc la Primera Guerra Mundial, i després la Guerra Civil amb el seu reflux autàrquic. De la Primera Guerra Mundial arribà una empenta econòmica tan important com la posterior crisi i convulsió social. Enmig d’aquests períodes d’oscil·lació política, entre dictadura i democràcia, d’autarquia i definitiva obertura a l’exterior, l’empresa catalana perviu fins a la Transició al voltant d’uns quants grans noms i d’una xarxa més ampla de petites i mitjanes empreses industrials i de serveis. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea, l’expansió de les grans empreses cap a l’exterior i la globalització financera de la dècada dels noranta configuraren un nou patró d’empresa moderna, que és el que arriba fins als nostres dies.

Els valors de l’empresa, tanmateix, són també hereus d’aquest canvi de mirada que la societat fa a l’activitat empresarial. Aquesta transformació axiològica, cap a una empresa tecnològicament moderna i econòmicament integrada en el món, no seria possible sense un canvi de valors paral·lel per part de la nostra societat, una societat –ja s’ha destacat en altres textos– que evoluciona cap a l’individualisme i el materialisme, cap a l’hiperconsum, i on el pes de valors com la família, la religió i fins i tot el treball (Orizo & Roque, 2001) és cada cop menor. No és aquest el moment d’aprofundir en aquests apartats, ja suficientment desenvolupats en altres volums. Seguint autors com Lipovetsky, Sennett, Giddens o el mateix Inglehart, autor de l’Enquesta Mundial de Valors, constatem només les transformacions socials i els canvis de mirada sobre l’estructura productiva. També l’onada postmoderna i postmaterialista tindrà el seu efecte sobre l’empresa, particularment sobre la cultura del treball i les noves pautes de consum (Obeso, 2008).

El que és rellevant en aquest punt és comprendre que els valors socials i els valors de l’empresa van de bracet i que per entendre el que som hem de saber d’on venim. El retrat que en surt és una empresa catalana plenament situada en un context cultural europeu i on, com veurem, la força globalitzadora acaba establint unes pautes de conducta que tenen a veure cada cop menys amb dinàmiques autònomes i cada cop més amb relacions de poder establertes al voltant dels grans agents del mercat. Un ens eteri, aquest “mercat”, on consumidors, empreses i governs d’arreu tendiran a confluir en la construcció d’uns patrons de conducta caracteritzats per la interrelació i el transvasament, també, de valors.

Per continuar aquest relat hauríem de capbussar-nos en les particularitats econòmiques dels sectors, de les realitats derivades de les diferents formes jurídiques, dels diferents rols que tenen o poden tenir els directius d’empresa, i, particularment, en les grans forces del mercat. Parlar de valors de l’empresa avui en dia implica parlar de mercats de capitals, de fons d’inversió i del seu impacte sobre les grans empreses cotitzades. Aquest impacte, per la corretja de transmissió que formen les cadenes de proveïment internacionals, estén els seus tentacles fins a les empreses més petites.

El que serà interessant de no perdre de vista és que parlar de valors d’empresa implica parlar d’una manera molt important de valors del mercat. La conducta empresarial a partir de la unificació de cultures corporatives, a partir de l’estandardització de processos i els moviments de capital internacionals, esdevé cada cop més homogènia; també més dependent. Les empreses mai no han estat autònomes, però el fet evident és que les seves dinàmiques de funcionament cada cop són menys marcades per la realitat immediata i més marcades pel context. Fet aquest passeig per la història, ja podem endinsar-nos en les particularitats de la nostra demografia empresarial.

on som: catalunya a l’inici del segle xxi

Demografia de l’empresa catalana

Parlar de valors en abstracte, per bé que pot tenir cert interès a l’hora de copsar tendències, reflectir preocupacions o qüestions obertes, impedeix el lligam necessari amb la realitat que ens envolta. Així doncs, si parlem dels valors de l’empresa catalana, hauríem de preguntar-nos com és aquesta empresa. Per respondre a aquesta pregunta ens nodrirem d’informació provinent de dues fonts principals: l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’IDESCAT (2003); i la més actualitzada, l’Anuari de la PIME Catalana, de PIMEC (2007).

Entre totes dues fonts (taula 1) es dibuixa un perfil d’empresa que respon a l’estereotip. Som en un país d’empresa petita i mitjana on una de cada dues empreses són treballadors autònoms, situats majoritàriament en el sector de serveis i en el comerç. En un primer grup trobem les empreses de serveis personals, de transport i comunicació i d’hostaleria. En el segon, comerços d’alimentació, genèrics; roba i calçat. L’any 2002, segons l’IDESCAT, el 62% de les empreses del país quedaven incloses en aquests dos grans grups, per bé que, sumats als grups de professionals i artistes, de la construcció i la indústria, teníem més de sis-cents mil establiments i negocis.

Taula 1: L’empresa a Catalunya. Font: IDESCAT, 2002.

L’empresa a Catalunya
Empreses per règim jurídic (IAE)
Persona física	217.040
Societat anònima	31.693
Societat limitada	141.526
Comunitat de béns	4.551
Societat cooperativa	5.498
Altres	37.563
Total	437.871
Establiments d’empreses i professionals per grans sectors d’activitat (IAE)
Indústria	58.778
Construcció	78.893
Comerç al detall	115.640
Serveis, llevat el comerç al detall	260.138
Professionals i artistes	91.368
Total	604.817
Establiments d’empreses industrials per branques d’activitat (IAE)
Energia i aigua	1.257
Química i metall	3.875
Transform. metalls	20.437
Productes alimentaris	4.679
Tèxtil i confecció	10.600
Edició i mobles	13.865
Indústria NCAA	4.065
Total	58.778
Establiments d’empreses de serveis (no al detall) per branques d’activitat (IAE)
Comerç a l’engròs	35.795
Hostaleria	45.081
Transports i comunic	49.194
Mediació financera	10.497
Serveis a l’empresa	27.897
Serveis personals	64.285
Immobil. i altres	27.389
Total	260.138
Establiments d’empreses de comerç al detall per branques d’activitat (IAE)
Productes alimentaris	36.081
Roba i calçat	23.510
Articles per a la llar	15.971
Llibres i periòdics	4.191
Productes químics	9.216
Material de transport	4.158
Comerç NCAA	22.513
Total	115.640

L’anuari de PIMEC (2007) ens permet baixar al terreny del que és concret. Quan parlem d’empresa catalana fem referència a més de mig milió d’empreses petites i mitjanes,^[3]que donen feina a dos milions d’ocupats. Són empreses que tenen una grandària mitjana no superior als quatre treballadors. Més del 99% de les empreses catalanes són, doncs, empreses petites i mitjanes, bàsicament microempreses i petites empreses que aporten tres de cada quatre llocs de treball i el 65% del producte interior brut (PIB) del sector privat. La dada més significativa: de cada dues PIME, una no té cap empleat.

La PIME, amb caràcter general i obrint-nos a la generalització que en fa Spence (1999), respondria a les característiques d’una empresa orientada a sobreviure, d’estructura interna poc definida, amb poca o nul·la departamentalització. Es tracta d’empreses que es basen en les relacions informals i que estableixen xarxes de contacte i confiança amb les comunitats on operen. Acostumen a ser dirigides per empresaris “apagafocs”, que tot sovint compten amb pocs recursos materials i financers, i en elles no s’estableix una línia divisòria clara entre l’àmbit personal i el laboral. Si ho preferim, entre el patrimoni de l’empresa i de l’empresari. Són empreses normalment escèptiques davant la utilització d’eines de gestió complexes i amb migrats coneixements de gestió empresarial. Malgrat que el discurs d’aquest text ben aviat s’enlairi, convé no perdre de vista aquesta realitat.

Ara bé, si la tesi que mantenim és que els valors de l’empresa es generen en la gran empresa, en els consells d’administració de les grans corporacions i en l’esfera acadèmica, aleshores hem de parar esment en les grans empreses del país. Una realitat és la que viu el gerent i el treballador de la PIME, i una altra, els valors que la societat reconeix a l’empresa en el seu conjunt. Percepcions i realitat objectiva no sempre coincideixen. Si seguim l’anuari de PIMEC (2007), ens trobarem una petita sorpresa numèrica. Per bé que parlem de més de mig milió de PIME catalanes (una part d’elles inactives), la xifra de grans empreses no arriba a mil. En concret, l’any 2007 n’hi havia poc més de vuit-centes. Xifra, sens dubte, sorprenent. Ara bé, donaven feina a prop de 700.000 ocupats, i la seva grandària mitjana, després d’un període de relativa estabilitat (2000-2003), s’havia incrementat en el període 2004-2005 fins a arribar als 842 treballadors.

Són aquestes les empreses que normalment apareixen als diaris, víctimes de fusions i absorcions, de deslocalitzacions, d’OPA hostils o amistoses. També són aquestes les que són multades per vessaments incontrolats al riu; premiades pel descobriment de vacunes o reconegudes per la introducció de productes innovadors al mercat. Són també les que apareixen als mitjans quan protagonitzen expedients de regulació d’ocupació, quan les vagues en paralitzen el funcionament o quan, per una o diverses raons, tanquen les portes per sempre. A Catalunya, també en aquestes empreses més grans, l’empresa familiar és encara un dels exponents principals. Són empreses amb unes característiques específiques que determinen una cultura d’empresa, uns valors determinats i uns problemes particulars. Tot seguit ens hi referirem. Parlem d’empreses on el gros del seu capital pertany a la família del fundador i on almenys un representant d’aquesta família participa en la gestió. Les característiques de l’empresa familiar, el seu cicle vital i el seu difícil govern dibuixen també una part important de la nostra realitat empresarial.

És a les grans empreses catalanes, moltes d’elles corporacions de capital estranger, on trobem amb nombre creixent els executius professionalitzats que en molts casos han rebut formació de postgrau en escoles i universitats estrangeres i que entenen la gestió com un esforç de modernitat, de racionalitat i d’acoblament del futur de l’empresa als grans reptes dels mercats oberts. Són aquestes empreses dirigides per individus que, en el seu esforç de professionalització, incorporen tot un seguit de valors que connecten l’empresa amb un pensament comú fill d’aquest ideari universalista que hi ha darrere del management.

^[3] No existeix una única definició universal de PIME. Al nostre país, quan parlem de PIME fem referència normalment als requisits establerts per la Comissió Europea: empreses de menys de 50 milions d’euros de facturació, amb un nombre de treballadors no superior als 250, menys de 43 milions d’euros en actius i un capital social en mans d’empreses que no són PIME inferior al 25% (Comissió Europea, 2003).