Читать книгу: «Esyllt T. Lawrence», страница 4
Com ja sabem, a Ciutat de Mèxic Ferran de Pol es va matricular també a la Facultad de Filosofía y Letras, on va conèixer la que aleshores era la senyora Poole. Sense menysprear la intensa atracció física que tots dos sentiren l’un per l’altre, cal subratllar que, en primer lloc, Ferran de Pol representa als ulls de Lawrence la causa republicana que ella havia defensat al campus de Cambridge quan havia esclatat la Guerra Civil, una confrontació en la qual van morir alguns dels seus amics i coneguts que s’havien allistat a les Brigades Internacionals, com ja s’ha explicat adés. En segon lloc, la figura d’aquest «transterrat» català per a aquesta dona s’ha d’entendre com alguna cosa més que la d’un estimat. D’una banda, l’escriptor arenyenc la va llançar ineludiblement a la qüestió de la reivindicació del català, no només com a llengua minoritzada, sinó, en aquells anys de postguerra, com a llengua reprimida i prohibida. La identificació de Lawrence amb la causa catalana apareix així com a conseqüència lògica no només de l’ansietat per contribuir en la lluita del company, sinó també d’un despertar nacionalista ja latent des del principi de la seua formació com a gal-lesa i intel·lectual. Per últim, cal recordar que Ferran de Pol pertanyia al món de la literatura arrelada a la societat del moment, on Lawrence imaginà poder trobar un espai propi com a dona escriptora, un espai independent i apartat, al mateix temps que compartit amb ell. Tot açò féu que la relació s’establira, des del principi, com a companyonia i complicitat, i que, malgrat els molts problemes i crisis de la parella al llarg dels anys, tots dos per igual s’aferraren fortament a una imatge d’unió, no com a matrimoni tradicional, sinó com a parella de col-legues capficats cadascú en el seu treball d’escriptors que compartien una vida de joiosa llibertat.
Els fonaments sobre els quals es va arrelar la convivència conjugal estan ja descrits pel mateix Ferran de Pol en la carta que escriu a Lawrence des de Montpeller el 27 de setembre de 1948. En la missiva, escrita quinze dies després de nàixer la que seria la primera i única filla de la parella, la nova paternitat li serveix per esbossar i analitzar l’amor que tots dos senten i que, des del punt de vista literari, resumirà amb la idea que «Amor de l’ànima, del cos tota una sola cosa». En una altra carta, ara del 3 d’octubre de 1948, l’espòs continua:
Els ànecs feien gràcia, però els arbres eren o semblaven més nobles, com resignats a una mort vaguement endevinada. Si tu haguessis estat amb mi, tot hauria estat perfecte. Però la meva enyorança, la meva fam i set de la teva companyia tornava l’hora i l’encant de tot una mica tèrbol. Era com mirar el cel, i les frondes, la joia dels animalons i la nuditat de les estàtues, només reflectit en l’aigua verda i viscosa en el fons de la qual, empal·lidits per la brutícia, lliscaven, elusius, els peixos rojos i blancs de l’enyorament.
¿Què fas ara, petitona meva? Jo estic estimant-te, explicant-te coses que em passen per dissort sense tu. ¿Serà cert que la nostra unió està tan propera, que els nostres llavis estan tan prop, les mans tan poc distants, que són tan imminents les nostres abraçades? ¡Que ja no tardi més!...
Ferran de Pol, tot i que es trobava en una situació d’incertesa i preocupació, no deixa de subratllar en les cartes el fet que el que realment els uneix com a parella és la unió intel·lectual dels seus esperits. En una altra lletra, ara del 13 d’octubre, des d’Avinyó, fa referència al viatge que Lawrence hi havia fet uns anys abans:
T’escric després de dinar, en un cafè d’Avignon. ¡Com t’enyoro! T’he recordat tot el matí per diverses raons però sobretot perquè, davant l’espectacle d’Avinyó des dels jardins papals, em semblava sentir-te –un dia que érem a la loggia de Cuernavaca, veient les pintures del Rivera, quan em deies: «això em recorda Avinyó, amb les teules i els teulats rojos», ¿te’n recordes?... Em dol haver-me privat de les teves cartes, però aquest viatge ja començava a torturar-me. La situació d’Avinyó i en especial del palau és excepcional. ¿Com eres quan vas passar per ací?... Tot està fos magistralment. ¡I el paisatge! M’hauria agradat esperar el moment de reunir-me amb tu, ací. Hauria estat a la glòria (relativa). El que em [falta mot] és que tu no fossis avui ací. En moments així t’enyoro amb ràbia i penso les delicioses xerrades que ens hem perdut avui. Sé que no hauríem parat. En les sales del castell sovint em deia –constatació ben agredolça–, «ací hi ha passat l’E[syllt]: la planta dels seus peus han trepitjat el mateix enllosat que jo». Crec que aquest enyorament de tu ha fet la visita doblement intensa.
La missiva s’acaba dient: «Ara adéu, meva, t’estimo, t’enyoro i t’adoro. Sé que m’esperen cartes teves, amor teu. Fins aviat, adéu. Un petó als llavis, llarg, apassionat i de puntetes».
Des d’Avinyó, el 14 octubre, en una altra carta escrita a trossos, segons avançava el dia, diu:
El que t’he dit del provençal no és tot. En la casa on he dinat a Maillane ningú no el parla. Tothom diu que «es va perdent», però no fan res per aturar-ho. El parlen molt barrejat amb francès. Així i tot l’orella el rep com una cosa en certa manera parenta de l’italià. El que la Núria [Folch de Sales] deia del català crec que, amb més veritat, pot dir-se del provençal. D’altra part és natural ja que es veu que el pas d’un idioma a l’altre en l’àmbit romànic, és molt matisat i gradual. D’una manera barroera i provisional potser podríem dir que el provençal és al francès i a l’italià, el que el català és al francès i al castellà. Això, naturalment no té res a veure amb l’opinió vul gar dels idiomes fets de mig d’altres. És simplement una gamma suavís sima de colors –cada idioma té el propi i característic–, que varien insensiblement i de mica en mica. No sé si dic bestieses, en aquest cas, senyora lingüista, tens permís de picar-me els dits. T’he informat molt, potser massa. Guarda aquesta carta on van, al final, unes notes preses sobre el terreny i que necessito per escriure l’assaig. A veure si hi hauran bones notícies. T’estimo més i més, t’enyoro. Vull abraçar-te aviat, besar-te –com tu saps–, i fer-te l’amor de manera tan variada i plena d’imaginació que meravellés aquell membre del parlament de qui em parlaves un dia. Mil besos, per tot el teu cos gloriós, amb aturadetes en els llocs més bells... Teu per sempre.
El 21 d’octubre des de Perpinyà:
T’he enyorat frenèticament. En aquesta pau daria gust viure amb tu per sempre. T’estimo i el teu record força tot paisatge i l’obliga a fer-te un lloc, a buscar el racó on jo dic: ací em plauria viure i estimar amb l’Esyllt i la menuda. ¿Com està? ¿És ja molt gran?... Ets tan amorosa i enyoro tant la teva manera d’estimar-me que et recordo dia i nit i en les excursions a cada moment em dic, i l’E. si fos ací, ¿quin comentari faria? Tu omples estranyament tot el que sense tu és buit. T’estimo molt i no puc estar ja més sense tu. No vull ni puc. Som home i dona, ets la meva amant, la meva muller, la meva femella, la meva amiga, ¿per què no pots ser meva sempre i en tot moment? ¿Per què una separació tan llarga? Meva, ¿m’estimes? ¿m’enyores? A veure si avui dormo. Tant de bo. Ho ben necessito, de totes maneres crec que avui el sol, i l’aire, i el mar m’ha fet bé. Tant de bo em senti millor. Estic fatigat però amb l’estèril fatiga de Montpellier aquests darrers dies horribles. No voldria tornar-los a viure per res del món. Esperar tenir-te és un dolor.
I des de Perpinyà, el 23 octubre:
Estimada E. meva: Ahir vam fer una excursió esplèndida al cim de Sant Martí del Canigó... M’ha agradat, després d’una gran batallada, agafar la campana amb les dues mans i sentir a les palmes el seu sonor tremolor; aleshores he pensat en tu i t’he enyorat més que mai. Tu també, tremolosa i sonora, t’estremies entre les meves mans... Petita meva ¡com t’enyoro sempre!
El 1945, un any després que Lawrence i Ferran de Pol es conegueren, fou un moment clau per a tots els refugiats. Com explica Dolores Pla Brugat en Els exiliats catalans a Mèxic, la fide la Segona Guerra Mundial va acabar amb les esperances de tornada:
Es va obrir en la vida dels exiliats una nova i llarga etapa. El desterrament era, d’ara endavant, una realitat sense final previsible. Hi havia dues alternatives: consumir-se de nostàlgia o, abandonant la idea de la tornada –alliberant el passat–, instal·lar-se definitivament a la nova terra, desplegant totes les capacitats que es tinguessin per a fer-ho. Una altra alternativa, que potser no es va presentar com a tal, sinó que dia a dia va anar esdevenint realitat, va ser que, sense abandonar la idea de la tornada, a poc a poc els refugiats es van veure atrapats a la nova terra: la feina, els fills, els records ja «mexicans» i el molt o poc de «mexicà» que ells mateixos ja eren els ancoraven al país receptor.
Ferran de Pol dirigia aleshores la pàgina d’art del suplement dominical d’El Nacional. L’acabament de la Segona Guerra Mundial sense la caiguda de la dictadura franquista obria un interrogant en la seua vida i el «transterrat» es va plantejar la idea de tornar a Catalunya, d’organitzar-se professionalment i sentimental. Llavors va tenir un oferiment per a ser professor d’espanyol i de francès al Marshall College de Huntington, West Virginia. Era un lloc de treball ofert pel seu amic Juan Fors, un arenyenc emigrat a les Amèriques al principi de la dècada de 1930, que treballava allí. Després d’enviar el currículum i competir per la plaça fou designat «asistente con un salario de 2.000 dólares por nueve meses y sin límite de estancia». Tanmateix i, per a disgust del seu amic, com va explicar-li en dues cartes del 7 de maig i 10 de juliol de 1945, va renunciar-hi: «la sorpresa mayor que yo he tenido en mi vida fue la carta tuya en la que me pedías que retirara tu candidatura por razones íntimas. [...] Los lazos tuyos están en tu casa de Arenys. [...] Bueno, Luis, creo que pronto volverás a España».
És molt probable que la renuncia tinguera molt a veure amb la decisió de començar la convivència amb Lawrence, perquè a principis de 1946 se’n van anar a viure junts a Cuernavaca. Aquest inici de la convivència està refl ectit en el canvi de la veu narradora que Ferran de Pol feia servir en els seus articles de viatge a El Nacional: de la primera persona del singular passa a una primera del plural indefinida a partir de 1946. En les col·laboracions anteriors quan utilitza aquesta última opció aclareix qui l’acompanya. Aquesta data també és corroborada pel fet que la primera col·laboració de Lawrence en Quaderns de l’Exili estiga signada en abril-maig com a Esyllt T. Lawrence i no com a Esyllt Poole. Segons recordarà l’escriptor català un parell de mesos abans de morir, en la nota necrològica que va escriure a Serra d’Or sobre la seua muller, es traslladaren a aquesta ciutat perquè l’altura de la capital no li provava a ella. Aquesta població de l’estat de Morelos, de clima càlid i humit, amb ruixats durant tot l’estiu, es troba en una vall plana, territori propici per al conreu de la canya de sucre, que, a més a més, li fa portar el nom de «la ciutat de l’eterna primavera». Als inicis de la colònia va ser cap del marquesat de la vall d’Oaxaca, atorgat per la corona espanyola a Hernán Cortés. Ferran de Pol va escriure uns anys més tard un breu treball d’encàrrec sobre la vila, Cuernavaca, per a la col·lecció «Anahuac de Arte mexicano», que es va publicar en setembre de 1948, quan el català ja no era a Mèxic.
Entre les pàgines d’un llibre de la biblioteca de Ferran de Pol hem trobat uns petits dibuixos fets per ell i que donen idea del procés de seducció que va seguir l’escriptor vers aquesta dona estrangera que havia trobat a Mèxic. Sense que mai es faça esment de a qui van adreçats, els traços pictòrics i el contingut textual de tots cinc fan pensar en l’enamorada. D’una altra banda, el que també fan palès és que Ferran de Pol i Lawrence utilitzen des del principi de la relació el català com a idioma de comunicació íntima, és a dir, és ella qui abraça la nova llengua en un acte que podríem qualificar de revolucionari. Com expliquen els sociolingüistes, una de les causes principals de desaparició de les llengües minoritàries és els casaments mixtos i la imposició al si familiar de la llengua majoritària. D’una altra banda, és també crucial el paper de la mare com a educadora i mestra en les primeres passes del llenguatge dels fills. El que Lawrence adopte, com testimonien els missatges i les cartes de Ferran de Pol, la nova llengua és una prova més de la seua actitud compromesa de reivindicació catalanista.
Les cinc imatges trobades són dibuixades a llapis i, pel tipus de paper emprat, es poden dividir en dos grups, si bé per la data d’un d’ells, és probable que es realitzaren al voltant de 1945. Es tracta d’un retrat d’un cap de gos (6 per 5,5 cm.) amb la data de l’11 de novembre de 1945 i el títol de Retrat del Dr. ROBIN, i signa «Lluís». L’altre esbós, fet amb el mateix tipus de paper groguenc obscur i tosc i amb una mida de 8,5 per 9,2 cm., mostra en la part superior una caragola de mar amb els clarobscurs corresponents i la proa d’un vaixell que se li acosta a la banda dreta del paper. L’espai inferior està omplert d’un text que segueix al darrere i que diu:
Aquest corn marí l’he comprat fa poc. Té uns colors rosats meravellosos. ¿no n’has vist mai cap? M’he entretingut en dibuixar-lo i he pensat, després, que potser et faria gràcia veure’l. Però, sense color perd tota la gràcia. La part més negra és al forat on vivia el corn i té uns colors que és inútil explicar: ja els veuràs. Per fora és aspre i amb tot de punxetes, com muntanyetes. Tal com està aquí no se’n veuen més que unes poques. Adéu.
El segon grup de dibuixos està format per tres trossos retallats a tisora d’un tipus de paper més refinat i més clar que els anteriors. Tots tres porten al darrere una paraula definitòria del que són amb el mateix tipus de tinta. El més petit (6,5 per 7,3 cm.) és titulat Magueis i mostra les fulles grans, rígides i carnoses d’una atzavara, una planta originària de Mèxic. El maguei, a més de part definitòria del paisatge del país, era també producte de conreu. En «Atardecer en Acapulco», un petit article de Ferran de Pol a El Nacional publicat el 19 de setembre de 1946, és a dir, durant el primer any de convivència amb Lawrence, descriu l’explotació de la planta amb tons reveladorament eròtics que completen el significat del dibuix:
Un maguey de unos cuantos años sufre al fin lo que se llama una raspa, o sea, se le prepara para que dé su jugo al hombre. En lo hondo de su mismo tronco sufre el maguey una honda herida, le abren una especie de pocito, en el cual van a dar los jugos destinados por la naturaleza a dar lozanía a la planta. Este pocito es como una trampa que el hombre pone al maguey para que éste le brinde la sabia necesaria a su vida, pero, poco a poco, para no llegar a matarle... Mañana y tarde viene el tlachiquero con su ocote para extraer el jugo o aguamiel depositado en el fondo. Las raíces de la sufrida planta extraen incansablemente de la tierra el jugo vital que el hombre le chupa como un verdadero vampiro. Esa aguamiel, fermentada luego, será el famoso pulque.
El dibuix mitjà (6 per 8,8 cm.) mostra el cap d’un toro de front, proveït de dues banyes fortes, punxegudes i altives, que presenta trets antropomòrfics com ara unes pestanyes que surten dels ulls i que fan que la mirada de l’animal barrege el misteri i la luxúria. De la banya esquerra del bou surt una fl or, una mena de rosa, amb dues fulles; de la dreta, només dues fulles grans, mentre que el coll sembla reposar sobre la tija d’un lliri d’aigua, de la qual ixen uns circells com de raïm. El brau mamífer sembla que està contemplant el tercer dibuix: el cos sencer nu d’una dona, d’esquenes a l’observador, amb els cabells arreplegats en una mena de cua, i els peus en una palangana. L’actitud de la dona, de la qual les mans queden invisibles, sembla la d’estar rentant-se el cos, una espècie d’Afrodita domèstica sortint del bany, que es relaciona iconogràficament amb el corn marí de l’altre dibuix. Una de les representacions més tradicionals del naixement de Venus/Afrodita, s’ha de recordar, ens la presenta nua, sortida de les ones de la mar, sovint de peu sobre una petxina. Al darrere hi ha les paraules, «Jo», per al bou; «Tu», per a la dona nua.
El fet que Ferran de Pol recorreguera als dibuixos com a mitjà per transmetre missatges amorosos no és en si mateix un element remarcable, ja que forma part des de temps immemorials de la comunicació que s’estableix dins el joc amorós. Ara bé, el que sí que ajuda a entendre el rerefons en què tots ells se situen és la familiaritat de l’escriptor català amb la història de l’art gràcies als articles seus que, després d’haver compartit tertúlia amb el pintor Joan Barrera a Arenys de Mar, havien aparegut en els suplements culturals de El Nacional. El que aquests dibuixos mostren, doncs, és la manera en què Ferran de Pol aprofita totes les capacitats per seduir i enamorar Lawrence. Amb ells, l’escriptor deixa de ser crític d’art per fer-se artista.
Per als familiars catalans, Lawrence i Ferran de Pol són casats i ben casats per l’església molt abans que això fóra realitat. En una carta que Teresa Ferran, tia paterna de l’escriptor, escriu al nebot, datada l’11 de novembre de 1945, sembla que Ferran de Pol ha deixat ben clar a la família el trencament del compromís amb Maria Teresa Pujol, la promesa d’Arenys de Mar: «El asunto Pujol desde luego queda aparte; me basta que hayas comprendido mi recta intención». En una altra carta de Teresa Ferran del 2 de juny de 1946, li manifesta:
Apreciado Luis: Hace muy pocos días que me notificaron un nuevo episodio de tu vida ausente, si quieres que te diga? No me extrañó: es tan natural enamorarse y casarse ahora que el caso tuyo es un poco complicado no quiero entrar en detalles solamente diré que has hecho muy bien el querer casarte por la Iglesia Católica no podías hacer otra cosa puesto que la verdadera religión y la que tu como hijo de una familia eminentemente católica el disgusto de tu madre hubiera sido grande y tu hermana religiosa un verdadero ángel que sus oraciones no pueden ser desoídas como las de tu madre que tanto habrá rezado para su hijo ausente.
La resta de la missiva és una mena de sermó que la tia adreça al jove Ferran de Pol:
Ahora bien Dios tiene para sus criaturas sus designios y ves a saber lo que Dios tiene dispuesto para vuestras almas lo esencial es que vosotros correspondáis a la gracia. Me han dicho que los dos estudiáis y que tu Esyllt quiere saber y saturarse lo que es la Iglesia Católica tendrá para rato si quiere investigar lo que falta o es necesario disposición del espíritu sumisión y un raudal de luz que el Divino Maestro os comunique. Desde luego el que quiera fijarse un poco no tiene comparación. El Protestantismo y el Catolicismo. En cuanto a ti te creía un poco indiferente y hasta un poco incrédulo pero lo que has hecho me indica que me equivoque en mi juicio. Te felicito por ello y tienes que pensar y decirle a tu Esyllt que cada día se ven y publicadas por los periódicos numerosas conversiones al Catolicismo.
A continuació passa a relatar l’exemple d’una anglesa que ha viscut aquest feliç procés de conversió del protestantisme a la veritable religió:
No ha muchos días que se publicó la conversión de una Dama Inglesa muy notable por su actuación y al propio tiempo una gran intelectual que renuncio al protestantismo para ingresar a la Iglesia Católica y tantos y tantos casos recientes y de gran actualidad créeme querido Luis que si es como dices me das una gran satisfacción que fijas tus ojos a lo verdadero.
Aquest canvi en el nebot és fruit de la relació amb l’estrangera, raó per la qual la tia Teresa es complau: «y bendita la hora en que esta inglesita haya removido tu espíritu y resultar un matrimonio eminentemente cristiano pero con vencido y desde luego consecuente y práctico».
La carta segueix donant exemples bíblics de conversions tal i com els conta l’apòstol sant Pau, sant Agustí, el pare Faber (el bisbe i escriptor que va renunciar a l’anglicanisme pel catolicisme l’any 1845, fundador de la congregació de Sant Wilfred) i acaba en actuacions d’esposes capaces de transformar l’ànima heretge del marit:
Una joven francesa llamada Elisabet Laseur que después de casada se encuentra con que su esposo es ateo y naturalmente su esposo quiere quitarle su ideales y le da a leer libros de Voltaire, de Rousseau, etc. etc. pero como Elisabet es inteligente y convencida cristiana no se aviene con sus nuevas doctrinas, y va consulta y en controversia le dan a leer el Doctor Santo Tomás de Aquino, la Doctora Santa Teresa... y ella para obtener la conversión de su esposo se ofrece en sacrificio de su vida y lleva una vida interior muy santa y escribe su diario y pensamientos de cada día pasan algunos años ella es un portento de dulzura de abnegación su esposo la admira viene el desenlace y a la muerte de Elisabet cae en sus manos el Diario de su esposa y entonces es cuando la gracia de Dios abre sus ojos y después de poco tiempo se hace religioso.
La tia acaba dient que si a Lluís li interessen més exemples, li’n donarà, en especial, el que a ella mateixa li ha ocorregut: «Si yo pudiera decirte explicarte lo que me ha pasado algunas veces; no te creas que sean nervios o fanatismo nada de eso; una hora tan solo quisiera hablarte personalmente nada más». S’acomiada tot desitjant que no tarde a tornar no siga que no el puga abraçar ja mai més.
L’epístola deixa clar, doncs, dos fets importants. En primer lloc, que ja en juny de 1946 la família de Ferran de Pol sap per ell mateix que ha iniciat una nova, seriosa i molt feliç relació amb Lawrence, i que, per tant, el compromís amb Maria Teresa Pujol és trencat definitivament; i, en segon lloc, que té la intenció de casar-se. Però tal vegada el més important és la imatge que la família arenyenca es va fent d’aquella Esyllt del seu «Luis»: una nova Elisabet Laseur, una màrtir que no permetrà que aquell home, una vegada «roig», torne a caure a mans de l’heterodòxia política i del pecat.
En aquell any de 1946, el papa Pius XII, tot i que va refusar col·laborar directament en la croada internacional anticomunista que s’estava gestant aleshores, va dictaminar unes mesures molt fermes contra els catòlics que havien actuat amb els comunistes. És aquest també un moment important en què el nacionalcatolicisme llança amb èxit noves campanyes de propaganda que giren al voltant de la conversió. Entre les nombroses obres que es publicaran a Espanya i que subratllen el fet que en aquests anys d’anticomunisme ferotge són moltes les personalitats que des de diversos sectors socials i culturals abracen la fe catòlica, destaquen les publicades per Ediciones Studium i la seua col·lecció «Unum Ovile». Amb l’objectiu de cantar «los triunfos de la Divina Gracia» apareix en 1956 el volum Convertidos del siglo XX, un recull biogràfic de grans personatges «procedentes de las diversas formas del materialismo, del paganismo, del panteísmo y de las infinitas sectas protestantes» que van trobar, per camins diferents, «la Luz y la Paz en la Iglesia Católica». El fet que entre els noms seleccionats no es trobe cap espanyol es deu, segons l’editor i traductor de l’obra al castellà, R. P. José L. Micó Buchón, a la feliç circumstància que «la fe y la adhesión a la Iglesia Católica es una magnífica y casi total realidad». Per a la família catòlica de Ferran de Pol, l’estrangera Lawrence és vista com una mediadora que pot demostrar al fill esgarriat el que Micó Buchón anomena «la extraordinaria nobleza y solidez de la Iglesia de Jesucristo». D’ella s’esperava, doncs, que jugara un paper crucial tant en el retorn del fill pròdig com en el retorn a la honorabilitat espiritual de l’esgarriat.
Una carta, datada el 12 de juny de 1946, de Ferran de Pol a la germana Maria Teresa posa en evidència la reacció familiar davant la notícia de la seua decisió sentimental. Cal notar també que de les cartes que es conserven a l’arxiu Ferran de Pol aquesta és la primera que adreça a la germana monja escrita en català, ja que les anteriors que s’han creuat són sempre en castellà. Sor Teresita del Niño Jesús, a qui el germà en una lletra del 2 de juny de 1945 li havia recordat que l’anomenava «pageseta borratxa», com deia l’oncle Francisco, és la seua confident, i li té un amor especial si jutgem per les cartes que li escriu des de Mèxic, plenes de records i enyorança d’una infantesa idíl·lica en la qual ella toca el piano i ell canta. Ferran de Pol desitjava que a ella li agradaren les seues promeses: primer la Pujol, després la Lawrence. En les postals i cartes d’anys més tard, la monja mostrarà l’immens afecte i respecte que acabà tenint per l’Esyllt, tant com a persona i com a activista i escriptora, com també per Maria-Elvina i els seus fills. Així, en una carta del 30 juliol de 1986, des de Tours, escriu adreçant-se també a la Nansi, la cunyada adorada de Lawrence:
Estimats germans Nansi, Esyllt, Lluís, Sí, tindrem l’immensa joia de reveur’ens!!! gràcies a la gran delicadesa de Nansi a la que faig una carinyosa abraçada... que compartirà amb vosaltres... No tinc paraules adequades per expressar-vos el meu agraïment... De tot cor el confio a Déu, nostre Pare! Precisament ahir va arribar la «simpàtica mongeta» com dius tu Lluís tan contenta de portar-me els vostres llibres que llegiré amb molt d’interès! Començaré per La masia del Turó: una gran novel·la a mans d’una gran escriptora-traductora, –la coneixes, Esyllt? Jo, l’estimo molt!– Gràcies del vostre present generosament ofert, fruit de la vostra intel·ligència i laboriositat.
Per a Ferran de Pol, l’acceptació de la nova promesa per part de la més estimada dels germans era vital. Així, en la resposta a una carta perduda, escriu el 12 de juny de 1946: «Estimada germana Maria Teresa: He rebut la teva sempre ben rebuda lletra i m’ha agradat moltíssim la teva reacció en -front de la preocupació que va ser per uns dies el meu casament amb l’Esyllt. No saps com he estat feliç de constatar la teva excel·lent disposició d’esperit envers nosaltres». I a manera de comiat li manifesta: «No cal dir que et farem una visita i que seràs la nostra aviciada. La nostra germana Francesca també s’ha portat molt bé –i la mamà i tots–, i ens sentim molt acompanyats per la que ja és –tant per l’Esyllt com per mi– la nostra família».
Tanmateix, Ferran de Pol i Lawrence no eren encara legalment marit i muller. El casament pel jutjat no se celebrà fins a les 11 hores del 28 d’agost de 1947 a Cuernavaca. Tres dies abans Lawrence havia obtingut el divorci del seu primer marit, Derek Michael Poole. Així ho testimonia el certificat expedit pel Juzgado del Registro Civil de la ciutat, que transcrivim literalment a continuació:
En la Ciudad de Cuernavaca, a las 11 once horas del día 28 de Agosto de 1947, ante mí el Ciudadano Gilberto García Pacheco, Juez del Registro del Estado Civil, comparecieron en este Juzgado con el objeto de verificar el matrimonio que tienen concertado el Señor Luis Ferran de Pol, y la señora Esyllt Thomas Lawrence, de quienes son sus generales las siguientes: El Señor Luis Ferrán de Pol, de 36 treinta y seis años de edad, soltero, Periodista, originario de Arenys de Mar, Barcelona, España, vecino de esta Ciudad, hace 1 un año, Nacionalizado Mexicano, con domicilio en casa número 8 ocho de la Calle de Cuautla, Colonia Miraval, hijo del finado Señor José Ferrán, y de la Señora María de Pol, de 72 setenta y dos años de edad, viuda, originaria y vecina de Arenys de Mar, Barcelona, España; y la Señora Esyllt Thomas Lawrence, de 29 veintinueve años de edad, originaria de Swansea, Gran Bretaña, vecina de esta Ciudad, hace 1 año con domicilio en la casa número 76 setenta y seis letra «B» de la Calle Paseo Francisco I. Madero, Colonia Miraval, hija del finado Señor David Edward Tomas y de la Señora Elvina Lawrence, de 71 setenta y un años de edad, viuda, originaria de Istradgynlais, Gales, Gran Bretaña, vecina de Swansea, Gran Bretaña, divorciada del Señor Derek Michael Poole, según consta por la copia de la Sentencia Ejecutoriada que recayó con fecha 25 veinticinco del presente mes, ante el Juzgado de l/a. Primera Instancia del Ramo Civil de esta Ciudad, 1/er. Primer Distrito Judicial a cargo del Señor Licenciado Alberto Vázquez González, y su Secretario Teófilo Acuahuitl.
Aquesta decisió d’emprendre una nova vida al costat de l’exiliat català és contada per Lawrence en «A Letter from Spain»:
Vaig llogar una caseta a unes quaranta o cinquanta milles de la ciutat de Mèxic en un poblet somnolent anomenat Cuernavaca. Allí, en un grandiós jardí tropical amb una petita piscina privada i amb les bananes que creixien en arbres plantats davant de la porta, vaig treballar, gaudir molt de l’aigua i del sol.
Són els anys finals de Mèxic, una època idíl·lica de passions compartides, el testimoni de les quals s’ha conservat en les cartes familiars de l’escriptor. Tanmateix l’enyor per Catalunya, per Arenys, és present de forma constant i irrenunciable. Així, en una altra carta de Ferran de Pol a sor Teresita del Niño Jesús, datada el 7 de març de 1947 des de Cuernavaca, és a dir, uns sis mesos abans de ser legalment marit i muller, li explica:
Estimada germana: fas molt mal fet de dir que t’oblido; et recordo i t’estimo sempre i només envejo a la mare i als germans que poden tenir-te de tant en tant prop i veure’t i parlar-te, però també estic content que sigui així ja que és una sort per a tu i per a ella. Devies estar ben trista de saber que ja no hi ha pineda a la platja de Caldetes, i de veure-ho, sobretot. Jo també, imagina’t que recordo, com si fos ara, que una vegada hi vam anar amb l’Antoni Subirachs i vaig trobar un ocell caigut del niu; no recordo què en vam fer però sí que el mar era força lluny i encara que quan un és xic tot li sembla molt gran, crec que el bosquet era aleshores més dens que últimament, abans de desaparèixer del tot. ¡Quina llàstima! Els arbres arrabassats per l’aigua sempre fan pena. ¿Recordes que la rierada de vegada en baixava? Feien llàstima i recordo que també m’agafava una gran nostàlgia, ¿mai diries de què? de veure els arbres que daven aquella mena d’eriçons que són la pellofa del fruit dels castanyers... A la guerra, en els boscos de Prades, que de vegades teníem d’atravessar, els vaig veure en grups i eren tan agradosos a la vista... i pensava en les rierades de quan era nin que anava a veure les onades i ensumar aquella fortor de sorra remoguda (que ara daria tant i tant per tornar a sentir) i presenciar tot l’enrenou de la gent amb les galledes de treure l’aigua... en fi, ¿per què t’explico tot això? no ho sé, però sé que comprendràs la nostàlgia i l’enyorament que sento molt sovint. I tu, ¿què fas? La teva vida no es decanta pas a banda i banda sinó que va dreta cap al fique s’ha traçat; és una vida bonica, ¿i la música? Nosaltres n’escoltem molta i tenim discos –sempre pocs per la nostra gana–, que ja sentiràs. Tenim ficat a la barretina col·leccionar tots els quartets de Beethoven, que ens tornen bojos, però, per ara, només en tenim dos... en fi, ja veurem.
