Читать книгу: «Esyllt T. Lawrence», страница 3
III. LA VIDA IDÍL·LICA A MÈXIC
En «A Letter from Spain» Esyllt Thomas Lawrence conta amb un estil ple de lirisme el que va sentir quan va passar els límits que separen els EUA de Mèxic en 1941: «En el moment en què el tren travessa la frontera es torna a respirar, el cel canvia de color i es tornen a ensumar i degustar les coses, per dir-ho en una paraula, et sents alliberat». Quines experiències va viure o, més aviat, va sofrir Lawrence al país nord-americà perquè parle d’alliberament una vegada trepitja terra mexicana? Per què qualifica, com s’ha vist adés, aquest trasllat de «fugida»? No ho sabem. No hi ha cap document ni cap pista que ens puga fer esbrinar els motius d’aquesta actitud cap al país ianqui. Tanmateix, com molts dels conqueridors del Nou Món als quals tant de temps els dedicarà anys després, la visió del paisatge desèrtic mexicà li produeix una barreja d’atracció i repulsió, de meravella i por. Els cactus i la presència esporàdica d’algun indi envoltat amb el zarape la deixen bocabadada. Ara bé, el que no explica a la lletra que envia a l’antiga escola és la situació política, els canvis que es respiraven al Mèxic de 1941, és a dir, al Mèxic postcardenista dels inicis del règim de Manuel Ávila Camacho (1940-1947), que havien fet d’aquest país un exemple de solidaritat i humanitarisme davant la terrible diàspora que havien patit i estaven sofrint algunes nacions europees en aquella dècada del segle XX.
Durant l’estada a Mèxic, Lawrence va treballar al servei diplomàtic, ja que l’espòs hi estava professionalment implicat. Quina mena de treball va desenvolupar i quan de temps hi va estar relacionada són incògnites sense resoldre. De fet, de les entrevistes que s’hi han publicat, només la d’abril de 1993 en la revista de l’Alt Maresme, Repòrter, amb Anna Codina, deixa un testimoni brevíssim d’a q uesta feina. D’una altra banda, la jove gal·lesa, amb l’esperit curiós i delerós d’aprofitar els avantatges culturals del país centreamericà, es matricula en 1941 a la Facultad de Letras de la Universidad de México, on va escriure una tesi sobre l’obra de Federico García Lorca que va defensar en 1944. Aquest estudi li va valer per aconseguir el grau de doctora. També Ferran de Pol presentà un treball de característiques semblants, titulat Notas para un estudio sobre Ángel Guimerá, el dia 5 de juliol de 1948, amb la finalitat d’obtenir el grau de «Maestro en Letras» per la mateixa facultat. Cal remarcar, però, l’excepcionalitat de la investigació de Lawrence sobre el poeta andalús. És probable que siga un dels primers llibres globals de la figura i obra del poeta assassinat en 1936. Amb l’estudi sobre l’escriptor, Lawrence entra en un camp d’autors de literatura espanyola que continuarà en la recerca sobre Unamuno anys més tard.
L’opinió de Ferran de Pol, i s’hi pot afegir sense dubte que la de Lawrence també, sobre el sistema universitari mexicà i la Facultad de Filosofía y Letras, en concret, es troba reflectida en la ràpida resposta del català a un article crític publicat en El Nacional el 2 de maig de 1948 i signat per H. González Casanova titulat «La Universidad no existe». En «La Facultad de Filosofía y Letras» (El Nacional, 11 de maig de 1948), Ferran de Pol fa una aferrissada defensa de la institució en què va poder finalment estudiar el que tant havia somniat, i dels professors universitaris, que ho eren «por su capacidad y, sobre todo, por su voluntad de serlo». La raó era que
la Universidad de México ha sufrido tantas vicisitudes, ha pasado por tanto cambio, ha padecido tantos eclipses –totales o parciales–, que el verbo ser –referido a participar en las tareas de la Universidad–, no es un verbo indicador de mera existencia, sino al mismo tiempo, de pasión. Pasión de Universidad, esa era la que dominaba en aquellas pobres aulas de palacio venido a menos.
L’ensulsiada de la democràcia republicana espanyola va produir, a partir de 1939, la dispersió arreu del món de centenars de milers de persones. Va estar, en paraules d’Albert Manent, un exili «en massa i apocalíptic i el més llarg de tota la nostra història». L’acollida de refugiats als diferents països americans es va concentrar a Mèxic, Xile i la República Dominicana. Mèxic fou el país més obert a la recepció dels republicans, primer, i després, en plena Segona Guerra Mundial, tornarà a ser refugi de destacats intel·lectuals perseguits pel nazisme. També fou un dels pocs estats que realment feren costat a la República en la guerra de 1936 i que va acceptar des d’aquell moment –i gairebé per quaranta anys– el govern republicà com l’únic representant de l’Estat espanyol. A més, reconegué totes les institucions i les autonomies polítiques de Catalunya i el País Basc, i mantenia vàlides les documentacions emanades de les seues delegacions en tot el món. El seu ajut va ser incondicional i lleial, cosa que contrasta amb el paper que jugaren les potències democràtiques europees, que acabaren signant un pacte de no-intervenció. Va ser el general Lázaro Cárdenas qui més decididament va apostar per la solidaritat amb el govern republicà espanyol i la va organitzar en tres fronts: el diplomàtic, l’armamentístic i l’humanitari. L’agraïment dels refugiats fou tant que Giner de los Ríos arribà a qualificar Cárdenas de «padre de los españoles» en un discurs. L’etapa cardenista coincideix amb la guerra de 1936-1939, la victòria de la dictadura franquista, la repressió i la reconstrucció a l’exili de les institucions democràtiques amb la sustentació d’un èxode, quantitatiu i qualitatiu, sense precedents en la història d’Espanya. A més, alguns esdeveniments històrics de transcendència tingueren lloc al territori mexicà. Per exemple, s’hi celebraren les reunions a Corts de la República Espanyola els dies 7, 8 i 9 de novembre de 1945. En el camp polític hi ha l’elecció, encara que controvertida per diferències d’opinió entre legalistes i antilegalistes, del president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas. La posició de Mèxic significa lleialtat a un règim, per representar i expressar la voluntat popular lliure que el va determinar. Era la defensa mexicana de la sobirania segrestada d’un país amic.
La xifra total dels refugiats a Mèxic oscil·la entre les quinze mil i les trenta mil persones, per bé que hi ha qui assegura que en va rebre més de quaranta mil. A més, fou el país –llevat de França– on més catalans s’instal·laren: entre un 30 i un 40 per cent. L’estiu de 1939 hi arribaren entre cinc i sis mil persones, que es van agrupar fonamentalment a tres ciutats: Mèxic D. F., Puebla i Guadalajara. L’any 1938, un grup d’intel·lectuals hi arribà i es fundà la Casa de España, que posteriorment, en 1940, esdevindria el Colegio de México, institució en la qual van participar mexicans i republicans espanyols. Aquest no seria l’únic grup d’intel·lectuals que va acudir a Mèxic. Com explica el mexicà H. Gutiérrez Vega n’hi van arribar molts més:
seis rectores, cuarenta y cinco catedráticos de Filosofía y Letras e Historia, treinta y seis de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, cincuenta y cinco de Derecho, setenta de Medicina, doce de Farmacia, ciento cincuenta y uno de las diversas materias impartidas en institutos, así como un número considerable de maestros, sin referirnos a una gran parte de los poetas, escritores y artistas exiliados.
Eren, segons aquest investigador, la «élite intelectual de España, pues la presencia y el trabajo de los trasterrados dieron frutos inmediatos y enriquecieron nuestra vida artística, académica, científica, literaria y política». La relació de professions i activitats dels exiliats abasta absolutament tots els camps de l’activitat humana, tot i que es valoraven més les persones més ben preparades professionalment i les més compromeses políticament. L’acollida d’aquests emigrants, però, va ocasionar a Cárdenas problemes interns, ja que alguns sectors de la societat mexicana hi estaven en contra. Mentre el govern i els obrers organitzats accepten aquesta vinguda remarcant-ne tota classe d’aspectes, l’alta burgesia i la majoria de la classe mitjana veuen en els refugiats una invasió de tots els mals.
A partir de l’arribada dels republicans exiliats hi ha, doncs, un evident progrés cultural del país, que es manifesta en la multiplicació de les llibreries, de teatres, de galeries d’art i, particularment, en el desenvolupament de les activitats editorials que inclouen un munt de traduccions. A més, en educació i en investigació es va produir una autèntica revolució. La ideologia del general Cárdenas va fer natural aquesta aliança amb l’Espanya republicana. El seu govern, durant els sis anys que va durar (1934-1940), havia organitzat i promogut el progrés obrer, havia avançat en la industrialització del país, havia lluitat contra els interessos imperialistes i contra els grans monopolis nacionals i havia fet la reforma agrària. Fins i tot va arribar a crear una llei per a facilitar l’emigració republicana a Mèxic en gener de 1939. La intervenció decidida dels mexicans salvà de l’extradició a l’Espanya franquista de personalitats polítiques. El 22 d’agost de 1939, mitjançant un intercanvi de cartes entre Mèxic i França, s’assegurava l’anada al país centreamericà dels que ho desitjaren. Més tard, el 23 de gener de 1940, el govern va promulgar un decret per a facilitar l’adquisició de la ciutadania mexicana a través de la reducció d’impostos, la simplifica-ció dels tràmits burocràtics, etc., i sempre amb la possibilitat de no renunciar a la nacionalitat espanyola. El règim d’Ávila Camacho, el successor de Cárdenas, continuarà amb la reforma agrària i la política social anterior, si bé amb un sentit més moderat. Durant la seua legislatura, Mèxic es va acostar més als Estats Units, en especial en matèria de política exterior, i en 1942 va declarar la guerra a les potències de l’Eix.
Entre els exiliats espanyols a Mèxic es trobava el director de la tesi doctoral d’Esyllt T. Lawrence, Enrique Díez-Canedo (1879-1944). Crític teatral i artístic, profundament preocupat per la modernització de les lletres espanyoles i per donar a conèixer les transformacions artístiques que l’avantguarda europea estava desenvolupant, va fer grans esforços perquè s’apreciara l’obra dels escriptors més agosarats dins el panorama espanyol, com ara Juan Ramón Jiménez, Max Aub, León Felipe i Federico García Lorca. Activista infatigable de les lletres, va participar en un gran nombre d’iniciatives culturals i polítiques progressistes. El govern republicà el va nomenar ambaixador d’Espanya a Buenos Aires de 1936 a 1937. De 1933 a 1934 havia gaudit del càrrec de Ministro de la Legación Española a Montevideo. El colp militar de 1936 el va fer deixar el càrrec a la capital argentina i es traslladà a Espanya, on va exercir el seu compromís amb les llibertats republicanes en la direcció de la revista Madrid, en les col·laboracions en Hora de España i en l’organització del Congreso Internacional de Escritores Antifascistas. En octubre de 1938 marxà a Mèxic, gràcies a la invitació de l’escriptor i diplomàtic mexicà Daniel Cosío Villegas, per a prosseguir el seu treball a la Casa de España. A la capital impartí classes en la universitat i conferències. Va morir a Cuernavaca en 1944, sense veure acabat el treball d’investigació de Lawrence sobre García Lorca.
Dels altres professors que van jutjar el treball de Lawrence, cal dir que tots tres eren figures molt reconegudes, que a partir dels primers anys de la dècada dels cinquanta ingressaren com a membres de la Academia Mexicana de la Lengua. Julio Torri (1889-1970) havia fundat en 1909 amb José Vasconcelos i Alfonso Reyes, entre d’altres, l’Ateneo de la Juventud. Quan Vasconcelos va ocupar la Secretaría de Educación Pública, va fundar i va dirigir el departament de biblioteques i, més tard, fou director del departament editorial que va publicar la coneguda col·lecció d’autors clàssics universals. Va ser professor de literatura espanyola de la Facultad de Filosofía y Letras fins l’any 1964, a més de poeta i prosista de gran reputació. Francisco Monterde (1894-1985) va col·laborar en diverses revistes i va ser autor d’un gran nombre d’assaigs sobre la literatura i els escriptors mexicans des dels temps colonials fins al segle XX, així com de cultura i literatura prehispàniques, com ara l’edició del Popol-Vuh que tant estusiasmava Ferran de Pol. Julio Jiménez Rueda (1896-1960) va ser director de diverses institucions docents i va dirigir també l’Archivo General de la Nación i el Centro de Estudios Literarios de la Universidad Nacional Autónoma de México. Com a universitari, va ser un dels fundadors de l’Instituto Internacional de Literatura Iberoamericana. A més de poeta, antòleg, traductor, prologuista i conferenciant, va ser un investigador valuós de la cultura mexicana.
L’extraordinària importància d’aquests intel·lectuals dóna idea de quin era l’ambient universitari amb què es va trobar Lawrence a l’arribada a la ciutat de Mèxic i, sobretot, de la conjunció que hi existia entre literatura i compromís polític. En aquests anys de contínues turbulències i guerres que van dividir i trasbalsar el món, la universitat mexicana apareix com a refugi d’intel·lectuals d’esquerres «transterrats», que aporten una visió europeista de la cultura i de les lletres en general, i com a llar d’una sèrie d’acadèmics nadius progressistes i oberts al desenvolupament de les avantguardes europees.
Notas sobre García Lorca (1947) de Lawrence és un estudi descriptiu de 158 pàgines de les obres completes de l’escriptor andalús conegudes fins aquell moment, i és conseqüència directa de la influència que hi va exercir Enrique Díez-Canedo. En l’última pàgina del volum apareix la següent nota: «Esta tesis se escribió bajo la dirección y el consejo del Dr. D. Enrique Díez-Canedo». Lawrence no va deixar mai constància del procés d’escriptura d’aquestes pàgines, ni de les revisions a què va sotmetre el text. Fóra com fóra, el que s’aprecia en llegir-lo és la destresa lingüística d’aquesta gal·lesa a l’hora d’escriure una llengua de la qual, fins 1941, no en sabia un mot. El castellà que fa servir és ric i acurat, i el que és més important, sense cap petjada morfològica, sintàctica ni semàntica d’anglicismes. En Notas, de la mateixa manera que en els seus primers articles escrits en català a Mèxic, Lawrence mostra clarament una extraordinària capacitat per a dominar a nivell escrit dues llengües apreses en tan pocs anys.
L’estudi està dividit en els següents capítols: una introducció, «El hombre y la tierra» i els capítols I, «Libro de poemas»; II, «Primeras canciones y Canciones»; III, «El cante jondo»; IV, «El Romancero gitano»; V, «Las Odas y Poeta en Nueva York: nuevos caminos y desviaciones en la poesía lorquiana»; VI, «Poemas varios. El Diván de Tamarit. Seis Poemas Gallegos. Seis Canciones Musicales»; VII, «Llanto por Ignacio Sánchez Mejías»; VIII, «La obra en prosa de García Lorca»; IX, «El teatro de Lorca», i X, «Teatro menor». El treball tracta fonamentalment de l’evolució temàtica de diversos motius, com ara la dona estèril, la dona no enamorada, la malenconia de l’adolescent, el paisatge andalús, la mort, l’amor, l’erotisme, la solitud, etc., en les obres del poeta, si bé no es desenvolupen ni s’expliquen, només s’hi assenyalen. L’estudi es construeix principalment sobre citacions de fragments de l’obra estudiada. Pel que fa a l’extensa bateria lorquiana, en cita alguns símbols típics (el moltó, la lluna, el punyal i el ganivet, la guitarra, Andalusia, el gitano, el genet, etc.), sense descobrir del tot el significat últim dels mots. D’una altra banda, Lawrence fa un bon treball d’història de la literatura: fixa dates, ens informa de la prehistòria dels llibres i dels motius de l’escriptor. Tot això ben documentat i recolzant-se en declaracions de Lorca. En aquest aspecte usa molt bé el material no literari (conferències, entrevistes, etc.) de l’autor. Una altra de les línies fonamentals de l’estudi és la literatura comparada. Lawrence constantment construeix el discurs amb cites i obres d’altres autors estrangers, com ara Verlaine, Baudelaire, La Fontaine, Fabre, San Juan de la Cruz, Bürguer, Hoffmann, Maragall, Leopardi, D. H. Lawrence, Ovidi, Lucà, la mitologia grega, les llegendes celtes, etc. A més a més, la gal·lesa és conscient de les investigacions lorquianes fetes amb anterioritat i es preocupa constantment d’establir-hi un diàleg crític en el qual mostra l’acceptació o el rebuig. Notas sobre García Lorca és, doncs, un estudi que mereix un reconeixement dins la crítica primerenca sobre el poeta.
Durant els dos primers anys d’estada a Mèxic, els Poole fan amistat amb el català Lluís Ferran de Pol, perquè aquest els va fer, en un principi, de professor de castellà. D’aquesta amistat va sorgir una col·laboració literària. En 1944 publicaren tots tres «Guerra mundial (1939-1943)» dins del Diccionario Enciclopédico Hispano-americano. Existeixen dues referències respecte als autors d’aquesta publicació, totes dues a l’arxiu de Lluís Ferran de Pol i Esyllt Thomas Lawrence. La primera es troba en un curriculum vitae que Lawrence va enviar a Josep Maria Boix i Selva, el 7 de febrer de 1962, amb la proposta de les Cartas de Relación. Lawrence hi explica que durant 1944-1945 va col·laborar en l’Enciclopedia Hispanoamericana (editorial Jackson, Mèxic). La segona, més detallada, és la d’una separata editorial de l’edició de 1944 del suplement del Diccionario Enciclopédico Hispano-americano i no hi ha cap indicació dels autors que l’han realitzada. Sabem, però, que l’autoria és de tots tres gràcies a una nota manuscrita de Ferran de Pol que explica que el text és obra d’«Esyllt, Derek i Lluís». El text hi apareix publicat en tres columnes i amb tipografia de diccionari. És acompanyat de mapes sobre els canvis geopolítics i territorials de la guerra i fotografies independents del contingut que mostren aspectes com ara els desembarcaments, l’atac dels avions o la guerra a l’Oceà Pacífic, entre d’altres. És dividit en setze capítols i cadascun té una entrada escrita en cursiva que conté les idees principals que s’hi desenvolupen tot seguit. S’hi analitza l’estat d’Europa després de la Primera Guerra Mundial i la situació política general que prepara la Segona Guerra Mundial (Guerra d’Espanya, feixisme, crisi econòmica de 1929, etc.). Després, s’hi narren els esdeveniments del període 1939-1943: invasió nazi de part d’Europa, aliances entre els països –Eix contra els aliats–, la guerra a la Mediterrània, Àfrica, Àsia i Amèrica, l’evolució de les tècniques militars de combat i la invasió d’Europa pels aliats. Finalment, s’hi expliquen els problemes de la futura postguerra i les possibles solucions. L’assaig està guiat per consideracions estratègiques generals del conflicte, a les quals contribueix Ferran de Pol amb els coneixements de tàctiques que tenia com a militar.
Els continguts estan organitzats d’acord amb un criteri més aviat geogràfic que no pas exclusivament cronològic. Així, abans de la invasió nazi de la URSS, es parla del conflicte a l’Orient Mitjà, el qual deixa exhaurida aquesta àrea, ja que la invasió d’aquella Unió havia esclatat enmig de la campanya del Nord d’Àfrica. També s’hi descriuen les formes de combatre i l’organització econòmica, però sense detallar-ho gaire. És evident que el to ideològic del text és a favor de la causa aliada, per bé que no s’estalvien crítiques al paper ambigu dels estats occidentals davant la invasió nazi de Txèquia i la seua separació d’Eslovàquia.
Tot i així, l’estil del text traspua una forma anglosaxona de tractar la història, fruit de la tradició a què pertanyien dos dels autors: Lawrence i Poole. S’enuncien els fets –basant-se en les dades– i es redueixen les afirmacions ideològiques. Per exemple, quan parlen de la URSS tracten de no fer-ne una valoració política, a la manera com ho fan altres historiadors de la Segona Guerra Mundial. Només s’hi ha de destacar la forta crítica –darrere de la qual s’entreveu la mà de Ferran de Pol– contra l’abandó dels països democràtics europeus al govern legal de la República Espanyola. També s’hi inclou un capítol final –que no podia ser el de la fide la guerra, perquè encara en mancaven dos anys– sobre els problemes del futur. Hi ha una important reflexió sobre una nova economia lligada al capitalisme i al comunisme, la possibilitat de fer una assegurança social obligatòria, el desenvolupament de les ideologies democràtiques per fer un acord continuat de pau, etc. En definitiva, es tracta d’un treball molt professional, exhaustiu i complet. No hi ha cap esdeveniment, causa i escenari de la guerra que no hi aparega. S’ajusta totalment als patrons d’una enciclopèdia sòlida que explica en poques pàgines tot allò fonamental que cerca un lector.
Sobre el lloc exacte de coneixença de Lawrence i Ferran de Pol, hi existeixen dues versions oferides pels mateixos protagonistes: el diari El Nacional i la Universitat. En realitat, però, com s’ha explicat adés, ella i el seu primer marit, Derek M. Poole havien conegut Ferran de Pol perquè aquest els va fer de profes-sor de castellà, possiblement des de 1942. És també molt probable que l’article que el català publicà a aquell diari el 28 de març de 1943, «Una visita al volcán Parácutin», amague una referència a les excursions que tots tres acostumaven a fer, quan comença dient: «El coche en que viajo con amigos entrañables...». Davant el volcà que havia nascut en una petita vall, envoltat per un paisatge on resultava impossible imaginar «más bravura, más brío, más empuje», el català sentia l’impuls «de caer de rodillas». I així ho féu, però davant la gal·lesa. «Jo vaig tenir molta sort i ella en va tenir molt poca», va dir sorneguer l’escriptor a Carles Verdú en 1980 mentre la gal·lesa somreia deliciosament. Per la seua banda, ella reconeix en una entrevista amb l’activista gal·lès Ned Thomas en 1994: «Des del principi, la comprensió instantània que tots dos sentíem per la llengua de l’altre fou un element important en la nostra relació». Amb Ferran de Pol, Lawrence entrà dins el cercle d’exiliats catalans, i republicans en general, a Mèxic, de manera que connectà amb la cultura, la llengua i la situació catalanes. Aquesta connexió, relació i coneixença resulta imprescindible per poder copsar la posterior trajectòria intel·lectual de la gal·lesa.
Però qui era Lluís Ferran de Pol? Ferran de Pol havia nascut a Arenys de Mar l’any 1911. Per part de pare provenia d’una modesta família pagesa que havia baixat d’Arenys de Munt a mitjan segle XIX, els membres de la qual havien esdevingut fusters i calafats a les drassanes arenyenques per acabar, alguns d’ells, navegants de la ruta d’Amèrica, com a pilots. Per part de mare descendia dels de Pol de Montfullà, ciutadans honrats en 1671 i cavallers des de 1676. Un fadristern d’aquesta família –Francesc– es desplaçà a Arenys a estudiar navega-ció i esdevingué pilot en 1803. El seu fill, Josep de Pol, es casà amb la néta del propietari i director de l’Escola Nàutica d’Arenys de Mar, Josep Baralt. Els de Pol i Baralt ocuparan l’alcaldia d’Arenys de Mar bona part de la segona meitat del segle XIX. La família va donar també dos bisbes, el doctor Francesc de Pol i Baralt, i fra Francesc Xavier Vilà Mateu, bisbe de Guam, a les Illes Marianes.
Vuitè d’una família de nou fills, Lluís Ferran de Pol havia rebut del seu pare –José Ferran Condominas, propietari d’una «fábrica de géneros de punto», situada a Platja Cassà 18 i 20– un bon ajut formatiu. Estudià com a intern el batxillerat al Col·legi Valdèmia de Mataró, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona l’any 1933 i fou alferes de complement d’artilleria el mateix any. Un conte seu, «Tríptic», havia guanyat el Premi Narcís Oller de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, en plena guerra. Els primers temps de la confrontació fou instructor de les Milícies Populars. Ascendit a tinent, lluità als fronts d’Aragó i de l’Ebre, on fou ferit. Una vegada derrotat l’exèrcit republicà, passà a França amb la seua unitat, on fou internat durant cinc mesos als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarés.
Es va exiliar a Mèxic, i arribà el 13 de juny de 1939 a bord del Sinaia a Veracruz. El diari El Nacional informava d’aquesta manera la rebuda que els mexicans van dispensar als exiliats nouvinguts aquell dia:
El júbilo era indescriptible. Veinte mil hombres se apiñaban a lo largo del malecón, en el muelle, hasta el mar; gritando, vivando, levantando los puños, en tanto que las bandas de música de los trabajadores inundaban el aire de marchas bélicas... Veracruz presentaba un aspecto de día de fiesta. Los balcones engalanados, las calles rebosantes de gentes, las sonrisas en todos los semblantes, denotaban el regocijo con que el pueblo mexicano se aprestaba a recibir a los exiliados españoles.
Si bé Excelsior, el diari de l’oposició, ho contava d’una forma prou diferent:
Las actividades en este puerto se suspendieron hoy para recibir a los viajeros. A pesar de que se temían actos hostiles contra ellos, no se registró ningún incidente, aun cuando gran parte de la población presenció su desfile con indiferencia.
Tot seguit Ferran de Pol va ingressar al diari El Nacional on treballarà vuit anys, fonamentalment com a periodista cultural. L’experiència en aquell país li va obrir les portes a un nou món. En una carta del 30 de gener de 1940 a la seua germana Maria Teresa, que era monja, li diu en castellà, llengua que el franquisme imposava fins i tot en les relacions epistolars familiars:
De mi puedo decirte: encantado. Esta palabra lo resume todo. Trabajo en lo que me gusta y vivo de este trabajo que es al mismo tiempo un gozo. Esto, como puedes ver, ya no es trabajo sino juego. Esta maravillosa tranquilidad y fuerza a la vez da el seguir la vocación... más honda y por tanto más de verdad. Tu sabes algo de esto.
La comoditat en què l’exiliat es troba en aquesta terra d’acollida es pot entendre, d’una part, com una fugida de les imposicions paternes a què havia estat sotmès com a membre d’aquella família benestant arenyenca que tant esperava d’ell. La veritat és que Ferran de Pol va tenir una relació conflictiva amb el seu pare, més aviat conservador i clerical, qui es va entossudir a fer-lo estudiar jurisprudència i, una vegada acabada la carrera, oposicions a notaries.
Al meu pare, Josep, fill de Jaume i de Dolors, fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel, creient de l’Espanya Gran, amic de Registradors i Notaris, i que hauria passat per tot –fins veure’m escriure–, amb que jo hagués estat notari: Ho sento. Però sempre el vaig estimar. I l’estimaré encara, fins que ens reunim, a les Ombres, on finalment d’acord, ja no discutirem
diu en la dedicatòria que li va fer de Tríptic (1964), un recull de contes escrits els anys 30 i publicats en 1964. Anys més tard, en una carta al seu amic Joan Sales, el 2 de juny de 1980, a propòsit de la facilitat amb què Lawrence parlava català, Ferran de Pol recordava amb enyor que «m’era agradós de sentir el meu pare que tenia un català ple de dites i de maneres populars i, si he de dir la veritat, crec que li dec la part de gràcia que el meu idioma pugui tenir». Després de l’exili a Mèxic, l’arenyenc no tornaria a veure el seu pare mai més, perquè, com deia el telegrama que els seus germans Jaume i Zenon li van transmetre, aquest va morir el 6 de novembre de 1940.
La intensitat de la vida mexicana no es va aturar i l’entusiasme que hi despertava, les novetats que tots els dies se li apareixien en aquella ciutat tan propera del tròpic les va anar dibuixant als familiars en diverses cartes. Així, el 19 de març de 1941 conta a la germana:
Yo estoy muy bien. La Universidad es ahora el centro de casi todos mis desvelos y procuro estudiar mucho pues creo es la mejor manera de no perder mi tiempo. Creo hacerme algo mejor en contacto con estudios que siempre me gustaron. No puede compararse al cariño con que estudio; antes en una carrera para la cual confieso que no me sentía muy llamado, apenas si sabía lo que era el placer de estudiar a fondo; ahora me encuentro más en mi camino y la carrera de Filosofía y Letras es mucho más apropiada a mis aficiones y hasta capacidades que la de Derecho que terminé sin pena ni gloria.
A més de la família, Ferran de Pol havia deixat a Arenys de Mar la seua promesa, Maria Teresa Pujol. En una carta des de Ciutat de Mèxic el 28 de juny de 1943, a sor Teresita del Niño Jesús, la germana monja, mostrava els seus plans de futur. Tanmateix, la relació amb Maria Teresa Pujol es trencaria amb la coneixença de Lawrence.
Entre els papers de la gal·lesa es troben dues úniques referències al seu primer marit. La primera, en el revers del que sembla ser una il·lustració d’un llibre, on s’enumera un llistat de documents guardats a la lleixa inferior d’una prestatgeria. Entre els que es troben a l’esquerra apareix: «I. Derek: letters from Jedda». És impossible determinar la data d’aquestes cartes, però el que sí que es pot assegurar és que podrien estar escrites des d’un nou destí diplomàtic del britànic, és a dir, Jidda, el primer port d’Aràbia Saudí, situat a la costa oriental del mar Roig, a uns vint-i-cinc quilòmetres de la Meca, i el lloc on desembarquen el 90 per cent dels peregrins que es dirigeixen a la ciutat santa. La segona referència a Poole apareix en un quadern blau obscur amb grapes que diu Exercise book amb l’anotació manuscrita en la coberta de «Derek’s poem. México», i que conté notes d’economia domèstica dels anys 1942 i 1944. La primera d’aquestes anotacions correspon a la data del 14 de febrer de 1942. Es tracta d’una llista de despeses per la compra de diversos productes: «Lentejas–0,50–1/2 kg. Cebollas–0,40–1 Carne–0,90–300 gr. Tomates–0,60». D’aquesta entrada es passa a les corresponents a l’any 1944. La primera és del 18 de febrer i inclou el menú: «Puré de frijoles, pan frito, lomo de cerdo al horno, guisantes»; i una llista de la compra: «1/2 carne de puerco, 2,25; 6 pimientos, 0,30; 1/2 kilo chicharros». En la resta d’entrades el que apareix sempre és un llistat del que s’ha gastat i després una divisió (a l’anglesa) entre 3, que explica quant pugen les despeses del menjar per cap: «Each 1,98». De tant en tant també es llegeix una nota que informa de la quantitat de diners que li deuen a Ferran o que ell déu al matrimoni Poole. Per exemple, el 3 de març diu: «Owing to Ferran $18,00». L’última referència és del dissabte 10 d’abril de 1944. Aquestes anotacions, doncs, indiquen clarament que Ferran de Pol feia àpats amb ells i, per tant, s’hi relacionava ja, almenys des de 1944.
