Читать книгу: «Senyors, bandolers i vassalls», страница 2
En un altre ordre de coses, la construcció del propi diplomatari, en tant que conjunt de textos que tracten sobre uns fets històrics, ha de tenir una estructura coherent i intel·ligible. Això és, necessita dotar-se d’un ordre i d’una disposició clara. Llavors, fent ús d’un criteri purament temporal, s’ha procedit a ordenar la documentació d’acord amb la data en la qual va estar redactada. Únicament es podria haver fet una excepció: el procés central (doc. 10). I de ser així tindria una senzilla explicació. No debades, en aquest punt cal mencionar que el manuscrit en qüestió és una còpia del plet original enviat al Consell d’Aragó. Per tant, seguint estrictament l’ordre cronològic dels textos, paradoxalment hom hi trobarà les primeres reaccions contràries a la sentència, tot just abans del propi judici, cosa que de no ser advertida podria dificultar l’enteniment del conjunt.
Tanmateix, hom encertarà a identificar gairebé palesament quatre parts. En primer lloc, un bloc introductori, integrat pels primers set documents (docs. 1 al 7), tot arreplegant la publicació de la pragmàtica de 1543, la repressió de la violència dels bàndols de la vila d’Alzira i la comissió a l’agutzil Céspedes. Un segon bloc conformat pel propi procés contra els habitants de Polinyà, Riola, Sinyent i Albalat, que narra bàsicament —si excloem els fulls plegats a la contraportada— els fets ocorreguts durant l’avalot i la immediata actuació del duc de Calàbria (doc. 10). Un tercer bloc bastant complex, derivat dels plànols d’acció individuals i institucionals, els escenaris oberts com a conseqüència de la repressió dels «successos de Polinyà» i que inclouria també la resolució final de l’assumpte principal (docs. 8 i 9, de l’11 al 21 i 34). I per acabar, el quart i darrer bloc comprendria algunes reverberacions sobre els fets, convenientment portades a col·lació per motiu del judici de residència contra misser Joan Francesc Benavent (docs. 22 al 33).
Finalment, hauríem de concloure assenyalant algunes de les utilitats del diplomatari. Seria massa agosarat parlar-ne de totes, puix que és evident: l’ull curiós de l’investigador, els propòsits de partida de cadascú, la metodologia d’anàlisi de la documentació... de segur albiraran profitosos i inimaginables camps d’estudi a partir del present recull documental. En eixe sentit, més enllà dels propis «successos de Polinyà» hom descobrirà nombroses referències al context històric, geogràfic, demogràfic o econòmic dels indrets on es materialitzaren els esdeveniments.
A tall d’exemple, la nòmina d’acusats per l’avalot de Polinyà esdevé de retruc registre censal pràcticament complet —en tant que manca bona part del sector femení— dels habitants de Polinyà, Riola i Albalat a finals de 1545. D’altre tant serveixen els sindicats constituïts el 1550 arran del procés de residència contra el magistrat. D’altra banda, una lectura exhaustiva permet descobrir els indrets més o menys exactes que en van estar epicentre dels fets, la fisonomia urbana, rural i vegetal (carrers, monuments, camins, conreus...) de les dessús dites poblacions de la Ribera del Xúquer a mitjans del segle XVI. I encara més. També en podríem parlar, posem per cas, dels trets etnològics i sociològics de les citades comunitats humanes o de les tàctiques de defensa de la costa front als corsaris a pocs anys vista de la creació del nou impòsit, càrrega fiscal que hauria de permetre la fortificació del litoral valencià.
Comptat i debatut, per bé que de seguir en aquesta direcció podríem elaborar una llarga llista d’usos en benefici del diplomatari, hi preferim per mor de la brevetat —puix que altrament seria d’una tasca feixuga i inabastable— posar a l’abast de tothom el present volum amb el ferm convenciment que hi esdevindrà una eina de profit col·lectiu.
CIANT EN ELS TEMPS: INDRETS, CONTEXTOS I PROTAGONISTES
Sovint basta amb aixecar la mirada al nostre entorn per intentar bastir quin aspecte tindria tal o altre indret en el passat, però quasi mai resulta senzill fer-se’n una imatge precisa. A més, és possible que en el procés d’abstracció, la projecció inicial perda nitidesa, sobretot en la mesura que hi intensifiquem les perquisicions i, navegant en els temps, ens allunyem del present; essent incapaços de re-calar-hi —de seguir amb l’exercici— a la rada esperada. Àdhuc, cap la possibilitat que no arribem enlloc. Nogensmenys, el viatge segurament haurà pagat la pena.
Cal admetre-ho. L’inexorable decurs de les hores, setmanes, anys... ho transforma tot! D’allò que va ser i mai més serà, sols ens resten al capdavall els seus vestigis, els quals en fan mancada part de la totalitat desapareguda. Llavors, en bona mesura l’àrdua tasca de l’investigador rau en esforçar-se per capir-hi els processos de canvi produïts entre l’ara i l’adés, alhora que hi adquireix el compromís de convertir-los en intel·ligibles per als altres; ço és, mitjançant una acurada explicació de les circumstàncies, dels indrets, els plànols d’acció i els protagonistes històrics que hi intervenen. Sols així, l’expressió «ciant en els temps» en revestirà els significats apropiats, puix no es tracta únicament de vogar vers enrere, sinó de fer port, adesiara, dintre d’una ruta fixada a priori.
Dels escenaris internacionals a la Ribera: el malhaurat parlament d’Alzira (1543-1544)
Les prop de quatre dècades de govern de l’emperador es van caracteritzar per la seua bellugadissa presència arreu dels territoris europeus, sempre embullat en guerres i capficat en estratègies, aliances i tractats per a afermar el seu projecte —la universitas christiana— el qual va ensopegar amb els problemes derivats de la Reforma, l’amenaça otomana o l’enconament amb el sobirà francés. En eixa direcció, també la seua figura ha estat des dels inicis emfasitzada en tant que presumpte impulsor d’un intent d’acoblament dels estats europeus. Nogensmenys, la realitat sembla que va ser molt més complexa i requeriria de reflexions que potser no vénen al cas.31
Per tant, deixant de banda discussions i debats, caldrà enfocar l’objectiu de l’estri —de menys a més— devers la posada en valor de les circumstàncies internacionals que van girar al voltant dels «successos de Polinyà». En eixe sentit, cal assenyalar que el nostre recull documental es circumscriu cronològicament a grans trets dins del període més gloriós de la darrera etapa del regnat de Carles I. Això és, concorre plegat amb la victòria sobre el duc de Clèveris (1543) o la Lliga de Schmalkalden a Mülhberg (1547), amb l’última guerra entre l’emperador i Francesc I (1542-1544), amb la finalment inconclusa pau de Crépy (1544), alhora que coincideix amb les instruccions secretes redactades a Palamós (1543), amb la segona regència del príncep Felip (1543-1550) o amb el fugaç matrimoni d’aquest amb Maria Manuela de Portugal (1543-1545), per esmentar alguns dels més rellevants esdeveniments.
Caldrà, però, tornar uns anys enrere, concretament al moment en què, conclosa la dissortada Jornada d’Alger (octubre de 1541), Carles V retornà als territoris hispànics. Des d’aquell precís moment, el Cèsar va saber interpretar que el temps se li esgotava, atés que la relació amb França era cada cop més delicada. Certament començaven a bufar vents de guerra.32
Per eixe motiu, en el transcórrer del següent any i mig, ínterim entre la seua arribada a la península i la seua partença des d’embarcador de Palamós (12 de maig de 1543), l’emperador va intentar fer del jove Felip el seu nou alter ego. Durant l’esmentat període, el príncep va rebre un acuitat aprenentatge per a desenvolupar les tasques de govern, en el qual indefugiblement s’hagué d’incloure el tracte del pare amb el fill, cosa que va esdevenir essencial per a la seua formació política. No debades, les instruccions secretes escrites pel monarca a recer de la cala de Palamós fan al·lusió directa a converses anteriors.
En un altre ordre de coses, el monarca aprofità el que seria el seu darrer govern directe sobre els dominis hispànics per a dur a terme una política de consolidació i alhora de continuïtat del projecte carolí. En eixe sentit, calia començar a garantir-se el recolzament econòmic suficient per a fer-li front a França, tan prompte com s’aixequés la tempesta.
En efecte, quan el 18 de desembre de 1541 el Cèsar féu cap a la vila d’Ocaña per a reunir-se amb el príncep i les infantes, ja tenia convocades les Corts de Castella a Valladolid. No obstant això, no fou fins a les darreries de gener de 1542 que es reuniren a l’església de Sant Pau. Finalment, en cloure-les l’emperador hi havia obtingut la suma de 300 milions de morabatins castellans a la qual s’havien d’afegir altres 150 milions per serveis extraordinaris.33
Així mateix, a partir del 23 de juny Carles V s’aplegava a l’església de Santa Maria de Montsó amb els representants del braços del principat de Catalunya, Aragó i València. Les Corts de la Corona d’Aragó havien estat convocades per l’emperador des de Valladolid a principi d’abril per a mitjan del maig següent, però la visita al regne de Navarra acabà per retardar l’arribada de la comitiva reial. No obstant això, en clausurar les sessions a principi d’octubre, el rei s’havia assegurat el servei econòmic previst: 660.000 lliures.34 Cal afegir que llavors s’havia desencadenat la tempestat: Anvers, Cherasco, Lovaina, Luxemburg, Perpinyà... en sofririen les conseqüències.
Altrament, Carles tampoc va desaprofitar l’ocasió de les sessions de Corts i la seua presència sobre el territori per impel·lir un vertader reforçament i posada en ordre de la defensa de les fronteres: la pirenaica sobretot, però també la mediterrània.35 També calia afermar el reconeixement públic de la successió del jove Felip. I certament, l’ocasió semblava immillorable, en tant que l’assistència de tots dos de companyia a les mencionades reunions assembleàries segellava la continuïtat de l’un en l’altre. En eixa direcció, no per casualitat, el príncep jurà furs, costums i constitucions al si de les Corts de Montsó de 1542; tot i que després hagué d’acudir a Saragossa, Barcelona i València per tal de ser reconegut hereu.36
D’altra banda, també calia assegurar l’equip de govern del príncep durant la seua segona regència. Aquest estaria conformat per fidels consellers i les persones més properes al rei (el cardenal Tavera, Francesc de los Cobos, Joan de Zúñiga, el duc d’Alba...), puix que sols es reservaria per a sí a l’insubstituïble Granvela. Nogensmenys, en aquest punt s’ha de fer de nou esment de l’opuscle de Palamós, en tant que en aquest el Cèsar advertia el seu fill de les qualitats, ambicions i debilitats d’uns i altres; sense deixar de mencionar el fins aleshores virrei de Catalunya, Francesc de Borja.37
Per acabar, el darrer dels assumptes a tractar va ser precisament el matrimoni del jovencell. D’eixa manera, l’any 1541, tot just després que es rebés la missiva de Carles V, s’encetaren les diligències. La primera aspirant va estar Joana d’Albret, herent del Bearn —inclús es pensà en un enllaç creuat Valois-Habs-burg— emperò al remat les dues candidates van estar les seues parentes: Maria Tudor i Maria Manuela d’Avis. L’escollida fou la darrera, raó per la qual el secretari Joan Idiàquez s’aplegà a Lisboa per a negociar unes capitulacions matrimonials que no van resultar, àdhuc, senzilles.38
Finalment, la cerimònia i els festejos nupcials s’oficiaren a Salamanca el 14 de novembre de 1543 —tot i l’absència de l’emperador, que era als Països Baixos— puix que aquest enllaç i el que havia de celebrar-se venien a ser el corollari de la consolidació de l’amistat amb Portugal.39 A més, l’himeneu beneficiava en l’entretant a Carles V, perquè era qui havia de rebre el dot de la seua neboda, valorada en 300.000 ducats; sens dubte, una apetitosa suma que podia servir d’ajut als sempre apurats cofres imperials en temps de guerra.40
Emperò, parlem-ne, del conflicte. El 12 de juliol de 1542 i des de Ligny, Francesc I, feia oficial la seua proclama, mitjançant la qual donava per finalitzada la Treva de Niça (1538). Una vegada més, el problema de fons fou el cobejat ducat de Milà, el domini estratègic del qual decidia l’hegemonia a Europa; no per casualitat aquest territori havia estat escenari de disputes amb França en les guerres anteriors. Endemés, a la contesa tot just s’hi afegiren també Suècia, Dinamarca i l’Imperi otomà, obligant la Monarquia Hispànica a alçar banderes.
Seguidament, les hostilitats es van desencadenar en tres fronts —els Pirineus, la planura del riu Po i el sud dels Països Baixos— alhora que el pontífex Pau III lliurava inútilment la seua batalla en pro de la pau, puix que s’havia decidit a convocar el Concili a la ciutat de Trento. Al capdavall, tots dos combatents es van negar a refrenar la conflagració.41
El 31 d’agost de 1542 —mentre el Cèsar era encara a Montsó— el delfí Enric de França irrompia al Rosselló. A més, alguns estols otomans havien eixivernat a Marsella. En efecte, Francesc I volia trencar la línia tuïtiva pirenaica amb una envestida simultània per mar i terra. L’Emperador hi féu prudentment aplegar hòmens, queviures i armes suficients, tot apostant el duc d’Alba al capdavant d’aquella gran concentració d’efectius i recursos a Perpinyà. El setge de la plaça fou imminent. Malgrat això, després que li destruïren l’artilleria pesada i de moltes setmanes d’infructífer assetjament, el Delfí es va veure obligat a recular; signe inequívoc de què l’aparellament de forces i les obres de fortificació havien sortit l’efecte esperat.
La notícia arribà al palau de l’Ardiaca de la capital del Principat a les primeries d’octubre, on habitava el marqués de Llombai. No obstant això, a Barcelona, per si esqueia, continuaren amb les obres de fortificació de la ciutat. I amb raó, perquè a principis de 1543, hi havia la nova que els francesos volien entrar pel Conflent envers Puigcerdà. No hi hagué tal. Ni tampoc gosaren envestir per Hondarribia, fora ja dels territoris de Catalunya.42
D’altra banda, al front dels Països Baixos, fou on aviat esdevingué la tempestat més grossa. Al llarg de la primavera de 1542, Francesc I havia aparellat els efectius a redós de la frontera, dementre les poblacions costaneres esperaven l’envestida dels danesos. Eixe mateix estiu, les tropes franceses avançaren des de la Picardia escometent Artois i Flandes; des del Mosa prosseguien fins els llindars de Luxemburg; mentre, des de Gueldre, entravessaren el Brabant nord fins Anvers i Gant. Literalment, el saqueig i l’esguerro dels Països Baixos. Tot seguit, a partir del mes d’octubre, Maria, desbordada pels esdeveniments, demanà la presència del seu germà.43
Finalment, el Cèsar deixà la vila de Madrid l’1 de març de 1543 per viatjar a Brussel·les. El 10 d’abril Carles V entrava a Barcelona. En aquell moment, Francesc de Borja havia estat rellevat com a lloctinent de Catalunya. El 18 d’abril marxava devers Gandia per fer-se càrrec del ducat, puix que el 8 de gener de 1543 li havia sobrevingut la mort al seu pare, Joan de Borja. Poc més d’una setmana hi van coincidir, doncs, tots dos a la capital del Principat. El monarca partia definitivament envers Gènova el 17 de maig, després de veure’s constret a romandre-hi en ferm per contingències de l’oratge, primer a la cala de Palamós i finalment, a Cadaqués i Roses.44
Al cap de sis jornades aplegà al port de Gènova, des d’on gairebé a brida batuda, continuà devers el nord. L’objectiu: derrotar Guillem de Clèveris. El 24 d’agost de 1543, l’emperador prengué el fortí de Düren, una de les principals fortificacions del seu adversari —la qual passava per ser inexpugnable— precipitant la rendició de la resta de ciutats i fortaleses i del mateix duc.45 Sotmetre el duc de Clèveris, féu que el Cèsar recuperés la confiança en si mateix i que es guanyés el respecte dels prínceps de l’Imperi. Tot i les notícies dolentes que feia poc havien vingut des de Niça46 havia arribat el moment de mesurar forces als Països Baixos amb els francesos.
Així doncs, ben entrada la tardor de 1543, Carles V era dempeus a la frontera francovalona amb l’exèrcit, cercant l’acarament directe amb el seu sempitern adversari, Francesc I; esdeveniment que finalment no s’hi produí. Després de la retirada francesa i d’haver fet caure del seu costat Cambrai, veient-se sense recursos i malalt de gota, entenent que li sobrevenia l’hivern, decidí plegar els pavellons i retornar de la zona de l’Escalda.47 La campanya bèl·lica havia conclòs, però es preparava la guerra.
Llavors, cal pensar que des d’eixes contrades, el monarca, un tant preocupat, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats— a tots els regnícoles que tingueren diferències. D’una banda, amb el remei d’autodefensa i el compliment d’aquesta ordre confiava en deixar-se relativament resguardat i protegit el territori valencià, sobretot contra —l’altre cavall de batalla— els possibles atacs d’estols corsaris. No debades eixe mateix estiu de 1543, Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa havien sigut assaltades per les fustes turcobarbaresques o francootomanes. I encara caldria afegir l’escomesa del nebot de Barba-rossa a Guardamar i Oriola pel novembre.48 D’altra banda, tampoc no era de menysprear la substanciosa quantitat que els infractors haurien d’ingressar en les necessitades arques reials, les quals servirien per finançar el conflicte que l’hauria d’enfrontar la primavera següent amb el rei Cristianíssim.49
S’imposava l’obligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta l’aliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.
En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell d’Estat, els quals —tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius— es decantaven per la pau. No ho va entendre així l’emperador.50 La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.51 Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes s’agreujaven, en tant que l’esforç de guerra en l’exterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en l’autodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí —heus la casualitat— la vila d’Alzira; l’escenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i —cal memoritzar el nom— Joan Moreno, llaurador d’Alzira.52
En efecte, sembla que el virrei, Ferran d’Aragó, féu arribar el 21 de febrer de 1544 una missiva als integrants dels tres braços, emplaçant-los a acudir al parlament que s’havia de celebrar a la localitat de la Ribera del Xúquer el 3 de març següent. La resposta fou contundent i no trigà en fer-se patent, puix que —d’acord amb la seua posició— la indicció anava contra les disposicions forals i conseqüentment es negaven a assistir-hi.53
Doncs bé, aquell jorn, en principiar-se l’assemblea al monestir alzireny de Sant Agustí, s’hi aplegaren una minvada part dels citats: la major part dels síndics del braç reial i uns pocs membres de l’eclesiàstic i militar, entre ells, Pere Pardo de la Casta i Joan Cristòfol de Borja, que fou habilitat en nom del seu germà Francesc.54 Succeí a continuació que després d’una incisiva proposició d’apertura i la corresponent contestació a càrrec del canonge Miquel Àngel Ribelles, es produïren les protestes i al·legacions de contrafurs per part dels tres estaments —rebudes per l’escrivà Antoni Miquel Ferran— a l’encop que el duc de Calàbria aprofitava per acusar contumàcies als absents, suscitant que s’elevaren nous clams. L’escena es repetí els dies següents.
Amb tot, la qüestió medul·lar de resistència frontal contra el mateix parlament no raïa en l’oposició pecuniària, sinó en el manteniment de les formes i de la preponderància de la Junta d’Estaments. S’havia constituït a tal fi una assemblea paral·lela a la d’Alzira que jutjava les decisions i resolia. Per tant, al virrei, Ferran d’Aragó, se li demanava que s’hi aplegués a València per tractar els assumptes directament amb la Junta d’Estaments. La negativa a cedir per ambdues parts abocà el parlament d’Alzira al fracàs. D’eixa manera, el 18 de març el duc de Calàbria va clausurar l’assemblea. Pel que sembla, entre els principals destorbadors de la negociació van estar Ginés de Perellós, el canonge de la Seu Miquel Àngel de Ribelles i el seu germà i senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero. És més, no per casualitat alguns d’ells hi serien també darrere de les protestes subsegüents a l’actuació del duc de Calàbria arran dels «successos de Polinyà». Encara a les rerialles de març, el lloctinent intentava vanament consignar els fons necessaris.
Al capdavall, el malencertat parlament es traduí en l’encarament dels estaments alhora amb el napolità i amb el regent de la Cancelleria, Antoni Piquer, que havia donat suport al virrei. Al remat, la quantitat no arribà en els terminis esperats, causant un cert disgust, no sols de part de Carles I, sinó del mateix Francesc de los Cobos i del príncep regent.55
En l’entretant, a les primeries de gener de 1544, l’emperador deixà els Països Baixos, marxant envers Aquisgrà i el Rin amb la finalitat d’assistir a la dieta de Spira —convocada per al 20 de febrer— i convèncer els Estats imperials perquè li prestaren el suport adient per enfrontar-se a Francesc I, motiu pel qual va haver de moderar la seua actitud envers els prínceps protestants.
Tot i que a l’inici van sorgir dificultats per avenir-se a pactes —a la qual cosa caldria afegir les intrigues de Pau III56— finalment l’ajut prestat esdevingué transcendental. El 4 d’abril, els prínceps catòlics i els protestants —un bon nombre d’ells de la Lliga de Schmalkalden— van acordar el pagament de 24.000 unitats d’infanteria i 4.000 genets per un període de sis mesos. Sens dubte, l’incentiu de la por als otomans i la seua palesa aliança amb Francesc I, van tenir un paper cabdal. En contrapartida, Carles hagué de fer-los també concessions en matèria religiosa limitades en el temps, cosa que suscità la dura censura del pontífex.57
Tot estava llest perquè Carles V s’enfrontés al sobirà francés. No obstant això, la campanya militar s’encetà amb la contundent derrota de l’exèrcit imperial a la batalla de Ceresole.58 En contrapartida, Luxemburg era conquerida el 6 de juny. Acte seguit, el Cèsar reuní el gros de les seues tropes a Metz des d’on avançà envers el ducat de Lorena. Després de la costosa presa la fortalesa de Saint Dizier (17 d’agost), marxà devers la ciutat de París. Així doncs, a les primeries de setembre, es plantà a Meaux —gairebé a les portes de la capital del Sena— tot i que Enric VIII, estancat o no a Boulogne, no tenia previst acudir a aquella cita, en tant que els seus interessos se cenyien al pas de Calais.59
En les setmanes esdevenidores s’hauria d’imposar la pau. El monarca hispànic esperà fins el 8 de setembre per procedir a avenir-se amb Francesc I. Deu jornades més tard es subscrivia entre les parts el tractat de Crépy i l’endemà el pacte secret de Meudon.60 Tots dos es comprometien, entre d’altres coses, a fer retornar les fronteres a l’estat en que havien quedat en l’armistici de Niça (1538), a més d’haver de lluitar plegats contra els otomans.61
Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En l’entretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent —instat pel propi Francesc I— l’esperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres —el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar— semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de l’Imperi, assolir la pau religiosa i la reforma de l’Església.
Francesc de Borja: marqués, virrei, duc i jesuïta (1529-1548) 62
