Читать книгу: «La regió de l'Exposició», страница 5

Шрифт:

36 Sobre la dimensió simbòlica del català en el cas del Principat, en contrast amb el període postforal, vegeu J. L. Marfany: La llengua maltractada, Barcelona, Empúries, 2001.

37 37. Vegeu J. Millán: «Una petjada identitària. Els canvis en l’espai durant el triomf de l’agricultura a l’extrem sud valencià», Afers, 61 (2008), pp. 741-758.

38 Vegeu R. Narbona: El nou d’octubre: ressenya històrica d’una festa valenciana (segles XIV-XX), València, Consell Valencià de Cultura, 1997. Fins i tot James Casey, que apunta que «una de les grans forces que mantenien junts els valencians en una consciència d’identitat col·lectiva era, sens dubte, la constant i periòdica representació d’esdeveniments del passat del país», quan analitza la celebració del 1638 ha d’assenyalar que en la ruta processional: «Els altars de carrer il·lustren essencialment les virtuts de la fe catòlica; el rei en Jaume i els seus cavallers es difuminen en un segon terme». Vegeu J. Casey: «El patriotisme en el país Valencià», Afers, 23-24 (1996), pp. 9-30, ara dins J. Casey: La terra i els homes. El País Valencià a l’època dels Àustria, Catar-roja-Barcelona, Afers, 2005, pp. 164-165.

Potser, tot plegat, tampoc és tan diferent de la «memòria» històrica global del rei Jaume I. Si bé consagrat com a rei de «bona memòria», als segles XIV i XV la seua ﬁgura es difumina notablement, i en tot cas la imatge que sura és la del rei que va derrotar els inﬁdels. Caldrà esperar a les ambivalents referències als cronistes dels primers segles d’època moderna per a assistir a una revifalla de l’interés que, de totes formes torna a decaure els segles XVII i XVIII. Caldrà esperar, justament, el segle XIX per a que la seua imatge assolesca una remarcable centralitat i que, precisament, siga vinculat netament a la condició de creador de la comunitat. Vegeu E. Belenguer: Jaume I a través de la història, vol. I, València, Eliseu Climent editor, 1984, pp. 45-113.

39 D’altra banda, els cronistes d’època moderna a què abans al·ludíem, podien tenir una noció clara del llinatge d’origen i de la procedència de la llengua dels valencians –així, per exemple, en el cas de Martí de Viciana–, però això no els convertia en els elements centrals del seu relat.

40 Sobre el canvi de signiﬁcat de la paraula nació en la modernitat, ha argumentat E. J. Hobsbawm: Naciones y nacionalismo desde 1780, Barcelona, Crítica, 1991, pp. 23 i ss. Sobre l’ús del període medieval en els discursos nacionalises, P. J. Geary: The myth of Nations. The medieval origins of Europe, Princeton, Princeton University Press, 2002.

41 En aquest sentit resulta molt interessant l’opinió que recentment en donava Joan Francesc Mira, representant de la generació de nous valencianistes dels anys seixanta i un dels autors que més ha contribuït a reﬂexionar sobre la identitat dels valencians. Així, ha assenyalat que: «Des del punt de vista de la interpretació de la història, nosaltres no vam tenir prou en compte l’especiﬁcitat historicopolítica del País Valencià. De vegades s’ha arribat a dir, absurdament, que el territori de la nació catalana era un ﬁns que “Espanya” el va dividir pel riu de la Sènia, quan el riu de la Sènia és una frontera històrica originària! El Regne de València comença la seua existència com un estat medieval. Com un regne, no com a part d’un altre territori. El Regne de València és fundacional com a tal entitat política. Que aquella gent era majoritàriament d’orígens catalans i en un primer moment se sentien catalans, doncs sí: hi ha molts de papers que ho demostren i ho expliquen. La realitat territorial i nacional valenciana, però, només existeix en tant que açò era originàriament un regne, un territori amb uns límits i amb una formació politicoinstitucional pròpia. I això té conseqüències decisives. Per tant des del punt de vista de l’espai polític, mai ha format part d’una entitat que es poguera dir Catalunya. Però durant un temps no vam donar, a aquest fet, la importància que es mereixia. Va ser un error. I això és diferent del fet lingüisticocultural, ﬁns i tot de molts components bàsics etnonacionals, que efectivament són compartits amb Catalunya» (P. A. Pons: La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, València, Universitat de València, 2009, pp. 80-81).

42 No obstant això, Fuster es curava en salut i de fet la primera part de Qüestió de noms acabava quan assenyala que «els particularismes són uns prejudicis difícils d’extirpar. No oblidem tampoc –fóra ingenu– que no són gratuïts: hi ha “particularismes” perquè hi ha “particularitats”. I en aquest punt és on comença la nostra tasca avui» (Joan Fuster: «Qüestió de noms», Serra d’Or, 8-9, agost de 1962, citacions de les pp. 16-18. Una tasca per a eliminar les particularitats o per a redimensionar-les?

43 Per exemple, aquesta qüestió mai no és problematitzada a la síntesi, d’altra banda excellent, d’A. Furió: Història del País Valencià, València, Institució Alfons el Magnànim, 1995.

44 Es pot comprovar la interiorització del relat clàssic del nacionalisme valencià, independentment de la seua tesi crítica sobre el model nacional, a J. F. Mira: Sobre la nació dels valencians, València, Eliseu Climent editor, 1996 (una crítica a aquest treball la va fer M. Martí: «Alternativa nacional i història», Hac, núm. 1 (2001), pp. 25-38). El títol del present article pretén ser un homenatge, malgrat les discrepàncies, al títol de l’obra de Joan Francesc Mira.

45 Aquesta obsessió per datar amb precisió documental les etapes i períodes d’aparició i ús d’un nom o un altre, es veu sorprenentment reﬂectida al molt informat treball d’A. Ferrando: Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Institut de Filologia Valenciana, 1980.

46 Per no parlar dels símbols, on s’eternitza, per exemple, la qüestió de la «bandera» dels valencians a l’època medieval, com si aquest concepte tinguera cap sentit «identitari» col·lectiu en aquells moments. Cosa, que, d’altra banda, reconeixen els mateixos autors que recentment han continuat amb aquesta polèmica. Vegeu P. Viciano: Barres i corones: la bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), Catarroja, Afers, 2008.

47 És evident, d’altra banda, que res pot ser més diferent a cap marc de sobirania en sentit contemporani i nacional. Les Corts Valencianes ni eren ni podien ser un parlament de la «nació».

48 També en aquesta direcció, no deixa de ser curiós que puga argumentar-se, per exemple, l’existència d’un sistema de pesos i mesures, o de moneda pròpia. Amb certesa, aspectes com aquest degueren contribuir, i sobretot en l’àmbit quotidià, a construir unes rutines especíﬁques antropològicament rellevants. Però, un cop més, el seu sentit era diferent al d’un mecanisme identitari nacional. I, per descomptat, aplicable a tot el territori foral, independentment d’elements lingüístics i encara religiosos, amb la qual cosa no sembla clara la seua relació amb un marc d’identitat ètnica precisa.

49 Com es desprèn, per exemple, de la informació que aporta per al cas de Mallorca A. Mas: Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2005.

50 Vegeu A. Rubió Vela: Epistolari de la València medieval (II), València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València / Barcelona, 1998, pp. 37- 42, i els documents reproduïts a pp. 125-128, 221-222, 233-234. D’altra banda, sobre la pluralitat que inclou la deﬁnició de «catalans», en dóna exemples –i referits als àmbits universitaris de Montpeller o Lleida– Xavier Torres quan assenyala que igual incloïa els valencians com els aragonesos. O ﬁns i tot separava els valencians com a nació dels catalans tot incloent els valencians en una «nació» amb gent de Cartagena i Múrcia. Vegeu X. Torres: Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la monarquía hispánica (siglos XVI-XVII), València, Publicacions de la Universitat de València, 2008, pp. 56-57.

51 Vegeu V. J. Escartí: Memòria privada: literatura memorialística valenciana del segle XV al XVIII, València, Eliseu Climent editor, 1998.

52 Vegeu J. Fuster: Poetes, moriscos i capellans, València, Eliseu Climent editor, 1986 (ed. original, 1962), pp. 183, 191 i ss, i 168.

53 J. Aierdi: Dietari: notícies de València i son regne de 1661 a 1664 i de 1667 a 1679 (a cura de Vicent Josep Escartí), Barcelona, Barcino, 1999, p. 48.

54 J. Casey: El Regne de València al segle XVII, Barcelona, Curial, 1981, pp. 263 i 283. Altres estudis per a la corona d’Aragó, els recull V. Baydal: «Què som, i per què som com som»..., op. cit., pp. 191 i ss.

55 Vegeu J. Casey: «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17 (1999), pp. 237-252.

56 X. Torres: Naciones sin nacionalismo..., op. cit., pp. 79 i 89. Per a l’autor, tot i no poder parlar de nació en el sentit contemporani, existiria un «patriotisme» que articularia una forma d’identitat catalana com a cos polític, i d’ací el títol del seu llibre. En la nostra opinió aquesta aﬁrmació d’una forma d’identitat col·lectiva catalana és ben interessant però no resol el dubte de com perviu a les transformacions del nou sentit polític a partir de les revolucions liberals i l’aparició especíﬁca de la idea de nació. En aquest moment el sentit polític i l’«ètnic» se sumen, i això és, en darrera instància, un sentit del tot diferent al de la terra o la província que Torres argumenta.

57 Pel que fa a la identitat catalana a l’època moderna i el paper de la llengua, vegeu J. L. Marfany: La llengua maltractada, Barcelona, Empúries, 2001, pp. 144 i ss.

58 La blanor dels valencians segons la frase del comte-duc d’Olivares tan sovint reportada (també per Joan Fuster a la introducció del Nosaltres..., op. cit., p. 18) tenia molt a veure, com va assenyalar James Casey amb el fet que les institucions del Regne no estaven pensades per a sostenir un conﬂicte a gran escala amb el rei. En concret aquest autor assenyala com la Diputació de València era, a diferència de Catalunya i Aragó, un organisme sense poder polític real. Des d’inicis del segle XVII el rei governà sovint per decret ignorant les Corts. Vegeu J. Casey: El Regne de València..., op. cit., pp. 263 i ss. A més, l’estreta vinculació econòmica amb Castella i el desenvolupament d’una xarxa urbana que tendia a la connexió municipi-corona, són factors poderosos que cal afegir.

59 Especialment interessant és el cas dels usos lingüístics per part de l’església. Com ha mostrat Vicent Pitarch, la tasca castellanitzadora des del segle XVI fou un fet cabdal. Sobretot a instàncies de l’arxidiòcesi de València, però també motivat per altres organismes, com el consistori de Castelló. Vegeu V. Pitarch: Llengua i església durant el barroc valencià, València / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

60 En realitat, caldria precisar molt que vol dir «memòria històrica» en cada moment concret. Caldria esbrinar en detall com s’intentava ﬁxar, impulsada per qui, amb quina funció, així com els graus reals de difusió i recepció. En aquest sentit, és necessari no confondre el signiﬁcat assolit en el passat amb els que té en la contemporaneïtat pel que fa a la seua vinculació amb una memòria estrictament nacional. L’ús dels símbols o la reﬂexió sobre el passat són radicalment diferents. En aquest darrer sentit cal veure el capítol onzè del treball de B. Anderson: Comunitats imaginades..., op. cit.

61 Aquesta és una fecunda perspectiva oberta per H. Lefebvre: The production of space, Londres, Wiley-Blackwell, 1992.

62 Probablement, la ﬁgura més important al llarg del segle XVIII, pel que fa a la reconstrucció de l’imaginari espacial, fou la del botànic Cavanilles, més que no la d’altres il·lustrats i erudits. Com que les seues activitats s’allunyen de l’àmbit literari o historiogràﬁc, ha restat per molt de temps menystinguda –poques planes trobarem en Fuster, per exemple, que li siguen dedicades, i no per desconeixement de l’autor suecà. Fet i fet, la tasca de Cavanilles és absolutament clau per entendre després el treball de Teodor Llorente al seu llibre Valencia. Vegeu J. F. Mateu: «El discurs il·lustrat de les Observaciones del Reyno de Valencia», Cuadernos de Geograﬁa, 62 (1991), pp. 191-201.

63 Aquesta dimensió col·lectiva de l’Exposició va ser assumida ﬁns i tot per republicans tan localistes com els castellonencs. Vegeu F. Archilés: Parlar en nom del poble. Cultura política, discurs i mobilització social al republicanisme castellonenc (1891-1909), Castelló, Ajuntament de Castelló, 2002.

64 Fet i fet, el mateix que Fuster descrivia la situació no ja del País València sinó també de Catalunya com la del predomini de les condicions que menaren a un «nacionisme» –un autoctonisme poderós i queixós–, però no a un nacionalisme. Aquesta reﬂexió la feia a la veu nacionalisme que apareix a J. Fuster: Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62, 1982 (ed. orig. 1964), pp. 115-120.

65 Des de perspectives analítiques ben diferents, vegeu J. Varela: «Nación, patria y patriotismo en los orígenes del nacionalismo español», Studia Historica. Historia Contemporánea, 12 (1994), pp. 31-44; P. Fernández Albadalejo: «Dinastía y comunidad política: el momento de la patria», dins P. Fernández Albadalejo: Materia de España. Cultura política e identidad en la España moderna, Madrid, Marcial Pons, 2007, pp. 197-244; P. Ruiz Torres: «La Historia en el primer nacionalismo español: Martínez Marina y la Real Academia de la Historia», en Miscel·lània Ernest Lluch, Vilassar de Mar, Fundació Ernest Lluch, 2006, vol. 1, pp. 689-712.

66 Vegeu J. Álvarez Junco: Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, Madrid, Taurus, 2001, pp. 119 i ss.

67 A. Mestre: Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII, Universitat de València, 2000 (1a ed. Ajuntament d’Oliva, 1970).

68 El mateix Fuster s’hi va referir en un text tardà, del 1989. Vegeu J. Fuster: «Català i castellà entre els valencians de la Il·lustració», dins Obra completa, vol. 7, Barcelona, Edicions 62, 1994, pp. 294-315.

69 Vegeu J. D. Climent: L’interés per la llengua dels valencians (segles XV-XIX), València, Consell Valencià de Cultura, 2003.

70 J. Millán: «El País Valencià, en l’inici de l’Estat centralista del vuit-cents. Una aproximació», dins L’Estat-nació i el conﬂicte regional: Joan Mañé i Flaquer, un cas paradigmàtic, 1823-1901, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, pp. 63-90. De totes formes, el mateix autor també ha assenyalat un àmbit que requeriria més atenció de la que se li ha dedicat sovint, com és l’àmbit de l’espai local. Així, a Oriola, i després de la Nova Planta, i ﬁns enllaçar amb la revolució liberal, s’haurien mantingut elements simbòlicament ben signiﬁcatius, com ara que el vincle local amb la monarquia espanyola se simbolitzava amb l’emblema de les quatre barres. En les seues paraules: «la identitat local, pilar inexcusable de la identitat espanyola, quedava també indestriablement lligada al record del passat valencià» (J. Millán: «Una petjada identitària...», op. cit., p. 755). Es tracta d’un cas aïllat o podríem trobar més exemples arreu del País Valencià? Potser un cas extrem de discontinuïtat fou el de Xàtiva, convertida en San Felipe. Vegeu I. Blesa: Un nuevo municipio para una nueva oligarquía. Oligarquías y poder local. Xàtiva, 1707-1808, València, Publicacions de la Universitat de València, 2005.

71 J. R. Segarra: «Dels signiﬁcats de ser valencià en 1808», Saó, 329 (2008), p. 18. Sobre els esdeveniments de 1801 en conjunt cal veure M. Ardit: Revolución liberal y revuelta campesina, Barcelona, Ariel, 1977, pp. 98 i ss.

72 A més de les diverses obres d’aquest autor cal veure les reﬂ exions especíﬁ ques dedicades al període a J. Martí Mestre: «La literatura popular durant la guerra del francés: els col·loquis valencians», Saó, 329 (2008), pp. 21-24.

73 Vegeu M. Ardit: Revolución liberal..., op. cit., pp. 120 i ss. És interessant destacar que el 1810, la ciutat va demanar que la Mare de Déu dels Desemparats –patrona de la ciutat i del Regne, des que substituí la Mare de Déu del Puig– fóra proclamada generalíssima dels exèrcits (ibidem, p. 136).

74 És realment cridanera la representació que apareix en alguns gravats de la guerra del Francés fets a València. Per exemple, en un dels conservats al British Museum, apareix un valencià, com resa el mateix gravat, vestit amb saragüells, és a dir, com a camperol, cremant uns francesos. El gravat s’acompanya de la llegenda «Viva España. Muera Napoleón». La imatge apareix reproduïda a El primer liberalisme: l’aportació valenciana, València, Biblioteca Valenciana, 2001, p. 21.

75 El 1910, en el marc de les commemoracions nacionalistes del centenari de la guerra del 1808, Francisco Almarche Vázquez es proposarà fer un treball erudit de recopilació d’escrits de premsa d’aquells esdeveniments. L’ampli recull mostra ﬁns a quin punt el patriotisme espanyol amerava aquells escrits apareguts a la premsa valenciana i que Almarche no hagué d’espigolar amb diultats. Vegeu F. Almarche: Ensayo de una bibliografía de folletos y papeles sobre la guerra de la Independencia publicados en Valencia 1808-1814, Saragosssa, 1910, edició facsímil a càrrec de G. Ramírez i V. León, València, Sociedad Bibliográa Valenciana «Jerónima Gales», 2009.

76 Sobre els diputats valencians que participaren a les Corts de Cadis, vegeu M. Ardit: «El grupo valenciano en Cádiz», dins G. Ramírez (ed.): Valencianos en Cádiz. Joaquin Lorenzo Villanueva y el grupo valenciano en las Cortes de Cádiz, Cadis, Fundación Municipal de Cultura, 2008, pp. 39-71.

77 L’anàlisi més exhaustiva i precisa de l’obra d’aquests dos autors (així com la de Canga Argüelles), a C. García Monerris: «Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de fractura “constitucional”», Historia Constitucional (revista electrònica), núm 3 (2002) <http:// hc.rediris.es/03/index.html> (la reﬂexió sobre una cultura foralista, a la pàgina 97). Val a dir que la lectura de la professora Carme Garcia Monerris, reconceptualitza la presència de la història en l’articulació d’un discurs polític i territorial en un sentit diferent al que, tot atribuint-li un caire més conservador, ha argumentat J. M. Portillo: Revolución de Nación: orígenes de la cultura constitucional en España (1780-1812), Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2000. Sobre l’obra de Borrull en altres escrits i intervencions cal veure l’estudi de Maria Luisa Castillo, dins F. J. Borrull: Discursos e intervenciones parlamentarias en las Cortes de Cádiz, València, Institució Alfons el Magnànim, 2007.

78 Per això resulta discutible l’argumentació que desplega Vicent Baydal quan tracta de mostrar les posicions de Borrull o Ribelles com una mostra de la defensa per part de certes elits d’una identitat valenciana especíﬁca. Vegeu V. Baydal: «Què som, i per què som com som»..., op. cit., pp. 204 i ss., on situa aquesta argumentació en el marc de la discussió contra la interpretació fusteriana de manca d’una identitat valenciana poderosa del segle XVI endavant i de la tesi de la «desviació nacional». Però, el ben cert és que Fuster mai no va dubtar que hi haguera una identitat autòctona forta, sinó que estava subordinada a altres interessos no «nacionals» (nacionalment catalans). Com argumenta Baydal, hi havia unes elits amb un discurs d’abast valencià, i així reﬂexionaren Borrull o Ribelles, però és tal el grau de reivenció a què sotmeteren el discurs sobre el passat, que no hi ha altra opció que interpretar el seu com un discurs immers de ple al si del procés de tall de la revolució liberal en marxa i, per tant, d’imaginació de la nació espanyola.

79 Sobre el discurs històric de Boix i el liberalisme valencià, cal veure l’aportació de Josep Ramon Segarra dins F. Archilés, i J. R. Segarra: «Renaixença i identitat nacional: Constantí Llombart i la construcció de l’imaginari regional valencià», en V. J. Escartí, R. Roca (eds.): Constantí Llombart i el seu temps, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005, pp. 54-77. Sobre el conjunt de l’obra de Boix, vegeu E. Ortega: Vicent Boix: aproximació biogràﬁca al romanticisme valencià, València, Alfons el Magnànim, 1987. Sobre aquesta tradició interpretativa dels Furs i les seues continuïtats, cal veure P. Viciano: La temptació de la memòria, València, Eliseu Climent editor, 1995, pp. 97 i ss.

80 78. J. R. Segarra: «Dels signiﬁcats de ser valencià en 1808», op. cit., pp. 19-20.

81 Aquesta argumentació estava ja present a M. Martí, F. Archilés: «La construcción de la nación española en el siglo XIX: logros y límites de la asimilación en el caso valenciano», Ayer, 35 (1999), pp. 171-190.

82 Vegeu M. C. Romeo: «Discursos de nació i discursos de ciutadania al liberalisme del segle XIX», Afers, 48 (2004), pp. 309-326, i «¿Y éstos en medio de la nación soberana son por ventura esclavos? Liberalismo, nación y pueblo», Alcores, 7 (2009), pp. 13-37.

83 W. H. Sewell Jr.: «The French revolution and the Emergence of the nation form», dins M. A. Morrison, M. Zook (eds.): Revolutionary currents. Nation building in the Transatlantic world, Lanham, Rowman and Littlefeld Publishers, 2004, pp. 117-118.

84 No és, per tant, com irònicament assenyala Antoni Furió, l’any 1800, com si fos un guarisme màgic, el moment en què tot canvia. No es tracta d’un problema de dates ﬁ xades amb absurda precisió –i en tot cas al marge dels processos històrics concrets–, naturalment, sinó del sentit qualitatiu del canvi que les revolucions liberals representen i amb elles l’aparició d’una nova estructura juridicopolítica, l’estat-nació, que escombra l’ordre anterior. Vegeu A. Furió: «Repensar el país: un discurs alternatiu sobre la nació», dins A. Furió, G. Muñoz, P. Viciano (eds.): País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reﬂ exions crítiques, València, Universitat de València, 2009, p. 137

85 En realitat, no només hi ha una deﬁnició «política» del subjecte nacional, sinó que aquest serà deﬁnit també en termes culturals. Mai no ha existit una idea «cívica» o «política» de nació davant d’una idea de la nació «cultural». Ja siga mitjançant la designació d’una llengua «nacional» com d’un relat històric excloent, el motlle cultural és inseparable de la definició de la nova idea de nació. Vegeu R. Brubaker: «Mitos y equívocos en el estudio del nacionalismo», en J. A. Hall (ed.): Estado y nación, Madrid, Cambridge University Press, 2000, pp. 352-395; T. Kuzio: «The myth of the civic state: a critical survey of Hans Kohn’s framework for understanding nationalism», Ethnic and Racial Studies, vol. 25, núm. 1 (2002), pp. 20-39. Una discussió amb estudis de cas, a T. Baycroft, M. Hewitson (eds.): What is a nation? Europe 1789-1914, Oxford, Oxford University Press, 2006.

El cas francés és precisament un exemple clar. Sense anar més lluny pel que fa a la designació del francés com a llengua nacional. Recentment Arlette Farge ha destacat com el simple ús oral del «patois» –i àdhuc les seues maneres de pronunciar!– era objecte d’una especial inquietud i persecució «policial» en el marc de la revolució. Vegeu A. Farge: Essai pour una histoire des voix au dix-huiteme siècle, Montrouge, Bayard, 2009, pp. 253 i ss.

86 86. Un treball molt equilibrat en aquest sentit és el de J. Breully: «Changes in the political uses of the nation: continuity or discontinuity?», dins L. Scales, O. Zimmer (eds.): Power and the nation in European History, Cambridge, Cambridge University Press, 2005, pp. 67-101.

87 F. Archilés, M. Martí: «La construcció de la regió com a mecanisme nacionalitzador i la tesi de la dèbil nacionalització espanyola», Afers, 48 (2004), pp. 265-308.

88 La visió més actualitzada ﬁns a la data pot seguir-se als treballs inclosos dins P. Preston, I. Saz (eds.): De la revolución liberal a la democracia parlamentaria, Valencia (18081975), València, Publicacions de la Universitat de València / Biblioteca Nueva / Fundació Cañada Blanch, 2001.

89 La millor revisió sobre el paper de l’Estat és de S. Calatayud, J. Millán i M. C. Romeo: «El Estado en la conﬁguración de la España contemporánea. Una revisión de los problemas historiográﬁcos», dins S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo (eds.): Estado y periferias en la España del siglo XIX. Nuevos enfoques, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, pp. 9-130

90 Vegeu, per a tots, l’intent de síntesi de F. Archilés i M. Martí: «Una nació fracasada? La construcció de la identitat nacional espanyola al llarg del segle XIX», Recerques, 51 (2005), pp. 141-163.

91 Aquesta dualitat –present al catalanisme almenys des de Valentí Almirall– estigué ben present en l’obra de Fuster i impregnarà els treballs posteriors. És el cas del conegut treball d’A. Cucó: País i Estat, la qüestió valenciana, València, Eliseu Climent editor, 1989. També A. Furió: Història del País Valencià, op. cit.

92 Un element d’enorme transcendència en aquest procés d’integració fa referència a l’esquarterament del territori que la divisió provincial dels anys trenta comportà. Caben pocs dubtes que les conseqüències van ser ben reals des del punt de vista tant simbòlic com de construcció efectiva d’un marc social i polític propi per a les capitals i llurs províncies. Però, al mateix temps, caldria tenir present una dinàmica que no era només política i relativa a l’organització institucional de l’Estat. Com ha assenyalat Jesús Millán, els processos econòmics basats en una agricultura comercialitzada –i altres estímuls industrials menors però importants– no conduïren a la integració d’un espai econòmic valencià al llarg del nou-cents. A la llarga, els vincles econòmics i polítics directes des dels marcs locals amb l’Estat serien un tret característic –que de fet, continuava una tendència anterior. Vegeu J. Millán: «El País Valencià en l’inici...», op. cit., p. 81. Tot plegat, això fa encara més important l’espenta unitària que la Renaixença va engegar, però dibuixa també unes limitacions difícils de superar. Naturalment la Renaixença no tenia un programa polític especíﬁc, però el valencianisme polític posterior sí. En tot cas, l’esquarterament provincial no va impedir una dimensió simbòlica valenciana col·lectiva, com l’Exposició Regional va posar de manifest. En aquest sentit, el limitat ús polític dels factors identitaris que subratlla Jesús Millán, potser hauria de ser matisat. Certament hi hagué un èxit limitat del nacionalisme valencià, però no per mancança d’elements simbòlics ni recursos utilitzables. L’èxit o fracàs del nacionalisme valencià és un factor de naturalesa diferent. En canvi l’ús, i l’ús polític també, dels elements identitaris valencians ha estat ben poderós en els discursos polítics amerats de regionalisme al llarg del tot el segle XX i ﬁns arribar al present.

93 Com assenyalàvem abans a partir de l’exemple de la commemoració de la data del nou d’octubre, de no haver estat per l’impuls del regionalisme de la Renaixença, la data no hauria assolit el signiﬁcat modern que li ha permés convertir-se en la diada dels valencians a partir del marc autonòmic –això sí, estrictament regional.

94 La tasca de la Renaixença en aquest i altres sentits, a F. Archilés: «La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional», Anuari Verdaguer, 15 (2007), pp. 483-519.

95 Vegeu P. Viciano: El regne perdut, Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana, Catarroja, Afers, 2005.

96 La qual cosa no implica que no hi haguera al segle XIX també una reinvenció del marc identitari, i dels signiﬁcats dels furs i el foralisme. Per al cas basc, cal veure la reconstrucció que en fa C. Rubio: La identidad vasca en el siglo XIX: discurso y agentes nacionales, Madrid, Biblioteca Nueva, 2003. Per al cas navarrés, I. Iriarte: «La Provincia foral. La nostalgia de la independencia», dins C. Forcadell, M. C. Romeo (eds.): Provincia y nación. Los territorios del liberalismo, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2006, pp. 143-158.

97 C. Forcadell, V. Maza: «La nación liberal y el pasado del reino de Aragón», dins B. Foz: Historia y Política. Escritos de Braulio Foz (editats per C. Forcadell i V. Maza), Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2005, pp 5-67. Una excel·lent interpretació comparativa, a J. R. Segarra: «Liberales y fueristas. El discurso “neofuerista” y el proyecto liberal de nación española (1808-1868)», dins C. Forcadell, M. C. Romeo (eds.): Provincia y nación..., op. cit., pp. 73-99. Com J. R. Segarra demostra, la reinvenció «neoforalista» es feia en un marc de construcció indubtable de la nació espanyola.

98 F. Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», dins T. Carnero, F. Archilés (eds.): Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, València, Publicacions de la Universitat de Valencia, 2007, pp. 143-186.

99 Potser, en el fons, Fuster ho sabia. Malgrat la seua visió crítica de la Renaixença valenciana, ell mateix es considerava en la seua estela. Això era ben cert, tant en un sentit biogràﬁc literal, ja que Fuster en la seua joventut va estar molt pròxim al discurs regionalista –així com a un patriotisme local suecà que no li era aliè– representat per Lo Rat Penat, com en el sentit de la continuïtat d’un relat.

100 És en aquest sentit que cal interpretar, en la nostra opinió, el que Antonio Ariño ha caracteritzat, a partir de la festa de les Falles, com a valencianisme «temperamental». Vegeu A. Ariño: La ciudad ritual: la ﬁesta de las fallas, Madrid, Anthropos, 1992.

101 Per a aquest autor es tractaria d’un «error antiguo y típicamente historicista pensar que hay entidades colectivas constantemente idénticas a si mismas –las naciones, los pueblos o las clases sociales– que conﬁeren unidad al proceso histórico porque están más allá de la historia». En la nostra opinió aquesta manera de semblar que s’està «més enllà de la història» és l’efecte de l’essencialisme fusterià que, en realitat, no és ahistòric –ja que està precisament datat en el seu naixement i evolució– però sí que és immanent. P. Ruiz: «Consideraciones críticas sobre la nueva historiografía velenciana de los años 60 y 70», dins J. Azagra, E. Mateu, J. Vidal (dirs.): De la sociedad tradicional a la economía moderna. Estudios de historia valenciana contemporánea, Alacant, Instituto de Cultura Juan Gil Albert, 1996, pp. 30-31.

Бесплатный фрагмент закончился.