Читать книгу: «La regió de l'Exposició», страница 3

Шрифт:

Resulta un poc estrany obsedir-se a cercar en una recerca nominalista l’atribució identitària. En tot cas, en la meua opinió, no hi ha més remei que atendre a les maneres concretes –i per tant canviants– amb què la identitat col-lectiva fou viscuda i per tant a la manera concreta com, més enllà del nom, era experimentada i transmesa simbòlicament la dimensió identitària. Podia ser, per exemple, separable cap dimensió col·lectiva del caràcter estamental de la so cietat? Quin lloc ocupava –quin sentit social precís tenia– en una societat colonial o en un marc simbòlic estamental la «catalanitat» que identiﬁcava els comerciants valencians? Era més rellevant la «memòria» d’una nissaga d’origen que el món simbòlic que, per exemple, es manifesta als actes institucionals del món foral i religiosos, com ara la importantíssima festa del Corpus?

En aquest sentit, poden llegir-se els testimonis que aporten els dietaris privats que ens donen una visió –per selectiva que siga– de València des d’una perspectiva de les mentalitats. És el cas dels importants dietaris de Pere Joan Porcar o de Joaquim Aierdi, tots dos personatges intensament immersos en la cultura barroca del sis-cents valencià.51 Com és sabut, Joan Fuster –en un, d’altra banda, portentós treball d’història cultural, com ho és el conjunt del llibre del qual forma part l’estudi– va analitzar l’obra de Porcar incidint en una lectura de caire identitari. De fet el va mostrar com una mena de representant del «poble» valencià –davant de la noblesa i els «poderosos» i, amb ells, la castellanització. Cal assenyalar que aquest concepte estava carregat de ressonàncies en l’obra del Fuster d’aquells anys, oscil·lant entre una noció interclassista i l’essencialisme lingüístic. Però, el ben cert és que, malgrat la reﬂexió fusteriana, el que trobem en Porcar és sobretot algú que escriu inserit per complet en una cultura foral i en el marc d’una cosmovisió religiosa omnipresent –cosa lògica en un mossèn. De fet Fuster reinterpretava tot el dietari convertint Porcar en representant d’un poble que havia entrat en un marasme col·lectiu social i identitari. Aquesta interpretació que deriva de la valoració fusteriana de la trajectòria valenciana des de temps abans als escrits de Porcar –el segle XV, però també abans– com la d’una crisi social, entesa com un afebliment de la pròpia identitat respecte de la plenitud «nacional» perduda, no respon a la lògica que anima el text de Porcar. En realitat, Fuster basava la reﬂexió en les tensions amb la monarquia que, des de la seua modesta òptica privada, efectivament, feia Porcar –i especialment en un seguit de queixes, que potser Fuster no va saber valorar com calia, respecte de recaptacions i ﬁscalitats. Però per a aquest, les queixes no remetien a la «identitat» sinó a un complex joc de poders i mediacions socials, com eren les de la societat estamental. Així, per exemple, quan parla dels «defensors de la llibertat de la terra», a qui fa referència no és sinó als llinatges de la noblesa autòctona i a la seua funció, al seu paper –o mal paper–, podríem dir-ne. També, quan és queixa contra certes polítiques reials ho fa mantenint l’esperança –i ﬁdelitat– en un bon rei. I sempre en el marc d’una monarquia d’abast espanyol. La lectura identitària estricta, en tot cas, queda reduïda a un anticastellanisme de fons, més aviat primari, però amb poques implicacions «polítiques». D’altra banda, i com el mateix Fuster ha d’anotar, les seues referències territorials són o estrictament valencianes o respecte de les terres de la corona d’Aragó en conjunt i no a les terres de parla catalana com a tals.52

Potser encara més interessant i tot és el dietari de Joaquim Aierdi –del qual es conserven importants fragments datats de manera interrompuda entre 1661 i 1679. Si alguna cosa destaca en aquests escrits és, precisament, com l’autor deixa constància d’un món en què les qüestions eclesiàstiques i religioses –cal no oblidar l’adscripció d’Aierdi a la catedral de València– eren omnipresents. La seua imatge de la societat valenciana, doncs, està filtrada inexorablement des d’aquesta perspectiva, així com la d’un món estamental i els seus rigors i conﬂictes. Com ha dit V. J. Escartí, editor dels textos, «la religió –i les supersticions ensems– és omnipresent. Res no sembla fer-se sense un protocol complicadíssim que pot arribar a suscitar enfrontaments entre els diferents grups socials».53 En canvi, altres elements –incloent la llengua malgrat estar escrit en valencià– o la història no juguen cap paper en els seus apunts. Per exemple, ni que siga anecdòticament, podem apuntar que Jaume I apareix al·ludit un sol cop i no hi ha cap referència –malgrat l’exuberància de celebracions eclesiàs tiques i litúrgiques– a la data del nou d’octubre –en canvi sí a celebracions sobre Sant Vicent Ferrer o el Corpus.

Potser caldria no apuntar tant a la manera com membres d’estrats relativament subordinats de la societat estamental plantejaven la seua visió de la societat valenciana, o si més no, de la ciutat de València. Caldria recordar que, en el sentit que reclamava Porcar, la funció de defensors de la pàtria o de la «terra» fou el paper que les elits dirigents s’haurien atribuït als segles XVI i XVII, tant en el cas valencià com en altres casos arreu de la corona d’Aragó. Tot i que tot fa suposar que amb un grau menor de cohesió i institucionalització en el cas valencià. Com va assenyalar James Casey, «la defensa dels furs era el gran crit aglutinant que podia ﬁns a cert punt anul·lar els interessos fraccionals». Però, acabat el segle XVII, com va assenyalar contundentment el mateix Casey, «el patriotisme valencià semblava ésser mort», en el marc d’una societat molt fragmentada i travessada de tensions.54 Tanmateix, Casey ha mostrat també que tant al segle XVI com al XVII s’hi desenvolupà un pensament polític valencià –amb autors com Cerdán de Tallada, Crespí de Valldaura o Matheu y Sanz, procedents sovint de la petita noblesa valenciana– que maldà per repensar l’encaixament del sistema foral amb el reforçament del poder reial. Era un intent de repensar l’estabilitat de la «pàtria», de València. Però aquesta proposta per reinterpretar els Furs no era sinó una forma nova d’apuntalar i legitimar el poder de la monarquia.55 Fins on arribava aquesta «defensa de la terra», per tant?

En tot cas, res de tot això tenia a veure amb cap sentit equiparable al de nació moderna. Fet i fet aquesta és la conclusió que es desprèn de l’excel·lent treball que Xavier Torres ha dedicat a la Catalunya dels primers segles d’època moderna. Com assenyala l’autor, «en la Cataluña de los siglos XVI y XVII, igual como en otras partes, el término nación no signiﬁcaba gran cosa». Així mateix, assenyala que «en otras palabras, la “nación catalana” de los Austrias no era aún una “comunidad imaginada”, por decirlo al modo de B. Anderson; ni siquiera un sinónimo de res publica o comunidad política. Sino, simplemente, un conjunto más o menos amplio de personas (de carne y hueso, por así decir) que se reconocían por unas características comunes: humorales, ante todo, e incluso –llegado el caso– lingüísticas». No hi havia, per tant, una noció de Catalunya com a «nació» que es poguera convertir, doncs, en subjecte polític o en font de drets col·lectius. En comptes d’aquesta noció, assenyala Xavier Torres, hi havia una idea de Catalunya deﬁnida com a «terra», «pàtria» o «província». Eren aquests els qui tenen drets i «llibertats» i no cap noció de nació. I, conclou:

La nación, pues, no era fuente de derechos, sino más bien todo lo contrario: eran esos derechos los que proveían a los naturales (o naturalizados) del Principado catalán de unas inequívocas señas de identidad en el seno de la Monarquía hispánica de la Casa de Austria. Se trataba, claro está, de una identidad corporativa –antes que nacionalista o étnica–, en la medida en que el grupo en cuestión –los catalanes– se deﬁnía o reconocía, al igual que un estamento cualquiera, por el disfrute (desigual) de unos derechos o privilegios exclusivos –antes que por la existencia de cualquier rasgo étnico o cultural compartido. La Cataluña de los Austrias no era –no podía ser– una nación en el sentido contemporáneo o nacionalista del término, pero era más, mucho más, que una mera topografía o adscripción gentilicia.56

En aquest sentit, l’aﬁrmació d’una identitat «catalana» resulta profundament modiﬁcada. No perquè fóra inexistent, sinó pel seu signiﬁcat possible i articulable que, de fet, l’allunya del sentit que cal esperar d’una nació. No li seria aplicable cap sentit ètnic ni com a subjecte de sobirania.57 No hi ha cap motiu per a suposar que aquest no fóra, també, el cas valencià. El que cal esbrinar, però, és quin sentit s’ha d’atribuir a aquest «mucho más» que un pur gentilici comú. Entre els valencians sempre hi hagué una potent identitat «autòctona», com Fuster va destacar –malgrat que per a ell això no fóra sinó resultat de la desviació i fragmentació. En tot cas, mai no fou ni pogué ser nacional. Ni al País Valencià, ni a Catalunya.

D’altra banda, i per acabar aquest apartat, per què cal acceptar que el moment «fundacional» haja de considerar-se com a ﬁta amb projecció directa sobre el present? Sens dubte aquest és un element en què es revela plenament que Fuster s’insereix en un discurs d’arrels nacionalistes explícites, ja que tot discurs nacionalista tendeix a fer del moment fundacional la clau de volta de la seua identitat, com abans hem assenyalat. En el cas fusterià aquest element fundacional pot procedir tant de la tradició del regionalisme renaixentista –al seu torn, evidentment vinculat al nacionalisme espanyol– com del nacionalisme valencià de preguerra. Però, potser l’evolució en el temps no hauria de ser vista en termes d’una davallada respecte d’un moment originari de «plenitud». Això només serà possible fer-ho si s’accepta una interpretació estàtica, ﬁxada, de la identitat que es desplega en el temps en termes de plenitud o minva, però no de canvi. En la nostra opinió, aquest és un dels elements més discutibles que resulta de la premissa essencialista fusteriana a l’hora de deﬁnir la identitat valenciana. Una identitat que només pot entendre’s en termes d’autenticitat o falsiﬁcació.

1707 I DESPRÉS: UNA TERRA SENSE REGNE

Tot argumentant a partir del mateix relat del nacionalisme valencià, la identitat valenciana va haver d’experimentar com la seua entitat jurídica particular desapareixia després de 1707. De totes formes, hi ha raons per a suposar que, al ﬁl d’alguns dels elements que hem anat assenyalant, la Nova Planta va tenir un impacte menor del que el relat nacionalista apunta. Una certa feblesa institucional,58 i algunes dinàmiques socials –com ara la castellanització d’importants estrats i usos socials–59 venien ja d’antic. El que el Regne havia signiﬁcat, probablement, només va poder sobreviure com alguna forma de «memòria» històrica –tot i que, enllà de l’erudició històrica ignorem en gran mesura altres formes de manteniment i reelaboració d’aquesta memòria i quin abast social pogué tenir.60 Certament, s’hi mantingué un gentilici comú, que ha estat transmés ﬁns al present. Així mateix, i en relació amb els dos elements esmentats, potser s’hi va mantenir una idea compartida del territori amb certa força. En deﬁnitiva, no hi hagué un «esquarterament» actiu del territori fins la divisió provin cial dels anys trenta del segle XIX. Però, en realitat, el que cal plantejar-se és quin sentit podia tenir la percepció d’aquest marc espacial. D’entrada caldria esbrinar del cert quina vinculació real hi havia entre el marc foral –i feudal– i el territori: aleshores sabríem l’impacte real de la desaparició del marc jurídic. Però, sobretot, un territori té sentit col·lectiu només si és construït culturalment com a tal, ja que en deﬁnitiva tot espai és una construcció cultural.61 Efectivament, sembla que la idea del «regne» podia tenir sentit en època de conﬂ ictes bèl·lics, en període de conquesta o en lluita contra un enemic –especialment Castella. Què podia quedar de tot això el segle XVIII? De fet, caldrà esperar la Renaixença perquè s’elabore un discurs de nou unitari.62 Encara que fóra sota la fórmula de les tres «províncies germanes», s’elaborà un imaginari compartit i comú, que saltava –no a efectes polítics, però sí simbòlics– el marc provincial. És una pro-va de ﬁns a quin punt la construcció d’un imaginari dota de sentit un marc territorial. L’exposició regional del 1909, doncs, fou una aposta unitària inequívoca –on, això sí, la regió no entrava en contradicció amb la nació.63 En realitat, era una conseqüència obligada d’un plantejament de reinvenció del passat històric com el que, aleshores i no al segle XVIII, es feia del passat valencià.

D’altra banda, la llengua va ser relegada de l’esfera oﬁcial i de manera creixent de certs usos socials. Això, naturalment, independentment del fet que, com han assenyalat els antropòlegs, l’ús de qualsevol llengua té, per si mateix, efectes socials i de delimitació de grups humans. Però la qüestió és quin sentit polític podia tenir. Fet i fet, atribuir-li un sentit identitari únic i estable, com va fer Fuster, només és possible si es fa des d’un plantejament de la identitat essencialista. En deﬁnitiva, la identitat valenciana penetrava en els segles decisius d’emergència de les modernes identitats nacionals veient com s’estroncava qualsevol forma per hipotètica que fóra de «protonacionalisme» embrionari.64 I no perquè hi haguera cap feblesa de «materials» que podrien articular-se en aquest sentit. Certament, com el mateix Fuster detectà, el manteniment d’un fort «autoctonisme» no havia desaparegut. Un autoctonisme, d’altra banda, estrictament «valencià».

Podem prendre com a banc de proves el que representà el segle XVIII. En el fons, pel que fa a l’àmbit identitari, aquest és un segle prou contradictori, o millor dit desconcertant. Almenys, sovint ha desconcertat els autors que s’hi han referit. Si bé segons el llegat del relat historiogràﬁc romàntic, aquest havia de ser un segle de davallada després de l’abolició dels Furs, la puixança econòmica i, en part, cultural, ho desmentia. Així, si hi ha cap segle abordat amb deﬁciències per Fuster, probablement és aquest. Ni el relat clàssic ni el model dualista van fer que Fuster el poguera explicar bé –probablement era hereu d’una incomoditat que podem detectar ja tant en els autors del mateix segle XVIII com en els romàntics posteriors. Per contrast, el segle XIX resulta molt més vigorosament tractat, malgrat els problemes de l’explicació fusteriana. D’altra banda, convé no oblidar que fou al segle XVIII que s’hi produí la construcció no només d’un espai polític i, sobretot, legal unitari –unitàriament «espanyol»–, sinó també d’una esfera cultural i intel·lectual que tendia cap a l’hegemonia decidida de la matriu castellanista.65 Tots dos elements seran la base que permetrà explicar que, el 1808, aparega un «patriotisme» d’abast espanyolista, encara que mantinga, com efectivament va passar, element particulars o articulacions territorials especíﬁques poderoses. En tot cas, aquestes versions particulars no entraven en contradicció amb l’aﬁrmació comuna. La tasca d’imaginació d’una identitat espanyola –que el procés posterior a 1808 convertiria, de facto, en nacional– va avançar d’una manera extrema.66

Des del punt de vista del manteniment d’una consciència identitària valenciana, cal referir-se necessàriament a les elits intel·lectuals valencianes en el segle de la Il·lustració. Si algú pogué mantenir i reelaborar un relat sobre els orígens i el passat –i en aquest sentit una forma de memòria–, sens dubte foren aquests autors. Però, sobretot, és ben interessant interrogar-nos sobre com pogueren elaborar, i quin sentit podia tenir, una memòria vinculada al llinatge d’origen. O respecte de la llengua, és a dir, l’element clau segons el relat del nacionalisme valencià. Perquè efectivament –i com ja havien fet els cronistes d’època foral– el que trobarem és que, ni que siga de manera desigual, diversos autors van abordar al llarg del segle una reﬂexió sobre la llengua pròpia. Ha estat repetidament assenyalat el poc interés que una ﬁgura tan decisiva com Gregori Maians li va dedicar a aquesta qüestió. Un fet que contrasta amb les importants reﬂexions històriques que sobre el passat foral va elaborar –però també sobre la cultura espanyola en llengua castellana. En realitat, això no fa sinó mostrar com, ﬁns i tot en un autor que estava reelaborant la memòria d’un passat collectiu valencià poderós, la llengua no hi jugava més que un paper secundari.67

Malgrat les simpaties i orígens austracistes de Gregori Maians, això no el menava a cap reivindicació d’una identitat ètnica. En el fons, això mateix passaria en la resta dels autors il·lustrats valencians.68 Però, almenys alguns autors sí que van mostrar-se més interessats per reﬂexionar sobre la llengua i, de fet, ﬁns i tot en vindicar-la. Un dels casos més característics fou, probablement, el de Carles Ros. No és el meu objectiu referir-me a la naturalesa i fonaments de la seua obra ﬁlològica, sinó al signiﬁcat que li atribuïen a la llengua des d’un punt de vista identitari. En realitat, la major part d’aquests autors, i així el mateix Ros, continuant la tradició dels cronistes com Viciana o Escolano, solien remarcar tant que era el català la llengua portada al segle XIII i arrelada a València, com uns plantejaments de caire llemosinista. Al mateix temps solien incidir –com també havien fet els cronistes d’època moderna– en l’evolució posterior i separació de la «llengua valenciana». Fet i fet podien fer conviure les dues coses, de manera que el relat dels orígens del llinatge i l’aﬁrmació d’un «patriotisme» estrictament valencià era compatible69 En canvi, llegir aquesta mena de plantejaments com un reconeixement a un temps de la unitat perduda i de la fragmentació per afebliment –tot convertint-les en les dues cares d’una mateixa moneda–, com faria Fuster, especialment pel que feia als cronistes d’època moderna –als quals havia llegit amb minuciosa atenció– és un anacronisme. Per a aquests autors, i per molts segles, fou perfectament viable un discurs dels orígens amb la reﬂexió «particularista». Per què contraposar un moment originari i l’únic «vertader»: el de la unitat primigènia –d’altra banda, ràpidament malmesa– amb una identitat particular valenciana entesa com un afebliment?

D’altra banda, i en concret pel que fa als autors il·lustrats, ni en Ros ni en Sanelo o Galiana ni en cap altre autor, era pensable la seua reﬂexió sobre la llengua fora del marc polític redeﬁnit al segle XVIII. Mai haurien presentat la seua vindicació lingüística ni en detriment del castellà ni com un element de tensió amb la unitat d’Espanya. Aleshores, quina memòria dels orígens –i sobretot: per a què?, amb quin sentit «polític»?– pogué transmetre’s al llarg del segle XVIII? Probablement, cal concloure que, com ha assenyalat Jesús Millán, al llarg del XVIII l’enyorança pel passat degué ser, en conjunt, relativa. La complexitat del món de les elits locals, per no parlar dels mal coneguts sectors populars, contribueixen a diﬁcultar el signiﬁcat d’una imatge «col·lectiva» precisa. A més, cal subratllar, amb Jesús Millán, l’enorme importància del tall que implicaria el posterior triomf de la revolució liberal, ja que va comportar un reordenament molt complex de l’economia, la política i àdhuc l’espai que es redeﬁnia com a valencià, en el marc del nou Estat-nació, i que trastocava dràsticament el signiﬁcat que havia pogut tenir ser valencià el segle precedent.70

Certament, ho ignorem gairebé tot sobre el signiﬁcat d’una possible memòria mantinguda de la identitat valenciana entre sectors socials més amples que no els erudits i cultes. Però Josep Ramon Segarra ha assenyalat, respecte dels avalots produïts a la ciutat de València el 1801 –en què s’emprà un llenguatge de vindicació de pràctiques de reclutament regnícoles– que potser sí que caldria parlar de la pervivència d’una identitat «territorial» deﬁnida respecte de Castella. Així, «aquesta mena de patriotisme regnícola podia activar-se per a defendre determinades pràctiques socials, com un tipus de reclutament militar tingut com a més avantatjós per als sectors populars i, així mateix, l’apel·lació al regne i el domini reial podia donar cobertura a una lluita antisenyorial».71 En realitat, aquesta reﬂexió és molt interessant, ja que obri la porta a un plantejament en gran mesura diferent al que podem trobar a partir de la reﬂexió erudita dels il·lustrats. El 1801 el que trobaríem no és una reivindicació del marc foral en abstracte, sinó en relació amb lluites concretes i aspiracions especíﬁques. Com a element d’un discurs d’oposició antisenyorial, el recurs a fragments de l’ordenament foral del «regne» seria una possibilitat. No cal ni dir que, en aquest cas, cap discurs dels orígens o del llinatge –ni cap referència a la llengua– tenen cap signiat. A més, el rei del Regne no era altre que el rei d’Espanya. L’abolició de l’ordenament foral no va representar que al llarg del segle XVIII la legitimitat del rei d’Espanya, de les Espanyes, es modiﬁcara. L’oposició anticastellana pogué jugar, doncs, sota certes condicions de lluita social precises, una funció identitària precisa. L’anticentralisme, com va defensar Fuster de manera brillant, mai no ha estat entre els valencians una aﬁrmació antiespanyola. Al contrari.

Ara bé, més enllà d’aquest esdeveniment puntual del 1801, podem seguir indagant sobre el sentit que tenia aquesta possible identitat i memòria del territori en el marc de la guerra engegada el 1808 davant la invasió napoleònica. I d’una manera encara més àmplia i profunda, en el marc que suposa l’inici de la revolució liberal. En aquest sentit resulta del tot impossible aﬁrmar que poguera haver-hi cap mena d’aﬁrmació identitària en aquest moment que no fóra d’aﬁrmació espanyola, i intensament viscuda com a tal. La defensa del rei –del bon rei Ferran VII– no era ni podia ser altra cosa. De fet, l’agitació popular engegada caminà decididament en aquest sentit des de primera hora. Sense anar més lluny, la producció popular del moment –i singularment els col·loquis, i molts d’ells escrits en valencià– no admet dubtes.72 No es tracta, en cap cas, de minimitzar el matís intensament local –i per tant «autoctonista»– que tingué la resistència antinapoleònica entre els valencians –com entre altres territoris, per no dir tots, dels que componien la monarquia espanyola. Els esdeveniments, per exemple, del maig de 1808 al País Valencià mostren una síntesi complexa de valors que conjuren l’exaltació del rei, de la religió i de la pàtria local,73 a més d’un contingut xenòfob antifrancés –i per tant d’exaltació espanyola explícit.74 El que cal retenir, per tant, és el fet que aquesta poderosa aﬁrmació d’una identitat pròpia no es feia al marge d’una identitat espanyola, encara inserida en el marc d’un patriotisme «d’antic règim».75 L’avanç de la revolució liberal el convertiria en un patriotisme modern: en un marc d’agitació nacional i nacionalista espanyol, el que encarnaran les Corts de Cadis.

És precisament en aquest marc, el de la crisi militar i sobretot institucional produït per l’esfondrament de la monarquia, que es produïren els intents de redeﬁnició més profunda de la memòria del passat foral. M’estic referint, evidentment, a l’obra de B. Ribelles i F. X. Borrull, cronista de la ciutat el primer, i jurista i diputat a les Corts de Cadís el segon.76 Les seues obres, aparegudes precisament el 1810, són la prova més destacada que tenim del manteniment, d’una banda, i de la voluntat de redeﬁnició, de l’altra, d’una memòria del passat foral. Tots dos estarien immersos en un medi que mostraria el manteniment, com ha dit Carme Garcia Monerris, d’una «cultura foralista».777Un pensament jurídic que, en el fons, seria el darrer residu d’aquesta memòria del passat foral. Però els poderosos intents de mostrar el caràcter pactat, en Ribelles, o més moderadament de contrapés jurídic davant el poder del rei, en Borrull, eren lectures del passat foral en clau política de present. Com n’ha dit Josep Ramon Segarra, «més enllà de les diferències entre aquests autors, podem aﬁrmar que es tracta de dues interpretacions de la tradició històrica valenciana que coincidien a presentar-la com a model per a la regeneració “constitucional” de la Monarquia espanyola, en la línia del que estaven fent autors com Jovellanos o Capmany». Per això, «en la conjuntura de 1808-1810, el llegat que suposava la identitat territorial valenciana va ser sotmés a un procés de resigniﬁcació en termes “constitucionals”, i el que és més important, presentat com a model d’una regeneració nacional espanyola».78 Cal afegir-hi, a més, que ni Ribelles ni Borrull estaven fent una lectura del «Regne» en clau d’identitat valenciana en un sentit modern sinó com a marc de drets i tradicions que s’havien d’inserir en un marc polític nou.79 Per això, per exemple, no feien cap reﬂexió sobre identitats ètniques.

D’altra banda, el llegat que aquesta interpretació antidespòtica dels Furs no faria sinó consolidar-se a mesura que avançà la revolució liberal. Fer una lectura dels Furs com si foren una «constitució» avant la lettre acabaria sent una lectura de la historiograﬁa romàntica valenciana –especialment en Vicent Boix, atent lector de Borrull– destinada a perdurar i que, de fet, arriba ﬁns al mateix Fuster, traspassada tant pel discurs del regionalisme de la Renaixença com pel valencianisme polític.80 Això sí, en els seus relats del passat foral, ni en Ribelles ni en Borrull –ni en Boix–, la llengua jugava cap paper destacat. Afegir la llengua com un element de la identitat «ètnica» i fer-lo transcórrer en paral·lel amb el sistema foral com dos elements igualment importants en la construcció de la identitat valenciana –com faria el mateix Fuster– no seria possible fins, almenys, l’obra de Teodor Llorente. El valencianisme polític posterior n’heretaria els dos elements. Però aleshores estem parlant ja d’un moment en què aquesta reﬂexió i la lectura d’aquests marcs es fa en clau nacional moderna. I encara així en Llorente seria compatible amb una lectura en clau nacionalment espanyola i regionalment valenciana. Això és el que el valencianisme polític havia de capgirar, en tot cas.

És per tot això que crec que cal aﬁrmar que en el moment de construcció de la moderna identitat nacional espanyola, a partir de 1808, la primera que com a tal, com a identitat nacional i en el sentit modern han tingut mai els valencians,81 els marcadors etnosimbòlics –per emprar la fórmula de l’escola d’Anthony Smith– disponibles per a identiﬁcar els valencians, podien ser una desigual –i d’abast polític limitat– memòria compartida, una llengua distinta a l’oﬁcial del nou Estat-nació –tot i que això de cap manera no implica una contradicció identitària automàtica–, i un gentilici comú –que es corresponia amb la identiació amb un territori compartit buidat com a tal de contingut juridicopolític. Quin signiﬁcat real –viscut i de manera autoconscient– tenia tot això a l’hora d’articular-se en termes d’identitat col·lectiva? Sobretot, si ho contemplem des de l’horitzó de l’enorme impacte que tingué el liberalisme espanyol –en absolut feble, com Fuster s’entestava a argumentar– a l’hora de deﬁnir i difondre massivament –car el liberalisme fou àmpliament sostingut en terres valencianes– un imaginari nacionalista que implicava un tall radical de tota concepció identitària prèvia.82

És en aquest punt on els plantejaments etnosimbolistes –el gran paradigma interpretatiu al qual ens hem referit abans i el més inﬂuent, probablement, en el món cultural català contemporani– mostren les majors diﬁcultats, ja que semblen menystenir, si no malinterpretar, l’abast real del tall que representa l’aparició de la moderna idea de nació, en el cas espanyol com en qualsevol altre. Prenent com a exemple decisiu la Revolució Francesa, W. H. Sewell Jr. ha sintetitzat magistralment com aquesta va transformar, de manera deﬁnitiva, un concepte que, si bé podem trobar abans d’aquestes dates –associat o no a altres elements etnosimbòlics–, quedava modiﬁcat, almenys en quatre aspectes fonamentals:

First, it heightened the signiﬁcance of the term «nation», making it a sacred source of sovereignty and power. Second, it established a profound link between the nation and the equality of citizens. Third, it provided a model for creating a uniﬁed nation, for destroying or delegitimizing the intermediate bodies that stood between the individual citizen and the nation as a whole. Finally, it reconceptualized the territorial basis of the nation as an empty, homogenous space in which every territorial unit was morally equivalent to every other. [...] They are constituent elements of the modular nation form that had subsequently transformed the political landscape of the entire world.83

D’aquesta manera, esdevé senzillament impossible menystenir el signiﬁcat que representa el tall que la Revolució Francesa –amb tota la seua capacitat d’irradiació, i també a Espanya– provoca en el concepte de nació.84 Efectivament, assistim al naixement modern de la idea de nació com a comunitat política i subjecte de la sobirania.85 Tot llenguatge nacionalista posterior –també el del nacionalisme nascut amb el rebuig a l’ocupació napoleònica arreu d’Europa– compartirà aquest canvi. La presència d’un discurs històric, un relat sobre la continuïtat en el temps, acompanyarà, paradoxalment, la modernitat del fenomen nacional. Però, com hem argumentat, no és possible acceptar, ni en el cas del recurs a la història ni de cap element cultural, la seua transcendència identitària si, prèviament, no es descriu com resta transformat a partir de l’aparició del concepte modern de nació.86

ENTRE LA REGIÓ I LA NACIÓ: LA IDENTITAT VALENCIANA CONTEMPORÀNIA.