Читать книгу: «Els valencians, poble d'Europa», страница 8
Uns dies més tard, el ple de Coordinación Democrática es va reunir amb els representants de les nacionalitats i regions.104 El document La alternativa para la Democracia –elaborat a València, el 25 de setembre– havia de ser modificat. Enrique Múgica defensà la conveniència dels canvis i va declarar que «en la oposición, hasta ahora, nos hemos movido en el terreno de las declaraciones programáticas». El propòsit es centrava en trobar «fórmules pràctiques de negociació» amb el govern.105 El nou esperit negociador trobà la seua expressió en un nou document –Un programa para la negociación–, en el punt sisé del qual –el més extens– es proposava un:
Reconocimiento de las aspiraciones a estatutos de autonomía de las nacionalidades y regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico durante el periodo constituyente del Estado, restableciéndose provisionalmente para los casos más específicos de Cataluña, Euskadi y Galicia los principios e instituciones configurados en sus estatutos, aprobados o plebiscitados y formando sus respectivos gobiernos de autonomía, con las funciones que en su territorio les confieran dichos estatutos.106
El temps corria i el plantejament de la Taula continuava incomprés i neutralitzat. La programació de la primera visita oficial dels monarques al País Valencià, molt probablement, va respondre al propòsit governamental de desarticular definitivament l’operativitat del organisme unitari valencià.107 L’eixida de la Taula dels independents –Broseta, Noguera i Font de Mora– potser també va tindre aquesta clau de lectura.108
A les Illes Canàries, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics tractà de concretar els termes d’un programa polític comú. També, de respondre a l’oferiment de negociació efectuat pel govern.109 El comunista Simón Sánchez Montero va fer de portaveu de la postura majoritària de Coordinación Democrática. Aquesta insistia en la necessitat de garantir unes eleccions lliures.110 En canvi, Amancio Cabrero –d’ORT– va declarar que l’objectiu fonamental de la reunió era «negociar la ruptura y en ningún caso la reforma».111 A la discrepància d’objectius s’unia una altra de mètode. I així, mentre les organitzacions reformistes defensaven la possibilitat de negociacions individuals o de grup amb el govern; en les organitzacions rupturistes predominava el criteri de la negociació conjunta.112 Finalment, es va acordar iniciar converses –això sí– condicionades a l’assumpció governamental de certes bases polítiques.113 Diverses comissions haurien d’elaborar els projectes de negociació, que canalitzaria una futura comissió de la POD i del govern.114 Aquest pols polític tingué conseqüències immediates i, a València, el governador civil imposà una multa de mig milió de pessetes a l’organitzador dels Premis Octubre, el qual –segons la nota oficial– havia consentit els al·legats dels representants de la Taula en favor de la ruptura i en contra de la reforma impulsada pel govern.115 Cal tenir en compte que la Taula era percebuda com un «membre preeminent» de la Plataforma d’Organismes Democràtics i, en conseqüència, un artífex principal de la seua estratègia negociadora.116
Els acords de Tenerife havien d’analitzar-se per Coordinación Democrática.117 Tanmateix, ni l’equip democratacristià, ni el bloc socialdemòcrata i liberal es van pronunciar d’immediat. Segons es deia, el cost d’una eventual campanya abstencionista suposaria una despesa de vora dos milions de pessetes.118 Ara bé, aquesta dilació estava directament relacionada amb els moviments que simultàniament s’estaven produint al si de l’aparell estatal. I és que el 18 de novembre les Corts van aprovar el projecte de llei per a la reforma política, la qual reconeixia la democràcia, la primacia de la llei i la sobirania popular. Amb aquesta darrera Llei Fonamental, els procuradors havien cancel·lat formalment el Franquisme.119 Eixe mateix dia, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics es va refermar en les seues condicions de suport al govern.120 També ho va fer la Taula, la qual va insistir en la seua principal demanda.121 A més a més, es va conèixer la resposta del govern al prec regionalista dels procuradors valencians en Corts. La instauració d’un règim autonòmic –més enllà de la possibilitat legal d’articular una associació interprovincial– havia d’esperar.122
Clarament, el govern s’havia imposat sobre les forces del continuisme nostàlgic i ara procedia –d’acord amb les organitzacions opositores disposades al possibilisme pactista– a minimitzar l’opció rupturista.123 Vicent Ventura considerava inevitable el triomf de l’esquema governamental i incitava l’assumpció d’una perspectiva electoral. Els comicis de 1977 anaven a ser cabdals i «per als partits que de debò són valencianistes, la unitat segueix essent necessària. Amb plataformes o sense».124 La reunió plenària de Coordinación Democrática posà en evidència la divisió entre les organitzacions favorables a la inhibició davant el referèndum i les que propugnaven una abstenció activa.125 Eixa mateixa nit, diversos artefactes explotaren contra quatre llibreries de Xàtiva, Saragossa, Albacete i Sevilla.126
L’exclusió valenciana
A finals de novembre, els integrants de Coordinación Democrática i de l’oposició reformista van celebrar una assemblea decisiva en la seu madrilenya del PSP.127 Havia arribat el moment de formalitzar el recolzament o el rebuig al govern. Per tal que el referèndum i les eleccions generals tingueren legitimitat democràtica, l’oposició exigia el compliment d’una sèrie de condicions. Entre elles es trobava la d’«institucionalizar políticamente todos los países y regiones integrantes del Estado español». Segons van manifestar a la premsa alguns dels reunits, es tractava de l’aspecte més problemàtic de l’acord. Els representants de la Taula –Josep Guia i Víctor Fuentes– van ser els únics que no van subscriure el document. Aquesta decisió anava a tindre unes conseqüències transcendentals. La Taula no havia aconseguit situar-se dins del perímetre del consens hegemònic. Aquell mateix dia, el govern va adoptar tres decisions rellevants: l’anunci de la visita dels reis a la regió valenciana, la renovació del concert econòmic amb Àlaba i el reconeixement oficial de l’Institut d’Estudis Catalans.128
Els esdeveniments es precipitaren i els últims dies del mes de novembre i els primers de desembre de 1976 van ser densos en decisions polítiques de llarg abast. Una vegada obtingut el recolzament a l’esquema reformista, el govern autoritzà la celebració del XXVII Congrés del PSOE.129 Es tractava del primer que se celebrava a Espanya des de la fi de la guerra civil. El rei Joan Carles va rebre en audiència les principals autoritats civils canàries.130 El valencià José Miguel Ortí Bordás –sotssecretari de governació– pronuncià una conferència en la qual alertava contra els qui pretenien «frenar el pacto» i instaurar un «pluralismo descontrolado y explosivo».131 Aquella mateixa vesprada els monarques aterraven a València. La visita oficial anava a prolongar-se durant quatre jornades especialment significatives.
L’endemà, 1 de desembre, es va celebrar en la seu madrilenya del PSP una altra cimera de l’oposició democràtica. La sessió va començar amb un succint informe de l’Equipo Demócrata Cristiano sobre la reunió mantinguda amb Suárez, els detalls de la qual les parts van acordar no difondre. Seguidament es va tractar la legalització del PCE i la conveniència que estiguera present en la comissió negociadora. Al no aconseguir-se un acord, l’assemblea va nomenar una comissió amb l’encàrrec de definir una estructura satisfactòria de l’òrgan negociador.132 En conéixer-se els criteris de conformació de la referida comissió, es van alçar les protestes de les instàncies unitàries valenciana i canària, així com la de les organitzacions declaradament rupturistes –PTE, MC i ORT.133 Finalment, la representació canària va acceptar la seua exclusió. No, en canvi, els representants de la Taula, Josep Lluís Albiñana –PSOE–, Josep Sos Sancho –PCV– i Josep Guía –PSAN. Tampoc, els membres dels citats grups de l’esquerra marxista.134 De res li va valdre a la Taula la seua sol·licitud expressa de formar part de l’ens negociador.135 Per la seua banda, el diari Avui qualificava d’excel·lent la representació de les «principals nacionalitats», minimitzava el cas de la Taula com un «problema diferent», afirmava –sense ser cert– que l’ens unitari «renuncia a un representant propi dins la comissió a fi de no bloquejar o retardar la seua formació» i anunciava que aquest «ratificarà probablement avui tot allò acordat, car se senten representats per la resta de representants de les altres nacionalitats».136 Pocs dies abans, Amadeu Fabregat –en una columna marcadament displicent– havia deixat escrit que «València no és res».137
El mateix dia en què s’acordava l’exclusió de la Taula de la comissió negociadora de la reforma política, el monarca signava el reial decret de cessió gratuïta del vell llit del Túria a l’Ajuntament de València.138 El president de la Diputació Provincial –Ignacio Carrau Leonarte– demanava la instauració d’un règim especial «que reconega una personalitat administrativa i política a la Diputació de la nostra Generalitat».139 I el vicepresident de la Cambra de Comerç de València –Julio Díez–reclamava l’estatut d’autonomia. Exactament quaranta anys abans, amb ocasió de la sessió de les Corts de la II República, reunides a València l’1 de desembre de 1936, estava previst que s’aprovara el projecte d’estatut d’autonomia de la regió valenciana. No va ser així, sense que transcendiren les raons del canvi sobtat en l’ordre del dia.140
Exclosa la Taula de la comissió negociadora i conclosa la visita règia, es va constituir el Partit Comunista del País Valencià.141 Aquesta filiació ja no tindria operativitat constituent. Les nacionalitats havien estat definides i llur capacitat negociadora havia sigut reconeguda. Triomfava l’argument que identificava els territoris amb una major consciència de classe amb els territoris amb una major consciència nacional. Al marge quedava la Taula i amb ella la regió valenciana. Emèrit Bono –qui acabava de guanyar una plaça de professor agregat d’Economia Política– exposava les idees del PCE al respecte. La instauració del socialisme havia de ser necessàriament progressiva i requeria de la superació d’una sèrie d’etapes. Primer, calia aconseguir el reconeixement dels drets polítics; després, els socials i –solament en últim termini– podia plantejar-se un canvi de l’estructura territorial de l’Estat. L’estatut valencià no era prioritari. La seua finalitat principal consistia en combatre la concentració espacial de la riquesa.
En absència de representants valencians, la Comissió dels Nou va iniciar els treballs preparatoris de les properes eleccions generals.142 Segons afirmà Vicent Ventura, «de la ruptura més o menys total s’ha passat a l’acceptació de les regles de joc imposades pel govern passant per damunt de la negociació, que mai no s’ha arribat a encetar». En la seua opinió, pel que fa als valencians, calia resistir i ser tenaç: «ningú deu acceptar que el cor dels Països Catalans sia a Barcelona. Ara com ara, ja es veu que no hi és a la Rambla; és al sud del Sénia, que és on més falta ens fa».143 La Taula va organitzar diversos actes en favor de l’abstenció de cara al referèndum de la reforma política que van ser durament reprimits per la policia.144 Però, els resultats de la campanya abstencionista foren tan pobres com a la resta de l’Estat.145 Una vegada coneguts, la Plataforma d’Organismes Democràtics no es reuní per falta de quòrum.146 Això sí, una representació valenciana atorgà una roda de premsa a Madrid. Alfons Cucó –PSPV– denuncià la injustícia comesa amb el País Valencià, el qual havia experimentat –digué– una intensa maduració en la seua consciència col·lectiva. I Vicent Ruiz Monrabal –UDPV– criticà la comissió negociadora, la qual –afirmà– «no representa el País Valencià ni ideològicament parlant ni territorialment parlant».147 Aquest acte de protesta va coincidir amb un homenatge a Joan Fuster, celebrat en l’Instituto Nacional de Enseñanza Media de Sueca. Alfons Cucó destacà la «lucidesa i la perseverança» de l’assagista. Ernest Lluch subratllà que Fuster havia aportat al «valencianisme sentimental un model explicatiu del desenvolupament econòmic del País Valencià, la certesa del qual ha estat comprovada dissortadament». Per la seua banda, Joaquim Molas comparà la poesia de Fuster amb la d’altres «catalans perifèrics» com ara Vicent Andrés Estellés. Enviaren escrits d’adhesió Antonio Buero Vallejo, Enrique Tierno Galván i Josep Melià. Parlaren els representants d’UDPV, PSPV, PCV, PCPV, MCPV, PSAN, JSAN i del PDPV. També Manuel Broseta i Vicent Ventura. Javier Paniagua –director de l’institut– anuncià el canvi de nom del centre, el qual per acord unànime del claustre de professors, passaria a denominar-se «Joan Fuster». Tancà l’acte l’homenatjat qui va declarar que havia dedicat tota la seua vida a una idea clara: la defensa de la cultura catalana.148
L’endemà mateix Adolfo Suárez va rebre Enrique Tierno Galván i Jordi Pujol. El punt seté de les condicions plantejades per l’oposició –referit a les nacionalitats i regions– va ser el més extensament tractat. Pujol –qui havia rebut el suport actiu del PSUC per tal de formar part de la comissió negociadora– va declarar que assumia «personalmente las reivindicaciones de la Taula valenciana, haciéndose eco de sus protestas».149 La Diputació Provincial de València aprovà una moció en la qual demanava al govern la creació d’una comissió d’estudi del règim autonòmic valencià i un tracte equivalent al reconegut al País Basc, Catalunya i Galícia.150 Per la seua banda, la Taula va fer públic el seu rebuig a la comissió negociadora per considerar que no representava els «interessos del poble valencià».151
La Taula havia intentat convèncer els altres organismes de l’oposició de la validesa de la seua principal reivindicació: la instauració d’una Generalitat valenciana provisional. En Coordinación Democrática va prevaldre no obstant la idea de restaurar certes institucions regionals vigents durant la II República. D’aquesta manera, l’ens unitari d’àmbit estatal desatenia una les aportacions intel·lectuals més recents de la crítica al marxisme ortodox: que, al marge dels precedents, es podien instituir noves regles i noves formes socials.152 L’òrgan unitari valencià tampoc va aconseguir contrarestar un altre argument: la invocada insuficient consciència regional dels valencians. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte que, durant els mesos de juliol i agost de 1976, es va realitzar un ampli estudi patrocinat per l’Instituto de la Opinión Pública. Les conclusions –que no serien publicades fins les darreries de 1977– assenyalaven que València era –juntament amb Barcelona, Canàries i País Basc-Navarra– una de les regions més autonomistes de l’Estat.153 La categoria de «consciència de classe» –estretament vinculada a l’arrelament social i influència ideològica del partit comunista sobre els individus– actuava en paral·lel a la de «consciència regional» en contra dels plantejaments de la Taula. El PCE tan sols reconeixia l’existència de tres nacionalitats històriques. Aquestes coincidien amb els tres territoris on el comunisme s’articulava orgànicament a través de partits autònoms –PSUC, Partit Comunista de Galícia i Partit Comunista d’Euskadi–. Emèrit Bono es va referir en aquests termes a la qüestió:
[…] el País Valencià no és una nacionalitat per al PCE, malgrat que pot arribar a ésser-ho amb el temps […] I la raó fonamental d’aquesta creença és el fet que el País Valencià no ha arribat encara a la plena maduresa de la seua consciència nacional.
El PCE pensa que els objectius de la Taula pel que fa a l’autonomia del País Valencià es poden aconseguir millor mitjançant la «ruptura pactada». Què vol dir això? Doncs vol dir que l’oposició democràtica pacta amb un sector important del franquisme un procés constituent. […] L’Estatut i la Generalitat segueixen essent els objectius del PCE al País Valencià, només que, degut a la nova correlació de forces –la «ruptura pactada»–, doncs ha calgut modificar la manera d’arribar-hi. I la modificació rau en el fet que en lloc d’ésser el Govern Provisional del País Valencià seria el Govern de coalició de Madrid que engegaria el procés constituent valencià.154
Per la seua banda, Manuel Broseta afirmà que sempre havia defensat la impossibilitat de sincronitzar democràcia i autonomia, atesos els problemes insalvables que aquesta pretensió comportava. En primer lloc, perquè complicava la creació d’un estat democràtic, cas de generalitzar-se –com es temia a Madrid i Barcelona– la voluntat autonomista. També, a causa de la insuficient consciència nacional valenciana. A la seua manera de veure, l’única alternativa passava per pactar amb totes les forces democràtiques l’establiment d’un marc estatutari inicial de mínims, que permetera de divulgar les característiques de l’autonomia i els seus avantatges, en vistes a una futura consulta electoral sobre l’estatut.155
Conclusió
L’intent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de participar activament en el procés de reforma política espanyola va quedar frustrat. En 1976, les forces democràtiques valencianes havien estat les úniques en articular un únic ens autònom d’acció política coordinada. La generalització –a nivell estatal i regional– i la sincronia –de manera simultània i no progressiva– de la ruptura democràtica i de la conformació de governs provisionals van constituir una demanda de la Taula, constant i polèmica. Des d’aquesta òptica ha de llegir-se la reclamació d’una Generalitat i d’un estatut d’autonomia provisionals, des del moment del trencament amb l’autoritarisme franquista.
Així mateix, l’opció estratègica per una negociació d’àmplia base política i territorial, a escala estatal, responia al substrat autogestionari de bona part de les organitzacions de la Taula, que va ser percebuda com un dels artífex principals de l’efímera Plataforma d’Organismes Democràtics.
Com hem vist, tota una altra dinàmica acabà imposant-se. El reconeixement de la legitimitat del segon govern de la monarquia –el reformisme– i la restricció pactista –els moderats– esdevingueren, amb el suport actiu del PCE i dels nacionalistes catalans, bascos i gallecs, els elements clau del nou equilibri polític, el qual –amb continus ajustos–ha perviscut hegemònic pràcticament fins l’actualitat. L’origen de la postergació constituent valenciana cal cercar-lo en aquelles desateses reclamacions plantejades l’any 1976.
Annex
Per l’autonomia del País Valencià 156
La discrepància expressada per nosaltres gira entorn de l’acceptació per part de l’Assemblea de Catalunya de la formulació específica segons la qual la lluita per l’autonomia del País Valencià ha d’expressar-se forçosament amb la formació, al moment de la ruptura democràtica, d’un govern provisional de la Generalitat valenciana.
Aquest compromís, sostingut amb conseqüència solidària en cas de ser adoptat, portaria de fet l’Assemblea de Catalunya a considerar que no hi ha ruptura democràtica a nivell d’estat sense govern autonòmic del País Valencià.
No creiem que una anàlisi seriosa de la correlació de forces que es manifesta en el marc polític actual permeti exigir com element irrenunciable de la ruptura l’esmentada condició. Més encara si tenim en compte que, tot i valorar els importants avenços que s’han produït en el grau de consciència del problema dintre del poble valencià, l’exigència d’una expressió institucional concreta no ha passat per l’experiència històrica d’una confirmació lliurement i voluntàriament expressada a través d’un pronunciament democràtic, necessàriament precedit d’un període en el qual la informació pugui ser divulgada sense cap entrebanc.
Fer de reivindicacions genèricament justes condicions conjunturals irrenunciables pot ésser una política de testimoni, però no una eina per modificar la realitat. Més aviat pot resultar contraproduent de cara a l’objectiu proposat.
Hom pot preguntar-se qui ajuda més a les forces valencianes i a la Taula a avançar cap a l’autonomia efectiva: aquells que aplaudeixen posicions maximalistes que poden ser avui un entrebanc en la consecució de la ruptura pactada, o aquells que, com els comunistes catalans, afavorim posicions de serenitat i realisme que poden donar a la pròpia Taula del País Valencià una capacitat negociadora més gran i més madura i assegurar millor la pròpia presencia valenciana en tot el procés unitari cap a la democràcia i cap a la conquesta de l’autonomia.
En aquest cas, l’avenç cap a l’autonomia del País Valencià passa per la consecució de la ruptura i no la ruptura per l’autonomia. La inversió dels termes pot col·locar les instàncies unitàries que ho facin al marge de la realitat política del moment i dificultar la cristal·lització del pacte per la ruptura i, contra la seua voluntat, facilitar la tasca dels qui esgrimeixen objectius avui maximalistes per negociar no la ruptura, sinó la reforma, en millors condicions.
