Читать книгу: «La infanticida», страница 3

ÀNIMES MUDES
[D’Ombrívoles, 1904]

Els Perons i els Xuriguers tenien els camps que es tocaven, i d’aquest veïnatge havia vingut, molts anys enrera, la renyina de les dues famílies. Per a esbrinar qui tenia major dret sobre el camí que enmig dels dos camps passava, els rebesavis tingueren fortes disputes, van anar per justícia, van gastar tots els llurs possibles pledejant, per a venir a quedar a fi de comptes amb el camí en comú com l’havien tingut sempre, i a més també, en comú, un rancor africà, feréstec, que amb la vida s’anà trametent de generació en generació, sense que els anys ni les venjances poguessin aplacar-lo. Aquells Capulets i Montescs de barretina i calces de vellut no van arribar pas a fer vessar la sang aliena per mor de llurs diferències, però més d’un cop van espurnar-les amb la pròpia.

Les coses anaven així. Un dia qualsevol es trobaven, per exemple, els melons de can Xuriguer trinxats i fets pastetes sobre mateix del camp: l’amo dels melons, bo i bramant de quimera de dents endintre, cloïa el bec sense deixar escapar un sol mot comprometedor, mes un altre dia certa ventada misteriosa tirava les garbes del veí dins del rec, que se les enduia aigua avall pressurosament. Aleshores el propietari de les garbes es contemplava la collita perduda, contentant-se amb mig riure fellonament, però també en silenci... Mes, temps corrent, una perdigonada engegada de Déu sabia on, arreplegava distret un Xuriguer i li deixava les anques trepades com un cuiro de garbell, i més tard la pedrada d’un foner invisible buidava un ull a la petita de can Peró mentre s’estava engegant tranquil·lament els porcells.

Tothom endevinava de seguida d’on havien eixit tret i pedrada, però cada u s’ho guardava per ell, discorrent amb fraternal filosofia que no es feien pas de sa pell les tiretes i que lo lògic era deixar que qui tot sol s’embrancava, tot sol s’escatís.

I d’aquest aire era com anava perllongant-se per anys i panys aquella rancúnia bestial, que Déu sap com i quan hauria tingut fi si d’improvís no s’hi hagués barrejat l’arranjador de sempre.

Això s’escaigué quan les dues cases, vingudes a menys de resultes dels plets, no conservaven de llurs antics béns de menestralets altra cosa que aquells respectius camps de disputes, eternalment separats pel fatídic camí que corria enmig d’ells. I com que no tenien res més, en aquells camps s’havien de passar Perons i Xuriguers la vida, gratant-hi de sol a sol per a fer-los llevar el seu pa de cada dia; per lo que, veient-se els uns als altres sense parar, i espiant, espiant, l’hereu Peró reparà, sense voler, que la pubilla del veí —la Xuriguera, com li deia desdenyosament—, a més d’ésser una daina per al treball, xiulava millor que les merles quan xiulava per a fer malícia an ell, i la pubilla, al seu torn, es confessà a si mateixa que si en Peró no hagués estat qui era ni hagués posat aquella cara tan mofeta quan se la mirava an ella, hauria estat un galant minyó capaç de fer fer un pensamentot a qualsevol noia.

I del punt avall en què tal cosa es confessà la pubilla, ben creguda de que ho feia per enrabiar l’hereu, se passava les hores refilant alegrement, amb una alegria encomanadissa d’ocell a trenc de primavera; i ell, l’hereu, escoltant-se-la, reia tot sol, amb una rialleta que se li escapava d’ella mateixa i que el xicot hauria jurat que era una mofa endimoniada; i les ullades salvatgines que per tant temps s’havien creuat d’una banda a l’altra de camí, després anaven i venien encara més sovint, però totes recatades com si es donessin vergonya de no mantenir prou viva la malícia tradicional.

En aquestes, l’hereuet entrà en quinta i li tocà mal número. Una veïna sedassera s’apressà a innovar-ho als Xuriguers.

—¿No ho sabeu pas? El d’en Peró ha tret negre!

Els pares Xuriguers van tenir grossa alegria; mes la pubilla trasmudà el color com si anés a caure en basca. I aquell dia, treballant en el camp tota soleta, no es recordà de xiular gens, contentant-se d’aixafar els terrossos amb tal braó que ni que fossin mals esperits que li eixissin de la terra. Després, arribada l’hora de berenar, en lloc de seure en l’altre cap de camp, com feia sempre, s’assegué distretament ran del camí i al cim mateix del marge. En Peró, que s’estava tot just de l’altra banda, quedà estranyat, guaitant-se-la; van creuar una mirada, van enrojolar tots dos vivament i, baixant el cap de pressa, van posarse a menjar cadascú del seu recapte.

D’aquella hora ençà, tantes voltes com se trobaren els dos minyons solets en sa peça respectiva, passà lo mateix: s’asseien prop del marge, es donaven cop d’ull, quedaven vermells com cireres i es posaven a berenar calladament.

Així passaren dies i mesades. El tifus enllitegà la pubilla i poc després el Govern cridà l’hereu. Ell marxà, passant més de tres anys fora de la seva terra. Ella va curar-se després d’encomanar la malaltia al seu pare, que d’aquella morí.

Quan el noi Peró tornà de soldat, va saber que la pubilla era casada i emmainadada. Com mancava un home en la casa, la mare no havia deixat en pau la filla fins que n’hi dugué un. Aleshores el noi Peró descobrí que el seu poble era molt lleig, i, si no hagués estat pel dir de la gent, se n’hauria entornat a servir el rei.

La primera vegada, després de l’absència, que els dos veïns van trobar-se en el camp, ni es gosaven mirar, com si una barrera més grossa que l’antiga s’hagués adreçat enmig d’ells. Amb tot, després de vacil·lar, l’instint pogué més que la vergonya i es contemplaren com espantats, amb una estranyesa tota desolada. I ella trobà que ell s’havia tornat esprimatxat i groc i que la seva cara tenia un aire foraster, i ell notà que ella anava esparracada i descalça i que la grossesa la desfigurava tota. Mes, com tres anys enrera, després de guaitar-se, també van enrojolar i també van abaixar el cap confosos.

L’àvia Perona, veient que es feia vella, cercà una jove. L’hereu no tenia casera, però calia una altra dona a la casa, i va portar-hi la que agradava a la mare.

I passaren més anys, molts anys...

Al poble ja no es parlava de les renyines de Perons i Xuriguers: havien passat a contes de velles. Tan sols qualque volta la Bòrnia de can Peró, recordant altres temps, solia dir amb despit:

—Si el cagall del nebot tingués sang en les venes, ja l’haurien pagat, aquells, l’ull que em van perdre!

I les comares del veïnat trobaven que la Bòrnia tenia raó i que el cagall del nebot era un pobre home que no servia per a pondre ni per a covar.

Mes l’hereu no se’n dava compte —o ho feia veure—, d’aquelles opinions, i, feiner i reposat, se passava de sol a sol en el camp, ullejant silenciosament cap al dels veïns sempre que s’esqueia a ésser-hi la mestressa, eternalment estripada i descalça i eternalment grossa d’una grossesa despietada de bèstia de cria, de vaca a lloguer. I la pubilla feia lo mateix que l’hereu: la pobra merla esplomissada ja no sentia enveges de cantar, mes encara era sensible al reclam i els ulls se li anaven sovint, sense donar-se’n compte, cap a l’altra banda de camí, tots carregats d’una grossa tristor afadigada.

I, així, sempre atrets per secreta simpatia i sempre aterrats per l’estranya mudesa de les llurs ànimes, aquells dos éssers pròxims i apartats alhora com llurs mateixos camps, arribaren a vells sense haver descanviat entre ells altra cosa que esguards vergonyosos.

Potser mai havien arribat a capir-ho, que s’estimaven de bo de bo: com el bou el jou, duien ells la vida, distretament, sense donar-se’n compte ni somiar en deslliurar-se d’aquella pesantor que els feia baixar el coll i no els deixava veure més que l’estretor del solc que obrien.

Un dia començà a córrer pel poble que a casa en Xuriguer hi havia gran brega sorda. Se deia que el pubill era una mala arna. Gasiu i verinós, com no havia dut a la casa més que la roba de l’esquena, quan vegé que la pubilla, escorxada de treballar i de posar fills al món a tall de bèstia, perdia la fortalesa, tingué por de que se n’anés deixant-lo despullat i a mercè del noi, i començà a grunyir perquè ella l’assegurés. Però la pubilla, que anys feia que no el podia veure pel seu mal geni i la seva gasiveria, s’entossudí en no fer-li papers, per a revenjar-se. D’aquí venien les raons, que van acabar en poc temps amb la poca salut d’ella, que s’emmalaltí d’una llarga i migranyosa malaltia, que li deixà les galtes begudes, els ulls ensotats en les conques, les cames desnerides com canyelles i el ventre inflat per la hidropesia, última grossesa sense fruit que encara en els darrers camins li distenia els flancs com una terrible ironia del destí.

Ella conegué que no podia durar gaire.

—La terra em crida —deia a les veïnes. I per a estar disposta a reintegrar-s’hi en qualsevol hora, aprofità les darreres forces que li quedaven per a anar despedint-se de tot allò que havia estimat.

Tocà la reva al camp, on feia temps que no havia estat; i una bella tarda d’octubre, en què els xerics d’aucells i les tebiors estiuenques se rebolcaven encara per damunt de les terres fosques i nues, l’avi Peró —ja feia anys que ningú li deia hereu— se la vegé atravessant lentament el camí, tot bleixant i ofegant-se. L’avi es quedà parat: amb una mica més no l’hauria coneguda, tan trasmudada estava. I apoiant les mans clivellades sobre el mànec del bigot i adreçant una mica l’esquena que mig segle de treball seguit havia vinclat sobre la terra, l’avi se la guaità llargament, llargament...

Quan tornà a brandar l’eina per a seguir la tasca, tenia els ulls vermells, i una mena de cosa, com un animaló porfidiós, li escarbotejava per dins del païdor; i, tal com anys enrera la seva veïna, ell aleshores, no sabent com esbargir de si aquell rau-rau somort de la pena, se posà a esclafar els terrossos amb més braó que si fossin mals esperits que eixissin de la terra.

Quan aixecà el cap notà que en l’altre camp, a més de la pubilla, hi havia el mal arna del pubill. Ella s’estava asseguda en un redòs de marge, i ell, prop seu, estricolejava caraencès com un perdigot, i deixant a cada punt de cavar per a bracejar i donar cops de peu a terra. L’avi Peró tornà a estantolar-se amb el mànec de l’eina.

—¿Vols-t’hi jugar alguna cosa que ja li parla de les deixes? —es digué—. Mala sang de Judes! Quan veu que la infeliça és més de l’altre món que d’aquest!...

I una rauxa de llàstima l’entendreí tot, no sabent treure des d’aleshores els ulls del camp del costat. El pubill seguia pledejant, i ella, amb el cap sobre el pit i groga com una difunta, no es movia ni li tornava contesta, mateix que no el sentís. De sobte quelcom com una bala ferí enmig del pit l’avi Peró; un tel vermell li tapà la vista i el bigot li fugí de les mans; després...

Ni ell mateix hauria pogut dir com va anar la cosa ni quina força misteriosa el llançà d’un camp a l’altre. Lo únic que sabia era que d’improvís s’havia trobat agarbonat amb el pubill, aixafant-lo amb l’estreta dels seus braços i escumejant-li amb ràbia sobre el rostre.

—Bacó, més que bacó! Pegar a la dona!

Els dos vells estaven blancs d’ira i tremolaven de cap a peus; van guaitar-se per més d’un minut fixament: l’un baldat de sorpresa, amb els ulls rodons i estúpids com ulls de peix, i l’altre, terrible, clavant-li els seus mateix que dards roents. Quan pogué revenir i ésser mestre altre cop de la seva paraula, l’avi Peró, acotant el cap com una fera que va a envestir i amenaçant l’altre amb la forqueta dels seus cinc dits eixamplats, brunzí sordament:

—Si la toques mai més amb un caire d’ungla, t’estripo de dalt a baix! Com hi ha Déu al cel!

I, fent mitja volta, el deixà en sec. Llavors reparà la pubilla que, immòbil, amb les mans juntes angoixosament i els llavis com la cera, se’ls mirava espantada. L’avi sentí un surt, tingué un moment de dubte, i de sobte, arrencant, sortí del camp a llargues gambades, com si l’empaitessin. La dona es posà les mans a la cara i esclatà un gran sanglot.

I l’avi Peró i la pubilla Xuriguera se n’anaren a l’altre món sense haver-se dit una sola paraula.