Читать книгу: «La Mallorca de 1812 i el pare Traggia», страница 2
2. L’INICI DE LA JUNTA SUPREMA I EL CONTROL DE LA SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIAL, DE JUNY DE 1808 AL PRINCIPI DE 1809
Els historiadors han relatat amb detall els fets ocorreguts aquests dies i com es va formar la primera Junta Suprema de Mallorca. Però, curiosament, mai no se n’ha analitzat a fons la composició. Alguns suggereixen que fins l’arribada d’Isidoro de Antillón a l’illa, o fins i tot un poc després, aquesta era de caire més bé conservador. Per exemple, per a Antoni Moliner fou a partir de juny de 1811 quan hi comencen a dominar els elements liberals a l’illa (Moliner, 1980: 206). Per això, sense entrar ara en una anàlisi en profunditat, sí que podem fer-ne una d’individual de cadascun dels membres de la primera Junta –per agafar-ne una de concreta, ja que al cap de poc temps hi va començar a haver canvis, per dimissions o trasllats– i en la mesura d’allò més possible, classificar-los. Hi ha personatges que per a nosaltres, avui, són prou coneguts, com el comte d’Ayamans, els Montis o el bisbe Nadal, dels quals sabem quines eren les seves idees. D’altres, tindrem en compte les opinions sobre ells, dels seus conciutadans, les llistes de subscriptors a papers periòdics i les signatures que es van realitzar a l’època, un poc més endavant, sobretot per donar suport a la Constitució o a l’abolició de la Inquisició. I dels que no comptam amb cap referència, així ho constatarem.
Per una banda, agruparem els partidaris de reformes, alhora il·lustrats o futurs liberals. Si més no, hi podem comptar dels 28 membres de la Junta del dia 1 de juny els següents: Joan O’Neylle, general segon; Bernat Nadal, bisbe; Antoni Evinent, canonge; Nicolau Campaner, oïdor; José de Jaudenes, intendent; Ignacio Pablo Sandino, regidor, primer batle i jutge; Josep Togores, regidor i comte d’Ayamans; Gregori Bonet (Bonico), síndic forense de Santanyí (Ses Salines); Antoni Montis, marquès de la Bastida; Tomàs Verí; Bernat Contestí, del Consolat de Comerç; Joan Burgués Zaforteza, del Reial Consolat; Miguel de Victorica, fiscal inquisidor; i Esteve Bonet, notari. En total, 14.
Per l’altra, podem concretar amb l’afinitat més conservadora a Joan Miquel Vives, capità general i president de la Junta; el vescomte de Fontagna; Domingo Mariano Traggia, mariscal de camp i marquès del Palacio; Nicolás Cava, regent; Joan Dameto; Josep Cotoner, regidor; Antonio Aguirre, comandant militar de Marina i Felip Puigserver, dominic. En total, 8.
De moment no podem definir a Francisco Cuesta, comandant d’artilleria; Joan Despuig, xantre; Francesc Rossiyol Sagranada, regidor; Antoni Pons, síndic de Sóller; Benet Capó, consolat de Comerç –el qual, per cert, morí al cap de molt poc temps–; i Antoni Tomàs, provincial franciscà. En total 6.
Així, es constata que la primera Junta Suprema de conservadora, ho era poc. Per tant, la pregunta a fer-se és: en realitat, era també tan conservadora com se’ns ha transmès la Mallorca de 1808?
Sembla que l’evidència de la composició de la Junta apunta diferent; i això tindria un cert sentit. En primer lloc, per la continuïtat de la tasca iniciada pels il·lustrats, mitjançant la Societat Econòmica, i la conjunció d’interessos d’aquesta amb un sector comercial i agrícola –no només expressats en l’interrogatori del ministre Soler, sinó a altres documents de l’època on clarament s’advoca per les tesis del nou liberalisme econòmic (Valenciano, 2007). En segon lloc, perquè no hem trobat en papers públics cap resistència inicial a aquests focus civil d’il·lustrats, ni cap resident civil mallorquí conegut que es fes abanderat de l’absolutisme. I en tercer lloc, perquè donaria una explicació més plausible als fets que van ocórrer amb posterioritat –l’existència d’un sector liberal fort a l’illa, que no es pot improvisar d’un dia per l’altre, ni es pot explicar per mor de l’arribada d’una persona o la simple publicació d’un paper periòdic.
No ens hem d’enganyar: una persona no canvia de mentalitat ni d’un dia per l’altre ni per haver llegit, de sobte, el titular o l’escrit d’un periòdic. I aquest fet també explicaria per què el mes de juliol de 1808 aparegueren pasquins on s’atacava els membres de tendència «liberal» de la Junta, com a l’inquisidor Victorica o al general O’Neylle (Llabres Bernal, 1958: 179), i el mes d’agost contra membres de la Junta. Si realment la Junta hagués estat conservadora, quin sentit tindria una reacció en contra d’una minoria amb pasquins si es controla el poder? ¿O com s’explicaria que a la primera reunió els més coneguts membres conservadors, com ara el marquès del Palacio, en un dels primers debats seriosos que es van produir defensassin la repressió contra els moviments populars i van quedar en minoria (Llabres, 1958: 160)? Finalment, per acabar aquesta anàlisi de la Junta, cal fer observar que hi participava l’estament militar, l’Església, l’Ajuntament, les illes menors, el Consolat de Comerç i el Consolat Reial; però, no hi veiem –com sí passa en altres Juntes– els gremis, alguns dels quals donaren suport a l’absolutisme l’abril de 1813. Per què?
Passem a un altre aspecte: l’ordre públic. Per a la Junta, com a nou poder establert, l’ordre públic fou un dels primer problemes seriosos als quals s’hagué d’enfrontar. I un segon factor a remarcar és que és un fet constatable que aquells dies de primavera de 1808 hi havia una pressió popular forta. Altra cosa és conèixer on i com es gestava, si hi havia algú o alguns que la movien i en funció de quins interessos. Així, la qüestió que ens plantegem és: com hauria pogut una Junta desconnectada socialment i aliena a les opinions de la gent controlar la situació?
A la segona reunió de la Junta Suprema de dia 1 de juny Josep Togores posava en coneixement del president de la Junta Suprema, Joan Miquel Vives, que l’Ajuntament a proposta del «públic» demanava que Esteve Bonet, síndic personer, s’hi integràs com a representant. I així es decidí. Recordem que prèviament Esteve Bonet, instat també per gent que l’anà a cercar a casa seva, ja s’havia dirigit a la Junta en nom del poble –era el síndic personer de Palma i també que era partidari de les noves idees pro-reformistes.
En aquells moments la situació era un tant caòtica, les autoritats cabdals de la corona havien desaparegut i s’havia creat de bell nou un nou poder: la Junta. I és també precisament en aquestes situacions de canvi quan sorgeixen personatges, abans anònims, que per diferents motius intenten moure aquella «massa de gent» envers els seus interessos. Se n’aprofiten que la sensibilitat de la gent està a flor de pell i qualsevol rumor descabdellat es pot fer passar per un fet. I és en aquests casos quan les autoritats tenen un greu problema d’ordre públic –de control–, i sempre es triga un cert temps a rebaixar l’efervescència popular. Així, per exemple, un dia de final de juny es difongué el rumor que s’havia insubordinat part de la tropa, sobre la qual cosa informà l’inquisidor Victorica a la Junta de dia 29 de juny, la qual estudià la situació i adoptà les mesures per afrontar situacions d’aquests tipus a la sessió del 27 d’agost.
Alguns historiadors esmenten (com ara Antoni Moliner o Miguel Ferrer) uns aldarulls del mes de juny contra francesos arrelats a Palma, cosa que consta en un informe de la Junta Suprema de la sessió de dia 16 de setembre. Però, potser per entendre més quin era l’ambient de carrer d’aquells dies tan entremaliats, ho aconseguirem analitzant un cas, el del dia 23 de juny, on es van produir robatoris i destrosses de propietats de francesos a Palma. A l’Arxiu Militar de Palma s’hi pot trobar l’expedient del capità del vaixell Virgen del Carmen, Causa criminal contra D. Félix Merino, Capitán que dice ser de Voluntarios de Alicante, por sospechas de haver sido parte principal en varias conmociones tanto aquí como en la península el año 1808. Fiscal S. D. Guillermo de Montis, teniente coronel de Infanteria agregado al 2.º de Mallorca. Aquesta causa s’inicià al poc temps dels fets dels robatoris i amb data del mes de juliol l’expedient ja estava en marxa, el fiscal hi treballava i ja hi trobam declaracions de testimonis. Al capità del vaixell, Fèlix Merino, el van dur a la presó preventivament i la seva detenció fou degut a que «era voz pública que los marineros valencianos al mando del capitán Félix Merino fueron los que movieron el alboroto y robo de los franceses». Sembla ser que la cosa s’inicià a una taverna de la plaça de Santa Eulàlia, on començarem els mariners a convidar a beure a joves tot i incitant-los a sortir al carrer de gresca. Un cop al carrer s’hi anà ajuntant gent i es dirigiren a cases d’alguns comerciants francesos coneguts. Un testimoni, Ferran Muntaner, conta el següent:
llegando al parage se encontró con más de trescientas personas amotinadas e introduciéndose assia la puerta de francés vio que en ella había algunos muchachos pegando patadas. Que el testigo les dijo que dexaran esta casa, que aquello no era querer tener cerrados los franceses y sí quererles robar (...) pasando un muchacho por delante el que declara, le pegó un percotado sin hacerle daño y le dijo vete a tu casa y (...) volbiendo la cara salió un hombre animado a la puerta del dicho francés, y el testigo le dijo que no le había pegado por hacerle daño y sí para que se fuese a sus queaceres y entonces aquel hombre le dijo: «¿Que no sabe lo que ha sucedido en Ivisa, Valencia y Cartagena?, pregúntelo al capitán que lo hemos presenciado todo», y el testigo diciéndole que dejase estar aquello que no era justo que les robasen sus haciendas, les contextó que la cabra siempre tirava al monte y si el testigo acía la causa de los franceses...,
amenaçant-lo finalment amb el fet que comptava amb quaranta homes armats. Un altre testimoni, a part de la declaració de Muntaner, hi afegeix en boca d’un dels mariners: «que ellos haran lo que no han hecho los mallorquines». La causa continuà i com que la justícia segons quins casos era lenta, aquesta finalment sobreeixí la causa per la deteriorada salut del presoner de la torre de l’Àngel al cap de quatre anys:
Se sobresea la prosecución de esta causa formada contra D. Félix Merino en el estado en que se halla. Y por lo que resulta de ella se prevenga a dicho Merino que dentro el término de quinze días salga de esta isla, sin poder durante las actuales circunstancias bolver a ella, ni en las dos adyacentes Menorca e Yviza. Sgt. Antonio de Gregorio, comandante general. Palma 14 de febrero de 1812 (AHMP, Causas, caixa 254, núm. 3987).
Com es pot veure, en una situació de convulsió social, els motius pels quals es pot conduir a un conjunt de persones en un estat d’eufòria són molt variats. I les mesures de la Junta per protegir les propietats i els ciutadans francesos a Palma no aconseguiren tot el seu efecte desitjat aquells dies. Amb tot i això, controlaven la situació. Malgrat tot, podem constatar que aquests moviments no tenien res a veure amb cap posició política ni ideològica. La sensibilitat popular durant 1808 i la primera part de 1809 estava a flor de pell i no tenim més notícies d’aldarulls fins el mes de febrer de 1809. Certament que al principi la situació fou tan confusa que l’ordre públic es convertí en una qüestió prioritària per a la Junta Suprema. Així, Llabrés Bernal ens informa que el 10 de juny de 1808
con motivo de ser frecuentes los pasquines que se fijan de noche y con descrédito de personas poco acreedoras a la injusticia que se les hace, ha impuesto la Suprema Junta pena de la vida al que se atreviese en lo sucesivo a poner o a fijar pasquines (Labres, 1958: 166).
Aquesta ordre, com hem vist no significà que no se’n possassin més. Ara bé, a partir del mes setembre no comptam amb més notícies sobre la seva presència.
Al cap d’uns quants mesos, al principi de 1809, els problemes foren diferents. Els explicita el comte d’Ayamans en un ofici que transcriu Antoni Moliner, de Josep Togores a Martín de Garay (secretari d’Estat de la Junta Central aleshores), sobre el malestar que encara existia en el poble, ara, per l’arribada de catalans refugiats a l’illa i per l’oposició als descendents dels jueus (xuetes):
La venida de prisioneros franceses y de malhechores de Cataluña anunciada en dos Reales ordenes que recibió este Comandante General nos pone en grande apuro, pues no tenemos casas fuertes donde custodiarlos, y empieza el pueblo a estar disgustado contra los catalanes porque se vienen muchos del Principado, y porque cunden mil noticias todos los días (...) Hasta ahora no se ha alterado la tranquilidad pública, aunque dos o tres veces estuvo muy amenazado por lo que expusimos, en 23 de enero, por la entrada de los catalanes y por la opinión que se tiene contra una clase de gentes llamado de la calle, descendientes de judíos, opinión que no ha podido sofocar las sabias órdenes de S.M. que se han expedido para igualarlos con los demás vecinos honrados. Palma a 8 de marzo de 1809 (Moliner, 1980: 163).
La causa de l’arribada dels primers refugiats catalans fou la ruptura a mitjan desembre de 1808 del front del Llobregat, amb la derrota de les nostres tropes. Al port de Sóller un bon dia comparegueren amb gent mallorquina que fugia també per mor de la derrota. Alguns d’ells venien via Tarragona amb diversos oficials mallorquins que foren mal rebuts (Llabrés, 1958: 203). I per controlar el flux de refugiats al cap de poc la Junta comissionà un vocal, Ramon Villalonga, a principi de gener de 1809, per examinar els passatgers que arribaven a l’illa des del continent, interessant-se per la seva procedència, sexe, qualitat, ofici, edat, destí i on s’havien d’allotjar (Llabrés, 1958: 209). A més, també, crearen una comissió formada per Ramon Villalonga i Miguel de Victorica per controlar la correspondència estrangera enviada a Mallorca des de les zones ocupades pels francesos (Moliner, 1980: 191). És a dir, que estaven sobre els problemes i, si més no, intentaven controlar la situació.
El segon problema al qual fa referència el comte d’Ayamans en el seu ofici és el del conflicte amb els xuetes. El 24 de febrer del mateix any 1809 –detalla en els fets Miquel Ferrer–, mor un milicià en mans d’una persona descendent de jueus conversos (Ferrer, 1974: 414). I al cap de gairebé un mes apareixia per Mallorca un contingent de 4.000 presoners francesos que foren traslladats a l’illa de Cabrera (Llabrés, 1958: 221). No trobarem cap més problema greu d’ordre públic fins el 1810, el 12 de març, a causa en part de l’odi que ja professava la gent en contra dels francesos per mor de la guerra, que també és prou conegut i relatat. La guspira de l’avalot fou el rumor que un oficial francès havia tirat unes pedres a unes monges. Després, es buscava la conseqüent reacció popular. Al final es descobrí que tot era un simple muntatge (Oliver, 1901: 325).
Òbviament que una situació de guerra no és una situació normal. Si a això hi afegim que el nombre de refugiats s’anava incrementant paulatinament a l’illa, podem imaginar que la situació devia ser més tensa que l’acostumada abans de la guerra. Però, això tampoc no significa que la tensió fos deguda a la situació política que travessava el país. Després d’aquest darrer aldarull, Antoni Moliner sentencia:
A partir de 1810 el pueblo mallorquín permaneció casi ausente de la vida política de la isla, precisamente cuando la lucha ideológica se manifestaba en su máximo esplendor en los escritos y periódicos de estos años. Tan sólo el pueblo participó activamente en los llamados «alborotos» del 30 de abril de 1813, con los que culminó la lucha entre los dos grupos rivales, serviles y liberales (Moliner, 1980: 167).
És a dir, que hi va haver una pressió popular de caire ideològic a la sublevació de 1808 és un fet. La primera, per decantar les autoritats a favor; i la segona, per empènyer Esteve Bonet, com a representant, a instar a la Junta a canviar part de la seva composició. Deixam de banda els altres aldarulls, que corresponen a motivacions diferents –excepte el que fa referència als xuetes, que seria una qüestió a analitzar més a fons i sobrepassa els límits d’aquest treball. També hem de comptar amb els pasquins que surten fins el mes d’agost en contra de la Junta o d’alguns dels seus membres. Una qüestió que interessaria esbrinar és on i com es gestaven aquests moviments, si hi havia algú, o alguns, que el movien i en funció de quins interessos. A part d’això, fins el 1812 no trobam cap lluita clara entre dos sectors confrontats. La Junta, amb prou membres pro-reforma política, controlà en tot moment la situació.
3. OPINIONS I COMPORTAMENT DE LES AUTORITATS DE MALLORCA EL 1809
Miquel Artola ha dibuixat prou clarament els avatars de la Junta Central des de la seva formació, 25 de setembre de 1808 fins a la seva desaparició, gener de 1810. A Aranjuez es formà la primera Junta Central amb el triomf dels partidaris de les reformes més avançades i es creà un govern que reassumia la sobirania nacional i inaugurava una nova unitat política a Espanya. Així, aquell nou govern, a més de ser un govern innovador, no era un govern de l’anterior entramat institucional de regnes peninsulars, sinó que ho era de tot l’Estat.
Durant la seva existència, la Junta Central passà per moments més difícils i complicats. Sembla ser que en tot aquest interval de temps la Junta de Mallorca li donà el seu suport. Hem de recordar els intents continuats de resistència de l’absolutisme a deslegitimar la Junta i a no acceptar els seus poders. Les temptatives foren continuades i les dificultats anaren sorgint. La primera sobre si la Central havia d’estar subordinada a les Supremes que s’havien anat creant o a l’inrevés. A continuació fou posat en entredit el seu ideari de canvi –com, per exemple, queda palès en el Manifiesto a la Nación Española, de 26 d’octubre de 1808. Més endavant en la crisi de l’agost de 1809 que inicia Palafox, quan reclama l’establiment d’un Consell de Regència i la dissolució de la Junta –cosa que llavors va comptar amb el suport del mallorquí Tomàs de Verí. I finalment quan un altre mallorquí, el marquès de la Romana, Pere Caro, encapçala un moviment contra la Junta Central pel seu caràcter revolucionari i intenta imposar un nou criteri, oposant-se a la convocatòria de Corts. Aquest programa de Pere Caro el trobam detallat en una carta llarga que envià la Junta de València a les altres provincials (Artola, 1975: 235 i ss.). En tots aquests casos la posició política de la gent que aleshores comandava la Junta mallorquina fou de donar suport als partidaris de les reformes. Ho féu tant si sofrien els embats de les tesis absolutistes com si alguns dels abanderats eren mallorquins prou coneguts. És a dir, no es comportà com una junta reaccionària.
La Comissió de Corts constituïda per dur endavant la convocatòria de Corts formada per l’arquebisbe Laodicea, Jovellanos, Riquelme, Caro i Castañeda, començà les seves feines el juny de 1809, primer preparant una consulta al país, la paternitat de la qual sembla ser de Jovellanos. El decret fundacional transmetia a la Comissió de Corts el compromís de la Central a consultar «a los consejos, juntas superiores, ayuntamientos, cabildos, obispos y universidades y oír a los sabios y personas ilustradas» (Artola, 1975: 303). Miquel Artola esmenta en el seu llibre Los orígenes de la España contemporánea les respostes del bisbe de Menorca, de l’Ajuntament de Palma, de la Universitat de Mallorca i de la Junta Superior de Mallorca.
Així, les institucions illenques es van dedicar l’estiu del 1809 a respondre a les demandes de la Central i a opinar en un interrogatori sobre diferents aspectes de la vida política i social de les illes, a més d’explicitar la seva opinió política. És aquesta darrera la que ens interessa d’analitzar i veure quines eren les seves idees i a quin tipus de actuacions donaven suport.
En una carta datada el 28 de setembre de 1809, abans d’abandonar l’illa, el comte d’Ayamans escrivia a la Universitat Literària de Mallorca i donava compte de la seva partida a Sevilla. Del text deduïm que les institucions illenques s’havien reunit i treballat sobre el qüestionari:
Con fecha de 17 de julio ha tenido a bien acordar la Suprema Junta Central que todos los vocales en Comisión nos reuniésemos a su seno con el obgeto de atender a los graves negocios que ocupan a S.M. y principalmente a preparar los trabajos y planes que han de servir para la celebracion de las primeras Cortes de que habla el Real Decreto de 25 de mayo, y para que esta obra grande y magestuosa corresponda a la dignidad y sacrificios de la Nación española: En esta inteligencia, y no habiendo buelto la visita a este Real Cuerpo Literario a cuio rector D. Pedro Josef Molinas insinué varias veces que me hallaba dispuesto a hacerla, ofrezco a éste y a los claustros mis respetos, con deseos de emplearme en su obsequio en Sevilla, o los qualquiera otro destino que S. M. tubiere a bien confiarme. (...) Palma 28 de septiembre de 1809 (AUIB, U. Lul·liana, lligall 4-2 de correspondència rebuda).
En el mateix expedient de l’arxiu universitari hi trobam el Reial Decret de 25 de maig pel qual la Junta Central transmetia l’encàrrec a la Comissió de Corts a dirigir-se a les diferents institucions a consultar. Concretament, en el seu punt tercer hi formulava les vuit preguntes a respondre:
extienda la Junta sus investigaciones a los obgetos siguientes, para irlos proponiendo sucesivamente a la Nación junta en Cortes.= [pregunta 1] Medios y recursos para sostener la santa guerra en que con la mayor justicia se halla empeñada la Nacion hasta conseguir el glorioso fin que se ha propuesta.= [pregunta 2] Medios de asegurar la observancia de las Leyes fundamentales del Reyno.=[pregunta 3] Medios de mejorar nuestra legislacion, desterrando los abusos introducidos, y facilitando su perfeccion.= [pregunta 4] Recaudación, administración, y distribución de las rentas del Estado.= [pregunta 5] Reformas necesarias en el sistema de instrucción y educación pública.= [pregunta 6] Modo de arreglar y sostener un exército permanente en tiempo de paz y de guerra, conformándose con las obligaciones y rentas del Estado.= [pregunta 7] Modo de conservar una Marina proporcionada a las mismas.= [pregunta 8] Parte que deban tener las Américas en las Juntas de Cortes. (...) Real Alcázar de Sevilla 25 de mayo de 1809. Martín de Garay.
Com es pot comprovar, són preguntes dirigides a conèixer la situació dels recursos (hisenda, materials i humans), però també a indagar sobre els canvis que les institucions que regien en aquells moments el destí del país consideraven que s’havien de fer. De l’anàlisi de les respostes, publicades per M. Artola, en podem destacar les següents:
1. De les respostes del bisbe de Menorca, Pedro Antonio Juano (bisbe des del 1802 al 1814), tot i coneixent la mentalitat pro absolutista d’aquest home, tal i com es pot comprovar en els debats que mantingué aquella època amb els liberals, en calen destacar les següents afirmacions:
a. En la resposta a la pregunta 2a:
Seria conveniente para esto formarse una coleccion clara, sucinta y comprensiva de todas ellas. (...) Esta recopilación habrían de jurarla no sólo los monarcas, sino todos los estados y clases de personas antes de posesionarse en sus empleos... y debería ser universalmente observada en todos los dominios todas las justicias de los pueblos habrían de tener un ejemplar de ella sobre aquellos puntos en que debiesen o pudiesen entender, para proceder según su espíritu, por lo que habría de ser clara y perceptible a todos, sin admitir interpretacion ni tergiversación alguna de palabras, siendo su observancia la de su natural sentido. Muy útil sería se hiciese sobre lo más principal y común de ella un compendio a manera de pequeño catecismo, el cual aprendiendo los niños en las escuelas después del de la doctrina cristiana, sabrían todos los preceptos, no sólo de la religión, sino los de la patria (...) siendo unas mismas leyes en toda la Monarquía habrían de ser, por consiguiente, uniformes los gobiernos y justicias de todos sus pueblos, sin exceptuar esta isla, donde permanecen aún los jurados y consejeros de Aragón, extinguidos en todas partes, padecen grandes desfalcos los caudales públicos y casi ninguna ley del reino ni Real Cédula tiene aquí valor ni cumplimiento (Artola, 1975-II: 208).
b. En la resposta a la pregunta 3a:
Parece que es muy necesario acortar el prolongado curso de las causas (...) Se habían de imponer y ejecutar sin contemplación rigurosas penas contra el que entablase pleito injusto, fuese de la clase o condicion que fuese, contra los abogados y procuradores que concurriesen a él. Cualquier juez que se hallase injusto, omiso, contemplativo, apasionado o negligente en su obligación y puntual observancia de las leyes habría de ser privado de empleo y sueldo sin respetos humanos. Cometido un delito habría de procederse in continenti a la averiguación y no confesando el reo (Artola, 1975-II: 209).
c. En la resposta a la pregunta 4a:
Cuanto más ricos sean los vasallos, tantas mayores rentas podrá S.M. recaudar. Para verificarse uno y otro parece sería conveniente se estableciese libre comercio y extracción de nuestras producciones y manufacturas sin derecho ni alcabala alguna, quedando sólo uno y otro subidos para los géneros extranjeros. Me parece ganaría mucho la Real Hacienda quitando los estancos excusando muchos empleados, sin que por eso deje S.M. de lucrar, viéndolo libremente de mejor calidad que los demás y en más conveniencia. Mucho produciría al Real Erario la contribución de lujo impuesta a toda clase de personas proporcionalmente, de modo que pague más por cada criado, v. g. aquel que mayor número de ellos tiene (...) en lugar de los derechos por los géneros nacionales, podría imponerse contribución personal que cada uno pagaría con proporción a los bienes raíces y fondos que tuiviese al tanto por ciento (Artola, 1975-II: 211).
d. I en la resposta a la pregunta 5a:
Verdaderamente que no menos este punto ha sufrido considerables trastornos que los demás del Reino. Vemos con dolor tantos beneficios simples en nuestro continente y tantos servidores apenas sin utilidad, tantas capellanías, tantas fundaciones de solas misas, tantos beneficiados, tantos capellanes, tantos clérigos, cargados de rentas, sin más obligaciones que o decir una misa en algunos días o asistir a algunos oficios divinos, pero casi ninguno con la de administrar sacramentos, predicar la divina palabra, auxiliar los moribundos, objetos primeros que tuvo la Iglesia en las primitivas fundaciones con que dotó a sus ministros (...) Pero lejos de esto los inútiles ministros, de que por desgracia abundamos, suelen servir no de ayuda y provecho a los verdaderos pastores, sino de estorbo y sentimientos, diseminando muchas veces entre ellos y sus ovejas no la buena semilla, sino la cizaña de la discordia. (...) Pero no es menos deplorable el ver, por otra parte, tanta inopia de ministros necesarios en algunos países de nuestra península, en los que se ven en la dura precisión aquéllos de acudir a varias y diversas poblaciones administrando uno solo, sin ayuda de nadie, los Santos Sacramentos y demás espirituales auxilios a todas ellas, con harto perjuicio espiritual de tan desgraciados feligreses. (...) Al paso que estos afanados pastores y otros pasan mil fatigas trabajando en el pasto espiritual de sus ovejas sin tener muchos de ellos apenas congrua con que sustentarse, vemos, por otra parte, muchos de los eclesiásticos primeros, anteriormente citados, vemos dignidades y prebendados apenas sin trabajo, llenos de monstruosas rentas y conveniencias temporales. Vemos, igualmente, tantos monasterios, conventos y santuarios riquísimos y colmados de bienes y posesiones, mientras que tantas parroquias y vicarías (iglesias madres de todas las otras) apenas pueden no sólo sustentar sus infelices fábricas, pero, ¿qué diré?, ni aún celebrar el tremendo sacrificio y administrar los Santos Sacramentos con mediana decencia. Despropósitos a la verdad contrarios al espíritu de la misma Iglesia. (...) ¿Y qué diré de tanta multitud de congregaciones y confradías en donde los fieles en lugar de la virtud y devoción ostentan la vanidad y promueven las discordias? Experiencia tengo de ello en esta diócesis [Menorca], donde de las muchas que hay casi todas son no útiles a las iglesias, sino pesadas y gravosas, llenas de abusos y desobediencias. Esto parece se remediaría fácilmente separando toda cofradía de los gremios de modo que fuesen cuerpos puramente espirituales, sujetas a todo los ordinarios, reduciéndolas éstos y arreglándolas al número necesario para hacerlas útiles y provechosas.(...) Todos los sabios conocen, por último, lo mucho que tiene que arreglar la disciplina de la Iglesia. Lo mucho que ha decaído la inmunidad y libertad de ésta. Lo ligadas que a cada paso se hallan las manos los jueces eclesiásticos por el brazo secular en el ejercicio de su jurisdicción, causa muy poderosa porque los malos súbditos se enervan, los superiores se acobardan, resfrían sus buenos intentos y se corrigen con dificultad y tardanza los excesos. (...) Baste decir por conclusión de todo que en la disciplina eclesiàstica hay mucho que reformar. Parte puede hacerlo S.M. mediante sus regalías y parte debe hacerlo la misma Iglesia por aquellos medios que la misma heredó de los Apóstoles. Tales son los Concilios (Artola, 1975-II: 212).
e. A remarcar:
1 De la resposta a la pregunta 2a: en primer lloc, reclama una recopilació legislativa que hauria de ser universalment reconeguda en tots els dominis reials, o sigui, un mínim de lleis comunes a tots els regnes. Aquesta hauria de ser jurada pels monarques. En segon lloc, es percep una preocupació per lluitar contra les arbitrarietats en l’aplicació de les lleis. En tercer lloc, reclama una uniformització en els governs dels pobles i en l’administració de justícia. I, en darrer lloc, una preocupació per la corrupció dels administradors públics, en concret, a l’illa de Menorca.
2 De la resposta a la pregunta 3a: dóna a entendre el mal funcionament del sistema judicial.
3 De la resposta a la pregunta 4a: Advoca per un mercat interior únic en els dominis reials, liberalitzar les matèries estancades, i per una imposició personal sobre el luxe –en funció del número de criats– i sobre els béns (com una espècie de declaració de patrimoni).
4 De la resposta a la pregunta 5a: li sembla imprescindible una reforma de la disciplina eclesiàstica, això sí, on cada poder ha de reformar la seva part: el rei, les regalies; i l’Església, la resta, mitjançant un concili.
2. De les respostes de l’Ajuntament de Palma podem destacar:
