Читать книгу: «La pantera de les neus», страница 2

El cercle

Ens acostàvem a la via fèrria, jo dormisquejava a l’aire lívid. El Tibet tenia la pell en carn viva. Anàvem per una geografia de ribots granítics i de plaques de terra. A fora, un sol de sanatori elevava a vegades el termòstat per damunt dels vint graus sota zero. Per manca de gust pels aquarteraments, no ens aturàvem mai als pobles del front pioner xinès, preferíem els monestirs. Al pati d’un temple budista, a la perifèria de Yushu, havíem assistit als grans aplecs dels pelegrins davant dels altars fumejants d’encens. Hi havia piles de plaques de pissarra gravades amb el mantra budista: «Hola, joia de la flor de lotus».

Els tibetans circulaven al voltant d’aquells monticles, accionant amb la mà les rodes de pregària portàtils. Una nena em va regalar el seu rosari, que em dedicaria a esgranar durant un mes. Un iac cobert amb un abric de l’exèrcit mastegava cartró, l’únic ésser viu immòbil. Per adquirir mèrits en el cicle de les reencarnacions, uns penitents artrítics i engarlandats amb escròfules s’arrossegaven per la pols, amb les mans protegides per uns patins de fusta. L’aire feia pudor de mort i d’orina. Els fidels giraven, esperant que passés aquella vida. A vegades s’avançava en la rotllana un grup de cavallers de l’altiplà, amb pintes de Kurt Cobain —sobrepellís de pell, Ray-Ban i barret de cowboy—, cavallers dels grans cavallets macabres. Com a tots els gitanos il·lustres, als tibetans els agrada la sang, l’or, les joies i les armes. Aquells anaven sense fusells ni punyals. Pequín havia prohibit la tinença d’armes, prou abans dels anys 2000. El desarmament civil havia estat bo per als animals salvatges: es disparava menys a les panteres. Però des del punt de vista psicològic, l’efecte resultava desastrós perquè un mosqueter sense espasa és un rei nu.

—Aquest mareig, aquestes rotllanes. Semblen voltors per damunt d’un cadàver —vaig dir.

—El sol i la mort —va dir en Léo—, la podridura i la vida, la sang a la neu: el món és una roda.

En els viatges cal emportar-se sempre un filòsof.

El iac

El gran cos del Tibet estava ajagut, malalt, en l’aire enrarit. El tercer dia ens vam creuar amb el ferrocarril, a més de 4.000 metres d’altitud. Els raïls acoltellaven l’estepa, provinents del nord, paral·lels a la carretera asfaltada. Jo l’havia recorreguda tota amb bicicleta feia quinze anys, en direcció a Lhasa, just quan començaven les obres del tren. Des d’aleshores, havien mort d’inanició peons tibetans i els iacs havien après a mirar com passaven els trens. Recordava com m’havia costat arrencar els quilòmetres a aquells horitzons massa amplis per a una bicicleta. L’esforç no es recompensava mai amb una migdiada en una praderia alpina.

A cent quilòmetres al nord, després del poble de Budong Qan, vam remuntar la vall dels iacs, promesa per en Munier. La pista corria cap a ponent al llarg d’un riu glaçat i vorejat per talussos sorrencs, sedes clares.

Al nord, els piemonts de les muntanyes del Kunlun dibuixaven un rivet. Al vespre, els cims enrogien i es desprenien del cel. De dia, els glaços s’hi confonien. Al sud, vibrava l’horitzó del Changtang, inexplorat.

La pista passava per davant d’una cabana de tova a 4.200 metres d’altitud. Llum i silenci: un bon negoci immobiliari. Ens hi vam instal·lar per als dies següents, sobre uns catres estrets, promeses de nits ràpides. Les bretxes obertes a la paret donaven a una línia de crestes ribotades per l’erosió, que és la neurastènia del paisatge. Al sud, a dos quilòmetres del nostre recer, els granits oxidats d’una cúpula culminaven a 5.000 metres: l’endemà aquelles crestes constituirien una plataforma d’observació, però aquell vespre eren una vista imponent. Al nord, el riu nuava els seus filaments en l’obi glacial de cinc quilòmetres d’ample. Era un d’aquells rius del Tibet que no portaria les aigües a veure el mar perquè s’ofegarien en la sorra del Chantang. Aquí fins i tot els elements s’adhereixen a la doctrina budista de l’extinció.

Durant deu dies, cada matí recorríem els voltants, travessàvem els glacis a grans passes (les gambades d’en Munier). En llevar-nos pujàvem a quatre-cents metres per damunt del campament, a les crestes de granit. Hi arribàvem una hora abans que es fes de dia. L’aire feia olor de pedra freda. Estàvem a vint-i-cinc graus sota zero: la temperatura no permetia res, ni moviment, ni paraules, ni malenconia. Simplement esperàvem el dia amb una esperança estordida. A trenc d’alba, una fulla groga aixecava la nit i al cap de dues hores el sol esbocinava les seves taques sobre les capes de pedres esquitxades d’herba. El món era l’eternitat glaçada. Semblava que els relleus ja no es podrien ensulsiar mai més amb aquell fred. Però de sobte, l’immens desert que jo creia abandonat i que la llum havia desvelat es clapejava de taques negres: les bèsties.

Per superstició, jo no parlava mai de l’ocasió propícia. Aquell matí, en Munier tenia altres preocupacions. Volia acostar-se als iacs salvatges d’uns ramats que havíem vist de lluny. Venerava aquelles bèsties, i en parlava amb la seva veu murmuradora.

—En diuen drung, i són el motiu pel qual torno aquí.

Ell veia en el toro l’ànima del món, símbol de la fecunditat. Jo li explicava que els grecs antics els degollaven per oferir-ne la sang als esperits subterranis, els excrements als déus i els millors quarters als prínceps. Els toros feien intercessió, el sacrifici equivalia a invocació. Però a en Munier no li interessaven els temps de l’edat d’or, els d’abans dels sacerdots.

—Els iacs venen de les èpoques immemorials: són els tòtems de la vida salvatge, ja eren a les parets paleolítiques, no han variat, sembla que surtin esbufegant d’una caverna.

Els iacs sembraven els vessants de borres grosses de llana negra. En Munier els fitava amb aquella mirada clara i trista. En una mena de somni, semblava que comptés els últims senyors que feien a la carena una desfilada de comiat.

Aquelles naus esparracades que suportaven unes banyes desmesurades havien estat massacrades al segle XX pels colons xinesos i amb prou feines es trobava l’ombra dels ramats a la perifèria del Changtang i al peu de les muntanyes del Kunlun. Des del despertar econòmic de la Xina, els serveis governamentals practicaven la ramaderia intensiva. Calia alimentar mil cinc-cents milions de conciutadans a qui la uniformització dels nivells de vida planetària no podia privar decentment de carn vermella. Les agències veterinàries havien encreuat els iacs salvatges amb les espècies domèstiques i havien creat el datong, una espècie híbrida que combina robustesa i submissió. Una raça perfecta per al model global: reproduïble, uniforme i dòcil, calibrada d’acord amb les voracitats estadístiques. Els espècimens s’encongien, es reproduïen molt però diluïen el gen primitiu. Mentrestant, alguns supervivents de la raça perillosa continuaven passejant pels confins la seva malenconia hirsuta. Els iacs salvatges eren els dipositaris del mite. De tant en tant, els ramaders de l’estat en capturaven un espècimen per revifar les generacions domèstiques. El destí del drung s’assemblava a una faula moderna: la violència, la força, el misteri i la glòria retrocedien en aquest món. L’home de les ciutats de l’Occident tecnològic també s’havia domesticat. Jo el podia descriure, perquè n’era el representant més perfecte. En l’escalfor del meu pis, sotmès a les meves ambicions electrodomèstiques i enfeinat recarregant les meves pantalles, havia renunciat al furor de viure.

No nevava mai. El Tibet parava els palmells secs sota un cel blau com la mort. A les cinc de la matinada ja érem a la posta, a 4.600 metres, ajaguts al darrere de la cresta que dominava la cabana.

—Els iacs vindran —va dir en Munier—, som a la seva altitud. Cada herbívor pastura l’estrat que li pertoca.

La muntanya era immòbil, l’aire pur, l’horitzó buit. D’on podia sortir un ramat?

Una guineu es va oferir al sol, retallada sobre la carena, lluny de nosaltres. Tornava de caçar? A penes en vaig apartar la mirada que es va esvanir. Primera lliçó: les bèsties sorgeixen sense anunciar-se i s’esvaneixen sense esperança de tornar-les a veure. Cal beneir-ne la visió efímera, venerar-la com una ofrena. Recordo les nits d’adoració de la meva infantesa als centres dels Germans de les Escoles Cristianes. Ens feien estar hores amb els ulls girats cap al cor, plens de l’esperança que s’esdevingués alguna cosa. Els sacerdots ens havien indicat vagament de què es tractaria, però aquella abstracció no ens semblava tan desitjable com una pilota de futbol o un caramelet.

Sota les voltes de la meva infantesa i sobre aquell pendent del Tibet hi regnava la mateixa inquietud, prou difusa per semblar-me benigna però constantment present per no ser lleugera: quan s’acabaria l’espera? Hi havia una diferència entre la nau i la muntanya. De genolls, esperem sense prova. La pregària s’eleva, adreçada a Déu. Ens contestarà? Això si existeix. Quan s’està a l’aguait, es coneix el que s’espera. Les bèsties són déus ja apareguts. No hi ha res que en qüestioni l’existència. Si s’ha d’esdevenir res, serà la recompensa. Si no passa res, marxarem, decidits a reprendre l’aguait l’endemà. Llavors, si la bèstia es deixa veure, ho celebrarem. I acollirem aquest company de presència segura però de visita incerta. L’aguait és una fe modesta.

El llop

Cap a migdia, el sol era en el punt de rendiment absolut: cap d’agulla en el no-res. Al peu de la vall oberta en forma de mitja lluna, un cub oblidat: el nostre campament. Des de la nostra posició, a cinquanta metres sota les crestes aplanades, abraçàvem la vista sobre els pendents de còdols. En Munier havia tingut raó, els iacs van arribar de sobte. Van venir per la collada que tancava la vall, a l’oest. Les taques d’atzabeja salpebraven les clapisses a cinc-cents metres de nosaltres. Es recolzaven a la muntanya com per impedir que caigués. Ens hi vam haver d’acostar sense fer soroll, de bloc en bloc, per darrere, contra el vent.

Ara en Munier i jo dominàvem el ramat, a 4.800 metres. De sobte els iacs van sortir rabent, remuntant amb un mateix impuls cap a la cresta de la qual havien sorgit. Potser havien vist les nostres siluetes bípedes, emblema del terror del món? Van pujar al trot pels pendents bordeus, produint aquella impressió de masses en flotació, avançant, lliscant més aviat, com bales de llana, sense que els nostres ulls distingissin el moviment de les potes amagades pels serrells de pèl. El ramat es va aturar sota la collada.

—Si continuem per la cresta els acabarem atrapant —va dir en Munier.

Vam desallotjar un gall nival, i vam provocar el lent retrocés cap al nord d’un ramat de «cabres blaves» —Pseudois nayaur—, que havien colonitzat el fons de la vall sense que les haguéssim vist arribar. Aquells caprins, o barhals, que era el nom tibetà que feia servir en Munier, passejaven les banyes corbes i el camafeu del velló fent l’isard pels escarpaments. Els iacs es trobaven segurs a l’altitud a la qual havien pujat. Ja no se’n van moure.

Més tard, estàvem ajaguts a un centenar de metres d’ells, en ple pendent, als pedregars. Jo contemplava el dibuix dels líquens sobre les pedres: flors de randa, com a les làmines dermatològiques dels llibres de medicina de la meva mare. Cansat d’aquells detalls, vaig aixecar el cap per mirar els iacs. Pasturaven, i també aixecaven el cap. Amb un moviment lent, dues banyes s’alçaven cap al cel. Faltava un bany d’or per fer-ne les estàtues del palau de Cnossos. Uns llops van udolar, lluny, cap a ponent, darrere la collada.

—Canten —va preferir dir en Munier—, són vuit pel cap baix.

Com ho podia saber? Jo només sentia un mateix plany. En Munier va deixar anar un udol. Al cap de deu minuts, un llop va contestar. Llavors es va entaular la que recordo com una de les converses més boniques mantingudes entre dos éssers vius segurs que no fraternitzaran mai. «Per què ens hem separat?», deia en Munier. «Què vols de mi?», deia el llop.

En Munier cantava. Un llop contestava. En Munier callava, el llop hi tornava. I de sobte un d’ells va aparèixer a la collada més alta. En Munier va cantar una última vegada i el llop va galopar pel vessant cap a la nostra posició. Jo, farcit com anava de lectures medievals —faules de la bèstia de Gavaldà i novel·les artúriques—, no trobava gens agradable la visió d’un llop a punt d’escometre’m. Mirava en Munier per tranquil·litzar-me. Ell semblava tan poc inquiet com una hostessa d’Air France durant unes turbulències.

—Ara s’aturarà de cop davant nostre —va murmurar just abans que el llop es paralitzés a cinquanta metres.

Va fugir, i ens va avançar fent una bona marrada, trotant a la nostra altura, amb el cap girat cap a nosaltres, esvalotant els iacs. El ramat negre va tornar a tocar el dos, destorbat pel llop, i va remuntar els pendents. La tragèdia de la vida en grup: no estar mai tranquil. El llop va desaparèixer, vam pentinar la vall, els iacs van arribar a les crestes, va caure la nit, no el vam tornar a veure, s’havia esfumat.

La bellesa

Els dies passaven a la cabana. Milloràvem les instal·lacions i lluitàvem contra els corrents d’aire tapant els forats. Cada matí sortíem abans que claregés. Cada dia el mateix patiment de sortir del sac de dormir a les fosques i la mateixa alegria de posar-se en camí. Un quart d’hora d’esforç sempre és suficient per reanimar un cos en una habitació freda. El sol sortia i il·luminava els punxons de les muntanyes, regalava pels vessants i acabava obrint la vall glacial, immensa avinguda que la neu no acudia mai a folrar. Quan s’aixecava el vent, l’aire es carregava d’una pols irrespirable. Per aquells pendents de loess els ramats deixaven puntejats d’empremtes. L’alta costura del món.

Amb en Léo i la Marie seguíem en Munier, que seguia els animals. A vegades, per ordre seva, ens emboscàvem darrere el fil de la duna i esperàvem els antílops.

—Les «dunes», els «antílops» —deia la Marie—, un vocabulari africà.

—Aquest país és un edèn. Climatitzat.

El sol brillava però no escalfava gens. El cel, campana de cristall, comprimia un aire groc. El fred ens tallava. Deixàvem de pensar-hi quan arribaven els animals. No els vèiem acostar-se, però de sobte eren allà, plantats enmig de la pols. Era l’aparició.

En Munier em parlava de la primera fotografia que havia fet, als dotze anys: un cabirol dels Vosges. «Oh noblesa, oh bellesa senzilla i vertadera», havia pregat el jove Ernest Renan a les ruïnes d’Atenes. Per a en Munier, aquesta primera trobada va ser la seva nit a l’Acròpolis.

—Aquell dia vaig forjar el meu destí: veure els animals. Esperar-los.

Des d’aleshores, havia passat més temps ajagut darrere les soques que als bancs de l’escola. El seu pare no l’havia obligat gaire a estudiar. No s’havia tret el batxillerat i s’havia guanyat la vida fent de paleta, fins que li havien començat a premiar les fotografies.

Els científics se’l miraven per damunt de l’espatlla. En Munier contemplava la natura amb ulls d’artista. No valia res per als obsessos de la calculadora, servidors del «regne de la quantitat». N’havia conegut uns quants, d’aquells calculadors. Anellaven els colibrís i esventraven gavians per extreure’n mostres de bilis. De la realitat en feien equació. Les xifres se sumaven. La poesia? Absent. El coneixement progressava? No quedava clar. La ciència amagava els seus límits darrere l’acumulació de les dades numèriques. L’empresa de digitalitzar el món pretenia fer avançar el saber. Era pretensiós.

En Munier només es comprometia amb l’esplendor. Celebrava la gràcia del llop, l’elegància de la grua, la perfecció de l’os. Les seves fotos pertanyien a l’art, no pas a les matemàtiques.

—Els teus detractors preferirien modelitzar la digestió del tigre a posseir un Delacroix —deia jo. Eugène Labiche, al final del segle XIX, pressentia el ridícul de les eres de la saviesa: «L’estadística, senyora, és una ciència moderna i positiva. Il·lumina els fets més obscurs. Així, últimament, i gràcies a unes recerques laborioses, hem arribat a conèixer el nombre exacte de vídues que han passat pel Pont-Neuf durant l’any 1860».¹

—Un iac és un senyor, tant me fa que hagi deglutit dotze cops aquest matí! —va contestar en Munier.

Sempre feia cara de covar una malenconia. No alçava mai el to per no espantar els pardals d’ala blanca.

___________________

1. Eugène Labiche, Les vivacités du capitaine Tic.

La mediocritat

Un matí més als talussos de pols. El sisè. Aquella sorra havia estat una muntanya que els rius havien molt. Les pedres guardaven secrets que es remuntaven a vint-i-cinc milions d’anys enrere, quan el mar ho negava tot. L’aire asfixiava tot moviment. El cel era blau com una enclusa. Una capa de gebre cobria la sorra amb un tul. Una gasela es menjava la neu amb petites collades.

De sobte, un ase salvatge. L’animal es va aturar, a l’aguait. En Munier enganxava l’ull al visor. Aquella gimnàstica s’assemblava a la caça. Ni en Munier ni jo teníem l’ànima assassina. Quin sentit té destruir una bèstia més poderosa i més ben adaptada que un mateix? L’objectiu del caçador és doble. Destrueix un ésser i mata dins seu el despit per no ser tan viril com el llop o tan gràcil com l’antílop. Pam! Surt el tret. «Per fi», diu la dona del caçador.

També se l’ha d’entendre, al pobre; és injust ser panxut quan al teu voltant campa tot un poble tes com un arc.

L’ase no se n’anava. Si no l’haguéssim vist arribar, l’hauríem confós amb una estàtua de sorra. Dominàvem el talús del riu glaçat a cinc quilòmetres del nostre campament i jo parlava de la carta que m’havia enviat, feia uns quants anys, el senyor de B. —barret de plomes i frac de vellut—, president de la Federació de Caçadors de França, arran d’un article meu en què destrossava els caçadors. M’acusava de ser l’urbanita amb mocassins de borles, sense cap sentit de la tragèdia, el passejant de jardins, l’enamorat de les mallerengues que s’espanta amb l’espetec de les culates. Un pixapins, vaja. Havia llegit la carta en tornar d’una estada a les muntanyes de l’Afganistan i havia pensat que era una llàstima posar en el mateix sac de caçador l’home que esventrava el mamut amb un cop de llança i el senyor amb papada que propinava la seva bandada de perdigons a un faisà obès, entre el conyac i el chaource. L’ús d’una mateixa paraula per designar contraris no arregla res del patiment del món.

La vida

Encara el punt estèril del sol al seu palau de gel. La sensació estranya de girar la cara cap a l’astre i de no notar-ne la carícia. En Munier continuava guiant-nos pel glacis. No ens allunyàvem mai més de deu quilòmetres de la cabana. Un dia anàvem cap a les crestes. Un altre, al riu. Amb aquell vaivé n’hi havia prou per anar-nos trobant els habitants de la zona.

L’amor per les bèsties havia abolit tota la vanitat d’en Munier. Ja no s’interessava gaire per ell mateix. No es queixava mai i, per consegüent, nosaltres no gosàvem dir que estàvem cansats. Els herbívors circulaven, arrasant les pastures en contacte amb els vessants i amb el glacis. En el plec del relleu, allà on els pendents trobaven l’obi de la vall, hi naixien unes fonts petites. Passava una filera d’ases salvatges, passejant sobre unes potes que no tremolaven mai una gràcia fràgil i un vestit d’ivori. Passava una columna d’antílops que estiraven un vel darrere seu.

—Pantholops hodgsonii —va dir en Munier, que parlava llatí en presència dels animals.

El sol transmutava la pols en deixant d’or que quan queia tornava a ser xarxa vermella. Els pelatges vibraven amb la llum i produïen la il·lusió d’un vapor. En Munier, adorador del sol, sempre s’ho feia venir bé per apostar-se a contrallum. Era un paisatge de desert mineral que uns moviments magmàtics haurien alçat al cel. Aquells espectacles constituïen l’heràldica de l’alta Àsia: una línia de bèsties al peu d’una torre plantada en un glacis. Cada dia, des d’aquelles plataformes erosionades, extrèiem les nostres visions: rapinyaires, piques —el nom dels gossets de les praderies tibetans—, guineus i llops. Una fauna de gestos delicats adaptada a la violència de les altituds.

En aquell alt atri de la vida i de la mort s’hi representava una tragèdia, difícilment perceptible, perfectament regulada: sortia el sol, les bèsties s’empaitaven, per estimar-se o per devorar-se. Els herbívors passaven quinze hores al dia amb el cap acalat, mirant a terra. Era la seva maledicció: viure lentament, enfeinats pasturant una herba pobra però regalada. Per als carnívors la vida era més emocionant. Encalçaven un menjar escàs, que quan el caçaven constituïa la promesa d’una festa de sang i la perspectiva de migdiades voluptuoses.

Tot aquell món moria i els cossos destrossats pels carronyaires clapejaven l’altiplà. Ben aviat els esquelets cremats pels raigs ultraviolats es reincorporaven al vals biològic. Allò havia constituït la bella intuïció de la Grècia antiga: l’energia del món circulava en un cicle tancat, del cel a les pedres, de l’herba a la carn, de la carn a la terra, sota la gaiata d’un sol que oferia els seus fotons en els intercanvis nítrics. El Bardo Thödol, Llibre dels Morts tibetà, deia el mateix que Heràclit i els filòsofs de la fluctuació. Tot passa, tot flueix, tot s’escola, els ases galopen, els llops els empaiten, els voltors planen: ordre, equilibri, ple sol. Un silenci sepulcral. Una llum sense filtre, pocs homes. Un somni.

I nosaltres érem allà, en aquell jardí vital, encegador i morbós. En Munier ja ens havia avisat: era el paradís a trenta graus sota zero. S’hi concentrava la vida: néixer, córrer, morir, podrir-se, tornar al joc sota una altra forma. Entenia el desig dels mongols de deixar que els morts es descomponguin a l’estepa. Si la meva mare ho hagués dictat, m’hauria agradat que anéssim a deixar el seu cos en un replec de les muntanyes del Kunlun. Els carronyaires l’haurien espedaçat abans de lliurar-se, ells mateixos, a altres mandíbules, i abans d’escampar-se en altres cossos —rata, trencalòs, serp— i regalar a un fill orfe la possibilitat d’imaginar-se la mare en la batuda d’una ala, en l’ondulació d’una escata, en la tremolor d’un velló.