Читать книгу: «Els bons fills», страница 3
5
—A tu no te n’ha explicat res?
—Qui?
—L’Amàlia, d’això de la Nora.
—Mateo, deixa-ho córrer —L’Ayala va apartar la vista de la carretera per mirar-se’l durant un segon—. Quan alguna de les dues vulgui parlar, ja ho farà.
—Però, tu en saps res?
—Tinc la sort de no tenir-ne ni idea, Mateo. Així m’estalvio el conflicte de lleialtats.
No va gosar preguntar-li cap a quina banda es decantaria. Ja era prou complicat que el factòtum de l’agència, la seva mà dreta, estigués vivint amb l’Amàlia. Intentava convence’s a si mateix que ho acabaria acceptant. Tot i que, ¿com podria arribar a acceptar-ho si ni tan sols aconseguia acostumar-s’hi?
—Em sembla que ho estàs complicant més del que cal —li va dir l’Ayala.
—El què?
—Això d’aquests morosos. Què, si no?
L’economia dita submergida comparteix amb la que es mou dins de la legalitat les regles bàsiques de funcionament. La més elemental és que les feines fetes es paguen. Les diferències comencen quan aquestes regles no es compleixen, perquè en aquests casos no és possible recórrer a instàncies superiors, ni tan sols a empreses legals, però desagradables, com l’agència de cobraments on treballava l’Ayala quan en Mateo el va conèixer: El Cobrador del Frac.
—Encara el tens? —li va preguntar.
—El què?
—El frac.
—Estaves pensant en això? Sí, el tinc desat en un armari. Ja que el vaig haver de comprar per fer la feina, me’l vaig quedar. Saps que me’l vaig posar per casar-me?
—No fotis.
—I saps el millor? Que encara em va bé.
—Te l’has emprovat fa poc?
L’Ayala es va posar a riure.
—T’estic aixecant la camisa, Mateo.
—Doncs ho has aconseguit.
No havia assistit al casament de l’Ayala, aleshores només eren companys de feina en una altra agència. Sí que va ser al seu costat en els moments difícils del divorci, feia cinc anys. I recordava amb autèntica vergonya els comentaris que solia fer al seu col·laborador i amic quan apareixia alguns matins per l’agència amb cara de cansament i felicitat.
«Què, Ayala? Has cardat?»
«No ho saps prou. Si jo t’expliqués...»
Però ara no volia mirar-se’l i veure-li aquella cara.
—Doncs jo continuo pensant que seria millor portar-ho per la via ràpida.
—El què?
—Collons, Mateo, això del cobrament! De què es tracta tota l’estona?
De cobrar un deute, per descomptat. Els que els havien contractat havien proporcionat al morós la mà d’obra, marroquins i algerians sense papers als quals havien falsificat els permisos de residència i de treball, i havien subornat a qui calia subornar. Però ara l’empresa constructora només volia pagar la meitat del que havien acordat, i no atenia les reclamacions del seu client, que al seu torn devia diners als seus «proveïdors».
—Amb un parell d’hòsties ben donades, ho tindríem arreglat.
L’Ayala va posar l’intermitent per agafar la sortida.
—Això no té mèrit.
—No. I què?
—Doncs que som detectius i tenim una ètica.
—Mateo, estàs bé? Cal que em preocupi per alguna cosa?
—No. Però és que crec que, encara que ho fem en negre, hem de mantenir un mínim de nivell.
—Des de quan?
—Des del moment que volem ser una empresa seriosa.
—Mateo, t’asseguro que m’estàs acollonint.
—No és res. És que vull fer les coses bé. Investigant. Ja sé que seria més fàcil agafar un parell de col·laboradors i enviar-los a inflar d’hòsties aquests paios, però aquesta vegada ho vull fer d’una altra manera. Vull fer-ho bé.
—Bé, dius? Ja em diràs com es poden fer «bé» aquestes feines.
Ja l’hi deia la Lola, «no pot haver-hi bé dins del mal».
—D’acord, diguem que ho vull fer diferent. Sense violència, sense violència física, com a mínim.
L’Ayala va negar amb el cap.
—Continuo pensant que és complicar innecessàriament una cosa que és més aviat fàcil d’enllestir. Però aquí manes tu.
Així era. I ell havia decidit que allò ho resoldrien amb un recurs que no només era tan efectiu com l’amenaça física, sinó que, a més a més, solia deixar rèdits per al futur en forma d’informacions sensibles: l’extorsió.
El primer pas era descobrir quin dels tres socis de l’empresa morosa era la baula més feble. I per això, amb identitats falses i amb targetes de visita que els presentaven com a promotors, temptejarien un negoci amb ells.
En Constantin els havia fet una pàgina web per si els investigaven. L’hi havia encarregada al mateix temps que la pàgina oficial de l’agència i també l’havia feta el nebot imaginari del rus. D’aquella no hi hauria factura i desapareixeria així que acabessin l’encàrrec. Mentre abaixava la finestreta, va somriure en recordar l’expressió satisfeta de l’Amàlia, perquè Hernández Detectius havia entrat per fi en la modernitat.
—Ai, filla! Quan tu hi vas, jo ja en torno —va xiuxiuejar a la cigarreta mentre l’encenia.
—Què?
—Que si en vols una.
6
Com que l’Alícia, la seva dona, s’estaria tres dies de viatge per feina, en Marc es va convidar a esmorzar a casa dels pares. Va passar per una fleca del barri. En Xavi, el fill dels amos, havia estat molt amic seu a l’escola i a l’institut.
La Lola se’n burlava, d’aquell nano, perquè era molt blanc i tovet, «com un panet de Viena». Ell fingia que tant li feia. «Quin escuracassoles!», deia ella, i no era del tot fals, si bé no exactament com ella s’ho imaginava. En Xavi i en Marc s’asseien al parc i, sí, menjaven restes de la fleca, però les feien baixar amb el rom que el pare d’en Xavier feia servir per a les pastes negres, unes hòsties fetes amb els dolços que sobraven. Els van enxampar, però no va ser en Mateo, sinó el pare d’en Xavier, que es va adonar que li faltava rom.
Ara, amb un somriure còmplice, molt diferent de l’expressió furiosa amb què els havia esperat un dia a la rebotiga quan hi van entrar a tornar l’ampolla, el pare d’en Xavi li regalava una pasta negra i el deixava triar entre dos tipus de croissants. El dia que els va descobrir, el va deixar triar entre una bufetada allà mateix o explicar-ho als seus pares. En Marc va triar la bufetada, convençut que els pares dels altres no pegaven, però es va equivocar.
—Posi-me’n dels normals i una lliura d’ulleretes.
Va notar un formigueig a la galta dreta. El pare d’en Xavi era esquerrà.
Se’n va anar. Pel camí va treure la pasta negra de la bossa i la va donar a una dona que pidolava a la porta d’un supermercat.
Va arribar a casa. La Nora estava passant un drap per l’hule de margarides que cobria la taula.
—Mira que tens tirada a la cuina d’aquesta casa, Marc! —li va dir en to burlesc.
Quan estava a punt de contestar-li que com a mínim ell tenia una casa on viure, va entrar sa mare. La seva germana i ella s’assemblaven físicament, totes dues eren petitones i primetes, i compartien la forma ovalada de la cara, la cabellera de color castany i, aquell matí, unes ulleres fosques al voltant d’uns ulls cansats.
—Vas a buscar la tieta? —li va preguntar la mare.
Va travessar el jardí i va trucar a la porta de la caseta on vivia. El besavi indià l’havia feta construir per als dos criats mulats que s’havia endut d’Amèrica. Va trucar amb suavitat, com els nens perduts al bosc que no saben si darrere de la porta hi ha la fada o la bruixa. Llavors va aparèixer la tieta Claudia, eixugant-se les mans amb un drap. En Marc li va fer dos petons.
—Vols fer una cafè, tieta? He comprat pastes.
La tieta va dubtar.
—També hi ha la Nora?
—És clar. Que passa res, tieta?
—No..., però no tinc temps. —I ja estava a punt de girar cua.
—He comprat ulleretes només per a tu.
La tieta Claudia va tancar la porta i el va seguir fins a la cuina. La va observar mentre ella es mirava la Nora a distància. Era por? Per quina raó podia fer por la seva germana a la tieta Claudia? Si no era por, s’hi assemblava molt, perquè es va esperar a veure on seia la Nora per ocupar el lloc que es trobava més allunyat. Només aleshores va agafar una de les ulleretes i se la va ficar sencera a la boca.
—Així que ja has tancat allò del carnisser? —li va preguntar sa mare.
Sonava com si hagués descobert un assassí perillós.
La tieta Claudia va deixar de mastegar.
—Què feia?
En Marc l’hi va explicar.
—Però no aquí, al barri, oi que no?
—No, no pateixis, tieta.
I ella va agafar la segona ullereta.
—Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.
—En Marc és el nostre defensor de la moral. —La mare li va donar uns copets a la cuixa.
—Incorruptible, com el braç de santa Teresa —va dir la Nora.
—Contra el mal... —va començar la mare.
—... la formiga atòmica! —va acabar la seva germana.
Quan començaven amb aquella mena de bromes i de comentaris, eren imparables. I insuportables.
Llavors va aparèixer el pare a la cuina.
—Pots venir, Marc?
—La feina em crida.
—Això. A lluitar contra els dolents —va dir la Nora, burleta.
7
Mentre parlava amb ell del robatori de la carn, el seu fill semblava esperar que afegís més comentaris elogiosos per la manera i la rapidesa amb què l’havia resolt. Però en Mateo va esgotar el seu repertori sense aconseguir que el seu fill se n’anés tip de l’oficina.
Després va encendre l’ordinador i va contemplar satisfet el pla de l’agència. Hi eren tots. Treballant. També la Nora.
Ella li havia demanat poder reincorporar-s’hi, encara que fos sense cobrar, però ell li va oferir un contracte. I estava convençut que la seva filla apreciava aquell gest de normalitat, també de benvinguda.
Les reunions diàries li permetien observar-la. Alguns matins apareixia amb els ulls vermellosos i li cridava l’atenció que precisament ella, insomne des de la infantesa, ara necessités tantes hores de son. Estava malalta? Però, de què? Analitzava els seus gestos buscant-hi algun indici, alguna pista, però els pares solen ser molt maldestres amb les filles. Tant ella com l’Amàlia li resultaven moltes vegades indesxifrables.
El mòbil que tenia al damunt de la taula va vibrar. Un missatge de l’Ayala. «Soc a la porta.» Tocava tornar a la feina. Les feinetes per sota mà li permetien mantenir l’empresa fora de l’aigua. Els números no sortien. Tot i que tenien encàrrecs, no cobrien els sous dels fills ni el de l’Ayala. El seu ja se l’havia reduït. Als altres tampoc els pagava especialment bé, però els pagava, i d’aquella manera els tenia tots allà. Si aconseguien que els constructors morosos paguessin, tindrien tres, potser quatre, mesos resolts.
Després d’haver-se entrevistat amb els directors de la immobiliària per parlar de futurs projectes comuns, avui estaven citats amb un d’ells, el més jove, acabat d’incorporar a la directiva i gendre del soci majoritari. Molt hauria d’haver canviat el gènere humà perquè el gendre del mascle alfa no estigués necessitat, ansiós d’èxits propis, cosa que el convertia en la part vulnerable de la tríada.
Va sortir del despatx i va cridar des de la porta:
—Lola, que me’n vaig.
No va haver-hi resposta. Potser era a dalt, o a la cuina amb la ràdio engegada, o al jardí amb la seva germana. L’experiència i la precaució li recomanaven no deixar-se veure, perquè ella no detectés en quina mena d’assumptes estava ficat. La Lola, que detestava aquells «afers», sempre l’hi notava a la cara. D’altra banda, no volia sortir sense dir adeu. I aquells dies ella encara estava enlluernada pel retorn de la Nora, no bevia, es prenia la medicació prescrita i havia tornat a llegir. En Mateo va treure el cap a la sala. Estava estirada amb el cap repenjat al braç del sofà amb un llibre. Va apartar la mirada i va somriure entre feliç i absent.
—Que sí, que ja t’he sentit, que t’he dit que d’acord.
Era com veure i parlar amb la Lola d’abans, la que es passava hores llegint i prenent notes per a les seves classes a la universitat, la que viatjava i anava a congressos, la que tant l’havia fet riure amb els seus comentaris mordaços sobre els seus companys. I també sobre les seves lectures. Contràriament al que li retreia l’Amàlia de vegades, ell ja no creia que aquella Lola pogués tornar. Per això gaudia dels seus retorns, sabent que eren transitoris, i que el normal, per dir-ho d’alguna manera, era allò altre.
Allò altre. Allò era el que havia fet fugir la Nora; n’estava convençut. Com a mínim, n’havia estat la raó principal. La gent no desapareix per una sola causa, les raons s’acumulen; tanmateix, sempre hi ha un motiu central, i en la desaparició de la seva filla aquell motiu es deia Lola.
Ningú sabria mai que feia uns cinc anys, quan ella va patir una crisi fortíssima, que en Mateo havia aconseguit controlar amb penes i treballs, ell també s’havia plantejat engegar a rodar tots els seus anys d’esforços, ingressar la Lola i separar-se’n. Un moment de debilitat i un record que li feia tant de mal com vergonya.
A la tauleta baixa, un got d’aigua i una tassa de cafè.
—T’has pres les pastilles?
—Sí, senyor.
Va estrafer una salutació militar i va tornar al llibre.
La malaltia de la Lola no aniria a més mentre ell en mantingués el control, mentre hi estigués sempre alerta. Les crisis eren tremendes, doloroses, desesperants, però cícliques i transitòries, com els huracans del Carib, com els temporals de neu a Escandinàvia. Un cop passaven, ell n’escombrava les dernes i reposava tot el que havia destrossat en els moments més àlgids de la ira: els gots, els plats, les tasses, els gerros... Tornava a comprar objectes de vidre i de vaixella, mai de plàstic, per satisfer la necessitat de destrucció i de terrabastall de la seva dona, però ho feia a botigues barates. Amb el temps havia desenvolupat un pragmatisme estoic.
Llavors va recordar que havia d’agafar la gravadora petita que s’havia deixat al despatx. L’amagarien dins d’un paquet de tabac. Va tornar al despatx. No la trobava, tot i que recordava haver-la tinguda a la mà per comprovar-ne les piles. Quan va moure uns papers de la taula, va empènyer un bolígraf cap a la vora. Va allargar el braç per agafar-lo abans no caigués a terra. I va notar un cruixit a l’espatlla dreta.
Al cotxe, l’Ayala es va adonar dels moviments que feia per intentar alleujar el dolor.
—Un mal gest —li va explicar en Mateo.
L’Ayala li va oferir la pitjor de les respostes:
—Són els anys, Mateo.
En Mateo va descarregar el seu mal humor creixent en la tria del lloc per a la cita.
—L’hotel Vela! Un maleït hotel de cinc estrelles? Saps quant ens clavaran per les consumicions? Perquè ens tocarà pagar-les a nosaltres.
—No serà tant, Mateo.
—Com que no serà tant? Anem a preu fet. I les despeses van a càrrec nostre. Com aquest paio, el gendre..., Pablo, en Pablo, el gendre, demani alguna cosa per picar, ens arruïna.
—Ho hauríem pogut fer d’una altra manera sense despeses, però et recordo que vas ser tu qui va decidir que es faria «bé».
El seu company tenia raó, però a ell li continuava fent mal l’espatlla.
—Maleïts ciclistes! Que bé que es circulava per aquesta ciutat abans que hi arribessin! Érem nosaltres i les motos. Massa contrincants.
Va assenyalar el noi que se’ls acabava de creuar per davant. Portava un casc militar que li cobria el cap.
—Els venedors d’artefactes militars dels Encants han ampliat la clientela: nazis, franquistes i ciclistes.
—Escolta, si t’has de trobar millor, envesteixo el proper que passi —li va dir l’Ayala.
En Mateo se’l va mirar emmurriat i es va concentrar a ficar la gravadora diminuta al paquet de tabac que portava preparat.
Van baixar del cotxe. El rostre pugilístic, la corbata perfectament nuada, el trajo sobre el cos atlètic, l’Ayala irradiava una elegància perillosa. En Mateo havia de reconèixer que sabia portar el vestit millor que ell, que era més aviat un home de mànigues de camisa. Sempre havia envejat la fluïdesa dels seus moviments, un cos mogut per cintes i politges ben engreixades. Ell, en canvi, sentia que el seu cos estava fet d’engranatges dentats. Mentre caminaven cap al punt de trobada, anava movent l’espatlla per intentar recuperar la rotació. Crac, crac, crac.
No volia despertar suspicàcies en el seu interlocutor, de manera que ells mateixos es van presentar com a suspicaços i van demanar que els mòbils es quedessin apagats al damunt de la taula de la cafeteria de l’hotel, on, per a tranquil·litat de la comptabilitat mental d’en Mateo, el gendre, en Pablo, només va demanar un tallat. Entre tasses, mòbils i agendes, un paquet de tabac una mica rebregat enregistrava la proposta «exclusiva» de negoci.
—Els altres dos socis no en sabran res, d’això, oi?
—Si no els ho diu vostè, en absolut, senyor Guasch —va dir en Mateo.
—Pablo. Digue’m Pablo.
—Naturalment. José Manuel. —En Mateo li va allargar la mà.
José Manuel, José Luis, Javier. Noms que insinuaven respectabilitat i avorriment. Abans també feien servir José María, però l’Aznar el va fer malbé.
En Pablo, el gendre, va notar el seu gest de dolor.
—L’altre dia, jugant al pàdel. —En Mateo es va fregar l’espatlla amb un gest de dramatisme exagerat abans d’afegir:— Ai! Els anys...
En Pablo, el gendre, va fer un gest per minimitzar-ho, i després van continuar parlant de negocis.
—Aleshores, els terrenys ja estan requalificats?
L’Ayala va treure la documentació.
Sí, ho estaven fent bé.
8
Cap a les sis de la tarda, l’Amàlia es va tirar enrere a la cadira, va estirar els braços i les cames per desentumir-los i va pensar amb enveja que la Nora era al carrer en ple seguiment, tot i que potser, ateses les activitats de l’home que vigilaven, ficada en un bar, també asseguda. Però un bar, qualsevol bar, era millor que la feina de despatx.
Va sortir i va recórrer el passadís fosc. Encara que a la casa no s’hi sentia cap soroll, notava que la mare es trobava en alguna de les habitacions de dalt. Va caminar sense fer soroll fins a la cuina perquè no baixés a acompanyar-la mentre feia un cafè. L’agraïment per haver recuperat la Nora encara li frenava la boca, però als ulls de la mare hi veia una lluïssor burleta cada vegada que s’esmentava l’Ayala. Un «què fas tu amb aquest?» que no li agradava. No hi havia cap motiu, però se sentia ridícula als seus ulls, una sensació que no havia sabut trampejar mai. Tornar-la grotesca era un dels poders de la seva mare. Potser totes les mares el tenien.
Durant la infantesa, un judici de la seva mare tenia la capacitat de transformar la seva visió d’una persona. Si li deia: «La teva amiga Carolina és una imbècil superficial», els trets de la imbecil·litat de la Carolina es començaven a mostrar en petites màcules que després s’unien fins que formaven una membrana translúcida, bruta, a través de la qual amb prou feines s’albirava el que havia estat la Carolina abans que la mare hi fixés la mirada. Per instint de protecció cap als seus amics, rares vegades els portava a casa, per molt que se’n morissin de ganes, d’entrar a la casa dels detectius. I la Nora feia una cosa similar. En Marc era diferent, potser perquè les seves amistats eren de noi, més clares, més d’arreglar els conflictes, si calia, a trompades. En Marc acollia els comentaris de la mare, «En Quim és un baliga-balaga com el seu pare», arronsant les espatlles. I l’endemà en Quim i ell tornaven a ser al jardí jugant a bales, això sí, a una distància prudencial de la tieta Claudia, que els feia una mica de por.
Des de la finestra de la cuina la veia atrafegar-se al jardí. La seva tia era dotze anys més gran que la mare i, com en els aparells de ràdio antics en què era difícil sintonitzar la freqüència exacta, hi havia dies en què semblava que tenia més de seixanta-sis anys i d’altres en què semblava que en tenia menys. Avui, el mocador blau cel que li recollia els cabells vermellosos estirava del dial cap avall. Un jersei gruixut i uns pantalons vells de pana completaven el seu aspecte de plàcida jardinera anglesa.
L’Amàlia va sortir amb la tassa i va seure, malgrat el fred, en una de les dues cadires de boga de sota la pèrgola que hi havia davant de la porta de la cuina. La seva tia la va saludar amb una espàtula a la mà, de la qual va caure un pegot de massilla. Es va ajupir per recollir-la i la va fer servir per continuar tapant els forats que la intempèrie havia obert en un mur que volia emblanquinar per omplir-lo de testos, com si fos un pati andalús. A l’hivern, la tieta Claudia es dedicava a arreglar desperfectes i aplanar el camí a la primavera. El jardí era el seu territori, ella en tenia cura, ningú més.
Ocells, cruixit de fulles remogudes pel ventet i el frec rítmic de l’espàtula. L’Amàlia es va acabar el cafè, va deixar la tassa a terra i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir quan un dels tres sons va desaparèixer. La tieta Claudia havia deixat de treballar. Era menuda, com la mare i la Nora, però ara caminava cap a ella pel camí central del jardí, amb la mirada fixada al davant i el pas resolt d’un rinoceront disposat a envestir la càmera en un documental. L’Amàlia es va aixecar de la cadira.
—Vols un cafè, tieta?
—No, per a mi ja és tard.
La tieta Claudia en portava alguna de cap. Es va aturar davant seu i li va fer dos petons. Però no va fer cap gest de seure al seu costat, sinó que es va quedar dreta i li va començar a explicar el que volia fer al jardí, li va preguntar en què estava treballant i li va demanar com estava la Nora. L’Amàlia ho va contestar tot, amb la incomoditat de notar que no eren els temes dels quals li volia parlar, sinó l’excusa per escrutar-la.
De cop i volta, li va agafar les mans i la va mirar als ulls, en el que va pensar que era un gest afectuós, com les senyores que li tocaven el cap o li pessigaven la galta quan era petita i acompanyava la mare al mercat. «Que bufona! Què has demanat als Reis? Vols un tallet de fuet?» Li agafaven les mans, la centraven i calculaven quant havia crescut. En el seu cas, força, perquè passava un cap a la seva germana gran. L’Amàlia havia estat una nena grandota.
Però la tieta Claudia no anava a dir-li que se la veia ben maca, sinó que l’estava subjectant per obligar-la a mirar-la als ulls.
—Tu ho saps?
—El què?
La tieta li va estirar les mans com si fossin les regnes d’un cavall: no perdis el temps amb evasives.
—Digue’m, tu ho saps, això de l’Elsa?
La tieta Claudia l’hi notava. Alguna cosa l’havia delatada.
—Sí —li va sortir una veueta espantada.
—Però no ho explicarem a ningú, oi que no?
Hi havia amenaça. Era la veu, era la mirada? O potser eren aquelles mans de jardinera, petites i robustes, que li oprimien les seves?
—Com és possible? —Els seus ulls verdosos, una mica trasbalsats, l’observaven inquisidors—. Com pot ser que ho sàpigues?
A què es devia aquella incredulitat? En la seva veu hi havia un harmònic desagradable, com un retret, per raons que no entenia.
—La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?
—Què passa amb mi?
—Que tu ets més Hernández que Obiols. Tu no ets com nosaltres.
No. Ella no era una d’aquelles dones Obiols, «una mica rares», no era com l’àvia Elena, ni com la Claudia, ni com sa mare, ni com la Nora.
Va bellugar les mans per alliberar-les de les de la seva tia. Estava molesta, ofesa.
—Alguna cosa dec haver heretat.
L’expressió de la tieta Claudia es va endolcir, li va deixar anar la mà esquerra i, mentre la continuava sostenint més fluix, li va començar a acaronar el dors de la dreta.
—És clar que sí, però només les bones.
Amb cada carícia, la ferocitat se li anava esborrant de la cara, s’enfonsava com en un plàcid pantà verdós i desapareixia sota la capa de líquens que separava la tieta Claudia del món.
—Me n’he d’anar. Al mercat, a comprar geranis. Ja veuràs que bonic que quedarà.
L’Amàlia es va ficar ràpidament dins de la casa i es va refugiar al despatx.
