Читать книгу: «Soc llegenda», страница 2

III

«La força del vampir rau en el fet que ningú no creu en la seva existència».

«Gràcies, doctor Van Helsing», va pensar en Neville mentre tancava el llibre Dràcula. S’estava assegut contemplant la biblioteca i escoltant el segon concert per a piano de Brahms, tot abatut, un got de whisky a la mà dreta i un cigarret als llavis.

Era veritat. Aquell llibre era una barreja de supersticions i de literatura barata, però aquella frase era certa. Ningú no hi havia cregut. Com es pot combatre allò que no creus que no existeixi?

Així havia anat. Una cosa fosca i nocturna que havia aparegut a l’època medieval. Una cosa que no tenia cap mena de consistència i que només havia ocupat un lloc a les pàgines de la literatura fantàstica. Els vampirs pertanyien al passat, com els idil·lis de Summers o els melodrames de Stoker, una entrada insignificant a l’Enciclopèdia Britànica, brou de cultiu per a novel·les per entregues i per a pel·lícules de sèrie B. Una llegenda poc sòlida que s’ha transmès de segle en segle.

Doncs bé, era veritat.

Va fer un trago de whisky i va tancar els ulls mentre el líquid fred li anava baixant fins a escalfar-li l’estómac. Era cert i, en canvi, mai ningú no havia tingut l’oportunitat de comprovar-ho. Oh! bé sabien que allò havia de correspondre a alguna cosa... però no pas a aquella. Allò era pura imaginació, allò era superstició, allò no podia ser.

I abans que la ciència hagués atrapat la llegenda, la llegenda havia engolit la ciència i tota la resta.

No havia trobat fusta. No havia revisat el grup electrogen. No havia recollit els trossos de mirall. No havia sopat; havia perdut la gana. No era gens estrany, la perdia tot sovint. Com podia fer tot el que havia fet aquella tarda i després asseure’s a taula amb il·lusió? No, encara que ja fes cinc mesos.

Va pensar en les onze... no, dotze criatures de la tarda i es va acabar el whisky amb dos glops.

Va parpellejar i la sala va vacil·lar un xic al seu davant. «T’estàs torrant, tio», va pensar. «I què? Algú hi tenia més dret que ell?». Va llançar el llibre a l’altra punta de la sala. «Passa d’aquí, Van Helsing, Mina, Jonathan, Comte d’ulls sangonosos i tots plegats! Tots sou fantasies, extrapolacions idiotes d’un tema fosc».

La rialleta li va quedar encallada a la gola. A fora, en Ben Cortman l’estava cridant. «Espera’t, Benny, no te’n vagis», va pensar. «Un moment, que em poso l’esmòquing».

Va prémer les dents. «Ja vinc! Per què no? Per què no haig de sortir? Seria la manera d’acabar amb ells!». Passar a ser un d’ells.

Va fer una rialleta quan va pensar si n’era de simple. Es va aixecar i, mig encorbat, es va acostar al moble bar. De fet, per què no? Per què ho havia de complicar tant, si només havia d’obrir la porta i fer uns passos endavant perquè s’acabés tot?

Sempre hi havia la lleugera possibilitat que, en algun lloc quedés gent com ell, intentant de sortir-se’n, amb l’esperança de trobar-se algun dia amb els de la seva espècie. Però, com els podria descobrir si eren a més d’un dia de viatge de casa seva? Va arronsar les espatlles i es va servir més whisky; feia molt de temps que bevia sense mesura! Amb els alls a les finestres, la protecció de l’hivernacle, cremant els cadàvers, fent desaparèixer les pedres i, a poc a poc, a pas de puça, anar-ne reduint el nombre. Per què s’havia d’enganyar? No n’havia trobat cap més com ell.

Es va deixar caure feixugament sobre la cadira. «Sí, senyors, vet-ho aquí que em trobo com a cal sogre, rodejat per un exèrcit de xucladors de sang que no desitgen altra cosa que sadollar-se de la meva hemoglobina d’alta graduació. Facin un trago, senyors, a la meva salut!».

Una ganyota de ràbia li va deformar les faccions. «Fills de puta, us mataré un per un abans de capitular!». Va anar cloent la mà dreta fins que el got es va esmicolar.

Va mirar a terra, amb els ulls enterbolits, els vidres que havien caigut, després es va fixar en el tros de got que li havia quedat a la mà i la sang que li regalimava barrejada amb el whisky.

«Això sí que els faria venir set», es va dir. Es va aixecar d’una revolada i de poc que no obre la porta per ensenyar-los aquella mà ensangonada i sentir els seus esgarips.

Va tancar els ulls i va notar l’esgarrifança. «Tranquil, tio», va pensar. «Vés-te a embenar la mà!».

Mig ensopegant, va anar al lavabo, es va rentar bé la mà i, esbufegant, es va posar iode als talls que s’havia fet. Després s’ho va embenar de qualsevol manera. Li costava de respirar i tenia el front amarat de suor. Li va semblar que necessitava un cigarret.

Altre cop a la sala, va canviar Brahms per Bernstein i va encendre un cigarret. «Què faré si algun dia se m’acaben els claus pels taüts?», rumiava mentre es mirava el filet blau de fum del cigarret. És clar que era difícil que s’hi trobés, en tenia cap a un miler de capses a l’armari de la Kathy...

Va cloure fort les dents. «A l’armari del rebost, del rebost, del rebost!».

L’habitació de la Kathy.

Es va mirar amb ulls boirosos el mural mentre L’època de l’angoixa li bategava a l’oïda. «Època d’angoixa», va reflexionar. «Et pensaves que estaves angoixat, Lenny, eh? En Lenny i en Benny, vosaltres dos us hauríeu d’haver conegut. Compositor, li presento el cadàver. Mamà, quan sigui gran vull ser un vampir com el papà. I és clar, reiet, t’ho prometo».

El whisky feia gloc-gloc en el got. Va fer una ganyota de dolor i es va passar l’ampolla a la mà esquerra.

Va seure i va fer un trago. «Enterbolim el caire calent de la sobrietat», es va dir. «Escombrem l’últim resquitx d’idea clara! Però de pressa! Els odio!».

A poc a poc, la sala va començar a girar sobre el seu centre giroscòpic fent ziga-zagues i onejant sota la seva cadira. Una boirina agradable que feia els contorns borrosos ho va envair tot. Es va mirar el got, el tocadiscos. Va deixar anar el cap d’un costat a l’altre. A fora, rondaven, murmuraven i esperaven.

«Pobres vampirs», va pensar. «Pobres mesells rondant de puntetes, tan assedegats, tan abandonats!».

Una pensada. Va alçar l’índex:

«Amics meus, vindré a discutir amb vosaltres el problema dels vampirs; una espècie minoritària, suposant que existeixi».

«Seré breu: Exposaré la base de la meva tesi, que és aquesta: els vampirs són víctimes del prejudici.».

«El nus de la qüestió del prejudici de la minoria és aquest: Els detesten perquè els temen. Així que...».

Va fer una bona tirada.

«En l’època més fosca de l’Edat Mitjana, el poder dels vampirs era gran i el terror que inspiraven encara més. Els consideraven anatema i continuen essent-ho. La societat els odia sense treva».

«Però les seves necessitats són més sorprenents que les dels altres animals i les dels homes? Els seus actes, són més escandalosos que els d’un pare que xucla la personalitat del seu fill? El vampir anima els batecs del cor i fa levitar els cabells. Però, és pitjor que un pare que ofereix a la societat un nen neuròtic que esdevé un polític? És pitjor que un industrial que crea fundacions amb els diners que ha fet venent bombes i armes a nacionalistes suïcides? Pitjor que el fabricant d’alcohol que serveix material adulterat per anul·lar, encara més, els cervells d’aquells qui, sobris, són incapaços de concebre una idea progressista? (Perdoneu-me la calúmnia; jo m’aferro a la beguda, que és el meu aliment). És pitjor, de fet, que el director de diari que omple pàgines i pàgines de porqueries i de crims? De debò, feu examen de consciència, nois... tan terribles són els vampirs?».

«Tot el que fan és beure sang».

«Així doncs, per què aquest prejudici cruel, aquesta prevenció irreflexiva? Per què no pot viure on li plagui, el vampir? Per què ha de buscar amagatalls on ningú no el pugui trobar? Per què s’ha de destruir? Heu transformat aquest pobre innocent i confiat en un animal perseguit. No té mitjans de subsistència, ni possibilitats d’educar-se, no té dret de vot. No és res d’estrany, doncs, que s’hagi vist obligat a la vida nocturna i depredadora».

En Robert Neville va deixar anar un renec amarg, «Sí, sí, és clar», es va dir, «però, deixaries que la teva germana es casés amb un d’ells?».

Es va arronsar d’espatlles. «M’has ben enxampat, amic meu, m’has ben enxampat!».

La música es va acabar i l’agulla va continuar fregant les estries negres. Es va quedar allí assegut, un lleuger tremolor li pujava per les cames. Vet aquí l’inconvenient de beure massa: s’acaba immune a les delícies de la borratxera. No hi ha consol en el licor. Abans d’arribar a l’estadi feliç, t’esfondres. La sala ja no es movia i la fressa de fora li atacava altre cop els timpans.

—Vine, Neville!

Se li va fer un nus a la gola i un esbufec convulsiu va sortir dels seus llavis. Sortir. Les dones eren allà fora, amb els vestits descordats o despullades, la seva carn esperava les seves carícies, els seus llavis esperaven...

«La meva sang, la meva sang!».

Com si es tractés de la mà d’una altra persona, es va mirar el puny esgrogueït com s’alçava, un xic tremolós, i anava a caure sobre la seva cama. El dolor li va fer aspirar a fons aquell aire viciat. Els alls. Arreu aquella fortor d’alls. A la roba, als mobles, al menjar, fins i tot a la beguda. «Una d’alls amb soda!». Ell mateix va quedar desconcertat d’aquell intent de broma.

Es va aixecar i va començar a caminar. «I ara què faig? El de sempre, altre cop? Llegir-beure-insonoritzar la casa... les dones. Les dones impúdiques, assedegades de sang, nues, que exhibien els seus cossos calents. No, calents, no».

Un lament convulsiu es va escapar del seu pit i li va pujar gola amunt. «Maleïts siguin!». Què esperaven? Es pensaven que sortiria i capitularia?

Potser sí, potser sí. Es va trobar ja traient la barra de seguretat de la porta. «Ja vinc, noies, ja vinc, Comenceu a humitejar-vos els llavis!».

De fora, van sentir com s’alçava la barra i un bram d’expectació es va apoderar de la nit.

Es va girar, va aixecar primer un puny i després l’altre i va començar a clavar cops a la paret fins que es va adonar que s’esquerdava el guix i se li esquinçava la pell. Es va aturar i es va quedar un instant immòbil, tremolant desemparat, fent petar les dents.

Al cap d’un moment, ja se sentia millor. Va tornar a col·locar la barra i se’n va anar a l’habitació. Es va deixar caure sobre el llit i va enfonsar el cap en el coixí amb un xiscle ofegat. La mà esquerra va picar sense força el cobrellit.

«Déu meu!», es va dir. «Fins quan? Fins quan?».

IV

El despertador no va sonar perquè no l’havia posat, se n’havia oblidat. Va dormir profundament, quiet, el cos immòbil com un motlle de ferro. Quan finalment va obrir els ulls, eren les deu.

Amb un murmuri d’enuig, va posar els peus a terra i immediatament va notar els batecs de les temples, tan exagerats que li semblava que el cervell li havia de sortir del crani. «El que faltava! Ressaca!».

Com va poder, va arribar al lavabo i es va ben mullar la cara i el cap. No, no, se li queixava el cervell, això no. Em trobo fatal. En el mirall se li veia una cara demacrada, sense afaitar, d’un home de més de quaranta anys. Amor, el teu encanteri màgic és arreu; d’una manera frívola, les paraules batien en el seu cervell com els llençols molls en el vent.

Se’n va anar a obrir la porta del carrer i va deixar anar un renec en veure un cadàver de dona ajagut a la vorera. Va notar com la ràbia el dominava i li accelerava els batecs del cor, però va mirar de no capficar-s’hi. «Estic malalt», va pensar.

El cel era gris, agònic. «Fantàstic!», es va dir. «Un dia més en aquest cau de rates cuirassat!». Amb un gest de mal geni, va fer petar la porta i després va recular, gemegant, el soroll l’havia acabat d’aclaparar. Va sentir con les últimes restes del mirall de fora queien sobre el ciment. «Perfecte!», els llavis pàl·lids van fer una ganyota de decepció.

Les dues tasses de cafè bullent encara el van fer sentir pitjor. Va deixar la tassa i se’n va anar a la sala. «A la merda!», va pensar. «Em tornaré a torrar!».

Però el licor tenia gust de trementina i, rondinant, va llançar el got contra la paret. Va observar com regalimava el whisky fins a arribar a la catifa. La idea que s’estava quedant sense gots encara el va fer enrabiar més.

Es va escarxofar al sofà i es va estar una estona remenant el cap lentament. Res a fer, el guanyaven, aquells malparits reconsagrats l’estaven guanyant.

Altre cop aquella sensació angoixant; notava com si el cos se li anés dilatant i la casa s’anés encongint, i que d’un moment a l’altre hagués d’explotar esmicolant la fusta, el guix i els rajols. Es va aixecar i se’n va anar de pressa cap a la porta, amb les mans tremoloses.

Es va quedar un moment a la gespa, aspirant l’aire humit del matí, d’esquenes a aquella casa que odiava tant. Però també odiava les altres cases del voltant, l’asfalt, les voreres i la gespa, tot el que hi havia a Cimarron Street.

De sobte, va veure clar que havia de sortir d’allí. Núvol o no, se n’havia d’anar.

Va tancar la porta d’entrada, va obrir la del garatge, aquella porta tan pesant que ni tan sols es va molestar a tornar a abaixar. Va pensar que no trigaria gaire a tornar, que només anava a fer un volt.

Va treure el jeep, va donar la volta i va pitjar fort l’accelerador, cap al bulevard Compton. No sabia on anava.

Va agafar el revolt a seixanta i abans d’arribar a la cantonada següent ja anava a vuitanta. El vehicle botava endavant amb l’impuls que li donava l’accelerador, que anava prement i prement, amb la cama mig encarcarada. Les mans, al voltant, eren com un pa de glaç i tenia la cara impertorbable d’una estàtua. Va baixar el bulevard buit, mort, a cent quaranta, el motor roncant tot sol en aquell gran silenci.

L’herba del cementiri havia crescut tant que es doblegava sota el pes del seu calçat. No se sentia res més que els seus passos i el cant eixelebrat dels ocells. En una altra època, en Robert Neville havia pensat que cantaven l’harmonia del món. Ara veia clar que anava errat, que cantaven perquè no tenien cervell.

Havia fet més de deu quilòmetres prement a fons l’accelerador abans d’adonar-se d’on anava. Era curiós, però ni el cap ni el cos no n’havien estat conscients. De l’únic que s’havia adonat era que es trobava malament, deprimit i que li calia allunyar-se de casa seva. No sabia que se n’anava a veure la Virgínia.

Però hi havia anat directament i a tota velocitat. Havia aparcat, havia travessat el portal rovellat i estava caminant enmig d’aquell herbei tan espès.

Quant de temps feia que no s’hi havia acostat? Un mes, com a mínim. Podia haver portat flors, però no fou conscient del que feia fins que va arribar al portal.

Aquella tristesa que venia de temps li va fer cloure els llavis. Per què no hi podia tenir la Kathy, allí, també? Per què havia obeït cegament aquells estúpids que havien promulgat aquelles ordenances tan poca-soltes durant l’epidèmia? Si tan sols pogués ser al costat de la seva mare!

«No comencem», es va dir.

Quan va acostar-se a la cripta, es va estremir en veure que la porta de ferro era ajustada. «Oh, no!», va pensar, i va arrencar a córrer per l’herba humida. «Si han vingut, si l’han tocada, juro davant de Déu que cremaré aquesta ciutat fins als mateixos fonaments!».

Va obrir bé la porta i el ferro va topar contra el marbre fent un soroll buit, com un retruny. Tot seguit, va mirar la llosa sobre la qual reposava el taüt segellat.

La tensió es va esvair. Va respirar. Encara estava intacte.

Llavors va veure un home ajagut en un racó de la cripta amb el cos recargolat sobre el terra fred.

Maleint-lo, en Neville se li va tirar al damunt, el va engrapar per la roba, el va arrossegar fins a la porta i el va llençar a fora, a l’herba. El cos va rodolar fins a quedar de panxa enlaire, amb el rostre blanc com la cera girat cap al cel.

Se’n va tornar a la cripta, respirant feixugament. Va tancar els ulls i va col·locar totes dues mans sobre la llosa.

«Soc aquí», va dir fluixet. «He tornat. Recorda-te’n».

Va llençar les flors que hi havia portat l’últim dia i va recollir les fulles que el vent hi havia escampat.

Després es va asseure al costat del taüt i va recolzar el front en el metall glaçat.

El silenci el va acollir amb les seves mans fredes i amoroses.

«Si pogués morir ara mateix», va pensar; «tranquil·lament, plàcidament, sense un tremolor, sense un crit. Si pogués anar amb ella. Si pogués creure que aniria amb ella».

Els dits se li van anar crispant, va recolzar el cap sobre el pit. «Virgínia, porta’m allà on ets».

Una llàgrima cristal·lina va rodolar sobre la seva mà immòbil...

No tenia ni idea de quanta estona s’havia passat allí. Al final, va pensar, el temps fa que fins i tot el dolor més terrible s’apaivagui. La maledicció del penitent és la d’acostumar-se al fuet.

Es va aixecar. «Sí, encara soc viu. El cor em batega malgrat tot, la sang em circula perquè sí, els ossos, els músculs i els teixits funcionen sense cap objectiu».

Es va quedar dret un moment mirant el taüt i finalment va sortir, va tancar la porta al seu darrere, a poc a poc, com si li fes por destorbar el son d’ella.

Ja no es recordava de l’home. De poc que no hi ensopega. Es va apartar, mig murmurant un renec, i es va allunyar del cadàver.

Després, tot d’una, es va girar.

Què havia passat? Aquell home era mort i ben mort. Com podia ser? El canvi havia estat tan ràpid que per l’aspecte i per l’olor hauria dit que feia dies que era mort.

El cap li va començar a treballar, dominat per una gran excitació. Alguna cosa havia hagut de matar el vampir: alguna cosa extraordinàriament efectiva. El cor no estava tocat, ni rastre d’alls i, en canvi...

De cop, se’n va adonar. «És clar... la llum del dia!».

Neville va emprenyar-se per no haver-hi pensat abans. Feia cinc mesos que sabia amb quina cura es tancaven durant el dia i mai no havia associat una cosa amb l’altra! Va tancar els ulls, sorprès de la seva estupidesa.

Els raigs del sol; els infrarojos i els ultraviolats. Havia de ser allò. Però, per què? Maleït sia, i per què ell no sabia res dels efectes de la llum solar sobre l’organisme humà?

I una altra cosa: aquell home havia estat un dels vertaders vampirs, un mort vivent. El sol, tindria el mateix efecte sobre els altres, els que encara eren vius?

Mentre tancava el portal de l’entrada, es va preguntar si no s’havia d’haver endut aquell cadàver. Podia ser que atragués els altres i envaïssin la cripta! És clar que no s’acostarien al taüt, que era segellat amb alls. D’altra banda, la sang de l’home era morta, ara...

Li va passar pel cap una altra idea. Els rajos del sol actuaven d’alguna manera sobre la sang!

Així que era possible que tot estigués relacionat amb la sang? Els alls, la creu, el mirall, l’estaca, la llum del dia, la terra on dormien alguns d’ells? No veia com, però...

Havia de llegir molt, havia de fer moltes investigacions. Feia molt de temps que hi pensava, però últimament semblava que ho havia deixat un xic de banda. Aquella idea el tornava a esperonar.

Va engegar el vehicle, va agafar carrer amunt i, quan va arribar a la zona d’habitatges, va aparcar davant del primer edifici.

Es va acostar a la porta d’entrada, però estava tancada. Amb un renec impacient, se n’anà cap a la següent. La porta era oberta, va creuar la sala i va pujar de dos en dos els esglaons coberts amb una estora.

Va trobar la dona a l’habitació. Sense dubtar un sol instant, va estirar els llençols i la va agafar pels canells. Quan el cos va tocar a terra, va deixar anar un lleu gemec, i mentre l’anava arrossegant per l’escala feia una mena de sons guturals.

Un cop a la sala, la dona es va bellugar.

Va cloure les mans sobre els punys d’en Neville i el cos es va retorçar sobre la catifa. Tenia els ulls tancats, però bleixava amb dificultats i murmurava en un esforç per alliberar-se d’ell. Aquelles ungles negres se li van clavar a la carn. Mig rondinant, li va deixar anar els canells i la va continuar arrossegant agafant-la pels cabells. Normalment, sentia una certa recança quan pensava que aquesta gent, a part del que els hagués passat, havien estat com ell. Però ara l’empenyia el desig de saber i no podia pensar en altra cosa.

Malgrat tot, va sentir una esgarrifança quan la dona va emetre un gemec ofegat de terror en arribar al carrer.

Es va quedar allà estirada, recargolant-se, obrint i tancant les mans convulsivament, prement els llavis fins que es van convertir en una ratlleta vermella. En Neville se la mirava impressionat.

Va notar un nus a la gola. No duraria gaire la sensació d’estar cometent una crueltat brutal. Mirant-se-la, es va mossegar els llavis. «D’acord, pateix», es disculpava a si mateix, «però és una d’ells, i si hagués tingut l’oportunitat m’hauria mort amb gran plaer. S’ha de veure així, és l’única manera». Va serrar amb força les dents i va contemplar com moria.

Al cap de pocs minuts, va deixar de bellugar-se, de murmurar i d’anar obrint les mans, com dues poncelles que es desclouen sobre el ciment. En Robert Neville es va ajupir per comprovar-li el cor. No bategava. La carn se li estava refredant.

Es va posar dret altra vegada amb un lleu somriure. Així que era veritat que no li calien estaques. Després de tant de temps, havia trobat un mètode millor.

De sobte, es va sobresaltar. Com ho sabia, que la dona era realment morta? Com ho podia saber abans que s’amagués el sol?

Aquell pensament el va tornar a angoixar i a irritar. Per què cada pregunta escombrava les respostes anteriors?

Va estar donant-li voltes mentre es bevia una llauna de suc de tomata que havia agafat d’un supermercat d’allà a prop.

Com ho podia saber? No es podia pas quedar amb aquella dona fins que es pongués el sol.

Emportar-se-la a casa, és clar!

Va tornar a tancar els ulls, emprenyat. Avui no havia obtingut ni una sola resposta. Ara havia de refer el camí per anar-la a buscar i ni tan sols tenia clar on era la casa. Va engegar, tot donant una ullada al rellotge. Eren les tres.

Tenia temps de sobres d’arribar a casa abans no arribessin ells. Va prémer l’accelerador i el jeep va avançar de pressa.

Va trigar vora mitja hora a trobar la casa. La dona estava en la mateixa posició, a la vorera. En Neville es va posar els guants i va obrir la part del darrere del jeep per carregar-la-hi. Mentre se li acostava, es va fixar en el seu cos. «No, no comencem, per l’amor de Déu!».

Va carregar la dona, va tancar la porta i es va treure els guants. Es va mirar el rellotge. Les tres. Tenia tot el temps del món per...

Va sacsejar el rellotge i se’l va acostar a l’orella; de sobte, el cor li va començar a bategar fort.

El rellotge s’havia aturat.