Читать книгу: «La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira», страница 4

Teníeu alguns autors de capçalera, que clarament us marquessin a un nivell ideològic?

No. Perquè jo tenia lectures molt variades i disperses, i això féu que no caiguera sota el pes de cap dogma. Llegia marxistes francesos, però també llegia manuals de sociologia. . . , i molta història. I, ben aviat, també vaig interessar-me per l’antropologia social, cosa que evita moltes temptacions maximalistes. Fer economia marxista o sociologia marxista és molt senzill. Però, fer antropologia marxista? Amb un treball de camp seriós i rigorós? És purament impossible. La realitat et desmunta la paradeta, o la teoria. Si un antropòleg fa el que cal per conèixer com viu un determinat tipus de gent o de societat, captar-ne el seu sentit més profund, això és incompatible amb qualsevol dogma ideològic, amb qualsevol esquema tancat interpretatiu. No es pot fer. I si algú ho fa, s’ha de dividir el cervell en dos.

5. La importància de la literatura catalana. I Joan Fuster

Quant a literatura, als 60 què llegíeu, què us interessava? Ja escrivíeu?

No escrivia, perquè no m’hi atrevia. No em sentia prou preparat. Però tenia la fantasia que tot el que llegia tardo d’hora em serviria per a escriure.

Ja llegíeu molta novel·la?

Sí. Des dels vint o vint-i-un anys, tanta com història. I ja llegia molt en català: clàssics catalans, coses del Club dels Novel·listes, traduccions d’autors estrangers, com ara Tolstoi o Dostoievski. També recollíem llibres en català a Barcelona per després provar de vendre’ls a València: muntàvem la paradeta i oferíem el que teníem. . . Un xicot del grup de Lo Rat Penat va organitzar una petita distribuïdora, i va ser molt útil per portar ací llibres que no es podien trobar a les llibreries del País Valencià, a la ciutat o als pobles, perquè encara no hi havia un públic lector.

De totes maneres, la descoberta que la literatura catalana era una cosa important la vaig fer a Navarra i, després, a Roma. Recorde perfectament la impressió que em va causar llegir en la gran Enciclopèdia Italiana els llargs articles dedicats a Catalunya i a la llengua catalana. Columnes i més columnes en lletra menuda explicant, en una enciclopèdia italiana, què eren la llengua i la literatura catalanes, t’assabentava que allò era seriós, important.

Som alguna cosa. . .

Exacte. Això és el que pensava: som alguna cosa. No eren deu ratlles.

Quins varen ser els noms concrets que us confirmaren la importància de la literatura catalana?

Els clàssics. I, després, em sembla que la primera gran novel·la catalana moderna que vaig llegir, i em va impressionar, va ser Incerta glòria, de Joan Sales. La vam llegir simultàniament amb Alfons Cucó, i la comentàvem apassionadament, no només per la visió tan complexa que donava de la guerra civil, sinó també perquè, com a novel·la, ens semblava molt important. I després ja vaig llegir Llorenç Villalonga, i Mercè Rodoreda.

Villalonga us va agradar? El personatge i els seus posicionaments ideològics, us molestaven?

Villalonga em va agradar molt. I llavors, quan vaig llegir-lo per primera vegada, no coneixia el personatge: no sabia què pensava, quines eren les seues idees. . . En qualsevol cas, l’aspecte ideològic d’un autor mai no ha interferit en el judici literari que jo me n’he fet. Céline em sembla un autor extraordinari, el Viatge al fons de la nit crec que és un dels llibres més impressionants del segle XX. I bé: ell era un fill de puta, nazi i antisemita. I què? Això és igual. Brecht també era un tipus impresentable. . .

Una figura central que vàreu conèixer els anys 60 és Joan Fuster.

Joan Fuster va ser un bon amic meu, durant molts anys, però tampoc no crec que haguem de parlar-ne gaire. Per a mi, és un tema personal, delicat. . . Com totes les persones, Fuster passà per diferents etapes, i representà coses diferents. El que és evident és que, tant a un nivell cultural com polític, Fuster va ser un miracle de la naturalesa, o de la història. Com és possible que apareguera un personatge amb aquella clarividència, aquella força intel·lectual, aquella preparació i aquella perspicàcia a la Sueca dels anys 50? És un fenomen, per a mi, totalment inexplicable; encara que la literatura universal en té més d’un, de personatge així: gent que apareix enmig del no-res i escriu i pensa coses excepcionals.

Es pot dir que Fuster va exercir un mestratge sobre vós i sobre els vostres amics?

Sí. Ara bé: quan el vaig conèixer, jo ja tenia formades unes idees pròpies, que coincidien amb les seues. El que ell ens va donar va ser una certa garantia que allò era correcte, que no anàvem desencaminats. Quan el vaig conèixer, l’any 61, Fuster ja era un home amb prestigi, que havia fet llibres magnífics, amb una cultura enorme, amb molts contactes entre la gent important en el camp de la literatura i de la política de Barcelona, per als quals era ja un referent.

Personalment, quina actitud adoptava amb vosaltres?

No tant paternal, sinó més aviat de germà gran. Ens guanyava de quinze, vint anys. I tenia una actitud de crítica, d’incitació. També ens facilitava les coses tant com podia, propiciava contactes amb persones que ens podien ser útils. . . Fins i tot en algunes de les primeres reunions que férem a principis dels anys 60, a manera de seminaris de formació politicoideològica per a joves, ell hi participava molt activament: buscava professors, diners. . .

Ja devia tenir aquell punt d’escèptic incurable, una mica cansat de tot. . .

Escèptic sí; cansat de tot, no. Independentment del que poguera escriure als seus papers d’aquella època, el Fuster dels 60 era un home actiu, esperançat, que ajudava i estimulava la gent en tot el que podia. . . No com després, els anys 80, que ja passava de tot, la qual cosa personalment no em feia tanta gràcia.

L’enteneu, però, l’actitud amarga i fatigada del Fuster dels últims anys?

L’entenc i la comprenc, però no m’agradava. Lamente que la tinguera.

Què en pensava, ell, de l’hostilitat dels seus col-legues valencians, sobretot dels de Lo Rat Penat?

No crec que, en el fons, el preocupara ni poc ni gens: la distància intel·lectual era massa gran. Pensa, a més, que durant els anys 60 encara no havia aparegut l’anticatalanisme furibund que apareixeria sobretot a finals dels 70. A partir d’aleshores, sí que l’hostilitat contra Fuster fou molt dura i persistent. Abans, no tant, excepte en algun fet puntual, com quan va publicar El País Valenciano. . .

Personalment us preocupava veure que, a un escriptor i intel·lectual tan potent i que havia treballat tant a favor del país com va ser el cas de Fuster, a la fi se li pagués amb una moneda tan bruta?

Evidentment: era el símptoma més cru i tangible que alguna cosa fallava en aquest país. A la vegada, però, tot allò ens consolidava encara més les idees que ja teníem. Fuster ens va inculcar que si tens raó, que si allò que vols explicar (el projecte de país, per exemple) està basat en una elaboració racional i sistemàtica i coherent, finalment la idea triomfarà, la gent l’acabarà entenent i acceptant. Fuster tenia l’optimisme històric del racionalista, ens el va transmetre, i jo encara ara el conserve. Quin és l’optimisme del racionalista? L’optimisme de qui creu que la raó sempre pot acabar convencent la gent, perquè, si no, s’ha d’acceptar la cosa contrària, que la irracionalitat pot acabar triomfant, i això sí que no ho accepte.

Però la Història ha demostrat un cop i un altre que la raó no sol guanyar. . .

La Història demostra que la raó no sempre guanya, és cert. Però als qui ens reconeixem fills o néts de la Illustració ens costa molt renunciar a aquesta idea de l’optimisme de la raó.

Quin tipus de vida duia Fuster? A banda dels contactes que tenia, es passava molt temps tancat a casa?

No, no tan tancat. Ja he dit que aquells anys es movia bastant, i quan estava a casa no vol dir que estiguera aïllat de tot. La porta era tancada, i l’obria segons qui trucava. . . Rebia moltes visites, massa, potser. . . Hi ha massa gent que ha explicat que eren assidus a casa de Fuster, però és una pura fantasia. Alguns d’aquests, en realitat només hi anaren dues vegades: una, ell no els havia obert, i la segona, els havia obert per error. En qualsevol cas, estar amb Fuster, sol o amb dues o tres persones més, era un plaer total, un estímul continu, tan sarcàstic, tan intel·ligent. . .

Com eren les converses que manteníeu a ca seva?

Bé, ens posàvem a la taula camilla que tenia en un racó de la sala, treia el paquet de cigarrets mentolats que habitualment fumava i la botella de whisky, i ens posàvem a parlar. El que és més d’agrair és que dedicara tant de temps i tantes energies a uns xicots tan joves. A més, a Sueca no tenia telèfon; per tant, el que jo feia era enviar-li una carteta avisant-lo que al cap d’un parell de dies passaria a visitar-lo, o de vegades fins i tot m’hi presentava sense haver-li dit res. Moltes vegades el visitava a la nit, ja que ell es passava la nit sencera llegint o treballant: trucava a la porta i parava l’orella; si no sentia soroll, pensava «bé, avui no en té ganes», i marxava; si sentia uns passets que s’acostaven a la porta, sabia que el veuria guaitar per la finestra (la que després volaren en l’atemptat contra ell) i que m’invitaria a passar. No recorde mai que em diguera que no em podia atendre perquè tenia molta faena. Mai. I treballava molt, sempre.

Durant els anys 70 i 80, el seguíreu visitant sovint?

Sí. Durant els 70 tot va continuar més o menys igual. Quan Fuster començà a canviar va ser als 80: els últims deu anys de la seva vida, en temps de govern del PSOE. Amb mi, va continuar tenint una bona relació: érem bons amics, des de feia molts anys. Però se’l veia més recelós, més reticent, més desconfiat, amb la gent en general. També hi hagué persones que li torbaren el cap.

Què voleu dir amb torbar-li el cap?

Doncs provocar-li recels i suspicàcies que no estaven gens justificades. I fer-li expressar adhesions o adoptar posicionaments que, a parer meu, més valdria que no haguera expressat ni adoptat.

Per exemple?

Per exemple un excés de complaença i d’aprovació enfront del partit socialista, governant en aquell moment. Quan, l’any 82, el PSOE va arribar al poder tant a València com a Madrid, Fuster, que els havia criticat moltíssim, va canviar d’actitud.

Perquè esperava treure’n unes prebendes?

No ben bé. Perquè ja era més vell, i estava cansat. Crec que es varen ajuntar dues coses: la primera és que va trobar una possibilitat d’acceptació i de reconeixement públic, quasi institucional, que no havia pogut tindre mai, i que com a escriptor i com a intel·lectual segurament necessitava; i la segona és que va arribar a la conclusió que allò era al màxim a què el país podia aspirar, i va decidir adaptar-s’hi. Va acabar veient el PSOE-PSPV com el partit que podia assumir i realitzar algunes de les idees que ell havia defensat durant tota la vida, o almenys en la llengua, l’ensenyament, la cultura. . . És clar, tenint en compte la dreta bèstia i anticatalanista que hi havia ací, és comprensible que, per contrast, Fuster acabara veient els socialistes com una cosa bona. O útil: més valia allò que no res. I va acabar desactivant la seua actitud crítica, sobretot en públic.

Recorde que, a mitjans 80, Fuster va presentar un dels seus llibres a la llibreria Tres i Quatre de València. Era un recull d’articles publicats pocs anys abans i em va demanar a mi que li fera la presentació. Entre el públic hi havia alguns dels prohoms del socialisme valencià, i jo vaig aprofitar per llegir algunes frases terriblement crítiques amb els socialistes i l’esquerra espanyola, incloses en aquell llibre, que Fuster havia escrit abans que no arribaren al poder. Quan vaig començar a llegir, ja vaig veure que Fuster trasmudava de cara, i quan acabà l’acte em va portar a un racó i em va fotre una bronca fenomenal. Jo li vaig dir que no em podia retraure res, perquè tot allò ell ho havia escrit i firmat.

Us vàreu barallar?

No. No m’hi vaig barallar mai. I sempre li vaig tindre el màxim respecte. I agraïment. Encara que, al llarg de la nostra amistat, que va durar fins al final, vam tindre discussions molt fortes. Molt fortes. Que no contaré mai.

No?

No.

Ni tan sols quan ara pitgi stop?

No, tampoc.

3. Política, ideologia, país

Aquelles persones que es van formar ideològicament durant la dècada del 60 i que es van rebel·lar contra el pantà del franquisme, en general varen adoptar uns postulats ideològics molt forts o extrems, que sovint no deixaven lloc per a la ponderació, els dubtes, l’autocrítica o els matisos. Tenint en compte el context sociopolític del país i de l’època, és en part comprensible: el franquisme havia estat, i seguia essent, tan pervers i tan penós que aixoplugar-se sota el paraigua de les ideologies que li eren frontalment enemigues —catalanisme o, en un altre nivell, comunisme i socialisme, sobretot— devia ser un moviment quasi natural, instintiu: una pura voluntat o necessitat de supervivència. . .

El problema és que, a mesura que ha anat passant el temps, molts dels que es van formar en aquell brou de cultiu tan bullent han acabat tractant la pròpia ideologia com si fos més aviat una creença. I, a les creences, les abraces i assumeixes del tot o bé en renegues per assumir la creença contrària. Això ha fet que molts dels rebels d’aquella època hagin quedat embarrancats en una mena d’esquerranisme (o, en alguns casos, de catalanisme) que no té en compte molts dels fets ocorreguts durant els últims quaranta anys d’història, o bé que hagin adoptat els postulats que reprenen —hereus sanguinis— les idees que ells tant van atacar en el passat.

Cap dels dos casos no ha estat, però, el d’en Mira, que, tot al llarg de la conversa, insisteix, una vegada i una altra i una altra, en la importància que té, o que hauria de tenir, l’observació rigorosa de la realitat. A diferència del que han fet altres escriptors i intel·lectuals, en Mira no ha usat l’observació de la realitat com una estratègia per a l’ambivalència astuta i calculada, sinó com una manera de mantenir en vida les pròpies conviccions, és a dir, com una manera de conservar la possibilitat d’algun dia realitzar-les o d’anar portant-les a terme progressivament. Si és que, quant a les conviccions valencianistes/catalanistes, això és encara concebible —han estat molts els contratemps, i segueixen sent moltes les adversitats.

Quan en Mira evoca les expectatives —ideològiques— que tenia de jove, i explica com aquestes s’han anat frustrant de mica en mica, ho fa amb un punt de recança però sense rancor, amb un tel de pessimisme però sense caure en el catastrofisme, justificant-ho per l’evolució de les circumstàncies externes però també reconeixent errors i assumint responsabilitats. O, simplement, donant a entendre que, si els temps canvien, un també deu tenir el dret —o potser és el deure?— de canviar.

1. Ideals o idees. El País Valencià, el catalanisme

Com heu entès la valencianitat/catalanitat al llarg dels anys? És evident que heu anat matisant i corregint idees. Com s’ha produït aquesta evolució, i quines n’han estat les causes?

Han evolucionat o canviat algunes afirmacions diguem-ne conceptuals, no la meua actitud emocional i personal. Els canvis del meu esquema analític o teòric, tant pel que fa referència a la definició de l’àmbit nacional propi del país com pel que es refereix a altres conceptes ideològics (l’esquerra, el socialisme) han estat motivats per un reconeixement progressiu dels límits de la realitat.

En la dècada dels 60, les posicions ideològiques es prenien en uns termes molt rigorosos i extrems, molt contundents, amb la fe de qui creu que té raó i que, com que té raó, un dia tothom li donarà suport i ell podrà portar les seues idees a la pràctica. Aquell rigor i aquella contundència no tenien en compte, és clar, com funciona la societat, com és la gent, com ha anat sempre la història. Teníem uns ideals molt rígids i, en comptes d’adaptarlos a la realitat, estàvem convençuts que, tard o d’hora, podríem fer que la realitat hi encaixara.

En el camp de la ideologia, jo tenia uns fonaments clarament marxistes de la interpretació de la realitat historicosocial. No era dels més radicals, en tot cas: n’hi havia que creien en la possibilitat, o en la inevitabilitat, que es produïra una revolució socialista que acabaria realitzant el model d’una societat justa, feliç i salvadora. Mai he cregut això, però sí que creia en la possibilitat d’un socialisme democràtic i harmònic, pacífic, en llibertat, sense cap dels vicis ni dels defectes del capitalisme: un socialisme benèfic que acabaria creant una societat que funcionaria a base de cooperatives molt fraternals i etc. És un model que, aleshores, il·lusòriament anomenàvem model iugoslau: pensàvem que el socialisme iugoslau es basava en una societat poc o gens estatitzada, que funcionava a base de cooperatives, municipis autònoms i coses així. L’autogestió, i tot allò, que després s’ha vist que era només propaganda. . .

De la mateixa manera que creàrem uns ideals racionals i rígids pel que es refereix a les qüestions socials, també ens els creàrem respecte a la qüestió nacional. Dèiem: els valencians són un poble que procedeix de l’expansió territorial i humana de Catalunya a l’època medieval, som d’origen català, hem parlat català tota la història, etnoculturalment som el mateix poble. . . I sobre aquestes bases perfectament racionals vam pensar que podríem recuperar la unitat catalanovalenciana perduda; perquè el que havia passat era que, al llarg de la Història, Castella (o Espanya) havia interferit tan brutalment en el desenvolupament del País que els valencians havien quedat despenjats d’aquell espai comú. Durant els anys 60 ja vèiem que la immensa majoria de la gent del País Valencià no conservava cap noció ni consciència de quin era el seu espai nacional originari, però crèiem que aquella consciència era recuperable. Si els ho expliquem, amb temps i paciència, els convencerem, ens dèiem. La gent del País Valencià ho acceptarà i la reintegració amb Catalunya serà, per tant, factible.

Identificàvem Catalunya i el País Valencià, els catalans i els valencians, com a membres d’un mateix espai nacional en tots els sentits i conseqüències, pensant que aquest espai podria ser reconstruït, fins i tot en l’ordre de la identitat política. És a dir: pensàvem que els valencians no només reconeixerien el seu origen etnocultural i lingüístic, sinó que tard o d’hora també acabarien acceptant la idea que formen part del mateix espai polític que els catalans, de la mateixa nació política, que acabarà formant un únic estat comú. Aquest era el plantejament teòric, perfectament racional. I jo el vaig acceptar i defensar, i vaig intentar estendre’l. . . El que passa és que, amb el temps, vaig començar a dubtar si aquella ideologia tan correcta i racional realment es corresponia amb la realitat. O si podia encaixar-hi.

De fet, era com si nosaltres aleshores pensàrem que, a finals del segle XV, s’haguera tallat la història, i, als anys 60 del segle XX, haguérem cregut possible que es podia recuperar aquell passat intacte, ben bé com si els cinc segles transcorreguts no hagueren existit, o no hagueren estat suficients per desmuntar les bases objectives en què nosaltres crèiem. És clar, era una fantasia, era irreal: perquè aquells cinc segles no havien passat debades. . .

Amb el temps, vaig anar coneixent cada vegada més la història moderna i contemporània del País Valencià, i reflexionant sobre les conseqüències econòmiques i socials que aquesta història havia tingut, i sobre els canvis sobretot mentals que havia provocat, canvis de percepció i de consciència; fins que vaig acabar reconeixent que la gent d’aquest país havia assumit com a propis uns signes d’identificació (i, per tant, una identitat) que no eren els que nosaltres pensàvem que li pertanyien d’origen i que havia de recuperar.

Quan vaig arribar a la conclusió que les bases per a una identificació política total amb Catalunya (som la mateixa cosa, i ho volem tornar a ser) ja a penes no existien, o que era molt difícil o improbable que una majoria, o una part significativa i decisiva, de la societat valenciana poguera assumir mai aquells postulats, doncs vaig pensar que en alguna cosa em devia haver equivocat: en la incapacitat, almenys, per a acceptar que realment no hi havia una correspondència entre el que jo pensava i la realitat històrica i present. Va ser aleshores quan em vaig replantejar si el que havia estat creient i proposant com a possible, ho era o no realment. I, sobretot, vaig pensar que, si no era possible, quin sentit tenia continuar-hi insistint.

La vostra evolució, per tant, no ha depès tant de si el que crèieu o pensàveu era veritat o mentida, com de si era possible o no possible de realitzar?

Diguem que la veritat o la falsedat d’una ideologia nacional no depèn tant de les definicions conceptuals com de l’adequació dels conceptes al cos social que pretenen definir. I una ideologia política sempre intenta incidir en la gent o dirigir la realitat; per tant, la idea de si és falsa o certa va molt lligada, no a unes idees teòriques o a unes justificacions històriques més o menys reals, sinó a la possibilitat de fer que funcione i es puga aplicar. Veure com la nostra idea de valencianisme catalanista, o de catalanisme valencià, dels anys 60 ha acabat sent manipulada i usada contra nostre, vol dir, entre altres coses, que es prestava a ser manipulada i usada en aquest sentit.

Però, en el fons, totes les ideologies es presten a ser manipulades. Si ho són o no, depèn menys de la solidesa amb què han estat travades que del poder que tenen els que li són contraris. O no?

Sí. . . Però, quan tu has fabricat una ideologia tan perfectament racional i tan objectiva, i després aquesta visió és tan fàcilment manipulada i capgirada davant de la teua pròpia societat (la qual tu pretenies que s’adherira a la teua ideologia però que al final resulta que s’adhereix a la contrària amb més força que mai), això és molt significatiu, no es pot obviar.

Si vós i els de la vostra generació ja haguéssiu començat tenint unes idees com les que exposeu a Sobre la nació dels valencians (una catalanitat més restringida i una valoració més gran de la vostra condició nacional valenciana), creieu que el valencianisme que predicàveu hauria estat menys manipulable per part de l’anticatalanisme i l’espanyolisme?

Sí, perquè els nostres adversaris ja no haurien tingut una excusa tan evident ni tan flagrant. Ací, durant molts anys hi ha hagut gent que ha negat cap realitat nacional específica del País Valencià: això és Catalunya Sud, deien i explicaven en llibres, alhora que omplien el país de pintades que proclamaven «Alcoi és Catalunya», «Alacant és Catalunya», i en recorde una, increïble, que deia «Xàtiva, la Catalunya tropical»! Tenint en compte tot això, queixar-se que després ens han manipulat és molt ingenu: alguns els ho van posar tan fàcil!

Fins i tot n’hi ha que els han donat facilitats en la qüestió de la llengua, que abans dels anys 60 cap grup o entitat, ni el Rat Penat, no posava en dubte que fóra la mateixa. Però hi va haver tanta gent que durant molt de temps va deixar d’usar el terme «valencià», que fins i tot el va negar i menysprear! De cara a una població que no en tenia ni idea, de qüestions històriques i filològiques, allò va ser fatal. Jo de vegades ho he provat d’explicar a Barcelona dient-los que s’imaginen que un dia hi va un valencià i els comença a explicar que el català no és una llengua sinó un dialecte del valencià: com s’ho hauria pres la majoria, allà? Que en un cas hi haja la veritat historicocientífica i en un altre no, és irrellevant de cara a projectar unes idees cap a la gent i a l’efecte que té aquesta projecció.

Nosaltres vam confondre sovint la raó objectiva, que la teníem, amb l’efecte que aquesta produeix sobre la gent segons com es presenta. Quan un poble fa segles que ha perdut una identificació diguem-ne simbòlica i lingüística, quan ha perdut fins i tot la memòria d’haver compartit mai aquesta identitat, és molt difícil que després accepte certes afirmacions o idees que li expliquen que la identificació perduda és l’única vàlida.

Amb això, és clar, no estic justificant la manipulació que s’ha produït, que ha estat brutal, infame, calculada, i sovint estrictament irracional i pròxima a actituds quasi feixistes. El que faig és explicar per què s’ha produït, per què ha estat possible que tinguera èxit. El que no tinguérem en compte és que, tal com ha evolucionat aquest país, era més fàcil que la gent es creguera les idees dels manipuladors que les nostres, perquè corresponien més a la manera com ells entenien el seu territori i la seua identitat, com denominaven la llengua i etc. El problema és que nosaltres vam projectar unes idees que, encara que foren objectivament i racionalment correctes, no corresponien a l’evolució històrica moderna i a la consciència del país, i per tant ens vam exposar al fet que aquelles mateixes afirmacions se’ns acabaren girant en contra. No només ens impedí guanyar adhesions creixents a la nostra causa sinó que fins i tot provocà que hi haguera molta més gent que s’adherí a la causa contrària.

Per tant, es podria dir que la vostra evolució ideològica nacional es basa en el pragmatisme?

No exactament. Des del punt de vista de la interpretació de la història, nosaltres no vam tindre prou en compte l’especificitat historicopolítica del País Valencià. De vegades s’ha arribat a dir, absurdament, que el territori de la nació catalana era un fins que «Espanya» el va dividir pel riu de la Sènia, quan el riu de la Sènia és una frontera històrica originària! El Regne de València comença la seua existència com un estat medieval, com un regne, no com a part d’una altre territori. El Regne de València és fundacional com a tal entitat política. Que aquella gent era majoritàriament d’orígens catalans, i en un primer temps se sentien catalans, doncs sí: hi ha molts de papers que ho demostren i ho expliquen. La realitat territorial i nacional valenciana, però, només existeix en tant que açò era originàriament un regne, un territori amb uns límits i amb una formació politicoinstitucional pròpia. I això té conseqüències decisives. Per tant, des del punt de vista de l’espai polític, mai ha format part d’una entitat que es poguera dir Catalunya. Però durant un temps no vam donar, a aquest fet, la importància que es mereixia. Va ser un error. I això és diferent del fet lingüisticocultural, fins i tot de molts components bàsics etnonacionals, que efectivament són compartits amb Catalunya.

En tot cas, jo mai he estat partidari, ni tan sols quan reivindicava una catalanitat nacional plena i comuna, que hi haguera al País Valencià organitzacions polítiques subsidiàries o pertanyents a organitzacions catalanes. Mai he format part d’una força política d’àmbit de Països Catalans, sempre he sigut partidari, i membre, de partits estrictament valencians. Aliats o coordinats amb forces polítiques de Catalunya i de les Illes, però partits valencians.

Els partits pancatalans que hi ha hagut al País Valencià, crèieu que han fet més mal que bé?

Si ho haguérem de resumir en una sola paraula, diria que sí: més mal que bé. Fins i tot hi ha hagut conceptes de comunitat nacional indescriptibles! Una vegada vaig demanar, a un dirigent destacat dels que defensen aquest concepte politiconacional, si no veia que, de la manera que ell i els seus companys actuaven, amb les idees que predicaven, etc. , per cada nou catalanista que fabricaven o guanyaven, fabricaven deu nous anticatalanistes. Saps què em va respondre: «Sí que ho veig, però nosaltres ja en serem un més!» Genial. Per a ells, la comunitat nacional és la comunitat dels convençuts. Que la immensa majoria de la gent pensa el contrari? És igual, diuen. Com es pot guanyar una guerra si per cada aliat que guanyes, produeixes deu enemics? Quina mena d’estratègia és aquesta? És la típica actitud del líder d’una secta, per a qui el món està dividit en dos tipus de gent: els que són membres de la meua secta i tota la resta: però aquests no importen, perquè estan tots equivocats. Això ha fet molt de mal, perquè hi ha hagut gent amb molta energia i molt bona voluntat que s’ha tudat seguint aquestes idees, les quals, amb el temps, s’han provat estèrils i contraproduents.

Per resumir es pot dir que, amb els anys, jo he anat desactivant la meua creença que era possible restaurar un territori polític, una consciència politiconacional comuna, a nivell de Països Catalans. Aquest projecte és el que s’ha demostrat fals, i torne a dir que, en política, la veritat i la mentida no depenen de la validesa teòrica d’unes idees, sinó de la seua aplicabilitat real. La meua catalanitat en termes lingüisticoculturals, etnonacionals i fins i tot personals i emocionals, és la mateixa que fa quaranta anys. En Sobre la nació dels valencians, vaig escriure una frase que se m’ha criticat molt des d’algunes tribunes del catalanisme radical, però que se m’ha criticat perquè la descontextualitzen i la tergiversen. Deien que jo havia escrit que «els Països Catalans són una utopia innecessària». I no, ni de lluny. Jo en realitat vaig dir que les versions o els projectes més radicals del catalanisme polític al País Valencià són una utopia prescindible. Que no és la mateixa cosa. A més, ací utopia simplement vol dir que el País Valencià no és un lloc on «el més rigorós catalanisme polític» es puga realitzar; i justament per això en podem prescindir: no porta enlloc, i és impossible. I això continue mantenint-ho al cent per cent.

Sembla que el temps us està donant la raó.

No. Més aviat sóc jo que cada vegada he anat donantli més la raó al temps.

2. Sobre Espanya, la imprevisibilitat de les nacions i els complexos del catalanisme