Читать книгу: «Arbre de l'oblit», страница 2
BRONX, 1948-1950
Com que els negocis d’en Pavel prosperen, els Rabenstein poden deixar el pis de Kingsbridge Heights per una casa a River-dale. Tot i que ara cadascun té la seva habitació, els nois sempre estan com gat i gos. En concret, en Jeremy imposa al seu germà petit un regne de terror, trepitjant-li els peus descalços amb les botes, fent burla de la seva miopia, robant-li i fent-li desaparèixer les llibretes, els llapis i les ulleres, delatant-lo quan arriba tard a escola, desfent-li els cordons, lligant-li les sabates una amb l’altra, escampant-li la roba bruta pel terra de la seva habitació. Quan la Jenka bufeteja en Joel per aquestes bestieses que no ha comès, ell no gosa assenyalar en Jeremy: sap que en Jeremy també li pegaria un cop es quedessin sols.
Està aterrit de pensar que fins a la fi de la seva vida la mare estimarà i admirarà el seu germà gran més que a ell, però no sap com canviar la situació. D’altra banda, no pot esperar que en Jeremy el mati com Caín mata Abel a la Bíblia, i que així la Jenka entengui per fi que s’ha equivocat creient que el gran és més digne d’amor que el petit, perquè en aquest cas seria massa tard per rabejar-se de ser el fill preferit.
Hi ha un altre problema: en Jeremy comença a fer classes de violí. En poc temps aprèn a tocar melodies de Mahler, Dvorák i sobretot de Janácek –melodies que la Jenka havia sentit abans en concerts, a la sala municipal o a la sala de l’Òpera Nacional de Praga, i que la fan plorar per la seva joventut.
És extraordinari com has après a fer plorar ta mare amb tan poc temps, diu extasiada. No m’ho puc creure. Tres compassos de Janácek i se m’obren els canals lacrimals. Em pregunto com t’ho fas.
Sense cap talent musical, en Joel no té accés a aquests canals.
En el seu interior, el que més desitja és poder jugar a beisbol amb els seus amics després de l’escola, però la Jenka s’hi oposa.
Heu sentit parlar mai d’una cosa més idiota?, diu ella. Colpejar una pilota amb un bat, després entomar-la i enviar-la allà on era al punt de sortida, pots dir-me de què serveix, això? Pots explicar-me quina gràcia té córrer com un boig al voltant d’un camp en forma de diamant? Els teus avantpassats sabien tallar i polir els diamants: això sí que valia la pena. Un dia aniràs a veure el Museu del Diamant de Praga i veuràs de què parlo.
El Yankee Stadium només és a quatre parades al sud de casa, amb la línia 4 del metro IRT, però ni pensar-hi que en Joel pugui anar a un partit del seu equip preferit. Tots els seus amics hi tenen dret, ell no; i ell, a més, no pot estar al dia dels resultats de beisbol perquè, en lloc de comprar el Post com els altres pares, en Pavel compra el Times.
Aïllat i desgraciat a l’escola, intimidat pel seu germà a casa, en Joel s’aferra als llibres. Agafa en préstec de la biblioteca de l’escola un volum rere l’altre i els devora de la primera pàgina a l’última. A quart curs, comença a fer-ne una llista meticulosa, amb el títol, l’autor i el tema, un resum del contingut i una puntuació (sobre deu) que reflecteix la seva apreciació personal. Els seus autors preferits (10/10) són Agatha Christie, Alexandre Dumas i Jules Verne, amb A J. Cronin en quarta posició. A finals de sisè curs, la seva llista de lectures ja té vint pàgines.
Un dia la Jenka la troba a la seva taula. Impressionada, se’n meravella a en Pavel mentre sopen. A la nit, en Jeremy l’hi roba. Quan en Joel s’hi encara, l’altre ni tan sols ho nega.
Aquell paperot?, diu. No teníem més diaris i l’he fet servir per encendre el foc.
En Joel es queda sense veu.
Què passa?, continua en Jeremy. En pots fer una altra, no? Vinga, caganiu, para de fer el ploricó... No em diguis que ara aniràs corrents a explicar-l’hi a la mama!
Mentre diu això, trepitja metòdicament amb els seus sabatots els peus amb mitjons d’en Joel i li escup a la cara.
En Joel torna a la biblioteca de l’escola i comença una nova llista de lectures. Aquesta vegada en fa una còpia i l’amaga en un lloc secret –una mica com les genizes de les sinagogues, on entaforen els llibres sagrats hebreus esperant la cerimònia del seu enterrament.
Per avançar-se una mica en la preparació del seu bar mitsvà, en Joel es posa a estudiar obsessivament les regles del Talmud Torà. N’hi ha una que l’amoïna una mica, és la que prohibeix malbaratar la semença. És un dels pitjors pecats del món, Déu va matar clarament Onan per això!... tot i que, si ens ho mirem de prop, resulta que Onan va ser castigat no perquè es masturbés, sinó perquè quan el seu germà va morir i ell va casar-se amb la vídua com l’hi ordenava la Torà, no tenia ganes de deixar-la embarassada perquè els seus fills serien considerats fills del seu germà i no seus i no tindria dret de transmetre’ls els seus béns, o sigui que va decidir retirar-se i deixar que la seva semença s’escampés per terra. Però bé, sigui com sigui, la moral de la història era la mateixa, és a dir, que si vessaves la teva preciosa semença tant se valia com esdevenies impur, tant si ho havies fet expressament (per divertir-te) com si no (dormint). Segons la tradició oral, els rabins que tenen somnis eròtics la vigília del Yom Kippur o del Roix ha-Xanà no tenen dret de presidir les cerimònies. Pobres!, es diu en Joel. Deu ser incòmode haver d’anar a la sinagoga i dir: «Eh, bé, em sap greu però enguany haureu de buscar algú altre per presidir les cerimònies...».
En Jeremy ja ha celebrat el seu bar mitsvà. Diu que vol ser advocat quan sigui gran, per defensar el novíssim Estat d’Israel, però mentre espera hi ha una llei que transgredeix gairebé cada dia, la que prohibeix vessar la seva semença expressament (per divertir-se). Joel ho sap perquè les seves habitacions estan costat per costat i a través de la paret mitgera sent el seu germà gran esbufegar i gemegar un vespre rere l’altre. Deu deixar taca als llençols perquè la Jenka el renya sovint sobre aquest tema. De vegades en Jeremy protesta sanglotant: No m’he tocat, mama! T’ho juro! –I això què és, doncs?, exclama la Jenka. Eh? Què és, això? T’hi he de fúmer el nas a dins perquè admetis que això ha sortit de la teva shofkha?
En Joel sap què és rebre el furor de la Jenka de ple: et fereix en el més profund de tu mateix i et fa posar vermell com una nena, per tant està vivament, vergonyosament content cada vegada que li toca a en Jeremy i no a ell. El pitjor de tot, en les recriminacions de la Jenka, és que sempre estan relacionades amb l’Holocaust. Et penses que les meves germanes van morir perquè tu et poguessis grapejar?, diu, per exemple. Et penses que sis milions de jueus van quedar reduïts a cendres perquè tu comprometis així el teu futur? És tot el que se t’ha acudit per compensar la pèrdua dels homes més cultivats de Praga i de Viena, d’Atenes i de Berlín?
Un dia, exasperat que el renyin més que al seu germà petit, en Jeremy compra un número de Modern Man i l’amaga de qualsevol manera sota el matalàs d’en Joel. Naturalment, la Jenka el troba de seguida que entra a l’habitació d’en Joel per plegar les piles de roba que ha planxat la Deanna, la criada jamaicana. Agafa la revista, veu de què va i gairebé cau a terra. Troba que no està a l’altura per tractar una falta com aquella i avisa en Pavel.
Quan en Joel torna del seu curs de Talmud Torà aquell vespre, el seu pare el fa pujar al seu despatx, al primer pis. Agafa la revista enrotllada com un tub.
Ets tu qui ha comprat això, fill?
Amb els ulls a terra, en Joel fa que no amb el cap.
Algú te l’ha deixada?
Un cop més, en Joel fa que no amb el cap.
Llavors com és que la tens?
A en Joel les galtes li brillen de vergonya i de ràbia, però continua callat. Més que el càstig del seu pare, tem el que rebrà de mans d’en Jeremy si el delata. En Pavel fa la pregunta en diversos tons, però ell es manté en silenci. Llavors, mentre el continua aclaparant de retrets, en Pavel, teatral, comença a colpejar-lo amb el número de Modern Man. Els seus cops, tanmateix, no són tan forts com els crits: no té tant la intenció de castigar el fill, sinó més aviat de tranquil·litzar la dona.
Et penses que és per això que em trenco el toutchis? Et penses que em passo seixanta hores la setmana a l’oficina per tenir un fill com tu? Un fill que es magreja escarxofat al llit mirant schmuschkas? Te’n burles, de totes les esperances que hem posat en tu, vols convertir-te en un macarra? Aspires a això, a convertir-te en un miserable gamberro novaiorquès?
Finalment, esbufegant de manera teatral, llança la revista per l’habitació i es deixa caure a la butaca. No vull que facis entrar mai més a casa aquesta mena de chazerai, queda clar? Ni t’acostis a sopar, avui. Ta mare no cuina per a macarres. Queda clar?
Sí, papa.
NASHUA, 1963
Cantussejant sempre en veu baixa, la Lili Rose es fa gran. Viure apartada de la ciutat la converteix en una mena de pària, o sigui que es llança de cap a la feina escolar. La mestra de primer curs la lloa davant tota la classe i l’esmenta sovint com a exemple. Cap a finals d’any, convoca l’Eileen i en David.
La Lili Rose, els comunica, ja domina la lectura tan bé que per a ella seria perdre el temps que fes el segon curs.
Així doncs, la Lili Rose passa directament a tercer. Els alumnes no suporten aquella nena que en un tancar i obrir d’ulls fa les tasques que a ells els costen tant d’esforç. Es burlen dels seus vestits de nina i la tracten de mosqueta morta, marieta, llepaculs. S’inicia un cercle viciós: com més exclosa se sent la Lili Rose, més treballa, i com més treballa més la marginen.
Quan arriba als vuit anys, en David decreta que ha d’aprendre a anar en bici i l’Eileen afegeix que ha arribat el moment d’iniciar-la en la costura. Però a la Lili Rose li fan por les bicis i les màquines de cosir, dos aparells les rodes dels quals es fan girar a tota velocitat accionant uns pedals. A la nit, en els seus malsons, la bicicleta trontolla i cau, enviant-la a terra i llançant-la davant les rodes d’un camió; l’agulla de la màquina de cosir li forada els dits amb insistència, cosint-li les mans a la roba. Sempre hi ha vessament de sang, supressió del seu ésser.
Els seus pares la miren, incrèduls. Però..., què dius? Por d’una màquina de cosir? Por d’una bici? No estàs bé, oi? Però ella no cedeix. En lloc d’aprendre a cosir i a anar en bicicleta, la Lili Rose canta.
En David i l’Eileen no fan gaire cas d’aquells cants, però el temps passa i una veu càlida dins el seu cap comença a xiuxiuejar-li que té un do. La veu l’anima, li promet la glòria: un dia pujarà a escena com Aretha Franklin, amb un magnífic vestit de lluentons, i cantarà amb un micro. Milions de persones la miraran per la tele, clamaran el seu nom i es barallaran per comprar entrades per als seus concerts.
Per a la Lili Rose, aquesta veu es converteix en una mena de déu que la mira, la segueix i la vigila permanentment. S’esforça per ser digna de les esperances que posa en ella i es torna dependent de les seves lloances. Llavors demana a la seva mare si pot anar a classe de cant.
Vol cantar al cor de l’església, diu l’Eileen a en David. Seria genial, no?
En David s’empipa perquè les classes són cares. Però amb l’ajuda d’una mica de whisky i una mica de perfum, l’Eileen aconsegueix convence’l. Sí, acaba dient, si la portes tu.
Les classes les fan al soterrani de l’església, el dissabte a la tarda. El professor, el senyor Vaessen, és un jove alt d’uns trenta anys amb el rostre tapat per les ulleres i la barba. Tímida al principi, la Lili Rose es deixa anar a poc a poc davant seu. Entre classe i classe, es tanca a l’habitació i practica durant hores: intervals, acords majors i menors, armadura, indicació del compàs, tècniques de respiració, trinats, frasejats; l’art de cantar amb precisió des de l’attaca. Al cap d’uns mesos de classe, el senyor Vaessen diu a l’Eileen que els progressos de la seva filla són prometedors. La veu del cap de la Lili Rose la felicita. L’esperança comença a vibrar-li dins el pit.
El mes de juny, un dia d’estiu canicular, l’Eileen posa a la seva filla un vestit que li acaba de fer, de cotó blau clar amb unes mànigues molt curtes amb volants. Cap a dos quarts de quatre, assegut al teclat del piano, el senyor Vaessen comprova l’oïda absoluta de la seva alumna i també la seva capacitat de reconèixer els intervals sense veure’ls tocar: tercera, quinta, quarta... Dreta a la seva esquerra, la nena ho fa de meravella. Llavors ell diu: Ara, Lili Rose, a partir del do 3, pots cantar-me una sisena? Just quan la seva veu comprova el do agut i quan la gola i les cordes vocals busquen l’obertura precisa que cal per produir el la per sobre, el senyor Vaessen, amb la mà dreta al teclat, fa lliscar l’esquerra per sota del seu vestit.
El temps s’atura. El cos de la Lili Rose es torna de pedra. El la agut que tan graciosament havia alliberat en l’aire s’inter-romp, ocellet obstruït a la seva gola. Després d’acaronar-li la ronyonada i les natges menudes, la mà del senyor Vaessen baixa entre les seves primes cuixes lleugerament apartades i li acaricia la petita protuberància del sexe a través de les calces de cotó blanc, unes d’aquelles que l’Eileen li compra tres a un dòlar al Woolworth del centre, i que té cura de rentar només amb altres peces de roba blanques, perquè si es renten amb roba de color (fins i tot de colors clars, insisteix), es tornen grises o roses i no es poden recuperar mai ni fent servir lleixiu! L’Eileen explica aquestes coses a la Lili Rose molt seriosa perquè, encara que ella té una feina a fora, ve d’una llarga ascendència de mestresses de casa devotes i apassionades i vol que la seva filla domini a la perfecció les regles de l’art domèstic.
Però quan el senyor Vaessen l’estira cap a ell murmurant Quina nena més bufona, que bonica que ets, l’encanteri es desfà de cop i volta. Desempallegant-se’n, agafa la cartera, surt de l’habitació, es llança cap a l’escala i no para de córrer fins que és davant de casa. Allà, diu a la seva mare que ja no vol formar part del cor de l’església ni fer classes de cant. Per moltes preguntes que li fa l’Eileen, la nena no en dirà mai més ni una paraula.
«Què ha passat exactament i què vol dir, això?». Hi pensa contínuament. Sap que els homes poden estar excitats. És com l’electricitat, com quan prems un interruptor i s’encén una bombeta? El seu cos ha excitat el senyor Vaessen. S’ha encès una flama en el seu cos. En canvi, a ella el seu tacte l’ha deixada glaçada. Li ha petrificat el cos.
La veu dins el seu cap li diu que vagi amb molt de compte. Li diu que s’haurà de vigilar de prop d’ara endavant. La Lili Rose comença a amoïnar-se pel seu aspecte i a comparar-se amb les altres noies. Per ara no té pits, però algunes nenes de la seva classe, un any o dos més grans que ella, ja en tenen. Al vestidor, abans o després de la classe de gimnàstica, la Lili Rose les observa d’amagat preguntant-se si, més endavant, ella també tindrà els pits que tremolaran quan camini o que li botaran quan corri. Espera que no.
Es posa a fullejar números antics d’Elle. Els pren a la seva mare en petites piles de tres o quatre, els amaga sota el llit i, quan ha acabat els deures, s’afarta d’anuncis i de consells de bellesa.
Dins seu s’aboquen paraules i imatges. Les models són princeses modernes perfectes: altes i esveltes, modestament proveïdes de pit i cuixes. Amb el perfil girat cap a la càmera, caminen gronxant suaument braços i cames. La càmera capta la frescor de la seva mirada i la gràcia dels seus moviments. Les faldilles de llana, tweed o pell baixen fins per sota el genoll. Rebaixes de Nadal, rebaixes d’estiu: barretets, capells tambourin, capellines. Les pestanyes es poden allargar amb rímel –preferentment waterproof, per evitar que s’escorri en cas de pluja o de plors. Al braç: bosses de pell de totes les mides i de totes les formes, amb cadenes daurades, corretges, tancadors, butxaques, cremalleres. Als peus: botes, escarpins, talons d’agulla, botins, botes fins als genolls, fins a les cuixes. Moda femenina. Accessoris. Boines sobre cabells caoba. Dones que segueixen el marit caçador a través de la verdejant landa escocesa. Kilts que es balancegen. Dones a cavall, dones amb palafrener. Dones amb els llavis brillants color perla i amb les parpelles ombrejades de color fum. La paraula perla. La paraula fum.
Cada paraula de cada anunci per a la Lili Rose és poesia. Li agrada llegir-ne els preus, sempre rebaixats (només 12,99 $ en lloc de 19,99 $!). Els abrics de pell costen centenars de dòlars; són preciosos també perquè són inaccessibles. Es deleix pels abrics de visó, jerseis de caixmir, mocadors de seda. Passant les pàgines de paper setinat, frega la galta contra aquesta idea de suavitat. La paraula càlida visó l’omple totalment d’alegria, igual que la paraula llisa caixmir i la paraula suau seda. Cap ésser humà ha colpit tant la Lili Rose com la paraula caixmir. Lanvin, Chanel: associacions franceses d’elegància i glamur. Tot el que és glamurós ve de França, incloent-hi la paraula glamur.
S’empassa a grans glopades les dones sensuals i exuberants, en contempla els sostenidors fins a marejar-se, observa els motius de les randes a través de les quals s’endevina la corba suau dels seus pits, en memoritza els pentinats, les ungles llargues amb manicura perfecta, els panxells esvelts amb mitges de niló. Als homes no els dedica ni un instant –ni quan, brandant un diamant immens, es llancen a la falda de les dones per demanar-los que es casin amb ells. Només li interessa la bellesa muda i cara de les models. Galtes amb coloret, mans untades de crema hidratant. La Lili Rose s’atipa d’anuncis com altres s’atipen de bombons: compulsivament. Es torna insaciable.
L’Eileen està amoïnada per aquest comportament nou de la seva filla, que interpreta erròniament com una explosió narcisista precoç de la pubertat.
Mira-la, diu a en David un vespre que, al passadís, la Lili Rose s’empolaina dreta davant del mirall. Està obsessionada per les vores, les mitges, els cabells, les ungles... L’altre dia em va demanar que li comprés una faixa i uns sostenidors –als nou anys! Com és possible?
Preocupat pel mercat immobiliari i per algunes conquestes femenines menors, en David no s’havia adonat de res.
S’interessa pel seu aspecte, diu ell, és una cosa molt natural. Tu com t’ho vas fer, per atrapar-me, eh? Ungles pintades i llavis nacrats, sabates de taló..., què et recorda, tot això?
David, per l’amor de Déu!, que té nou anys! Una faixa... però quin acudit, si no té res per aguantar ni contenir!
Per què no pot jugar a princeses? Totes les nenes petites ho fan, no? Igual que els nens petits juguen a soldats.
LONG ISLAND, 1996
Per marcar el segon aniversari de la mort d’en Pavel, els Rabenstein, normalment poc atents a les festes jueves, decideixen fer un séder de Péssah a casa de la Jenka a l’East Hampton. La Claire, la criada haitiana, que viu a dues hores de metro d’allà, a Rego Park, aquell matí arriba més aviat que de costum per parar la taula festiva. Al cap de taula, seguint les instruccions de la Jenka, hi col·loca un cobert per al patriarca absent. I al centre: un bol d’aigua salada, un plat de pa matsà i una tasseta de julivert.
Tu, Shayna, que ara tens quatre anys, no pots evitar observar nerviosa la teva àvia de mirada penetrant, amb el mentó flàccid, les galtes arrugades, el nas de ganxo i d’una edat inconcebible. Veus que les mans li tremolen i que estreny fort el tovalló de lli per immobilitzar-les. Et dius que si mai t’entrebanques parlant, aquesta àvia-esparver s’abraonarà damunt teu, t’atraparà amb les seves terribles urpes i se t’empassarà com si fossis un ratolí de camp.
A la dreta de la Jenka hi ha el teu pare, l’home més guapo del món, avui vestit amb uns pantalons gris pissarra i un jersei de caixmir negre. En Joel ja no porta ulleres, perquè fa poc li han fet una operació de làser per corregir-li la miopia. Per això, malgrat els cabells grisencs i els solcs entre les celles, no sembla que tingui l’edat que té.
A l’esquerra de la Jenka hi ha el seu altre fill, el teu oncle Jeremy. Tot i que és calb, que sempre està sobreexcitat i suant, te l’estimes perquè no es descuida mai de dur-te caramels. És més gran que el teu pare, i gai. De moment es queixa de la cadena infernal de túnels i peatges que acaba de travessar. El seu company Arnold s’ha declarat «al·lèrgic a les bajanades religioses» i en Jeremy ha hagut de fer sol les tres hores de carretera entre Hoboken i East Hampton.
Al costat d’en Jeremy s’hi ha assegut la teva mare. És el seu primer séder i tu t’adones que està molt nerviosa. El seu cos no es mou, però els ulls li voletegen com si un pardal atrapat dins el seu crani fes batre les ales contra el vidre.
Tu també estàs nerviosa, Shayna. Ets la més jove de la colla i et toca a tu fer les quatre famoses preguntes de la cerimònia de Ma nishtana. Com que sabies que hauries de passar aquesta prova i volies que la teva mare en quedés molt impressionada, en Joel ha dedicat una estona cada vespre de la setmana a repassar les preguntes amb tu fins que te les has apreses de memòria.
Ara, fent un senyal amb el cap i clavant-te un copet de colze en Joel et dona el tret de sortida. Agafes aire, però quan intentes parlar de la boca només et surt un esgüell de ratolí. T’escures la gola i repeteixes la pregunta que dona nom a la cerimònia i l’obre: «En què és diferent de les altres, aquesta nit?».
Perfecte, reina, diu la gran urpa d’en Joel damunt la teva maneta menuda. Bravo. Som-hi, vinga, tu pots amb les preguntes.
Enganxant-te a la calidesa del teu pare, dius: «Car totes les nits mengem pa amb llevat o pa àzim; per què aquesta nit només mengem àzim?».
En Joel t’ha explicat que al séder de Péssah es menja pa sense llevat per recordar que durant la llarga travessia del desert del Sinaí per fugir de l’esclavatge, els jueus no tenien llevat.
«Car cada nit mengem tota mena d’herbes; per què aquesta nit només mengem herbes amargues?...», julivert, en aquest cas, et va informar en Joel. No suportes el julivert i esperes que no t’obliguin a menjar-ne.
«Car totes les nits», continues amb coratge i obstinació, la veu una mica menys tremolosa ara que arribes al final, «no suquem res ni una vegada, per què hem de sucar aquesta nit dues vegades?». En Joel et va explicar que cadascun de vosaltres havíeu de sucar un bri de julivert en aigua salada i sacsejar-lo tot seguit, en record de les llàgrimes salades que van vessar els jueus en l’època de l’esclavatge a Egipte.
Ara t’afanyes a fer l’última pregunta, la que parla d’estirar-se. «Car totes les nits mengem asseguts o estirats; per què, aquesta nit, mengem estirats?». T’esperaves que tots els convidats s’escarxofarien als coixins que hi havia escampats pertot arreu al saló de la Jenka, però en lloc d’escarxofar-se estan asseguts drets com un pal, solemnes... Tots tret del pobre oncle Jeremy, que pica de peus a la cadira llançant miradetes a la Lili Rose. Saps que necessita nicotina i es pregunta quan es podrà esquitllar al jardí a fumar amb la seva cunyada.
Per fi heu passat la prova. A l’altra banda de la taula, la mare et felicita amb un immens i càlid somriure, Shayna..., però, girant ostensiblement la mirada, aixeques cap al pare uns ulls adoradors. La Lili Rose es posa dreta tan de sobte que està a punt de tombar la cadira.
Què, ens en fumem un abans del tiberi, Jerry?, diu ella, fent que s’il·lumini la cara d’en Jeremy, que s’enfosqueixi la d’en Joel i que es posi vermella de ràbia la de la Jenka.
L’HERVé I JO FEM SERVIR OUAGA DE BASE MENTRE ESPEREM PER MARXAR LA SETMANA QUE VE CAP A MALI, SOTA L’AUSPICI DEL TURING PROJECT, PLANTAR DEU MIL ARBUSTOS A LA REGIÓ DE MOPTI. REFORESTACIÓ. VAL MÉS GERMINAR QUE GEMEGAR, EM VA DIR L’HERVÉ AHIR AL MATÍ MENTRE ESTÀVEM ESTIRATS DE COSTAT AL LLIT ESTRET DESPRÉS DE L’AMOR, I VAIG ESCLATAR A RIURE. VAL MÉS FEIXA QUE QUEIXA, VAIG REPLICAR JO, I VAM RIURE TAN FORT QUE VAM HAVER DE TORNAR A COMENÇAR LES CARÍCIES DES DE ZERO.
