Реклама
Читать книгу: «Quanta, quanta guerra...», страница 3
VII
La molinera
A la vora del molí ens vam aturar a l’entrada d’un pont damunt d’una recolzada del riu. L’Eva em va demanar que l’esperés; miraria de poder tornar aviat a buscar-me, que, si no tornava de seguida, no anés al molí. Passa de llarg. Em dolia que em deixés. Té, vaig dir-li, no tinc res més i t’ho dono. Em vaig treure de la butxaca el ganivet que m’havia regalat el meu pare i l’hi vaig posar a la mà.
Els arbres eren vells; sota de tanta branca amb el riu negre a sota, ni respirava. L’una darrera de l’altra dues fulles em van fregar la galta com si fossin els dits d’un mort. Una lluna esmicolada es deixava endur pel riu. Em va semblar veure ombres aigua avall. Algú necessitava que l’ajudessin. Algú sense veu. La corda em feia companyia. Vaig estrènyer fort aquells quatre fils de cànem que jo sentia que em protegien. Les ombres que passaven eren soldats morts que s’anaven acostant a les canyes. Farien caure les fulles, cridarien el vent, s’arraparien on poguessin perquè l’aigua no se’ls endugués lluny d’on havien mort. L’Eva trigava. Ja no vindria. Caminant, caminant, vaig ensopegar amb un pou i em vaig amagar al darrera. Havia arribat a tocar del molí. Sentia grinyolar unes frontisses com si el vent que s’aixecava obrís i tanqués finestres. Tot d’una el portal del molí es va esbatanar i junt amb un raig de claror va sortir-ne un cavall blanc amb una ombra mig ajaguda al damunt. Les ferradures alçaven espurnes. Al cap de poca estona un home mig corbat pel pes d’un sac que no vaig saber d’on havia sortit va entrar en un cobert en el moment que una descàrrega petava lluny i feia vermell un cantell de núvol. S’acostava un camió. Es va aturar davant de la portalada i en van saltar dos homes. El que havia entrat en el cobert va anar a trobar-los i van començar a descarregar caixes.
Aviat es van sentir crits dins el molí. A tocar del portal, escoltava. Una veu prima deia que a l’estable no hi havia el seu cavall, el cavall que havia donat perquè el guardessin. Una veu més forta deia que no sabia que el cavall no fos a l’estable. Que anessin cridant. Damunt del seient del camió hi havia una bossa. Amb la mà encara a dins i quan no sabia si havia agafat una poma o una pera, un cop al clatell em va estabornir.
*
Feia esforços per obrir els ulls. Una remor de roda que voltava m’atordia. Tot ho veia emboirat. Fins que es van fer unes taques clares i vaig veure parets, la mola... uns ulls a tocar de la cara que semblaven de vidre. ¡Ja el tenim despert! va cridar una dona i, rient, em va tirar una galleda d’aigua per sobre. Aquella dona se’m va acostar més, em pegava i tot pegant-me em feia petons. Estàs ben atrapat. Em va preguntar com em deia tot picant-me el costat amb la punta del peu. Una altra vegada em tornaràs els petons, xanguet de claveguera... A la portalada s’hi va plantar un cavall blanc. Va venir fins on era i, aturat, va començar a donar cops de pota amunt i avall.
*
¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar d’un braçat i em va dur a una habitació gran i buida i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, d’oli, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. L’home que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les rata-pinyades. Entraven i sortien, s’apilotaven al sostre, als racons, s’hi penjaven talment drapots socarrimats.
*
Avui és dissabte, va dir la molinera mirant-me com si em volgués travessar. I em va començar a fer petons mig estirada al meu costat. Jo estrenyia els llavis, tancava els ulls. L’hauria matada. Se’n va cansar i va dir amb ràbia que quan no fos tan burro m’ensenyaria la manera més sàvia de fer l’amor. ¿L’has fet alguna vegada? Vaig trobar prou força per clavar-li una guitza al ventre que la va doblegar. Em va amenaçar amb el puny enlaire. Quan vindrà el meu home, que ja deu travessar el pont, prepara’t. Així que el va sentir acostar-se va començar a cridar que jo era un viu, és un viu que fa veure que no s’aguanta i quan em té a la vora... El moliner vermell com un bitxo amb els ulls fora del cap se’m va tirar a sobre i em va apallissar mentre ella, dreta i dura, l’anava atiant. ¡Mata’l! ¡Mata’l! Quan l’home va estar cansat i tip de pegar-me, em va posar a dalt d’un carretó, em va empènyer fins arran del riu i em va abocar a la vora dels joncs tot dient uns renecs tan gruixuts que, de tant que ho eren, més m’hauria estimat no sentir-los.
*
Una bestiola se’m va acostar. Em vaig entregirar gemegant. La bestiola no es va moure. Vaig estirar el braç per tocar-la i vaig trobar una mà glaçada; estava al costat d’un soldat mort. Fent un esforç, vencent el mal dels meus pobres ossos vaig fer tot el que vaig poder per rodolar una mica avall. Les canyes van aturar-me. Plovisquejava. I em vaig abaltir sense acabar d’entendre que tot el bé d’aquest món m’hagués abandonat.
VIII
Sembles una calavera
Es va sentir una explosió cap a la banda del molí i de seguida es va alçar una gran fumera i flamarades. Soldats i més soldats feien un pont damunt del riu amb taulons i barques. La cridòria dels soldats i el soroll dels motors eixordaven. Devien haver treballat tota la nit. Aviat van començar a passar camions i canons per damunt del pont, i, embogit, encabritant-se i renillant, el cavall blanc estava al mig. Dos avions de plata feien cercles per damunt del pont. Una explosió va aixecar sortidors d’aigua. El pont va saltar i quatre camions van caure al riu. ¿Què fas aquí? Sembles una calavera. Espitregat, amb sang a la cara, amb les mans que li tremolaven, en Juli-Juli em mirava. Et vas salvar d’una i bona, tocant el dos. Em va demanar que li expliqués què havia fet. Se’l veia boig per enraonar; enraonar del que fos. Se’m va asseure al costat. No miris. Sota el que queda del pont, l’aigua és vermella. Estem voltats de soldats morts. Enraona tant com vulguis, però no miris. Digues alguna cosa... corre. No miris cap al pont. Va riure tot eixugant-se amb el braç la sang de la cara. Va riure més fort, va tancar els ulls, els va tornar a obrir. La mirada no se li aturava enlloc. Ho saps que hi ha una cantinera... va amb un carro tirat per dos cavalls que només tenen la pell i l’os. Calla, vaig dir tot posant-li una mà davant de la boca. Se sentien volar avions. A poc a poc la remor dels avions va anar morint. Es diu Faustina i ven cacauets, cinturons amb sivelles que són caps de mort, tabac barrejat amb herbes i begudes esbravades. A tocar del pont va arribar una ambulància. Per entre les canyes vaig veure el cavall que estava quiet. L’aigua s’enduia soldats morts i soldats ferits, trossos de barca, fustes cremades. I en Juli-Juli predicava que la guerra s’estava acabant i que aviat podríem tornar a casa fent voleiar banderes entre noies que ens tirarien flors. Tot això està fent els últims badalls. Hem de procurar salvar la pell. ¡La pell per damunt de tot! Va callar un moment i va preguntar-me ¿no has volat mai? Jo, de nit, volo. Això fa que no estigui mai desesperat. Així que m’ajec no penso que al damunt hi tinc un sostre de guix i canyes sinó el deliri de les estrelles: camins d’estrelles, camps i més camps d’estrelles; i al cap d’una estona de pensar només en el cel, fujo d’allà on sóc i volo. Veig les muntanyes, els pobles, el mar... tot des de dalt. Jo mirava el cavall que se’ns acostava... em vaig quedar sense respiració. Algú m’apuntava als ronyons. Teníem dos soldats al darrera. Tot s’enfonsa i vosaltres garla que garla. ¡Animals! Garla que garla. Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable i a risc de fer-me matar vaig treure forces de no sé on i vaig córrer cap al cavall, li vaig saltar al damunt i com si se li hagués engegat una molla se’m va endur galopant furiós. Vaig sentir dos trets. Una bala va alçar un nuvolet de pols a dos metres del cavall. Vam travessar un bosc, un poble abandonat, una masia fumejant. Fins que tot d’una el cavall es va aturar en sec i vaig anar a parar de cap a dintre d’una trinxera plena d’aigua, al damunt d’en Bartomeu, el cuiner d’aquells soldats que havia deixat, que estava descarregant una metralladora contra els de l’altra banda i cridant ¡¡¡enxufa mantega!!!
IX
Els polls
Aquella mateixa tarda van donar ordre de retirada. Va venir a dir-m’ho en Juli-Juli que encara no sé com havia vingut a parar on el cavall m’havia llençat. Érem un centenar d’homes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va aturar fins a les envistes d’una masia abandonada, voltada d’acàcies, amb un pujol al darrera. Vam baixar dels camions i de seguida van preparar el camp. Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartó que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l’espatlla.
Vaig agafar el vici d’anar-me’n a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat m’hi va seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien l’estable a la rebotiga. Totes les vaques, ¡a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia dormir sense aquella pudor de vaca que l’havia vist néixer. La seva mare el despertava cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls mig clucs i el cor adormit anava d’un carrer a l’altre carregat de pots i de mesures, de vegades havia de pujar tres pisos d’escala fosca per vendre un trist petricó de llet que valia cinc cèntims. Però a les set en punt ho deixava tot: pots, mesures i tota l’enderga i cap a missa s’ha dit. L’olor de l’encens el trasbalsava; la quietud, les paraules del capellà que m’agradaven tant perquè no les entenia. S’embadalia amb les casulles... blanques, rosa, grogues, morades... totes brodades d’or. I els lliris dels altars i les corones dels sants, sants amb un genoll rosat que els sortia per l’esquinç de la túnica. Una veïna es va queixar a la seva mare que el seu marit havia d’anar molts dies a treballar dejú perquè jo no els havia portat la llet; ho sabia de bona tinta, era per culpa de la missa. Cada dia va a missa. La meva mare que vetllava molt pel negoci em va clavar un raig de bufes i m’havia deixat dues nits sense sopar. Però jo baixava a la nit a munyir una vaca i m’ennuegava de tan de pressa que m’empassava la llet per poder tornar al llit. ¡Primer de tot, l’obligació! cridava la meva mare. ¡Primer de tot, la devoció! deia mossèn Camilo al col·legi amb les mans juntes i després obrint els braços. Jo no sabia què fer però anava a missa encara que arribés a la meitat i no pogués veure el començament del treball de l’àngel quan feia el terra de l’església amb daus blaus i carmesins. Ni quan bufava perquè es formés la bombolla que cobria l’església i els pètals que la feien forta des de l’altar major fins als últims bancs. ¿Què són, els pètals? Em va mirar: de les fulles de la planta se’n diuen fulles. De les fulles de la flor se’n diuen pètals. I va enganxar de seguida que per culpa de repartir la llet no podia veure quan àngels i més àngels bufaven per ajudar l’àngel principal mentre raigs de llum anaven de l’altar fins als fidels i dels fidels fins a l’altar. Em feia venir ganes de plorar sentir-me tan lligat a casa meva perquè no podia estar amb Déu que havia fet les esglésies i quan penso que en van cremar tantes em vénen ganes de matar els que van cremar-les encara que matar estigui prohibit. I a tu, vaig preguntar-li, ¿qui et va explicar tot això de l’àngel que bufa i tot això de la bombolla que s’infla? Va callar una estona i va dir baixet, és un secret, i va afegir tot gratant-se a sota del braç amb desfici, ja hi som: els polls. Al cap de dos dies també em gratava jo. Una esgarrifança que començava dolça com la mel i que s’anava convertint en un deliri. Al cap de quatre dies no hi havia cap soldat que no tingués els cabells i cada plec de la roba minats de polls. De petits, de grossos, d’ous a punt d’esclatar, blancs com cervells de gallina. En Bartomeu deia que, a contrallum, els veia volar. En Juli-Juli deia que hi pensàvem massa. Mateu-los, però no en parleu. Baixàvem a banyar-nos en un gran dipòsit d’aigua que la recollia d’una font que rajava sense parar. No podíem acabar amb aquella plaga. ¡Volen! ¡Us dic que volen! En Juli-Juli els esclafava entre dues ungles amb una gran parsimònia. Quan n’atrapava un de molt gros ens l’ensenyava. ¡És un poll de rei! Els reis eren els polls. Vivien enganxats amb nosaltres, fent el mort quan estaven tips. En vaig veure volar un de la camisa d’en Ximeno a l’espatlla d’en Viadiu. Se’ns menjaven. Sempre a punt de fer servir la boca per xuclar sang. ¡No tenen boca, tenen trompa!
*
Un dia, encara fosc, que havíem baixat a banyar-nos cinc o sis, em vaig quedar darrera del dipòsit de l’aigua i els vaig deixar. La guerra estava aturada com si amb la seva pau m’empenyés a anar on fos que pogués desfer-me dels polls i dels soldats.
*
No estava bé enlloc. Ni pels camps, ni sota dels arbres, ni a dintre de cases abandonades, fins que, una tarda, vaig veure un home esparracat quan ja el tenia a tres passes; amb els cabells blancs, la barba també. La sivella del cinturó figurava un cap de calavera. Se’m va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs d’un cabàs vell i brut, són de secà, i me’n va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja l’havia conegut, no sabia on ni quan, al mig d’una tarda com aquella, asseguts en un marge. Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me, em va dir: les coses importants són les que no ho semblen.
X
La nena del vestit de dos colors
Una nena petita vestida de verd i de vermell, amb mitges de color de xocolata, carregada amb un cistell ple a vessar de bledes, se’m va aturar al davant mentre jo em passava una mà per la cara que s’anava cobrint de pèl moixí. En Juli-Juli m’havia regalat una camisa i uns pantalons perquè els que jo duia quan ens havíem tornat a veure feien pena de tan vells i fets malbé. No li vaig parlar mai d’aquella mentida dels pantalons robats i ell tampoc no me’n va dir mai res. No sé per què, mentre aquella nena em mirava, vaig estar content de no anar estripat. Estava quieta, plantada davant meu com un pi, mirant-me amb ulls de persona gran i tafanera. Va deixar el cistell a terra i abans d’asseure’s al meu costat em va tocar la màniga de la camisa. Que maca... Jo encara tenia el pinyol de préssec a la boca i no sabia què fer-ne. ¿Què menges? No li vaig contestar. Vaig agafar el pinyol amb dos dits, quan el que tenia eren ganes d’escopir-lo lluny, i el vaig llençar. Entre un poble que es veia una mica apartat i nosaltres, hi havia un mas. ¿Ets d’aquella casa? Amb un dit va fer que no. Vaig aixecar-me a poc a poc com si m’aixequés d’amagat, em vaig posar a caminar i de seguida em vaig adonar que la nena em seguia. Caminava darrera meu amb el cistell de les bledes que li mig arrossegava per terra. El sol venia d’esquena i l’ombra de la nena, al costat de la meva, era petita; com la que feia la meva germana Laieta quan jo duia braçats de clavells davant de la casa per anar-los lligant de dotze en dotze. ¿Ets d’aquest poble? Sí. ¿T’has perdut? Va deixar el cistell a terra, en va treure una fulla de bleda mig groga i me la va deixar als peus. Que lletja, va dir. Dret al seu davant vaig preguntar-li d’on havia tret aquelles bledes, ja que no es veia cap hort per allí al voltant, i per què anava camps a través tan sola i tan petita. No em va contestar. Em va tornar a tocar la màniga de la camisa, és de color d’oliva, va dir fent un sorollet d’admiració amb els llavis. Se’m va posar a la banda esquerra i tot agafant-me la mà em va dir, pare. Caminàvem ara un pas ara un altre. T’acompanyaré fins a casa teva, m’ensenyaràs on és. Ens acostàvem al mas; una vella asseguda a l’entrada triava llenties. Ens va donar una mala mirada i acotà el cap de seguida per tornar a la seva feina. Lligat a una anella amb una cadena llarga, tota ella rovell, un gos esquifit, amb la cua escapçada, es va posar a lladrar després d’haver estat una estona mirant-nos. Lladrava donant estrebades a la cadena a risc d’escanyar-se. Calla, calla. Vam deixar el mas enrera i quan encara no havíem fet una trentena de passos en va sortir un noiet corrent cap al poble com si l’empaitessin tots els dimonis. El poble era molt vell. El carrer que vam enfilar, molt estret, estava empedrat amb palets de riera fent dibuixos. Les cases tenien les finestres petites i a totes les portes hi havia miretes barrades amb ferros. Les plantes, en els testos dels balcons, penjaven enfora verdes i florides de vermell. Tot feia pudor de fems i olor de garrofes. Abocada a una finestra, una noia amb els cabells mullats i una tovallola al voltant del coll ens mirava i va escopir, en el moment que una pagesa vestida de negre sortia de casa seva amb dos pollastres agafats per les potes que tenien les crestes més vermelles i més arrissades que la flor del magraner. En veure’ns es va tornar a ficar a dintre i va tancar la porta d’una revolada. El noiet del mas se’ns acostava cridant amb cara de ràbia, ¡ja són aquí!, ¡ja són aquí! De seguida es va sentir la cridòria. ¡Lladre de criatures! ¡Aquesta no te l’emportaràs com vas fer amb l’altra! És parent del batlle enterrat. Pengem-lo. Carrer avall venien vells i homes armats amb bastons i forques. ¡És parent del batlle! A penjar-lo. A penjar-lo. Sense pensar-m’hi dues vegades em vaig desfer de la mà de la nena que cada vegada m’estrenyia més fort, i cames ajudeu-me. Vaig sortir del poble, vaig travessar una riera, un camp pla com el palmell de la mà. Em va aturar un barranc que vaig anar seguint fins que el poble al meu darrera ja semblava un poble de pessebre. En el moment de girar-me per fer-li adéu amb la mà, vaig entropessar amb unes cames i vaig caure tan pla com era.
XI
Els escapularis
L’home que estava adormit a la vora d’un foc que s’apagava no s’havia bellugat. La cara, a la claror de les brases i de l’acabament d’aquell dia, es veia suada, voltada de cabells mig grocs mig no se sabia de quin color. A la part alta de les galtes se li dibuixaven estries de vermell i el nas estava cobert de berrugues. Li queia un fil de saliva per un costat de la boca. Les canyelles de les cames eren negres com el carbó. Dormia de costat al damunt d’un coixí d’herbes. Mentre el mirava va obrir els ulls i els va tornar a tancar de seguida. Respirava sorollós, amb els bronquis embussats per teranyines. Se sentia olor de cafè. N’hi havia a dintre d’un pot i me’n vaig abocar un raig en una llauna buida que corria per allí a la vora. Com si aquell parell de glops de cafè haguessin estat suc de cascalls em vaig endormiscar de seguida. Pel meu esperit va començar a passar gent. Una processó sense fi enderiada a caminar amunt i avall. A l’últim la processó entrava a casa meva sense mirar on posava els peus i aixafava totes les clavellines. Pensava: no saben el que fan. Quan vaig despertar-me, al damunt de no sé quins cims, al damunt de no sé quines muntanyes de debò o de boira, la lluna tota de color de petxina brillava alta i glaçada. I aleshores va caure una pluja d’estrelles. No n’havia vista mai cap. Ploren perquè hi ha guerra, va dir el vell que s’havia assegut i semblava que em conegués de sempre. Les estrelles queien esbiaixades; el vent de les altures els devia privar de caure recte. Moltes es fonien a mig aire, d’altres arribaven fins a terra. N’hi havia de rosades i de blavisses. Estan cansades de veure tanta mort. Jo, vaig dir-li, sempre havia sentit a dir que una pluja d’estrelles anunciava guerra; no hauria pensat mai que en poguessin caure quan la guerra ja fa temps que dura. N’hi ha de moltes menes: les que anuncien la guerra i aquestes, que potser volen dir que ja la tenim a sobre i que qui sap quan s’acabarà... les guerres, fill meu, tothom sap quan comencen però ningú no sap quan s’acaben. Això, vaig dir-li, ho saben els nens petits. ¿Què vols dir? Que el que sap tothom no val la pena de tornar-ho a dir. M’he pogut adonar que la gent parla perquè sí, i sempre diu el mateix. I tu ¿què voldries? Que només diguessin les coses que val la pena de dir i prou. La vida, si no ho saps, recorda-ho, és una repetició. ¿Per què no vols que els homes quan parlen es repeteixin? Perquè em cansa. Tampoc no t’hauries d’agradar tu que no ets altra cosa que una repetició. Ja fa anys que no m’agrado. Em faig nosa. Tot em fa nosa començant pels cabells i acabant pels peus... i per aquesta taca del front. M’agradaria més ser una planta de les que broten i broten sense saber que viuen. Elles saben que viuen i saben cap a quina banda han de tirar per tenir més llum i més sol. Les que necessiten ombra, cap a l’ombra. I les llavors sempre van a plantar-se on s’han de plantar. Mai una planta de muntanya no es plantarà en un jardí. I si els homes la porten al jardí s’hi mor de tristesa... ¿Vols més cafè? ¿Com sabeu que ja havia begut cafè? Dormo sempre amb un ull obert: com les llebres. I per poder dormir bé, necessito tenir la por de les llebres. I vam beure cafè, jo en la meva llauna i ell en un cassó ple de bonys. Li vaig preguntar com s’ho feia per tenir-ne perquè a casa es pot dir que des del començament de la guerra no n’havíem pogut tenir més. D’una maleta atrotinada va treure una paperina. Em va mirar amb una gran picardia en els ulls. Gràcies als escapularis. Molts adroguers i molts soldats fills d’adroguer encara són creients. Ells em donen cafè i jo els regalo escapularis. Els meus escapularis són els més bonics del món. Els fa una vella que viu al mig d’un bosc a tocar del riu, més mala bèstia que la tinya. I mira, aquests són de la Verge dels Àngels. ¿Veus? Mira-te’ls bé. El vestit de la Verge és maco, tot ell preciós; però la vella no sé com se les apanya que totes les Verges tenen la cara de mala bèstia que té ella. Te’n regalaré uns i no moriràs de bala. No te’ls treguis mai més de sobre i alguna nit potser els guardaràs una estona a dintre de la mà i perquè creuràs en la sort que et portaran, tindràs sort. Recorda’t del que et dic... Teníem el carro de les estrelles al damunt i ens vam adormir. A la matinada l’home dels escapularis no es veia i jo en duia uns de penjats al coll amb la Mare de Déu dels Àngels amb un lliri a la mà florit amb set poncelles. Aviat es va aixecar el dia encara més de color de petxina que la lluna de la nit, davant els meus ulls que no es cansaven de mirar aquells desplegaments de tendresa.
Бесплатный фрагмент закончился.
