Читать книгу: «Contra la inèrcia», страница 3

MESTRES PER A L’ESCOLA ESTATAL

NÚM. 74 — 21-27/09/1979

El conflicte provocat pel Ministeri d’Educació i Ciència (MEC) per la reducció de places de mestre a les escoles públiques, que afecta en diferent mesura diversos punts de l’Estat, ha esclatat a Catalunya-Principat amb una força especial, sobretot a les comarques de l’entorn barceloní i durant el dilluns 17, dia que havia de començar el curs escolar.

Enmig del clima preestatutari, mentre la tercera via, representada per Obiols, s’imposa en el PSC davant del congrés del PSOE; mentre Carrillo parla a la festa de Treball, òrgan del PSUC, fa pública la candidatura de Benet a la presidència del Parlament futur i demana el «sí» per a l’Estatut pactat,¹⁰ mentre Reventós s’entrevista amb el president Tarradellas per valorar els preparatius del referèndum; mentre en el camp independentista Xirinacs posa fi a la vaga de fam davant la perspectiva d’un acte de desgreuge al Fossar, i el PSAN anuncia l’abstenció com a manera de rebutjar l’Estatut de la Moncloa, la situació caòtica de l’ensenyament ha polaritzat l’actualitat política del Principat. L’ensenyament s’ha convertit entre el poble català en la pedra de toc que demostra que han canviat molt poques coses en la política de Madrid, i que tot el que hagi de canviar caldrà arrancar-l’hi a còpia de mobilitzacions populars. En aquesta qüestió han confluït per primera vegada les accions dels nous ajuntaments democràtics, en general d’esquerres, les organitzacions populars de mestres i pares i la Generalitat, que ha donat a conèixer un comunicat molt dur contra la política del MEC. Aquests organismes han dut a terme una planificació realista de les necessitats escolars de Catalunya i han calculat com a necessàries cap a 2.500 places noves de mestres basant-se en les possibilitats dels diferents ajuntaments i atenint-se a un mínim de condicions que no converteixin l’ensenyament públic en un magatzem de criatures. Però el Ministeri, aliè a la realitat del país, ha considerat que amb tres-centes places per a la «província» de Barcelona ja n’hi havia prou, i fins i tot s’ha permès reduir-ne el nombre respecte de l’any passat a les de Lleida i Tarragona. Davant de la reacció popular, el Ministeri ha passat de les promeses demagògiques a enviar uns «superinspectors», en la línia de la més pura tradició imperialista, perquè comprovessin si les necessitats que havien valorat els organismes catalans es corresponien amb la realitat. Pel que sembla, aquests senyors han opinat que el Ministeri fins i tot havia estat massa generós amb la seva oferta, i que encara calia retallar-la.

La reacció popular no s’ha fet esperar. Manifestacions, amb assemblees, segudes, boicot als nomenaments i endarreriments en l’inici del curs escolar en bona part dels centres de l’entorn industrial de Barcelona. Cinc-centes associacions de pares han enviat telegrames de protesta a Madrid, i una bona colla d’ajuntaments han decidit en plens extraordinaris demanar la dimissió del ministre, el senyor Otero Novas.¹¹ Un fet que pesa en la indignació popular és la política decidida del Ministeri, fins i tot anunciada en unes declaracions publicades del senyor Otero, d’impulsar l’ensenyament privat (hi ha destinats més de cinc-cents nous milions de subvenció a aquest camp), alhora que es regategen els mestres necessaris per a una mínima qualitat de l’ensenyament públic i així se’n provoca, conscientment o inconscientment, l’estancament interior.

La Generalitat també protesta

Un comunicat oficial molt dur ha sortit a la llum pública de part del Consell Executiu de la Generalitat, celebrat el dia 17 amb aquest únic tema a l’ordre del dia. En el comunicat es denuncia que pel que fa a aquest punt el Ministeri acaba de trencar els acords a què havia arribat el conseller a primers de mes, en el sentit que no es reduirien les places fins ara existents en cap activitat del servei docent, i que es crearien totes les necessàries per a les noves unitats d’EGB i preescolar. «El MEC», diu la nota, «continua desconeixent en la seva planificació el dèficit crònic de l’escola estatal a Catalunya» i recorda que els esforços per a la dotació de centres estatals d’EGB han estat els més baixos de totes les nacions de l’Estat (el percentatge d’escolarització no estatal és en el conjunt de l’Estat d’un 62%, que es redueix a Catalunya a un 47%, i encara baixa més a la comarca del Barcelonès). «Catalunya no busca, doncs, cap tracte de favor», conclou la Generalitat, i subratlla un cop més la seva preocupació per la greu situació plantejada insistint en la necessitat de procedir amb urgència als nomenaments de tots els mestres necessaris. En aquest moment el conflicte continua viu. Un conflicte plantejat en termes nous, que potser per primera vegada en aquests temes ha adquirit connotacions nacionals i que posa damunt de la taula el tema candent de l’autonomia en una qüestió com la de l’ensenyament, afectat per problemes ja crònics.

POSICIONS DAVANT DEL REFERÈNDUM

NÚM. 75 — 28/09-04/10/1979

Quan falta un mes per al referèndum de l’Estatut —fixat ja per al 25 d’octubre tot i que el decret llei que així ho dictamina està pendent d’aprovació pel Congrés— i mentre es discuteix la participació institucional de la Generalitat en la campanya, el conflicte a l’ensenyament, del qual informàvem la setmana passada, continua a la primera pàgina de l’actualitat política catalana. Alhora sorgeixen rumors, procedents de fonts ben informades, sobre una possible candidatura de nacionalistes independents al futur Parlament.

El clima preestatutari

A un mes del referèndum no es pot dir que hi hagi un clima de gaire expectació sobre els resultats. Tothom considera l’Estatut ja aprovat. Les veus de la dreta que es van alçar a favor del «no» gairebé han deixat de sentir-se. I l’oposició a l’Estatut per part dels partits nacionalistes d’esquerra s’ha concretat en una posició abstencionista que per tant no en pot afectar el resultat. El que realment resulta una incògnita és el percentatge del cens electoral que anirà a les urnes, ja que hi ha hagut, des que va començar la reforma, un progressiu augment de l’abstenció, el desencís, que difícilment deixarà de sumar-se a l’abstencionisme més conscientment polític.

El «sí» crític

Alhora, cal subratllar que en nombrosos sectors el «sí» comportarà una forta dosi de crítica. Sectors pròxims a Esquerra Republicana de Catalunya o, fins i tot, algun grup independentista moderat com el Front Nacional de Catalunya, s’han manifestat a favor del «sí» crític. «En el referèndum només podrem dir sí o no, però el poble català hi té molt a dir». Un eslògan no definitori és el de les assemblees populars que impulsen una campanya «per una autonomia real dels Països Catalans». Una posició clarament crítica, sense concretar tampoc sobre el vot, és també la que va fer pública l’Assemblea de Regidors de l’esquerra d’alliberament nacional. D’altra banda, les declaracions que en el seu dia va fer el president de la Generalitat sobre les retallades efectuades a Madrid en el ja limitat projecte d’Estatut de Sau han contribuït a augmentar el recel popular davant del triomfalisme inicial de la majoria de parlamentaris, que fins i tot s’han vist obligats a admetre, en àmbits no oficials, el que ha quedat pel camí entre Sau i la Moncloa. Un cop aprovat el decret llei pel Parlament, la dinàmica de la preparació del referèndum passarà a la Generalitat, que d’acord amb el Govern haurà de posar-hi tots els mecanismes tècnics per a la celebració. Alhora que es dona pràcticament per fet que la campanya oficial s’encetarà el 3 d’octubre, es debat en aquests moments si el Consell Consultiu de la Generalitat s’ha de pronunciar a favor del «sí» o si la seva posició s’ha de mantenir en una certa ambigüitat. D’altra banda, circulen insistents rumors que s’està forjant una candidatura nacionalista per al futur Parlament de Catalunya, propiciada segons sembla per personalitats independents vinculades al Club Ramon Muntaner, d’ideologies molt diverses a semblança del que pugui ser Unidade Galega.¹² Aquest sector, que no ha participat fins ara en el procés polític, ha declarat que farà pública la seva posició precisament en la campanya estatutària, en la qual demanaran un «sí» de «combat i reivindicatiu».

El conflicte de l’ensenyament

Hi ha convocada una jornada de lluita amb el suport de partits, centrals sindicals, associacions de pares i altres entitats, per al dijous dia 28 amb el lema «Per l’escola a Catalunya». Aquesta jornada es concreta, per a CCOO, CSUT, USTEC i altres sectors, en una vaga general a l’ensenyament que, «juntament amb les accions empreses per treballadors d’altres rams, forci el Govern a solucionar les necessitats escolars del poble de Catalunya». Des que va començar el conflicte, la mobilització ha estat contínua en les diferents poblacions de l’entorn barceloní, amb una envergadura sense precedents. Tanmateix, la posició de la Generalitat ha canviat sensiblement des d’aleshores, ja que ha arribat a un acord amb el Ministeri d’Educació per a la creació d’una comissió mixta que ha de dictaminar sobre els fets, cosa que fa preveure una reducció considerable de places de mestres sobre les previsions inicials. Allunyant-se de la seva posició de força inicial, el Consell Executiu ha donat a conèixer un comunicat en què crida els més directament afectats «a no comprometre el procés de normalització de la vida escolar». Aquesta posició ha significat una divisió d’objectius en els sectors mobilitzats. Per a uns, la jornada de lluita de dijous constitueix un suport a les negociacions del conseller d’Ensenyament, mentre que altres han criticat durament l’actuació de la Generalitat com a amortidora del conflicte i anuncien la seva intenció de continuar la lluita fins a aconseguir les 2.500 places de mestres.

És general, però, l’exigència d’un traspàs urgent a la Generalitat de les competències i recursos financers necessaris en matèria d’ensenyament, ja que es fa evident que aquest tema, juntament amb l’orientació del programa econòmic del Govern i la protecció de l’ensenyament privat, és el teló de fons de la posició del Ministeri pel que fa a l’ensenyament públic a Catalunya.

EL PRESIDENT ATACA: AL FONS, ELECCIONS AL PARLAMENT

NÚM. 76 — 05-11/10/1979

L’acord del Consell Executiu de la Generalitat de demanar explícitament el «sí» a l’Estatut durant la campanya del referèndum va posar fi a la situació creada després de les manifestacions que va fer el president Tarradellas en el transcurs de l’últim ple de la Diputació de Barcelona, el divendres dia 28 de setembre. A l’esmentada sessió el president no va consentir que l’organisme es pronunciés en sentit afirmatiu sobre la campanya estatutària i va indicar que es limités a donar suport a la participació en el referèndum.¹³ Aquesta actitud del president s’afegeix a les manifestacions crítiques que va fer en el seu dia sobre el text de l’Estatut que va sortir de la Moncloa, tot i que en aquella ocasió es va referir a les limitacions del contingut, i ara l’argumentació se centra en el procediment, en el sentit que l’Estatut es va fer al marge de les diputacions, de la Generalitat i de la Comissió de Traspassos i Serveis, i que no se’l consultés a ell, ni els dos milions d’emigrants, ni els catalans en general.

Aquestes declaracions van crear un cert clima de tensió al si del Consell Executiu i fins i tot s’ha parlat de dimissions a les files de l’esquerra parlamentària en cas que no arribin a l’acord esmentat a favor de l’Estatut.¹⁴

L’oportunisme preelectoral del president

Sense entrar en el contingut de les afirmacions del president Tarradellas, el que sembla clar és que cal inscriure la seva actuació en el clima preelectoral al Parlament de Catalunya.

Les darreres setmanes la figura de Tarradellas ha agafat un considerable protagonisme, avalada per la firma de transferències a la Generalitat i certes competències en matèria d’agricultura, cultura, sanitat i treball. En el transcurs de l’acte que es va celebrar al Palau de la Generalitat amb l’assistència del ministre d’Administració Territorial de l’Estat, aquest va destacar la importància de Tarradellas en la Generalitat provisional i en la restauració de l’autonomia, i va subratllar el fet que s’hagin produït traspassos abans de l’aprovació de l’Estatut.

En el marc de les, efectivament, no gaire cordials relacions de Tarradellas amb els partits polítics catalans, sobretot d’esquerres, aquests elements semblen apuntar cap a una potenciació de la figura del president en un intent d’aprofitar amb finalitats electorals el desencant davant de l’Estatut i davant de la seva negociació a Madrid per part dels parlamentaris, patent en sectors importants del poble de Catalunya. I en aquest mateix sentit s’ha d’interpretar la seva al·lusió als emigrants. Aquesta operació electoral, en el dubtós cas que assolís els seus objectius, podria posar les coses no gens fàcils a l’esquerra pel que fa al futur Govern de la Generalitat.

La candidatura d’independents

D’altra banda, s’han confirmat els rumors sobre la candidatura nacionalista promoguda per independents vinculats de prop, com ja anunciàvem, al Club Ramon Muntaner. Jordi Carbonell, popular líder del que va ser en altres temps l’Assemblea de Catalunya,¹⁵ podria ser el cap de llista, tot i que no es descarta la possibilitat, improbable, que el senador Benet es decidís a jugar aquesta carta. Juntament amb Jordi Carbonell figuren com a impulsors Max Cahner, Miquel Sellarès i Josep Maria Espinàs,¹⁶ amb el suport, pel que es diu, d’importants figures del sector artístic i intel·lectual. S’ha desmentit, tanmateix, que aquesta candidatura —com a tal— faci campanya pel «sí» a l’Estatut, ja que entre les persones vinculades al projecte hi ha diversitat d’opinions. Dins del clima preelectoral cal destacar, també, que l’acte de desgreuge al Fossar promogut pel BEAN i Xirinacs, amb escassa assistència, es va celebrar el cap de setmana passat. En acabar l’acte un portaveu dels organitzadors es va manifestar en contra de la candidatura dels independents, que va qualificar d’elitista.

Així, ara mateix semblen configurar-se dues candidatures a l’espai de l’esquerra d’alliberament nacional, tot i que encara és una incògnita quina posició adoptaran altres grups polítics de l’espectre independentista com el PSAN o el Front Nacional de Catalunya. El primer sembla decidit a defensar la idea d’una candidatura d’unitat independentista, que ara com ara sembla improbable. Una opció d’aquesta mena potser podria decidir al seu favor el Front i posar fi a l’ambigüitat tradicional d’aquest grup, sempre a cavall entre l’independentisme i Esquerra Republicana de Catalunya.

DIADA DE 1979: LA CONSCIÈNCIA NACIONAL VALENCIANA CREIX

NÚM. 77 — 12-18/10/1979

La celebració de la Diada del País Valencià va tenir dues parts ben diferenciades i de signe oposat. La primera, el diumenge dia 7, en què es va demostrar a la pràctica la consolidació i l’avenç de la consciència nacional del País Valencià, i que va estar protagonitzada per centenars de milers de persones i per la bandera de les quatre barres, comuna a la resta dels Països Catalans. La segona, el mateix dia 9, aniversari de l’entrada a València del rei Jaume I, i que va estar tristament protagonitzada pels grups feixistes, que van agredir les primers autoritats valencianes sense que les forces de l’ordre públic hi intervinguessin en cap moment. I com a teló de fons, la polèmica sobre la franja blava de la senyera, a favor de la qual ja només s’hi defineix la dreta, i que el búnquer barraqueta aprofita per sembrar la confusió entre la gent poc informada, amb el fantasma pel mig del suposat «imperialisme català».¹⁷

País Valencià, Països Catalans

Més de 30.000 persones es van aplegar el matí de diumenge a la Plaça de Bous de València, en el 20è Aplec del País Valencià. La convocatòria anava firmada per quatre partits polítics —PSAN, LCR, MCPV i Socialistes del País Valencià—, a més d’altres entitats culturals, i es va començar amb l’eslògan de «Per les llibertats nacionals i el socialisme».¹⁸ Aquest aplec, que un petit nombre de persones van iniciar fa vint anys, en ple franquisme, a uns quilòmetres de València l’últim diumenge del mes d’octubre, aquest any passat es va decidir fer-lo coincidir amb la Diada i dur-lo a la mateixa ciutat de València, caldo de cultiu principal de l’anticatalanisme del búnquer barraqueta.¹⁹ «Guanyem la ciutat» era un dels eslògans.

La defensa de la unitat nacional dels Països Catalans, que ha sigut tradicional en aquests aplecs, es va manifestar en la configuració de l’acte. Les intervencions van anar a càrrec d’un representant de Catalunya-Principat, Jordi Carbonell, dos representants del País Valencià, Vicent Ventura i Pilar Trenzado, i un representant de les Illes, Isidor Marí, així com de Robèrt Lafont, d’Occitània, que va parlar en nom de totes les nacions oprimides d’Europa, la majoria de les quals van enviar adhesions a l’acte.²⁰ Amb la intervenció d’aquest últim orador va quedar clar que el nacionalisme d’esquerra és sempre internacionalista.

La nombrosa assistència, que va superar de molt els anys anteriors, és molt significativa, perquè s’ha reduït el nombre de les organitzacions convocants, i perquè es va donar a l’acte un clar contingut de classe que no havia tingut altres vegades; i malgrat que no puguem dir que totes les organitzacions polítiques convocants siguin realment nacionalistes —només podem situar en el camp independentista el PSAN, i amb bona voluntat els Socialistes del País Valencià—, l’acte ha adquirit realment aquesta connotació. «Independència» i «País Valencià, Països Catalans» van ser, sens dubte, els crits més seguits; l’entusiasme nacionalista va assolir el zenit amb les cançons d’Al Tall i de Lluís Llach. Amb la intervenció del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, es va tancar un acte que ratificava les paraules que Jordi Carbonell va pronunciar, amb accent valencià, en el seu decurs: «Malgrat el monstre de la reacció, tenim el nostre nom de Països Catalans que va imposar un gran valencià, Joan Fuster, i que és símbol d’una nació lliure».

Mig milió contra el blau a la senyera

La manifestació de la tarda de diumenge, convocada pels partits de l’esquerra parlamentària, pel PNPV,²¹ les centrals sindicals i altres partits d’esquerra que els van donar suport, va aplegar, segons els organitzadors, al voltant de 500.000 persones. La convocatòria va ser entorn del lema «Volem l’Estatut ara», i la nota unitària que cal destacar va ser la gran proliferació de senyeres, i ni una amb la franja blava. Els partits convocants de l’Aplec del matí també hi van aparèixer, amb consignes pròpies.

La manifestació la van encapçalar líders dels partits convocants i les primeres autoritats del País Valencià: el president del Consell, el de la Diputació Valenciana, el nou alcalde de la ciutat i alcaldes d’altres ciutats importants del País Valencià.²² Cal subratllar l’absència de la UCD, a la qual els manifestants van dedicar una bona colla d’invectives.

Resumint, podem dir que en contra de les previsions més pusil·lànimes, que preveien una diada descafeïnada, una diada de desengany, els actes del dia 7 van ser una mostra palpable que la consciència nacional del País Valencià es consolida dia rere dia.

L’agressió dels ultres: abans moros que catalans

Les paraules que Vicent Ventura va pronunciar a la Plaça de Bous —«Els antivalencianistes d’ahir són els anticatalanistes d’avui, i els feixistes de sempre»— van quedar tristament evidents el dia 9, en el decurs de la tradicional processó cívica que trasllada la senyera històrica des de l’Ajuntament al monument a Jaume I. La processó es va veure interrompuda per l’acció violenta de grups d’ultradreta portadors de la bandera amb la franja blava i que van manifestar que «preferien ser moros abans que catalans». Després de cremar les tres banderes del Consistori —segur que l’espanyola va ser per error— van agredir l’alcalde, un munt de consellers, el president de la Diputació i el rector de la Universitat de València, entre d’altres, davant de la inacció de la policia.

L’alcalde, Ricard Pérez Casado, era al primer acte públic al qual assistia després de prendre possessió. El rector, Joaquim Colomer,²³ va dir amb ironia: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil».

No cal subratllar la gravetat dels fets, davant dels quals el president del Consell, Albinyana, no té cap més alternativa que «fer un referèndum per decidir definitivament la bandera del País Valencià, i poder assolir després l’Estatut del consens».